4

—I en el vostre cas —deia en Puig-Oriol llavors— és un deure administrar-se l’esforç; en el cas dels escriptors, vull dir, perquè la vostra tasca és transcendental: donar testimoni del vostre temps.

Ho deia com un doctor de la llei, com un professor de vida. I llavors va ser quan vaig començar a odiar-lo, d’una manera somorta primer, però cada vegada més activament. Deia que havíem de donar testimoni del nostre temps. Del temps de qui? Del d’ell o del meu? Pensava que vivíem el mateix temps, ell i jo, només perquè havíem nascut el mateix any? De quin temps podia donar testimoni, jo? ¿De tot el que havia perdut i perdia entestant-me a ser allò que ningú no volia que fos, allò que volia ser jo?

El tercer començà a plorar, tot d’una, a l’altre extrem del pis, potser perquè havia volgut jugar a fet a amagar amb els dos grans i havien topat amb ell i havia caigut contra el cantell d’una porta. O potser, només, perquè era massa tard, per a ell, i el vencia la son mentre en Puig-Oriol seguia perorant i jo em refugiava covardament en el passat, en les petites i àrdues trifulgues de l’home que no té diners i es vol fer una casa i se la fa, a empentes i rodolons, amb préstecs hipotecaris, havent de suspendre de tant en tant les obres per aplegar una mica més de diners, mentre el món reia, somreia, implacable, de veure el fracàs d’un somni.

—Encara que de vegades penso si no sou una relíquia de l’antigor, els escriptors —deia llavors en Puig-Oriol—, si no esteu condemnats a desaparèixer, com van desaparèixer els narradors de les places públiques i els trobadors. Perquè els nous mitjans d’expressió per força han de triomfar per damunt els vells, com ja passa avui, de manera que jo en el teu lloc començaria a pensar seriosament en el cinema, suposant que no hi hagis pensat, ja.

No hi havia pensat, ni podia pensar-hi, llavors, perquè el petit seguia plorant i l’Adela tornava a perdre els nervis, a l’altre extrem del pis i oblidava tot el que la voltava, perquè no podia més, segurament, i aixecava la veu fins a aquell agut dolorós i còmic alhora, en aquell clam que era el mateix que jo silenciava dintre meu pensant en tot: en la casa somiada, mal acabada, en el cotxe que havia calgut comprar per poder anar-hi, i que encara pagava, en tot el que jo havia volgut construir, edificar en la meva vida com una alliberació i que només havia servit, servia, per a enjovar-me, a mi i l’Adela, a la percaça dels diners, a la insensata sínia de la nostra vida.

Llavors va ser la veu de la minyona la que se sentí, de cap a cap de pis, que cridava a l’Adela si no havia de parar taula per sopar, clarament, palesament, perquè la sentís en Puig-Oriol i se n’anés, perquè a la minyona no li agradava sopar tard, perquè després havia de rentar els plats i es perdia algun serial de la ràdio, o la comèdia, o qui sabia què.

—T’aviso que jo, si tingués temps —deia llavors en Puig-Oriol—, ho provaria, d’escriure un guió, perquè tinc un parell d’idees argumentals que jo crec que se’n podria treure molt de partit.

I mentre me les explicava, les seves idees argumentals, em vaig trobar pensant que el podia matar, però seriosament, pensant-no de debò. En aquell moment ho veia clar: seria fàcil, i sense conseqüències. Seria un crim civilitzat, burgès, sense escàndol: li demanaria que es girés i li enfonsaria el tallapapers a l’esquena, de manera que no tindria temps ni de fer un crit, mentre els dos grans seguien jugant a fet a amagar, i el tercer plorava, i la minyona escoltava la ràdio, i el veí seguia picant allò que Déu sabia què podia ser.

