2

Llavors, tot d’una, es deixà anar pel pendís sentimental, quan jo no ho esperava, i fins i tot envermellí una mica, només una mica, en Puig-Oriol, en dir:

—Després, jo passava les meves angúnies, saps? Vosaltres us pensàveu que era un minyó tranquil, fred, que les noies no m’interessaven… I, ja t’ho dic, jo passava les meves angúnies. Només que, en el fons, era un tímid. I, sobretot, no em volia distreure: m’havia traçat un camí i l’havia de seguir. Vosaltres, en canvi…, tu i en Serra…

Oh, sí, nosaltres sí! Ens agradaven, les noies! I el segon any de carrera, quan vam començar a fer anglès en uns cursets de la Universitat, ens vam prometre, ja, seriosament, sense calcular res, sense preveure res, sense traçar-nos res.

—No ho saps? —féu en Puig-Oriol, somrient—. No, no ho saps. No ho vas endevinar mai. Però ara t’ho diré: a mi m’agradava, també la teva, la Mercè, es deia, oi?

I se’n deia. La Mercè, La Mercè i l’Eulàlia, que semblaven germanes i feien romàniques. Les havíem conegudes a anglès i de seguida vam sortir-hi, en Serra i jo, sobretot jo, perquè en Serra, em sembla, de primer no estava gaire engrescat, però en Serra, llavors, em seguia en tot i per tot, i si jo anava amb la Mercè ell anava amb l’Eulàlia, i avall.

—¿Et penses que no en vaig tenir gelosia, jo, de veure que hi festejaves? —seguia en Puig-Oriol—. Ara m’envegen, molts, però jo ja sé, les coses que he passat.

No acabava de fer-me pena, en Puig-Oriol, ni tampoc sentia cap remordiment d’haver-li «pres», tants anys endarrera, la Mercè. Perquè tanmateix la Mercè no l’hauria volgut mai, en Puig-Oriol, que és pràcticament incapaç de fer barrila. A la Mercè, li agradava riure. Jo em penso que justament ens havíem agradat de tant riure junts. Llavors, en aquella època, en Serra deia que jo sempre en tenia una per dir, i devia ser veritat, perquè la gent reia, i ella, la Mercè, se’n feia els grans tips, de riure, i l’altra, l’Eulàlia, també. De moment, doncs, rèiem i prou, i sortíem a passejar entre classe i classe quan coincidien les treves, i els primers dies de la setmana, si encara ens quedava alguna pesseta, compràvem castanyes o cacauets i ens els menjàvem pel carrer, rient, feliços, sense saber per què, encisats d’anar plegats, de respirar plegats. Jo recordo que els primers temps sovint pensava: «No me l’estimo, la Mercè. M’agrada i prou. Riem i prou». I amb en Serra, mai, allò que es diu mai, no vam parlar d’elles seriosament, ni d’altra manera tampoc. Era com un sobreentès que valia més no aprofundir.

—Ara ja t’ho puc dir —explicava l’home dels cabells blancs, en Puig-Oriol, somrient—. La nit del dia que em vas dir que festejaves amb la Mercè, vaig plorar i tot, a casa. Això sí, després de plorar, recordo que vaig obrir el Civil i vaig amarrar fins a la una, que era l’hora màxima que m’havia fixat sempre per estudiar de nits.

Sovint he pensat que, si aquell any no s’hagués mort la mare, potser no hauria passat res, entre la Mercè i jo. Potser, a poc a poc, hauríem rigut menys, o hauríem rigut amb d’altres, i, al capdavall, hauríem deixat de riure i ja no ens hauríem agradat. Però un dia de novembre, cap a les darreries, el vint o el vint-i-u, no ho sé, la mare no es va llevar, ella que no havia tingut mai res, i vam haver d’avisar de seguida la Rafaela, perquè el pare i jo, és clar, no podíem pas tenir-ne cura. Això em sembla que passava un dijous, i llavors, el dissabte, quan jo era a ca l’Ustrell, amb en Serra, cantant, esperant l’hora d’anar a buscar la Mercè i l’Eulàlia, que havíem quedat de sortira donar un volt, l’Ernest va telefonar-me a ca l’Ustrell, de part de la Rafaela, que la mare es moria, i quan vaig arribar a casa vaig ser justa temps de veure-la com es moria, sense conèixer ningú, amb un capellà de la parròquia al costat, un capellà que no coneixíem, enviat d’ofici, un capellà que era castellà i semblava un funcionari, fins que el doctor Jové es girà a tots i ens va dir: «ja està», i era morta.

Jo em penso que tot va venir d’allò: que aquella tarda, mentre tothom plorava per casa i els veïns pujaven a donar-nos el condol, i el pare, esfondrat, en una butaca, es deixava consolar per no sé qui, jo rondava pel pis com una ànima en pena, estúpidament fred, incapaç de sentir res per més que em repetia: «La mare és morta, la mare és morta». De tant en tant, quan trucaven, anava a obrir jo, i una de les vegades que vaig anar a obrir era la Mercè, tota sola, plantada davant meu, al replà, mirant-me amb els ulls molt oberts, uns ulls grossos i profunds, com no els hi havia vistos mai, i els llavis tremolosos, i la cara tota esbarrellada, immòbil, sense entrar ni allargar-me la mà, ella que sempre reia, fins que jo vaig sortir al replà i llavors ella acotà el cap i me’l recolzà a l’espatlla, i jo li vaig passar un braç per la cintura, i vaig plorar, llavors, silenciosament.

Després, a la galeria de casa, em va dir que en Serra i l’Eulàlia eren a baix, al carrer, però que ella havia volgut pujar de seguida. «Volia veure’t» va dir meravellosament. «Volia ser amb tu. No volia pensar que estaves sol, o amb gent que no fos jo».

