Bayreuth, 27 de juny del 1891

Tot a la vida és un joc de rol. Som i interpretem molts papers. Som el fill, la filla, el marit, l’esposa, el pare, la mare, el fillol… Som el comptable, l’estudiant, el taxista, l’empresari, el malalt, l’infermer, el simpàtic, el dur, el que ho sap sempre tot, el que mai no sap res, el destre, el maldestre, el rondinaire…

Amb independència de quants rols tinguem o interpretem, tots queden vacants a la nostra mort. Rols orfes que, amb consciència o sense, els adopten aquells que es queden. Rols sense amo que vagaregen a la recerca d’un nou hoste. Sovint queda clar qui serà el nou hoste. Algú que hi està predestinat, algú que es farà càrrec de tot amb molt de gust i assumirà com a seus tots els papers vacants per tal que el món segueixi en marxa. Però d’altres vegades no. D’altres vegades no queda tan clar. Quan això passa, discutim i ens preguntem qui es farà càrrec d’aquells rols desemparats. Desconcertats, assignem o se’ns assignen a contracor rols que, amb freqüència, no volem representar.

Quan el pare va morir van quedar orfes alguns rols. Quan el rei Śuddhodana i Richard Wagner van morir, també.

Després de la mort del mestre al palau Ca’ Vendramin Calergi de Venècia el 13 de febrer del 1883, Adolf von Groß va viatjar immediatament a la ciutat dels canals. Cosima, la vídua de Wagner, no volia parlar amb ningú, però Von Groß, un astut consultor financer, era pràcticament de la família. Sense dilació, la vídua es va posar en mans del financer per aconseguir el seu objectiu: garantir-se l’herència del seu difunt espòs i, molt especialment, el control del Festival de Bayreuth. I és que Richard Wagner, home molt poc previsor, va morir sense testar. Cosima s’enfrontava a un buit legal i calia maniobrar immediatament per agafar el control del festival que el seu marit havia creat amb la intenció de representar les seves obres i del qual, fins aleshores, s’havien celebrat dues edicions, L’anell dels Nibelungs el 1876 i Parsifal el 1882. Von Groß va elaborar un document equivalent a un testament retroactiu on es nomenava Cosima i el seu fill Siegfried hereus universals del compositor. Aquesta mesura ràpida va ser un cop mestre. Va suposar un fet consumat inqüestionable per a tots els qui aspiraven a ficar el nas a la direcció del festival i va descartar d’una revolada les possibles lluites de poder per aconseguir el control de la situació. A més, i a fi d’evitar qualsevol suspicàcia i com a demostració de seguretat i autoritat, Cosima i Von Groß van donar llum verda al festival del 1883, on es tornaria a oferir el Parsifal de l’any anterior. Amb la natural commoció per la recent desaparició de Wagner, les funcions del 1883 es van dur a terme sota la direcció artística de Cosima, que, des d’aquell moment, es va ensenyorir inqüestionablement del Festival de Bayreuth.

Quan hi vaig arribar tot just passaven de les quatre de la tarda. No era un dissabte particularment calorós. Els clàssics núvols petits del sud d’Alemanya convertien el cel en la perfecta bandera de Baviera. Aquella que sorgeix de l’himne i que diu: «Die Farben Seines Himmels, Weiß und Blau» (‘Els colors del seu cel: blanc i blau’). Al teatre del festival, Cosima dirigia des de l’escenari els assaigs del Tannhäuser que s’hi representava aquell estiu. Era la primera vegada que l’òpera del trobador medieval s’oferia al teatre que havia pensat Wagner. No vaig trigar ni un segon a reconèixer-la quan la vaig veure. Als cinquanta-tres anys, la seva silueta de cigonya encara era inconfusible. Embolcallada en un llarg vestit negre de màniga llarga, el nas tallat en marbre sobresortia d’aquell perfil alt i prim coronat amb una cabellera recollida i extraordinàriament blanca. A més de Cosima, a l’escenari hi havia el tenor Max Alvary, la soprano Rosa Sucher i un pianista acompanyant. El tenor, en la pell de Heinrich Tannhäuser, i la soprano, que encarnava la deessa Venus, assajaven a les ordres de la senyora de Bayreuth el primer quadre de l’òpera. Aquell que, després del ballet, comença amb Venus que demana al trobador: «Geliebter, sag, wo weilt dein Sinn?» (‘Amor meu, digues-me, en què penses?’).