Me l’imaginava perfectament: faria un gemec ofegat i voldria girar-se amb la seva ca-rassa d’home satisfet lleugerament sorpresa, però abans de poder-se girar del tot cauria, es desplomaria damunt la mateixa poltrona on ara seria explicant-me pel·lícules. Llavors jo li tamponaria bé la ferida perquè no sagnés i el tancaria a l’armari de baix de la llibreria. Després, al cap d’una estona, aniria a dir a l’Adela: «Ja és fora, en Puig-Oriol; ja és fora, gràcies a Déu», i ficaríem els petits al llit, i soparíem, i havent sopat enllestiria la traducció, mentre l’Adela dormia. Més tard, a altes hores de la nit, me l’emportaria, en Puig-Oriol, en el cotxe, i el tiraria en un pou, per exemple, o el portaria a Garraf i el despenjaria a mar. Seria el crim perfecte perquè ningú no pensaria en mi, i potser trigarien dos o tres dies a adonar-se que havia desaparegut, perquè, ¿qui trobaria a faltar un home com aquell sobre la capa de la terra? El passant, potser, l’estúpid passant i prou; però el passant no sabia que en Puig-Oriol havia vingut a veure’m. O en Serra, si…

—… imprudència temerària —deia en Puig-Oriol, ara—. Perquè ningú no et pot impedir que ho facis, i ningú no seria capaç de demostrar que ho has fet, de manera que series impune —i sentint-lo em vaig alarmar, perquè era com si aquesta vegada sí que m’hagués llegit el pensament— i la feina seria meva si volia reclamar els meus drets, no tenint registrada l’obra, l’argument de l’obra. —Però no havia llegit els meus pensaments, sinó que parlava de la imprudència que havia comès, rient, d’explicar a un escriptor un argument que jo li podia afanar sense cap por de ser acusat de plagiari.

Tranquil·litzat, vaig tornar a pensar en la possibilitat de matar-lo, i cada vegada m’atreia més la idea: potser era allò el que em mancava per a alliberar-me: fer una cosa grossa, important, a la vida, capaç d’omplir-la i de reduir a no res tot el pes mort de les petites coses viscudes, masegades per la vida, triturades per la meva maquineta de rumiar, que no parava de rosegar-les.

Però de seguida vaig burlar-me de mi mateix, perquè sabia que era incapaç de fer-ho. Per exemple, segurament no sabria ni aconseguir de trobar una excusa per situar-me darrera d’ell, o per induir-lo a girar-se i oferir-me l’esquena, sense despertar les seves sospites, sense que s’escamés, sense que em preguntés per què el feia girar; i això era no res, la cosa més fàcil del crim.

I, abans d’adonar-me del que anava a fer, li havia dit que es girés, que justament darrera seu tenia una cosa que li agradaria de reveure, damunt la llibreria petita, i que m’hi havia fet pensar amb allò que havia dit del cinema. Es girà i, com que no veia res, s’aixecà i s’apropà a la llibreria petita, donant-me l’esquena. Llavors vaig agafar el tallapapers, i m’hi vaig atansar, jo també, i li vaig mirar l’esquena, ampla, una mica encorbada sota l’americana impecable, i amb la punta del tallapapers li vaig assenyalar una vella fotografia emmarcada, damunt la llibreria, on es veia en Serra i jo enfilats damunt uns sòcols de pedra, a tall d’estàtues, i en els sòcols sengles inscripcions: «Al Geni», «A l’Immortal», d’una vegada que havíem anat d’excursió a Vallfogona i havíem trobat aquells sòcols abandonats i se’ns havia acudit aquella idea ridícula, d’enfilar-nos-hi, després d’escriure les inscripcions amb un tros de carbó.

En Puig-Oriol va riure i va dir que no se’n recordava, d’aquella fotografia, i després es tornà a asseure i va dir que era una llàstima com passava el temps i espatllava les coses; l’amistat, per exemple, perquè ja s’havia adonat que entre en Serra i jo les coses no rutllaven com hauria calgut, encara que es comprenia, perquè érem molt diferents d’una banda i massa iguals de l’altra.

Llavors vaig deixar el tallapapers damunt la taula, i també em vaig asseure avergonyit de mi mateix, pensant que tot allò que m’havia passat era debilitat, perquè a casa dinàvem molt d’hora, a causa dels col·legis dels dos grans, i feia moltes hores que no havia menjat res i, en canvi, havia pres tres tasses de cafè, i per això tenia pensades infantívoles com aquella del crim.

