«PUERTO ESCANDÓN»

Hem estat puntuals, i de bon matí el comandant ens ha trobat ja esperant-nos prop de la furgoneta que ens haurà de portar.

Tots aquests preparatius de sortida transcorren d’una manera llisa, sense sorpreses per alimentar la fantasia. Sempre ens havíem pensat que la nostra marxa al front aniria precedida de solemnitat; pel cap baix, imaginàvem uns quants carrers plens de gent emocionada, i nosaltres desfilant pel mig amb quatre batallons formats, seguint una banda de música ben lluïda. La gent ploraria i ens desitjaria molta sort, i nosaltres ens captindríem ben bé com uns herois.

Ara, ens mirem els uns als altres i tenim una figura tan poc militar que ens fa riure. Ens han dit, gent que ho sabia del cert, que a Terol fa molt fred, i ens hem posat tota la roba que tenim al damunt. Jo porto un doble joc de roba interior, dues samarretes de punt, una caçadora de llana i l’abric. A més, dos pantalons i a cada peu, cinc mitjons; a vegades, si tinc picor en alguna part del meu cos, no en trec res de gratar-me, perquè el gruix de la roba em protegeix la pell.

Tot el que tenim, totes les coses que són el confort i la higiene de la nostra vida militar, les portem en un sac de costat i en una maleta per individu. El comandant, en veure’ns les maletes, ha fet una ganyota de desaprovació i ens ha dit que a Espanya els soldats mai no faran res de bo, fins el dia que s’adonin que a la guerra no s’hi ha d’anar amb maleta. No ens ha fet gens de gràcia, però hem fingit que sí, i hem rigut.

El comandant també és català, i ha resultat ésser una gran persona. Al cap de pocs moments d’haver arrencat el cotxe, s’ha tombat cap a nosaltres i, girant-se la solapa de la guerrera, ens ha ensenyat la placa de metall amb les quatre barres i el nom de Catalunya, que porten gairebé tots els nostres soldats.

—Sense això —ens ha dit— no me n’aniria de gust. Sembla pueril, oi?

Li hem contestat que no, i mai no havíem dit una cosa tan de cor.

Voldríem que tothom presenciés la nostra sortida i li concedís molt valor. Voldríem que tothom sabés que marxem contents, il·lusionats, amb una gran esperança. Però és tan d’hora, que els carrers són buits i no podem compartir la nostra emoció amb ningú.

Més endavant, en aturar-nos el control a la sortida de la ciutat, una dona ha mirat dintre el cotxe i ens ha semblat que es feia càrrec de les coses i que sabia de què anava. Li hem agraït molt.

* * *

Fa un dia clar, de sol fort. Fins que ho veiem nosaltres mateixos, no ens creurem que en dies com aquest els homes facin guerra.

Passem per uns poblets valencians, arrapats a la terra, mandrosos. El diumenge, en aquests llocs, deu durar més que en altres bandes. L’olor de les taronges, quan fa bon temps, mana el paisatge i fa creure als transeünts que la vida és fàcil i de bon viure i que en països com aquest mai no hi ha problemes tan difícils que no es puguin resoldre de seguida.

—La zona de guerra on comença, Comandant?

Li hem preguntat sense pensar-ho, esquinçant un llarg silenci; immediatament, hem vist que la pregunta no tenia solta i se’ns han envermellit les galtes.

Ell ens ha contestat que, de fet, en una d’aquestes guerres tan modernes que fa el feixisme, tot el país corre el mateix perill i no poden establir-se demarcacions. Això ja ho sabíem.

A mesura que anem avançant per la carretera, constatem que tots els pobles tenen cases esbotzades i carrers adolorits. Però la vida segueix, encara, el seu ritme normal, i els pagesos llauren els camps, les velles fan mitja sota els portals i les noies enamoren per les places.

Estem convençuts que, molt abans d’arribar-hi, el front anunciarà la seva proximitat amb un gran soroll. Soroll de canons, de bombes, de fuselleria. Fa tant temps que hi pensem, que no hem volgut confiar res a la sorpresa, i tenim previstes totes les sensacions.

