París, 25 de maig del 1939

L’hivern del 1949 un jove i gairebé desconegut B. B. King feia un concert a Twist, Arkansas. En plena actuació dos homes van començar una baralla a cops de puny. Una d’aquelles batusses típiques de pel·lícula americana. Entre cops, mastegots i bufetades van interrompre l’actuació del guitarrista i van caure damunt del barril de querosè que servia per escalfar el local. Amb el contingut del barril escampat per terra, el foc es va començar a estendre en pocs segons i es va procedir ràpidament a l’evacuació.

Quan ja eren fora del local, B. B. King es va adonar que hi havia deixat l’instrument. Havia pagat trenta dòlars per aquella guitarra de la marca Gibson i se l’estimava molt. Sense pensar-s’hi dues vegades va tornar a entrar a corre-cuita a l’edifici en flames. Va ser una temeritat, però la deessa Tique de la fortuna es va posar de part seva. El qui anys més tard esdevindria rei del blues va aconseguir sortir d’aquell infern d’una peça i amb l’estimada guitarra intacta.

L’endemà al matí B. B. King va saber que el motiu de la baralla havia estat una dona. Com autèntics mascles alfa en zel, aquells dos homes es van estomacar de valent i van provocar l’incendi per l’amor de Lucille. Quan se’n va assabentar, B. B. King va decidir que, des d’aleshores, faria servir aquell nom per anomenar la seva guitarra: Lucille. Un nom de dona com a recordatori per no tornar a fer res tan estúpid com entrar en un edifici en flames per salvar una guitarra.

Una curiosa història que anys més tard, el 1968, el rei del blues va recollir en una cançó anomenada, és clar, «Lucille».

Segurament Lucille és la guitarra més famosa que existeix, però no és pas l’única. N’hi ha d’altres que també han passat a la història del rock-and-roll amb nom propi, com ara Blackie d’Eric Clapton, Micawber de Keith Richards, Monterey Stratocaster de Jimi Hendrix, Monteleone Isabella de Mark Knopfler, Old Black de Neil Young, Trigger de Willie Nelson, Jag-Stang de Kurt Cobain o Red Special de Brian May.

Famoses guitarres elèctriques i acústiques fabricades a l’altra banda de l’Atlàntic. Totes fantàstiques, però totes molt allunyades de les que ell tenia. I és que, com si es tractés de les nou muses, Regino Sainz de la Maza tenia una col·lecció de nou guitarres. Nou guitarres espanyoles amb el típic i inconfusible varetatge en forma de ventall. Les tenia desades en un pulcre moble expositor construït expressament per a elles. Totes nou eren magnífiques, però n’hi havia quatre d’excepcionals, fetes pel mític guitarrer (que no lutier) Santos Hernández. N’hi havia una que destacava per damunt de la resta. L’única que, com les mítiques guitarres del rock, tenia nom propi: La Rubia. La guitarra de fusta d’auró arrissada en anells que el guitarrista Regino Sainz de la Maza va triar per a l’estrena mundial del Concierto de Aranjuez al Palau de la Música Catalana de Barcelona el 9 de novembre del 1940.

Fou el mateix Sainz de la Maza qui va demanar a Joaquín Rodrigo un concert per a guitarra i orquestra. De retorn a París, després d’impartir unes conferències a la Universidad Menéndez Pelayo de Santander, el marquès de Bolarque va reunir Sainz de la Maza i Rodrigo en un dinar a Sant Sebastià. Un moment de pau per menjar i beure en ple agost del 1938. Temps no gens tranquils per a Espanya i amenaçadors per a Europa.

—Has de tornar amb un concert per a guitarra i orquestra —li va dir el virtuós guitarrista al compositor—. És la il·lusió de la meva vida. Imagina’t… un concert per a guitarra i orquestra! Si algú pot fer-ho, ets tu.

El compositor va escurar dos gots del millor Rioja l’un rere l’altre i, sense donar gaire voltes a la dificultat que implicava aquella tasca, va exclamar tot convençut:

—Home, això rai! Brindem! —Va aixecar la copa i va afegir—: A més te’l dedicaré, Regino.

