Barcelona, 22 de desembre del 2013

«El teu pare es mor. Ha vingut el metge i ha dit que no passarà de vint-i-quatre hores». Entre incrèdul i alleujat, vaig penjar el telèfon mentre la veu sencera de la mare encara em ressonava resignada dins el cap. A mig mudar, em vaig vestir tan ràpid com vaig poder mentre pensava que el moment per al qual tots ens havíem preparat els darrers anys havia arribat finalment. Tots sabíem que allò, abans o després, era el que havia de ser, però ara, quan estava a punt de passar, em semblava gairebé impossible que pogués succeir. Impossible. Atordit, vaig baixar les escales de casa a corre-cuita i vaig entrar al cotxe.

Diumenge. Carrers semideserts a aquella hora, primera del matí. Després de tota una nit de feina, els esgotats llums nadalencs que ornaven els carrers passaven com una exhalació davant el meu parabrisa. En cinc minuts mal comptats ja era a casa els pares. Un rècord. Mentre pujava amb l’ascensor em mirava els números dels diferents pisos, que s’anaven encenent. Semblava que no hi havia d’arribar mai. Em mirava els números i els comptava de manera mecànica, com si no tingués res més en què pensar. En sortir al replà vaig sentir una respiració. Era la respiració del pare. Llunyana. Em vaig aturar a escoltar-la abans d’obrir la porta. Sonava rítmica, a voltes sincopada, però decididament obstinada. Vaig obrir la porta i el seu alè es va fer més intens. A cada passa que feia per acostar-me a la seva habitació, sonava més i més fort. Semblava gairebé impossible que aquell panteix pogués seguir pujant de volum, però així era. Cada cop més i més fort, més i més rítmic, més i més obstinat.

El doctor Alois Alzheimer va ser el primer que va atendre Auguste Deter. El seu marit, Karl, un treballador del ferrocarril alemany, no sabia què fer amb ella. Amb només cinquanta-un anys, Auguste mostrava uns símptomes de demència ben estranys. Karl no sabia com afrontar la situació. Senzillament no sabia què fer. Es veia sobrepassat i ningú no semblava que sabés què li passava, a la seva dona. Desesperat, el 25 de novembre del 1901 la va ingressar en una institució mental de Frankfurt coneguda pels seus habitants amb el nom d’Irrenschloss (‘El castell dels bojos’).

Semblava que Auguste Deter no era capaç de respondre adequadament cap de les preguntes que li formulava el doctor Alzheimer. Semblava que no recordava ni el seu nom ni el del seu marit. Semblava que no sabia on era ni per què. Semblava que no sabia comptar ni coneixia els números. Ni tan sols entenia el que tot just acabava de dinar aquell mateix dia. Era com si ho hagués oblidat tot. Confosa, a tot estirar recordava algunes paraules per barbotejar mecànicament, «Ich habe mich verloren» (‘m’he perdut a mi mateixa’), una construcció sintàctica estranya, que denotava que la pacient ja ni tan sols no era capaç d’usar i articular el llenguatge de manera correcta.

Un any més tard, el doctor Alzheimer va abandonar la institució mental de Frankfurt per anar a treballar a Heidelberg, primer, i a Munic, després. Tot i la distància, el psiquiatre mai no va deixar d’interessar-se per l’estat d’Auguste. Fins que, el 9 d’abril del 1906, el neuròleg va rebre una trucada de Frankfurt que l’informava de la mort d’Auguste Deter. Només tenia cinquanta-dos anys. Alzheimer va demanar que li enviessin el cervell juntament amb tot el seu historial mèdic. Després d’examinar-lo amb detall, va descobrir un òrgan farcit de cabdells neurofibril·lars i plaques senils. El 3 de novembre del 1906, el neuròleg va oferir una conferència a la ciutat de Tubinga on exposava la malaltia d’Auguste. Es tractava del primer cas documentat de la història d’un trastorn que, avui dia, tots coneixem com la malaltia d’Alzheimer.