—Era fineta, aquella noia —deia en Puig-Oriol, mentrestant, refent-se una mica de la lleugera torbació d’abans—. Coses de joventut; ara no pensis que va ser cap passió, allò meu.

Aquell hivern va fer molt de fred, i nosaltres quatre, en Serra i jo, l’Eulàlia i la Mercè, vam arribar a passar-ne molt, de fred: com que no teníem ni cinc, no podíem anar a casa de ningú, rondàvem pels carrers, de part de vespre, fins a les nou, que elles havien de ser a casa, i aguantàvem vent i pluja i el que fos. I tot això sense festejar, encara: només enraonant, rient, i, de tant en tant, parlant seriosament, però ja no tots quatre plegats, sinó la Mercè i jo, i l’Eulàlia i en Serra, a poques passes de distància, infatigablement.

—Val a dir que éreu molt joves per a posar-vos a festejar, així, seriosament —deia en Puig-Oriol—. A casa no m’ho haurien pas consentit, però ja t’ho dic: els vostres eren més liberals, em penso.

No festejàvem, encara, aquell hivern, i en Serra i jo encara no ens havíem dit res de si estimàvem o no aquelles noies, i encara menys ho havíem dit a elles. Però llavors vingué el març, i l’abril, i a mi m’agafà una mena de neguit, que o ho deia a la Mercè o em moria consumit; i a l’últim li ho vaig dir, al Passeig de Gràcia, de la manera més infantil:

—Mira que jo no puc més, Mercè: t’estimo. —I encara em sembla que veig com parpellejà abans de mirar-me, i com em mirà després: feia mig any que ens vèiem i ens miràvem, però mai com aquell dia, aquell moment: o era l’abril, el sol d’abril a les fulles dels plàtans del Passeig de Gràcia: no ho sé. Però, tanta llum, jo no la hi havia vista mai, als ulls: una claror com de mel, no sé com dir-ho, sobretot quan ella va dir que també, que també m’estimava a mi. I llavors m’hauria agradat cridar-ho ben alt, però només vaig aixecar els ulls per mirar les fulles noves i el cel que s’hi entrellucava, i vaig eixamplar el pit perquè hi cabés tota la gran felicitat d’un minyó de dinou anys al costat de la seva estimada.

—Va ser una tragèdia, allò de la Mercè —va dir en Puig-Oriol, llavors. I jo li vaig dir que valia més que no en parléssim: ja era passat, allò, i no valia la pena; de manera que em vaig instal·lar en aquell record, provisionalment: el d’uns ulls de llum sota les fulles dels plàtans, mentre ell tornava a la seva—: Et dic tot això per fer-te veure que m’ho he guanyat, això d’ara. Jo em vaig estar de tot el que vosaltres us permetíeu; però amb esforç, no et pensis, amb un gran esforç. Per això després, a Andalusia, ja no em costà tant de resistir: hi estava avesat, havia fet una gimnàstica excel·lent, tots aquells anys, i només pensava: «Quan arribaré a Catalunya, que podré anara Barcelona sovint, cercaré la noia que em convé».

La noia que li convenia, deia. Com jo hauria hagut de cercar-la, llavors de la Mercè i llavors de l’Adela. Com hauria hagut d’escollir el terreny que em convenia i no el que m’agradava, per fer-m’hi la casa de Ciuró; com hauria hagut de cercar la mena de vida que em convenia i no la que menys em desplaïa.

Però vaig deixar de pensar, perquè havien trucat a la porta del pis, per parar l’orella i seguir tot el procés: a l’altra punta del pis, la remor de la canalla, i a la cuina la música sorda de la ràdio, i ningú no obria i tornaven a trucar, fins que la remor de la canalla s’amplificà, perquè l’Adela havia obert la porta del menjador i cridava la minyona dues, tres vegades, i la música de la ràdio s’amplificà perquè la minyona havia obert la porta de la cuina, i llavors els passos gansoners de la noia cap al rebedor i els crits de la canalla: «La tieta! La tieta!», i l’aldarull al rebedor, i els «Calleu, calleu!» de l’Adela, fins que tots es van tancar altra vegada al menjador, i en Puig-Oriol va dir, molest: «Si et destorbo me’n vaig, perquè em sembla que t’ha arribat família», però jo li vaig dir que només era la tieta, i va quedar tranquil i tornà a la seva. Ell a la seva i jo ala meva. A la meva Mercè. Al festeig: el dia que el seu pare, el pobre senyor Duran, em va rebre a casa seva i em va dir tot allò que es diu. I això quan jo només feia tercer curs i encara treballava de corrector extern per a en Sirvent. Justament va ser ell, el senyor Duran, qui m’aconsellà de treballar un parell d’anys en el bufet d’algun advocat per tal d’obrir-me camí el dia de demà, i jo vaig voler lluir-m’hi i al cap de dos dies ja portava a la Mercè la gra notícia: que entrava a treballaren el bufet d’en Borrell, de moment sense cobrar, però que més endavant cobraria. I això és un altre dels favors que dec a l’Ernest, pobre noi, que va ser ell qui m’ho va aconseguir. El fet que fos sense cobrar era normal, d’altra banda, i, a més, no vaig deixar de fer correccions per a en Sirvent, que llavors ja les pagaven més bé i em treia prop de dues mil pessetes al cap del mes entre una cosa i l’altra.

—I ací és on he descobert la segona part de la qüestió —començava en Puig-Oriol— quan vam sentir altra vegada l’aldarull de la canalla i els esforços que feia l’Adela per fer-los callar, i després l’Adela que entrava a la cuina, i llavors la minyona, que apareixia al despatx i em deia que la senyora, l’Adela, em demanava, un moment.