Quanta raó tenia el rei de Navarra, Enric III, quan el dia de la coronació com a rei de França l’any 1593 va pronunciar la famosa frase «Paris vaut bien une messe» (‘París la val, una missa’). L’home, que era un hugonot protestant, va haver de convertir-se al catolicisme pe accedir al tron francès i coronar-se com a Enric IV de França. El primer rei francès de la dinastia Borbó. Ho va fer amb molt de gust i sense dubtar gaire perquè, com tots sabem, París és molt París. Quanta història sobre el que som i sobre com som no s’ha escrit en aquesta ciutat meravellosa? Tantes coses han succeït i s’han escrit a París que ens expliquen qui som i com som… tantes… també el Concierto de Aranjuez. Era la tercera vegada que les moires em duien a visitar algú a la ciutat de la llum. Primer havia estat Maria Callas, després Hector Berlioz i ara Joaquín Rodrigo. En un instant vam deixar Berlioz enrere, al cementiri del Montmartre del segle XIX, i ens vam traslladar a l’atrafegat Barri Llatí del segle XX, concretament al número 159 de la Rue Saint-Jacques. El lloc on Joaquín Rodrigo tenia un petit estudi.

La finca era d’allò més vella i l’apartament, extremament modest i sense conforts de cap mena. Una cambra amb un piano, un petit lavabo i una cuina minúscula. Un conjunt senzill cedit per Amalia Carrasco, una professora d’espanyol de l’Institut d’Estudis Hispànics de la Sorbona. Les moires i jo vam trobar Rodrigo assegut en un petit sofà marró que hi havia al costat de la finestra. Se’l veia sol i abatut. Enmig de l’habitació destacava una petita estufa salamandra per la qual ell i la seva dona havien pagat cent francs. Una estufa que els havia anat d’allò més bé per passar el duríssim hivern parisenc i que ara estava tan apagada com ell. Capcot, no deixava de pensar en la seva dona. Victoria Kamhi, Vicky, la seva estimada muller, amb qui tantes estretors havia passat i seguia passant, era ingressada a l’hospital.

Havia nascut a Istanbul. Filla de jueus sefardites, la família formava part de l’alta burgesia turca. Va rebre una educació exquisida i des de ben jove va començar a estudiar piano a Turquia. També va estudiar a Viena i París, on la família es va instal·lar definitivament després de perdre tota la fortuna acabada la Primera Guerra Mundial. Excel·lent pianista, dona intel·ligent, cultivada i poliglota, va decidir renunciar a tot per tal de servir el talent de l’amor de la seva vida: Joaquín Rodrigo.

Tot i les dificultats econòmiques que vivien, se sentien feliços i il·lusionats. Esperaven plens d’alegria el naixement del seu primer fill. L’embaràs anava d’allò més bé, però un matí Vicky es va llevar amb forts dolors a tot el cos. No tenia forces per a res. No podia ni aixecar-se del llit. Espantat, Rodrigo va trucar per telèfon al ginecòleg, que s’hi va arribar poc després. «És un avortament —va declarar decidit—. Cal dur-la a l’hospital ara mateix». Unes hores després, aquella criatura en què havien dipositat tantes esperances naixia morta. Era una nena. Una nena setmesona que va arribar al món sense vida. Amb la il·lusió trencada, Vicky es va posar molt malalta.

Al seu apartament, les mans gruixudes de Joaquín Rodrigo es demanaven: «Què he fet jo per merèixer això? Què ha fet la Vicky per merèixer això?». Per més que s’ho demanés, la resposta era sempre la mateixa: no res. Ni ell ni la dona no havien fet res de dolent per merèixer allò. Però allò no l’alleujava. Ben al contrari. No li estalviava sentir-se castigat. Castigat sense motiu i sense justícia.

El meu pare tampoc no havia fet res per merèixer la malaltia d’Alzheimer. Igual que Rodrigo i Vicky, era un bon home que de cap de les maneres mereixia un càstig tan sever i sense sentit. Em dolia tot el que havia hagut de passar, de manera que feia un temps que m’escalfava el cap i mirava de trobar un culpable de la seva malaltia. Feia un temps que mirava d’ensopegar amb algú a qui encolomar la culpa de tot el que el meu pare havia patit. Em rebel·lava sense entendre per què els déus l’havien castigat a ell, i de retruc a tots els qui l’envoltàvem, d’una manera tan poc misericordiosa i tan despietada.

