1

Devia fer dues hores, o tres, que era a la màquina, teclejant, traduint, d’aquella manera folla que treballo de vegades, els dies que no hi ha més remei que enllestir, quan va trucar el timbre de la porta del pis i jo vaig pensar, no amb tot el cervell, és clar, sinó alhora que seguia escrivint allò altre, que devia ser la tieta, que moltes vegades es deixa caure per casa, als vespres, i es queda a sopar i tot. I vaig seguir traduint, sense interrompre’m, teclejant, follament.

Però no era la tieta, sinó ell.

La minyona entrà a dir-me que hi havia un senyor bastant gran, de cabells blancs, que demanava per mi, un senyor que es deia Puixol o així, un nom català, va dir la noia, en aquell to entre divertit i despectiu que gasta quan es refereix a les coses d’aquí, i es retirà a la cuina, arrossegant els peus i gronxant la seva còrpora de gandula, mentre jo la seguia per anar al rebedor, decidit a desfer-me ben aviat, si podia, d’aquell agent d’assegurances o corredor de llibres a terminis; però també aquesta vegada em vaig equivocar, i en veure’l, després d’una petita vacil·lació de tots dos, va venir tot plegat: les abraçades, el «caram, noi!, d’on surts, ara!», allò de sempre quan es retroben dos vells amics que s’estimen i que fa anys que no es veuen.

A l’altre costat de la paret, mentre abraçava en Puig-Oriol, que era en Puig-Oriol i no cap Pujol, vaig sentir els nens que cridaven, xisclaven, segurament pel motiu de sempre: els dos grans devien jugar tan bé i el tercer els esguerrava el joc, els prenia les coses i no volia cedir, i llavors la més petita s’alarmava i cridava i la pobra Adela començava a gemegar: «Nens, nens», mentre, a la cuina, la minyona augmentava el volum del transistor per oblidar-ho tot.

—Deixa’m mirar-te, home! —anava dient, ell, tenint-me aferrats els dos braços i resistint-se que l’arrossegués cap a l’interior del pis, cap on jo volia dur-lo, que era al despatx, perquè tot d’una, per contrast amb el seu vestit nou de trinca i la seva camisa impecable, el rebedor de casa se m’apareixia tal com era, tal com s’havia tornat en vuit anys de matrimoni: brut, escrostonat, amb una capa de greix negre al voltant de l’interruptor i una altra a l’entorn del pany, i aquell odiós quadret del Déu-vos-guard que ens havia regalat no sé qui encasar-nos, que anava de tort i no es podia adreçar perquè si el tocaves el clau es desprenia. Per això, per tot això, volia fer-lo passar al despatx, el meu petit despatx, on tot era igualment tronat i brut, però on els llibres, les pipes i la paperassa de la feina ho excusaven, em semblava a mi.

—Deixa’m mirar-te, home! —anava dient, sotragant-me—. Estic content de veure’t, home! —deia—. Vells amics com som! —feia.

A la fi vaig poder arrencar-lo del rebedor i estirar-lo pel passadís, cap al despatx, i vaig fer veure que em quedava tot sorprès i contrariat de veure que no s’encenia el llum del passadís, encara que ja feia tot un any, ben bé, que l’interruptor no funcionava; i vaig empènyer en Puig-Oriol en passar per davant la porta de la cuina, entreoberta, on espiava la minyona, i d’on sortia aquella olor de col i d’aigüera que només sento quan ve algú i que em penso que ja és l’olor nostra, la que fem tots, a casa, des de fa anys.

—Tu treballaves, i ara et destorbo! —va fer ell, en Puig-Oriol, en entrar al despatx, veient el llum de sobretaula encès, el paper amb les còpies a la màquina, el llibre obert davant, en un faristol, els diccionaris amuntegats a l’esquerra i el paper blanc a la dreta.

I sí que em destorbava; però què hi feia! Un amic és un amic, sempre. I un amic que ve de lluny, en l’espai i en el temps, passa davant de tot, de la feina, de tot. Certament que em destorbava, perquè l’endemà era 31, fi de mes, i si no lliurava la traducció enllestida a l’Editorial abans del dia 1 ja no la cobraria fins el 10 de l’altre mes, i llavors, la lletra, qui la pagaria? La lletra era per al 12, i si lliurava la traducció, llesta, amb les còpies i repassada com calia l’endemà dia 31, encara la cobraria el 10 i podria pagar-la, la lletra. És clar que sempre —sempre— podia anar a casa l’Ernest, donar-li explicacions i acceptar-li un préstec, un altre. A part que encara tenia el recurs de quedar-me tota la nit en vetlla, teclejant. De manera que no hi feia res que em destorbés, en Puig-Oriol, perquè un amic sempre és un amic i…

—Ah, noi, que bé que estàs, tu, aquí! —va dir en Puig-Oriol, després, mentre jo m’afanyava a treure la pila de llibres que ocupaven la butaca de l’altra banda de la taula, per fer-lo seure, i m’estremia lleugerament en descobrir, entre els llibres, l’exemplar de L’Onagre, que en Guillem em reclamava de tant de temps i que jo li assegurava que ja li havia tornat.

—Simpàtic, aquest racó, tu! —feia en Puig-Oriol, dubtant abans de seure, recelós d’empolsegar-se el vestit immaculat, alhora que jo pensava que hauria de retirar l’exemplar de L’Onagre i posar-lo en un lloc on no es tornés a perdre, per poder tornar-lo a en Guillem; però, tanmateix, el deixava enmig dels altres llibres, perdut altra vegada, potser ja per sempre.

Vaig enretirar la màquina a un costat, perquè no ens separés, i vam quedar asseguts a banda i banda de la taula, il·luminats pel llum flexible de sobretaula, que deixava en la penombra la part alta dels rostres i ens aclaria estranyament les mans i la falda.

