3

Ni els propis. Ni llegir els propis pensaments no era agradable, com jo ho feia llavors. O almenys agradable en el sentit que fos estimulant ni que inspirés cap desig de reviure allò que pensava, allò que recordava. Perquè de cap manera no voldria tornar als dies de l’estrena de la meva obra ni, sobretot, a l’endemà.

Perquè al capdavall l’obra s’estrenà, i per culpa meva, per la meva indiscreció amb en Serra, el dia de Sant Jordi. En Serra, llavors, publicava una columna, en un setmanari, que en deia la columna del fiscal, potser com un record dels temps de la Facultat, on atacava sistemàticament, cada setmana, una cosa o altra i denunciava als lectors els pecats del municipi o de qui fos, sempre, naturalment, deixant de banda la política, el govern i la santa mare Església, i aquesta columna era molt llegida i fins i tot temuda pels interessats, de manera que havia guanyat molt de renom per a en Serra, el fiscal.

I heus ací que, dues setmanes després de Sant Jordi, la columna del fiscal acusava els organitzadors del concurs teatral d’haver in-complert les bases, puix que l’obra no s’havia estrenat ni es parlava d’estrena, i deia que això, el fet de no estrenar, era d’una banda una ofensa a l’autor premiat i d’altra banda una covardia per part dels del jurat, que semblava que temien d’ensenyar al públic allò que havien avalat amb llur vot.

A mi em van ensenyar l’article, a l’editorial, i de llegir-lo ja vaig tremolar. Perquè passà el que em temia: les patums patrocinadores del Premi del Teatre es van mobilitzar i van decidir que calia estrenar l’obra ni que fos en sessió de gala, única, i em van cridar i van cridar l’empresari i el director i en fou decidida l’estrena per al dotze de juny, sense que es parlés ni una sola vegada de l’incident que havia impedit l’estrena de l’obra en temporada, poc abans.

I des del primer assaig encara vaig tremolar més, perquè el director, efectivament, havia tingut tres o quatre idees per a millorar l’obra, que em feien esgarrifar perquè em semblà que li llevaven l’única qualitat que podia tenir: la noble austeritat dels mitjans. Les patums van ser munyides fins a la darrera gota, de manera que, tot i que l’obra només exigia un decorat, el director en va fer fer tres, un per a cada acte, que representaven la mateixa peça vista des de tres angles diferents, i instal·là un rellotge lluminós que marcava el pas del temps, per fer suspense, i un joc d’altaveus estereofònics per reproduir la remor de les petjades dels agents de la policia que pujaven a detenir el protagonista, i obligà els actors a declamar la meitat de l’obra d’esquena al públic i a tremolar veus i a parlar entre dents, quan tot havia estat pensat al revés: austerament, de manera que destaqués per ella mateixa la dramàtica senzillesa de la vida i de l’espera de la mort, mentre que així l’obra quedà convertida en una anècdota insignificant perduda en un mar de tramoia.

—És clar que, l’obra, no la deixarien publicar, aquí, perquè els autors, evidentment, són maçons, i aprofiten qualsevol avinentesa per sembrar la confusió —deia en Puig-Oriol, enderiat amb el món ultrasensible—, de manera que, com qui res no diu, suggereixen que Crist era un home especialment dotat en aquest aspecte, però no pas més que un home.

I deia això mirant-me amb interès, una mica a l’expectativa, potser esperant que jo m’adheriria a la teoria dels maçons francesos, o llegint-me els pensaments, però no ho crec, això darrer, perquè seguí parlant del llibre amb el mateix entusiasme, mentre que, si hagués llegit els meus pensaments, s’hauria aixecat, ofès per la meva manca d’atenció, i se n’hauria anat de seguida.

Perquè jo era amb la meva obra, i amb l’estrena, i amb les vigílies de l’estrena, quan em van demanar una autocrítica i em vaig negar a fer-la, quan em van aconsellar un vermut als periodistes i no vaig voler organitzar-lo, quan vaig assistir a l’assaig general i davant meu seien dos autors teatrals, gats vells, adaptadors i traductors, i els veia que ajuntaven els caps i enraonaven mentre feien la meva obra, i reien, justament en el moments més dramàtics, encara que després em van felicitar, molt seriosos i formals, i em van augurar un gran èxit.