Encallat mentre mirava de trobar el culpable de tot allò, no deixava de pensar en alguns dels càstigs divins més coneguts. Vaig pensar com el tità Atles fou castigat a carregar l’arc del cel a les espatlles. Vaig pensar com el gegant Tici fou castigat a jeure amb les extremitats lligades i estirades, mentre els voltors se li menjaven el fetge. Vaig pensar com Ixió fou obligat a estar lligat a una roda que girava en l’aire sense descans. Vaig pensar com les cinquanta filles del rei Dànau foren condemnades a omplir d’aigua unes tines que no s’omplien mai.

Però repassant tots aquells càstigs divins em vaig adonar que hi havia un motiu per a tots. Tots eren culpables d’una cosa o una altra. Tots n’havien feta alguna als ulls del gran Zeus: Atles va lluitar al costat dels titans contra els déus; Tici va intentar violar Leto, la mare d’Apol·lo i Artemisa; Ixió va mirar de seduir Hera, l’esposa de Zeus, i les cinquanta filles de Dànau van assassinar els seus cinquanta marits.

Tots eren culpables d’alguna mala acció i per aquell motiu el déu de déus els va castigar. Però Joaquín Rodrigo, la seva esposa i el meu pare no eren culpables de res. De manera que no em vaig conformar i vaig seguir remenant l’arxiu mental mitològic fins que vaig recordar Sísif, rei de Corint, a qui Asop, rei del riu, va acusar d’haver segrestat la nimfa Egina, que era filla seva.

—Tothom diu que has estat tu el qui ha segrestat la meva filla —el va interpel·lar Asop—. Digues-me: on és?

Sísif es va aturar un moment a pensar abans de respondre. Només ell sabia que el veritable segrestador d’Egina no era sinó Zeus mateix. Però… què havia de respondre? Naturalment no podia admetre que ho havia fet ell, allò era clar. Però si deia la veritat, si revelava a Asop que havia estat el pare dels déus el qui, enamorat de la seva filla, s’havia transformat en una àguila per segrestar-la, tenia clar que patiria la ira terrible de Zeus. De manera que, aclaparat i sense saber què respondre, va mirar de fugir de la pregunta tan bé com va saber. Però no era fàcil entabanar el déu del riu, qui, a canvi de la resposta que tant desitjava, va seduir Sísif tot dient-li que si li revelava el nom del segrestador faria brollar una font inesgotable d’aigua fresca i límpida al seu castell de Corint. Incapaç de resistir-se a l’oferta, Sísif va decidir arriscar-se i delatar Zeus.

—El gran Zeus es va enamorar de la teva filla… És ell qui l’ha segrestada i se l’ha endut a l’illa d’Enone.

Asop va fer brollar una font inigualable davant els ulls meravellats del rei de Corint i va anar a l’encontre de Zeus per demanar-li explicacions. El déu de déus, dut de la passió amorosa, havia estat prou imprudent per deixar el seu llamp penjat d’un arbre. En veure’l desarmat, Asop, ple de fúria, va córrer cap a ell amb la seva vara. Zeus, sense possibilitat de defensa, es va transformar en una roca per amagar-se. Asop va passar de llarg sense veure’l. Aleshores el pare dels déus va tornar a la seva forma original, va recollir el llamp de l’arbre i el va llançar contra Asop, a qui va obligar a tornar a la llera del riu.

Enfurismat amb Sísif, que l’havia delatat, Zeus va ordenar al seu germà Hades, déu de l’inframón, que el castigués.

Hades es va presentar davant de Sísif i li va dir:

—Vine amb mi! M’acompanyaràs al regne dels morts.

—No! Per què? No he fet res de dolent, jo! Encara no m’ha arribat l’hora!

Mentre clamava per la seva innocència, la ment astuta de Sísif es va posar en marxa en comprovar que Hades duia una cosa a les mans. Amb fingit interès li va preguntar què era.

—Unes manilles. Braçalets d’acer que ha inventat el déu ferrer Hefest per poder-te dur amb mi a l’Hades.

—Mostra’m com funcionen —li va demanar amb dissimulada curiositat.

Hades es va posar les manilles per tal de mostrar-li-ho. Tal bon punt ho va fer, Sísif les va tancar ràpidament i després va agafar una cadena, la va passar al voltant del coll del déu de l’inframón i el va fer presoner.