Vaig dir a en Puig-Oriol, somrient, excusant-me, que suposava que ja es feia càrrec de com ho tenia tot, perquè allà era on jo treballava, deu o onze hores cada dia, i m’agradava de tenir-ho d’aquella manera, fins al punt, vaig dir, mentint, que havia prohibit a l’Adela i a la minyona que toquessin res del despatx; i ell, en Puig-Oriol, va riure i va dir que jo sempre havia estat un temperamental.

Llavors vam emmudir, tots dos, un moment, i en Puig-Oriol teclejà una mica en el braç de la butaca, i de seguida deixà de fer-ho i s’eixugà les puntes dels dits amb el mocador que es va treure de la butxaca.

—¿No saps que he preguntat al porter si encara vivies aquí? —va dir després. I em va fer tot de retrets, mig en broma, pel meu silenci, perquè no havia contestat cap carta seva, i acabà reconeixent que jo sempre havia estat una mica olla, mentre que ell pecava per l’extrem contrari, i, va dir, tenia veritable punt a contestar totes les cartes que rebia el mateix dia, i que havia mantingut aquesta norma fins i tot en els períodes més durs de les oposicions.

Jo no gosava preguntar-li si encara era a la seva notaria de no sé on d’Andalusia, perquè recordava vagament que en la darrera carta, o en l’anterior, em deia alguna cosa d’un trasllat a Catalunya, i temia que havia de saber-ho, si encara era a Andalusia o no, si havia guanyat les oposicions de trasllat o si encara no les havia fetes. No li gosava preguntar res, perquè potser ja ho havia de saber tot, per les seves cartes.

Tanmateix volia demostrar-li que m’interessava per ell, de manera que vaig preguntar-li vagament com li anava, tot plegat, i llavors se li aclarí la cara, es passà una mà, amb molt de compte, pels cabells blancs, o gairebé blancs, fins i sedosos, tossí lleugerament per escurar-se la gorja i va dir que d’una banda no podia estar més content de com li anaven les coses, mentre que de l’altra tenia plantejat un problema de difícil solució i d’un abast que jo no podia sospitar.

Va dir això en un to seguit i ordenat, com qui comença l’exposició d’un llarg tema a desenrotllar. Sempre hi havia tingut tendència, en Puig-Oriol, a descriure els fets i els llocs d’una manera sistemàtica, i era lògic de suposar que els llargs anys de preparació per a les oposicions havien convertit aquella tendència en una definitiva deformació professional. Jade molt jove, quan tornava d’algun dels viatges que el seu pare li finançava, si li preguntaves què li havia semblat aquella ciutat o l’altra, no feia mai com sol fer la gent, que diu: «Molt bonica, molt neta, molt luxosa o molt trista», sinó que començava per situar-te la ciutat en la geografia del país corresponent, de manera que, per exemple, et deia que es trobava en una situació que havia estat privilegiada fins al segle passat perquè dominava tota la conca del riu i els corrents econòmics naturals conduïen els productes cap aquella ciutat coma mercat obligat, donant-li una fesomia així o aixà…

—Fins a cert punt estava millor a Andalusia —havia començat a dir en Puig-Oriol quan de l’altre extrem del pis ens arribà un estrèpit esgarrifós i el plor de dues o tres criatures, i llavors el meu amic s’estremí, alarmat o, potser, vagament molest per la interrupció.

—Són els petits —vaig dir jo, somrient, adoptant falsament l’actitud del pare de família que ja torna de tot, quan la veritat era que, si en Puig-Oriol no hagués estat allà, jo hauria corregut a veure què havia passat, perquè vivia constantment amb l’ai al cor i hi havia dies que m’assetjava el pressentiment que les criatures prendrien mal de debò.

Em preguntà quants en tenia, llavors, i ho va fer una mica com obeint un sentiment del deure social, com si s’adonés que aquella era una pregunta que havia d’haver-me fet de seguida. Li vaig dir que quatre i es va mig esgarrifar, jocosament, i va dir que com passava el temps, i de seguida semblà disposat a continuar la seva exposició metòdica de la situació en què es trobava, de les especials característiques d’aquesta situació excepcional, però jo encara sentia els plors, i després un cop deporta, i no estava gens tranquil perquè sabia que l’Adela no voldria interrompre la nostra conversa per res del món encara que…

Llavors vaig dir a en Puig-Oriol si volia veure unes fotografies de les criatures, i, sense esperar que em digués si ho volia o no, em vaig aixecar i vaig sortir del despatx amb aquesta excusa, per arribar-me amb un salt a l’altre extrem del pis, on vaig comprovar que no havia passat res: només que s’havia esfondrat damunt el cap del tercer la post de planxar on els dos grans muntaven a cavall, i prou; però l’Adela ho aprofità per preguntar-me qui hi havia, i per demanar-me, amb terror, amb pànic, que no se m’acudís de fer-la sortir, ni a ella ni els nens, bruts com anaven tots, perquè ja s’acostava l’hora de sopar, i ja se sabia que a aquella hora tot anava una mica en doina.

Tot just tornava a entrar al despatx quan em vaig adonar que no havia pensat més en les fotografies, i, encara que en Puig-Oriol em va dir que no em molestés, vaig tornar a sortir per anar al recambró on penjo l’americana de carrer. La cartera no era a la butxaca interior, però sí a la lateral, que era on l’Adela la deixava sempre quan li calia agafar-me-la per pagar alguna cosa si no tenia canvi o se li havien acabat els diners de la capseta. Hi era, la cartera, doncs, només que les fotografies no eren a la cartera. Tanmateix, les vaig trobar al portamonedes de l’Adela, damunt la màquina de cosir, i no em va estranyar gens de trobar-les allà, perquè era l’únic joc de còpies que en teníem i tan aviat les portava jo a la cartera comella al portamonedes. Ja estaven una mica rebregades, de tant portar-les al damunt i de tant ensenyar-les a la gent, però els nens estaven molt bé. La petita, és clar, gairebé no s’hi veia, perquè les fotografies eren del dia del seu bateig i amb prou feines era més que un farcellet de roba blanca; però els altres tres anaven nets i pentinats i feien goig de debò. Ens havien agradat tant, les fotografies, que ens n’havíem fet treure dos jocs de còpies, un per a mi i un per a l’Adela, però més tard se’n va perdre un, no sabíem si el d’ella o el meu, i, tot i que havíem decidit encarregar-ne un altre joc de còpies, no ho havíem fet, encara, i per això ara ens les preníem l’un a l’altre. Tanmateix, ja anàvem tirant, així.

