4

En Puig-Oriol havia acabat de dibuixar claus, i el quadre gràfic era llest. Llavors em mirà i devia veure’m absent, distret, perquè en to de retret em va dir que, tenint tres fills com tenia jo, valia la pena que m’hi fixés, en aquell problema, i més essent jo fill de qui era, i quan li vaig dir que en tenia quatre, i no tres, es torbà una mica i va dir que naturalment volia dir tres en edat escolar, perquè el nen, va dir, el quart, encara era massa petit, i ja no vaig gosar dir-li que era una nena, el quart, i no un nen. Es veia que no hi havia manera que li quedés al cap quants fills teníem, l’Adela i jo, ni si eren nens o nenes, però, ben mirat, era natural: ell tenia coses més altes a pensar.

Que era una mica el que em passava a mi: ell, en Puig-Oriol, enraonava, i jo, de primer, m’havia mig impacientant pensant en la feina urgent que havia de tenir llesta l’endemà, dia 31, però després, amb l’estona, havia començat a trobar-me bé en aquella situació, que em permetia pensar, recordar, somiar, com feia molt de temps no podia fer-ho, perquè o treballava, afanyosament, amb angoixa, o, quan plegava, ajudava l’Adela, o jugava amb la canalla, o em sentia tan cansat que no podia fer altra cosa que sopar i anar-me’n a dormir de seguida. Mentre que ara, gràcies a en Puig-Oriol, no podia treballar, ni donar el sopar a la canalla, ni anar-me’n a dormir, i, a més, la seva presència i algunes de les coses que deia m’ajudaven a recular en el temps, a estones amb amarguesa i d’altres amb un mig somriure per a l’infant que jo havia estat, no feia tants anys com això.

Perquè calia ser-ne, de criatura, per a fer el que vaig fer aquell diumenge. I havia de ser un diumenge, és clar, perquè eren els dies més estranys de la meva setmana, llavors: em passava el dilluns, el dimarts, i tots els altres dies esperant confusament el diumenge, i llavors, quan arribava el diumenge, no res: el començava, l’encetava amb un cert delit, encara, però se’m marcia a les mans i a mitja tarda ja l’hauria llançat, si hagués pogut fer-ho, però no podia, és clar, i em tocava suportar-ne tot el pes, sobretot el de les darreres hores de la tarda inacabable, quant la gent és al cinema i la circulació d’automòbils minva una mica, i només sents ratxes esparses de música i rialles d’algun pis de prop on la joventut fa una festeta, i veus passar parelles vagament malenconioses o avis que han tret a passejar el nét perquè els pares puguin anar al cinema, i tot té un caient desencisat.

Però no va ser a darrera hora de la tarda, sinó de bella matinada, quan vaig fer aquella criaturada, aquell desafiament infantívol al destí o a Déu, que hauria pogut ser blasfem, però no ho crec, no crec que ho fos.

Avesat a llevar-me de matí, em vaig despertar a tres quarts de sis, com cada dia. Però no pas com cada dia, sinó decidit a fer d’aquell diumenge una fita en la meva vida, una mena de fita o altra, tant se valia: el cas era decidir de mi mateix, d’una vegada, perquè no volia seguir en suspens, com estava, a mig aire. Havia passat massa estones pensant en la Cari, en la senyora Soler, i, en moments d’ardor, lamentant-me de no haver sabut aprofitar l’avinentesa d’aquella nit del sopar a casa seva. I, d’altra banda, calia aclarir tot allò altre: allò de Déu, d’aquell Déu que havia quedat penjat a la paret de la meva ànima, com un calendari molt endarrerit, el calendari de quan era petit i anava a missa cada diumenge, a dos quarts de nou, amb la família, i tots quatre anàvem a combregar, i cada quinze dies ens confessàvem, i passàvem el rosari els dissabtes. Aquell calendari que ja no assenyalava el meu dia, la meva hora i només em servia per a saber que era diumenge, i, doncs, calia anar a missa, o Pasqua, i, doncs, calia confessar i combregar, que a això havia quedat reduïda la meva actitud: al just per a no trencar.

Però allò no era d’home, jo ja ho veia: desitjar una dona, la dona, i no fer res per haver-la ni per allunyar el desig; anar a missa els diumenges sense combregar, només per no trencar. No, no era d’home, ni una cosa ni l’altra.

Essent encara al llit, aquell matí, em vaig fer una pla de follia: aniria a veure la Cari, la senyora Soler; no deixaria passar el dia sense veure-la; aniria a Segur, si calia, on fos, i li diria que la volia, que ho volia, sense esperar oportunitats, ocasions, sinó a la cara. Possiblement ella riuria o qui sap com reaccionaria; tanmateix el pensament m’exaltava i la imaginació arrodonia l’escena, i jo m’alliberava. Després, l’endemà o de seguida que pogués, aniria a Calafell i diria al pare i a la Rafaela i a l’Ernest que havia trencat amb tot allò: la missa, el precepte pasqual, el rosari, perquè no hi creia, perquè em semblava que m’ho exigia un mínim d’honradesa: trencar i dir-ho als qui m’estimaven, no mentir-los, no enganyar-los, no esperar que un dia la Rafaela encarregués a l’Ernest de dir-me que havien observat, els semblava haver observat que m’havia allunyat una mica de les pràctiques de la religió, etc., etc. Perquè no hauria estat d’home. Jo els ho explicava tot: si treballava a can Sirvent o no, si m’havien encarregat una traducció costeruda o no, de manera que era més que natural que els expliqués una cosa important com aquella, encara que els hagués de doldre o d’escandalitzar, de moment.