Tot i que havien passat 107 anys des que Auguste Deter va morir, mon pare, ajagut al llit i com si res no hagués canviat en tot aquell temps, lliurava la seva batalla amb la mort per culpa de la mateixa malaltia maleïda. Tot semblava igual, tret d’un detall. Auguste Deter va morir sola en una freda habitació d’un psiquiàtric. El pare, en la seva hora més important, va tenir l’escalfor de tots els qui el vam estimar.

Als peus del llit hi havia tothom qui hi havia de ser. La mare, estirada al seu costat, li besava el front i mirava de consolar-lo mentre el seu panteix incansable envaïa tota la cambra com si no s’hi pogués sentir res més. El seu valent diafragma havia pres el relleu a uns pulmons que ja s’havien rendit. Amb heroisme i un esforç gairebé sobrehumà, el cos se li convulsava de manera espasmòdica per mirar d’inhalar i exhalar una mica d’aire. El cap inclinat enrere i la boca eixuta i oberta, molt eixuta i molt oberta, semblava que l’ajudaven a robar a l’aire petites, petitíssimes glopades d’oxigen que encara el mantenien amb vida.

Vaig seure al seu costat i li vaig agafar la mà dreta. La vaig prendre entre els dits i la vaig acaronar i besar. Silenci. Només la seva respiració. Amb la mà agafada podia sentir perfectament l’agonia d’aquell aire que li entrava i li sortia de la boca amb tant i tant d’esforç. En podia sentir el ritme, la cadència, l’obstinació, el crescendo. En podia sentir la música. La música d’un altre malalt d’Alzheimer: Maurice Ravel.

El compositor francès va començar a patir una demència progressiva i misteriosa pels volts de l’any 1927, quan en tenia cinquanta-dos. Una demència inexplicable. Va anar perdent la capacitat de recordar, de parlar, d’escriure i, per acabar, de tocar el piano. Els debats entre neuròlegs per determinar si la malaltia que va afectar Ravel fins a la seva mort, el desembre del 1937, va ser o no realment Alzheimer, són inacabables. Ara bé, el que segons tots els experts és fora de dubte és que les seves darreres obres, sobretot el famosíssim Bolero, podrien ser la prova evident d’una malaltia neuronal degenerativa.

El Bolero, un ballet de caràcter espanyol d’acord amb l’encàrrec de la ballarina russa Ida Rubinstein, es va estrenar enmig d’un èxit apoteòsic a l’Opéra Garnier de París l’any 1928. Es tracta d’una música repetitiva fins al sadollament. El tempo de l’obra, d’acord amb el desig de Ravel, havia de ser únic de principi a fi. Havia de ser gemegós i monòton tal com són les típiques melodies espanyoles d’inspiració àrab. Un tempo que ve marcat ininterrompudament pel ritme que marca la caixa orquestral durant els 169 compassos de durada de l’obra. Un ritme inalterable, un ritme immutable, un ritme invariable.

La melodia es compon de dos temes que es repeteixen nou vegades cadascun. Dos temes curts, molt curts i molt fàcils de recordar fins i tot per a aquells que estan perdent la memòria. Una melodia que a Ravel se li va acudir un matí qualsevol quan, encara en pijama, la va tocar al piano amb un sol dit i va decidir repetir-la amb insistència sense cap tipus de desenvolupament.

Només una cosa canvia al Bolero de Ravel: la intensitat. L’immens i llarguíssim crescendo que recorre l’obra des del pianissimo inicial fins al fortissimo final. Un crescendo com el que experimentava la respiració del meu pare. Cada cop més forta. Cada cop més intensa. Cada cop més forta. Cada cop més in extremis. Cada cop més forta, però sense un sol canvi en la melodia ni el ritme. La seva mà em traspassava l’essència d’aquell magnífic Bolero de Ravel en què, com si fos un miracle, s’havia convertit.

Els seus ulls totalment clucs semblava que em miraven. La boca seca i oberta semblava que em somreia. La mà, gairebé inerta, semblava que m’abraçava. Allà, mentre el sol s’esmunyia entre les làmines de la persiana mig oberta, vaig poder sentir com el meu pare, un home bo que feia anys que no es recordava de mi, em va seguir estimant.