La nit de l’estrena, no cal dir-ho, vaig fugir, vam fugir, l’Adela i jo, com la nit del premi de novel·la; vam anar a sopar en un restaurant, i vam procurar fer temps abans de tornar a casa, però encara vam arribar-hi massa d’hora, i em va telefonar el director, que començaven el tercer acte, que tenia tothom molt enutjat perquè era una desatenció no assistir a l’estrena, per no dir una covardia, que tot anava prou bé i no havia de tenir por de res, perquè el tercer acte, amb allò del rellotge i dels amplificadors estereofònics, faria un gran efecte.

Llavors hi vam anar, l’Adela i jo, en taxi, i vam entrar al teatre en plena funció, i ens van fer passar a l’escenari, on, entre bastidors, vaig poder veure el final de l’obra, mentre un periodista em feia una fotografia i el públic semblava que escoltava atentament, si no dormia.

Després van abaixar el teló i la gent va aplaudir, no sé si molt o poc; però havien acabat l’obra i em semblà que no xiulaven, i això em produí un gran efecte, com si m’haguessin perdonat un crim, de manera que quan el director m’obligà a sortir a saludar vaig fer-ho profundament agraït al públic, i fins i tot hauria volgut dir-ho; però, com que els aplaudiments ja fluixejaven i fins i tot una veu cridà: «¡Fuera!», així en castellà, des del galliner, van tirar teló avall i no vaig haver de parlar, gràcies a Déu.

—¿T’adones —deia, preguntava, en Puig-Oriol—, de com vivim denigradament? Hi ha mons per a explorar, dins i fora de nosaltres mateixos, i vivim i ens movem com la formiga que arrossega tossudament, penosament, un bri de palla, indiferent a tot, ignorant-ho tot, mentre la bomba esclata a Hiroshima.

Tenia raó. Amb la diferència que les formigues no estrenen obres de teatre ni han de llegir l’endemà aquelles coses: «… un altre premi injustificat… manca absoluta d’interès…, grisor nefasta…, un premi al públic que es comportà admirablement quan tenia dret a…, una veu sincera, des del galliner… així no salvarem el teatre ni res…».

Sort que jo ja havia avisat a l’editorial que faria festa, l’endemà de l’estrena, i em vaig estalviar de fingir que tant em feia tot, perquè a casa no em calia dissimular. A migdia, però, l’Adela ja no podia més de dir-me tantes vegades, alegrement, que tots plegats eren uns ximples, els crítics. Ja no podia més de riure’s d’aquelles crítiques, i llavors vaig telefonar a en Sirvent per demanar-li deu dies de vacances a compte, i, havent dinat, l’Adela i jo vam passar per casa la Rafaela a demanar-li la clau de la casa del pare i ens n’hi vam anar, amb dues maletes plenes de llençols i flassades i poca cosa més.

—A llepar-vos les ferides, oi? —havia dit en Sirvent, en accedir a la meva petició.

A llepar-me les ferides, sí. Això pensava, jo, també; però no va ser un llepar-se les ferides sinó un miracle, una guarició miraculosa, sobtada, perquè, si jo havia sortit de Barcelona amargat i profundament torbat i l’Adela entristida per mi fins a les llàgrimes, la vella casa i el vell jardí, només d’entrar-hi, ens van transformar en dues criatures en el Paradís, en dos éssers nous de trinca en un món inèdit, en dos descobridors en terres mai sollades.

Havia passat molt de temps des de la vista que la Rafaela i jo havíem fet a la finca amb l’agent, i mai, ni una sola vegada, no ens havia telefonat, l’home, demanant la clau per ensenyar la finca a cap possible comprador, de manera que ningú no havia tornat a entrar en el jardí abandonat, i menys a les velles i tristes cambres polsoses.