Recordo com estava d’exaltat, aquell matí, abans de llevar-me, i com el sol fet de proposar-me de fer alguna cosa m’alleujava d’aquell estat d’angoixa dels darrers temps.

—L’error habitual és de veure el futur com una entitat independent, una cosa nova, de generació espontània, quan el futur no existeix —deia en Puig-Oriol, em sembla—. El futur és el present només que hi pensis una estona, de manera que cal treballar en el present, en el sentit humanista de la paraula, de la mateixa manera que cal encendre el llum ací, damunt aquest peu de ferro, per a veure allà a la biblioteca, que és el futur d’aquest present només que et moguis una mica.

I això del llum em va fer pensar en una cosa, i em vaig aixecar, excusant-me, perquè era un afer urgent, important, i vaig córrer a l’altre extrem del pis a parlar-ne amb l’Adela, però no vaig poder fer-ho de seguida perquè hi vaig arribar en un moment difícil: la segona havia agafat el patinet del gran, quan aquest no hi jugava, però ara el gran el reclamava perquè tenia ganes de jugar-hi, probablement perquè la tieta devia haver-se mostrat admirada de com anava en patinet la segona, i el noi devia voler demostrar que ell encara en sabia més, d’anar-hi, mentre el tercer s’entestava a agafar en braços la petita, que no se li podia deixar, perquè li cauria, ni se li podia negar perquè podia augmentar la seva gelosia contra la menuda. L’Adela sospirà alleujada, en veure’m, i em preguntà si ja era fora, en Puig-Oriol, mentre tots quatre cridaven i la tieta discutia amb el gran, perquè tenia una flaca per la segona, encara que ella deia era jo que tenia una flaca pel gran.

Vaig provar de fer comprendre a la segona que valia més que deixés estar el patinet i agafés la seva tricicleta, però l’Adela de seguida es posà les mans al cap, i era que la tricicleta tenia la roda de davant despresa i no s’hi podia anar, i llavors la nena protestà que no la hi fèiem adobar, i em costà una mica, però vaig arribar a convèncer-la que, si era bona minyona i deixava estar el patinet i ensenyava a la tieta com acotxava les nines, l’endemà mateix li faríem adobar la tricicleta i li hi faríem posar timbre i tot, la qual cosa m’obligà a prometre un timbre, igualment, per al patinet del gran.

A l’últim vaig poder dir a l’Adela allò tan urgent: si havia pensat a fer comprar la bombeta de la vetlladora de la cambra dels nens, que m’hi havia fet pensar en Puig-Oriol amb allò que havia dit del llum. Ja feia quatre nits que els havíem de posar a dormir amb el llum de la seva cambra encès, perquè la bombeta de la vetlladora era fosa, i no volien dormir a les fosques, i d’aquella manera trigaven a adormir-se, perquè el llum era massa fort, i no el podíem apagar fins que dormien tots. I llavors, quan a la nit un o altre es despertava, hi havia un drama i tot plegat era un garbuix.

El mal era que no ens recordàvem del problema en tot el sant dia fins que arribava l’hora de ficar els nens al llit. ¿Qui hi pensava, en una bombeta, durant el dia?

L’Adela va dir que hi faria anar de seguida la minyona, i em preguntà si trigaríem gaire, en Puig-Oriol i jo, a enllestir, perquè si no havíem de trigar soparíem tots plegats, amb els nens, que ja tenien el sopar a punt, gairebé, i jo vaig dir que no ho sabia, però em temia que encara en teníem per estona, de manera que valia més que sopessin primer els nens, tal com havíem dit, vaig remarcar, una mica àcidament.

En Puig-Oriol m’esperava dret, repassant ara els títols dels llibres que hi havia al prestatge més alt. Jo em vaig afanyar a seure i a invitar-lo a imitar-me, perquè, en el prestatge més alt, hi tenia uns llibres que no eren gens interessants, d’una manera que més aviat m’avergonyia de tenir-los, i em sabia greu que s’emportés una idea errònia de la meva biblioteca, que, tanmateix, ho haig de reconèixer, era una mica heteròclita perquè era feta dels llibres que ja tenia el pare, més els pocs que jo havia comprat, més una gran massa dels que havia publicat i publicava en Sirvent, i que jo incorporava automàticament a la meva biblioteca, sense discriminacions, de manera que tenia a casa, en el meu despatx, llibres que no serien mai llegits per mi ni per ningú de casa, i que hauria fet llegües de camí per «no» comprar. Tanmateix, davant un llibre, tant l’Adela com jo ens sentíem incapaços de desprendre’ns-en, de manera que havíem resolt d’anar col·locant els menys abellidors en el prestatge més alt, només que ja no hi cabien i començaven d’envair els altres prestatges i d’amuntegar-se per les cadires, en equilibri inestable.