Esgotat després de les hores de lluita, el seu cos eixut el va dur al clímax final. Com si es tractés de la darrera modulació en Mi Major del Bolero, la seva respiració va començar a entretallar-se. A voltes s’apagava i s’esvaïa, per tornar passats uns segons que semblaven interminables. De vegades recobrava tota la seva esplendor com el tutti final de les flautes, els saxòfons, els metalls clars i els primers violins. Però just quan semblava que recuperava tot el vigor i tota la meravellosa brillantor orquestral, va arribar, com al Bolero, el daltabaix final. Irreversible. Decisiu. Prestissimo. Però heroic. Valent. Segur. Ple de dignitat.

Amb tot just una escletxa de sol que es colava per la persiana, la seva mà es va fer freda entre les meves. En aquell precís instant no vaig plorar. A ell no li hauria agradat. En aquell precís instant vaig pensar en Auguste Deter i en Maurice Ravel. Vaig pensar en els milions de malalts, anònims i famosos, que havien mort per culpa de l’Alzheimer. En aquell precís instant vaig pensar en el pare. Vaig pensar en com pensar en ell. Vaig pensar en com aconseguir viure sense ell. Vaig pensar, sobretot, en com no oblidar-me mai d’ell.

Barcelona, 22 de desembre del 2014

Poc més de les sis de la tarda. Dilluns. Primer aniversari de la segona mort del meu pare. I és que, tal com diuen els experts, els malalts d’Alzheimer moren dues vegades, la primera quan obliden el món i se n’allunyen i la segona quan arriba el decés físic.

També jo ho creia així. Havia passat un any del traspàs físic del meu pare i aquella tarda, com cada dia, no vaig poder deixar de recordar el matí en què, uns quants anys enrere, va morir per primera vegada.

Era un matí assolellat. Un matí maleït en què el pare va deixar de reconèixer-me. Em va mirar lentament i amb un somriure benèvol va deixar de conèixer-me, va deixar de saber que jo era el seu fill. Aquell dia em vaig quedar en estat de xoc i m’hi vaig estar una bona estona per assumir que ja no era ningú per a ell. Vaig fer el cor fort i el vaig besar al front amb tot l’amor de què vaig ser capaç. Es va estranyar que un desconegut el besés amb tanta devoció, però, malgrat la sorpresa, no s’hi va oposar. Ell mai no va dir que no a ningú.

Es va oblidar de mi i de tothom. Sempre infinitament acompanyat, es trobava completament sol. El més curiós era que, d’alguna manera, tot i la seva angoixa, no semblava que trobés a faltar ningú. Em costava d’entendre, però era així. Ens va oblidar, va marxar i, tot i que sembli estrany, no ens enyorava. Era molt dur passar per allò i confesso que mai no ho vaig acabar d’entendre fins que aquella tarda del primer aniversari del seu ensorrament físic al ritme del Bolero de Ravel, gairebé per casualitat, vaig escoltar la darrera cançó que va enregistrar Glen Campbell, icona de la música country.

A començaments del juny del 2011 a Campbell li van diagnosticar Alzheimer. Aleshores, abans no fos massa tard, va decidir emprendre una última gira per acomiadar-se del seu públic. Tres dels seus fills el van acompanyar tocant a la banda. La gira es va desenvolupar al llarg de 425 dies, en els quals Campbell va oferir 151 concerts, que van acabar el 30 de novembre del 2012 a la localitat californiana de Napa. La gira va ser un èxit absolut i va quedar enregistrada en un meravellós documental titulat I’ll be me (‘Seré jo’) que es va estrenar al Festival de Cinema de Nashville, meca de la música country, l’abril del 2014. La peça clau de la cinta és una cançó composta pel mateix Glen Campbell amb l’ajuda de Julian Raymond. Es tracta de la darrera cançó que Campbell compondria i enregistraria. Una melodia senzillíssima en Sol Major que amb prou feines té vuit acords, amb el poder de commoure profundament i en la qual Campbell explica de manera meravellosament quirúrgica què sentirà i com ho sentirà quan la malaltia l’estrenyi sense remei i amb tota la seva força. Es titula «I’m not Gonna Miss You» (‘No et trobaré a faltar’) i fa així:

Tal com feia la cançó de Glen Campbell, el pare no em va enyorar. Simplement no recordava qui era, jo. No em coneixia. M’havia oblidat per sempre i no em trobava a faltar. I és que no pots enyorar-te de qui no coneixes.