Vaig demanar perdó a en Puig-Oriol, que insistí que si feia nosa se n’anava de seguida, una mica molest, però, i vaig sortir al corredor, on m’esperava l’Adela per demanar-me cèntims, que en diu ella, dels diners, perquè la tia es quedava a sopar i volia enviar a buscar un parell d’ous i un iogurt, que la tia sempre en prenia, i com que la capseta dels diners era al despatx i ella no volia entrar, tal comanava…

Jo li vaig dir que podia haver-los agafats de la meva cartera, per un dia, i vaig entrar al recambró per donar-li els diners, però llavors em vaig adonar que la cartera també era al despatx, de manera que tanmateix vaig haver d’anar al despatx, recollir la cartera, tornar a sortir, donar-la a l’Adela i dir-li que potser valdria més que fes sopar la canalla abans, encara que a mi m’agradava sempre sopar amb ells, perquè no sabia si en Puig-Oriol s’hi estaria gaire estona, encara.

—Pobre, amb la feina que tens! —va dir l’Adela, compadint-me. I això m’irrità, de manera que li vaig dir, una mica picat, que també em convenia distreure’m amb els amics si no volia tornar-me com una bèstia o com una màquina, que és pitjor. Em semblà que les meves paraules li dolien i que els ulls se li posaven d’aquella manera que se li posen quan està a punt de plorar, i anava a dir-li que no en fes cas, de mi, que estava nerviós i cansat, perquè, efectivament, tenia molta feina i molta pressa a enllestir-la, tal com ella deia, però el tercer xisclà, sobtadament, al menjador, i l’Adela va haver-hi de córrer, perquè, el que és la tieta, per a posar pau, era com un zero a l’esquerra.

—Veig que no tens ni un llibre de Dret, aquí —em va dir en Puig-Oriol quan vaig tornar al despatx. S’havia aixecat, mentre jo parlava amb l’Adela, i havia resseguit, sense tocar res, per no embrutar-se, la prestatgeria que cobreix una de les parets del despatx, d’extrema extrem, on els llibres s’acumulen en doble fons i s’amunteguen després, quan ja no caben en renglera, arreu. Jo li vaig dir que sí, que els conservava, però que devien ser a la renglera del fons, invisibles, perquè, francament, no els havia tornats a obrir des que havia acabat la carrera, i ja feia anys d’això.

Llavors, tot d’una, mentre en Puig-Oriol m’explicava com havia organitzat la biblioteca, a casa seva, vaig descobrir en un racó el Medina i Marañón, que m’havia regalat en Borrell, aquell volum gruixut, relligat en pell negra, i amb tot de cintes de colors per punts. Era en un racó, al costat del missal de la mare, que també era negre i gruixut, i de l’Eucologi, i de l’Officium Majoris Hebdomadae, tots relligats en negre, i això era així perquè una vegada, quan la minyona tot just acabava d’entrar a casa, li passà pel cap la fantasia d’ordenar-me la biblioteca; només que, com que no sabia llegir, es guià exclusivament pel color de les tapes. Sort que aviat es van anar desordenant altra vegada, que és com a mi m’agradava tenir-los, perquè em produïa un plaer exquisit, quan necessitava un llibre meu, deixar-me guiar per una mena d’instint que emportava al prestatge on era, o, quan l’instint em fallava, un plaer més viu encara, que era el de sentir un desig vivíssim de trobar aquell llibre, un desfici per localitzar-lo: un desig i un desfici, que eren sensacions cada vegada més rares en la meva vida.

El Medina i Marañón que m’havia regalat en Borrell no havia estat mai nou de trinca: vull dir que me l’havia regalat de vell. Era l’exemplar que ell havia fet servir els primers anys d’exercici, i havia quedat antiquat, però en regalar-me’l em va dir que per a moltes coses encara seria ben útil, i que era el menys que podia fer per agrair-me la col·laboració d’aquells mesos. Perquè me’l va regalar com a record seu justament el dia que me’n vaig acomiadar, cansat, avorrit de matar hores del vespre al seu bufet i de córrer, entre classe i classe als matins, per anar a fer-li encàrrecs pels Jutjats o a l’oficina d’Hisenda de Sant Andreu.

No sé si exagero, però jo diria que la meva estada d’aquells mesos en el bufet d’en Borrell va ser el que em decidí a renunciar a l’exercici de la carrera. En Borrell tenia el despatx al tercer pis d’una casa del carrer de Claris, sense ascensor; al principal i al tercer hi havia dos sastres, i en el segon una porta anònima d’on sortia sempre, quan hi passaves pel davant, la música d’una piano on algú feia exercicis de dits, malenconiosos, insistents, maldestres. El pis no era pas d’ell, sinó d’una família d’amics seus que li hi havien rellogat dues cambres: el seu despatx i una sala d’espera on hi havia una taula per a en Prudencio, l’altre passant, i una tauleta per a mi. De clients, en els set o vuit mesos que vaig ser allà, no en van venir més de cinc o sis, i tots eren amics d’en Borrell i el tutejaven. En Prudencio, que no era advocat, sinó guàrdia civil retirat, i s’encarregava d’anar a cobrar els lloguers de les tres cases que en Borrell administrava, em va dir que en Borrell tenia pocs clients, però d’upa, perquè, va dir, estava molt ben relacionat amb els jesuïtes. A mi em feia copiar a màquina els seus escrits, i de vegades, ja ho he dit, m’enviava als jutjats a treure certificats de naixement, i jo em floria. Però encara em floria més, em moria d’avorriment, els dies que hi havia restricció, que llavors n’era l’època, perquè en Borrell no va voler tenir mai cap llum auxiliar de petroli ni de res, i llavors en Prudencio i jo ens posàvem prop del balcó a mirar la mica de carrer que es veia, també a les fosques, fins que venia la llum. I tot això sense fumar, perquè, aprofitant que en Borrell no volia que fuméssim en el seu despatx, vaig provar d’estar-me’n una temporada.

