París, 15 de setembre del 1977

—Somio somnis somiats una volta i una altra. Quan aconsegueixo dormir, somio amb ell. Somio que ve a mi i que m’estima més i més a cada instant. Somio que m’estima amb un amor profund i irreprotxable. Somio que és sempre al meu costat. Somio que m’estima com a dona… com la seva dona. Somio que m’estima com a cantatriu, quan sóc Norma, Violetta, Medea, Lucia, Aida, Tosca o Elvira… Somio que m’estima tant com jo l’estimo a ell.

No era la primera vegada que parlava dels seus somnis i, com sempre que ho feia, la cara se li transformava i s’omplia de llum.

Tot just feia un mes que havia tornat de la darrera peregrinació a l’illa de Skorpios. Allà havia passat hores agenollada al davant de la tomba de l’home a qui tant va estimar i a qui, dos anys després de la seva mort, seguia estimant amb tota l’ànima.

Com altres dies, Peter Andry, productor musical i directiu d’EMI, s’havia presentat al seu magnífic apartament del número 36 de l’avinguda Georges Mandel per veure-la. No era fàcil quedar amb ella. Sempre trobava alguna excusa per cancel·lar les seves cites. Quan algú li trucava per veure-la, ella dubtava com si no trobés un pretext i aleshores, l’endemà, feia venir algun dels dos servents que tenia, Ferruccio o Bruna, per dir-los: «Madame est indisposée».

Calia estar a la seva completa disposició i la majoria dels amics, tips d’aquell comportament, van deixar de trucar-li. Només Peter Andry, tot un gentleman, ho va seguir fent. Ella era massa important per a ell per deixar de fer-ho.

Me’ls vaig trobar asseguts al saló de l’apartament, magníficament decorat, mentre escoltaven algunes gravacions velles. Les quatre gotes de Roger & Gallet escampades al mocador de randa que duia a la mà impregnaven tot l’ambient. Res no li agradava més, a ella, que escoltar els seus vells discos. Li encantava retrocedir i, en certa manera, reviure els dies de glòria. Van escoltar vinils i cintes d’enregistraments pirates i van mantenir discussions apassionades sobre algunes de les seves interpretacions més famoses. Aquelles que van estremir el món sencer: Violetta i Anna Bolena a La Scala, Norma a Chicago i París, Lucia a Nova York, Tosca a Londres, Medea a Epidauros… Peter era l’interlocutor ideal. Nascut a Hamburg, havia estudiat a Melbourne, on va esdevenir flautista professional. Més endavant es va traslladar a Londres per estudiar amb sir William Lloyd Weber i mirar d’arribar a ser director d’orquestra. A Londres va tocar en diverses orquestres i va arribar a dirigir alguns concerts. L’any 1953 va canviar la flauta i la batuta per un estudi de gravació en convertir-se en productor de la DECCA. Tres anys més tard va passar a la competència i va esdevenir cap del departament de música clàssica del grup EMI.

Durant unes hores, la música, els records dels anys gloriosos i els sempre encertats comentaris de Peter aconseguien abstreure-la del seu estat i la feien feliç. Però quan la música emmudia tot tornava a ser desesperadament miserable per a ella.

L’agulla del tocadiscos havia arribat al final del vinil i va tornar a la posició inicial. Després d’un parell de segons de silenci eterns, se’l va mirar compungida, es va aixecar de la butaca i es va asseure al piano que tenia al saló blau contigu. Li va dir que havia estat practicant amb molta disciplina durant les darreres setmanes i que sentia que començava a recuperar la veu i a ser la d’abans. Peter se la va quedar mirant, atònit, i aleshores, com si li volgués demostrar una cosa indemostrable, va tocar un acord de La Menor al teclat per agafar el to. Es va incorporar i va assajar les primeres frases de l’ària del tercer acte de Violetta a La Traviata:

