LES RUTES HISTÒRIQUES

Avui han passat més camions carregats d’armes cap al front de Terol. El front de Terol és el nostre. El pressentim com s’agita i viu darrera les muntanyetes que marquen una línia paral·lela a la carretera de València a Barcelona. Quan necessiti més homes, i li arribi el moment de situar-se i prendre embranzida, reclamarà la nostra aportació directa; sembla que això no hagi d’arribar mai, però sabem que ningú no podrà impedir que arribi.

Ja fa dies que projectem línies de filats de ferro, nius de metralladora, camuflatge de peces d’artilleria. Els plànols surten de les nostres mans i ens els prenen de seguida per enviar-los als equips d’obrers que fortifiquen les línies de resistència. Els cotxes d’enllaç necessiten escassament dues hores per a lliurar la nostra feina a la zona de guerra i tornar a la Base per tal de recollir-ne més. Treballem febrosament, sense mesurar les hores ni la categoria dels dies; els diumenges, considerats així, sense distingir-los, no tenen gens d’importància. Transcorren amb una gran placidesa i comporten uns matins suaus, que vessen sobre la terra tota la flonjor dels dies clars.

De bon matí, hom ens ha donat una notícia que ens afecta profundament: l’Ebre ha sortit de mare i ha inundat zones molt extenses al sud de la nostra terra. Les comunicacions entre Llevant i Catalunya estan interrompudes; ens separen pocs quilòmetres del nostre país, però sabem que, de moment, no podríem tornar-hi. Grans retalls de carretera i trossos molt extensos de la via fèrria estan colgats sota l’aigua, i des de fa sis dies no rebem premsa ni lletres de Catalunya.

Tenim el cor encongit. Tota la claror i l’aire fi dels dies valencians ens cauen damunt i ens ofeguen. L’olor de la tarongina, que fins fa poc ens feia respirar a grans glopades, ara estreny al nostre voltant un cercle d’opressió del qual no ens podem alliberar.

Caminem pel carrer una mica d’esma, a poc a poc, tan decaiguts i tan deixats anar de braços, que les mans estan a punt de tocar-nos a terra. I això que voldríem córrer, saltar els camins i carreteres, sobrevolar l’aigua i fer l’única ruta que ens interessa; no és pas que vulguem fugir de la guerra, però voldríem que la guerra fos a casa nostra i poder-la fer des d’allí, que és un terreny que convida a l’heroisme. Sense meditar-ho gaire, envegem els madrilenys, que estan en situació no ja de defensar llur ciutat, sinó àdhuc la casa de cadascú. A vegades, aquesta mena d’egoisme ens avergonyeix una mica i aleshores inflem el pit i creixem, i les mans se’ns allunyen de terra.

A la tarda, un oficial company nostre ens repeteix un rumor que corre amb insistència: els feixistes han aconseguit inutilitzar un dels pantans de l’Ebre i la inundació ha pres majors proporcions. Heus ací realitzat, si fos cert, un important objectiu dels facciosos, consistent a tallar les comunicacions entre València i Catalunya; aquest èxit seu seria temporal, susceptible d’ésser equilibrat en un termini breu. Però sabem que intentaran assolir el mateix resultat d’una manera definitiva, i això tindria més importància.

Fa dies que ells i nosaltres acumulem homes i material al front de Terol. A mitja veu ens anem dient que s’aproximen moments greus i que viurem els moments més forts de la lluita.

El comandant-delegat ens ha dit:

—Intentaran tallar les comunicacions per dos llocs, separats per una faixa de terra relativament estreta. Iniciaran dues marxes cap al mar: una que partirà del sud de la regió aragonesa cap a Castelló. L’altra provaran de fer-la sobre una ruta militar històrica, avançant cap a Alcanyís i sortint a la Mediterrània.

No hi ha ningú que temi la lluita. L’odi s’acumula i pren una forma ben definida; ja sabem exactament el valor que té la rivalitat en aquesta guerra i si alguna cosa ens fa por és que la baralla prengui un to massa general i nosaltres no hi puguem participar a mesura del nostre gust.

Estem segurs que els feixistes no assoliran mai llur objectiu, però només de saber que provaran de tancar-nos els camins que menen a casa nostra, ens creix dins de l’ànima un gran sentit de la responsabilitat històrica que ens pertoca. Ens fa l’efecte que la guerra no pot tenir gaires limitacions, i molt menys cenyir-se a gaires lleis d’humanitat, però això que ells volen intentar ara ens sembla monstruós; per als carrabiners catalans de la Base, és com si la guerra comencés ara.

Un company ha pogut arreplegar un diari gràfic de Catalunya, en la primera pàgina del qual hi ha una fotografia de la Rambla de Canaletes. Ha retallat la pàgina i l’ha clavada damunt la porta que dóna accés als dormitoris de la caserna; heus ací, condensat damunt un tros de paper, allò que representa els nostres afanys i les nostres il·lusions. És una fotografia clara, d’un dia estival. Els arbres estan carregats de fulles i la gent es passeja pels carrers prima de roba; en un angle del clixé, el repòrter ha copsat l’estampa d’un ciutadà amb barret de palla. Quina cosa més evocadora! El sentiment em fa un salt endarrera d’una colla d’anys, i em recordo del temps en el qual el meu pare saludava els estius posant-se barret de palla; la meva mare tenia cura que li durés unes quantes temporades, i un cop acabat el termini hàbil de passejar-lo pels carrers, el prenia pel seu compte i l’embolicava sol·lícitament amb paper fi, i el col·locava en un gran armari ple de roba.