En sortir, si encara no eren les nou, tenia temps de pujar a veure la Mercè, i llavors la feia riure explicant-li coses d’en Borrell i d’en Prudencio. Menys els dilluns. Els dilluns ja se sabia que no ens podríem veure, perquè en Borrell se m’emportava, si us plau per força, en una mena de conferències de l’Apostolat Professional, en sortir del bufet, on un jesuïta molt vell elaborava penosament, dilluns darrera dilluns, una complicada i exaltada filosofia sobre el Cor de Jesús, a benefici d’una vintena de senyors com ara en Borrell.

—He trobat un xicot que em porta el fitxer —m’explicava en Puig-Oriol— i en qualsevol moment puc trobar el llibre que necessito, perquè no hi ha res que em posi més frenètic que saber que tinc un llibre i no poder localitzar-lo de seguida.

Justament llavors, quan érem a mig quart curs de la carrera i jo treballava als vespres amb en Borrell, en Sirvent em fa ver dir pel cap del departament de correccions de la seva editorial que em volia veure, i era per oferir-me una plaça de mig secretari d’ell, a les tardes, amb dues mil cinc-centes el mes, perquè l’editorial anava creixent i, si abans podia sortir del pas amb poc personal, ara les coses se li acumulaven i se li endarrerien, i, va dir, el cap de correccions li havia parlat de mi, a part que, essent jo fill de qui era fill, ja no li calia res més.

L’endemà mateix em vaig acomiadar d’en Borrell, que va ser quan em donà el Medina i Marañón, i en Prudencio em va dir, a part, que ell ja ho havia vist de seguida, que jo no hi faria anys, allà, i encara ara no sé si volia dir perquè era massa intel·ligent o massa toix.

Amb el Medina i Marañón sota el braç vaig pujar a veure la Mercè, aquell vespre, i vam decidir sortir a celebrar-ho: a celebrar allò d’en Sirvent, que va ser anar a l’Or del Rin aprendre un cafè, i prou. Llavors, aquell vespre, mentre els vells cambrers evolucionaven per entre les taules, ocupades gairebé exclusivament per persones d’edat, reposades, avorrides, nosaltres vam fer plans per a l’esdevenidor: jo volia deixar la carrera i dedicar-me a l’editorial d’en Sirvent, tot el dia, amb l’esperança d’arribar a ser-ne el director literari, per exemple, però la Mercè insistí que havia d’acabar la carrera, encara que no pensés exerciria, i em semblà que tenia raó. Estàvem engrescats, i vam fer números i tot per casar-nos al cap de dos anys, encara que fos anant a viure a casa, amb el pare, i la Mercè deia, rient, que així podríem treure la minyona, i que ja ho veia, ella, que jo em casava per l’interès; i cada vegada estàvem més engrescats, fins a l’extrem que ja dèiem de casar-nos l’altra tardor, tanmateix, abans i tot d’acabar la carrera jo, que ella ja l’havia deixada, perquè l’havien suspesa i hauria hagut de repetir curs i no entenia ganes, ni li calia, deia, perquè ja veia que li tocaria ser una mare de família i prou, i pera això no calien les romàniques.

—Per cert, que volia demanar-te —deia en Puig-Oriol, llavors— que, tu que ets del ram, em proporcionessis llibres a bon preu. Tu deus tenir un bon descompte, oi?

Jo li vaig dir que sí, que li’n proporcionaria tants com en volgués, només que sempre trigaria tres o quatre dies a servir-los-hi, perquè a mi me’ls venien uns xicots que feien de distribuïdors i quan jo els demanava un llibre l’enviaven a comprar, i entre una cosa i l’altra sempre passaven dies, és clar.

—El que no he trobat, per ara, és qui em faci descompte amb els discos —deia en Puig-Oriol—. ¿No sap que tinc una discoteca que Déu n’hi do? La música és el meu vici, ja ho saps. —I afegí, lleugerament somniós, complagut de sentir-se’n—: Si no hagués estat per això, per les oposicions, jo hauria volgut ser músic, i d’adolescent hi havia pensat moltes vegades. Però ve que el seny s’imposa, oi?

Jo vaig dir que sí, que venia que el seny s’imposava, però mentrestant em preguntava, perplex, com s’ho devia haver fet, en Puig-Oriol, un dia, per a dir-se: «No seré músic, que és el que vull ser, sinó notari, que és el que em convé», i vaig fer un esforç per imaginar-me a mi mateix dient-me: «No escriuré més, no pensaré més a escriure: seré registrador de la Propietat». I no m’hi sabia veure.

I aquesta reflexió em portà altra vegada a témer per mi, i pels meus fills, i l’Adela: si jo no era un home de voluntat prou ferma per a adreçar els meus passos pel camí que m’assenyalava el seny, per què m’havia casat? ¿Per quina inconsciència folla havia gosat tenir fills? I si, al capdavall, com m’estava passant, havia deixat d’escriure, aclatellat com estava per la feina de cada dia, i per què no decidia d’una vegada que no seria escriptor i em consagrava en cos i ànima a guanyar diners i apujar la família com Déu mana?

—Tu que ets un artista, ho pots comprendre millor que ningú —deia en Puig-Oriol—. Pera mi no hi ha plaer més gran, havent sopat, que posar música i escoltar-la, en silenci. Avui que la gent necessita tantes coses per a ser feliç, a mi em basta, ja ho veus, un plaer ben senzill, ben auster.