Potser algú podria haver dit que en aquella veu s’intuïa encara, amb molta dificultat, aquell quelcom indesxifrable que només ella havia posseït. Potser. A mi, però, em va semblar que a la seva veu no hi quedava res. Estava trencada, esfilagarsada, descomposta… destrossada. No hi quedava ni una ombra de la Callas, La Divina. Ni una. Va interrogar Peter amb un gest, però el pobre no sabia ni què dir ni on mirar. No li ho vaig retreure, jo tampoc no hauria sabut què dir. Peter va recórrer a la seva exquisida educació, es va descordar la jaqueta del perfecte vestit d’espiga blau fet a mida i es va limitar a callar i somriure amb tanta complaença com va poder. De tota manera, hauria estat inútil pronunciar ni una paraula. A ella no li calia cap resposta. En sabia prou, de música i de cant, per entendre que la Callas, la cantant més gran del segle XX, ja no existia ni tornaria a existir mai més. Va mirar de tornar a cantar, però aquella cantatriu extraordinària que havia omplert de gom a gom els teatres més importants del món i que va ser, durant anys, la protagonista absoluta de tota la premsa del cor, havia desaparegut per sempre. Ni Peter, ni les moires, ni jo no vam ser capaços de reconèixer-la. Davant nostre només romania el més pur d’ella. Només quedava Maria, la dona.

Ella havia estat la Callas, la cantant més famosa del món. Ell, conegut pels seus enemics com El pirata, havia estat l’home més ric del món. Grecs tots dos, les moires els havien teixit un destí comú. Ella s’havia convertit en la nova Pítia, ell es va erigir com el nou Alexandre. Semblava que tenien vides paral·leles; tots dos van néixer lluny de Grècia, ella a Nova York, ell a Turquia; i tots dos es van fer a si mateixos per arribar al cim.

Aristòtil Onassis, Ari per als amics, mai no en tenia prou. S’havia de quedar amb tot. La seva ànsia de popularitat i èxit eren insaciables. Aspirava a posseir tot allò que fos cèlebre i fastuós. La seva fama de faldiller i seductor era llegendària, i quan va veure Maria Callas, es va adonar que era el trofeu que hi faltava a la seva col·lecció. Ella era l’encarnació perfecta de tot el que els diners no podien comprar: distinció, classe i elegància.

Tots dos van coincidir en una festa a Venècia i, tan bon punt la va veure, Onassis la va desitjar. Es va rendir a la bellesa vestal d’aquella dona que tothom venerava al seu pas i que es trobava al punt més àlgid de la seva carrera. En una festa on tothom parlava italià, anglès o francès, ells es van fer a un costat per parlar en el seu grec matern lluny de la resta de convidats. A Maria no li va caldre sinó un moment per sentir tota la força, tota l’esplendor, tot l’apetit sexual i tot el poder infinit que desprenia aquell home. Tot i no ser ni especialment guapo ni alt, aquell home dominava l’art de l’eloqüència i va ser capaç de dir justament allò que una dona com Maria Callas volia sentir. Amb poques paraules va transportar Maria Callas més enllà del seu món operístic. Al seu costat Maria es va sentir, instantàniament, no només la reina de l’òpera, sinó també la reina de la jet set internacional. Van ser ben pocs els minuts que li van caldre a Onassis per deixar en l’ànima de la cantant una empremta perenne que mai més no s’havia d’esborrar.

A partir d’aquí, els esdeveniments es van precipitar ràpidament. Onassis va convidar Maria al tradicional creuer que el seu luxós iot Christina feia cada estiu per la mar Mediterrània. Aquell estiu del 1959 els inacabables 325 peus d’eslora del Christina van solcar els mars amb uns convidats de luxe: Rainier de Mònaco, Grace Kelly, Greta Garbo i sir Winston Churchill. Maria, que feia deu anys que era casada amb Giovanni Battista Meneghini, un acabalat industrial de la construcció trenta anys més gran que ella, va renéixer durant el creuer. Envoltada de tot aquell glamur se sentia com un peix dins de l’aigua. Onassis, que aleshores també era casat, es desvivia per la soprano i l’omplia d’atencions. Durant el creuer Maria es va tornar a sentir desitjada com a dona, es va sentir jove i invencible.

El creuer va ser per a Maria tan real com els seus millors somnis. Enmig d’aquell passatge de luxe es va alliberar de les seves pors de cantant i va començar a viure una segona joventut que els sacrificis del cant li havien vetat. Van salpar de Montecarlo i van fer escala a Portofino i a algunes illes del mar Egeu. Tot passejant per les platges gregues i visitant petits pobles blanquejats, els dos grecs es van anar acostant més i més. Xerraven i reien distesos, indiferents a res del que passava al seu voltant. Maria Callas es va enamorar perdudament d’Ari i la premsa del cor, assedegada de notícies, va començar a escampar l’affaire als quatre vents.