En Puig-Oriol les mirà, una per una, amb ulls de solter i de notari, absolutament avorrit, des del fons del seu en tot solament sumptuós, incapaç de trobar cap cosa a dir-ne sinó: «Molt bé, noi», i després les deixà damunt la taula, sobre els papers de la feina, i va dir que m’envejava, però que aquell era el segon aspecte de la qüestió, que el deixava per a després, perquè abans tenia interès a fer-me remarcar a mi, com a home intel·ligent, i escriptor, a més, la peculiaritat de la seva situació d’home jove i tanmateix investit d’una categoria social i professional que el desplaçava, fins a cert punt, del seu cercle d’interessos vitals. Ho va dir així, aproximadament, o millor encara, com si hagués perdut la facultat de parlar com la gent i hagués adquirit la dubtosa virtut de fer-ho com els llibres.

—Andalusia, doncs, és un país extrem —recomençà, com en els vells temps, quan parlava dels seus viatges. I de seguida traçà una descripció acurada, orgànica, del Sud de la Península en general, i especialment de la zona on havia viscut quatre anys, va dir, i que recordaria sempre amb afecte, com diuen les vedettes de tournée quan s’acomiaden del públic.

Em preguntà si no hi havia estat mai, una mica d’esma, perquè sabia perfectament que jo no havia estat mai fora de Catalunya, i amb prou feines havia passat més enllà del Vallès, i em recomanà que aprofités unes vacances per anar-hi.

—D’altra banda, però, vaig arribar allà decidit a no arrelar-hi, a considerar-m’hi en situació provisional —seguí dient—, i això em situà en una posició falsa, de compàs d’espera, que comportà molts desavantatges.

Jo, mentre ell parlava, em trencava de riure, per dins, pensant en allò que havia dit de les vacances. De quines vacances? ¿No ho sabia, en Puig-Oriol, que jo no havia fet vacances des que feia el batxillerat, ni veia la possibilitat de fer-ne mai més, ni em calien tampoc? Gairebé estava segur que no hauria sabut què fer-ne, d’unes vacances, a aquelles altures.

—Jo, allà, era un senyor notari, m’entens? —deia en Puig-Oriol—. I això a Andalusia era un fet decisiu, perquè el país està dividit en classes socials molt concretes, amb diferències molt més acusades que no a Catalunya —seguí, metòdicament, mentre de l’altre extrem del pis m’arribaven, ara, rialles i corredisses que feien trontollar la vella casa.

En Puig-Oriol devia seguir parlant així deu o quinze minuts, potser, mentre jo parava l’orella, sentint córrer i petar les portes. M’alarmava, sobretot, això darrer; hi tinc una mania: no puc suportar que juguin amb les portes, perquè es poden fer molt de mal, com el nen de la portera, a qui van haver de tallar la punta del dit i tot, i no hi ha manera d’evitar que hi juguin.

—Val a dir, però, que m’ho he afanyat —seguia dient en Puig-Oriol—. Es pot dir que des del dia que vaig entrar a la Universitat fins ara m’he hagut d’estar de tot. —Eixamplà lacara rodona i blanca en un somriure complagut—. Vosaltres, l’Ustrell, en Serra i tu, em teníeu per mig ximple, ja ho sé. I no sabíeu com us envejava! Ah, les quatre o cinc vegades que em vaig permetre d’anar amb vosaltres, ja us la vau passar bé, la carrera, ja!

«Nosaltres» volia dir «l’Acadèmia», que en dèiem, el grup d’en Serra, l’Ustrell i jo; ell, en Puig-Oriol, també n’era, però no hi venia mai, perquè estudiava de ferm, ja aleshores, apart que no tenia bona veu i tampoc no hauria pogut prendre part en les cantades que fèiem, de nit, a ca l’Ustrell, ni escrivia versos, de manera que, una mica diferent de nosaltres, sempre ho havia estat.

Ja la manera d’aplegar-nos amb ell havia estat diferent. En Serra i jo ens vam fer amics el primer dia d’Universitat, entre les empentes, per entrar a l’aula de Romà. L’Ustrell ja era amic d’en Serra, perquè havien fet el batxillerat junts a can Culapi, als escolapis de Diputació, em sembla. Després, un dia, mentre cantàvem, tots tres, asseguts en un banc de la vella Universitat, en el jardí, en Puig-Oriol, que passejava plàcidament, tot sol, se’ns atansà i ens va preguntar si teníem la partitura d’aquell coral, i se’ns va fer amics. Val a dir que nosaltres ni tan sols sabíem que era Bach, allò, llavors. Era una cosa que l’Ustrell i en Serra havien après a escola, i ho cantàvem junts, sense saber què era. Ell, en Puig-Oriol, havia fet el batxillerat als jesuïtes.

—Ja érem un bon grup, ja! —digué en Puig-Oriol. I semblava una mica entendrit i tot de pensar-hi, només que de seguida afegí, analíticament—: Ara, amb la perspectiva que ens dóna el temps i el seny dels anys, he arribat a una curiosa conclusió pel que fa a la nostra amistat —i llavors ja no semblava entendrit—. Tots quatre érem ben diferents —seguí analitzant—. En Serra, un brillant ingenu; l’Ustrell, ja ho hem vist; tu, un home madur, precoç i escèptic; jo, un constructiu. I tanmateix ens unia una cosa fonamental: no diré la puresa, perquè, això, cadascú s’ho sap i ja ho hem vist, per exemple l’Ustrell. Diré el pudor, una actitud insòlita als divuit anys i a la Universitat.

