Milà, 29 de gener del 1841

Després de deu llargs anys de guerra a Troia, Odisseu, delerós de veure l’esposa Penèlope i el fill Telèmac, es va fer a la mar amb els homes que l’acompanyaven rumb a Ítaca, la seva terra. Passats uns quants dies de navegació per la Mediterrània, Odisseu i els seus fidels van arribar a una illa meravellosa. Una terra fèrtil curulla de bells prats a tocar del mar escumós. Un lloc estrany on el blat, la civada i la vinya creixien sense necessitat de sementeres ni arades. Una illa habitada per un éssers temibles: els ciclops. Gegants rudes i ferotges amb un sol ull al bell mig del front. Odisseu i els seus homes, que necessitaven queviures, van desembarcar per proveir-se’n. Van menjar i es van atipar durant un parell de dies fins que Odisseu, que volia saber com eren aquells ciclops, va triar dotze dels seus millors homes i es va endinsar a l’illa. Després d’unes hores de deambular, arribaren a una caverna misteriosa coberta de llorers. Es tractava de la cova del temible Polifem, fill del déu Posidó i la nimfa Toosa, el més temible de tots els ciclops. En veure la cova buida i esperonats per la curiositat, es van esmunyir a l’interior i, en trobar-la plena de vitualles, van acumular tantes provisions com van poder. Ben carregats, es disposaven a abandonar-la quan Polifem, que tornava de pasturar el seu ramat d’ovelles, els va sorprendre i, tot bloquejant la sortida de la cova amb una pedra gegant, va fer-los presoners. Ple d’ira, el ciclop va agafar entre les mans immenses dos dels homes d’Odisseu i, colpejant-los contra el terra, va escampar els seus cervells pertot, els va esquarterar i se’ls va menjar. Amb grans brams Polifem va assegurar que se’ls menjaria a tots, un per un. Presos de pànic, tots els homes van quedar paralitzats. Tots menys Odisseu, que, fent gala del seu famós enginy, va posar en marxa el que la seva ment brillant començava a barrinar. L’heroi va oferir Polifem el vi que duia. El ciclop, assedegat després d’haver-se cruspit dos homes, es va avenir a tastar-lo. Quan el va haver tastat i comprovat com li plaïa, en va beure amb delit. Mentre bevia, Polifem va demanar a Odisseu com es deia, a la qual cosa ell va respondre: «Em dic Ningú». Aleshores, entre riallades, el ciclop va replicar: «Perquè vegis com en sóc, d’hospitalari, a tu, Ningú, et menjaré l’últim». Quan es va haver acabat el vi, l’alcohol va produir l’efecte esperat i Polifem, sense poder-ho evitar, va caure adormit. Aleshores, sense perdre ni un segon, Odisseu va ordenar als seus homes que agafessin un gran tronc que hi havia al fons de la cova. Entre tots el van polir, el van esmolar i, d’acord amb el seu pla, el van clavar a l’ull del ciclop. El gegant, ple de ràbia i encegat pel tronc que li perforava l’únic ull, es va llevar entre crits de dolor. Atrets pels alarits de Polifem, altres ciclops van arribar-se fins a la porta de la cova i li van demanar què li passava. Polifem, des de dins i turmentat pel dolor, va respondre les preguntes dels seus companys tot cridant: «Ningú m’ha fet mal! Ningú ha entrat a la cova! Ningú m’ha donat vi! Ningú m’ha fet dormir! Ningú m’ha clavat un tronc a l’ull!». En sentir els crits del gegant, la resta de ciclops van marxar d’allà pensant que, si bé Polifem semblava una mica més boig que de costum, no li passava res de dolent. Mentre Polifem, des de l’interior de la cova, sentia com s’allunyaven els seus companys, no deixava de cridar més i més fort: «No! No marxeu! No estic boig! Ningú m’ha fet mal!». Però els seus crits van esvair-se en l’eco del buit. Els altres ciclops ja havien desaparegut. Desesperat, Polifem va retirar la pedra gegant que bloquejava la sortida i va seure a l’entrada de la caverna mentre deia: «Maleït Ningú! Em quedaré a la porta i esperaré que surtis! No podràs fugir! T’atraparé!». Aleshores, l’astut Odisseu va reunir les ovelles de la cova i va començar a lligar-les en grups de tres. Odisseu va ordenar als seus homes que es pengessin al llarg del ventre de les ovelles que quedaven enmig de cada grup, per tal que les altres els fessin de protecció. D’aquesta manera l’endemà, quan les ovelles van sortir a pasturar, Odisseu i els seus homes van aconseguir fugir de la cova sense que el cec Polifem s’adonés de l’engany.

