LA CASA MORTA

Hem rebut una ordre de trasllat. Fins ara hem dormit a Lidón, en unes barraques incautades als pagesos. Al matí, quan el toc de diana despertava els batallons en formació, obríem una finestra que es badava amplament damunt els camps de tarongers. Vèiem la plana que s’estenia als nostres peus, gerda i tova, plena de la humitat de la rosada. Al fons, saludàvem la mar llatina, que ens afinava l’esperit al despuntar de cada dia.

Els companys més matiners sortien aviat de les barraques i anaven a rentar-se als recs. Portaven únicament pantalons i samarreta, i es guardaven del fred picant de peus i movent ràpidament els braços. Plaguejaven amb les pageses que es dirigien a treballar els camps, en uns carrets increïblement petits; les rialles pujaven fins a la nostra cambra i l’omplien tota, i aquest era el missatge de pau que ens foragitava la son de cada jornada.

Després sortíem nosaltres; no faltaven mai uns quants galàpats que ens interceptaven el camí. Ens miraven inflant el cos i no s’apartaven gens.

Ara ens han incorporat a la Delegació política de la Base, i tot aquest paisatge que ja començàvem a estimar, que ja era casa nostra, pren de sobte el to depriment dels comiats. Fa un dia de pluja, amb un cel fosc i baix, a l’abast de la mà. Els camins s’han omplert de fang i l’aigua dels recs baixa rogenca, espessa, més plena i més sorollosa que mai.

Ha vingut un camió a cercar els nostres equips. Carreguem els llits i les mantes, la roba, les maletes: heus ací els nostres béns i el nostre confort, que es poden abastar fàcilment amb una sola mirada.

Finalment pugem nosaltres i el camió arrenca. La pluja rebota damunt la lona de la vela i sembla que milers de dits hi timbalegin; ens col·loquem a la part posterior del vehicle, recolzats a la barana, i contemplem un món reduït prodigiosament per la boira baixa.

Quan entrem al poble, el mal temps adquireix una finor magnífica i el to del dia s’estabilitza. Cauen unes gotes petites, que es deixen portar pel vent i es claven a la cara, com puntes d’agulla de fredor.

Ens hem presentat al comandant-delegat de la Base, que ens ha explicat la nova feina a la qual haurem d’aplicar-nos. Ens ha donat ordres, també, que fan referència al lloc on haurem de dormir i on haurem de col·locar les nostres coses. No farem vida de caserna i el nostre horari de treball difereix sensiblement del que hem observat fins ara.

Ens acompanyen dos ordenances de la Delegació, que fins ara han estat els únics estadans de la casa que ens ha estat destinada. Són dos xicots abúlics, que per tal d’exhibir una mandra completa, tenen mandra àdhuc de parlar, i no ens aclareixen bé si es tracta d’una casa abandonada o incautada, o bé simplement d’un edifici propietat del Ministeri d’Hisenda. No obstant, deduïm de llurs paraules que la casa està en una situació estranya, indefinida, i que és possible que hi hagi passat quelcom d’extraordinari.

Arribem al carrer i fem cap al número que ens han indicat. És una casa gran, de planta baixa i tres pisos; els vidres de la façana són gairebé tots trencats, i les persianes pengen esberlades, inservibles. De dalt a baix, la casa té un aspecte desballestat, com si hagués sofert —per bé que d’una manera atenuada— els efectes de la guerra, o de qualsevol manifestació de les forces de la naturalesa.

No es tracta, però, d’una casa miserable. La porta d’entrada és ampla, i és disposada de manera que pot permetre el pas de carruatges cap a l’interior de l’edifici. A cada banda del llindar, unes plaques de marbre treballat proclamen la condició senyorial dels antics propietaris, i tota ella és plena de detalls destinats a acreditar la benestança dels habitants.

Un dels nostres acompanyants es treu una clau enorme de la butxaca i fa funcionar el pany, que grinyola planyívolament i fa carrisquejar les dents. En pocs moments s’ha fet fosc, i quan entrem a la casa, ens cal il·luminar-nos amb espelmes.

En el vestíbul, de parets nues i totalment desproveït de mobles, hi ha un munt de papers cremats a terra, que dóna al departament un aspecte de deixadesa absoluta. Anem seguint el nostre guia i passem unes quantes cambres, tan mancades de mobiliari com l’anterior; la instal·lació elèctrica penja dels sostres, desfeta, i amb freqüència hem d’apartar els fils amb la mà, perquè no ens ratllin la cara. A vegades, copsem detalls de sol·licitud que han subsistit a través de la desfeta: pantalles policromes, horribles, de perfil complicat i gust estúpid, probable labor conventual; testos de majòlica amb palmeres artificials, que devien jugar un gran paper durant els dies de gala; serrells de paper pintat, curosament retallats, protegint contra la pols l’empostissat dels armaris.