Devia pensar en aquell primer dia que érem tots quatre junts, al jardí de la Universitat, el mateix dia del coral de Bach, que van passar aquelles noies, sobretot aquella, i les vam mirar, però cap de nosaltres no va dir res, tot i que elles semblava que esperessin alguna cosa, sobretot aquella que movia el darrera com una professional, fins que van ser lluny, i llavors en Serra, amb els ulls fora de les conques, només va dir: «Hauria d’estar prohibit», i tots quatre vam esclatar a riure i no en vam parlar més.

—I no era un pudor d’arrel religiosa —començà a dir en Puig-Oriol—, però es va interrompre i es va girar cap a la porta, com jo, en sentir-hi una remor. Era la minyona, que venia a mirar l’hora en el rellotge del despatx, perquè el del menjador no funcionava, i ella hi tenia una dèria, amb allò de l’hora, de manera que cada vegada que per la ràdio donaven l’exacta havia de venir a comprovar el rellotge del meu despatx. Era una qüestió d’higiene intel·lectual —acabà en Puig-Oriol quan la minyona es retirà—. D’elegància espiritual. Aquelles reunions vostres dels dissabtes, per exemple… —seguí, somrient, enyorívol—. Si sabies com m’hauria agradat, de ser-hi! Però jo m’havia fet un projecte de vida a llarg termini, i havia començat d’executar-lo rigorosament, com he fet sempre totes les coses.

I, mentre ell seguia parlant del seu projecte de vida a llarg termini, jo pensava en aquelles reunions dels dissabtes a la tarda, i en els anys que havien passat, i tot d’una m’adonava que parlàvem com vells, tots dos. De coses que farien riure els minyons de quinze anys d’ara, avesats als tamborets dels snacks i de les cafeteries. Perquè aquelles reunions en el cafè-granja Colom havien estat una mena d’iniciació a un món d’homes grans, per a nosaltres. La idea havia estat de l’Ustrell, és clar. Els dies de cada dia ens vèiem a la Universitat, i també a la nit, sobretot quan s’acostaven els exàmens, a casa de l’un o l’altre, per estudiar plegats. Els dissabtes, però, ens reuníem havent dinat, a prendre cafè, a can Colom, on l’avi de l’Ustrell havia anat sempre, que per això l’Ustrell en sabia els topants, perquè el seu avi de vegades l’hi havia portat, de manera que el vell cambrer li deia Joan i tot, i el tutejava.

A mi el pare, llavors, havia començat a donar-me un duro cada setmana, justament els dissabtes a migdia, perquè jo era universitari, i no volia que anés amb la butxaca buida, i, d’altra banda, a les tardes l’ajudava una mica. I jo me’l feia durar tant com podia, que no era gaire, és clar. Però amb què sortia, ara, en Puig-Oriol! Les reunions del dissabte havien quedat molt endarrera, o, més ben dit, havien estat desmantellades, desmuntades, com el bar-granja Colom, on ara hi havia una casa de banca, tota vidres, marbre i alumini, i com el vell cambrer, que ja devia fer malves. Quanta l’Ustrell… ja ho havíem vist.

—Vosaltres vivíeu, llavors; vivíeu la vida; éreu al món —seguia dient en Puig-Oriol—. Recordo la primera vegada que vaig venir amb vosaltres, al cafè, que ens vas llegir set o vuit poemes, de llavors que estàveu folls per Tagore. Només que jo no vaig prendre res, perquè el cafè no m’agradava.

Sí que vivíem, nosaltres; jo, almenys. Si viure era sentir la primera amarguesa del contacte amb l’home, amb la gent, amb el món esquerp, bròfec. Perquè havia estat aquell mateix curs, el primer de la carrera, quan a casa la situació s’havia esfondrat definitivament, em sembla, i jo havia hagut de basquejar-me per primer cop, havia hagut de vèncer la timidesa i anar a veure gent, amics del pare, amics de l’oncle Narcís, cercant feina, de manera que a les darreries del curs el pare ja noem donava el duro, els dissabtes, sinó que era jo qui portava diners a casa, pocs i mal guanyats, però els únics que entraven, a part el magre retir del pare i l’ajuda de l’Ernest, pobre xicot, que Déu n’hi do.

I, si no la situació, el pare sí que s’havia esfondrat justament aquell any, després del fracàs d’allò de l’enciclopèdia infantil, quan el pobre senyor Galofré es cansà de pagar-li la mesada per aquella obra que no s’acabava mai, i ens vam perdre les mil pessetes que ens donava, i el pare s’adonà que ja no servia per ares, i es deixà anar, tot d’una, a la vellesa, a la decrepitud, a l’amarguesa. Va ser llavors que vaig rebre la primera bufetada, i havia de ser de la pitjor mena, perquè era una bufetada no a la meva galta, sinó a la galta del pare. I va ser quan aquell final de mes, gener o febrer, no me’n recordo, quan vaig passar pel despatx del senyor Galofré a recollir el sobre blau, el secretari del senyor Galofré me’l donà, però em va fer passar en una saleta on no m’havia fet passar mai i allà em va dir que havia de comunicar al meu pare que allò s’havia acabat, que hi havia crisi i que el senyor Galofré no podia seguir fent de mecenas perquè sí, i que no comptéssim amb el sobre blau per al mes que ve ni per a cap altre mes.

Jo havia passat pel despatx del senyor Galofré un matí, entre classe i classe, i recordo que no vaig tornar a la Universitat, sinó que vaig anar a caminar pel Parc de la Ciutadella, amb un fred que pelava, esverat, sense saber què havia de fer, perquè potser era la primera vegada que em sentia això que se’n diu responsable, posseïdor d’un secret, d’una notícia que podia fer desgraciat un home. I l’home era el meu pare, un home acabat, a qui jo havia d’anar i dir-li: «Pare, ets un home acabat», i em costava de decidir-me a fer-ho.