En Puig-Oriol es va asseure, doncs, i provà de continuar la conversa d’abans, i divagà una bona estona abans no trobà el fil, em semblà, perquè jo no el seguia: escoltava la veu de l’Adela, que demanava a la minyona que s’arribés a ca l’electricista a comprar la bombeta, i la resposta emmurriada de la domèstica, i com s’allargava la cosa, amb el perill que tanquessin la botiga i ja no poguéssim comprar la bombeta i ens toqués tornar a passar una mala nit com les darreres.

Després, a poc a poc, vaig oblidar la bombeta, en Puig-Oriol, i vaig tornar a aquell matí de diumenge de les meves decisions infantívolament transcendentals, quan volia resoldre definitivament, en una hora, coses que no tenen solució definitiva.

Anava a llevar-me, doncs, sentint-me decidit a arraconar les velles tradicions buides de sentit per a mi, quan em colpí un sentiment que no esperava: tot d’una, unes ganes terribles d’oferir-me a mi mateix una darrera oportunitat. Aniria a l’església, encara, aquell diumenge, però ja no perquè era manat de fer-ho ni perquè era tradicional, sinó per veure les coses amb els ulls nous de qui se sap capaç de desprendre-se’n, de qui no n’és esclau, sinó senyor. I mentre em vestia em vaig adonar que no gosava dir-me jo mateix que volia oferir una darrera oportunitat a Déu, i em vaig mofar de mi, perquè si no gosava era que hi creia, i si hi creia no podia decidir no creure-hi, però de seguida em vaig dir que tot plegat podia ser el pes de tants anys de tradició.

Un cop afaitat vaig entrar a la cuina a veure si quedava gens de llet de la vigília, i vaig començar a escalfar-ne un got amb el propòsit de sucar-hi un bocí de pa, però vaig apagar el gas i ho vaig deixar córrer, perquè m’acabava d’agafar una nova fantasia: si anava a l’església, aquell matí, havia de fer-ho jugant net, dejú, de manera que si volia em pogués confessar i combregar, i que, si no ho feia, fos perquè no volia i no perquè no podia, havent esmorzat a casa.

I això sol demostra fins a quin punt era una criaturada tot allò, perquè jo mateix reconeixia que encara no sabia si al cap de mitja hora hauria decidit de negar Déu i la immortalitat de l’ànima, o hauria decidit que Déu s’havia fet home i havia volgut tornar el pa en la seva carn per ser menjat de tots els qui creguessin en Ell. Com si això fos una cosa a decidir, i menys encara en mitja hora. Tanmateix, jo, en aquell moment, ho creia així, i estava disposat a resoldre el problema amb sinceritat, amb honradesa, sense apel·lació.

—Personalment, el problema que se m’ha plantejat des que torno a ser a Catalunya —deia en Puig-Oriol— resulta ridícul, vist per un altre, però profundament torbador per a mi, que el sofreixo. No és que se’m plantegés en tornar, en realitat, sinó que, havent arribat el moment de resoldre un problema plantejat de molt de temps enrera, va ser llavors que en vaig veure tota la ridícula dificultat. I te’n parlo a tu exclusivament, perquè sé com m’estimes i sé que ets prou intel·ligent per a comprendre’m. —En la qual cosa no s’equivocava: l’estimava, i era prou intel·ligent per a comprendre’l; però, no sé per què, m’era impossible de concentrar-me en allò que em deia, de manera que a la pràctica hauria estat igual que l’hagués odiat o que no hagués estat prou intel·ligent.

Potser perquè és impossible de concentrar-se en els problemes dels altres quan ens sedueix la contemplació dels propis, dels propis problemes, encara que sigui en visió retrospectiva, en rememoració, com em seduïa en aquell moment el record d’aquell matí de diumenge que dic, que deia, que vaig sortir de casa pensant anar a Sant Pau del Camp a oir missa o, més ben dit, a fer el comiat definitiu o la definitiva tornada a la fe. Vaig sortir amb aquesta intenció, dic, però quan ja anava cap al Passeig de Gràcia a buscar el tramvia vaig desistir-ne, perquè em semblà tot d’una que tampoc allò no seria jugar net, allò d’anar en una església especial, insòlita per a mi, perquè podia inclinar la meva decisió en un sentit o un altre el plaer estètic o el respecte que inspiren les velles pedres romàniques, i llavors, si m’inclinava per la fe, podia ser una fe de pedres i de tradició, de bellesa i d’art, i no la que calia, la de debò; de manera que vaig recular i vaig entrar a la capella dels Pares del Cor de Maria, on no em podia impressionar en cap sentit l’aspecte de les coses, perquè era l’església on anava cada diumenge des de sempre, i on la religió era presentada en el seu aspecte més superficial i de nyigui-nyogui, amb tot de capelletes amb sants de guix i uns murals a l’absis que m’haurien fet esgarrifar, sinó que ja ni els veia, d’avesat que hi estava.

Vaig entrar-hi que faltava poc per a la Consagració de la missa de dos quarts de vuit, perquè jo havia sortit de casa amb prou temps per a arribar a missa de vuit a Sant Pau del Camp, i em vaig agenollar en el darrer banc, i vaig començar un parenostre procurant fixar-me en el que deia, i fixar-me, sobretot, si ho deia pensant de debò el que deia i creient que algú, Algú, ho escoltava.