Oh, sí, i econòmic, un cop tenies el tocadiscos i els discos, i el temps i el silenci per a gaudir-ne, pensava jo. I somreia, tot pensant-ho, perquè el tocadiscos era una de les coses que sempre estàvem a punt de comprar, des de feia anys, l’Adela i jo. Cada vegada que en un aparador en vèiem un model nou, més perfeccionat, ens felicitàvem: ens felicitàvem perquè no havíem comprat el model de l’any passat, que ara ja quedava ridículament antiquat, al costat d’aquella petita meravella nova. Tant havíem estat a punt de comprar-lo que una vegada que jo havia cobrat una traducció a tren-ta-cinc i no a vint-i-cinc com esperava, vaig tornar a casa amb un tocadiscos, acabat de comprar darrera casa, en una botiga d’electrodomèstics que en diuen i un parell de discos, i aquell vespre l’Adela i jo i el gran, que llavors només en teníem un, de fill, ens vam asseure a escoltar la música, i vam posar els discos moltes vegades seguides, i vam ser feliços. Només que l’endemà, quan vaig veure que l’Adela havia d’escalfar dues olles d’aigua a la cuina per banyar el nen, vaig dir: «Vaig fer una bona bestiesa: havia d’haver comprat un escalfador», i alhora que ho deia vaig llegir-li en els ulls que era el mateix que ella pensava, de manera que, agafant el tocadiscos, vaig tornar a la botiga i me’l van canviar per l’escalfador, només que vam trigar un parell de mesos a instal·lar-lo, perquè s’havien de canviar totes les canonades i les aixetes, i en aquell moment no ens anava gens bé de fer aquella despesa.

Això havia estat al començament, quan encara no ens havíem embarcat, que deia jo: embarcat amb la casa, i amb el cotxe, i amb la minyona, i tot plegat, que encara anàvem coixos, i el temps que hi aniríem.

—Perquè jo podria prescindir de moltes coses abans que de la música —seguia en Puig-Oriol—. Et diré més: sense la música no hauria pogut resistir les oposicions. Moltes vegades, quan em semblava que ja no podia més, em prometia a mi mateix, com a premi, si repetia el tema una altra vegada, una llaminadura musical.

Somreia, complagut, en Puig-Oriol: complagut dels vells records del seu heroisme, complagut del seu bon gust, de la seva exquisitat, que ningú com jo no havia de poder entendre, perquè, com ell deia, jo era un artista, encara que de vegades en dubtés, jo, com aquella temporada, justament, quan ja feia mesos, o un any, o més, que no havia estat capaç d’escriure res sinó de traduir, només, dia darrera dia, trenta, trenta-cinc, quaranta o cinquanta holandesos, segons, de manera que arribava a l’hora de ficar-me al llit odiant la màquina d’escriure i la pura idea d’escriure.

—Si jo manava —deia en Puig-Oriol, llavors—, la faria obligatòria, la música. En el meu brave new world la religió seria musical, perquè la música fa sentir bo, i sentir-se bo ja és ser-ho, oi?

Potser sí. M’havia passat, això, algunes vegades, sobretot amb Bach, cantant-ne coses, en companyia, amb en Serra i l’Ustrell, llavors de l’«Acadèmia». No sempre, però. Ni tota la música: n’hi havia que embriagava, que enganyava, que et feia sentir lliure dels convencionalismes socials i ètics, com aquella nit ambla Cari, la senyora Soler, quan la mort acabava d’abatre la dalla al costat nostre, com diria el poeta, i ploràvem junts, i tot d’una la música ens enganyà i ens deia que no havíem de plorar, sinó de riure, perquè érem vius nosaltres, i joves, i el món era terriblement bell per a qui el sabia estimar.

Però això no va ser fins l’altre any; no, l’altre, quan jo era més gran i acabava d’examinar-me de Dret Natural, la darrera assignatura, que tenia vint-i-un anys o vint-i-dos.

Tanmateix, potser tenia raó, en Puig-Oriol, i un nou món ideal exigiria això: l’escapisme unànime, a través de les drogues o de la música, què hi feia! Al capdavall, potser sí que l’ètica i els convencionalismes no eren tan importants, i ho era la pau, o aquest monstre immòbil que hauria de fer tanta basarda als cristians i que en diem la pau, i només és la consolidació de la injustícia i de l’autocomplaença.

—Justament una cosa que recordo entre totes, del viatge de fi de carrera —deia en Puig-Oriol—, va ser la visita a Bayreuth. Impressionant, oi? —deia, insistia, fins que vaig haver de recordar-li que no, que jo no havia fet el viatge col·lectiu de fi de carrera, i en Puig-Oriol es torbà una mica i s’excusà i tot, potser perquè tot d’una havia recordat, a més de Bayreuth i dels seus plaers estètics, que jo, llavors, a més de ser pobre, acabava de perdre brutalment la Mercè, dic brutalment perquè no sé com dir-ho: injustament, ja se sap, terriblement ja no vol dir res. O potser n’hi hauria prou de dir: la vaig perdre, que de vegades les paraules primitives, pures, tenen més pes i més profunditat així, totes soles, sense adjectius ni adverbis.

—Va ser el que vaig trobar més a faltar, a campaments —seguí en Puig-Oriol. I volia dir la música, és clar—. Hi havia moments, a Santa Fe, que sentia un autèntic enyorament de la música, una mena de cosa que em feia mal i tot. Recordo que en tornar a casa, els dos anys, la primera cosa que feia en arribar era asseure’m a posar discos, que no me’n cansava.

Jo li vaig dir que sí, que ho comprenia, tot i que jo no havia estat mai a campaments ni havia fet el servei de cap manera, perquè el pare tenia més de seixanta anys i, encara que tenia la finca de Ciuró, la casa vella, em vaig estalviar de complir, i ell, el pare, va durar els quatre anys que havia de durar perquè ven-cessin les pròrrogues: encara veig l’oficial de lleves, el funcionari de la Caixa de Gràcia, aquell home dels cabells tristament arrissadets, buròcrata fins al moll dels ossos, dient-me, en lliurar-me els papers, la primera vegada: «Ara sí que caldrà que tingui força cura del seu pare, que si se li moria abans de quatre anys…». I jo ho vaig explicar al pare, en tornar a casa, i tots dos hi vam riure, perquè semblava ben còmic, allò: jo, tenint cura del pare, fent-lo durar justet els quatre anys de les pròrrogues, i, l’endemà de la darrera, deixant-lo que es morís com un pollet! Semblava còmic, i, tanmateix, el pare durà molt poc més que aquells quatre anys, com si hagués fet un darrer esforç per viure, per respirar, i com si el dia que jo vaig tornar a casa dient: «Ja estic llest de la darrera pròrroga». Hagués pensat que ja era hora de morir.