Havia aconseguit fugir de la mort i de la ira de Zeus. Mentre Hades estigués captiu, ni ell ni ningú no podria morir. Quan Ares, déu de la guerra, es va adonar que les batalles eren una pantomima on ningú no moria, es va presentar davant Sísif i el va amenaçar.

—No serveix de res que provis de matar-me —va replicar el rei de Corint, segur de si mateix—, tinc el déu Hades encadenat. Mentre sigui sota la meva custòdia, ningú no morirà.

—Ho sé —va respondre Ares—, però puc escanyar-te fins que se’t torni la cara blava i et pengi la llengua. O millor encara, et puc tallar el coll i amagar el cap de manera que no el trobis mai. Què et sembla? Jo de tu alliberaria Hades ara mateix!

A contracor, Sísif el va alliberar. Tan bon punt ho va haver fet, Hades se’l va endur a l’inframón. Un cop allà, el rei de Corint va plorar perquè no havia tingut ni exèquies fúnebres ni sepultura. Tant es va queixar que finalment Hades se’n va compadir i el va deixar tornar a la superfície de la Terra per tal que l’enterressin com calia, a condició que tornés l’endemà. Sísif, però, no tenia pas intenció de tornar. Va fugir de la mort per segona vegada i va desaparèixer. Durant anys va estar-se amagat i ningú no el va poder trobar. Amb el pas del temps, però, Sísif es va fer gran i va oblidar amagar-se. Estava massa cansat i es va oblidar d’enganyar la mort. Finalment, les tisores d’Àtropos li van tallar el fil de la vida i l’enviaren de retorn a l’inframón.

El rancuniós Zeus, que mai no havia oblidat la delació de Sísif, va recordar a Hades el càstig que tenia pendent el rei de Corint. El senyor de l’inframón, que volia complaure el déu de déus, es va empescar per a Sísif un càstig inhumà. Un càstig que havia de fer les delícies de Zeus i que garantiria que mai més no defugiria la mort. Sísif es va veure obligat a empènyer una pedra enorme costa amunt pel pendent més pronunciat de l’inframón. La roca que Sísif fou condemnat a empènyer tenia la mateixa forma que la pedra en què Zeus s’havia convertit per amagar-se d’Asop. El pobre Sísif havia d’empènyer amb gran esforç aquella pesant roca costa amunt, però mai no aconseguiria fer el cim, perquè la ment d’Hades havia disposat que abans no arribés a dalt del turó, la pedra li fugís sempre de les mans i tornés rodolant costa avall fins als peus de la muntanya. D’aquesta manera, Sísif es veia forçat a tornar-hi una vegada i una altra. Un càstig brutal que va mantenir el rei de Corint condemnat durant tota l’eternitat.

Com Joaquín Rodrigo, la seva dona o el meu pare, Sísif no havia fet res de dolent. Només havia dit la veritat. Malauradament, aquella veritat deixava al descobert les malifetes del déu de déus. Si és que hi havia un culpable a la història de Sísif, no era ell, sinó Zeus. I és que, per més déu que se sigui, no es pot anar pel món segrestant nimfes.

Més enllà de la tristesa pel càstig de la filla nascuda sense vida, Rodrigo, assegut al sofà marró, pregava per la salut de la dona. L’estimava per damunt de tot i no podia concebre el món sense ella. Vicky era la companya ideal en tots els sentits, també en l’artístic. La necessitava al costat. En aquelles hores de soledat hi pensava amb insistència i li venia a la memòria la seva composició preferida. La que havia escrit quan més sol es trobava. La que havia compost pensant en ella durant els deu mesos en què, per problemes econòmics, la parella es va separar, just un any després de la boda. El Cántico a la esposa, una bellíssima cançó en Re Major a partir d’un text de San Juan de la Cruz que expressa amb gran patetisme el dolor i la desesperació del compositor en sentir-se lluny de Vicky.