Quan a la segona meitat del segle XIX el geni de Jules Verne cercava un nom per al capità que s’havia de convertir en el protagonista de la seva famosa novel·la Vingt mille lieues sous les mers (‘Vint mil llegües de viatge submarí’), va trobar la solució en el mite d’Odisseu i Polifem. Va decidir d’anomenar-lo Nemo, que en llatí vol dir ‘ningú’.

Igual que Odisseu, Nemo-Ningú és un home perspicaç i cultivat. Obsedit per un passat misteriós, viu aïllat, ha renunciat a la societat i recorre els mars a bord del Nautilus, el seu enigmàtic submarí.

Per al món exterior, Nemo-Ningú no existeix, és invisible per a tothom. Per això Verne va triar dir-li així. De la mateixa manera, al Milà del gener del 1841, Giusseppe Verdi tampoc no existia per al món exterior. Tampoc no era ningú. Només un anònim que havia estrenat dues òperes a La Scala; la primera, sense pena ni glòria; la segona, un fracàs absolut. A penes un petitíssim cercle d’artistes coneixia la seva existència. Només un grapat de músics l’hauria reconegut. Però jo sí. Jo, tot i no ser ningú, el vaig reconèixer de seguida.

Quan les moires em van convidar a entrar a les galeries De Cristoforis el vaig veure. Era ell. Jove. Cabells i barba negres. Molt més jove que a les fotografies que tots tenim in mente. S’asseia en una de les petites taules rodones del cafè Marchesi amb un espresso que semblava que s’havia evaporat feia hores. Era com si fes tot el temps del món que era allà assegut, clavat a la cadira. Capcot, abatut i amb les mans al fons de les butxaques de la levita. Amb el barret calçat, passava totalment inadvertit. Ningú no el reconeixia. A ningú no semblava que li importés. El tràfec de la gent que omplia les galeries el feia invisible a tothom.

Mentre alguns nens desbocats assaltaven la famosa botiga de joguines Ronchi, ell no es movia. Mentre les dames de l’alta societat mormolaven a la perfumeria Donant, ell romania embadalit. Mentre els homes importants de la societat milanesa semblava que tancaven negocis de vital importància al cafè Gottardi, ell seguia impassible. Mentre al seu voltant artistes, pensadors i intel·lectuals debatien obertament sobre tots els mals de la humanitat, ell seguia petrificat.

Les galeries De Cristoforis havien esdevingut, des de la inauguració l’any 1832, un dels centres de la vida social de Milà. El sostre vidrat, el primer de la ciutat, permetia a les dames de l’alta societat, als burgesos comerciants, als artistes i als pensadors protegir-se del fred hivern milanès reunits en algun dels seus moderns locals. Desenes d’edificis d’un passat pretèrit havien estat enderrocats per bastir, igual que a París o Londres, una moderna obra d’enginyeria digna d’una ciutat que no volia perdre el tren d’una revolució industrial en embrió.

Allà, enmig d’aquell tràfec, Verdi no només passava inadvertit, sinó que, si hagués tingut el detall de treure’s el barret, posar-se dempeus i mostrar-se davant tota aquella gent, ningú no l’hauria conegut. Perquè… qui era Giusseppe Verdi per als milanesos el 1841? Era Odisseu, era Nemo, era Ningú. Absolutament ningú.

Me’l mirava des de la distància. Vaig respirar, vaig tornar a respirar i el vaig observar. Era allà. Uns nens passaren corrent al seu costat i em va semblar que assajava un minúscul somriure de cortesia rere l’espessíssima barba negra sota la qual amb prou feines es distingia la boca. Però no, els ulls vidriosos no mentien, aquell somriure que provava era impossible.

Verdi no era un home particularment eloqüent. Era més aviat eixut en paraules i des de feia un temps resultava especialment sobri. Absort en els seus pensaments, semblava que trobava de més allò que més trobava a faltar. Del tot aliè al que passava al seu voltant, si m’hi hagués atansat a pocs centímetres no s’hauria adonat de la meva presència. Tot i tenir-lo allà al davant, assegut, era com si fos a milions d’anys llum de distància.