—Vosaltres us divertíeu lliurement —seguia en Puig-Oriol—, però a casa, a mi, m’havien pujat d’una manera molt rígida, de manera que ni tan sols els ho vaig poder dir, que havia anat en un cafè, amb vosaltres. Els vostres pares eren més liberals, més del dia, em sembla. —En Puig-Oriol, distretament, recollí de damunt la taula les fotografies dels nens, hi donà una ullada avorrida i tornà a deixaries—. Als meus, els hauria semblat un pecat, això d’entrar en un cafè —acabà, somrient benèvolament al record.

Després fità els ulls en la paret, jo em pensava que perdut en la rememoració del passat, però vaig seguir la direcció de la seva mirada, i vaig adonar-me que mirava un quadre, una marina esgarrifosament mal pintada que tota la vida havia estat a casa i havia anat a parar, finalment, en una paret del meu despatx. En Puig-Oriol mirava el quadre amb disgust, amb horror contingut, com qui es veu obligat a presenciar una grolleria, una acció incorrecta, una indelicadesa.

—És terrible, oi? —vaig intentar dir, rient.

—M’estranya que tinguis això aquí —va fer ell. I va dir «això» d’una manera cruel. Jo vaig fer una mica de barrila, excusant-me:

—Records sentimentals. Una història llarga d’explicar —vaig mentir. I un cop més això em va fer pensar que el pare també devia haver estat una mica com jo; perquè recordo molt bé que ell també el trobava esgarrifós, aquell quadre, i, això no obstant, no se n’havia desprès mai i l’havia tingut sempre a la vista, d’ell i de tothom, «sabent» que era esgarrifós i absolutament indigne d’ocupar un metre quadrat en l’estreta vida d’un home. No sé com havia arribat a les seves mans. A les meves, sí que ho sabia: perquè en repartir-nos les coses del pare amb la meva germana m’havia agradat el marc i havia pensat que podia emmarcar-hi algun gravat bonic, només que de moment, perquè no fes nosa pel pis, l’havia penjat allà on era ara, i allà s’havia quedat. I això que per quedar-me’l havia hagut de fer una mica de pressió, perquè a l’Ernest, el meu cunyat, li agradava, la marina, i es veia que li hauria fet il·lusió que se l’hagués quedada la Rafaela; tant que encara alguna vegada, si venia per casa, mirava el quadre i deia: «Veus? Això sí que és bonic», com volent dir que li dolia de no haver-se’l quedat.

En Puig-Oriol deixà de mirar el quadre, a la fi, i reprengué el discurs:

—Com et deia, allà les classes socials són perfectament diferenciades, de manera que fins i tot es podrien qualificar de castes, ambla seva llengua pròpia, els seus nuclis d’habitatge, el seu codi d’usos i costums… I allà el notari, jo, és l’amo, m’entens? Una barreja de sacerdot, de metge, de confident, de tot el que vulguis. Tu que ets escriptor, imagina’t el xoc que representà això per un xicot jove, com jo, que passava de ser fill de família, estudiant, un subordinat, en fi, a ser una personalitat, un notable de la tribu, una autoritat.

Ho tenia ben estudiat, això, en Puig-Oriol, com totes les coses, com tot ho havia tingut sempre ben meditat, ben ponderat, classificat i analitzat. També en això era diferent de mi, com en tantes coses. Perquè si jo hagués meditat, ponderat i analitzat, ¿hauria fet res del que havia fet a la vida?

És clar que tot havia estat diferent, també, per a nosaltres, tan diferent com poden ser-hola vida del fill únic d’uns propietaris terratinents, instal·lats a Barcelona en una casa pròpia de l’Eixampla, amb finques que rendeixen, i la vida del fill d’un home com el pare: un gran home, és clar, pedagog eminent, capdavanter del sistema de l’escola nova, autor de dos tractats de pedagogia, un dels quals havia estat traduït a l’italià, pels anys vint. Però sense ni un clau. Víctima de les depuracions de l’endemà de la guerra. Beneficiari, gairebé per caritat, d’un retir forçós, sebollit, ell i el seu renom, en el tumult de la postguerra, quan tot el d’abans semblava caigut en el descrèdit, com si portés el pes de la responsabilitat perla sang vessada, per les esglésies cremades, pels morts a les cunetes i, sobretot, per la derrota.

—Ja t’ho deia en la primera carta —seguí en Puig-Oriol—. La primera cosa que vaig haver de fer va ser instal·lar-me amb dignitat, tot i que no pensava passar més de quatre anys allà. Vaig tenir la sort de posar-me d’acord amb una senyora gran, vídua, que tenia un vell casal pràcticament abandonat, i amb una mica de traça i quatre rals en vaig fer un palauet, amb poques peces però tot de bon gust.

I llançà una mirada de reüll a la marina, abans de seguir explicant-me l’estil i la situació i els avantatges de la seva casa andalusa.

Però jo no el seguia, perquè m’havia perdut en els records, els records del pare, vell, oblidat, debatent-se en els anys de la postguerra per fer arribar diners a casa i no pesar massa en l’economia de l’Ernest, el seu gendre, fins que s’havia presentat a casa, providencialment, el secretari del senyor Galofré, oferint-li de part del seu principal aquell mecenatge digne, ben pagat i tan adequat a la seva categoria intel·lectual.

Jo llavors feia el cinquè de batxillerat, em sembla, i recordo molt bé que a l’hora de sopar el pare ens ho explicà, a la mare i a mi, a la mare sobretot, és clar, en un to que volia ser indiferent, natural, però on s’endevinava la il·lusió i l’orgull de sentir-se recordat per algú, de ser invitat a continuar la seva tasca, i recordo com la mare l’animava a acceptar el generós oferiment, i lluitava per fer-li veure que no ho havia de considerar pas com una caritat, sinó com un encàrrec honrós. I recordo que, de tot plegat, jo només en copsava una cosa: que aniríem bé, a l’últim, d’una vegada, després de tant de temps.