Completament abatut per la mort de la nena i la malaltia que el separava de la dona, la memòria de Joaquín Rodrigo anava encara més lluny. Fins on aconseguia recordar, la memòria del càstig es remuntava fins a la infantesa. Arribava fins al dia en què, poc després de fer tres anys, el petit Quinito, diminutiu amb què li deien a casa, va patir forts dolors de coll i febre. L’alarma es va estendre per cals Rodrigo, perquè al seu Sagunt natal s’hi havia declarat una epidèmia de diftèria. El pare va seguir el consell dels metges i va fer tot el que va poder per aïllar i protegir el petit. Van aconseguir que no caigués a les urpes de l’epidèmia, com els va passar a dotze nens del poble, però alguna cosa li va passar als ulls. Els llums del seu voltant van començar a apagar-se i el seu món s’anava enfosquint. El nen no entenia res. Què havia fet ell, per merèixer allò? Per què sentia la veu de la mare però no la veia? Per què sentia com obrien les persianes de la seva cambra però no s’hi feia la llum? Per què dinava a les fosques? Per què cantaven els ocells, si era de nit? Per què no hi havia llum, rere els vidres? Quina mena de càstig era, aquell? La mare l’estrenyia contra el pit. Ell la sentia, la palpava, l’olorava, en sentia la veu i els batecs del cor, però no la veia. No distingia res, amb prou feines algunes ombres. Es fregava els ulls amb insistència per desempallegar-se d’aquell vel negre que no el deixava veure, però no hi havia manera. Seguia a les fosques. Quan el cridaven, tombava el cap ràpidament per veure qui era, però no hi veia ningú.

Tot d’una, algú va trucar a la porta amb força.

—Hola, Joaquín!

—Endavant! —van respondre els ulls cecs però plens de vida que el compositor va amagar rere unes ulleres fosques.

La porta es va obrir i va entrar Amalia Carrasco, la professora d’espanyol que els havia cedit el pis i que el cuidava mentre Vicky era a l’hospital. Rodrigo no es va tombar per mirar-la com feia quan era petit. Després de més de trenta anys de foscor havia après que, per més que es fregués els ulls i es tombés, no la veuria.

L’únic que va fer va ser estirar el coll i obrir les aletes nasals per ensumar el sopar que li duia Amalia. El seu olfacte, molt desenvolupat, li va cantar el menú amb claredat: sopa de pollastre, una mica de peix, pa blanc i un got de vi negre. Amalia va deixar la safata al damunt de la taula i va convidar el mestre a seure-hi. L’un davant de l’altre a la petita taula de fusta que presidia la cambra, van començar a sopar a una hora més espanyola que no pas francesa.

En condicions normals Joaquín Rodrigo era un home ple de vida, xerraire, agut i amb un gran sentit de l’humor. Abatut, però, per la injustícia dels càstigs, aquella nit Amalia no li treia més que monosíl·labs. No tenia esma de parlar. El moment se li feia massa penós. Es van acabar la sopa sense gaire ganes i van començar amb el peix. Amb el segon plat, Amalia va mirar de reconduir la conversa.

—Fa un parell de dies que et sento tocar el piano a la nit.

—Sí.

—Què tens, no pots dormir?

—No.

—Sempre toques el mateix. És una melodia molt bonica, Joaquín, però molt trista. Què és?

—És un adagi. El tema del segon moviment del concert per a guitarra i orquestra que li vaig prometre a Regino Sainz de la Maza abans de sortir d’Espanya.

Amalia es va alegrar que per fi el compositor s’hagués avingut a fer servir més que monosíl·labs, de manera que li va seguir demanant pel concert.

—S’inspira a Aranjuez, que és on Vicky i jo vam passar la lluna de mel —va dir Rodrigo una mica més animat—. És una música per rememorar els passeigs i les converses entre els jardins, l’aigua infinita del Tajo i els palaus que ens traslladaven a les corts de Carles III i de Carles IV amb la seva aristocràcia, amb les seves majas, amb Goya…

Van acabar de sopar tard, entre explicacions del compositor. Després d’escurar el got de vi, Amalia va desparar la taula i li va demanar si li calia res més. Rodrigo va dir que no i li va agrair la companyia i el sopar. Quan es va haver acomiadat, la professora d’espanyol va desaparèixer, i el mestre, igual que les nits anteriors, va seure al piano.