Ja feia vuit anys que Wagner havia mort, però n’hi havia prou de veure Cosima dirigint aquell assaig per adonar-se que el marit seguia allà. Cosima va plorar durant molt de temps la mort de l’amor de la seva vida. A voltes va ser una vídua inconsolable. Va patir el que no estava escrit, però, com ja havia passat abans, l’adversitat li va proporcionar l’energia necessària per ressorgir amb més força. I és que les circumstàncies vitals d’aquella dona, filla il·legítima de Franz Liszt i la comtessa Marie d’Agoult, li havien conferit un caràcter a prova de bomba.

El pianista hongarès i la noble francesa van començar una apassionada història d’amor romàntic. Una d’aquelles típiques del segle XIX. Per tal de fugir de les xafarderies de l’alta societat parisenca, van fugir i es van establir a Ginebra, on la parella va tenir la primera filla, Blandine. Des de la nova llar, van viatjar durant dos anys per tot Europa. Els concerts de Liszt se succeïen sense pausa i l’èxit era arrabassador. Un d’aquells viatges els va dur fins al llac de Como, on Marie, que tornava a estar embarassada, va donar a llum una segona filla. Va ser la vigília de Nadal del 1837. La nena es va dir Francesca Gaetana Cosima. Els més pragmàtics diuen que l’inusual tercer nom que els pares li van donar es devia a Sant Cosme. D’altres de més romàntics, com jo, asseguren que li van posar senzillament perquè havia nascut a la vora del llac de Como. Fos com fos, tots van acabar dient-li Cosima i els dos primers noms, Francesca Gaetana, van esvair-se en l’oblit. Blandine, Cosima i Daniel, el tercer fill de Liszt i Marie, que havia de néixer dos anys més tard, es van criar amb dides mentre els pares viatjaven de triomf en triomf.

Després de tres fills, Marie, cansada pels constants viatges i per les amables atencions que Liszt dispensava a les innumerables seguidores, va començar a trobar a faltar la seva posició social a París, de manera que va arreplegar els tres nens i se’n va tornar a la riba del Sena. Tenia l’esperança de recuperar el reconeixement de l’alta societat parisenca, però la cosa no va funcionar. Tothom la va deixar de banda. Liszt va reaccionar de seguida i es va presentar a París per reprendre el control dels fills; va instal·lar Blandine i Cosima a la casa que la seva mare, Anna Liszt, tenia a la capital francesa, i es va endur Daniel a Venècia, on les dides el van criar. A París, la mare de Liszt va acollir les petites amb afecte mentre la relació entre el pianista i Marie es refredava definitivament. Amb el temps es van deixar de parlar i van començar a comunicar-se només per mitjà de terceres persones. Fins que Liszt va prohibir tot contacte entre Marie i les nenes.

Amb la senyora Liszt, Blandine i Cosima, a qui pel seu nas i la seva figura desmanegada li deien l’aneguet lleig, van experimentar per primer cop el plaer de ser estimades per algú. Durant aquells anys les nenes van estudiar al prestigiós col·legi de Madame Bernard. Perquè, tot i la fredor i la formalitat de les relacions que Liszt va mantenir amb les filles, el virtuós sempre es va preocupar que tinguessin tot el que els calia i que rebessin una bona educació.

Quan a començaments del 1850 Liszt es va assabentar que Marie, la mare de les nenes, les havia visitat en secret al col·legi, va decidir treure-les de l’escola i deixar-les sota la supervisió educativa i la vigilància a temps complet de la senyora Patersi. Blandine i Cosima van anar a viure amb ella i durant cinc anys interminables es van sotmetre a una espartana educació humanística. Amb ella van aprendre a llegir i a estimar els clàssics; van estudiar la musicalitat del francès matern, els secrets intricats de l’alemany i la simplicitat meravellosa de l’anglès; van rebre classes de piano; van visitar amb regularitat el Louvre per admirar les grans obres d’art, i van assistir als debats de l’Assemblea Nacional Francesa per aprendre l’ofici de l’eloqüència.

