Torre del Lago, 1 d’agost del 1909

La capacitat d’astorar l’home que posseeixen molts fenòmens naturals és la raó que alguns hagin esdevingut mites, com ara l’arc iris. Moltes cultures han imaginat l’arc iris com un símbol ancestral diví: els jueus, els nòrdics, els celtes, els tibetans, els romans i, és clar, també els grecs. Per a ells, l’arc iris era el pont que unia el regne dels déus i el dels homes. El pont pel qual un preciós àngel alat, la deessa Iris, anunciava i transportava els missatges dels déus, dels herois i dels homes.

A la Ilíada, Homer va atorgar a Iris un paper important. El seu nom va servir al poeta per designar tant el fenomen atmosfèric com la personificació de la deessa que el produïa en travessar el cel volant. Per a Homer, Iris era lleugera com l’aire i ràpida com el vent. Segons el poeta era com un àngel amb ales de colors, brillants gairebé sempre i de tons de safrà en ocasions. La deessa, en compliment del paper de missatgera a les ordres de Zeus i Hera, procurava el bon enteniment entre els personatges que connectava, estimulava desitjos al cor dels mortals i transformava la seva aparença per tal que les missives que duia fessin l’efecte desitjat.

Ella també fou un àngel, també fou una missatgera. Igual que Iris, era guapa, càndida, amable i servicial. Pràcticament perfecta. Només tenia setze anys quan va entrar al servei dels Puccini. Doria Manfredi havia acceptat el treball contra el desig de la seva família. A Torre del Lago tothom l’havia avisada del mal geni d’Elvira, la dona de Giacomo Puccini. L’havien previnguda sobre la seva predisposició a una gelosia patològica i sobre la susceptibilitat de Puccini als encants femenins. Ella, però, va acceptar la feina. Així com Iris va estar al servei de Zeus, l’admiració de Doria per Puccini la va posar al servei del compositor.

En un primer moment es va convertir en la infermera de Puccini. El va cuidar durant la convalescència després de l’accident d’automòbil que el compositor havia patit el 1903. A partir d’allà es va fer responsable de moltes feines de la casa i va acabar sent gairebé imprescindible. Una autèntica joia domèstica. Després de cinc anys de treball exemplar, la ment d’Elvira va començar a tenir sospites de «conducta immoral» entre el seu marit i Doria.

Elvira va iniciar una cacera de bruixes. Va començar a llançar acusacions contra la jove, argumentant proves de la seva mala conducta i escampant que l’havia sorpresa in fraganti amb el marit. Tot fals, tot mentida. És cert que Puccini tenia fama de seductor i que en ocasions havia lliscat pel tobogan de la infidelitat per tal de trobar la inspiració. És cert que Doria sentia una admiració extrema per ell. Però allò era tot. Puccini mai no li va posar la mà al damunt, ni per la carícia més innocent. Però Elvira l’odiava. La va acomiadar i, no satisfeta amb allò, recorria Torre del Lago i la perseguia pels carrers mentre li deia perduda, arrossegada, puta i meuca. Fins i tot va parlar amb el capellà local, el pare Michelucci, per tal que abandonés el poble.

Espantat pel comportament de la seva dona, Puccini va decidir allunyar-se’n i va fugir a l’hotel Bellevue de París una temporada. L’ambient a Torre del Lago s’havia tornat irrespirable. Però, tot i la calma que va trobar a la capital francesa, no podia concentrar-se ni treballar en l’òpera que aleshores el tenia ocupat: La fanciulla del west (‘La noia de l’oest’). La composició de l’òpera se li entravessava i a penes avançava. L’insomni es va apoderar d’ell i es va veure obligat a prendre barbitúrics. Compondre a París li era impossible. Havia de seguir treballant i només hi havia un lloc on podia fer-ho. A Torre del Lago, al seu estudi, assegut al davant del seu piano. Només allà trobava l’ambient ideal per treballar. Va aprofitar que la dona era a Lucca, fent una visita a la seva mare malalta, per tornar. Per mirar d’alleujar les coses una mica, Puccini va escriure una carta a Doria i s’hi va veure en secret un parell de vegades. Estava demacrada i desesperada; el compositor va quedar destrossat i se’n va compadir.