En una de les escales del creuer, el patriarca de Constantinoble va rebre els dos grecs més importants del món al mont Athos. Els va beneir i els va conjurar a treballar junts per la glòria de Grècia. Un gest que va resultar fonamental per a Maria. Des d’aleshores es va sentir alliberada de lligams i juraments vers el seu marit i va decidir entregar-se del tot i sense reserves al nou amor. Els daus estaven tirats. Per a ella ja no hi havia marxa enrere. Aristòtil Onassis seria l’home de la seva vida.

Tots dos es van divorciar dels seus cònjuges respectius i tot semblava apuntar a una boda imminent. La premsa del cor els assetjava per tot el món i demanava per la data de l’enllaç. No hi havia res al món que Maria desitgés tant com casar-se amb Onassis. Però l’home més ric del món no es decidia. La Callas va començar a deixar de banda les actuacions, cada cop més esporàdiques, per poder estar al costat del seu amor. Cantar la començava a aclaparar. Només desitjava estar amb ell. Es va instal·lar al Christina mentre El pirata solcava el món guanyant més i més diners cada cop, en una cursa sense sentit. Mentre prenia el sol a la coberta del iot, Maria, convertida en una Penèlope perfecta, esperava atenta que ell retornés per passar-hi unes hores. Però Ari no era pas Odisseu. Per a ell, la Callas només era un trofeu. No era més que una cantant famosa que li procurava publicitat i portades a la premsa del cor. Per això, quan es va assabentar que ella estava rumiant deixar de cantar, es va enfadar i la va obligar a tornar als escenaris. Ella, enamorada, va obeir i va tornar amb algunes actuacions tot i no estar en la millor forma vocal: Norma a Epidaure, Poliuto a La Scala, a més d’alguns enregistraments per a EMI produïts per Peter a París i Londres.

Les esperances que finalment arribés per part d’Ari la petició de matrimoni que tant desitjava van començar a esvair-se. La veu se li va anar desfent i, desconsolada, tornava sempre que podia al Christina o a l’illa de Skorpios per trobar-se amb el seu amor, però ell no arribava. L’esperava delerosa, es moria de ganes de dir-li com l’estimava, però ell no hi anava.

A París va tenir coneixement de l’existència d’unes fotos publicades per la premsa on es veia Onassis amb Jacqueline Kennedy passejant junts per les ruïnes d’Efes. Maria, que en sospitava alguna cosa, se sentia morir. Plena d’angoixa, patiment, inseguretat i atacs de nervis i de gelosia, la veu li continuava fugint i, al final, el 5 de juliol del 1965, amb només quaranta-un anys d’edat, el teló de l’òpera va caure definitivament per a ella a la Royal Opera House de Londres, on interpretava l’heroïna més gelosa de la història de l’òpera: Tosca.

Durant tot aquell temps, Onassis es va anar acostumant a la submissió de la cantant. Semblava com si es vantés de tenir als peus la dona que havia elevat la interpretació operística a una nova dimensió. Va començar a divertir-se tot humiliant-la en públic i rebaixant-la per mostrar la seva autoritat de mascle alfa davant de tothom. El súmmum va arribar el dia que, davant del director Franco Zeffirelli, es va burlar d’ella tot dient-li: «De què em serveixes? No ets ningú! No tens més que un xiulet a la gola, i ja ni tan sols funciona!».

Després de vuit anys, tot havia acabat. Ella ho havia sacrificat tot a l’altar d’Ari. Li havia donat tota la seva veu, tot el seu cant, tot el seu art, tot el seu amor, tot el seu ésser, tot el seu color, tota la seva virtut, tota la seva aura. S’hi havia entregat completament com a dona. Però havia estat en va. Tots aquells sacrificis davant l’altar dels diners no van servir de res. L’home més ric del món mai no va entendre que Maria no era un trofeu per exhibir en una vitrina, sinó un tresor per guardar al cor. Mai no ho va entendre.