A mesura que anem avançant dins la casa, una picor insuportable als turmells ens dilueix la curiositat. Ve un moment que ens veiem obligats a aturar-nos i ens gratem furiosament la part afectada; els dos ordenances esclafeixen a riure d’una manera sorollosa, perquè coneixen la gràcia ignorada de la cosa, i un d’ells ens explica:

—Són puces. La casa n’és plena de dalt a baix. Però només us molestaran els primers dies, perquè després la pell es curteix a força de picades i ja no es nota res. Tant de bo que les rates no ens donessin més neguit!

Són un parell de bruts. Fa una colla de dies que habiten la casa i no han fet res més que facilitar la invasió d’animalets acumulant brutícia a terra. Quan entrem a la cambra que els fa de dormitori, una pudor ben definida de corral de bestiar ens tapa els sentits. Un dels xicots assegura que si amb els ulls coberts l’haguessin portat fins ací, hauria cregut que el tancaven dins una gàbia de lleons.

Com que ens hem presentat tard a la Delegació, i no sabíem el lloc exacte on caldria portar les nostres coses, no hem pogut donar l’adreça al camió i hom ens ha dut els llits i la roba al dipòsit de material de transeünts. Fins demà no els tindrem al nostre poder i de moment, aquesta nit, ens haurem d’arreglar de qualsevol manera.

Posar-se a dormir a terra, damunt d’unes rajoles fredes i humides, prop d’una finestra sense vidres i que ajusta malament, desproveïts de roba per a protegir-nos de l’aire fi que entra per totes les escletxes, és una cosa que exigeix una abnegació molt superior a la nostra. Estem emmurriats, i fem una cara tan llarga que un dels nostres acompanyants, amb ganes de resoldre favorablement la situació, ens diu:

—A baix, en una habitació tancada, hi ha llits i roba. Si forcéssim la porta els podríeu utilitzar.

Baixem, saltant els graons de tres en tres, i ens aturem davant la porta indicada. El forat del pany és molt gran, i deixa intuir la solidesa del mecanisme que guarda l’habitació. Això ens desconcerta; sobtadament, una colla d’escrúpols s’empara de nosaltres i ens dificulta l’acció. No se’ns acut altra cosa que preguntar als ordenances:

—Ja ho sap això el delegat? ¿Coneix l’existència d’aquesta porta tancada?

Els dos xicots sembla que s’hagin desvetllat una mica. Davant la perspectiva d’esbotzar la porta han adoptat un aire de plagasitat ibèrica, sorneguer, però una mica trist i contemplatiu. El més jove d’ells dos ens respon:

—El delegat no en sap res. No crec que hagi visitat mai la casa. L’amo de l’edifici va cedir-lo espontàniament al Cos i fins ara no ha estat utilitzat per a res important.

Aquesta cessió tan generosa ens estranya. La figura d’aquest propietari desconegut adquireix als nostres ulls un gran interès.

—I l’amo de la casa on es troba actualment?

—És a Almassora. Ha intervingut diverses vegades en el proveïment del poble; s’ocupa de contractar partides de comestibles i els distribueix per diversos llocs de la província. Diuen que és un comerciant molt entès.

»Ací no hi ha tornat més d’ençà que va cedir la casa, durant els primers dies de la guerra. Va traslladar-se precipitadament a Almassora, i ningú no l’ha vist més per la capital.

Tot plegat ens sembla molt estrany i no ho acabem d’entendre. Ens passem una bona estona contemplant la porta; cada vegada trobem més exposat allò d’emprendre una acció pel nostre compte.

Els dos ordenances, que tenen una curiositat enorme per conèixer el contingut de l’habitació tancada, ens encoratgen:

—No pot passar res. Necessitem uns llits i no ens proposem altra cosa que utilitzar-ne uns que no fan cap servei determinat. Després, tornem les coses al seu lloc i no ens haurem pas compromès en res.

—I com ho sabeu que aquí dins hi ha llits i roba?

Aquesta pregunta, feta a la impensada, desconcerta els ordenances, i n’hi ha un que està a punt de lliurar-nos la voluntat. Però l’altre reacciona ràpidament:

—Per la finestra que dóna al pati, a través d’una cortina mig ajustada, es veu un tros d’armari i un llit parat. Quan es faci de dia podreu comprovar-ho vosaltres mateixos.