Mentrestant, el capellà va aixecar l’Hòstia i el Calze, i jo em vaig distreure del parenostre mirant la gent, que s’aguantava el respir o es persignava apressadament, acotant el cap, en el moment de l’Elevació, com si haguessin vist el diable i no Déu, i fixant-me com, acabada l’Elevació, tots estossegaven, s’agitaven, es mocaven i molts s’asseien, cansats, esgotats per aquell minut d’adoració d’una rodona blanca i una copa daurada per dins i platejada per fora.

—En certa manera, jo vaig arribar ací com amb la pretensió d’esborrar aquests quinze anys —deia en Puig-Oriol—, per la senzilla raó que jo no els havia viscuts, i vaig intentar de fer irrupció en la vida, en la vostra vida, al ritme de quinze anys endarrera —deia, analitzant amb clarividència, escatint causes, definint situacions, com sempre, amb aquella complaença que posava en tot el que deia, quan parlava d’ell mateix i dels seus problemes.

La mateixa complaença egoista amb què jo recordava el capellà que deia aquella missa de dos quarts de vuit, que es movia a saltets, amb gestos bruscos, sobtats, d’ocell. Era baixet i magristó, recordava, i amb aquella casulla que portava hauríeu dit que era un colibrí ensinistrat, capaç de fer tot de coses espalmadores davant un públic astorat més que no pas devot. Llavors arribà el moment de la comunió del poble fidel, i es van aixecar moltes persones i es van atansar a la taula eucarística, amb posats diversos, i es van agenollar, i el capellà es movia amb saltets laterals, distribuint les sagrades Formes, com un ocell d’un extrem a l’altre de la canya, dins la gàbia daurada de la capelleta dels Pares del Cor de Maria.

Fins llavors no res, doncs, potser perquè no era aquella la meva missa, i jo esperava la de vuit per posar-me a prova a mi mateix, d’una vegada per sempre.

Quan la missa s’acabava, vaig aixecar-me del darrer banc i em vaig atansar a un dels confessionaris del fons de la capella, on esperaven tres homes i moltes dones, que fresseja-ven entre elles. Jo no vaig demanar tanda: només em vaig asseure a la vora del confessionari, en un banc, i vaig procurar imaginar-me que m’esperava per confessar-me. Tenia moltes coses que hauria pogut confessar, però que hauria estat absurd de confessar si no estava segur que confessar-se volia dir alguna cosa més que xiuxiuejar a l’orella d’un capellà desconegut i endormiscat que després em diria allò de «Ara que s’acosta la Festa de la Mare de Déu de Tal, faci el propòsit de…» etc., etcètera.

De manera que ja no pensava en el que feia i em distreia mirant com la gent fugia apressada de la capella en el moment que anaven a començar el darrer evangeli, quan se m’atansà un minyó orellut i em preguntà si jo era el darrer, de confessar-me, i m’obligà a decidir: no, no era el darrer, no feia cua, no em confessava…

I llavors vaig sentir que la minyona tornava, obria la porta del pis, amb la clau, i cridava, del rebedor estant, a la senyora, a l’Adela, que ja era tancat a ca l’electricista, i em vaig imaginar la cara de l’Adela, disgustada, esporuguida de pensar si jo la’n faria culpable, a ella, del descuit i de la mala nit que ens tocaria passar altra vegada.

I em prengué una tendresa, una gran tendresa, pensant en l’Adela, potser perquè justament estava pensant, vivint, aquell diumenge estrany de tants anys endarrera, aquell diumenge que va ser el dia que la vaig veure i vaig prendre la gran decisió.

—No sé si va ser idea meva —deia en Puig-Oriol, mentrestant— o si m’ho aconsellà algú; però, en tot cas, em sortí el tret per la culata —deia, però jo no sabia de què em parlava ni si era ben bé allò el que em deia, perquè era a la capella daurada i plena de sants dels Pares del Cor de Maria i, encara que llavors jo no ho sabia, estava a punt de prendre la decisió que menys havia esperat de prendre justament aquell dia.

I seguia veient la cara de l’Adela, trista, ensentimentada perquè no havia pensat en la bombeta i havia hagut de fer-la-hi pensar jo, i la minyona havia fet tard i ja era tancat. Em feia mal de veure-la, d’imaginar-me-la d’aquella manera, perquè jo tenia la culpa de tot: jo l’havia arrabassada a la seva vida i l’havia fermada a la meva, l’havia arrencada de la seva vida serena i discreta per lligar-la a la meva, trontollant sempre, angoixadament monòtona, una vida on les coses no es tornaven a lloc, on no s’adobaven les persianes trencades, on una bombeta fosa no era substituïda i on el fet de no substituir-la podia produir un malestar profund, capaç de destruir la felicitat, però no d’induir a comprar la bombeta que mancava, una vida constantment provisional, definitivament en desequilibri: que era la meva, la nostra.

En Puig-Oriol enraonava ara somrient, explicant alguna cosa divertida, ridícula, i jo vaig fer un nou esforç per escoltar-lo, perquè si ell somreia jo havia de somriure, i per a somriure havia de saber de què.

