EL BATALLÓ 14.è

El trasllat no representa, encara, allò que ens pensàvem. Les agrupacions han estat simplement canviades de lloc, i tenim les casernes als afores de la ciutat. Dormim a terra, en unes quadres grans, sobre jaços de palla.

L’emplaçament és transitori. Totes les incomoditats pròpies de la nostra condició de soldats han sofert una agudització, per l’aire provisional de l’aquarterament. Sigui com sigui, la permanència de les unitats en aquest lloc depèn del curs que prengui la batalla de Terol; de moment els tres batallons estan instal·lats l’un molt prop de l’altre, i els homes portem una vida reposada, podem descansar.

Cada dia procurem informar-nos del curs dels combats de Terol. La lluita és duríssima i no minva pas d’intensitat; dels quatres comandants que manen els batallons de la Brigada de Carrabiners, dos han estat baixa. Un d’ells van ferir-lo abans d’ahir, i a l’altre l’han portat aquesta matinada; han portat el seu cos a Castelló, i ara estan preparant una sala perquè el poble pugui visitar-lo.

Per la quantitat de caps i oficials ferits o morts aquests darrers dies, pot jutjar-se el nombre de baixes que hauran sofert els soldats. Cada dia arriben nous contingents de ferits, i cal gent de reserva per tal de refer les unitats.

Hem observat que els nostres caps estan preocupats, i hem sabut de seguida la causa de llur inquietud. Si la batalla de Terol s’allarga, caldrà recórrer als tres batallons constituïts, i el projecte de formar una Brigada de xoc ben forta s’haurà de suspendre. Per altra banda, no hi ha pas temps d’improvisar tot un batalló i fer que el nostre debut com a unitat organitzada tingui lloc a Terol.

I la batalla pren cada vegada unes proporcions més grans.

* * *

Tots els carrabiners, i sobretot els catalans, admirem i respectem el catorzè batalló. S’ha portat molt bé al front, i són uns homes ben preparats, disciplinats, que saben perfectament el significat de la nostra guerra. El fet d’haver estat cridats per servir de base a la Brigada de xoc, es deu a dues causes: en primer lloc, a llur valor indiscutible com a soldats, i, en segon lloc, al desig de procurar-los un descans a la reraguarda, després de mesos i mesos de permanència al front, sense permisos de cap mena.

Els ha estat promès que, abans de tornar al front, els serà concedida una temporada de sojorn a Catalunya, adscrits en una de les Comandàncies de Carrabiners de la nostra terra. Sabem, per tant, que el seu batalló serà el darrer a ésser mobilitzat per a incorporar-se al front. Perquè ens cridaran d’un a un, per batallons. Això ho hem sabut del cert.

Aquests homes del catorzè, amb la promesa de llur viatge a Catalunya, estan il·luminats com criatures. Un d’ells, un xicot de Lleida, va dir-me un dia:

—Saps? Això de tornar a Catalunya em sembla mentida. Mira si és un desig fort, que si em deixaven triar d’entre totes les coses de la terra la que m’anés millor, triaria aquesta de reveure el meu país.

Nosaltres fa molt menys de temps que ells que estem incorporats, i els agrada que els parlem de casa nostra. Pregunten coses puerils, o almenys coses que semblarien puerils a la gent de la reraguarda. Pregunten si tal o tal carrer de Barcelona segueix encara sense empedrar, si a la Plaça de Catalunya encara hi ha coloms, si als cinemes projecten pel·lícules d’edició recent. Parlant de Barcelona, ens entendrim de seguida. La conversa, per aquest camí, deriva sempre cap a unes disquisicions de tipus filosòfic, en el curs de les quals fem pronòstics sobre el paper que ens escaurà de jugar quan s’hagi acabat la guerra. Alguns opinen que ens quedarem fent de carrabiners per tota la vida, perquè ens haurem convertit en una raça guerrera i serem un poble que viurà de la guerra, de la mateixa manera que hi ha pobles que viuen del comerç o de l’agricultura. N’hi ha d’altres que creuen que serem ciutadans de qualitat dins la civilització que ens estem guanyant. La majoria no té un criteri segur i s’estima més no pensar-hi.

Hi ha una cosa en la qual coincidim tots, i és que la vida que portàvem abans de la guerra, bona o dolenta, no la podrem reprendre. Caldrà començar de nou, però som tan joves, gairebé tots, que això no ens fa gens de por; a més, no oblidem pas que si lluitem, és perquè no tornin a ésser possibles moltes de les coses que constituïen el nervi de la nostra vida anterior. És ben clar, i no obstant pensem en aquella vida amb una gran tendresa.

* * *

Hi ha bones notícies per als del batalló catorzè. Hom els ha dit que el viatge a Catalunya està ja decidit, i que aniran a Tarragona. Des dallí els seran concedits permisos individuals, a fi que puguin veure llurs famílies.

Estem contents tots nosaltres per l’alegria que tenen ells. S’abracen, els espurnegen els ulls, i des d’ara no els deixa assossegar un nou neguit: saber la data de la marxa. Els oficials no els han pogut contestar res concret; per descomptat, el viatge s’efectuarà dins un breu termini, però no els és possible de fixar el dia.