Però això havia estat més tard, molt més tard, és clar: de primer hi havia hagut aquell acabament de carrera. Jo tenia el darrer examen el 28 de juny, el de Filosofia del Dret, i ja havíem decidit amb la Mercè que aquell any no faríem revetlla de Sant Joan ni ens veuríem, perquè valia la pena de sacrificar aquelles darreres nits per estudiar. I llavors, el 23, que vaig pujar un moment a veure-la, en sortir de l’Editorial i abans de tornar a casa, la vaig trobar tota excitada, tota exaltada, perquè el seu oncle Miquel li havia telefonat que passaria a buscar-la, aquell vespre, per portar-la a Segur, a la torre de Segur, a celebrar la revetlla amb els amics. I ens vam barallar una mica, perquè jo llavors era molt gelós i, encara que ella m’assegurà que no ballaria amb ningú sinó amb el seu oncle, jo la veia excitada, exaltada per una cosa que no era jo i en la qual jo no entrava per res, i això em feia mal. Tant, que la vaig fer plorar i tot, dient-li coses dures, i ella acabà per dir-me que telefonaria al seu oncle Miquel per dir-li que no la vingués a buscar, i llavors jo, naturalment, vaig insistir que anés a Segur amb el seu oncle, i ella trigà a deixar-se convèncer, però a l’últim va quedar que sí, que hi aniria.

Després he pensat moltes vegades en aquella tarda, i en aquella baralla, i he recordat tot el que vam dir, i les seves llàgrimes, i les meves paraules dures. Cada vegada que tinc una discussió amb l’Adela hi penso, i llavors em mossego els llavis i canvio de to i procuro deixar-ho córrer, encara que no sempre em ven-ço, perquè l’home és un animal que no escarmenta.

Però no són les meves paraules dures ni les seves llàgrimes el que em fa més mal, en el record, sinó aquell adéu desencisat que ens vam fer; perquè després de la discussió i de la reconciliació, aquella tarda, la Mercè i jo ens vam quedar com buits per dintre, com avorrits l’un de l’altre, i a mi em van agafar presses per anar-me’n a casa a estudiar, i a ella semblà que li treia un pes del damunt quan li vaig dir adéu.

Llavors, ara, va trucar el telèfon, al passadís, i ja anava a aixecar-me per posar-m’hi tot excusant-me davant en Puig-Oriol per haver d’interrompre’l en plena dissertació, quan miraculosament la porta s’obrí, la porta de la cuina, vull dir, i la minyona es posà a cridar «Digui, digui» i a fer-se repetir de part de qui, de manera que es veia que no entenia res del que li deien, fins que em cridà, a mi, des del passadís, perquè m’hi posés, que no hi havia hagut manera de fer-li entendre que per a avisar no ho ha de fer a crits des del telèfon, sinó anant a dir-ho a la persona demanada; i em cridà, doncs, i encara va fer un comentarien veu alta sobre la persona que telefonava i que segons ella no se sabia fer entendre.

M’hi vaig posar, doncs, i era, com tantes vegades, un senyor que em demanava hora per veure’m i no em volia dir de cap manera per què, fins que vaig insistir tant que acabà per dir-me que era per fer-me una consulta sobre el seu fill gran, d’onze anys, que no era que no fos normal, però tenia algunes coses que el preocupaven, a ell, el pare, i llavors jo li vaig dir, com tantes vegades, a tants que telefonaven demanant-me hora, que no era a mi que volia veure, sinó el meu cosí, en Salvador, que vivia al carrer del Bruc i era metge psiquiatre especialista en criatures difícils, que en deien, dels anormals. I encara vaig estar de sort, aquella vegada, perquè aquell senyor que telefonava ho va comprendre de seguida, s’excusà i penjà, que de vegades n’hi havia de tossuts que insistien, una mica irritats, com si no m’acabessin de creure, dient que havien trobat el meu nom a la guia telefònica, o que els havia donat el meu telèfon un amic seu, com volent-me convèncer a mi que jo no era jo, sinó el meu cosí, i que no era escriptor o traductor, sinó metge, o insinuant, en tot cas, que no veien gens clara la cosa i que, en principi, trobaven molt desagradable tot l’afer.

Vaig tornar al despatx i, abans d’entrar-hi, em vaig deturar un moment al passadís, dubtós: no sabia ben bé on era: ¿en Puig-Oriol, el meu cosí, la Mercè, la música, la mort, la ràdio a la cuina, la tieta amb els nens i l’Adela?

A l’últim vaig entrar, i en Puig-Oriol seguia allà, esperant-me, amb els seus cabells gairebé blancs, sedosos, i el vestit impecable, gairebé implacable, diria, en el meu despatx polsós.

—No saps com m’agrada, d’estar amb tu, enraonant —va dir, tot just de veure’m entrar—; divago, m’enfilo pels records, trenco per dreceres oblidades, jo que acostumo a viure seguint una línia recta, prevista. No sé, per exemple, per què et parlava de la música, ara, si el que jo volia era situar-te en el meu moment actual.