El 10 d’octubre del 1853 Liszt va fer una visita a les filles. Era la primera vegada des del 1845. Després de vuit anys sense veure-les, es va sorprendre de com havien crescut. Cosima, que aleshores tenia quinze anys, era tan alta i tenia un coll tan estirat que ja no li deien l’aneguet lleig, sinó la cigonya. El pare va arribar acompanyat de la seva mare i dos amics: Hector Berlioz i Richard Wagner. Berlioz, fidel al seu costum, va observar un discret silenci durant tota la reunió. Wagner, per la seva banda, i també fidel al seu costum, va fer exactament el contrari i no va deixar de parlar ni un sol moment dels grans projectes artístics que tenia. Va ser el primer cop que Cosima va veure Wagner. Un encontre que li va deixar una forta impressió.

Liszt s’hi va quedar una setmana. Set dies somiats per Cosima al costat del seu famós pare recuperat: l’intèrpret més idolatrat d’Europa. Set jornades durant les quals Cosima va poder observar i admirar com els dits del millor virtuós del món lliscaven pel teclat del seu piano Erard. Set dies per quedar enamorada del geni hongarès. Set dies per ser la filla del déu més gran de l’Olimp i per estirar orgullosa el seu coll de cigonya cada cop que sortia a passejar amb ell pels carrers de París.

Després d’alguns encontres esporàdics més, Liszt va determinar que a les filles els aniria bé un canvi d’aires. El pianista les va traslladar a Berlín sota la tutela de Franziska von Bülow, el fill de la qual, Hans, deixeble seu, era un pianista extraordinari i un director d’orquestra encara millor. El pla de Liszt estava pensat de dalt a baix: Franziska s’encarregaria de seguir amb l’educació de les filles, mentre que Hans els faria classes de piano.

Hans von Bülow, un freak absolut de Richard Wagner i la seva música, es va enamorar ben aviat de les habilitats pianístiques de Cosima. Després d’unes quantes classes, i com qui no vol la cosa, la parella va començar a sentir una mena d’atracció mútua. Quelcom semblant a comprensió, companyonia, enteniment, afinitat. Quedava clar que no era amor el que sentien, però tot i així van decidir casar-se. Per a ell, ella era la filla de Franz Liszt. Per a ella, ell era l’alliberament de la rígida educació a què estava sotmesa i el començament d’una vida nova. Després de les noces, tots dos van pensar que no hi havia millor manera de passar la lluna de mel que en companyia de Wagner, a qui tant veneraven. De manera que, acabats de casar, van viatjar a Zuric per trobar-se amb l’enamoradís mestre. El darrer dia de l’estança dels nuvis a Suïssa, Cosima va deixar de banda les bones maneres. No se’n va poder estar més i es va llançar als peus del compositor de Leipzig. Ben bé com si fos una fan de Justin Bieber, se li va agenollar al davant, plorant d’emoció, per besar-li les mans. I és que és inútil mirar de resistir-se al poder de les moires. Unes deesses del destí que, múrries com eren, feia un temps que feien trenes amb els fils de Richard i Cosima. Una trena feta a consciència que va propiciar el que era inevitable.

Cosima, refinada parisenca de pro, mai no es va trobar còmoda a Berlín, que se li feia massa provincià. Hans von Bülow viatjava pels països germànics dirigint la música de Wagner i deixant la seva dona sola durant llargues temporades. Llargs períodes en què Cosima no deixava de pensar en el seu amor. Durant aquells anys a Berlín, Cosima va donar a llum les dues primeres filles, i el 28 de novembre del 1863, mentre Hans era de viatge, Wagner es va presentar a la ciutat dels rius i els llacs. El desig del déu Eros se’ls menjava. La seva fogositat romàntica era incontenible. Es van veure, parlar, olorar, besar, estimar i, entre llàgrimes, es van declarar un amor incondicional. Res ja no els podia aturar. Res no els podria separar. Així, Wagner es va empescar un pla per tenir Cosima sempre al costat. El compositor, que aleshores vivia a Munic sota els auspicis del rei Ludwig II de Baviera, va encoratjar Hans a acceptar el càrrec de mestre de capella a la capital bavaresa. Naturalment Von Bülow va seguir el consell de l’admirat Wagner i va agafar la feina. Ell i Cosima es van mudar a Munic molt a prop de casa del mestre. La jugada era perfecta. Mentre Hans viatjava, dirigia i difonia la música del geni de Leipzig, Cosima i Richard s’estimaven en secret.