Puccini va pensar a marxar d’allà i començar una nova vida lluny de la seva esposa. Fins i tot va pensar en el suïcidi. Se sentia empaitat per Elvira. Era com si l’espiés. Se sentia presoner i sense aire a la seva pròpia casa. Sense llibertat i sense la calma necessària per treballar en la nova òpera, necessitava fugir. Però, com marxar de l’únic lloc on era capaç de compondre?

Elvira va seguir empaitant Doria. Amb prou feines havia sortit de casa que l’escridassava amb calúmnies per tot el poble. L’amenaçava d’ofegar-la al llac. Puccini i els seus amics van mirar de calmar-la, però no va servir de res. Estava enfurismada. Li van dir que podia estar satisfeta ara que la pobra noia ja no treballava a la casa. Però ella s’hi va entestar. Al final, la pobra Doria, davant l’infern i la deshonra que vivia, va decidir posar fi a la seva vida. El 23 de gener del 1909 va prendre unes pastilles de sublimat corrosiu a casa la seva mare i, després de cinc dies i cinc nits de turment terrorífic, va morir.

Tot el poble es va tornar contra els Puccini. En un intent d’esclarir els fets, les autoritats van ordenar un examen mèdic del cadàver de Doria. El resultat fou concloent: Doria Manfredi era virgo intacta.

Elvira va haver de fer-se fonedissa. Va marxar a Milà amb el seu fill. La família de Doria va emprendre una acció judicial contra la dona del compositor per difamació pública. Puccini va mirar de convèncer amb diners la família de Doria perquè retiressin la demanda, però van refusar l’oferiment de ple. La demanda va seguir endavant. Era tal la ràbia de la família Manfredi, que el germà de Doria va jurar que mataria personalment Elvira si la causa judicial contra ella fracassava.

Entre les proves documentals de l’acusació que es van exposar al judici hi va haver dues cartes de Puccini que havien de resultar decisives. La primera, la carta que Puccini va escriure a la mateixa Doria:

I la segona, una carta que Puccini va escriure a la mare de Doria.

Es va trobar Elvira culpable de tres càrrecs: difamació per calúmnies, amenaça de mort i violència. Fou condemnada a cinc mesos i cinc dies de presó, a una multa de 700 lires per danys i perjudicis i al pagament de totes les costes.

Però, malgrat tot, malgrat les proves, Elvira seguia encaparrada. Seguia sospitant i mai no va perdonar el seu marit. Sempre el va considerar culpable. Sempre va creure que tenia raó i, fins al final dels seus dies, tot i que no ho podia demostrar, es va entestar a creure que hi havia hagut alguna cosa entre el seu marit i Doria, algun affaire estrany.

Aquell primer d’agost era un dia calorós de tempesta d’estiu. Plovia a bots i barrals. Encaixonat entre el llac de Massaciuccoli i el mar de Ligúria, Torre del Lago és un lloc curiós. Un lloc d’aquells que val la pena visitar. Amb el llac al davant i el mar a l’esquena, la humitat s’ensenyoria de l’ambient a Villa Puccini i feia insuportable la calor estival. Al seu ampli estudi, que gairebé ocupava tota la planta baixa de la casa, Puccini, vestit amb l’elegància de sempre, fumava amb ansietat, com pres dels nervis. Assegut davant del teclat del seu piano vertical Förster mirava d’escriure, sense gaire fortuna, un fragment del duo del primer acte entre Johnson i Minnie, la protagonista de La fanciulla del west. La propietària del Polka Saloon, un tuguri de mala mort situat en un campament miner de les muntanyes californianes de Sierra Madre durant els anys de la febre de l’or. Entre totes les protagonistes de Puccini, potser és Minnie la més desconcertant. Una mena de bella cantinera bergant capaç de fer anar el revòlver i servir whisky als miners amb la mateixa habilitat. Amb tot just trenta dòlars en educació, com canta ella mateixa al primer acte, és capaç de fer trampes a les cartes, però s’ofèn per la més petita indecència. Amb un baix concepte de si mateixa, aspira a una vida més elevada i vol trobar la redempció en la puresa de l’amor. En definitiva, una bella dona feta a si mateixa que sobreviu assetjada en un món d’homes.