Llàstima que l’any següent, quan el pare tot just tenia aplegat el material de consulta i havia iniciat els treballs preparatoris, havia sofert aquell atac d’hemiplegia, i a partir de llavors l’enciclopèdia només havia estat un pretext, una excusa infantil, piadosa, perquè el pare es pogués tancar a les tardes en el seu despatx i el senyor Galofré pogués seguir enviant-nos els diners, cada cap de mes, que al començament ens portaven a casa, fins que jo vaig ser prou gran per a anar-los a recollir ala seva oficina del carrer de Casp.

—Allà, naturalment, em van sortir molt bones proposicions, per a casar-me. Em penso que t’ho explicava en una de les meves cartes —va dir en Puig-Oriol—, i jo li vaig dir que sí, que ja m’ho havia explicat, i que es comprenia, perquè m’imaginava que allà un notari, ui! Però en Puig-Oriol s’afanyà a dir-me quede cap manera no s’havia volgut mullerar, a Andalusia, perquè ell s’havia jurat, de molt jove, que la seva dona havia de ser catalana, no pas per prejudicis racials ni patriòtics, afegí de seguida, sinó per un principi d’unitat familiar i per evitar dissociacions de tradició, va dir, que resultaven fatals per a la integració de la llar, em sembla que va dir, aproximadament.

Tot això, confessà, una vegada havia estat ben a punt d’acceptar una proposició, perquè es tractava d’una família certament interessant, i encara que jo de primer l’escoltava, esperant que em parlés d’ella, de la noia amb qui havia estat temptat de casar-se, de com era, mentre ell no feia sinó parlar-me de la posició social i econòmica d’aquella família tan interessant, vaig acabar insensiblement per tornara l’enciclopèdia, a aquell començament del primer curs de la carrera, quan el pare em demanà que l’ajudés a les tardes a treballar en l’enciclopèdia infantil, i m’ho demanà, no pas com un vell que demana ajuda, sinó com un home madur que ofereix una gran oportunitat a un adolescent, amb el pudor admirable de l’home acabat que encara no vol exhibir el seu esfondrament. I va ser llavors quan vaig descobrir, amb un sobresalt, amb terror, que no s’havia fet res, i que les poques coses que el pare havia aplegat en tant de temps no tenien cap mena de valor, i que jo no el podia suplir perquè no sabia res de res, i només comprenia que allò no podia durar.

—Què hi fumes, en aquesta pipa? —em preguntà tot d’una en Puig-Oriol, amb el nas lleugerament arrufat, quan jo era qui sap on amb els meus pensaments, i això em va fer tornara la realitat i li vaig explicar què hi fumava: abans hi fumava tabac de pipa barrejat amb negre, perquè el tabac de pipa cremava poc i el negre l’ajudava a tirar, però després havia tingut dificultats per a trobar tabac de pipa i havia acabat per fumar negre sol, i seguia fumant-hi això, perquè, encara que ja tornava a haver-n’hi, de tabac de pipa, m’estimava més seguir amb el negre, que, a més, no era tan car.

Ell no fumava, és clar. Una cigarreta, de vegades, a les festes, però no portava mai tabac al damunt, i la veritat era, va dir, que no comprenia com em podia agradar la pipa, amb aquella pudor que arribava a fer, i era veritat que en feia.

Tanmateix, jo portava el vici de fumar molt arrelat, de sempre, i només havia deixat de fumar una temporada, quan havia treballat amb l’advocat Borrell, perquè en Borrell no fumava ni podia suportar que els seus passants fumessin. Però això havia estat molt després, quan ja feia tercer i festejava i em pensava que faria d’advocat. Aquell primer any que deia, quan el senyor Galofré encarregà al seu secretari que m’encarregués a mi de dir al pare que s’havia acabat la ganga, jo no podia pas pensar a treballar de franc com vaig fer aquella temporada amb en Borrell, només per aprendre, de manera que vaig decidir que abans de donar la notícia al pare calia que trobés quelcom per a mi, per suplir les mil pessetes i poder-li endolcir l’amarga medecina, suposant que fos endolcir res dir a un home que era un home acabat i que el seu fill, en canvi, començava a ser un home.

En Puig-Oriol, mentrestant, m’explicava com havia hagut de fer ús de tota la seva diplomàcia per a deslliurar-se del setge que la família andalusa li havia posat per caçar-lo, sense ferir susceptibilitats ni indisposar-se amb l’aristocràcia local, i només s’aturà en la seva narració quan se sentí un terrabastall a la cuina, de cassoles i pots que s’esfondraven i rodaven per terra; s’aturà, llavors, i em mirà com preguntant-me si allò era normal i podia tirar endavant, i jo em vaig limitar a somriure i arronsar les espatlles com per dir que ja se sabia, les minyones, males mans, etc., i llavors tirà endavant en la descripció acurada, circumstanciada, de l’escena més violenta de totes, quan el pare de la noia anà a fer testament i gairebé li plantejà clarament la proposició, certament temptadora, perquè la família, com ja havia dit, era propietària de mig Andalusia, pràcticament, i tot havia d’anar a parar a la noia, de la qual, per cert, encara no m’havia dit si era lletja o bonica, intel·ligent o toixa, apassionada o freda, ni m’ho arribà a dir, al capdavall.

O, almenys, jo no vaig sentir-ho: tornava a ser molts anys endarrera, el dia que vaig anar al pis del senyor Andreu, que havia estat subordinat del pare, molts anys abans, a l’època de la República, i el pare sempre deia que l’admirava i l’estimava, el senyor Andreu, a ell, i s’enfadava amb la mare quan la mare deia quesí, sí, però que ben bé que després de la guerra, a l’època de les vaques magres, l’havia deixat a l’estacada i ell s’havia espavilat per aconseguir un bon càrrec oficial, amb l’excusa que l’any 36 havia passat a l’altra banda.