En tornar d’un dels viatges, Hans va sorprendre la seva dona al llit de Wagner. Tots tres van quedar atònits, però no hi va haver cap escena. Ni crits ni retrets. El director d’orquestra no va demanar cap explicació. Ho va entendre. Tan gran era l’adoració que Von Bülow sentia per Wagner. Nou mesos després, com un rellotge, Cosima va donar a llum Isolde.

Hans von Bülow va acceptar Isolde com si fos la seva pròpia filla. Li va donar el seu cognom i el seu afecte. Tot i que res ja no seria mai el mateix, tots es van esforçar per mantenir les formes i seguir amb les seves vides com si no hagués passat res. Encalçat per controvèrsies econòmiques amb el rei Ludwig II, Wagner va abandonar Munic i es va instal·lar a vil·la Tribschen, davant del llac dels quatre cantons de Lucerna. Instal·lat a la seva nova llar, el compositor va convidar els Von Bülow i els seus fills a passar-hi l’estiu. Així ho van fer. Amb l’arribada de la tardor, Cosima es va quedar a Tribschen amb els nens i Hans va marxar per seguir treballant. Igual que abans, novament com un rellotge, nou mesos després, Cosima va parir la segona filla de Wagner: Eva.

A desgrat de tot, i malgrat que la relació entre Wagner i Cosima ja era de domini públic, els tres implicats en el triangle van insistir a mantenir les aparences. Va ser així fins a un punt tal que Wagner va triar Von Bülow per dirigir l’estrena de Die Meistersinger von Nürnberg (‘Els mestres cantors de Nuremberg’) a Munic l’any 1868. Finalment, uns mesos després de la reeixida estrena, la situació va esdevenir tan surrealista que Cosima va decidir que havia arribat l’hora d’arreglar les coses. Va demanar el divorci al seu marit. Ell va refusar i, durant un temps, es va negar a acceptar el que era inevitable. De fet no va ser fins al 1869, quan va néixer Siegfried, el tercer fill de Wagner i Cosima, que Hans von Bülow es va doblegar al destí i va acceptar divorciar-se de la seva dona. Sense rancúnia, i amb el cor sempre ple de veneració infinita envers Wagner, va escriure a Cosima:

Després del divorci Hans von Bülow es va fer a un costat. Mai més no es va atrevir a parlar amb Wagner i havien de passar molts anys abans no tornés a trobar-se amb la seva exdona.

Richard Wagner i Cosima Liszt es van casar el 25 d’agost del 1870 a Lucerna. Una unió que, tot i les constants infidelitats del compositor, va durar fins al final gràcies a la consistència de la trena que les moires havien teixit amb els fils de les seves vides.

Aquella tarda del dissabte 25 de juny del 1891 Cosima seguia a l’escenari donant instruccions als cantants. La platea estava deserta i en penombra. Sobre l’escenari a mig il·luminar només quedaven ella, Rosa Sucher, Max Alvary i el pianista. Entre bastidors es deixava veure algun tramoista despistat, un partiquí perdut i un regidor d’escenari que prenia notes. Tot i que les dues cantants que tenia al davant eren alemanyes, Cosima els corregia de manera obsessiva la perfecta dicció de l’idioma. La disciplina i el rigor que aplicava a l’hora de dirigir els actors era molt especial i difícil de suportar, però tots en seguien les instruccions al peu de la lletra. Ningú no gosava protestar. Quant als moviments escènics, insistia que no es fessin més gestos que els estrictament necessaris. Posicions pràcticament fixes per a Tannhäuser i Venus. Gairebé com si fossin estàtues humanes, els obligava a mantenir posats estàtics durant llargs minuts. Corregia amb precisió germànica els grans dots interpretatius de Rosa Sucher i li indicava el gest precís que havia de mostrar la seva Venus. El mateix que la Venus de Milo. Igual que aquella estàtua de marbre blanc que tantes vegades havia vist de petita al Museu del Louvre quan la senyora Patersi la duia a admirar les grans obres d’art.