—De manera que, aprofitant l’avinentesa de la rebaixa —deia—, em vaig inscriure, convençut de l’encert: el preu del viatge era prou alt perquè els meus companys haguessin de ser gent benestant; i la finalitat del viatge, per ella mateixa, m’assegurava que es tractaria de persones podríem dir-ne tradicionals, de la mena que em convenien.

I vaig aconseguir de somriure, escoltant-lo, tot i que encara no veia que fos cosa de somriure, allò que deia, fos el que fos, que suposava que era un viatge organitzat no sé a on.

—Una noia que aniria amb els seus pares a Roma, a veure el Papa, havia de ser una noia benestant —seguia en Puig-Oriol—, de bona família, gent d’ordre i de base religiosa, de manera que em prometia un èxit, a la bestreta, i considerava ben gastats els diners, que d’altra banda no eren massa, perquè l’organització era d’una confraria, no sé si dels fusters, i el preu era moderat —deia, explicava, mig enriolat, mig torbat—. No era que tingués cap tirada a casar-me amb la filla d’un fuster —seguia dient en Puig-Oriol, que s’hi trobava bé, semblava, en aquella vena humorística—, però és que m’havien assegurat que hi anaven moltes persones com jo, que no tenien res a veure amb el respectable gremi de la fusta.

De seguida començà a explicar-me l’itinerari que havia de seguir la peregrinació o el viatge organitzat pels fusters, però jo tornava a ser lluny: a la capella dels Pares del Cor de Maria, mirant com la gent fugia, amb prou feines acabada la missa, i sentint-me pres d’una mena de follia, de manera que hauria volgut pujar a la trona daurada i deturar la gent i preguntar-los per què havien anat a missa, per què se n’anaven, ara, tan de pressa i per què només havien anat a combregar cinquanta persones de les cinc-centes que havien anat a missa, i demanar-los que em diguessin si creien de debò, i què se sent quan es creu sense dubtes, perquè a mi em semblava que creure de debò havia de ser una cosa transformadora, una cosa que no devia permetre de fer la vida dels altres.

Però no vaig fer res, és clar. El minyó orellut que m’havia obligat a decidir-me a no confessar-me s’havia agenollat davant meu i es copejava el pit, i acotava el cap, i esbufegava pel nas, sorollosament, fent el recompte, ben segur, de les seves malifetes, de les quals tenia pressa a desprendre’s.

Fins que el capellà de la missa de dos quarts de vuit, com un brillant i minúscul ocell tropical, s’acotà davant l’altar i sortí d’escena, precedit dels dos escolans.

Llavors vaig tornar a canviar de lloc i em vaig situar cap a la meitat de la nau, i vaig tensar els nervis i els músculs, disposat a concentrar-me en la nova missa, la de vuit, que havia de ser la meva: la darrera, potser, o la primera de les de debò. I esperava l’aparició del capellà que havia de dir-la amb impaciència angoixosa, perquè sabia que havia d’influir-me molt l’aspecte, la cara, el posat del capellà que la diria.

—Fins i tot vaig arribar a l’extrem —deia en Puig-Oriol, llavors— de preguntar al minyó que rebia les inscripcions per al viatge si les places de l’autocar eren fixes, volia dir si eren nominals, i quan em va dir que sí li vaig demanar que, com que anava tot sol, esperava que em cerqués una companyia adequada. I em semblà que en dir-li-ho li feia l’ullet de manera que entengués què volia dir. Però devia pensar-se que era un tic nerviós, allò, o una ganyota, o no se n’adonà —deia, enriolant-se cada vegada més.

I aparegué el capellà, a l’últim, precedit de dos escolans: era alt, i caminava amb dignitat, i tenia els cabells blancs, com el meu pare, i en arribar davant l’altar, abans de pujar-ne les grades, acotà el cap d’una manera no gens afectada, sinó sincerament respectuosa, que em commogué tot: havia acotat el cap com el fidel servent davant el senyor temut i estimat, i el senyor devia haver-se’n sentit complagut. Perquè jo feia un esforç per imaginar-me Déu present, a l’aguait, diríem, esperant el moment d’intervenir en el miracle, en la transsubstanciació.

El capellà, llavors, començà les pregàries al peu de l’altar, amb veu sonora i greu, sense cantarella, i jo les seguia amb unció, perquè cal reconèixer que són belles i nobles. I, per dintre, pel fons de tot, jo pensava que encara seria a temps de confessar-me, més tard, si allò seguia d’aquella manera, i d’atansar-me a la taula eucarística i d’incorporar-me, de debò, a l’Església, com em semblava que calia incorporar-s’hi.

—Jo no sóc de mena somiador, ja ho saps —deia en Puig-Oriol—, però la vigília de la marxa estava una mica excitat, pensant qui em tocaria de parella, en l’autocar, i calculava que la imaginària filla única d’uns pares benestants no podia pas seure amb els seus pares, sinó que quedaria sola, com jo, i era lògic que fóssim aparellats pel minyó que s’encarregava de les inscripcions i que faria, així, l’ofici del Destí —deia, entossudit a fer aquella mena de broma que jo no seguia, que no entenia.