I aquesta discussió es repetia cada vegada que la fotografia del senyor Andreu sortia al diari, que hi sortia sovint per això del càrrec oficial que dic.

Encara el veig, el senyor Andreu, el dia que vaig anar-lo a veure a casa seva, amb l’esperança que em resolgués el problema: alt, ben plantat, amb els cabells molt blancs i brillants, com d’argent, tot cerimoniós, de primer, xardorós després, quan va saber de qui era fill, jo, que m’abraçà i tot, i sobtadament refredat quan li vaig dir que anava a demanar-li alguna feina per a mi, per a les tardes, per tal d’ajudar a casa. Encara el veig ara com remenà el cap i es lamentà de no poder fer res per mi «per un seguit de consideracions que no són del cas», em sembla que va dir, encara que sembli mentida, fins que s’assegurà que jo ja havia perdut tota esperança, i llavors perdé la fredor i tornà a abraçar-me i a dir-me que el meu pare era un gran home, i m’acompanyà fins a la porta, tot conjurant-me a fer-me tan gran home com ell, com el pare.

—Una situació delicada —anava dient en Puig-Oriol, fent voltar l’anell que portava a la mà esquerra— on em calgué recórrer a tota la meva finesa psicològica per a sortir-ne airós.

Un moment, mentre deia això, em semblà sentir la veu ben modulada del senyor Andreu tal com, en tancar la porta darrera meu, devia explicar la cosa a la seva dona: «Una situació delicada, però me n’he sortit airosament», devia dir-li, ben convençut. És clar que això era una ximpleria, perquè en Puig-Oriol era molt diferent: físicament i en tot, no cal dir-ho.

Llavors va ser quan vaig anar a trobar l’oncle Narcís, que sempre m’havia estat antipàtic, potser perquè n’era al pare, i em va rebre d’allò més bé, en aquella mena de saló oriental que tenia llavors i que la tieta va estar a punt de regalar-nos quan va desfer el pis, un cop vídua; i l’oncle em va prometre que faria alguna cosa per mi.

La mateixa tarda, però, en sortir de casa l’oncle, vaig fer un altre cop de cap i vaig anara veure en Sirvent, l’editor, que jo no coneixia personalment, però sí de nom, perquè havia estat alumne del pare, i el pare en parlava sempre amb un gran afecte i amb una punta d’admiració divertida i tot; allà em va fer esperar una hora, i al capdavall em va dir que dispensés, però que havia telefonat dient que no passaria per l’editorial, aquell vespre. Coses que passen, ja se sap, només que en aquells moment jo estava hipersensible i em semblava que tothom em fugia, que em volien mal, i me’n vaig tornar a casa ensopit com una gallina mullada. L’endemà, però, a migdia, l’oncle em telefonà que podia passar per can Roleu i Brossa, de part seva, que m’escoltarien, i vaig anar-hi, tot emocionat, i em van fer fer una prova de cal·ligrafia i de comptes, i em van dir que estava bé, i que, si volia, podia guanyar-hi cinc-centes pessetes el mes, treballant-hi tota la jornada, és clar, o sigui deixant la Universitat. De manera que en sortir d’allà vaig anar directament a veure en Sirvent, i en Sirvent em va rebre, afectuós, cordial, i em va dir que podia engegar al botavant aquella oferta d’en Roleu i Brossa; que, si volia, fent de corrector de proves a casa, a hores vagaroses, guanyaria les cinc-centes i més i tot, i m’omplí els braços de llibres, regalats, per a mi i per al pare, i així, és clar, quan vaig arribar a casa vaig haver de dir-li-ho tot, al pare: allò d’en Galofré, que ho vaig enllestir amb quatre paraules, accentuant molt l’excusa de la crisi, de manera que qualsevol que m’hagués sentit s’hauria imaginat en Galofré a punt de sortir al carrera demanar caritat, i també allò tan bonic d’en Sirvent, que el va fer molt feliç. Del senyor Andreu, no que no li’n vaig dir res. Per què? Per què hauria hagut de dir-li-ho? En canvi, sí que vaig voler explicar-li que estava molt agraït a l’oncle, perquè en menys de vint-i-quatre hores m’havia trobat alguna cosa, però el pare es va enfadar perquè havia anat a explicar desgràcies a la família, i «justament» a l’oncle Narcís, i va dir que l’oncle m’havia trobat aquella col·locació pel gust de rebaixar-me, de rebaixar-lo a ell, convertint-me en un vulgar pixatinters d’una casa de comerç, etc., etc. Però em sembla que exagerava. Exagerava per gust, potser per venjar-se, no sé de què, o per desfogar-se de la mala notícia d’allò d’en Galofré, que, tot i l’excusa de la crisi, sonava amargament a esfondrament, a fracàs personal, per a ell. Potser, en el fons, ho havia sabut tan bé com jo, ell, el pare, que allò no podia durar, que no es podia sostenir, que ell ja no era home per a aquella empresa, tot i que mai no ho havia volgut ni insinuar.

El cas és que des d’aquell dia renuncià a seguir aguantant la bandera: l’endemà a la tarda, em va dir que podia anar per les meves, i ell es tancà al seu despatx «per empaquetar les coses de l’enciclopèdia», va dir, però després la mare m’explicà que ella l’havia atrapat plorant i que l’havia escridassada perquè havia entrat al despatx sense trucar.

Llavors sonà el telèfon, mentre en Puig-Oriol enllestia allò de l’escena delicada amb el cortijero acabalat, i quan em semblà que ja era correcte de fer-ho em vaig aixecar per posar-m’hi, que el tenim al rebedor, i va resultar que demanaven per la minyona, no sé qui, una altra noia, de manera que vaig trucar a la porta de la cuina per avisar-la; però, com que tenia la ràdio engegada a tota potència, vaig haver d’obrir i dir-li, enmig de la bafarada de cols bullides, que la demanaven al telèfon.