Cronos, tità del temps, va derrotar el seu pare Urà, tità del cel, tallant-li els genitals amb una falç adamantina. Després de llençar els testicles al pèlag marí, la sang d’Urà es va barrejar amb l’escuma del mar al costat de les platges xipriotes de la ciutat de Pafos. Enmig de l’escuma de les onades es va obrir una petxina d’on va néixer una donzella adulta amb tots els atributs. Una bellíssima dona pintada de manera magistral pel geni de Sandro Botticelli. Una deessa incomparable: Venus, Afrodita per als grecs. Deessa de la bellesa, de l’amor carnal i del desig. Una deessa que, segons Wagner, habita les profundes coves que perforen el Venusberg (mont de Venus). Grutes plenes de sirenes i nimfes que ballen per distreure la deessa de la passió i el seu amant Tannhäuser.

Quan comença l’òpera, Venus jau provocativament mentre el trobador, agenollat davant seu, deixa reposar el cap a la seva falda ineludible. Després d’una pèrdua terrible, el cavaller vagareja desesperat pels boscos fins que arriba a la muntanya de Venus, on el cantor es refugia seduït pels encants irresistibles de la deessa. Com si ell mateix fos un déu, gaudeix de tots els plaers de la vida, agafa la lira i canta per enaltir el poder carnal de Venus.

Però hi ha alguna cosa que atura el cant. Alguna cosa no va a l’hora. Les notes alegres es tornen preocupades a la tonalitat de la bemoll menor. La tonalitat on tots els bemolls de l’armadura anuncien els seus dubtes.

Tannhäuser aprecia els plaers carnals de Venus, adora viure al seu costat com si fos un déu de l’Olimp, però alhora se sap mortal. D’alguna manera intueix que no és al lloc que li pertoca. Per això demana a la deessa que el deixi marxar. Ho té tot, però troba a faltar el patiment de l’amor d’una mortal. Desitja l’amor que li ofereix la puríssima Elisabeth. Heinrich Tannhäuser representa l’home confós, l’home que vaga perdut i no sap quin rol ha d’adoptar a la vida. Es debat constantment entre dos amors. Quan en té un vol l’altre, i quan aconsegueix l’altre no deixa de pensar en el primer. No sap qui és ni què ha de fer.

Era precisament per això que Cosima era tan capaç de dirigir aquella òpera. Era precisament per allò que les sàvies moires m’hi havien dut, fins allà. En observar-la des de la corbata de l’escenari, n’hi havia prou de veure l’energia amb què dirigia per adonar-se que ella no en tenia pas, de dubtes. N’hi havia prou d’observar-la un minut per adonar-se que ella sí que sabia quin era el seu rol a la vida.

Ho va saber sempre. En vida de Wagner va estar sempre al seu costat contra vent i marea de forma incondicional, i quan va morir, va decidir, sense pensar-s’hi ni un segon, assumir i fer seus tots els rols que el marit havia deixat orfes. Gràcies a la seva determinació, el món wagnerià i Bayreuth van seguir girant amb la seguretat que no s’aturarien. Cosima es va convertir en la reencarnació de Wagner.

Aquella va ser la seva darrera reencarnació. Va néixer a la seva última vida en un bosquet de conte de fades al peu dels contraforts de l’Himàlaia, després de deu mesos d’embaràs. Cobert pels arbres, que es van plegar sobre la mare per tal de protegir el part, va venir al món sense dolor en una nit calorosa en què la deessa Selene, la lluna, brillava plena. Va néixer amb els ulls ben oberts i amb plena consciència de qui era. La seva pell resplendia com Apol·lo i, després d’uns instants, com per encantament, es va posar dempeus i va començar a caminar. Va fer set passes, ni més ni menys, i allà on trepitjava brollaven a l’instant flors de lotus.

