XI. Perdre la por de la soledat

Aquesta clàssica història oriental pretén il·lustrar com, de vegades, ens aferrem a idees falses que ens porten, invariablement, la dissort. Si ens atrevíssim a explorar altres propostes, canviaria per complet la nostra percepció de moltes de les nostres pors o amenaces inventades. El temor de la soledat o de l’avorriment en són dos exemples. Si canviéssim la nostra manera d’entendre aquestes dues emocions, de sobte, la por de la soledat o de l’avorriment s’esvairien completament. Una vegada estava donant una conferència sobre psicologia cognitiva i, en el torn de preguntes, un home que devia tenir més de setanta anys, em va dir:

—Està molt bé tot el que diu vostè. M’agrada. Però jo estic molt trist per culpa d’una cosa que no té solució. La meva dona es va morir fa dos anys i em sento molt sol. I és que la soledat és molt dolenta!

En aquest mateix moment vam iniciar un debat sobre un tema clau —la soledat— que he mantingut moltes vegades. Li vaig preguntar amb una certa sornegueria:

—Ah, ja ho entenc. Així que vostè viu en una illa deserta, oi?

—No. Visc a Barcelona. De fet, a prop d’aquí —va respondre rient, perquè, encara que profundament infeliç, mantenia el sentit de l’humor.

Llavors, enèrgicament, li vaig dir:

—Doncs no entenc això que m’explica! Si miro ara mateix per la finestra d’aquesta sala, veig passar molta gent pel carrer. Aquesta soledat de què em parla només és a la seva ment, amic meu!

I és que el temor de la soledat és una idea absurda que abunda als nostres dies i que no té ni cap ni peus. Ningú no està sol a les nostres ciutats, pobles o fins i tot llogarets. Sempre hi ha gent al nostre voltant i, sense cap dubte, moltes persones voldrien tenir una meravellosa relació amb nosaltres. Aquesta soledat de què parlen molts és una quimera! Ja n’hi ha prou de creure en aquest fantasma inexistent!

El meu interlocutor em va explicar una mica més sobre les seves sensacions:

—Però és que quan m’aixeco del llit, veig que ella no hi és i que tinc encara tot el dia, i se’m fa costa amunt.

Com hem vist en els capítols anteriors d’aquest llibre, les emocions són producte d’uns pensaments determinats. La manca d’un ésser estimat produeix malestar, però passat algun temps (entre sis mesos i un any), som nosaltres els que mantenim la tristesa, perquè aquesta ja hauria hagut de deixar pas a les ganes de viure, a experimentar vivències precioses. Ja ho crec que sí! Això sí… si no et dius el contrari.

Sense adonar-se’n, el nostre amic ancià defensava la seva tristesa, hi argumentava a favor. Es deia a si mateix frases de l’estil: «És horrible no tenir la meva dona amb mi! No puc fer res valuós per a mi i per als altres!».

Més endavant, vaig tenir l’oportunitat de tractar-lo a la consulta i, amb una mica d’obertura mental, va començar a albirar que tenia moltes opcions de gaudir dels seus darrers anys de vida. Molt aviat, les seves emocions van canviar. Va començar a freqüentar clubs de jubilats i a planejar activitats amb ells. Al cap de poc temps, em va confessar:

—Sempre trobaré a faltar la meva dona, però no depressivament com abans. Simplement, no vull desaprofitar el temps que em queda.

Una vegada vaig veure un documental filmat pel cineasta francès Christophe Farnarier sobre els quefers de Joan Pipa, un encantador pastor d’ovelles català que il·lustra l’estil de vida de la muntanya pirinenca, en vies d’extinció.

El Joan pastura ovelles des dels 8 anys i continua fent-ho amb 73. Cada dia de la seva vida surt a la muntanya amb gairebé mil caps de bestiar i afirma que, per a ell, cada dia és una festa. Estima les muntanyes, els prats, els animals, la natura en conjunt. El Joan viu amb la seva dona i la seva filla, però passa llargues temporades viatjant amb els seus animals en transhumància.

Joan Pipa és un tipus fort i feliç que desborda d’amor per la vida. I, a més de viure en un lloc ja per si mateix bastant aïllat, passa molt de temps sol, en companyia de les ovelles. Ell és un exemple —entre centenars de milers— que es pot ser molt feliç en soledat. Això sí, si deixem de lamentar-nos.