Sense previ avís, el 17 d’octubre del 1968, Maria es va assabentar per un comunicat de premsa que Aristòtil Onassis i Jackie Kennedy es casarien en tres dies. Onassis, insaciable i àvid de nous trofeus, havia aconseguit la joia de la corona: la vídua més planyuda del planeta. La vídua del president assassinat John Fitzgerald Kennedy. El 20 d’octubre es van casar a Grècia. «Aquell dia va ser el començament del final —va dir una vegada Bruna, la fidel serventa i confident de Maria—. Aquell dia es va tancar dins el seu dolor per sempre. Va ser un cop massa dur per a ella. Madame mai no va poder entendre com aquella dona havia aconseguit en tan poc temps el que ella mateixa no havia aconseguit en vuit anys de relació tempestuosa: casar-se i oficialitzar la relació amb Onassis».

Sense amor i sense veu amb què seguir donant vida a les heroïnes operístiques, el món del cinema va començar a trucar a la porta de la Callas. Després d’alguns projectes frustrats amb Luchino Visconti i altres proposicions de Hollywood que mai no es van concretar, va acceptar de convertir-se en Medea sota la direcció de Pier Paolo Pasolini. Sense diàlegs i sense cant, la Callas es va convertir en la sacerdotessa Medea, icona de la mitologia grega. Una Medea embruixada de carn i ossos. Una Medea màgica que es va estrenar a París el gener del 1970. Per una nit, la Callas va reaparèixer. Radiant, vestida de blau, coberta de safirs, de diamants, va tornar a ser el centre d’atenció de tota la premsa. Micròfons, fotografies, flaixos… i aleshores, com atret pels llums de neó, Onassis va tornar a trucar a la porta. A la porta del seu apartament del número 53 de l’avinguda de Georges Mandel. Ella va mirar de resistir-s’hi amb totes les forces. Va intentar rebutjar-lo, però el poder que Ari tenia sobre ella era massa gran.

Per un instant no vaig poder deixar de pensar que a la butaca que tenia al davant, i on Peter seia en aquell moment mentre Maria encara mirava de cantar «Addio del passato», El pirata va posseir-la un cop més. Aquella nit, després que ella cedís, ell va irrompre a l’apartament com una bèstia en zel i la va muntar sobre aquella butaca Lluís XV. Van passar junts aquella nit i després… moltes altres. Maria, una dona de moral i conviccions estrictes però sense defensa possible davant les armes de seducció d’Onassis, s’havia convertit en l’amant d’un home casat.

Durant aquells anys Ari no va deixar mai de visitar-la ni de posseir-la. Sempre que es presentava Maria li obria les portes de l’apartament de bat a bat. Però, amb el temps, les visites es van anar dilatant més i més. La Miastenia gravis es va començar a ensenyorir del cos del multimilionari. El seu estat de salut va empitjorar de manera alarmant i el 10 de febrer del 1975 el van operar de la vesícula biliar a l’Hospital Americà de París. Mai més no recuperaria el coneixement. Ingressat a l’habitació 217 de l’ala Eisenhower d’aquell hospital, el van mantenir amb vida per mitjà d’un respirador artificial. La gran pianista grega Vasso Devetzi, amiga dels amants, informava Maria cada dia de tot el que succeïa a l’habitació 217. Era com si Maria se sentís lligada a la mateixa màquina que mantenia amb vida el seu amor. Vasso li explicava les novetats cada dia: avui li han fet una transfusió de sang; avui ha vingut la Jackie i s’ha estat amb ell tota la tarda; avui la Christina, la filla, segueix sense separar-se de la seva capçalera; avui li han injectat una dosi massiva d’antibiòtics; avui els metges han dit que, en l’estat actual, encara pot sobreviure unes setmanes més.

Per a Maria allò era un autèntic suplici. Aquell home que es moria significava per a ella molt més que l’aliment. Era una part de si mateixa i, tot i així, no tenia el dret de ser al seu costat. Ella, l’única dona que de debò havia estimat aquell ésser despietat, era l’única que no podia visitar-lo. Va decidir sortir de París. Va decidir anar-se’n tan lluny com va poder. Va llogar una casa a Califòrnia. Al final, el dissabte 15 de març del 1975, mentre descansava a la casa que havia llogat al número 12 de Golf View Road a Palm, va rebre el darrer informe de Vasso: Ari ha mort.

Tots els diners del món no el van poder salvar.