Siddhartha, que vol dir ‘aquell que es realitza en la veritat’, és el nom que va rebre aquell nen que va venir al món envoltat d’una estranya ventura. Els bramans van profetitzar que Siddhartha tindria totes les qualitats per assolir la saviesa definitiva. Van profetitzar que si el príncep triava el camí religiós alliberaria el món de patiment, però van afegir també que si mai no sortia del palau es convertiria en el més gran dels reis. Ambdues coses eren plenes de grandesa i de glòria, però no hi havia dubte que era la segona la que desitjava el cor del rei. Si el fill el succeïa i es convertia en un gran sobirà, no s’havien de preocupar de res. Però si el príncep marxava de palau per convertir-se en un buda, el regne quedava sense hereu. El rei va decidir fer el que calgués per tal que les coses prenguessin el rumb desitjat. Va aïllar el príncep del món amb tota cura i va ordenar que eixamplessin els murs de palau i l’envoltessin de luxe i de plaers. Si el príncep no tenia res a desitjar, va pensar el rei, mai no se li acudiria de fugir de palau.

Dones bellíssimes acompanyaven el príncep a tota hora mirant d’entretenir-lo, distreure’l i fer-li a mans tots els plaers que pogués desitjar. La residència de Siddhartha era feta de sumptuoses cambres ricament moblades, terrasses i jardins curulls de les flors més belles. Quan alguna vegada el príncep mostrava el desig de sortir de palau, el seu pare, el rei Śuddhodana, ho arranjava tot. Encarregava als servents que netegessin i decoressin els camins i traguessin de la vista tot allò de lleig o desagradable que pogués torbar l’estat d’ànim del seu fill. Així es va fer sempre i tot anava d’acord amb el pla del rei. Un dia, però, quan Siddhartha ja passava amb escreix dels vint anys, va sortir de palau en secret. En companyia del seu criat Chandaka, havia pensat d’anar a passar les hores de la tarda en un jardí no gaire llunyà. Al camí, a la vora de la carretera, van trobar un home amb l’esquena corbada per l’edat. En veure’l, el príncep es va estranyar. Aquell home sense dents ni cabells tenia el rostre arrugat. Caminava amb dificultat i amb ajuda d’un bastó. Chandaka va explicar a Siddhartha que allò que li passava al vell no tenia res d’estrany.

—Tots ens fem grans, missenyor —li va dir—. Tots patim el pas del temps. Amb els anys ens pansim, ens marcim i ens quedem sense cabells.

Quan el príncep va sentir l’explicació del criat va quedar tan torbat que va decidir tornar a palau.

En una altra sortida Siddhartha va veure un home malalt. Jeia a la vora del camí amb el rostre pàl·lid. Tenia el cos demacrat, ple de nafres i crostes. En veure’l, el príncep ho va preguntar a Chandaka.

—És un malalt, oh príncep —li va dir—. Ningú no està lliure de la malaltia. Tots estem exposats a perdre la salut.

Novament, en sentir l’explicació del criat, el príncep va quedar tan torbat que va decidir tornar a palau.

En una tercera ocasió, Siddhartha va ensopegar amb un seguici fúnebre. Va veure un cos inert que duien en una llitera coberta de flors grogues. Al darrere hi anaven familiars que ploraven i es lamentaven. Li va demanar a Chandaka que li expliqués aquell espectacle tan horrorós.

—Mon príncep, l’home que jeu a la llitera és mort —li va dir—. La seva vida ha arribat al final. Tot el que neix, sense excepció, ha de morir.

Una altra volta, en sentir l’explicació del criat, el príncep va quedar tan torbat que va decidir tornar a palau.

En una quarta ocasió, un captaire li va sortir al pas a Siddhartha. El seu posat era honest i el seu aspecte pobre irradiava serenor. Impressionat per aquella visió, va preguntar a Chandaka qui era aquell home.

—És un home sant que ha renunciat a la vida mundana, oh sire —li va dir—. Erra sense llar i es dedica a la meditació i l’austeritat. No té res i només demana l’aliment diari.

Una vegada més, en sentir l’explicació del criat, el príncep va quedar tan torbat que va decidir tornar a palau.