Una oportunitat per organitzar-se millor

Què és realment la soledat? Per a una persona sana, que no es bombardeja amb missatges debilitants, es tracta d’una sensació reconfortant de tranquil·litat, descans o concentració en els interessos propis.

Per a una persona madura, la soledat podria ser, alguna vegada, una mica negativa? Sí, però molt poc. En realitat, només pot ser una mica molesta en el sentit de trobar a faltar algú en particular en un moment donat. Però es tracta d’un sentiment passatger i, de seguida, ens concentrem en els meravellosos plans que podem anar realitzant… des d’ara mateix!

En algú racional, l’emoció negativa que pot produir la soledat és molt petita, gairebé imperceptible, com una picor que se soluciona rascant-se.

El millor que podem fer és pensar en la soledat com en un temps fantàstic de recapitulació, de planificació de noves aventures vitals. Estar sol és com esborrar la pissarra per disposar-se a omplir-la d’activitats realment positives i gratificants, seleccionant amb cura allò que volem fer i a qui volem veure.

No hi ha cap pressa per fer res compulsivament. En àmbits budistes es diu que el bon monjo fa poques coses, però les poques que fa les fa molt bé. Parsimoniosament, gaudint de cada acció, la persona madura i feliç dirigeix la seva vida com el pintor que treballa amb el seu llenç: gaudeix creant una obra d’art.

A Espanya, a la Xina o a Mart —quan hi habitem—, la soledat no és una situació gaire dolenta que pugui posar-nos tristos. Ni tan sols pot preocupar-nos una mica. I el contrari és pura superstició neuròtica. No ens diguem això i la soledat deixarà de ser un problema per sempre!

El divan del Rafael

Al meu despatx de Barcelona hi tinc un sofà de color groc ataronjat. Es tracta del típic divan de psicoanalista on els pacients s’estiren per parlar de si mateixos mirant el sostre, relaxats, abstrets en el seu món. Jo no em dedico a la psicoanàlisi, però hi tinc el divan, com un objecte decoratiu que ret respecte a la tradició de la psicologia. A molts dels meus pacients els explico, al llarg del nostre treball terapèutic, mig seriosament, mig de broma, una història personal: els dic que un dia em retiraré en aquest divan. Vull dir que ho deixaré tot: la meva feina, la meva parella, etc., i me n’aniré a viure en aquest sofà. M’hi ajauré i ja no em mouré més. Amb els estalvis que tingui, faré que em portin el menjar i tot el que necessiti. No treballaré, no veuré la tele, no llegiré, no faré res excepte estar allí estirat tot el dia i tota la nit.

I el més interessant de tot plegat és que estaré molt bé. Bé, potser serà avorrit, ho admeto, però l’avorriment encara no ha matat ningú. A més, crec que tindré molts moments de placidesa: mirant la paret, veient les diferents tonalitats de blanc que es creen en entrar els raigs de sol per la finestra… També faré servir la meva imaginació per crear històries que m’entretinguin, que m’emocionin, que em causin plaer.

Així mateix, podré recordar coses precioses del passat i alegrar-me’n. Que bé que estaré! I és que es pot estar genial així, sense fer res. I tant que sí!

Des del punt de vista de la salut mental, és important saber, comprendre, ficar-se al cap!, que la simple existència ja és plaent, confortable. No s’ha de córrer a cap lloc per omplir cap buit. Relaxa’t!

El gran matemàtic i filòsof del segle XVII, Blaise Pascal, va dir una vegada: «Tots els problemes de la humanitat procedeixen de la incapacitat de l’home per estar-se ben quiet en una habitació, assegut i tranquil».

És clar, això és un gran problema, perquè «pensar» estúpidament que necessites entretenir-te per estar bé és l’origen de la neurosi. Si penses això, és que ja has començat a fer coses per temor (temor d’avorrir-te). Aleshores, la teva activitat estarà tenyida per la compulsió, aquesta tendència neuròtica a fer-ho tot mecànicament, amb estrès, descuit, sense amor.

Per això, sempre dic que qualsevol dia em retiraré al meu divan i ja no me’n mouré més. I estaré bastant, bastant bé.