Vam arribar-hi, l’Adela i jo, que devia ser mitja tarda, ja, però el dia era llarg, en aquella època de l’any, a mitjan juny.

—I jo he pensat moltes vegades —deia en Puig-Oriol— que potser un dia es farà el gran descobriment: la síntesi de totes les doctrines, i llavors es veurà com, lluny d’oposar-se, es complementen, i com tot allò que semblaven errors i acarava els homes uns amb altres són només visions parcials de la veritat, més o menys desenfocades, més o menys deformades, justament perquè són parcials, i l’home les ha volgudes fer totals; com si, d’un trencaclosques gegantí, cada escola, cada església, cada filosofia, n’hagués escollit un fragment, una peça solta, i l’hagués presa per conjunt, per un tot absurdament incomplet. Encara que suposo que aquesta teoria em seria titllada d’herètica, és clar —afegí, tornant a mirar-me d’aquella manera, com esperant la meva reacció, la meva declaració, la meva manifestació d’assentiment o de discrepància, perquè no en va havien passat anys i esdeveniments des de la darrera vegada que havíem anat d’excursió plegats i havíem anat a combregar plegats, i ell tenia dret a suposar que s’havien produït en mi conflictes interiors i exteriors suficients per a haver-me induït a adoptar una nova actitud davant el fet religiós, i no sabia que la nova actitud ja era vella, perquè consistia en la fe del carboner, però no pas en la fe del carboner que no dubta, sinó en la del que dubta de tot a cada moment però creu, vol creure, s’estima més creure i converteix l’angoixa del dubte en llavor d’humilitat intel·lectual.

—Perquè jo gosaria dir —seguia en Puig-Oriol— que, de la mateixa manera que l’home és incapaç de copsar la veritat total, és igualment incapaç, per naturalesa, de caure en l’error total, si em pots entendre —però era un esforç inútil el que feia, perquè, si alguna vegada hauria pogut induir-me a discutir, a estudiar el tema, no era justament llavors, quan, enmig de l’angúnia de les coses que tenia per fer i que no podia fer, m’havia refugiat en aquell món llunyà, en aquell petit paradís que se’ns havia ofert, verge de nou, aquella tarda de juny.

La tarda era llarga, dic, deia, pensava, i això ens va permetre de foragitar les ombres, els silencis ominosos i les teranyines de dues cambres: el menjador-cuina i el dormitori dels pares, on vam instal·lar el nostre llit amb la roba que portàvem a les maletes, i on vam deixar que entrés el sol, fins al darrer racó, el sol portador de miracles de llum i d’escalfor, d’exorcismes de sanitat i d’higiene, d’alens i brises de vida quotidiana.

També nosaltres vam canviar la pell: vam abandonar les robes de ciutat i ens vam engiponar robes velles, folgades, que podien tacar-se i arrugar-se sense encongiments; i després vam baixar al poble i vam comprar-hi coses elementals: pa, ous, carn, alls, sal, oli, vi, per emportar-nos-ho a la casa que acabàvem de crear, de recrear en un sol dia; i jo vaig voler, de totes passades, comprar una destral, tot i que insistien a deixar-me-la, dient que ja els la tornaria: la vaig voler comprar, com si m’hagués d’endinsar per les selves de l’Orinoco i no pogués assegurar a ningú que en tornaria. Volia la destral per obrir-nos camí en la selva del jardí envaït pels esbarzers, i per tallar llenya per a la llar de foc, perquè havíem decidit que no encendríem l’odiós fogó de petroli sinó el foc a terra del menjador-cuina, on instal·laríem el campament d’exploradors agosarats que érem.

De retorn a casa, ella amb els paquets i jo amb la destral a l’espatlla, l’Adela em mirà, va riure i va dir que hauria donat un món perquè em veiessin els crítics, en aquell moment, amb la destral al muscle, i jo també vaig riure, i ens vam mirar, rient, exultants, alliberats de les teranyines d’un món tèrbol, perquè edificàvem les nostres vides sobre coses, coses elementals: el pa, el vi, la destral, el foc.