A cada revolt de carretera afinem les orelles, i procurem destriar, més enllà del brogit del motor, el soroll del front. Però passem quilòmetres i més quilòmetres, i al nostre voltant totes les coses conserven llur placidesa.

* * *

El comandant té necessitat de visitar l’Estat Major de l’Exèrcit de Llevant, per tal d’arreglar uns passaports. Ens desviem de la nostra ruta i pel camí demanem al comandant que ens deixi anar amb ell fins al final; pensàvem que hi oposaria grans dificultats, però hi accedeix de seguida.

L’Estat Major està situat sota terra, fora de l’abast dels avions i de l’artilleria enemiga. Ens produeix una gran impressió i per primera vegada tenim el convenciment de veure la guerra de prop.

En deixar la llum del dia, el primer que trobem és el grup de màquines que produeixen electricitat per a tots els departaments; omplen el soterrani amb un repicar monòton, que es clava al cervell. Mentre anem avançant, i el soroll s’esmorteeix, passem unes quantes dependències d’Estat Major: el bar dels soldats, el grup de telègrafs, la central telefònica, els despatxos dels caps, etc. Molts metres per sota de la línia de terra, un món intens s’agita i treballa, i s’aplica a administrar correctament la vida i la mort de milers d’homes.

Una guerra com la nostra no és pas una guerra com les altres. Des d’aquí, la grandesa de la lluita s’ofereix al simple esguard, i hom en sent tot l’orgull i tota la força.

Cerquem el Comissari general de l’Exèrcit de Llevant. Ell i el comandant que ens acompanya devien ésser molt amics, perquè es fan una gran rebuda. Ens ofereix un lloc a cadascú i comencem a parlar de coses de la guerra.

El Comissari general és un home senzill, segur del que diu i entusiasta, que encomana optimisme als qui l’escolten. Parla de la batalla de Terol; diu que els nostres soldats donen proves d’una combativitat molt superior a la de l’enemic, i com a exemple més recent explica que ahir, en el sector de Singra, una divisió nostra va aguantar durant vuit hores el bombardeig de sis-cents avions feixistes.

—Sis-cents avions?

El comandant s’omple tota la boca amb la xifra i li sembla increïble. Però el Comissari repeteix:

—Sis-cents. És l’acció aèria més important que s’ha conegut fins ara. I a desgrat d’això, els nostres soldats han seguit avançant i han ocupat totes les posicions previstes. Mentre els avions bombardejaven, avançaven arrapats a terra, lentament, i aprofitaven els intervals de calma motivats pel rellevament dels avions per a avançar de pressa, a peu dret…

Quina cosa més admirable! Tots nosaltres n’estem contents, i ens sembla que participem una mica de la glòria d’aquella Divisió.

Després, el Comissari i el comandant arreglen uns papers i quan es disposen a acomiadar-se, sentim que algú s’apropa pel corredor que dóna accés als despatxos. Ens alcem tots, i ens quadrem; hem adoptat aquesta actitud de respecte gairebé sense tenir-ne consciència.

—Salut, general!

Ha entrat un home prim, begut de galtes, amb una mirada infinitament serena. No és pas un home jove. Té el rostre arrugat i els poquíssims cabells que li cobreixen els polsos, i el bigoti, són de color de cendra.

Heus ací el general Hernández Saravia. Davant d’ell sentim l’emoció de la presència històrica i aspirem amb força l’aire que ens rodeja, perquè ens fa l’efecte que en aquests moments nosaltres mateixos ocupem un lloc obscur, dintre el negre d’un punt o una coma, de la pàgina que aquest militar reclamarà a la història. Ens ha encaixat les mans a tots, amb un somriure de benvinguda als llavis.

El Comissari pregunta:

—Com van les coses, general?

—Molt bé —el general parla reposadament, donant a cada paraula el seu valor—. Avui els donarem una bona sorpresa, pel cantó que menys l’esperen. Ens convindria que fes una nevada forta, ara.