És sorprenent la quantitat de gent que té por de l’avorriment. Secretament, temen avorrir-se i van tapant aquesta possibilitat amb activitats intranscendents i poc gratificants. O s’omplen el dia de tasques, petites obligacions que no deixen lloc per a res més. Aquestes persones acostumen a passar-ho malament quan arriben les vacances, particularment si van de viatge, perquè en un lloc diferent del que estan acostumats és més difícil omplir la jornada d’activitats.

La por de l’avorriment és com la por de la soledat: absurda, fantasiosa, irreal. De veritat: no hi ha res a témer! Com passa amb la soledat, si li perdem la por, l’avorriment és una sensació de malestar molt lleugera. I, moltes vegades, fins i tot pot ser plaent.

Avorrir-se per crear

De fet, les grans obres de la humanitat s’han portat a terme gràcies a l’avorriment. Segurament, Miguel de Cervantes va escriure El Quixot perquè s’avorria en les tòrrides tardes de l’estiu castellà i va començar a imaginar una història sobre un cavaller errant. Així, a poc a poc, plàcidament, va començar a escriure la seva gran obra i l’avorriment es va transformar en dolç entreteniment, diversió i finalment passió.

L’avorriment plaent també em fa pensar en el dolce far niente italià, el dolç no fer res. Per a la generació burgesa de les dècades del 1950 i 1960 a Roma, el fet de no tenir cap ocupació, deixar passar el temps entre llibres, art, amor i seducció era un dels plaers més grans de la vida. Avorrir-se pot ser dolçament agradable!

En tot cas, l’avorriment no suposa cap amenaça seriosa: avorrir-se no és perillós per a la integritat física, no hi ha cap tigre aguaitant… En fi, no cal tenir-ne por! En el pitjor dels casos, pot ser una mica incòmode, però no gaire.

Saber avorrir-se, no espantar-se per això, treure’n partit o, almenys, tolerar-ho, és una qualitat important per a aquells que vulguin tenir una vida emocionant. Sembla paradoxal i potser ho és, però és així: avorrir-se de tant en tant és una condició necessària per tenir una vida emocionant.

Qualsevol aventurer té moments de tedi al llarg de les seves aventures: llargues hores esperant en un aeroport, quedar-se dos dies atrapat en un poble perdut sense transport, etc. Més endavant, en aquest llibre, veurem que la tolerància a la frustració és una habilitat molt valuosa, però, a més a més, si ens relaxem, no la patirem tant i, a canvi, obtindrem una mena de passaport per fer el que volem fer.

Auxili: no em puc decidir!

I una cosa semblant passa en l’àmbit de les decisions: de vegades, ens entra una por irracional de decidir. Com veurem tot seguit, aquest problema es deu al fet que desenvolupem el que jo anomeno el complex de Dàmocles.

Recordo un cas de dificultat per decidir bastant curiós. Un pacient que es deia Bruno va venir, una vegada, a la consulta bastant abatut perquè la seva principal afició, la que li donava més plaer, s’havia arruïnat aquella setmana per un problema d’indecisió.

Al Bruno li agradava molt anar a un servei de prostitució de luxe de Barcelona. Hi anava, sens falta, un cop per setmana. Em va explicar que l’última vegada, la madame li havia mostrat, com era habitual, un àlbum de fotos de les noies disponibles. El Bruno es va fixar en dues de les professionals: una era rossa, alta i amb classe. L’altra, morena, curvilínia i sensual. Li agradaven totes dues igual. Però, de sobte, no sabia per quina decidir-se.

Al cap de mitja hora d’intens debat intern, la madame s’hi va encarar:

—Escolta, xato, decideix-te o marxa! Què et penses que és això, una biblioteca?

El Bruno, pressionat per la situació, va escollir a l’atzar, però em va confessar:

—Un cop amb la noia, no vaig poder gaudir gens. Tota l’estona pensava que hauria d’haver triat l’altra. De fet, ni tan sols vaig poder acabar. Em va fer molta ràbia, tan cars com són aquests serveis!

El problema del Bruno, com en tots els casos d’indecisió, és que no podia permetre’s fallar. Ell mateix es pressionava fins al punt que li resultava molt difícil escollir.

Per culpa de les seves valoracions mentals, la persona veu com una cosa insuportable «no gaudir després d’haver invertit molts diners», i aquesta obligació de gaudir introdueix massa pressió en l’acte sexual.