—Ara et dec destorbar —va dir en Puig-Oriol quan em va veure entrar altra vegada al despatx, i jo li vaig assegurar que no, mentre la noia es posava al telèfon i començava a xerrar i a cridar i a riure, i jo vaig haver de tornar a aixecar-me perquè ella havia deixat oberta la porta de la cuina, amb la ràdio engegada, i l’olor de cols arribava al despatx i no ens enteníem parlant—. Te n’has de fer el càrrec, noi! —em demanà en Puig-Oriol—. Feia anys, ara, que no em podia confiar a ningú. I a tu sempre t’he tingut un afecte especial, una mena de respecte, com si fossis més gran que nosaltres —va dir, i em va satisfer una mica, això, sobretot de pensar que jo era el primer que venia a veure en arribar a Barcelona; però de seguida explicà—: Després, tu saps escoltar, que no ho sap fer tothom. Mira, ahir, en Serra, per exemple, que vaig anar a trobar a la redacció, es pot dir que m’engegà, saps —de manera que jo no havia estat el primer, sinó el segon o menys encara, no ho sabia—. És clar que en Serra està sempre molt enfeinat, es veu —seguí dient—, amb tantes activitats com té, que sempre surt a tot arreu i en tot triomfa, oi?

Jo vaig dir que sí, i llavors ell em renyà una mica:

—Li vaig preguntar per tu, a en Serra, i em va dir que no en sabia res, que gairebé no us veieu mai, i trobo que és una llàstima, perquè era bonica l’amistat que hi havia entre nosaltres, i em sembla que tots plegats feu una vida massa egoista, aquí. —En la qual cosa tenia tota la raó, en Puig-Oriol, com sempre.

La minyona, al telèfon, reia com una guillada, i anava dient a la seva interlocutora que no fos tan ximpleta, i ara!, que què s’havia pensat, ves si ella això i allò, i en Puig-Oriol començava a arrufar les celles, molest; però després la noia callà, perquè es veia que la seva amiga li explicava una cosa molt llarga i molt interessant, i llavors ell, en Puig-Oriol pogué seguir dient:

—Vistos amb la perspectiva de qui ve de fora, t’haig de dir la veritat: us trobo aburgesats, sense inquietuds, en general; com si no fóssiu del món, pensant només en les vostres coses, en la família, a obrir-vos camí, quan hi ha un món, un univers, que ens demana, a nosaltres, els homes d’ara, la nostra col·laboració a la… —però es va haver d’interrompre perquè la minyona tornava a cridar, una mica irritada, ara, i llavors jo em vaig aixecar, per distreure’l, i li vaig dir si volia una copa de conyac, tot i que no sabia si en quedava, i vaig insistir, però m’assegurà que només bevia licors dolços, de manera que no el vaig poder servir i em calgué tornar a seure, amb l’esperança que la minyona acabaria aviat la telefonada i ell, en Puig-Oriol, podria seguir explicant-me com ens trobava, d’aburgesats. I la minyona ho va fer, va penjar, sobtadament enfutismada amb la seva amiga i engegant-la afer punyetes, i va tancar la porta de la cuina, de cop, i es va fer una mica de silenci, d’aquell silenci relatiu de casa, fet de les veus de la ràdio a la cuina, dels crits dels nens i del gemec angoixat de l’Adela, pobra noia, que se’n veu un bon garbuix, de tot plegat.

—Però ja en parlarem, d’això —feu en Puig-Oriol—, ei, si no tens tard.

I com que li vaig dir que no en tenia, de tard, que no havia d’anar enlloc, tornà a agafar el fil en el punt on l’havia deixat abans i m’explicà com havia decidit que era arribat el moment de fer les oposicions per al trasllat a Catalunya, de manera que cap als cinquanta anys es trobés en condicions d’aspirar a una plaça a Barcelona, que era justament la meta que s’havia proposat als disset anys.

—Ara trobo gent com tu, per exemple, que m’envegen i em diuen que sóc un home de sort —deia en Puig-Oriol—. Però ningú no sap què vol dir, als disset anys, tancar-se a casa a estudiar i passar així cinc anys de carrera i sis d’oposicions, mentre vosaltres cantàveu, anàveu al billar, festejàveu, us casàveu i vivíeu.

I tenia raó: havia de ser espantós, esgarrifós, i només de pensar-hi em semblava just, tot d’una, que la seva vida d’ara fos tan assegurada i planera, i no menys just que a mi, i als altres, cigales imprevisores, ens toqués escarrassar-nos com ens havíem d’escarrassar.

—I la cosa té més mèrit —seguia en Puig-Oriol— si consideres que a mi no m’hauria calgut fer res de tot això, perquè ja saps que a casa estàvem prou bé, i jo sóc l’hereu, de manera que tot ha anat a parar a les meves mans, al capdavall, pobres papàs.

La cosa tenia mèrit, certament: per a mi, almenys. Perquè jo en el seu lloc no ho hauria fet, em sembla: no, no ho hauria fet, n’estic ben segur. De cap manera! Què hauria fet, jo? Qui sap! Potser escriure versos, estimar, cobrir de joies l’Adela, acabar les obres de la caseta de Ciuró, no ho sé. Qualsevol cosa menys estudiar onze anys per a arribar als cinquanta a Barcelona.

Ell, sí; i ara era davant meu, recitant-me, ordenadament, metòdicament, el seu tema d’oposicions predilecte: la seva vida. Polit, impecable, preguntant-me correctament, de tant en tant, si no em destorbava amb la seva visita, mentre el dia 31 s’anava atansant, i a la cuina la noia augmentava el volum de la ràdio, per no sentir la canalla, i a l’altre extrem del pis l’Adela bregava amb tots quatre.