No vam entrar a la casa, llavors, perquè encara era clar sinó que vam córrer pel jardí, pel tros, enfilant-nos fins a dalt de tot, fins al punt més alt, el pujolet on acabava el nostre món, les terres nostres, i on s’obria el món de tothom, l’ampla vall que s’estenia als nostres peus, amb les casetes de pessebre del Barri de Baix, i la riera que brillejava encara de les darreres pluges, i el pontarró, crocant i molsa tot alhora.

No vam entrar a la casa fins que fosquejà i s’aixecà la brisa de muntanya, l’aire del nord, que torna a la mar la fresca del matí, i tots dos vam estar d’acord que, tot i ser a mitjan juny, fresquejava prou per a justificar que encenguéssim la llar de foc, i aviat espetegaren les primeres branques, i després els tions que jo havia posat al fons van començar d’enrogir-se.

En Puig-Oriol seguia passant la maroma, cautelosament, perquè no sabia què en pensava jo, de tota aquella enderga dels fenòmens psíquics, i jo li ho perdonava de grat, perquè me l’estimava més pontificant sobre els altres mons que no pas mesquinejant sobre aquest, sobre els seus problemes d’homenet madur i decidit a reeixir.

Llavors entrà la minyona, tot d’una, a consultar el rellotge, perquè per ràdio havien donat l’hora, va dir, va explicar, i no es podia creure que fos tan tard, Santa Mare de Déu, digué, persignant-se, en una aparició i un mutis que semblava de teatre dolent i que qualsevol crític hauria titllat d’injustificats, com si totes les aparicions i els mutis que fem a la vida ho fossin, de justificats.

Això obligà en Puig-Oriol a dir formalment «Me’n vaig», cosa que encara no havia dit, així, en present: i a mi em semblà que podia permetre’m el luxe de fer compliments, encara, i de dir-li que no permetia de cap manera que se n’anés, i menys si se n’anava perquè la minyona havia comès la indelicadesa d’entrar al despatx i fer comentaris sobre l’hora que era. No em semblà que li demanés perdó per aquella indelicadesa, però en Puig-Oriol va dir que no em preocupés, que no s’havia molestat gens i que, per demostrar-m’ho, es quedaria encara una estoneta, no gaire, va dir, sobretot si li assegurava que no em destorbava de res. I jo li ho vaig assegurar, és clar, i fins i tot li vaig dir que els nens li ho agrairien, que es quedés, perquè no volien anar-se’n a dormir fins que ell fos fora, i a la canalla sempre els agrada el desordre, les excepcions, i ell va riure i va dir que estava molt ben observat, però que el mateix es podia dir de les persones grans fins a certa edat, a l’extrem que el primer símptoma de la vellesa no és pas el de les frontisses rovellades, sinó el desig de monotonia, d’ordre rigorós en la vida quotidiana, l’odi a les excepcions i als extraordinaris.

I, de seguida, encetà un nou tema: li estranyava, va dir, que tinguéssim servei, en aquells temps, que mantinguéssim aquella institució tronada i inservible que era el servei domèstic, en una època en què els electrodomèstics havien resolt aquell problema humà i social. I seguí per aquest camí amb el mateix entusiasme i la mateixa vivacitat amb què havia plantejat els problemes ultraterrenals, moments abans.

Jo, però, no el seguia: despertava, amb l’Adela al costat, al primer matí d’estada al paradís, el primer d’aquell seguit de deu despertars assolellats, cadenciats per les veus dels ocells en les bardisses i en els arbres, i pel dringar del martell i l’enclusa que ens arribava de baix, del poble, de cal Ferrer Vell.

Llavors va ser quan germinà en mi, en nosaltres, la nova follia: em semblà que podia fer etern allò, aquell despertar als ocells i a l’enclusa, el pa, el vi i el foc, totes les coses elementals que havíem redescobert, entre elles la por de la fosca, de la nit, dels ocells nocturns que xisclaven i feien estremir l’Adela i a mi una miqueta, però que em permetien de fer l’home, sentir-me home, i foragitar la basarda amb cançons i rialles.