El cas és que en un temps molt breu aquell home, que encara no havia fet els trenta, ho havia perdut tot. Havia perdut els dos fills i l’esposa. Tot just a l’inici de la seva carrera, quan en acabar els estudis havia deixat enrere el seu Busseto natal per començar a obrir-se camí a Milà, la implacable Àtropos el va colpejar amb tota la seva força.

El 1836 es va casar amb Margherita, la filla del seu benefactor i descobridor, Antonio Barezzi. Aviat van tenir dos fills: Virginia i Icilio. Dos noms que eren l’expressió dels sentiments republicans i patriòtics del compositor. El nom de la nena recordava la protagonista de la tragèdia de Vittorio Alfieri. Es tractava d’un homenatge de Verdi a l’escriptor piemontès que tant li havia marcat els ideals polítics d’adolescència, compromesos amb la llibertat i la pàtria. El nom del nen l’havia triat en honor al gran Luci Icilio, magistrat romà, home de gran eloqüència i, més important encara per a Verdi, tribú de la plebs.

El 12 d’agost del 1838, la petita Virginia va morir quan tot just tenia setze mesos. Un any després, el 22 d’octubre del 1839, mentre Verdi componia ansiosament Oberto, la seva primera òpera, va morir Icilio sense que cap metge no fos capaç de fer res per salvar-lo. Només tenia tretze mesos.

En aquella Itàlia de la Restauració, com a tot Europa, el percentatge de mortalitat infantil era alt. D’alguna manera aquella societat, encara molt religiosa i en via d’industrialització, estava acostumada a endurar situacions com aquelles. Fos com fos, però, les morts dels dos fills van constituir, tant per a Verdi com per a Margherita, dos episodis vitals extremament dolorosos.

El discretíssim èxit de l’estrena d’Oberto a La Scala no va alleujar el matrimoni Verdi de les seves penúries econòmiques. De manera que, per tal d’evitar l’obligació de demanar, un cop més, diners emprestats al seu sogre, el compositor va decidir, tot i el seu estat anímic, complir el contracte que tenia amb Merelli, l’empresari de La Scala. Merelli li havia encarregat una segona òpera, aquesta vegada una opera buffa. La composició de l’obra li havia de dur uns quants mesos. Mesos sense diners en què no disposava ni tan sols dels cinquanta escuts mensuals per pagar el lloguer de l’apartament. A punt de ser desnonat, Margherita va salvar la situació empenyorant alguns objectes de valor al mont de pietat. Verdi, commogut, li va prometre que recuperaria totes les seves joies i li tornaria fins al darrer escut. L’hi va prometre amb el cor a la mà, però no hi va haver temps. La meningitis que es va abatre sobre la seva esposa pocs mesos després havia d’impedir al compositor complir la promesa.

Les morts de Virginia i Icilio van suposar per a Margherita un revés insalvable. Malgrat l’amor del seu marit, va perdre les ganes de viure. Va decidir desconnectar-se de la vida i el 18 de juny del 1840 va marxar. Verdi, completament destrossat, va romandre al seu costat fins al darrer moment.

Sense bescanviar una paraula amb ningú, va invertir uns segons que es feren interminables a aixecar-se de la cadira amb màxima discreció i una certa fatiga. Es va posar dret com si l’hi anés la vida. Ja dempeus, em va semblar que deixava una lira sobre la taula i va sortir arrossegant els peus.

Fora feia fred. Massa fred. Ja s’havia fet fosc i Èol, déu del vent, sacsejava amb la força d’Hèracles el paraigua negre que amb prou feines el cobria d’una fina i insistent pluja d’aiguaneu. Avançava mecànicament de bassal en bassal per la Corsia dei Servi, avui anomenada Corso Vittorio Emanuelle II, havent deixat enrere l’església de San Carlo. El carrer era ben bé desert, amb algun vianant i prou. Mentre caminava, el pas se li anava compassant de manera fortuïta amb la cadenciosa cantarella que produïen les gotes de pluja en caure a terra i colpejar els llambordins. Un-dos, un-dos, un-dos… No li hauria suposat gaire esforç seguir el compàs fins a arribar al destí si no hagués estat pels sorollosos i trafeguts cotxes de cavalls que sorgien, sense ordre aparent, des de la Contrada del Monte, actualment Via Monte Napoleone. Verdi no va semblar que es molestés gens quan un d’aquells cotxes el va deixar xop en passar pel seu costat i esquitxar-lo amb un bassal. Em vaig indignar. M’hauria agradat cridar un parell de greuges sonors al cotxer, però en veure que Verdi seguia caminant com si res, em vaig calmar. Va reprendre el compàs i va seguir caminant com si tal cosa. Un-dos, un-dos, un-dos… Verdi, d’una manera gairebé inconscient i involuntària, va arribar al portal del seu nou apartament. Un pis petit que era allà mateix, a dues passes. Em vaig alleujar pensant que quan hi arribés s’escalfaria amb l’estufa i es trauria tota aquella roba molla que li estava calant fins a l’os.