No sabem pas què fer. Voldríem que totes les circumstàncies aconsellessin d’esbotzar la porta, però l’enteniment no en troba cap que faciliti aquesta decisió. Per altra banda, la perspectiva de passar una nit en un llit tou i ben abrigats ens esmola l’egoisme.

Sense meditar-ho més, sense que puguem explicar com ens hem decidit a fer-ho, ens trobem envestint furiosament la porta a cops d’espatlla. La resistència és molt menor del que suposàvem; tota la fusta gemega i en un darrer esforç la porta s’obre de bat a bat.

Hi ha quelcom de rar en l’atmosfera d’aquesta habitació. Tota la casa fa sentor d’humitat i de resclosiment; però la nova cambra sembla més airejada i fa l’efecte que l’escalf familiar no n’és tan absent. És com un organisme viu que subsistís dintre d’un gran cos mort; no podríem explicar-ho amb gaire precisió, però es tracta d’una sensació clara, que ens afecta d’una manera física. I el més extraordinari és que això que ens hauria de tranquil·litzar ens encongeix l’esperit inexplicablement.

L’habitació conté mobles, molts més que no li correspondrien normalment. Taules, armaris i cadires estan amuntegats i omplen tots els racons; no obstant això, el desordre té en aquest departament un aire interior d’ordenació: els objectes estan escampats d’ací d’allà, però cada un d’ells sembla ocupar un lloc que li escau perfectament i tots plegats fan l’efecte d’esperar alguna cosa transcendental. Nombrosos embalatges, fets amb una gran cura, esperen el moment que una mà coneguda els alci de terra i els faci fer el camí que tenen marcat prèviament.

Hi ha alguna cosa, en el replec més íntim i més pur del nostre instint, que ens fa pressentir la presència d’éssers humans, àdhuc quan cap dels nostres cinc sentits no n’acusa la proximitat. Amb els ulls tancats, només que l’aire d’aquesta cambra toqués la nostra pell, podríem assegurar que algú l’ha visitada amb freqüència, i que algunes d’aquestes visites són ben recents.

No ho podem pas evitar; passant per damunt de totes les consideracions de prudència i de mesura, comencem a obrir armaris i calaixos, a desfer algun dels embalatges i a examinar amb avidesa llur contingut. Un dels mobles és ple de figuretes de terrissa, pintades amb una policromia engrescadora, infeliç; totes són embolicades amb paper fi. S’endevina que hom els ha atribuït la categoria d’objecte d’art i conserven una mena de dignitat que es desprèn d’aquest prestigi. Si calia trencar-les (i no hi ha dubte que, pensant-ho bé, no podria fer-se’n res de més assenyat) hom ho faria amb una mica de consideració, com si es tractés del compliment de la sentència d’un tribunal altíssim i inapel·lable. Hi ha dansarines que allarguen el braç amb una gran distinció, per a sostenir bombetes elèctriques; gossos i lleons que porten rellotges penjant de la boca; pierrots i colombines que naveguen en góndola, damunt d’un riu de lluentons; camperols amb esclops, vells pescadors fumant amb pipa, un holandès i una holandesa, minaires i victòries de Samotràcia adulterades. Tot és horrible, tronat, no hi ha res que tingui, almenys, una espurna de picardia, però tot és extraordinàriament evocador; coneixem aquests models i els hem estimats durant la nostra infantesa. Els hem vistos a casa dels nostres companys, a casa dels nostres familiars i àdhuc a casa nostra. La persistència d’alguns dels sentiments i dels judicis absoluts de la nostra infantesa, ens obliga a fer el paper trist de mirar amb entendriment aquests ninots.

A mesura que anem examinant detalladament el contingut de l’habitació, la raó ens obliga a modificar la primera impressió de l’instint. Sembla com si, realment, la cambra contingués tots els elements d’una fugida frustrada i que ningú no n’hagués modificat l’aspecte ni l’hagués petjat des de principis de la guerra.

Damunt d’una cadira trobem una ampolla de vidre que conté una miniatura de paisatge de port de mar. Fet amb pasta de color i trossets de fusta pintada, no hi manca res: hi ha el far dalt d’una muntanyeta, una casa que pot ésser el dipòsit de mercaderies o el xalet del capità que mani més, un moll i un magnífic vaixell de vela. És un treball fi, capaç d’impressionar per tota la vida qualsevol esperit simple i que sàpiga considerar les coses.