Un cop acabat l’intent de cantar per segona vegada «Addio del passato», es va acostar a la butaca i va seure al costat del seu amic i productor discogràfic. Suposo que devia esperar que li digués alguna cosa sobre la veu, però… què li havia de dir? No res. Peter, igual que jo, es va quedar embadalit admirant la meravellosa cabellera castanya. Com se li parlava, a una deessa, del seu crepuscle? Impossible.

—Ja ho sé —va dir en to condescendent—. No cal que diguis res… no pateixis.

Vaig llegir a la mirada de Peter l’angoixa de no haver tingut prou esma per dir quelcom d’intel·ligent… quelcom que hagués servit per alleujar el patiment d’aquella dona extraordinària. Però no hi havia res a dir. Allò era una missió impossible. Durant uns segons eterns es van esguardar callats com dos estaquirots fins que Ferruccio, sempre al cas, va arribar al rescat. Aquell home, impecablement vestit, era l’encarnació del majordom perfecte. Els va preguntar si desitjaven beure alguna cosa. Maria li va demanar un te i Peter es va conformar amb un got d’aigua mentre, amb la mirada, agraïa a Ferruccio la seva aparició miraculosa.

En pocs segons el majordom va tornar a entrar amb les begudes. Va ser aleshores quan Peter, amb un gest encantador, li va demanar:

—Encara somies amb ell?

Tot desant el te a la tauleta i recuperant tot el vellut que havia perdut a la veu, va obrir els ulls com mai i va parlar dels seus somnis.

—Somio somnis somiats una volta i una altra. Quan aconsegueixo dormir, somio amb ell. Somio que ve a mi i que m’estima més i més a cada instant. Somio que m’estima amb un amor profund i irreprotxable. Somio que és sempre al meu costat. Somio que m’estima com a dona… com la seva dona. Somio que m’estima com a cantatriu quan sóc Norma, Violetta, Medea, Lucia, Aida, Tosca o Elvira… Somio que m’estima tant com jo l’estimo a ell.

Sentir-la dir aquelles paraules m’omplia d’alguna cosa difícil d’explicar. També jo, de vegades, somiava el pare. Sense voler-ho, moltes nits se m’apareixia en somnis. Sempre m’havia estat difícil, gairebé impossible, recordar què havia somiat. Però, com per encantament, des que ell va morir, ara sempre que hi somiava me’n recordava. Podia recordar què m’havia dit. Podia olorar-li la cara, sentir-ne l’expressió, escoltar la seva olor i veure el tacte de les seves mans treballades i arrugades.

Maria va seguir parlant i explicant que, després de la mort d’Ari, tenia la necessitat de sentir que ell seguia existint d’alguna manera i en algun lloc. Per a ella, viure en un món on ell no hi fos no tenia sentit. Tot el passat s’havia esvaït, i en el seu immens pesar no hi intuïa cap futur. Va explicar com va dedicar mesos a cercar-lo i recercar-lo per tots els racons dels seus records fins que un dia es va adonar que cap dels records que en tenia, per més intensos que fossin, satisfeien el que ella n’havia esperat. De manera que va decidir somiar-lo.

Escoltava Maria i em venia al cap un altre personatge. Algú a qui tothom adorava i que, també un dia, va decidir canviar-ho tot i començar a somiar.

Igual que va fer Walt Disney, Maria va resoldre, després de la mort d’Onassis, canviar-ho tot. Disney es va decidir a somiar per triomfar. Maria es va decidir a somiar per estar al costat d’Ari. Però, amb independència dels motius de cada un, tots dos van deixar de dormir per descansar i van començar a dormir només per poder somiar.

L’únic problema era que a Maria li costava molt dormir. Per això, per trobar-se amb ell en somnis, Maria va començar a allargar la mà cap a algun dels molts flascons que tenia a la tauleta de nit. Flascons farcits de tranquil·litzants, pastilles per dormir… i somnis.

Als seus somnis Ari era tendre, amable, delicat, amorós… Als seus somnis Ari era perfecte. Si hem d’ésser francs, ella sabia que no era sinó una il·lusió, però la vivia amb tota la intensitat mentre durava. Per això va decidir que la millor manera de seguir amb ell era somiant-lo.