Ingenu. No n’hi havia pas, d’estufa, a l’apartament. No hi havia cap possibilitat d’escalfar-se. Les finestres tenien els vidres trencats i no tancaven bé. El vent s’escolava pertot arreu i a penes hi havia llum. Només unes quantes espelmes que el vent s’encarregava d’anar ofegant tan bon punt Verdi les encenia. Amb prou feines en van aguantar dues, d’enceses. Després de fracassar amb les espelmes, Verdi es va deixar caure al llit. Ni tan sols es va treure el barret, ni l’abric ni les sabates. Senzillament es va estirar en aquell jaç brut que semblava desfet de feia mesos. Es va estirar i va quedar ajagut amb els ulls oberts. Ben oberts. Oberts com taronges però sense mirar enlloc.

Al centre de l’apartament s’hi estava un vell piano curull de papers. Tenia la tapa oberta i les tecles, com la resta de l’habitació, eren cobertes de pols. Sota la finestra hi havia una petita taula de fusta corcada i una cadira atrotinada. Al terra, al costat de la cadira, una flassada. Bruta, naturalment. Va estirar el braç, en va treure la pols com va poder i es va cobrir a mitges mentre feia força amb els peus per treure’s les sabates, fortament lligades.

Tot d’una, sense cap motiu aparent, em va semblar que li llegia el pensament: «Estic sol. Desesperadament sol». La veu del seu pensament havia sonat greu. Com si fos la d’un baix profund. Un d’aquells baixos típics del món de l’òpera que, amb la veu pastosa, vellutada i arrossegada, es lamenta del seu destí. Perdut enmig d’un desert immens, Verdi estava sol. Era com si un mur s’aixequés implacable entre el món i ell. Un mur insalvable d’aquells que, d’un primer cop d’ull, ningú no pot tirar a terra. Ningú. Ni tan sols un mateix.

Havien passat més de sis mesos de la mort de la seva esposa. Per a ell, tanmateix, era com si el temps no hagués avançat. Com si estigués ancorat en aquell instant del temps, com si hagués decidit no seguir endavant per poder imaginar-se a si mateix per sempre més en companyia de Ghita —el motiu afectuós que feia servir amb la seva dona—, de Virginia i d’Icilio.

Tant de bo hagués pogut dir-hi algunes paraules de consol. Però, encara que ho hagués aconseguit, no hauria sabut pas què dir-li. Jo mateix sentia a voltes aquell sentiment d’isolament del món. M’hauria agradat parlar-hi i explicar-li la mort del meu pare. M’hauria agradat dir-li que, tal com ell havia fet amb la seva dona, també jo vaig ser amb el pare fins al darrer moment. Em moria de ganes de dir-li que l’entenia perfectament i que, d’alguna manera, jo també sentia aquell mur que em separava de la resta de la humanitat. Durant un segon em vaig sentir reconfortat en adonar-me que un home tan gran com ell havia triat la mateixa opció que, des de la mort de mon pare, s’imposava al meu comportament: romandre al marge del món.

El patiment i l’aïllament de Verdi, però, eren infinitament superiors als meus. El seu patir no es limitava a la pèrdua de tota la família, sinó que, des d’un punt de vista professional, també semblava que ho havia perdut tot. La seva segona òpera, Un giorno di regno (‘Un dia de regnat’), havia estat un fiasco absolut.

Tot va sortir malament. Els assaigs ja van ser un desastre. Van començar tot just un parell de mesos després de la mort de Margherita, durant un mes d’agost d’allò més calorós. Verdi, a contracor, va haver d’assistir als assaigs tal com li exigia el contracte. Els protagonistes, la soprano Antonietta Rainieri-Marini i el tenor Lorenzo Salvi, en comprovar l’apatia de Verdi, es van prendre la tasca amb escàs interès. El dia de l’estrena, el 5 de setembre del 1840, van cantar amb desgana i sense convicció. L’exigent públic de La Scala va reaccionar de la pitjor manera possible. No van tenir pietat. Van xiular els cantants, es van indignar amb la posada en escena, van esbroncar el contingut del llibret i van mostrar una indiferència insultant vers la música. En resum, aquella va ser la primera i l’última representació d’una òpera que volia ser divertida i que Verdi es va veure obligat a compondre en les pitjors condicions possibles. Com s’ha d’escriure una opera buffa després d’haver perdut la dona i els dos fills? Com s’ha d’escriure en aquell estat una òpera que parla, precisament, del matrimoni i de l’amor?