Feia temps que li voltaven pel cap les melodies del segon i del tercer moviments del concert per a guitarra i orquestra. Un dia, abans que Vicky perdés la nena i caigués malalta, Rodrigo les va sentir a l’interior ben bé seguides i sense vacil·lacions. Ara, però, amb la seva companya a l’hospital i sense aquella nena en qui havien dipositat tantes il·lusions, el tema de l’adagi que tenia gravat al cap es va desenvolupar, va créixer i va adquirir un nou significat.

Rodrigo es va treure les ulleres fosques i les va deixar damunt del piano. Amb els ulls tancats, va posar les mans al teclat. Tancat en un més enllà musical que només ell coneixia, va començar a tocar l’adagi en la foscor lluminosa del seu món i de la nit parisenca. Com si fos un miracle, els dits van donar al piano tots els colors de l’orquestra. Va començar amb uns acords repetitius de Si Menor de la guitarra que representaven el pols lent i malalt de la dona i el batec que la nena no va poder tenir. Un pols i un batec essencial de connexió amb la vida que els contrabaixos seguirien durant tot el moviment. Aleshores el corn anglès començava una preciosa melodia plena de dolçor i d’amor, però també de dolor. La guitarra reprenia el tema principal amb la mateixa tendresa, però amb un enuig amagat que semblava que demanava als déus: «Per què la meva filla ha nascut sense vida? On és el batec del seu cor?». Una pregunta que insistia en les diferents variacions que assajava la guitarra. Sense deixar de ser en cap moment dolça i tendra, aquella música estava també prenyada de por. «No em traieu la dona!», semblava que implorava. La melodia passava contínuament de la guitarra a l’orquestra fins que arribava la cadenza final. Una espècie de plor silenciós cada cop més introvertit i més tancat en si mateix que conduïa a una explosió final amb tots els instruments. Tot d’una, en aquell tutti, semblava com si Rodrigo fes preguntes i parlés als déus no amb por i submissió, sinó més aviat com si fos un d’ells. Els tractava com a iguals, i els seus dits gruixuts i els ulls humitejats van dur la música fins a un punt on semblava que entenia alguna veritat amagada. Mentre sonava aquella música meravellosa, Cloto, la dels cabells falbs, Làquesis, la dels cabells negres, i Àtropos, la dels cabells tords, van enredar les seves cabelleres i em van mostrar un mar de fils que creixien, s’entrecreuaven i es tallaven. Un garbuix de fils que em van servir per recordar una cosa que les deesses del destí s’havien encarregat de mostrar-me en tots els nostres viatges i que Rodrigo descobria en aquell moment: és inútil lluitar contra el destí. Com si tot d’una entengués tot el que havia passat, el seu cos es va redreçar i es va il·luminar amb un gest d’aprovació. Aleshores la guitarra va arrencar un moment meravellós de tristesa, ple de pau, i aquell adagi prodigiós va acabar amb les cordes suspeses mentre l’ànima de la nena pujava a l’Olimp i hi era acollida amb els últims harmònics ascendents.

Amb plena consciència del que acabava de crear, va aixecar les mans del piano per deixar-les descansar als genolls. A la nit ja avançada, la música havia fet emmudir tot el tràfec del Barri Llatí. Captivats per la màgia del moment, les moires i jo ens miràvem sense dir res. Com si tot París hagués estat escoltant amb nosaltres, com si tot París s’hagués rendit als encants d’aquell adagi portentós, només se sentia el silenci, el silenci i res més. Un silenci ple de música. Un silenci eixordador.

Passats uns segons es va aixecar per agafar una tauleta amb rodes on hi tenia la màquina de braille. La va apropar al sofà. Va seure i, amb una clarividència com mai no havia vist abans, va trencar el silenci de la nit amb el ritme de l’escriptura mentre passava del cap al paper el miracle que tot just havia obrat.

París, 5 de juny del 1939

Per afrontar les factures de l’hospital, Vicky va haver de vendre el fantàstic piano de cua Pleyel que tenia a casa els pares. Va ser una llàstima, però el més important era que s’havia recuperat del tot. Va fer girar la clau i va creuar la porta. Venia amb les mans buides però amb el cor ple. No va poder evitar de sentir una tristesa abatuda en veure il·luminat pel sol del migdia el bressol blanc i rosa que el seu marit havia amagat en un racó de l’habitació. Rodrigo li va palpar la cara amb aquells dits gruixuts. Es van besar i es van fondre en una llarga abraçada sense pausa ni descans. Una abraçada que era la constatació que, igual que James Richardson, havien deixat enrere el càstig i miraven el futur amb esperança.