Llavors vaig sentir fressa al corredor, i eren els passos de la minyona, que s’allunyava cap a l’altre extrem del pis, i, alhora, em vaig adonar que el despatx s’havia anat omplint d’una mena de boirina olorosa, que devia ser el fum de la cuina, dels fregits, dels bunyols. Després els passos es van apropar altra vegada, els passos de la minyona i de l’Adela, que es ficaven a la cuina i bregaven, maldaven, fins que quan en Puig-Oriol anava a explicar-me com havia acabat allò tan divertit de l’excursió, del viatge, entrà la minyona i va dir que la senyora, l’Adela, em demanava.

Era a la cuina, l’Adela, i em demanava, tot i que li sabia molt de greu de destorbar-me, perquè no podien obrir la finestra, ni la minyona ni ella, per més que ho provaven, i amb aquell fum la minyona tenia sufocacions i tot el pis acabaria omplint-se de vapors de fregits. No era la primera vegada que passava: una de les frontisses de la finestra de la cuina s’havia desprès, i tot el pes d’un dels batents pesava sobre el bastiment, de manera que per a obrir-la calia estirar alhora cap endins i cap amunt i, encara, clavar una forta estrebada per decidir-la a obrir-se. Vaig preguntar com era que no havien sopat, encara, la canalla, i la minyona s’apressà a dir que, com que li havien apagat el foc mentre ella parlava per telèfons, s’havia trobar l’oli ben fred i havia hagut de tornar a escalfar-lo, però que ara ja tenia fregits tots els bunyols, només que no podia respirar, de fum que hi havia.

Vaig clavar l’estrebada, i la finestra s’obrí, i el fum s’arremolinà per sortir, alhora que entraven les sentors dels altres pisos, embussades en el celobert. L’Adela tornà a excusar-se per haver-me hagut de molestar, i jo vaig dir, un cop més, que, allò, havíem de fer-ho adobar, perquè era ridícul que per a obrir una finestra calgués tanta història. Llavors l’Adela va prometre que l’endemà mateix enviaria la minyona a cal fuster, el del carrer Mallorca, si em semblava, tot i que l’any passat ja l’havia fet avisar per a aquella porta de la cambra dels nens, que no tancava bé, i encara era hora que havia de venir.

Vaig trobar en Puig-Oriol estossegant, amb els ulls vermells, irritats pel fum, i vaig obrir una mica el balcó, però de seguida ens vam adonar que feia massa aire i vaig tornar a tancar.

—El minyó de les inscripcions devia tenir un sentit molt desenvolupat de la jerarquia social —digué llavors en Puig-Oriol, quan acabà d’estossegar—, perquè trobà una solució perfecta, suposo, des del seu punt de mira. Però quan jo vaig arribar al lloc de concentració encara no ho sabia, i no em vaig poder estar de mirar els meus companys de viatge fent càlculs esperançats, perquè hi havia bastant de joventut i un parell de noies, sobretot, que feien molt de goig.

Llavors començà d’allargar-se, explicant l’estona que havia passat esperant i calculant possibilitats, i intentant de travar conversa mentre s’anava quedant sol amb els pares i les mares, i jo vaig tornar a perdre el fil de la seva història, de la seva anècdota palesament còmica, humorística, que m’obligava a mantenir un somriure en els llavis mentre remembrava allò d’aquell matí, d’aquella missa que per a mi havia de ser transcendental, potser no com havia esperat que ho fos, però sí d’altra manera.

Jo anava seguint mentalment tot el que deia el capellà, i, allò que no sabia, ho inventava, fins que arribà la consagració i l’elevació, i després de veure aixecar el calze, amb els ulls ben oberts, repetint: «Ha de ser així, ha de ser així», vaig quedar-me agenollat, amb el cap cot i els ulls closos, pensant, rumiant, procurant imaginar-me que res d’allò no era, que no hi havia Ningú, que tot allò, el capellà, la casulla, la capella, les oracions, eren formes que havíem cercat els homes per justificar-nos, per assuaujar la nostra angoixa davant el No-res o el Quelcom incognoscible i indiferent a nosaltres. En un univers maquinal, no regit per un Ésser, en un racó qualsevol, un grup d’homes i dones s’aplegaven, sense massa fe, per adorar allò que no era. I potser llavors, per primera vegada, em vaig adonar del que era, del que seria, del que devia ser no tenir fe, o, millor, tenir una fe absoluta, ferma, integral, en la no existència de Déu: una sensació de solitud total, d’abandonament, de manca de sentit de tot.

Llavors van tocar la campaneta per convocar els combregants i jo vaig aixecar els ulls, i el cor se me n’anava darrera dels qui s’aixecaven per atansar-se a l’altar. Però era el cor, només: no la fe, encara.

I llavors la vaig veure, no la fe, sinó a ella: s’havia aixecat d’un banc de davant meu, dos o tres bancs més enllà, i anava a combregar. D’esquena me’n vaig enamorar, com un col·legial, com un somiador, per aquella cintura, i aquella nuca, i aquells cabells curts, i aquella manera de caminar cap al combregador. I encara vaig tenir esma, no sé com, de pensar què després, quan es giraria, resultaria que era lletja com un pecat, o que anava pintada amb poca traça, o que tenia el nas innoble. Però vaig seguir mirant-la, com s’agenollava davant la taula eucarística, com aixecava una mica el cap per rebre la Forma, amb el cor en suspens, fins que es girà, dreta, i començà a tornar cap al seu lloc, no amb el cap cot, però sí amb les parpelles baixes, serenament. Amb les parpelles mig closes però avançant segurament, el front resplendent de serenitat, de manera que un pintor al·legorista l’hauria pintada d’aquella manera i l’hauria titulada: La Fe.