Vaig recordar algunes de les paraules que havia llegit a les cartes de Verdi:

Tot d’una es va incorporar i amb els peus nus es va acostar molt lentament al piano. Amb els dits va remenar un garbuix de papers pautats plens de pols. Papers esgrogueïts que, a més de polsosos, estaven enganxosos amb les restes de la cera que havia regalimat dels canelobres que descansaven damunt del piano. Va aconseguir separar un parell d’aquells papers esgrogueïts i va trobar una ària per a tenor. A l’encapçalament, amb la cal·ligrafia típica de Verdi, es podia llegir, no sense una certa dificultat: «Un giorno di regno, atto II, coro ed aria di Edoardo».

Va col·locar la partitura al faristol i va assajar un parell de notes amb la mà dreta abans de començar. Feia temps que no sentia un piano tan desafinat. Aquell vent glaçat que s’esmunyia per les finestres, aquella pols acumulada i aquella cera que s’havia obert camí fins a compondre curiosíssimes estalactites que gairebé arribaven al teclat, no eren la millor medecina per a aquell pobre instrument moribund. I, malgrat tot, Verdi va començar a tocar aquell largo en Sol Major. Dos compassos i va arribar el cantabile:

Taral·lejà amb desgana, desafinant i provant de fer que la seva veu de baix sonés com la d’un tenor a mig camí entre la veu de pit i el falsetto. En arribar a la cadència final, es va aturar. Bah, semblava dir. Tant se val! A qui li importa aquesta òpera? Una òpera fallida que mai més no es representarà!

Aquell home estava decidit a deixar la carrera de compositor i no escriure mai més ni una sola nota. Mai més. Fins i tot havia dit al seu amic Pasetti que parlés amb Merelli i li digués que no pensava complir el contracte que hi havia signat, el mateix que l’obligava a escriure una tercera òpera: Il Proscritto (‘El proscrit’). Ni parlar-ne. En aquell moment, Verdi tenia clar que la seva carrera com a compositor havia acabat. Tan convençut n’estava, que hauria resultat inútil mirar de dissuadir-lo de la idea i explicar-li en qui s’havia de convertir.

Assegut a la banqueta del piano, el déu Èol que s’escolava per les finestres trencades va tornar a bufar amb força i va fer voleiar els papers que Verdi havia desat al faristol. Feia un fred terrible. Era una nit de mil dimonis. Pluja intermitent, neu bruta, vent infinit, negra foscor… i aïllament.

N’hi havia prou de mirar Verdi un segon per adonar-se que, tot i la muralla que el separava del món, aquell home estava ple d’harmonia, de pau i d’una rara fermesa. D’alguna manera, la lentitud del seu llenguatge corporal inspirava la més gran de les serenors. Una serenor voluntària, calmada i sense pressa. Alguns amics com Demaldè o Pasetti l’havien visitat diverses vegades per animar-lo a sortir. L’exhortaven a acompanyar-lo a dinar o a sopar amb ells. L’animaven a sortir a divertir-se. Ell, però, romania absort i entestat. I és que per ventura algú té el dret de forçar-nos a sortir del nostre isolament? Que és possible, no quedar-se aïllat un temps després de la mort d’un ésser estimat? Abans estaves amb algú i després ja no. Abans pensaves per dos, per tres o per quatre i després ja no. Després només penses per un. O, més aviat, després ni tan sols penses. Després tot és diferent. Et lleves al matí i estàs sol, sense ningú a casa. Ningú. Dines sol. La casa és plena de records, els armaris són plens de roba dels qui ja no hi són. Et trobes sol. Tot és exactament igual com diu la magnífica cançó de Bruce Springsteen, «You’re Missing»:

Per això Verdi va canviar de casa després de la mort de la seva dona. Al seu nou cau congelat, els records dels qui ja no hi eren l’aclaparaven. Aquell apartament nou, per més miserable que fos, li oferia més claredat de pensament i cap distracció en la seva reclusió. Només dues coses va salvar del pis anterior: el vell piano desafinat i un bagul que s’amagava en la penombra d’un racó. Un petit bagul marró, vell i brut.

