PREFACI

Per a aquest llibre, uns mots liminars de presentació o de comentari poden ésser indiscrets fins a la barroeria. Inevitablement l’acostaran a la literatura, quan tot ell és fugir-ne. Amb honestedat exemplar, val a dir: no dissimula que en fugi per artificis pitjors que els de cap literatura d’escola. Incorpora bonament la literatura a la veritat: el que és estil, fórmula, tòpic, resta essent-ho, però pres dins un cert to i un cert moviment, més aviat interiors, sobretot constituït en una total evidència. Per aquí cercaríem de precisar l’encant i la força alhora d’aquests relats; àdhuc temptaria de fer-ho en notacions com les que empren els músics per a suggerir l’expressió de llurs fragments. Però la cosa seria errívola: si el llibre és delicat, no ho és per lirisme pròpiament dit; si és intens i greu, per bé que no sense humor, ho sentim independentment de cap acció dinàmica de ritmes; la seva senzillesa ens apareix tot d’una rica d’elements, ben combinats més que no pas fosos. Res altrament, amb els temes, de contrapunt. No: el cert estat de dolça i vaga excitació en què ens deixa aquest text, no hem d’atribuir-lo a condicions musicals: entre els seus efectes duren i predominen més aviat imatges, no pas per aquella excitació menys vives i lineals, formant quadres perfectament definits. No oblidem que Pere Calders és dibuixant; habituat, doncs, a sentir i a pensar per visions, a expressar-se en esquemes de figuració directa. Però el que és significatiu és que per deferir-nos el seu report de la guerra hagi renunciat a la seva tècnica més pròpia; que la part gràfica del volum vagi a càrrec d’un altre dibuixant, aquest pur mestre de l’estilització ingènua que és Enric Cluselles. Semblaria, per l’enunciat de la portada, que Enric Cluselles complementa i res més. No és així ben bé: els seus dotze gravats tenen un valor en ells mateixos, que els crítics hauran de destacar amb tot honor. Ara: quant al text de Pere Calders, són ells, sens dubte, que fan aquell servei de notacions d’expressió que debades assajaríem per mitjà de fórmules italianesques a la manera dels músics.

¿Tot, doncs, en aquest llibre, conclouríem que ens entra pels ulls? No, ni de molt: Pere Calders ens dóna els seus documents de guerra en paraula. És aquí la instintiva, la profunda, la segura intenció de l’autor. La paraula arrossega inefablement en el seu curs tota la vida de l’ànima, amb la qual, i respecte a la qual, és sentida justament per Calders la guerra. Adés un mot, adés una frase; ara un recurs d’estil, afinat o, si així ve, malapte; una figura flamant o volgudament banal: d’una manera persistent, suau, subtil, franca sense graponeria, mat sense mai sonsejar, cada element d’aquesta paraula que conta el que un home ha vist i experimentat en una guerra fa la seva part humil en el joc d’associació afectiva i imaginativa; tot, en suma, per aquest joc, el més poètic en si del llenguatge, ens duu al sentiment de les realitats humanes elementals, i el que és admirable, no ens en deixa moure. Perquè, al nostre entendre, l’autèntica novetat del llibre de Calders i Cluselles, està en això: que és fet de ple, sense cap preocupació —i menys aquesta—, dins el sentiment de les realitats humanes elementals. (Si repetim la fórmula, és per ésser nosaltres també senzills). Són «les llàgrimes que hi ha en les coses, les coses mortals que toquen el cor», com ve a dir Virgili, que tant sabia de les tristeses i les grandeses dels temps tèrbols, en el vers més bell que s’hagi escrit mai.

Hi ha, perdudes entre els relats d’aquest volum, aquestes simples frases: «Hauria de passar quelcom terrible —ens dèiem— perquè nosaltres, que de fet som una gent seleccionada, haguéssim d’abandonar la nostra casa per a anar al front». I s’afegeix: «Casa nostra era el món tal com el vèiem i l’estimàvem». Vet aquí el principi d’unitat i de força d’aquesta realització literària de Pere Calders —i respectivament de la col·laboració gràfica de Cluselles. No es tracta, exactament, d’un documental de guerra, sinó de la vida d’uns homes en guerra, que veuen altres homes en guerra. Per això en certa manera el llibre no comença ni acaba: el narrador i els seus companys simplement es troben dins la guerra, i hi continuen vivint llurs realitats més cares, per una inextricable penetració del record dins l’enyorança, que arriba a crear presències gairebé sensibles. Paral·lelament, a casa, la dona de tal d’aquests homes posa retrats d’ell davant dels ulls d’un infant que no parla, i li ensenya cada dia de dir «pare». Ell, és en campanya: sense estranyesa, sense escarafalls, amb una noble i digna conformació: en viu els problemes, les incidències, els espectacles, àdhuc els objectes, d’una tan terrible novetat als seus ulls pacífics. No es fa allí cap ideologia estimulant, cap construcció teòrica que amb una pompa si molt convé tota externa compensi l’enormitat de l’experiència. Tot el que ha de menester per a la seva fe i la seva esperança ja ho porta amb ell: l’amor a la terra i als seus, que li fa desitjable encara la vida; un sentit, mig cristià mig estoic —tan característicament hispànic!—, de serena resistència, per la qual ésser més fort que allò que de moment ve més fort damunt; un art amb les seves habituds, per a simplificar-se la complexitat del món i millor comprendre’l; una convicció d’honor i de dret, que no necessita odi per a lluitar quan cal.

Hi ha, en la literatura de guerra, textos de tota mena: dioràmics, truculents, sectaris, espantosament predicadors, egoistes a força d’abrandada participació o d’afectada indiferència. Però el veritable, el profund sentit històric, diríem que més aviat és en llibres com el de Pere Calders: el testimoni d’un home que sent el seu destí individual de sobte endut per esdeveniments que no li són commensurables, i ho accepta, amb l’única condició —però ho és tot!— de mantenir la plenitud humana en el seu nivell més alt i més pur. Que sigui alhora, representativament, el testimoni de tants soldats nostres, ens assegura que, al costat de totes les menes de servitud que es vulgui, hi ha en l’entrada i en l’esforç de Catalunya a la guerra, una lliure, una redemptora grandesa.

CARLES RIBA