El 25 d’octubre del 1967 es van cometre set crims a Arcadia, Florida. Set nens d’una mateixa família van ser assassinats. Els pares dels nens morts eren James i Annie Mae Richardson, pobres jornalers agrícoles de raça negra. No sabien llegir ni escriure. James tenia un quocient d’intel·ligència força baix i els ingressos totals dels Richardson, malgrat que tots dos treballaven de sol a sol, no arribaven als cent dòlars per setmana.

Tot va succeir un dimecres. Com cada dia Annie Mae i James van matinar i van caminar sis blocs fins a la zona on una camioneta recollia els jornalers per dur-los a treballar al camp, a uns vint-i-quatre quilòmetres. A l’hora de dinar el capatàs els va interrompre per informar-los que acabava de rebre una trucada d’emergència. La informació era confosa, però semblava que alguns dels seus fills eren a l’hospital, greument malalts.

James no podia ni imaginar quin dels seu set fills podia haver emmalaltit tant de sobte: Betty Jean, de vuit anys; Alice, de set; Susie, de sis; Doreen, de cinc; Vanessa, de quatre; Diane, de tres, o James Jr., de dos.

Les tres nenes en edat escolar, Betty Jean, Alice i Susie, havien passat el matí a classe sense problemes. A l’hora de dinar van anar a casa i en tornar van començar a tremolar i a vomitar. Davant els símptomes, van dur-les, a totes tres, a l’hospital d’urgència.

Els professors, conscients que a cals Richardson encara hi quedaven quatre nens, s’hi van acostar de seguida. Els va rebre Bessie Reese, la veïna encarregada de cuidar-se’n. En comprovar que els quatre petits presentaven els mateixos símptomes que les germanes grans, els van dur a corre-cuita a l’hospital.

Quan els pares van arribar a la clínica, els set fills ja eren ingressats. Sense ser conscients encara del que passava, el sacerdot del poble i el xèrif del comtat els van aturar a la porta: «Déu meu, James, tots els teus fills són morts!».

L’autòpsia va determinar que tots set havien estat enverinats amb paration. Les autoritats van escorcollar a consciència la casa dels Richardson, però no hi van trobar res. L’endemà hi va haver un nou escorcoll i aquesta vegada es va trobar un sac de paration al cobert. Estrany.

Pel veïnat va començar a córrer el rumor que James Richardson havia fet una assegurança de vida per als fills i que per això els havia matat. Dos dies després d’enterrar els nens, James va ser arrestat i imputat per set assassinats en primer grau. A la dona també la van arrestar acusada de descuit matern, una imputació que més endavant es va retirar.

Durant el judici, Gerald Purvis, un venedor d’assegurances, va testificar que havia anat a cals Richardson la nit abans dels assassinats i havia provat de vendre’ls una pòlissa d’assegurances que James no va acceptar per manca de recursos econòmics. Per contrarestar aquest testimoni, la fiscalia va argumentar que el venedor li havia fet a James la impressió que la pòlissa estava en vigor. El corredor d’assegurances va negar l’al·legació, però, sotmès a un intens interrogatori, va admetre que hi havia la possibilitat que Richardson l’hagués entès malament. D’aquesta manera, l’assegurança va esdevenir per a la fiscalia el mòbil dels set assassinats.

El judici es va celebrar en circumstàncies molt confoses. Les proves eren poc clares i alguns dels testimonis que acusaven James van resultar poc creïbles, però aquell jurat del sud, compost exclusivament per persones blanques, en va tenir prou amb noranta minuts per declarar-lo culpable. El jutge va dictaminar sentència de mort. James, però, es va deslliurar de la injecció letal. El 1972 la seva sentència, i sis-centes sentències de mort estatunidenques més, es van commutar per la cadena perpètua.

James Richardson es podria a la presó fins que el 1979, Mark Lane, reconegut expert de l’assassinat de John F. Kennedy, es va interessar pel cas Richardson després de conèixer totes les irregularitats que s’havien comès al judici.