Fet i fet, valia més que seguís refugiant-me en les coses d’abans, valia més que no pensés en en Puig-Oriol, que ara reprenia el tema del cinema, mentre jo estrenava la caseta de Ciuró, una Setmana Santa, amb el gran i la segona, ja, però dormint tots a baix, a l’única cambra que estava acabada, perquè a dalt encara no estava enguixat ni hi havia instal·lació elèctrica.

Vuit dies abans havíem dit que no, que no hi aniríem, que no la volíem estrenar si no estava tot llest, perquè després, un cop estrenada, ja no ens faria tanta il·lusió i no ho acabaríem, però quan arribà la Setmana Santa vam anar-hi, amb l’excusa que justament aquells dies treballaven en la tanca de dalt i convenia que jo hi fos per veure com quedava.

Perquè, tanmateix, s’hi podia viure: hi havia llum i aigua, i finestres i portes, i els mobles justos per a sortir del pas. I s’havien fet totes les operacions necessàries: el préstec hipotecari, que ja era despès del tot, perquè havia fet curt, i el préstec que m’havia fet l’Ernest espontàniament, d’amagat de la Rafaela.

Vam ser feliços, aquella Setmana Santa, però, perquè els petits van prendre el sol, i l’Adela també, i jo una mica, encara que vaig haver de desistir d’escriure a fora, perquè el vent em girava els fulls del llibre, de manera que, els dies de festa, me’ls vaig passar tancat a dins, traduint, i els de feina pujant i baixant per anar a l’editorial, on justament llavors havia canviat de feina i dirigia una nova col·lecció per a minyons, amb la perspectiva que, si anava bé, en Sirvent em donaria una participació en els beneficis.

En Puig-Oriol, llavors, havia entrat en la zona del nu en el cinema i deia que un dia havia d’anar amb ell a Perpinyà, que m’hi portaria, perquè valia la pena, i que era tan estúpid escandalitzar-se’n com ho era d’escandalitzar-se del nu en la pintura, que tots estàvem d’acord que era perfectament honest.

Començà a explicar-me la darrera que havia vist, i em semblà que li tremolaven una mica les mans i li suava lleugerament el front; i llavors no va ser odi el que vaig sentir, sinó una gran angúnia, com si presenciés un acte lúbric perpetrat davant meu, i vaig pensar que si en aquell moment l’hagués tingut d’esquena potser no hauria vacil·lat a enfonsar-li el talla-papers sota l’espatlla, només perquè deixés d’explicar allò, amb aquelles mans tremoloses i aquella suor en el front i aquella llengua que havia de treure de tant en tant per humitejar-se els llavis.

Però a l’últim vaig fugir, vaig tornar endarrera, al primer estiu, que va ser un fracàs, econòmicament, perquè m’atipava de viatjar amunt i avall per anar a l’editorial i perdia hores de traducció, i d’altra banda el servei públic de les aigües anava molt malament i l’Adela es posava molt nerviosa, i arribà el mes de setembre que no vaig poder pagar a l’Ernest la mesada que havíem convingut per anar-li tornant el préstec.

Aquell final d’any vaig passar comptes amb mi mateix i em vaig esgarrifar del que devia encara, si comptava la hipoteca, que devia, és clar, perquè jo anava pagant els interessos, però el capital seguia pendent, íntegrament, de manera que vaig decidir de contractar una mena d’assegurança que pagant cinc-centes pessetes cada mes em constituiria un capitalet suficient, al cap de dinou anys, per a reembossar el préstec de la Caixa.

Aquella tardor no havíem pogut anar a la caseta ni un sol diumenge, perquè va fer molt de fred, i anant amb dues criatures no podíem pensar a fer cua a l’autobús i després pujar a peu tot aquell tros, fins a casa, i, encara que hi volíem anar a passar el Nadal, no va poder ser perquè hauríem hagut de comprar estufes per a les habitacions, perquè la llar de foc només escalfava la sala d’estar, i hauria estat una imprudència, sobretot per a la segona, que tenia tendència a refredar-se.