I començà a situar-me en el seu moment actual; o, més ben dit, a situar-s’hi, perquè jo no l’escoltava gaire. No podia escoltar-lo: m’estava imaginant el moment que ells dos, l’oncle Miquel, l’esportiu oncle Miquel, i la Mercè corrien per la carretera en l’automòbil potentíssim de l’oncle, de nit, accelerant fort perquè ell havia tingut una junta fins a darrera hora, i eren quarts d’onze i encara havien de sopar i devien esperar-lo els convidats i ella, la tia Cari. Me’ls imaginava quan corrien, i reien, segurament, perquè l’oncle de la Mercè era jove, no tenia pas deu anys més que ella, i potser la Mercè li deia «no corris tant, oncle», o «corre més, oncle», o no parlaven de córrer, sinó de qui sap què, i un pneumàtic, o la direcció, o el que fos, fallà i van saltar al mar, en la carretera deserta, sense que ningú els veiés, netament, esportivament, sense deixar rastre, a penes, a la calçada, mentre jo estudiava Filosofia del Dret, una mica amargat de tot.

Perquè, ho juro, jo no vaig sentir res, aquella nit, en el moment que ella, la Mercè, devia cridar, penya-segat avall, ni quan bracejava, en el mar a les fosques. No vaig sentir res, ho juro. Jo estudiava Filosofia del Dret, aquella nit, a aquella hora, tancat en la meva mesquina perspectiva de quatre parets i d’un cos i d’uns sentits que no arribaven més enllà de la meva cambra, mentre pels terrats veïns petaven els migrats coets de les festes de veïnatge.

No, si ella cridà, bracejant, enfonsant-se, dessagnant-se, jo no la vaig sentir.

I en Puig-Oriol es posà a riure, tot d’una: a riure d’aquella manera seva, que ja es veia que no en sabia ni n’havia sabut mai: amb una mà davant la boca, com si tingués por que li havia de caure la dentadura, i em costà una mica de situar-me i d’entendre de què reia: d’allò que explicava, sembla, a propòsit d’un pagès que havia anat a consultar-li una barbaritat.

—A tu, que ets escriptor —deia, reia— te n’hauria de contar un sac, d’aquestes. Tipus pintorescos, que semblen trets d’un llibre d’en Russinyol.

Vaig poder dir-li que sí, que devia de ser molt interessant, tot plegat, encara que, vaig intentar explicar-li, jo no era en Russinyol, per desgràcia o per sort; jo no escrivia, quan escrivia, sobre tipus pintorescos; però ell va fer una cara que ja es va veure que es pensava que jo volia donar-me to, i ho vaig deixar córrer.

Al capdavall, no calia pas que m’hi encaparrés a explicar-li res de mi mateix: ell havia vingut a veure’m, a veure el seu vell amic, per confiar-s’hi, per explicar coses d’ell, i jo només havia de deixar-lo dir, escoltar-lo, si podia, i prou. Era ben fàcil, no? No era tan costós com això de fer cara d’atenció mentre tornava endarrera, a aquella nit de Sant Joan que dic, que deia, que vaig estudiar fins a les tres, entre els espetecs dels coets i els trons, i em vaig ficar al llit amb un cap com un timbal, me’n recordo, mentre ella s’enfonsava, vençuda a la fi, i gairebé nua, però, ho juro, sense que jo l’hagués sentida gens ni mica ni hagués tingut cap pressentiment, cap ai al cor: no res.

De manera que quan, a les sis de la matinada, trucà el telèfon, a casa, jo no l’hauria sentit, però el pare començà a cridar-me fins que cm vaig llevar, sense saber on era ni què feia, i vaig posar-me al telèfon, i no vaig entendre res, i m’ho vaig fer dir dues vegades, tres, fins que em semblà entendre que no sabien on era la Mercè, i que tenien por d’alguna cosa, i que si volia anar amb el senyor Duran, no sé on, que per això em telefonaven, que no m’alarmés. Era un veí de l’escala de la Mercè, que jo coneixia i que de tant en tant em deia: «De tota manera, no s’espanti», que era el que m’espantava més.

I després pel carrer, de matinada, que no hi havia ningú llevat, perquè era festa i endemà de revetlla, el que jo sentia sobretot era una mena d’ira, d’ira, sí, contra la Mercè: perquè se n’havia anat i no sabíem on, i això ja era massa, fins que vaig arribar a can Duran, i hi havia un taxi, a baix, i un senyor que devia ser el mateix veí que m’havia telefonat, i noem calgué pujar, perquè el senyor Duran, sense afaitar, demacrat, sortia en aquell moment. I vam pujar al taxi, amb el veí, cap a Segur, van dir, i de pressa.

—Altra vegada? —va dir en Puig-Oriol, tot d’una. I llavors vaig sentir el telèfon, altra vegada, que insistia, com aquell de les sis del matí, i no s’hi posava ningú, segurament perquè la minyona havia decidit que devia ser per a mi, però resultà que era per a ella, quan m’hi vaig posar jo, i recomençà una de les seves converses arrencades, a tota gorja, amb rialles i esgarips, mentre en Puig-Oriol comentava alguna cosa del servei i del problema que representava per a ell, un home solter, en una població relativament petita, on tot podia ser mal interpretat, i jo em trobava com idiota, escoltant-lo i sentint els crits i les rialles de la minyona mentre corria en taxi cap a Segur i el senyor Duran callava i el veí deia que no ens havíem d’alarmar, perquè les males notícies se saben de seguida, i, puix que no se sabia res encara, volia dir que allò havia de tenir alguna explicació, que potser el senyor que portava el volant s’havia trobat malament pel camí i llavors havien hagut d’aturar-se en alguna casa o qui sabia, Mare de Déu, les coses que podien haver passat, que tot té una explicació en aquest món, i després, quan ho saps, tot es veu ben clar, mentre que de moment et sembla impossible…

—Tu ja em coneixes —deia en Puig-Oriol— i saps que en certes coses sóc dur. Doncs ja et pots imaginar com vaig reaccionar. No li vaig dir res, naturalment, llavors. Vaig tornar a tancar la porta i l’endemà al matí vaig limitar-me a demanar-li que es busqués casa, li vaig pagar el que li devia, i avall, sense immutar-me. I t’aviso que estava bé, la noia.