Era una època durant els estius de la qual menjàvem en un pati menut, abocat sobre un carrer de suburbi. El pare agafava un gerro d’aigua puríssima i l’omplia de glaç fins que el cor li deia prou; aleshores, mentre la mare acabava d’enllestir les menjades, nosaltres dos llegíem el diari. Ens el repartíem amicalment, retallant els fulls i fragmentant-los, en un joc ple de cordialitat. Prop de casa nostra hi havia una fàbrica de farina, l’olor de la qual arribava fins a nosaltres, i es barrejava amb les que sortien de la cuina. Aquell conjunt de sentors ha fixat tot un moment de la meva vida; aleshores jo era absolutament feliç, però no me n’adonava. Tenia pressa de viure, i sempre que em mirava el rellotge el trobava massa lent. Si ara podia tornar-hi, m’aferraria a la glòria de cada minut i no en deixaria passar ni un sense extreure’n tota l’essència.

Al meu voltant, fent cercle davant la fotografia, s’hi han agrupat els catalans de la nostra secció. Un dels elements que commou més els espectadors, és un tramvia que constitueix gairebé el motiu principal del gravat. Hi ha un xicot que arriba a oferir dos dits de la seva mà dreta al qui li pugui proporcionar la contemplació d’un tramvia barceloní, de debò, col·locat en el seu medi habitual.

La majoria d’ells fa prop de dotze mesos que són fora de casa, i llegeixo en llurs cares un entendriment que els va guanyant d’una manera col·lectiva. La tensió arriba a esdevenir perillosa, i aleshores tinc consciència del paper que m’escau de jugar en aquesta escena. Arrenco la fotografia i l’esmicolo, nerviosament, sense donar temps que cap reacció parcial pugui anul·lar el meu gest. Tres o quatre companys s’avancen fins a mi, com per demanar-me comptes, i àdhuc n’hi ha un, l’amo del full de diari, que arriba a agafar-me el braç, estrenyent els dits amb força. Sobtadament, algú ha trobat la manera de posar al descobert el caire divertit de l’afer, i una rialla franca omple l’habitació i guanya tots els cors. És una manifestació espontània d’aquest humor català, que resol situacions crítiques a tots els fronts; els caps militars el coneixen i l’estimen, i àdhuc n’hi ha algun que ha sabut especular-hi amb èxit.

Els companys han desfet el grup. Algú ha tingut la idea d’escriure a casa i tothom l’ha acceptada com un alleujament; damunt de cada cadira senyoreja una espelma encesa. Fem servir les maletes de taula, i durant una bona estona parlem amb els nostres familiars, els evoquem d’una manera clara i procurem tranquil·litzar-los entenimentadament, explicant llistes fantàstiques de menjars i fent la improvisació de situacions d’una gran placidesa. No sabem pas quan sortiran aquestes cartes, ni quin dia arribaran a Barcelona; tenen la destinació marcada a l’altra banda de la ruta militar històrica, i l’aigua i el fang els tallen el camí.

Escriure a casa, en aquestes condicions, té alguna cosa de fals, d’engany a nosaltres mateixos, però ho fem de gust, perquè ens permet d’acabar el dia bellament.

* * *

Hem anat a Benicàssim, per planejar la construcció d’unes barraques destinades als ferits de la Brigada Internacional. Pel camí, l’oficial que ens comanda ens ha explicat que els components de la Brigada tenen un concepte molt favorable del valor col·lectiu dels carrabiners. Coneixen l’actuació de les nostres forces de xoc a Pozoblanco, a Brihuega, a Belchite, a tots els llocs on la lluita ha tingut un caràcter decisiu.

Ens ha dit, també, que aquests estrangers de qualitat aprecien molt els catalans i ens han reconegut notables qualitats bèl·liques. Això ens obliga a entrar a Benicàssim amb aire decidit i el cap alt, a fi de no desmerèixer la nostra doble fama. És el moment de la meva vida que he lamentat més no ésser ben alt i ample de pit, perquè m’ha fet l’efecte que hom em confiava el manteniment del prestigi de la raça.

Tot venint, hem trobat els primers grups de ferits i mutilats. N’hi ha de tots els indrets de la terra; gegants del nord, rossos i amb una cara plena de candor, meridionals esprimatxats, actius, que són els primers a voler sortir del llit i els primers a intentar desprendre’s de les fèrules i les crosses. Fins hem vist un negre, i algun representant individual de races exòtiques.

Profundes diferències racials separen aquests homes. Hi ha grups els països dels quals no han tingut cap contacte històric amb el nostre, però tots ells han vingut a unir-se damunt del nostre sòl i ens han obert els braços. Són germans nostres, ens hi sentim units per llaços més estrets que els de la sang, i els demostraríem la nostra gratitud plorant, però aquesta guerra ens ha estroncat el plor.

Moltes rutes militars històriques separen aquests homes de llurs cases i molts d’ells no hi tornaran mai més. Porten la cara franca oberta al nostre cel, somriuen i s’afanyen a posar-se bons, per tornar a deixar retalls de vida als nostres fronts.

Ens avergonyim ara de la nostra feblesa anterior. La nostra ruta històrica, la que ens pot separar de casa, ens sembla prima i esborradissa i perd tota la importància. Voldríem declarar públicament, davant del món, que els catalans no tenim cap pressa a tornar a casa, si no hi podem tornar amb l’esperit ben obert i el cap ben alt.