Es va aixecar i s’hi va acostar per observar-lo. A la tapa, una inscripció que la brutícia acumulada no deixava llegir bé. La va netejar amb parsimònia i aleshores la vaig desxifrar: «Record de la meva pobra família». Agenollat al davant del bagul, es va quedar pensarós una bona estona tot llegint la inscripció. Els ulls, com petrificats, repassaven una volta i una altra aquelles paraules. Al final, amb tota la cura del món, va obrir-la.

Una nina de porcellana, un petit cavall de cartró, unes quantes bales, una baldufa, un parell de mocadors de seda i algunes joies sense valor de la seva dona. Les poques que Margherita havia conservat i no havia empenyorat al mont de pietat. Allò era tot. Res més. Allò era tot el que, físicament, quedava de la seva família.

L’olor de records del bagul omplia la cambra mentre els seus dits jugaven amb algunes de les bales del seu fill. N’hi havia de vidre, d’alabastre, de ceràmica, de pedra, de metall i també de fusta. A la mirada perduda hi vaig poder llegir el record de com Virginia i Icilio acostumaven a passar la tarda mirant de jugar-hi amb aquelles mans petitíssimes sota el somriure atent de Margherita. En aquell moment no vaig poder estar-me de pensar com és d’important, a voltes, l’aïllament en el camí del dol. Una etapa que tots, en algun moment, haurem de recórrer. Perquè aïllar-se produeix un cert plaer i una pau interior tremendament necessària per endurar el dolor. Quedar-s’hi massa temps, tanmateix, pot suposar un problema seriós.

Més enllà de Vingt mille lieues sous les mers, les aventures del capità Nemo-Ningú continuen en una altra novel·la extraordinària de Jules Verne: L’Île mystérieuse (‘L’illa misteriosa’). Al capítol XVII de la tercera part de la novel·la hi ha un moment que el capità, ja vell, als darrers instants de la vida, diu als qui l’acompanyen:

El capità Nemo-Ningú s’adona, just abans de morir, que el gran problema de la seva vida ha estat viure al Nautilus, aïllat del món. En veure Verdi de genolls davant el bagul, em vaig espantar, perquè imaginava que tindria la mateixa sort del capità Nemo. Vaig temorejar de pensar com hauria estat la història de la música sense Verdi. Vaig temorejar fent conjectures d’un món musical on Verdi hauria seguit aïllat i immobilitzat fins a arribar a una paràlisi total que li fes impossible de tornar a compondre mai més.

Aleshores, pensant en el trist final del capità Nemo, em vaig demanar què és el que podem fer per trobar la sortida de l’aïllament. Hi ha d’haver algun remei per no quedar-se isolat per sempre. Hi ha d’haver alguna manera de fugir i trobar una sortida.

Pensava en tot allò d’una manera desordenada i sense gaire convicció fins que l’escarransida Làquesis em va asserenar amb aquella veu pausada de mezzo.

—Sempre hi ha una sortida —em va calmar—, ningú no es queda aïllat per a tota la vida.

—La foscor no pot durar per sempre —va afegir la petita Àtropos sense mirar-me.

—El fil de la vida segueix i, amb el temps, sempre passa alguna cosa o algú ve a rescatar-nos. Sempre apareix un pont per connectar-nos novament al món —va concloure Làquesis, molt segura de si mateixa.

Vaig respondre que com podien estar tan segures d’allò. El mateix capità Nemo s’havia quedat aïllat tota la vida. No havia estat capaç de trobar aquell pont. Sense alterar-se, totes tres alhora em van fer veure que m’equivocava. Era cert que el capità Nemo se n’havia adonat tard, de la seva falta, poc abans de morir. Tanmateix, el que importava era que, quan en va prendre consciència, va ser capaç de comunicar-ho als qui l’envoltaven per tal que ningú més no cometés aquell error.

Algunes bales van caure de la mà de Verdi i van rodolar pel pis irregular. Ni tan sols el soroll de les boles rodant per terra van treure Verdi del seu embadaliment. En aquell moment, la molsuda Cloto em va mirar amb els seus ulls verds i em va animar a no preocupar-me.

—Tranquil —em va dir, solemne, amb aquella veu prima de soprano lleugera—, el pont per sortir de l’aïllament i tornar al món apareixerà. Sempre apareix, al final.

No n’estava gens segur.

—Quan apareixerà? Com ho farà? On serà?