Com aquella vegada, havia seguit explicant el veí, camí de Segur, que la seva senyora havia desaparegut de casa seva, havent dinat, a una hora que no sortia mai, i ell s’havia endormiscat perquè mai no feia la migdiada, pròpiament, però sempre tancava un moment els ulls, en la mateixa butaca on prenia el cafè, que l’havia buscada per tot el pis, cridant-la, i havia comprovat que a l’armari hi havia tots els seus vestits de carrer i les seves sabates, de manera que per força havia d’haver sortit en bata i sabatilles, i això era impossible, perquè la seva senyora era molt mirada. I el senyor Duran callava tota l’estona i només de tant en tant es fregava el pèl de la barba, astorat de sentir-se-la tan crescuda, ell, que la primera cosa que feia en llevar-se era afaitar-se ben afaitat.

—I el pitjor és que després vaig saber que havia tingut una criatura —deia en Puig-Oriol— deu mesos després, que, si arriba a ser abans, pots comptar! Per això des de llavors les he agafades sempre velles i lletges, pel dir de la gent. —Féu una pausa i afegí—: I també perquè un pot ser com és, gràcies a Déu, però mai no saps què pot passar. Sobretot abans, que no tenia resolt el problema, aquest problema —subratllà— que un home de la meva edat ha de resoldre forçosament, com l’he resolt jo amb aquesta senyora que et deia —i em semblà que havia estat a punt d’afegir «gràcies a Déu» i s’aturava, no massa segur que fos l’expressió adequada—. Tu ja saps que sóc un home de principis —seguí— i en l’aspecte religiós em considero dins la línia de l’Església; però era un problema a resoldre, i el vaig resoldre, com t’he dit, i n’estic molt content. És molt discreta, ella, i en aquest sentit la solució és completament satisfactòria, de manera que no em lliga de mans per res, que és el que em feia por abans de decidir-me. Al contrari, de manera que en aquest aspecte —acabà— ho considero com la millor preparació per al matrimoni.

Se’m feia difícil, així tot d’una, d’imaginar-me en Puig-Oriol entrant en relació amb una senyora discreta, preparant-se així per al matrimoni i resolent un problema, d’una manera provisional, és clar, en espera de la solució definitiva, canònica: la noia catalana, barcelonina, que li convenia. Tanmateix, els darrers anys m’havien ensenyat d’acceptar les coses que semblaven difícils; i, d’altra banda, en aquell moment, no m’interessava prou la qüestió; com no m’havia interessat prou la història del veí, en el taxi que ens portava a Segur, aquella matinada, tot i que segons ell era certament enigmàtica, i encara que jo l’escoltava amb tota la meva voluntat de no veure ni sentir res més, de no veure la carretera, els revolts, els camins que devia haver seguit la Mercè unes hores abans i que l’havien esborrada de la vida corrent, que l’havien xuclada a un món d’enigmes.

I, tot d’una, em vaig aixecar de darrera la taula i vaig córrer a la cuina, deixant en Puig-Oriol, suposo, inquiet i irritat. Havia fet bé, de córrer a la cuina, perquè la minyona, que encara parlava, cridava per telèfon, havia deixat la paella al foc, plena d’oli, per fer-hi els bunyols de cervell per als nens, i l’oli era apunt d’inflamar-se, com havia passat feia pocs dies, justament, que la broma m’havia costat el meu batí de llana, perquè l’Adela havia volgut ofegat el foc tapant-lo amb el batí de llana, i l’havia apagat, sí, però tanmateix havia socarrimat tot el batí, que ja no era bo per a res.

Vaig tancar el gas, dons, jo mateix sorprès d’aquella mena de sisè sentit que m’havia induït a saltar del taxi de Segur i de la senyora discreta d’en Puig-Oriol per fer una cosa tan banal com ho era córrer a la cuina i apagar el gas abans que s’inflamés l’oli de la paella.

En Puig-Oriol m’esperava, certament irritat, i li vaig haver d’explicar el que havia fet i perquè havia corregut d’aquella manera, i llavors s’interessà pels bunyols i em preguntà si en menjaven tots, els nens, i jo li vaig explicar que sí, tots menys la petita, és clar, i ell va fer una mica de brometa dient que en aquestes coses anava molt desorientat, en això de les edats de les criatures i del règim que havien de seguir, però que prou que ho aprendria, suposava, quan li arribaria l’hora.

Potser s’adonava que havia enraonat massa, ell, i li semblava que havia de preguntar-me coses meves, i per això es manifestà interessat pel que donàvem al més petit, i li vaig haver de dir que no era nen, sinó nena, com ja li havia dit abans, i que la criava l’Adela, i també en preguntà com li havíem posat de nom.

—Mercè —vaig dir jo, i vaig afegir de seguida—: Se’n deia la mare de l’Adela. —I em mirà d’una manera estranya, com si no em trobés bé que li hagués posat el nom de l’altra dona, que no havia arribat a ser dona, ni a ser meva; potser perquè ell hauria considerat una indelicadesa de posar a una filla seva el nom de la senyora discreta que li havia resolt el problema.

I quan, havent complert, en Puig-Oriol s’embrancà altra vegada en l’anàlisi de la seva situació actual, jo arribava justament, en el taxi, a la finca de l’oncle Miquel, on hi havia tres automòbils aparcats al jardí, i una dona que llagrimejava ens obrí la porta i ens va fer passar en una sala plena de gent, i algú, no sé qui, ens va dir que ja els havien trobats, i jo vaig veure que el senyor Duran abraçava una noia no gaire més gran que la Mercè, que després vaig saber que era la senyora Soler, la Cari, la vídua de l’oncle Miquel, i jo em vaig quedar amb el veí, palplantat, sense que ningú em digués res, però sabent, ja, que la Mercè era morta.