Puccini mirava de trobar una vena melòdica que se li resistia. La passió melòdica que l’havia fet milionari li fugia entre un garbuix orquestral d’harmonies, molt belles però molt complicades. Alguna cosa al seu cor l’inquietava i l’oprimia. Alguna cosa li voltava pel cap a aquell home que impedia que la melodia acudís al seu reclam. Era estrany. Ara que tothom sabia que Doria era pura i que ell no l’havia tocat, hauria de sentir-se més tranquil. Hauria de ser capaç de compondre amb desimboltura. Però no era així. Alguna cosa passava. Alguna cosa el tenia capficat.

I és que en realitat la història era força més complicada del que tothom a Torre del Lago creia. Molt més del que els tribunals havien fallat quan van tancar el cas. Altrament… com era possible que, tot i les evidències, Elvira seguís entestada i sospités encara del seu marit? Altrament… per què Doria mai no es va defensar de les acusacions i va estimar-se més morir que parlar? Veient com patia Puccini per compondre La fanciulla del west, les moires em van obrir la ment per fer-me entendre el que passava.

Sí, Puccini tenia una amant. Es deia Manfredi, igual que Doria. Però no era ella. Era la seva cosina: Giulia Manfredi. Una relació que havien mantingut totalment en secret. Ningú al poble en sabia res. Només una persona coneixia la relació. Doria. La petita, dòcil i servicial Doria, sempre disposada a obeir el seu admirat senyor, era la missatgera de l’amor. L’encarregada de dur a la seva cosina les cartes que el compositor li escrivia.

Puccini sempre necessitava inspirar-se en alguna cosa o en alguna persona per compondre. Escorat en la batalla que li plantejava el llibret de La fanciulla del west, va trobar en Giulia el model de la seva heroïna operística. Igual que Minnie, Giulia era la propietària d’una taverna farcida d’homes. El local, fet amb troncs d’arbre, es deia Lo Chalet da Emilio i es trobava sobre el llac, just al davant de Villa Puccini. Giulia era bella i molt alta, gairebé un metre vuitanta. Sense deixar de ser femenina, tenia maneres rudes. Acostumava a anar de caça amb els homes i no es deixava intimidar pels borratxos que freqüentaven el bar. Tot exactament igual que Minnie. Ella era la seva amant.

Així doncs, l’estrany comportament que Elvira havia observat entre el seu marit i Doria no era sinó el secret de les cartes que la criada s’encarregava de dur de Villa Puccini a Lo Chalet da Emilio i viceversa. Així també, quan Elvira va enxampar in fraganti el seu marit amb una dona, no es tractava de Doria, com ella creia, sinó de Giulia. La semblança entre les dues cosines va dur Elvira a l’error. D’aquí la confusió de la dona del compositor i d’aquí també la submissió de Doria, que, per tal de no trair Puccini i la seva cosina, no va dir mai res. Sempre va callar, va encaixar totes les acusacions falses d’Elvira i al final, incapaç de trobar una sortida… es va suïcidar.