—I quan van començar a cridar-nos pels noms, i els primers anaven pujant a l’autocar, pots comptar, jo —deia en Puig-Oriol—. Fins que em van cridar a mi, i vaig pujar, i després van cridar un capellà, el reverend Josep Bistué, que se’m va asseure al costat. Era la meva parella, per a tot el viatge, anada i tornada! —acabà, rient amb tota la boca, tapant-se-la, però, com d’habitud. I jo també vaig riure, perquè no en va som persones civilitzades i hem après de mentir, de fingir de manera que ni tan sols no hem de fer cap esforç per a fer-ho. Perquè, si això m’hagués exigit algun esforç, n’hauria estat incapaç, abstret com em trobava en el record, en la imatge de l’Adela quan no sabia que se’n deia, anant a combregar, amb la seva cintura, i la seva nuca fina, i tornant de combregar amb els ulls acalats i aquella serenitat que impressionava.

Vaig passar la resta de la missa mirant-la, mirant com la mantellina li relliscava de tant en tant i inventant un joc inèdit, que jo sabia que era un joc i, tanmateix, m’exaltava i em produïa un plaer inefable. Cada vegada que li relliscava la mantellina i li quedava damunt les espatlles, jo començava de repetir, per dins, intensament: «Mira, que t’ha caigut la mantellina, que t’ha caigut la mantellina». Sabia que era un joc, però cada vegada que ella, al cap d’una estona, s’adonava que li havia caigut la mantellina i se la tornava a posar al cap, el cor em feia un salt, com si ella m’hagués sentit, hagués sentit el meu pensament, de manera que aviat vaig començar a dir-li altres coses, a parlar-li de mi, dels meus problemes, i sobretot de la meva solitud, fins que li tornava a relliscar la mantellina i jo l’avisava, d’aquella manera, i ella, tard o d’hora, em sentia.

Llavors ja no pensava en la missa, ni en les confessions i comunions, i, tanmateix, em sentia en camí de resoldre coses, conflictes, no sabia com ni quan. Perquè tot d’una els fidels es van aixecar per escoltar el darrer evangeli, i vaig preveure, amb un sobresalt, que allò s’acabaria de seguida: ella sortiria de l’església, plegant la mantellina, i tornaria a casa seva, i jo no la gosaria seguir per esbrinar on vivia, i la miraria allunyar-se, i em quedaria tot sol.

—El minyó ho devia haver vist clar: un capellà i un notari! —deia en Puig-Oriol, aferrat a la seva, trontollant tot ell d’aquell riure mig ofegat que feia—. De manera que en cas de defunció els pelegrins podien comptar que serien ben atesos.

Llavors no vaig riure, però, perquè la missa s’acabava, i jo vaig esperar una mica, perquè ella esperava, i quan la vaig veure que sortia la vaig seguir, a fora, amb d’altres, amb la gent que sortia, de manera que ningú no hauria pogut endevinar que la seguia i jo mateix em podia fer la il·lusió que no.

La noia, l’Adela, baixà els quatre graons que portaven al carrer i començà de caminar, amb passa tranquil·la però seguida, cap a casa seva, suposo, i jo em vaig quedar clavat. Recordo, no sé per què, que en aquell moment van passar uns ciclistes diumengívols enraonant a crits, i que em vaig adonar que era diumenge, un altre diumenge, i que em quedava sol, i que al capdavall no hauria passat res, i em vaig rebel·lar, i vaig apressar el pas fins a aconseguir la noia, l’Adela, i, demanant-li perdó, li vaig dir que volia parlar amb ella, profundament torbat, perquè era una cosa que no havia fet mai. Em mirà sorpresa, i una mica desconfiada d’antuvi, però jo estava tan palesament torbat que es tranquil·litzà i em preguntà per què volia parlar amb ella, i jo li vaig dir que era molt difícil d’explicar, i llavors va dir que l’esperaven i no tenia temps, i en sentir aquesta excusa trivial va ser com si tot d’una em caigués la bena dels ulls i m’adonés que allò era absurd, ridícul i impossible, i em vaig afanyar a dir un cop més que m’havia de perdonar, que ja ho veia, que no havia d’haver-li dit res, i anava a retirar-me, avergonyit, irat contra mi mateix, quan els frens d’un automòbil van grinyolar, molt a prop, i ella m’agafà un braç, sobresaltada. Jo l’havia interpel·lada quan ella s’havia deturat a la vora mateixa de la calçada, abans de travessar el carrer, i davant nostre mateix un automòbil havia hagut de frenar bruscament per no passar per damunt una senyora que, tanmateix, havia rebut un cop i havia caigut a terra.