Perquè era immensament ric, llavors: tenia els diners que havia arrabassat a la vida civilitzada i que havia pagat amb suor de l’ànima i angoixa, i tenia una dona al costat, de manera que em sentia perfectament capaç de reconstruir per a nosaltres un nou món vell.

Vaig passar els dies dibuixant les reformes que faríem a la casa: un porxo obert, per poder romandre a fora quan plogués, amb una llar de foc forana per si hi fresquejava massa o per si volíem coure-hi el menjar; el meu despatx a dalt, orientat al sud-oest, amb finestres noves, més amples, baixes d’ampit, que em fessin sentir com suspès a mig aire; una sala d’estar amb una paret de fusta i una altra de pedra i una de ben blanca, de calç i…

—… més transcendental que no sembla, perquè ha estat la rèplica occidental més eficaç a la doctrina socialitzadora i comunista —deia en Puig-Oriol—. L’elevació del nivell de vida de les masses i la irradiació i difusió de la cultura hauria acabat fent impossible l’existència d’un contingent humà de servidors, no pas com a classe, sinó àdhuc com a professió, perquè tant com sembla digne el servei a la humanitat, sembla denigrant el servei a una persona; de manera que les classes baixes, adquirida la consciència de llur dignitat, era lògic que defugissin el servei personal i s’estimessin més qualsevol altra cosa: la fàbrica, per exemple. I llavors la solució hauria estat inevitablement socialitzant: la llar en comú, els serveis en comú —deia en Puig-Oriol, sobtadament engrescat pel tema, mentre jo refeia pas per pas el naixement exultant, exaltat, de la meva follia definitiva, que em corria pressa de realitzar.

De tornada a Barcelona, doncs, tot m’era provisional, a la ciutat, més que mai, ni acceptat ni rebutjat, sinó provisional. Vaig demanar a l’Adela que convidés a sopar la Rafaela i l’Ernest, i, quan els vaig tenir a taula, vaig dir el que volia: puix que no havia sortit cap comprador per a la casa del pare, volia comprar-la jo; jo els donaria tots els diners que tenia, i els pagaria la resta en tants anys com calgués.

La Rafaela va dir, senzillament, que ho trobava un absurd, voler comprar una casa tan gran per a dues mosques, va dir, que érem nosaltres; i l’Ernest li féu costat, molt suaument, fent-me veure que si volia pagar en vint anys, per exemple, no tenia més remei que calcular que els interessos sols pujaven tant com el capital.

Però potser res d’això no m’hauria aturat, si no hagués estat que la Rafaela, inesperadament, va dir que tanmateix era ben curiós que se m’hagués acudit aquella pensada justament quan ella i l’Ernest discutien la possibilitat d’arreglar la casa per anar a passar-hi els estius, perquè havien tornat a augmentar-los el lloguer de la caseta de Calafell i havien decidit que l’altre any no hi anirien, de manera que ja veia quina casualitat!

Llavors vaig dir que estava bé, que ho trobava bé, però que encara quedava una solució: ella podia quedar-se la casa, per sempre, amb el jardí vell, i o em quedaria tot el terreny que el pare havia comprat anys després i havia afegit a la finca inicial, i, en el terreny, m’hi faria una casa petita però perfecta, i no per passar-hi l’estiu, sinó per viure-hi sempre, sempre més.

—Els aparells electrodomèstics, doncs —deia en Puig-Oriol—, hauran de figurar, anys a venir, en el monument als salvadors de la civilització occidental, com una de les armes que n’han fet possible la supervivència, perquè representen el sentit familiar, de llar, contra el sentit de caserna, gregari. ¿M’entens el que vull dir? —deia, engrescat.