Les moires em van esguardar impassibles, sense respondre. Tan impertèrrit com elles, Verdi es va aixecar i va tornar a jaure al llit. Es va tapar amb la flassada i va seguir absent. Novament va aïllar-se enlloc i els seus bells ulls van tornar a mirar fixament el no-res. Més oberts que mai, semblava que endevinaven alguna veritat secreta al sostre. Un sostre que mai no deixava de mirar, mentre jo recordava les primeres bales de vidre que em va regalar el pare.

Milà, 6 de febrer del 1841

Després d’enganyar Polifem sortint de la cova com si fossin ovelles, els homes d’Odisseu van fugir corrent cap al vaixell, però ell, orgullós, es va posar dempeus i, sense poder-s’hi resistir, es va tombar cap al ciclop per dir-li: «Eh, Polifem, si algú et pregunta qui t’ha deixat cec, digues que va ser Odisseu, fill de Laertes, rei d’Ítaca!». Aleshores va arrencar a córrer, seguint l’estela dels seus fidels fins a arribar a l’embarcació. Polifem els va encalçar, però, cec com estava, no va poder atrapar-los. Els itaquesos van embarcar ràpidament i es van fer a la mar. Polifem, enfurismat, es va acostar a la riba i va suplicar al seu pare Posidó, déu del mar, que castigués Odisseu pel que li havia fet. Li va implorar i va demanar que Odisseu no arribés mai a casa, però que si això no era possible perquè les moires li tenien destinat el retorn a la llar, que aquest fos el més tardà possible i després d’haver perdut tots els homes.

Després de navegar sense rumb durant més de deu anys i de perdre tota la tripulació, Odisseu va sortir del túnel, va arribar finalment a Ítaca i es va retrobar amb la dona i el fill.

Verdi no va necessitar deu anys. A penes una setmana després, tot havia canviat. Era el mateix apartament miserable, però el llit estava net i fet, els forats de les finestres s’havien tapat amb cartrons i les espelmes de l’escriptori cremaven amb ganes. Les bales eren recollides al bagul, la pols semblava que hagués desaparegut per encantament i al piano no hi havia ni una resta de cera ni de velles partitures esgrogueïdes.

Els ulls de Verdi, tan oberts com una setmana abans, ara semblava que miraven a tot arreu. Assegut a la cadira corcada al costat de l’escriptori, escrivia sense pausa sobre un munt de papers pautats nous. Perfectament net i polit, escrivia notes sense parar, com si el món hagués d’acabar en qualsevol moment. De tant en tant s’aixecava de la cadira per comprovar al teclat del piano les harmonies de la nova partitura.

Cinc dies abans havia trobat una sortida. El pont per sortir de l’aïllament i tornar a la vida.

Com cada tarda, havia anat a les galeries De Cristoforis a prendre el seu espresso. En sortir-ne va ensopegar per casualitat amb Merelli, que es dirigia a La Scala. Nevava sense parar, però l’empresari el va agafar del braç i li va demanar que l’acompanyés a la seva oficina del teatre. Mentre caminaven pels carrers nevats van estar parlant i Merelli li va explicar tots els problemes que tenia amb una nova òpera que havia d’estrenar. L’havia encarregada al compositor alemany Carl Otto Nicolai, però a ell no li havia agradat el llibret. «Imagina’t —li va dir Merelli—, un llibret extraordinari de Temistocle Solera ple de situacions dramàtiques i els versos més bells! I aquest cap de trons no en vol saber res i diu que el llibret és impossible. No sé com fer-ho per trobar ara un altre llibret per a ell». Aleshores Verdi li va respondre que no patís, que el trauria de l’embolic. Li va comentar que li retornava el llibret d’Il Proscritto (‘El Proscrit’), perquè no havia escrit ni una nota i tampoc no pensava fer-ho. Merelli li ho va agrair i, tot parlant, van arribar al teatre. Quan van ser a l’oficina l’empresari va demanar al seu assistent, Bassi, que els portés una còpia del llibret. Tan bon punt la va tenir, va mostrar a Verdi el manuscrit de Solera que Nicolai havia rebutjat. «Què vols que en faci, d’aquest llibret? No tinc ganes de llegir llibrets!», li va dir el compositor. Però Merelli li va demanar que l’agafés i va insistir-hi fins que va posar-li-ho a les mans. Verdi, a contracor, va enrotllar el voluminós llibret i se’l va ficar a la butxaca. Es va acomiadar i va tornar a casa caminant sota la neu. Quan hi va arribar va llançar el manuscrit sobre la taula amb ràbia; en caure a terra es va obrir tot sol i, sense saber com, la seva mirada es va deturar sobre la pàgina oberta. Tot seguit, va agafar el llibret entre les mans i va llegir el següent: «Va pensiero sull’ali dorate». Va llegir els versos que venien després i li van causar una profunda impressió. Aquells versos eren una paràfrasi de la Bíblia, el llibre que Verdi havia llegit tantes vegades. Sense poder-se’n estar, el compositor va seguir llegint el llibret. En va llegir un passatge, de seguida dos i després, sempre amb la ferma intenció de no escriure res, va fer un esforç per dominar-se. Va tancar el manuscrit i se’n va anar al llit. El llibret, però, li voleiava pel cap! No podia dormir! Es va llevar i va començar a llegir-lo de nou. Quan el va acabar va tornar-hi des del començament, fins a haver-lo repassat dues i tres vegades tot sencer. Es podria dir que al matí se’l sabia de memòria. Malgrat tot, estava decidit a no canviar d’idea. De manera que aquell matí mateix va tornar a La Scala per tornar-li el llibre a Merelli. L’altre, murri, però, es va fer el boig. No es va entendre de raons. Merelli sabia que aquell llibret estava predestinat a Verdi. D’alguna manera, el savi empresari sabia que aquell llibret i aquell compositor estaven fets l’un per l’altre. De manera que, sense miraments, va agafar el llibret, l’hi va ficar a la butxaca de l’abric a Verdi, el va agafar per les espatlles i, d’una empenta, el va fer fora de l’oficina. Li va tancar la porta als nassos i va fer dues voltes a la clau.