Vam córrer a aixecar-la, tres o quatre, i el conductor del vehicle baixà, blanc com un paper, i no feia sinó dir: «Se m’ha posat davant les rodes, se m’ha posat davant les rodes», i dins el cotxe hi havia la seva dona, semblava, i tres o quatre criatures, tots disfressats d’excursionistes, que devien fer una sortida al bosc o a la platja, tots amb els ulls molt oberts, sense moure’s de dintre mentre la senyora es recolzava en l’Adela, i jo i d’altres ajudàvem el conductor a apartar el cotxe del mig de la calçada, perquè amb la frenada se li havia calat el motor, i no tenia esma de tornar-lo a engegar.

L’Adela volia acompanyar la senyora en una farmàcia o a casa seva, però havia acudit al lloc de l’accident una altra senyora que semblava que la coneixia, perquè no parava de dir-li: «Ai, Rosa! Ai, Rosa!», i aquesta segona senyora s’encarregà de tot, de manera que quan, a la fi, el conductor del vehicle es va refer una mica i aconseguí d’engegar, i el grup de badocs es dispersà, l’Adela i jo ens vam quedar sols, i la vaig veure tan afectada per l’accident que de cop i volta vaig recobrar el coratge i la seguretat.

De manera que vaig travessar amb ella, tot comentant la cosa, i en passar per davant una granja que hi havia a la cantonada la hi vaig fer entrar amb mi, i vaig demanar cafè amb llet per a ella, o cafè sol, si s’ho estimava més, i ella feia que no, que no, però ja era a dins, i la dona del taulell em va fer cas a mi i li serví un cafè amb llet ben calent, tan calent que l’Adela va haver d’esperar que es refredés per prendre’l, i jo ho vaig aprofitar per explicar-me una mica i tranquil·litzar-la; parlava amb seguretat, ara, tot d’una, i això devia agradar-li, perquè m’escoltava, tot xarrupant de tant en tant la llet, cautelosament, com un gat escamnat, i la vaig fer riure i tot, de mi, de l’angúnia que havia passat abans d’interpel·lar-la, i vaig sentir que tenia guanyada la partida.

Llavors, amb una alegria que feia anys que no sentia, vaig començar a tirar al dret: li vaig dir que estava mig segur que me n’havia mig enamorat, a la Capella dels Pares del Cor de Maria, i que l’accident, ho confessava, havia estat un truc, que m’havia confabulat amb un amic i una senyora coneguda per representar la breu escena de l’accident i poder així retenir-la; i així, barrejant les veritats increïbles i les mentides massa evidents per a ser-ho, li vaig fer perdre la por de mi i al cap d’una estona, quan li explicava qui era, de què feia i on vivia, em vaig adonar que s’havia acabat el cafè amb llet, i, tanmateix, no es movia ni feia intenció d’anar-se’n, i m’escoltava, seriosa a estones, d’altres rient, fins que va fer un comentari que em va fer riure a mi, de bona gana, i llavors va ser quan me’n vaig enamorar del tot i quan em semblà que tot havia de ser fàcil, des d’aquell moment, que tot estava resolt. I ho estava: estava resolt que seria la meva dona, la mare dels meus fills, esplèndida, rient, al meu costat, sempre, que suposo que és com es preveuen sempre aquesta mena de coses.

—En tot el viatge no ens vam separar, com carn i ungla —deia en Puig-Oriol—, i en els hotels menjàvem plegats, i en les excursions no ens separàvem. Si mai es feia tertúlia, en les parades o després dels àpats, ja se sabia: el capellà, el notari i els pares i les mares, a una banda, mentre el jovent, els nois i les noies, anaven per les seves. Ja pots suposar com estava jo d’humor…

Ho suposava, si, m’imaginava com havia anat tot plegat, però no m’hi enfundava, com diuen: pensava en l’Adela de la mantellina i del cafè amb llet massa calent, amb el gran descobriment que havíem fet tots dos aquell matí, de la manera ridícula, absurda i trivial com s’havien decidit les nostres vides i les dels quatre que ens seguien i que ara feien un soroll de mil dimonis a l’altre extrem del pis sense que jo sabés per què, d’una manera alarmant, que fins i tot em semblava que sentia somicar el gran, que no somica mai perquè ja és tot un home.

—Vull dir que em trobo així, completament desconnectat —deia en Puig-Oriol— i revestit d’una mena de dignitat que no em permet certes coses, a desgrat meu, justament quan em caldria freqüentar més i tenir tractes amb noies, perquè considero que ha arribat el moment de casar-me i de tenir fills, i tinc molta por que, si aquesta situació s’allarga, ja no tindrà remei o tindrà un remei que no em fa el pes: una noia gran, lletja, recomanada dels jesuïtes, que em farà fàcil la vida, i m’endegarà la casa, i em farà anar net i planxat. Però res més. Res més. Ja m’entens.

Quedà silenciós una estona, amb un mig somriure als llavis, sobtadament humanitzat per l’enyorament, pel desig d’aquell «res més» que potser ni ell mateix no sabia què volia dir, i que ara li mancava, al capdavall de la seva carrera metòdicament dirigida i realitzada.

I llavors em vaig deixar commoure i vaig parlar-li i vaig provar de donar-li tot el que jo no tenia: coratge, confiança en l’esdevenidor, en la vida, fe en la felicitat.