Després d’aquestes quatre visions, Siddhartha, que ja havia fet vint-i-nou anys, va prendre consciència del patiment humà, de la igualtat entre tots els homes i de la futilesa de l’existència. Estava decidit a marxar de palau i començar una nova vida, però no volia fer-ho sense el permís del pare. Per això, una nit el príncep hi va parlar. «Pare, vinc a demanar-te quatre coses», li va dir. El rei va fer que sí i es va disposar a escoltar el fill. «Pots garantir-me que mai no envelliré, que mai no emmalaltiré, que mai no moriré, que mai no m’envairà el desig, l’odi, l’avarícia o la violència?». El rei Śuddhodana no va saber què respondre a l’estranya pregunta del seu hereu. Quequejant, li va respondre que no li podia garantir el que no era a les seves mans. El va convidar a ocupar el seu lloc i fer-se càrrec del regne. El va encoratjar a governar sobre totes les seves riqueses, palaus, cases i gents. El va animar a regnar amb benevolència sobre tots els súbdits. Però davant la insistència del fill, que volia una resposta a la pregunta, el rei va haver d’admetre que no li podia donar el que demanava. «Aleshores, deixa’m marxar i cercar les respostes», li va dir Siddhartha. Totalment indefens i sense cap argument a favor, el rei li va respondre: «Només tu saps el que et convé». Siddhartha va prendre aquelles paraules com el permís patern que li calia i una nit d’estiu i lluna plena, igual que la del dia que va néixer, el príncep va marxar de palau definitivament. Tothom dormia profundament: el rei, les dones, els nens, els guardians, els capitans. Fins i tot els qui estaven de servei semblava que dormien amb una son ben pesant. Amb gran sigil va despertar el seu criat i li va ordenar d’ensellar el seu cavall favorit i seguir-lo. Va muntar l’animal, va abandonar el palau i es va dirigir al sud.

Des d’un turó verd es va tombar per fer una última ullada a la llar. Des de la distància va observar uns minuts el palau on havia viscut aïllat del món. Amb posat seriós va deixar enrere el seu passat de príncep i el futur rol de rei. Va estirar les regnes i va seguir cavalcant fins a l’alba. Després de travessar un rierol va desmuntar i es va despullar de tots els seus abillaments de seda i dels ornaments, les joies i les distincions reials. Amb l’espasa de Chandaka es va tallar la cua reial que li coronava el cap. Va ordenar al criat que retornés el cavall i la diadema reial al rei Śuddhodana i, amb una abraçada, va desaparèixer.

En un instant Siddhartha havia passat de príncep a mendicant asceta. En un instant Siddhartha va fer material la renúncia als drets dinàstics. En un sol instant Siddhartha va deixar de banda tots els rols que se li suposaven.

Quan el meu pare va morir per primera vegada, quan ens va oblidar, tots els seus rols van quedar vacants. Ell havia estat paterfamilias, homo sui iuris, i sota el seu control hi havia els béns i les persones de la família. Havia estat el cap, el qui ho sabia tot, el qui ho feia tot. Havia estat qui havia planificat tot el meu futur. Ell i jo érem els únics «homes» de la família. Quan va marxar em vaig quedar sol i, per alguna estranya raó, la resta van donar per fet que jo, d’alguna manera, ocuparia tots els rols que ell havia deixat orfes. Adoptar totes les seves funcions, sense ni un mot de ningú, era com una mena d’obligació o de deure. Se suposava que ho havia de fer per ser l’últim «home» de la família.

Durant molt de temps em vaig debatre entre rols que se m’amuntegaven. Quins havia d’assumir? Quants? Per què? Com els encaixaria, a la meva vida? Mirant de trobar una solució de compromís que tingués tothom content, feia temps que estava entre mitges tintes i sense decidir-me. Com si fos el trobador Tannhäuser, volia quedar bé amb tothom i no sabia què fer. No sabia com desfer-me d’aquella suposada obligació, d’aquell suposat deure.

Allà, davant Cosima Wagner, Venus i Tannhäuser, i amb el pensament posat en el buda Siddhartha, havia arribat el moment de decidir-me. El moment de saber què fer amb el dol dels rols orfes del pare. Les moires m’havien dut fins a l’escenari de Bayreuth per prendre una decisió definitiva sobre el joc de rol de la meva vida. Tenia la sensació que a casa tothom esperava que fes el mateix que Cosima. Tothom esperava que em convertís en la reencarnació del pare. El nou oracle de la família.