No coneixem gens el mecanisme de la guerra; admirem aquesta gent que la fa moure i li dóna caràcter, i voldríem que sempre tingués raó o que tots els elements servissin els seus designis. Però ens dol que sigui necessària una nevada, tot just en el moment que arribem nosaltres. Ja fa prou fred, un fred sec que talla la pell i afluixa la voluntat, i només falta que la neu vingui a empitjorar les coses. Les coses tal com les podem veure nosaltres, naturalment. Ens vénen ganes de dir: «Escolteu, general: no us podríeu arreglar de manera que poguéssim prescindir de la nevada?». De fet, un general té molts recursos.

La conversa s’allarga una mica i finalment ens conviden a dinar. Un dinar sota terra, amb l’Estat Major de l’Exèrcit de Llevant, és una cosa que ens agrada molt. Passem als departaments destinats a menjadors; tot és net, endreçat. En aquest immens soterrani, la improvisació, i la febre de la lluita, no han llevat res al confort dels que l’habiten. Cal que sigui així, perquè fa dos mesos que aquests homes no respiren l’aire lliure ni veuen la llum del sol; s’han passat tots aquests dies inclinats damunt d’un mapa, dictant ordres, amb l’orella encastada a un aparell telefònic, o bé rebent els comunicats de les Divisions, amb l’esperit tens i els nervis de punta. Els militars de casta ens han ensenyat a fer la guerra, i ara la farem millor que ells.

El dinar que ens donen podria servir d’exemple per a matar les il·lusions dels que creuen que els alts comandaments de l’exèrcit mengen desproporcionadament: per primer plat, cigrons ben guisats, però sense acompanyament de cap mena; després, un tall de bacallà fregit, una taronja i una taça de cafè. Fa bonic veure com el general i els caps mengen el mateix, i en el mateix departament, que els soldats d’enllaços i els telegrafistes, els mecanògrafs, etc. No és res de l’altre món, i a desgrat de tot han calgut una revolució i una guerra perquè ho poguéssim veure.

* * *

Quan tornem a la superfície, constatem que el cel s’ha enfosquit, i fa un vent que molesta molt. Ens domina fins a fer-nos moure a batzegades i alenteix el nostre pas; quan arribem al cotxe, ens hi acollim com en un refugi.

Pel que sembla, les nostres brigades estan en moviment, i hem d’anar a Terol, seguint la seva ruta. Resseguim el camí que porta a l’Estat Major i tornem a prendre la carretera general.

Als pocs quilòmetres, l’aspecte del terreny canvia notablement, i comença a anunciar la proximitat de la guerra. El soroll del motor fa alçar, a cada banda del nostre pas, vols de corbs, negres i lluents com un barret de copa de cara al sol. Els camps ja no acusen la mà del conreador i sembla que la naturalesa hagi deixat en suspens la seva activitat. Els arbres de la carretera estan ressecs, morts, i les cases que trobem són deshabitades, destruïdes pel foc o la metralla.

Més enllà del soroll que fem nosaltres, hi ha un silenci total que ofega el paisatge. Res no es mou, a part d’uns ocells que s’alimenten de carn morta, clavant el bec damunt la quietud mateixa.

En tot això que ens rodeja, hi ha quelcom que s’ha trencat per sempre, i que costarà molt de tornar a posar en marxa. Només la pedra, la pedra dura i llisa, conserva el seu caràcter. Tota la resta —la fusta viva i l’herba, la terra treballada, l’aigua clara i els animals que ajuden l’home— n’és absent. Els camps s’estenen erts, des de la plana fins a la falda de les muntanyes, més tristos, més obscurs i més grisos que aquest cel de color de canó que ens pren l’aire dels pulmons i ens fa acotar el cap. La vegetació ha desaparegut; la terra s’ha aplanat i endurit, oblidant-se de la rella per tal de rebre les rodes dels avions de caça i de bombardeig. Si Catalunya es tornava així, quina pena!