Les persones amb dificultats per decidir creen sempre, a la seva ment, dues alternatives perilloses, i s’hi veuen atrapats com Dàmocles amb l’espasa. En el cas del Bruno: «Estar amb la rossa quan la millor és la morena» o, al revés, «decidir-se per la morena i perdre’s la rossa». A la seva ment, totes dues possibilitats d’error eren terribles perquè l’elevada despesa que suposava la seva afició setmanal l’obligava a gaudir al màxim.

La solució per als indecisos sempre passa per adonar-se que cap dels dos errors són «terribles»: poden ser «una mica dolents», però res més. És a dir, encara que falli, el Bruno sobreviurà i podrà ser feliç.

Una espasa de Dàmocles mental

Per explicar aquest concepte acostumo a plantejar als meus pacients un joc:

—Imagina que et dic el següent: «Demà al matí, quan surti el sol, aniré a casa teva i et tallaré la mà dreta o el peu dret».

—Quin terapeuta més expeditiu! —solen dir de broma—. Em tallaràs una de les dues coses, doncs?

—Sí. Però com que sóc molt generós, et deixaré triar. Tens tota la nit per decidir què prefereixes que et talli: la mà o el peu —aclareixo.

—Doncs trio que no em tallis res! —proposen.

—No. Això no val. Si no et decideixes per una cosa, et tallaré els dos membres. Ara, digue’m, com penses que passaràs la nit? Et serà fàcil decidir-te? —pregunto.

Arribats a aquest punt, tothom em respon que, si fos veritat el joc macabre, ho passarien molt malament a l’hora de decidir: seria molt difícil fer-ho! Donarien voltes a la decisió una vegada i una altra, i un cop s’haguessin decidit per una cosa, tornarien a revisar de nou els pros i els contres… segurament tota la nit! «Què és pitjor? No poder fer servir la mà destra, la que fas servir per a la major part de les teves coses, o no poder caminar bé mai més?».

El que vull explicar amb aquest joc és que la indecisió té l’origen a pensar que els errors són fantasiosament greus, com perdre la mà o el peu. La bona notícia és que no és així: en la gran majoria de casos, una mala decisió no implica riscos per a la supervivència física, així que no és res greu. Per tant, no hi ha tants problemes a l’hora de decidir.

Tanmateix, el neuròtic avalua com una cosa «insuportable» fallar, com si li tallessin el peu o la mà. I heus aquí el veritable error.

El fenomen de la indecisió s’assembla també a caminar sobre un tauló a un metre o a cent metres de terra. Si algú ens proposa intentar el malabarisme de caminar sobre una fusta que penja a un metre de terra, no tindrem cap problema per intentar-ho i segurament ho aconseguirem. Si ens proposen caminar a cent metres d’alçada, ens entrarà el pànic i, en conseqüència, serà més difícil aconseguir-ho. Doncs bé, el neuròtic està sempre exagerant la distància a terra d’una possible caiguda.

La meva dona o la meva amant?

Un altre cas típic d’indecisió és quan una persona es debat entre continuar amb la seva parella o deixar-la per iniciar una nova vida amb l’amant. Es tracta d’un clàssic a la consulta del psicòleg. La persona està indecisa entre dos amors que li aporten coses diferents i, realment, no pot triar.

Moltes vegades, els dos amors pressionen perquè la persona decideixi com més aviat millor, però com més pressionat se sent, menys ho sap… Al final, la situació és molt dolorosa: la persona indecisa no dorm, no menja, està feta un embolic monumental, i malgrat que rumia sense parar… no es pot decidir!

Un cop més, l’eix del problema rau en les creences irracionals que li fan desenvolupar el complex de l’espasa de Dàmocles: si es decideix per l’esposa i perd l’oportunitat de viure una vida d’aventura, això seria «terrible». I, al contrari, perdre la vida familiar per una cosa que potser és passatgera seria un error imperdonable. És a dir, qualsevol de les dues amenaces és com si hagués caigut una bomba nuclear damunt de la ciutat!

Generalment, quan les persones reflexionen a fons sobre això i s’adonen que cap de les opcions fallides —en el cas que ho facin— no és tan desastrosa, es relaxen i trien amb facilitat. Però han de comprendre en profunditat que serien capaços de ser feliços en qualsevol cas.