L’entenia, és clar, em vaig afanyar a dir-li que l’entenia, i em sembla que fins i tot l’entenia de debò perquè he adquirit l’estrany hàbit de seguir un fil mental en segon terme mentre penso intensament una altra cosa, que és un hàbit perillós per a la qualitat de la feina que produeix un cervell així escindit, però útil d’altra banda perquè em permet de sobreviure sense despersonalitzar-me del tot a la tasca de traduir, nou, deu hores cada dia, i sovint llibres que no m’interessen o que m’irriten; i un hàbit útil sobretot en aquell moment perquè em permetia d’entendre allò dels electrodomèstics occidentals i alhora seguir pensant intensament en allò altre: el dia que vam plantar les fites que separaven el nostre terreny del de la Rafaela, el moment que l’Adela i jo vam pujar al pujolet i vam admirar junts, com per primera vegada, tot el que ens pertocava: aquells dos xiprers, i l’om, i l’alzina, que era petita però ja es faria gran, i tota l’estesa de la plana, a baix, que ara tenia un nou sentit, un nou valor.

Jo ja veia la casa on seria: a dalt de tot, de manera que el sol hi tocaria des de la sortida fins a la posta, i a l’estiu se’n guardaria amb l’ombra d’uns til·lers que hi faria plantar de seguida, la primera cosa, per…

El crit, aquesta vegada, ens va interrompre tots dos, en Puig-Oriol i a mi, però no vaig tenir temps d’alarmar-me, perquè de seguida vaig sentir que reien, els petits, i corrien, i tornaven a fer el crit, i em vaig tranquil·litzar, pensant que devien jugar a fet a amagar per l’altra banda del pis.

En Puig-Oriol, però, em preguntà com podia treballar, jo, a casa, amb aquells sobresalts continus, i jo li vaig explicar que m’hi havia acostumat, però no als plors, això no, sinó a les rialles i als crits mentre fossin d’enjogassament, d’alegria.

Ell va dir que, personalment, no creia que mai li fos possible d’habituar-se a aquella mena de coses, i que li estranyava molt que no m’estimés més de tenir un despatx aïllat, en una altra casa, una cambra llogada en un altre pis, per exemple, on probablement el meu esforç rendiria molt més.

I de seguida s’embrancà a explicar-me un article que havia llegit sobre els rendiments del treball intel·lectual; s’interrompia només de tant en tant, amb el front arrugat, cada vegada que els nens feien un crit, tot jugant a fet a amagar, mentre jo tornava a aquell dia de tardor que havia començat a traduir, una tarda, i tot d’una havia deixat la feina i havia demanat a l’Adela que m’acompanyés a Ciuró, perquè estava decidit a tirar endavant.

Era un dia de tardor bonic, que convidava, dolç, mesurat, fet per al somni. I va ser justament aquell dia, en el mateix autobús que ens portava a Ciuró, quan l’Adela em donà la notícia: que esperava, que li semblava que esperava un fill, el primer, de manera que la casa que jo volia fer no podia ser tan petita com havíem dit. I llavors vaig sentir per primera vegada l’estranya inundació d’amor, de coratge, d’alegria, de poder, que em pren, que m’ha pres cada vegada que l’Adela m’ha anunciat un nou fill.

—A partir de les tres hores de treball intel·lectual continuat —deia en Puig-Oriol— s’ha demostrat que el rendiment disminueix en progressió geomètrica. Jo ho notava, quan estudiava, i suposo que tu et deus trobar amb el mateix.

Sí, m’hi trobava, però tirava endavant, tiro endavant, com tira endavant tothom, en el nostre món: els del treball intel·lectual i els altres, els que piquen, cargolen, claven, serren o es juguen la vida de qualsevol de les mil maneres que hem inventat per guanyar-nos-la, empesos tots per la dèria, per la necessitat, per l’afany, pel caprici o per l’ambició uns per figurar, d’altres per amor al luxe, d’altres, com jo, per un miratge.

El miratge que havia vist des de dalt el nostre pujol, aquella tarda, després de parlar amb el paleta i donar-li ordre de començar la casa, quan ens vam quedar sols, l’Adela i jo, mirant per la finestra que encara no existia, de la casa que encara no era, com es ponia el primer sol que m’havia vist revestit d’esperança: de l’esperança del primer fill.