Carretera endavant, arribem als camps atrinxerats que la nostra ofensiva ha convertit en reraguarda. Durant mesos i mesos uns homes s’han posat enfront d’uns altres homes damunt d’aquesta terra, l’han esventrada per tal de protegir-se i han lluitat i han mort veient això mateix que ara veiem nosaltres.

Demanem per baixar del cotxe i poder visitar de prop les trinxeres abandonades. El comandat accedeix.

Fa més fred i un vent més fort que abans. En una cruïlla formada per una pista en travessar la carretera, hi ha un indicador de campanya: camí avall, cap a l’esquerra nostra, les posicions de «Pancho Villa». Carretera amunt, Puerto Escandón.

Guardant la pista, hi ha un parapet de sacs terrers i pedres; entrem dins, i constatem que el sòl està recobert encara per un llit de palla. D’ací d’allà, hi han escampades unes llaunes buides de conserva, i penjant per les parets, no sabem en virtut de quines necessitats, uns trossos de roba bruta. Això ha estat, durant molt temps, l’habitació de germans nostres. Voltats d’aquestes pedres i d’aquests sacs de terra deuen haver passat pors i esperances i hauran alimentat aquesta il·lusió de tots els soldats d’ofegar la guerra amb la victòria i reprendre, millor que abans, la vida.

El vent passa per les espitlleres i xiula fort; travessa l’abric, la caçadora, la roba interior, la pell, i mossega els ossos i els fa tremolar com cordes de guitarra. I ells han aguantat ací dies i més dies, les nits llarguíssimes dels hiverns, sense poder encendre foc perquè l’enemic vetllava, tapant-se la carn de la manera que podien i aguantant el fusell ben fort, com els homes més homes de la terra.

Gràcies a ells, podem mirar per les espitlleres i veure sense odi un gran retall de país que s’allarga esguard enllà fins a les muntanyes blaves. Tot això, ara, és terra nostra. Però ells, quantes vegades l’hauran mirada cloent les dents de ràbia, o quants d’ells deuen haver mort acarant-s’hi, amb el braç estirat i el puny clos!

Les línies de trinxeres s’obren a banda i banda de la carretera. Hi ha trossos on les que eren d’ells i les nostres, estan separades, escassament, per un espai d’uns cinc-cents metres. Poques vegades es deuen haver vist tan prop dues concepcions tan oposades.

Recorrem les trinxeres i ens va guanyant una profunda melangia en veure abandonada l’única cosa que devia tenir vida de tot aquest indret d’extermini.

Una mica més amunt, seguint la carretera, trobem la primera posició important presa als feixistes, en el curs de l’ofensiva: la caseta de peons caminem de Puerto Escandón. No sé perquè, però tinc la sensació que la caseta es troba lluny de tot arreu; la porta i les finestres estan protegides amb piles de sacs, però això no ha servit pas de res, perquè els murs presenten esvorancs, oberts a tots els vents. A dins, les parets estan ennegrides pel fum, i a trossos, l’escrostonat produït per les bales damunt la calç les taca de blanc.

Trepitgem pintes de metralladora, cartutxeres, coltells, plats de campanya; en un racó, hi ha un capot militar esquinçat, amb una gran taca de sang.

A terra, mig colgat per la palla, trobem un paper rebregat, amb una fotografia de Franco impresa, emmarcada amb els colors de la monarquia espanyola i una llegenda que diu: «El que Espanya necessita».

De cara a les nostres primitives posicions, és on els forats oberts en els murs de la caseta són més freqüents i importants. A través d’un d’ells mirem les nostres trinxeres, situades més avall d’on ens trobem, en un pla inclinat. D’allí va partir l’ofensiva, i va seguir costa amunt, allargant la mà cap al coll dels generals feixistes. Com devien pujar els nostres companys, de cos a terra, arrossegant-se amb el fusell a prop del cor, i tapant amb llur carn la boca de les metralladores feixistes!

Mirant avall, cada pedra que veiem és la tomba d’un heroi. I mirant amunt, endavant, cada tros de carretera, cada camí, és una ruta oberta cap a la llibertat.