La troballa més important ens espera a la dependència de l’habitació destinada a dormitori. Allí hi ha, efectivament, un llit parat i un gran armari de lluna; sembla com si tot això hagués estat abandonat fortuïtament amb l’esperança de tornar-hi en un termini breu. L’armari conté roba, capells de dona, uns vestits masculins i una cartera de pell: heus ací la troballa considerable.

Obrim la cartera. És plena de documents i alguna fotografia familiar; escriptures de compra i venda de terrenys i edificis, pòlisses d’assegurança i diverses cartes. Entre aquestes, en trobem una datada a Alemanya, pocs dies després del 19 de juliol. Devia entrar a la Península sense ésser sotmesa a censura i àdhuc és possible que, en aquells primers dies de la guerra, la censura de correspondència no existís. La carta, escrita en francès, diu:

«Görlitz, 12 d’agost del 1936.

»Al senyor Miquel Xardú.

»Distingit amic:

»Per la premsa, i per conductes d’informació més directes, m’he assabentat de la caòtica situació del vostre país. Lamento molt que vós personalment, i la vostra família, estigueu exposats a ésser víctimes de les escomeses d’una plebs enfollida i sanguinària. M’han dit que els comunistes recorren els carrers de les vostres poblacions i assassinen la gent a centenars, pel sol delicte d’ésser benestants. Desitjo de tot cor que us pugueu deslliurar d’aquesta onada de crims i voldria ajudar-vos a aconseguir-ho.

»Ara és oportú de parlar del vostre antic projecte de visitar Alemanya. ¿Persistiu encara en la vostra idea? Jo puc ajudar-vos a sortir d’Espanya, perquè tinc bons amics en els consolats del Reich a la Península.

»Ací tindríeu ocasió de treballar intensament per Espanya. Les coses del vostre país ens interessen molt, i seria més eficaç el treball que podríeu fer des de Görlitz que el que pugueu fer des de Castelló.

»Espero amb veritable interès noves vostres. Mentrestant, us reitero el testimoni de la meva consideració més distingida, i us prego que presenteu els meus respectes a la senyora Xardú.

»Vostre,

Erich Blume».

Ens sorprèn que hom pugui deixar abandonada una lletra tal, i no acabem d’entendre el mecanisme d’una fuga prou estúpida per a deixar rastres com aquest. No obstant, per damunt de tots els dubtes i totes les reflexions que pugui suscitar l’examen d’aquest episodi, hi ha una cosa terriblement clara: aquest senyor Xardú, amo de la casa, és un individu suspecte que, a desgrat de tot, continua a la Península i especula en afers molt delicats en temps de guerra, susceptibles de produir pertorbacions d’envergadura.

No sabem pas què fer. La carta d’Alemanya ens pesa a les mans i tots plegats voldríem trobar una manera brillant de posar en evidència la nostra troballa.

S’ha fet molt tard i, de moment, el que ens sembla més raonable és anar-nos-en a dormir i passar la nit de la manera que puguem. Demà al matí anirem a veure el comandant-delegat i li lliurarem el resultat de la nostra inspecció fortuïta.

* * *

El comandant ens ha rebut de seguida. Duia el cansament marcat a la cara, perquè s’ha lliurat a un treball intensíssim i fa una sèrie de nits que no dorm.

La carta d’Alemanya li ha semblat extraordinàriament interessant i, per altra banda, ha mostrat una gran sorpresa en conèixer aquest aspecte del senyor Xardú.

Ha donat ordres de cercar quelcom en un arxiu i a la poca estona tenia a les seves mans una carpeta i uns documents. N’ha seleccionat uns quants i ens ha pregat que els llegíssim.

—Mireu: la personalitat d’aquest Xardú i la seva condició d’antifeixista, venien avalades per una organització obrera revolucionària. Aquests avals concedits lleugerament, amb esperit d’oficinista, ens donaran moltes sorpreses. Hem tingut tanta feina amb els casos evidents de sabotatge que no hem pogut entretenir-nos a comprovar un per un la veracitat dels avals polítics. Per altra banda, aquest senyor Xardú va fingir un gran fervor antifeixista en cedir un edifici al Cos per tal de dedicar-lo a atencions militars.

El comandant ha parlat encara durant força temps amb nosaltres. Després ha sortit de la Delegació i ens ha anunciat que anava a començar les diligències relacionades amb la carta d’Alemanya.

Quan entrem al nostre departament de treball, amb l’esperit descarregat i les mans lliures, el temps comença a recobrar la placidesa llevantina. El sol, filtrant-se a través de les persianes, ens ratlla la cara i els mobles del taller.