Passats deu anys i molts esforços, Lane va aconseguir reobrir el cas i el Tribunal Suprem de Florida va començar una nova vista l’any 1989. La condemna de James Richardson fou anul·lada. Es va demostrar el perjuri que van cometre diversos testimonis al primer judici, van aparèixer nous testimonis exculpatoris i va quedar clar que la fiscalia havia amagat proves a la defensa.

A l’edat de cinquanta-tres anys, James va sortir de la Institució Penitenciària de Tomoka a Daytona Beach. Quan la premsa li va preguntar com se sentia després de passar vint-i-un anys a la presó per set crims que no havia comès, va dir: «Trobo que està bé. És meravellós. Trobo que ara tot està bé i que puc mirar endavant per seguir amb la meva vida. Senzillament vull seguir endavant amb la meva vida. És fantàstic sentir-se lliure».

Aquell matí del dilluns 5 de juny del 1939, Joaquín Rodrigo i Victoria es van sentir lliures de tot càstig. Igual que James Richardson, no van deixar anar ni un mot d’odi o de rancúnia. No es van enrocar en sentiments negatius mentre buscaven els responsables del seu càstig. Ben al contrari, van acceptar el destí, es van sentir bé, van somriure, van confiar en el seu amor i van mirar endavant.

Com Sísif, com Rodrigo i Vicky o com James Richardson, el meu pare havia rebut un càstig sever. Durant molt de temps em vaig plantejar la meva visió de la divinitat i em vaig empipar amb els déus per tants càstigs sense motiu. Ara, però, en veure l’abraçada eterna de Rodrigo i la seva esposa i en repassar les paraules clares de James Richardson, vaig entendre què em volien mostrar, les moires. Em vaig adonar que havia de fer tot el que fos necessari per arribar a ser com Joaquín Rodrigo i deixar d’assenyalar els déus com a castigadors i el pare com a castigat.

—La clau és l’espiritualitat —em van dir les moires a cor amb aquelles veus afinadíssimes de tiple, mezzo i contralt.

Quedava clar que trobar l’espiritualitat no guaria de malalties com l’Alzheimer, ni evitava les morts per més injustes que fossin, però tal com em van dir les deesses del destí:

—Et reconnecta amb l’ànima —va començar Cloto…

—… i amb la vida —va seguir Làquesis…

—… fins i tot amb la mort —va concloure Àtropos.

No vaig poder contenir un somriure en adonar-me que, com sempre, tenien raó.

Rodrigo va estirar el braç i va mostrar a Vicky el manuscrit en braille del Concierto de Aranjuez. Abraçats encara, ella el va llegir amb el dit mentre ell li taral·lejava a cau d’orella. Havien perdonat i havien trobat la veritable espiritualitat. La que ens empeny no pas a queixar-nos o a identificar el culpable, sinó a arribar allà on Joaquín Rodrigo havia estat capaç d’arribar. El lloc més pur de nosaltres mateixos. La música. El lloc on l’amor connecta amb els déus. El lloc que va més enllà del cos, més enllà de la salut i més enllà de la malaltia.

L’exemple de Joaquín Rodrigo em va ensenyar a afrontar el càstig. Aquell home era tan impressionant com el Grand Canyon del Colorado. I és que les aigües i els vendavals no van castigar el Grand Canyon durant centenars d’anys, com se sol dir. No. El van crear. Tots som una creació amb el poder increïble de trempejar les pitjors aigües i els pitjors vendavals de la vida. Si algú hagués provat de protegir el Grand Canyon dels vendavals, avui no existiria. De la mateixa manera, Joaquín Rodrigo va transformar la seva pèrdua en una cosa nova. Es va alliberar del càstig, va trobar la seva espiritualitat en la música i va transformar el seu moment més difícil en una oportunitat per créixer. En el seu pitjor moment es va convertir en un meravellós Canyon del Colorado i va compondre l’obra que havia de fer-lo immortal. En la pitjor hora ens va regalar l’obra més famosa i més representada del repertori espanyol. Una obra que no només ens parlava i ens segueix parlant d’Aranjuez, de Vicky i de la filla perduda, sinó que, com tota la música de Rodrigo, parla de l’Espanya que, tot i que no veia, sentia millor que ningú. L’Espanya de Goya, de Velázquez, de Cervantes, de Dalí, de San Juan de la Cruz, de García Lorca i de tants altres.