Morfeu, déu dels somnis, tenia la missió de crear somnis amb forma humana per a aquells que dormien. Amb les ales recorria el món tot fabricant fantasies per a tothom i, si cap humà tenia un desig especial, li tocava el front amb una flor de rosella per adormir-lo i per gronxar-lo entre els braços i endur-se’l al món oníric mentre adquiria la forma de l’amant del dorment.

Per a Maria, els somnis es van convertir en una manera personal de trobar una refermança del seu amor quan el món de la lògica no li n’oferia cap. Com si tingués un pacte secret amb Morfeu, Maria aconseguia somiar amb Ari cada nit. Com ho feia? Com aconseguia que Morfeu li mostrés Ari cada nit en el seu món somiat? Són molts els qui desitgen somiar, però pocs els qui ho aconsegueixen. Molts pateixen i sospiren per l’experiència de somiar l’ésser estimat, però no poden. Maria, en canvi, ho aconseguia sempre. Va començar a fullejar fotos i records del seu amant abans d’anar-se’n a dormir. És evident que ningú no pot somiar à la carte, però l’amor i la fe de Maria van commoure Morfeu, que cada nit acudia a la seva cita amb la diva en la forma d’Onassis. Maria somiava cada nit als braços de Morfeu. De manera miraculosa, el déu vetllava pels seus somnis per tal que, al final, entre tota la munió de gent que deambulava pel seu subconscient, sempre acabés sent ell qui n’apareixia. Ari, el seu amor.

Maria i Peter seguien asseguts a la butaca Lluís XV mentre el poder d’Hèlios, déu del sol, anava caient amb aquella llum tan especial que només projecta al setembre. Els arbres de l’avinguda Georges Mandel ja comptaven els dies per començar a despullar-se. Fora, tot estava a punt per a l’inici de la tardor. Però dins, al segon pis d’aquella finca règia estratègicament orientada a la llum del sud, ja feia molt de temps que la tardor havia començat per a Maria.

Amb la caiguda del sol, Djedda i Pixie, que fins aleshores havien estat guimbant sota el piano, es van començar a posar nerviosos i es van atansar a la butaca reclamant el seu passeig. Ferruccio, atentíssim com sempre, va dur les corretges dels gossos. Peter va aprofitar el moment per acomiadar-se. Maria es va empolainar en un no res i en un minut ja baixaven al bonic ascensor de fusta. Després de fer-se dos petons sincers al portal, van sortir al carrer i el directiu d’EMI va desaparèixer per la Rue des Sablons.

Tot i que duia els cabells recollits, es parapetava sota un barret i es protegia amb aquelles ulleres de sol immenses, alguns dels admiradors que sempre feien guàrdia al davant de casa seva la van reconèixer a l’acte. Després d’atendre’ls amb molta amabilitat i signar-los tots els autògrafs que li van demanar, es va posar en marxa tombant a l’esquerra, en direcció a la Place du Trocadero. Caminava tranquil·la, sense pressa ni ofec, tot seguint el ritme dels gossos, fins que, en poc més de cinc minuts, la torre Eiffel va aparèixer majestuosa als seus peus, a l’altra banda del Sena. Es va quedar petrificada admirant aquella preciosa amalgama de ferros com si la veiés per primer cop. Amb prou feines es va moure, i va romandre allà palplantada fins a aprofitar l’últim llambreig del sol. Per un moment vaig notar que les seves mans agafaven la corretja dels gossos amb una força diferent. La vaig observar amb atenció i en vaig sentir l’interior asfixiat, perdut, desesperat i massa orgullós per demanar ajuda. Rere les ulleres negres vaig veure-li els ulls immensos clavats a l’horitzó i em va semblar que no hi havia ningú al darrere.

Des que va morir el pare havia pensat milions de vegades en el sentit dels somnis. Com si fos una mena d’Hipòcrates o de Freud aficionat, no entenia per a què hi eren. Hi havia molts símbols per interpretar. Molts símbols entretallats com si fossin una espècie de pel·lícula fragmentada. No entenia per què, de manera recurrent, Morfeu m’induïa a somiar el meu pare. Però aquell dia, després de sentir la gran Maria Callas parlant dels seus somnis amb Onassis, vaig començar a intuir que potser els somnis podien transformar-se en una bona oportunitat. Vaig pensar en la visió en somnis d’un ésser estimat com en la possibilitat d’acabar una assignatura pendent que hem deixat a mitges. Vaig creure que, potser, els meus somnis eren senyals de reafirmació, de suport emocional i de continuació de l’existència. Somnis que em convidaven a acomiadar-me del pare sense oblidar-me’n. Somnis que m’animaven a quedar en pau amb ell.