A l’hora de la sortida del vespre, cada home del batalló catorzè ha convidat un grup de companys dels altres batallons. Els cafès i bars de la ciutat s’omplen de carrabiners, que celebren de tot cor una cosa que ens afecta una mica a tots. Després d’un any i mig d’ésser-ne fora, els homes del catorzè podran tornar a casa!

* * *

Les companyies van prenent un aire especial. Els futurs permissionaris han coincidit a comprar totes les coses de menjar que poden per tal de dur-les a casa. En els magatzems de subministrament, en ús d’una mena de condescendència, els han venut uns bacallans petits, i ells els han penjat a manyocs, per les parets de les companyies. Feien una pudor tan insuportable, que aquest matí un oficial s’ha enfadat seriosament, i ha ordenat que cada home es procuri un sac per a guardar els aliments i el tingui fora de la companyia.

Hi ha un xicot barceloní que s’ha presentat a l’agrupació portant una gran quantitat de pots de farina d’arròs. Se n’ha avergonyit, i ha tingut necessitat d’explicar-nos:

—És que tinc una nena de dos anys d’edat, i la meva dona m’escriu que no troba farines per a completar la seva alimentació. Amb això les faré contentes.

Si tarden gaire a marxar, acabarem per tenir-los enveja i se’ns fondrà l’entendriment.

Els homes dels altres dos batallons, el curs dels combats de Terol segueix apassionant-los. És una mena de gran joc, en el qual tots tenim probabilitats de jugar-nos la vida.

La nostra secció ha quedat en una situació indefinida. Els millors caps i oficials que havien de constituir l’Estat Major de la Brigada ja són al front; l’Estat Major, doncs, ha quedat desfet i nosaltres ignorem si rebrem l’ordre de sortir amb un batalló o si ens agregaran al gabinet de Cartografia de la Divisió. Sigui el que sigui, ens agradaria que es produís ben aviat.

Avui han arribat de Terol notícies inquietants. La batalla assoleix ara la màxima violència.

* * *

Ahir, a darrera hora del vespre, el catorzè Batalló rebé l’ordre d’estar preparat per a sortir aquest matí.

Els expedicionaris han omplert el pati, molt abans de l’hora assenyalada. Porten els sacs de menjar i estan tan contents que donen bo de veure.

Amb una mica de retard han arribat a la caserna els camions que hauran de traslladar-los. S’han col·locat en renglera davant dels homes, esperant-los. L’ordre de marxa depèn ara de l’arribada del comandant; tarda molt i els homes s’impacienten.

Quan el comandant arriba, prop d’una hora més tard de la prevista, tot el batalló fa un sospir d’alleujament. Hi ha homes que no poden aguantar-se més i comencen a pujar als camions. El comandant ordena que tornin a baixar, i expressa el seu desig de parlar-los. No s’ha pas enfadat i la seva veu té una inflexió afectuosa.

Es fa un silenci absolut, i el comandant parla:

—Camarades: en contra del que us pensàveu, no anem a Catalunya. Ens devem a la guerra, i la guerra exigeix ara de nosaltres que anem a Terol. Ens han designat a nosaltres perquè ens consideren un batalló fort i disciplinat. Ara, com sempre, cal que ens mantinguem al nivell del nostre prestigi; tothom espera que complirem el nostre deure.

Els homes s’han quedat seriosos, amb els ulls baixos. Els que coneixem fins a quin punt ha d’ésser terrible llur decepció, arribem a témer que reaccionin d’una manera perillosa.

Transcorren uns segons terribles. Segueixen drets, sense fer cap gest ni cap exclamació. Si poguéssim aconsellar-los amb la mirada!

Però no cal pas dir-los el que han de fer. Amb un cop de cor uneixen les voluntats i comencen a cantar:

Amb «La Internacional» als llavis, van pujant als camions. Quan són plens, la caravana inicia la marxa.

Com els trobarem a faltar aquests excel·lents companys!

* * *

Ha sortit ja un altre batalló. La lluita de Terol pren el caràcter de batalla decisiva, la primera gran batalla de la nostra guerra, i calen molts homes per a sostenir-la.

Ara, nosaltres ja sabem que serem destinats a l’Estat Major de la Divisió, i que hem d’estar preparats per a sortir al front a qualsevol moment. El darrer dels tres batallons de la Brigada en formació, marxarà demà de bon matí. Voldríem sortir amb ell; no sabem per quins motius s’ajorna més la nostra incorporació definitiva.

Ens anem quedant sols, i de sobte constatem amb sorpresa que aquest espai de temps de convivència, tan curt, ens ha marcat profundament. Estimem aquests companys, no pas d’un a un per llurs qualitats o llur caràcter, sinó d’una manera col·lectiva, potser pel que som i pel que representem tots plegats.

Sense els carrabiners, Castelló ha perdut una mica de caràcter. Els cafès no són tan acollidors, els carrers són més freds i els pocs que quedem no ens podem mirar la gent d’una manera tan altiva. Sols, sembla que el nervi del nostre orgull hagi perdut la consistència.

* * *

En realitat, no ens han fet esperar gaire. Hem rebut una ordre disposant la nostra incorporació; sortirem demà al matí, acompanyant un comandant-delegat que va cap a Terol a fer-se càrrec d’una Brigada.

Preparem les nostres coses amb una gran il·lusió. Potser, en el fons del fons, tenim una mica d’inquietud. Però, davant la certesa de retrobar els nostres companys, qui se’n recorda?