Més enllà de comprendre les dues morts del meu pare, després d’un any sense tenir-lo físicament, tot era diferent. Igual, però diferent. Tot era definitivament diferent, tot i que no semblava que res hagués canviat en absolut. «La vida continua», em deien. I així era. Els dies se’m feien tan curts com d’habitud. Potser més. A poc a poc em vaig començar a atabalar per coses que mai no m’havien preocupat abans. Coses noves per a mi. El sentit de la mort, de les morts o del dol. El viatge només d’anada dels qui se’n van i l’espera sense esperança dels qui es queden. Vaig començar a sentir la mort com una cosa real, ben real. Una cosa que gairebé es podia tocar. Sentia, de maneres molt diferents, allò que en diuen el dol. No podia deixar de mirar el buit amb obsessió, com esperant no sé què. Com esperant que mon pare pogués tornar sense previ avís en qualsevol moment. Feia dotze mesos que estava perdut sense saber gaire bé què dimonis estava sentint, de manera que, com faig sempre que necessito encendre un llum, vaig començar a llegir per mirar d’entendre.

Vaig comprar llibres de psicodramaturgs argentins, de professors de renom de la Universitat de Harvard, de voluntariosos voluntaris d’unitats de cures pal·liatives, d’il·lustres psiquiatres emèrits, de doctors en medicina i psicologia. Tots eren llibres que miraven d’esquematitzar i posar en ordre el procés del dol. Textos que explicaven les etapes que passem en perdre un ésser estimat i que ens diuen què fer i com reaccionar. Vaig llegir-los amb atenció, ho prometo. Tots. Però cap d’ells no aconseguia aclarir-me gairebé res. Parlaven de les fases del dol: negació, ira, negociació, depressió i acceptació. Fases que, pel que sembla, passen l’una rere l’altra. Potser és així, però el problema era que jo era incapaç de saber en quina fase em trobava. El que sentia era diferent del que llegia. Era nou, era estrany i era, sobretot, caòtic i desordenat. Només els llibres de la doctora suïssa Elisabeth Kübler-Ross, que va morir a Arizona l’any 2002, semblava que m’interpel·laven i em parlaven directament a mi i no a un lector impersonal. Semblava que només ella em parlava de les coses que em passaven. M’explicava el món intern i extern del dol, sense donar gaire importància a fases i esquemes predefinits. Semblava que només ella entenia que el que jo sentia no eren etapes d’un procés, sinó parts d’un tot i tot alhora. M’entristia i plorava llàgrimes, somiava somnis, lamentava laments, m’alleujava de la culpa, em culpava de l’alleujament, parlava amb els àngels, fantasiava fantasies, imaginava inimaginables, em ressentia dels meus sentiments, em planyia, m’aïllava en l’abisme de ningú, perdia el rol de la meva vida, em castigava… m’enfadava.

Sobretot m’enfadava. No podia deixar de fer-ho. M’exasperava amb la mort, amb les moires i amb les parques, les deesses que regeixen el destí dels homes. Per què me l’havien d’arrabassar dues vegades? Per què dues morts? Per què tanta crueltat? Per què? Per què? Aquell dia, mentre em seguia demanant per què, tocava al piano la cançó de Glen Campbell i vaig trobar a faltar el pare més que mai. Molt més que en altres ocasions… i em vaig indignar com mai no ho havia fet. Tocava, tocava i tocava i pensava en les moires del destí. Pensava en com m’hauria agradat parlar amb elles. Demanar-los responsabilitats, exigir-los una explicació, sentir les seves excuses i sepultar-les amb tots els perquès que se’m barallaven al cap per ser els primers a sortir-ne.