Hèlios s’havia apagat del tot i començava a refrescar una mica. Sense moure ni un múscul de la cara, va desfer les passes fins a trobar-se de nou al davant del portal de casa. Ferruccio va obrir i Bruna es va presentar per dir que el sopar estava preparat. Al saló, el televisor era encès. Em va semblar sentir que les notícies escopien alguna cosa sobre una reunió a la Casa Blanca entre el president nord-americà Jimmy Carter i el primer ministre francès Raymond Barre. A Maria li encantava veure la televisió al vespre i Ferruccio sempre l’engegava per tal que, en tornar del passeig amb els gossos, la trobés en marxa.

Però a Maria no li va interessar ni el sopar ni la televisió. Només volia dormir, somiar. Va fer que apaguessin l’aparell i que s’enduguessin el sopar. Va entrar a la seva diàfana habitació, decorada amb un gust exquisit. Tot en aquella cambra estava a punt per acollir el seu somni: les cortines perfectament corregudes, les sabatilles arranjades al costat del llit obert, els llums del tocador encesos, la banyera preparada, el llibre d’oracions sota el coixí i les pastilles a la tauleta de nit. Als peus del llit immens reposava la novel·la que estava llegint: Nicholas and Alexandra (‘Nicolàs i Alexandra’) de Robert Massie. No era una novel·la que li agradés especialment. Només era una eina útil per agafar el son. La va prendre entre les mans i va deixar-la al damunt del llit. Després va fer una giragonsa digna de la millor Anna Pàvlova i va desaparèixer dins la immensa cambra de bany.

Se’m va acudir aleshores que el problema de Maria Callas no era tant somiar obsessivament Onassis com llevar-se al matí. Vaig poder imaginar el dolor d’aquella dona quan tot just despertava, quan s’adonava que tot el que havia somiat només era el que era, un somni, un miratge. Mentre dormia, tot era meravellós; somiava amb ell i estaven junts. Més junts que mai. Però quan es despertava, quan tornava al món real… al món real on la música i l’amor ja no existien per a ella… tot deixava de tenir sentit.

A diferència de Walt Disney, que quan es despertava corria a fer realitat tots els somnis que havia somiat per compartir-los amb el món, per a Maria despertar-se es va convertir en el pitjor dels malsons.

París, 16 de setembre del 1977

La bella Alciona, filla d’Èol, déu dels vents, es va casar amb Cèix, rei de Traquis. S’estimaven amb deliri i eren immensament feliços. Tant, que van atrevir-se a comparar la seva ventura amb la de Zeus i Hera. Irat per aquest afront, el pare dels déus va desencadenar una tempesta marina sobre la nau de Cèix quan acudia a consultar l’oracle. El vaixell es va trencar i va desaparèixer devorat per un mar furient. Alciona va conèixer la mort del seu marit per Morfeu, qui a través d’un somni es va transformar en el seu espòs per tal de mostrar-li el que s’havia esdevingut. Aleshores, embogida d’amor, Alciona va decidir que no valia la pena seguir vivint sense el seu amor i es va llençar al mar per estar al seu costat.

Encara no havien tocat les tres de la tarda. A l’apartament de Maria Callas la televisió tornava a estar engegada i un especial informatiu anunciava la notícia sense parar: «La prima donna del segle, la cantatriu Maria Callas, ha mort avui a les 13.30 hores d’un atac de cor».

Ferruccio mantenia les maneres tot i el seu rostre totalment desencaixat. Bruna plorava a l’habitació de la senyora. Allà era ella. Estesa al llit amb un preciós vestit gris. Sobre el pit hi descansaven una creu i una rosa. Tenia els llavis mig oberts i la cabellera castanya emmarcava un rostre sense pressa per empal·lidir. Estava tan bella com sempre. A la cambra, a més de Bruna, Peter Andry seia compungit en una cadira. Amb els colzes als genolls, sostenia entre les mans el llibre d’oracions de Maria.