Helena, filla del mateix Zeus, representa juntament amb Medea, Dalila, Salomé i Fedra la fatalitat amorosa en l’antiguitat. La seva bellesa extraordinària va ser la causa directa de la guerra de Troia. Tot va començar quan tres deesses, Hera, Atenea i Afrodita, van demanar al príncep troià Paris que fes de jutge i escollís la més bella de les tres. Per tal d’inclinar el judici a favor seu, cadascuna va mirar de subornar el príncep amb diferents oferiments: Hera li va prometre que el faria rei d’Europa i Àsia; Atenea li va jurar que l’ajudaria a aconseguir la supremacia militar en tantes batalles com lliurés, i Afrodita li va assegurar que li concediria la dona més bella de Grècia, Helena, l’esposa de Menelau, rei d’Esparta. La recompensa que li prometia la deessa de la bellesa i del desig sexual era massa temptadora. Així que, inevitablement, Paris va triar Afrodita com la més bella entre les deesses. Prest a cobrar-se la recompensa, Paris va salpar cap a Grècia, on Helena i el seu marit, Menelau, el van rebre amb calidesa. Malgrat que tots dos vivien feliços i enamorats, Helena, la més bella del seu sexe, va caure sota la influència d’Afrodita i va permetre que Paris la persuadís per fugir amb ell a Troia. Aleshores Menelau, indignat, va convocar el seu germà Agamèmnon, rei de Micenes, i tots els prínceps grecs a venjar el greuge i lluitar contra Troia per recuperar la seva dona.

El grecs van partir cap a Troia. La lluita es va allargar i després de deu anys eterns de setge infructuós a la ciutat, els grecs i els troians ja n’estaven tips; els primers, comandats per Agamèmnon, s’havien cansat de xocar una vegada i una altra contra les altes muralles troianes; els segons, comandats per Hèctor, n’estaven fins al capdamunt de rebutjar els atacs grecs. Aleshores, mirant de trobar un final, Paris i Menelau van arribar a l’acord que Homer relata al tercer cant de la majestuosa Ilíada. Ells, ofensor i ofès, es batrien en combat singular cos a cos en presència del motiu de la disputa: la bella Helena. El vencedor es quedaria amb ella i amb Troia.

Aleshores, transformada en Laòdice, una de les filles del rei Príam, l’alada Iris, la missatgera dels déus, va baixar per un arc iris a la recerca d’Helena per convidar-la a presenciar el combat. Iris la va trobar al palau, teixint un gran mantell de color porpra on plasmava la marcial contesa que grecs i troians patien per culpa seva. L’àngel alat es va plantar davant seu i li va dir:

Amb aquest parlament, Iris va infondre al cor d’Helena el dolç desig del seu anterior marit, de la seva ciutat i dels seus pares. Tapada amb un vel blanc, va sortir tot d’una de l’habitació per tal de dirigir-se a presenciar el combat. Tenia els ulls plens de llàgrimes.

Puccini es perdia al piano entre harmonies seductores i avançades que els mateixos Claude Debussy o Richard Strauss haurien signat gustosos. A fora seguia plovent sense parar i, malgrat que les finestres de l’estudi eren obertes de bat a bat, el fum del cigarro de Puccini semblava que ho embolcallava tot en un halo de confusió. Ple de remordiments de culpabilitat i desesperat per tot el que havia passat amb Doria, es va aixecar del piano. Amb les mans a les butxaques de la jaqueta, va creuar els finestrals i va sortir al jardí per descansar la vista i la ment al llac. En aquell mateix moment un raig de sol va dibuixar un arc iris a través de les gotes de pluja. Era un immens arc de Sant Martí amb tots els colors ben arranjats: vermell, taronja, groc, verd, cian, blau i violeta. Un arc iris que, des del cel, baixava i es posava sobre la superfície del llac. Puccini se’l va quedar mirant bocabadat. Com si aquell arc iris tingués alguna mena de poder, va quedar hipnotitzat en observar-lo, mentre apagava la cigarreta en un cendrer que descansava sobre una taula del jardí. Passats uns segons, va remenar el cap, va reaccionar i va tornar al piano a corre-cuita. Com si d’aquell arc iris hagués baixat el missatge dut per un àngel, Puccini va començar a trobar aquella melodia del duo que abans se li resistia tant. Tot d’una, la música de Puccini va començar a sonar a Puccini.