Passat Reis, l’Adela em va dir que esperà-ver el tercer o la tercera, que va ser tercer, al capdavall; i això em tornà l’entusiasme, el coratge, i va ser quan em vaig decidir a comprar el cotxe, només que encara vaig trigar una colla de mesos, perquè abans havia de treure el títol de xofer, i per a això em calien dues coses que no tenia mai: temps a perdre i dues mil pessetes sobreres.

—Però ja veig que no et podré arrencar d’ací —deia ara en Puig-Oriol, mofeta—. Les teves traduccionetes, la caseta i l’hortet! Tant com et convindria d’airejar-te, d’ensumar el món, de treure el cap a Europa, que amb poc en tindries prou, perquè tens una intel·ligència de tipus profund i no et perdries en aparences.

Però no deia qui em pagaria el viatge, qui em pagaria les traduccions que no faria mentre viatjaria, mentre m’airejaria, mentre trauria el cap a Europa, ni qui em pagaria la lletra del dia dotze i les altres.

No tenia per què dir-m’ho, és clar. Jo no tenia cap dret a reclamar res a ningú: perquè no passava fam ni fred i tenia casa a fora, i automòbil, i minyona, que era el que m’havia dit el senyor Ontiveros, l’inspector d’Hisenda que m’havia convocat per parlar-me de l’impost sobre la renda: «Vostè té casa, cotxe i minyona, i ha de pagar», i quan jo li vaig dir que, la casa, la devia, que estava hipotecada, que l’automòbil era de segona mà i el pagava a terminis, i que no tenia nevera ni televisió, em va dir que prou, prou, però que havia de pagar set mil cinc-centes pessetes, i encara gràcies que tenia quatre fills, que si no em cargolava.

No podia demanar, reclamar res a ningú, perquè tot m’ho havia fet jo sol: però ningú no em podia privar d’odiar, per exemple, en Puig-Oriol i els seus, els de la seva mena, perquè odiar era fàcil, barat, còmode, i l’inspector d’Hisenda no em podria fer pagar cap impost pel meu odi, l’únic luxe que no en pagava.

Tampoc no vaig poder explicar al senyor Ontiveros que la meva situació a can Sirvent perillava, perquè la col·lecció que jo dirigia resultava un fracàs, i tampoc no podia tornar a ocupar el meu antic lloc de secretari de redacció, perquè ara hi havia en Figueres que l’ocupava, i, sembla, amb més eficàcia que jo, de manera que tard o d’hora hauria de presentar la dimissió a en Sirvent i tornar a retirar-me a casa, a traduir d’un cap de dia a l’altre, com vaig haver d’acabar fent.

Ja ho sabia, que tothom hi vivia, així, arreu del món, fins i tot en el país dels americans, i, deien, al cor de l’Àfrica i tot.

Només que jo tenia l’altra cosa: el corcó, que havia d’escriure, ni que em pesés, per mi i per l’Adela, per mi per no sentir-me totalment fracassat, i perquè tenia ganes de dir coses, i per l’Adela perquè no es pensés que m’era una càrrega, que m’eren una càrrega ella i els petits.

I escrivia, com podia, com no podia, o havia escrit, almenys, fins l’any passat, i no deixava mai d’enviar allò que escrivia als editors, i ells no deixaven mai de tornar-m’ho dient que era admirable com escrivia, però que els plans editorials eren coberts, i, d’altra banda, les vendes tan migrades, que només en el cas que jo pogués assegurar l’adquisició de la meitat de l’edició, etc.

—I encara com no has comès l’error d’anar-te’n a viure a fora, esquerp com ets —deia en Puig-Oriol llavors—, que seria com desistir de la teva tasca en el nostre món.

I de seguida es posà a parlar-me de la «seva» manera d’entendre la «meva» tasca.

I llavors vaig decidir treure’l, fer-lo marxar de casa.