Aquell matí, com sempre, Maria s’havia llevat tard. Bruna li havia dut l’esmorzar al llit, també com sempre. Es va aixecar i, només de posar els peus a terra, va notar quelcom d’estrany. Tot just havia fet tres o quatre passes quan va vacil·lar i es va queixar d’un fort dolor al costat esquerre del pit. Tot d’una va caure. La van tornar al llit i li van donar a beure una mica de cafè.

Van trucar al metge de capçalera, però havia sortit. Després trucaren a l’Hospital Americà, però no deixava de comunicar. Finalment van cridar un metge amic de Ferruccio. Quan va arribar, la Callas, La Divina, ja era morta. Un atac de cor, va dir.

Aquella va ser la versió oficial. La que es va publicar als diaris, que va viatjar per les ones hertzianes de la ràdio i la que es va anunciar als informatius de tot el món. Tot semblava que quadrava, però mentre la veia allà estesa al llit, hi havia alguna cosa que no anava a l’hora. La mirava i no semblava que fos morta. Més aviat semblava com si estigués adormida, com si estigués somiant. Les moires em van picar l’esquena i em van avisar que aquella era l’última vegada que la veuria, de manera que em vaig quedar immòbil aprofitant cada segon que em quedava per observar-la amb atenció i retenir per sempre més aquell instant: el so de la seva bellesa.

Vaig començar a recórrer l’habitació amb la mirada. Tot estava escrupolosament endreçat, com la nit anterior. Tot era exactament al seu lloc excepte per un parell de detalls: la tauleta de nit, sempre curulla de flascons de pastilles, es veia ara neta com una patena, i el llibre d’oracions que acostumava a sobresortir de sota el coixí s’amagava ara entre les mans de Peter. M’hi vaig acostar i vaig veure que el tenia obert per la darrera pàgina que Maria havia escrit de la seva mà. Eren els primers versos de l’ària «Suicidio» de l’òpera La Gioconda que la Callas havia cantat tantes vegades:

Arrenglerades marcialment d’esquerra a dreta, Cloto, Làquesis i Àtropos, la més baixeta de les tres, van assentir alhora amb el gest greu.

—Ella va decidir tallar el seu fil —em va xiuxiuejar Àtropos a l’orella, amb el seu timbre de contralt—. Igual que Alciona, va decidir reunir-se amb el seu amor. Va decidir deixar-se seduir per Morfeu i entregar-se a Tànatos, el déu del somni etern.

Els somnis poden servir per a moltes coses. Poden servir de demostració de la lluita contra una realitat que no ens complau. També per abstreure’ns del dolor o per alliberar-nos-en quan hem perdut un ésser estimat. Aquells dos dies amb Maria Callas vaig aprendre que els meus somnis no hi eren pas per obsedir-me, sinó per alliberar-me. Vaig comprendre que no havia d’entregar-me a Morfeu, sinó aprofitar l’oportunitat que m’estava oferint. L’oportunitat d’acomiadar-me del pare. L’oportunitat de quedar en pau amb ell per poder seguir endavant.

El sacrifici d’Alciona va commoure Zeus i tots els déus de l’Olimp. Moguts per la pietat, van rescatar els amants del fons del mar i van convertir-los en ocells. Els van transformar en petites aus de colors rics que niaven allà on s’ajunten la mar Jònica i l’Egea. Però les aigües i les onades els destruïen constantment els nius, de manera que Èol va decidir aplacar els vents i els mars durant el solstici d’hivern per tal que poguessin niar, estimar-se i reproduir-se.

Per a Maria, els somnis van ser la darrera gran òpera, un salconduit per fugir amb Ari a una realitat diferent. Una bonica droga que la va fer addicta. Va decidir, com Alciona, deixar-se seduir per Morfeu i seguir el consell de Walt Disney. «Tots els nostres somnis poden fer-se realitat si tenim el coratge de perseguir-los».

Finalment, dos anys més tard, les seves cendres es van escampar pels mateixos mars als quals s’havia llançat Alciona. Allà, mogudes per les onades, les cendres del seu esperit banyen les costes de Skorpios, l’illa on descansa Onassis. I és que els somnis de Morfeu li van oferir una recompensa massa gran per rebutjar-la: un món ideal al costat del seu amor. Una argúcia feliç de la seva ment del qual no va voler despertar mai més. Perquè les deesses no moren mai.