El rellotge havia avançat. A les set en punt, amb escrupolosa puntualitat germànica, Cosima va donar l’assaig per acabat. Se la veia satisfeta. Va encaixar amb els cantants amb una força gairebé masculina mentre el pianista s’afanyava a tancar el piano per no ser l’últim de marxar. L’escenari va quedar buit. Els tramoistes i el regidor van apagar els llums i van desaparèixer darrere seu. En menys d’un minut em vaig trobar tot sol a la immensitat de l’esquerp escenari de Bayreuth. Vaig quedar immòbil uns segons enmig de la foscor per apreciar com respirava el teatre, per sentir-ne l’olor, per tocar-ne el buit. A poc a poc, molt a poc a poc, vaig arrencar algunes passes prudents per sentir el cruixit màgic dels taulons de l’escena sota els peus. De cara a l’enorme penombra de la platea em vaig aturar en veure la lluentor del ulls brillants de les moires.

Cloto, la dels ulls verds, i Làquesis, la dels ulls blaus, m’havien mostrat que, si bé Cosima i Siddhartha havien pres decisions ben antagòniques, tots dos s’havien convertit en autèntics oracles. La gent hi acudia per trobar respostes a les preguntes que els angoixaven. Àtropos, la dels ulls vermells, m’havia mostrat que Tannhäuser, ben al contrari, s’havia convertit en irrellevant per no ser capaç de saber quin rol adoptar a la seva vida. Totes tres, juntes, em miraven fixament en espera que prengués una decisió. Fos quina fos, el que calia era prendre-la i no demorar-la més. No endarrerir-la amagat en solucions a mig fer o de compromís que, com li passa a Tannhäuser, no satisfan ningú. Ni tan sols un mateix.

O bé reencarnar-me en el meu pare, o bé seguir el meu jo. O fer com Cosima, o fer com Siddhartha. O blanc o negre, mai gris, com Tannhäuser.

Amb els sis ulls de les deesses clavats en mi, vaig decidir-me. Aquells ulls plens de vida es fonien en un de sol. La barreja del verd de Cloto, el blau de Làquesis i el vermell d’Àtropos produïa un blanc puríssim. Un blanc brillant que semblava un estel al firmament de Bayreuth. L’estel al qual canta Wolfram von Eschenbach, el baríton cavaller trobador de l’òpera de Wagner que, igual que Cosima i Siddhartha, sí que sap quin és el rol que li pertoca al joc de la vida.

Vaig decidir seguir el meu jo. Vaig decidir que, per més que els altres entenguessin que la meva obligació o el meu deure era adoptar els rols orfes del meu pare, no podia reencarnar-m’hi. Em vaig adonar que, tot i que ja no hi fos, el pare seguiria sent el pare. Em vaig adonar que els rols del pare eren seus i de ningú més. Vaig comprendre que m’estimava més seguir amb el rol de fill. Vaig decidir que no seria com Cosima. Vaig triar ser com Siddhartha i no reencarnar-me en el pare. Dret a l’escenari del teatre pensat per Wagner, vaig plantar els peus a terra amb tanta força com vaig poder. Seguir el meu jo, allò era el que havia triat, sí. A diferència del buda, però, no volia marxar sense acomiadar-me. De manera que, arrelat al terra, vaig inspirar pel nas fins a sentir els pulmons plens d’aquell aire tan especial. Vaig eixamplar les costelles i, mentre mirava de sostenir tot aquell cabal amb el diafragma, vaig cantar, com Wolfram von Eschenbach, al meravellós estel que les moires conformaven al meu davant per mostrar-me el camí.

Després de les frases inicials, l’ària segueix amb un moderato sempre piano en sol major. Un preciós moderato en què, amb tot l’afecte de què vaig ser capaç, vaig parlar amb el pare per explicar-li que, al joc de rol de la meva vida, volia seguir el meu jo, volia seguir sent el fill. Quaranta compassos per demanar-li a l’estel del vespre, a les moires del destí, que dugessin el missatge al meu pare i el protegissin en el viatge a l’Olimp.

Quan vaig acabar, les moires van tancar els ulls i l’estel es va apagar. A la foscor penetrant de l’escenari de Bayreuth, després d’haver pres aquella decisió, vaig deixar perdre la mirada en la penombra, vaig respirar tan lentament com vaig poder i em vaig sentir millor que mai.