En una melodia meravellosa que més endavant seria la inspiració de sir Andrew Lloyd Weber per escriure la seva «The Music of the Night» (‘La música de la nit’) del musical The Phantom of the Opera (‘El fantasma de l’òpera’), tot semblava nou. Els dits de Puccini, com en resposta a un dictat imaginari, corrien sobre el teclat a tota velocitat sense esmenar ni una sola nota. Les moires em van convidar a mirar fora i em van ajudar a veure el seu àngel missatger. Per aquell arc insistent baixava Iris transformada en la guapa, càndida, amable i servicial figura de la malaurada Doria, i duia el missatge dels déus per a Puccini: la passió de la seva melodia.

Uns 1.200 anys abans de Crist, la deessa alada Iris, sota l’aparença de Laòdice, havia baixat en plena guerra de Troia per sembrar el record i les llàgrimes en l’ànima de la bella Helena. Molts anys després, aquell primer d’agost del 1909, Iris va tornar a baixar, ara convertida en Doria, per sembrar la melodia en el cor angoixat i culpable de Puccini. Imagino que per això quan més bella és la melodia és justament quan Minnie diu: «Ha detto… come a detto? viso d’angiolo!» (‘Ha dit… què ha dit? La cara d’un àngel!’). El rostre d’un àngel, el rostre d’Iris, d’Helena, de Laòdice, però sobretot… el rostre de Doria. Quan va acabar d’escriure el darrer acord inacabat del primer acte, els ulls de Puccini, igual que els d’Helena, es van negar de llàgrimes.

Giulia, l’amant secreta, aquella que el compositor creia que l’ajudaria a dibuixar Minnie, la protagonista de La fanciulla del west, no va poder treure el millor d’ell. Al final va ser la petita i innocent Doria, el seu àngel amb ales, el seu bondadós àngel missatger portador de cartes, qui va aconseguir inspirar-li les millors melodies. Qui va aconseguir inspirar-lo no només en aquell moment vital, sinó durant la resta de la seva vida. Perquè Doria també va estar molt present en altres personatges immortals de Puccini: Magda, Suor Angelica i Liù.

Em vaig mirar les moires, confós. L’emoció m’envaïa, però no entenia què hi fèiem, allà. Per què Cloto, Làquesis i Àtropos m’havien dut a presenciar aquell moment de la vida de Puccini? Què tenia a veure amb mi i amb el pare, tot allò?

Iris no era l’única deessa alada que podia transformar-se per anunciar el missatge dels déus. Hi havia un altre déu alat, un altre àngel, que també era herald del gran Zeus: Hermes. Hàbil orador, era prudent i circumspecte i les seves sandàlies alades el duien allà on volia.

Mentre Puccini plorava al piano, les moires em van agafar i em van treure al jardí. L’arc iris seguia allà. Iris, en forma de Doria, també hi era. Tot d’una es va materialitzar al seu costat una nova figura. Era el mateix Hermes, era el meu pare. Em va somriure. Aquells ulls que recordava tan bé em van tocar amb una nova dolçor. Davant del llac Massaciuccoli, des del jardí de Villa Puccini, vaig escoltar el seu missatge sense paraules. No li va caldre pronunciar-les. Amb la mirada en va tenir prou per fer-me entendre. El pare, des de l’Olimp, a través d’Hermes i de Zeus, va venir per compartir amb mi tot el seu món. Va venir per alegrar-me i animar-me a compartir amb ell, com sempre havia desitjat, tot allò que era meu. Va venir a participar del meu univers i a dir-me que es quedaria amb mi per sempre. Sempre, fins al final. Aleshores, com havien fet Helena i Puccini, jo també vaig plorar. Vaig plorar gruixudes llàgrimes d’alegria i d’agraïment.

La tempesta va fer una pausa i la pluja es va evaporar a la humitat del llac. Doria, Iris, Hermes i el pare van desaparèixer de davant meu mentre a l’estudi Puccini s’eixugava les llàgrimes, tancava la tapa del piano, satisfet, i encenia una altra cigarreta.