A la mitologia grega, la dimensió irreal i irreversible de la vida humana se simbolitza amb el fil de la vida de les tres moires. Un fil amb un principi i un final que al·ludeix al temps acotat i finit de què disposem els humans. Un temps que transcorre entre el naixement i la mort i pel qual llisquem amb la certesa que és finit. Les tres moires, Cloto, Làquesis i Àtropos, són tres germanes filadores engendrades per la foscor d’Èreb a la nit. Embolcallades en llargues túniques blanques, són tres persones diferents però una sola deïtat. Elles són les encarregades de traçar la incertesa de l’existència humana mitjançant un fil que surt de la filosa de Cloto quan naixem, es mesura amb la vara de Làquesis mentre vivim i pateix el tall de les implacables i temibles tisores d’Àtropos quan arriba l’hora de la mort.

Com es pot fugir del poder de les moires? Impossible. No es pot pas. Ningú no pot, ni tan sols el mateix Zeus, déu de déus. Enutjat, imaginava les tisores esmolades d’Àtropos tallant dos cops el fil de la vida del pare.

Sense misericòrdia, ordeixen els fils de la vida de tots i cadascun de nosaltres. Les seves accions influeixen en tot l’ordre humà. Teixeixen els fils de cada existència i els combinen els uns amb els altres, els trenen, els barregen, els ajunten o els separen per sempre. Els seus entramats són els tombs del destí que ens fan fugisserament feliços o miserables sense remei.

Com un nen enrabiat mirava de rebel·lar-me contra aquell mite que sempre acabava amb un fil tallat. Un tall que gairebé sempre resulta injust tant per als qui se’n van com per als qui es queden. Els grecs assumien amb integritat la precarietat de la vida humana, però jo no tenia pas la saviesa d’un grec. Emprenyat com estava, vaig abaixar la tapa del piano i vaig mirar de calmar-me per tal de trobar un mínim equilibri hel·lè. Incapaç de posar remei ja a les dues vegades que les tisores d’Àtropos havien tallat el fil de la vida del pare, vaig decidir dedicar tota la meva atenció a Cloto i a Làquesis per mirar de treure l’entrellat del garbuix i l’amalgama de sentiments i sensacions que m’envaïen. Elles dues, amb la filosa i la vara, semblava que em deien que, tot i que les nostres vides pot ser que ja estiguin decidides pel destí, la meva obligació era trobar la porció de bona sort que m’havia estat assignada. Em van animar a mirar de posar ordre dins meu. M’encoratjaven a comprendre les dues morts del meu pare, a trobar una felicitat esgarriada i a dur una vida virtuosa. Aquella tarda, Cloto i Làquesis em van dir en un to solemne que el camí de la pau i la saviesa començava amb l’acceptació de la finitud i la reparació per seguir aquí mentre aquí seguim. Un cop apaivagat, vaig sentir que, d’alguna manera, el discurs de les deesses no era sinó el dels Proverbios y cantares d’Antonio Machado.

Les estelas en la mar de Machado no eren sinó el fil de les moires. Làquesis, que el mesura amb la seva vara i l’enrosca al cabdell, se’m va aparèixer com una metàfora del moment que vivia en aquell precís instant. Vaig pensar en la porció de fil que ja havia viscut, però també en l’altra part de fil que em quedava per viure. Volia seguir vivint aquella porció de fil com sempre havia fet, però els sentiments del dol que transitava se m’amuntegaven sense treva i no sabia com donar-los sortida.

Va ser aleshores, quan estava més perdut, quan la grassa Cloto, la magra Làquesis i també la terrible i menuda Àtropos em van embolcallar en el seu perfum diví d’ambrosia i em van agafar la mà per convidar-me a viatjar amb elles. Em van convidar a veure, viure i entendre altres vides. Les vides d’altres homes i dones aclaparats pels mateixos sentiments que m’aclaparaven a mi. Homes i dones que em van ensenyar a endurar el dol. El dol interior per les dues morts del meu pare.