Verdi, inquiet, va tornar a casa amb el llibret sense saber ben bé què fer-ne’n. Reticent, un dia va musicar un vers, l’endemà un altre… un altre dia una frase i… al final… allà es trobava, component una nova òpera: Nabucodonosor. L’òpera que l’havia de convertir en un mite.

No parava de compondre. Un somriure meravellós insistia i s’obria pas rere la barba, ara sí, perfectament arreglada. Verdi va trobar en un llibret els versos que el van ajudar a veure la llum al final del túnel. Per un miracle, aquells versos provenien directament d’un text de la Bíblia anomenat «Les lamentacions de Jeremies», un text que ell coneixia molt bé, no només per ser un bon lector del llibre sagrat, sinó sobretot per dues raons molt especials que tenien a veure amb la seva estimada Ghita: la primera era que una de les obres que va compondre Verdi quan encara era un adolescent a Busseto es basava en aquell mateix text i va ser interpretada per la Societat Filharmònica de Busseto, al cor de la qual cantava ni més ni menys que Margherita; la segona raó, tan casual com la primera, era que, quan Verdi i Margherita van arribar a Milà per primera vegada, van decidir anar a veure un ballet a La Scala i, casualment, el ballet es basava en els mateixos versos.

Així doncs, aquelles paraules que feien «Va pensiero sull’ali dorate» van donar a Verdi la possibilitat de construir un nou pont. Les severes moires tenien raó. Al final, abans o després, sempre arriba el moment de sortir de l’aïllament. De vegades pot tractar-se d’una aparent casualitat, d’altres pot ser un amic, un amor, una feina… uns versos. Paraules per canviar de lloc i posar-se al costat de la vida. Un pont per començar de bell nou amb el record per sempre inesborrable de Margherita, de Virginia i d’Icilio.

Vaig pensar en ells i en el meu pare amb tanta força com vaig poder. Per un moment em vaig entristir, però aleshores la petita Àtropos, en un segon, se’m va plantar al davant. Les tisores daurades lluïen a la llum de les espelmes. En elles hi vaig veure reflectits els rostres de Virginia i d’Icilio. La moira em va mirar amb els ulls vermells i no va fer falta que em digués res. En aquelles tisores vaig trobar el meu pont: els meus fills. Els que Verdi mai no tindria. Els que m’esperaven a casa.

Vaig plorar d’emoció i em vaig alegrar com mai a la vida no m’havia alegrat abans. Tant de bo hagués pogut parlar amb Verdi i dir-li que els fills eren el meu pont a la vida. Tant de bo hagués pogut dir-li que ells havien construït per a mi un pont sòlid i indestructible capaç de dur-me a qualsevol lloc. Tant de bo hagués pogut, però era impossible. Ell ni tan sols no sabia que jo hi era, allà.