L’OFENSIVA

A Intendència, a l’hora del subministrament, un caporal del Cos de tren ens ha dit:

—A hores d’ara, Terol deu haver caigut. Jo he estat allí fins fa poc, i el nostre cercle s’anava cloent d’una manera implacable; la força que ells poden oposar a la nostra és impotent per a aturar l’avanç…

És meravellós, important, decisiu per a la nostra guerra; tot el que vulgueu. Però ens fa por de creure-ho, perquè la decepció ens faria massa mal si l’ofensiva resultés frustrada.

Durant tot el dia no podem fer res de bo. Estem nerviosos, no tenim ganes de treballar i necessitem que les hores passin de pressa i ens portin notícies recents. Hi ha alguna cosa, no sabem on exactament, perquè potser és a tot arreu, que confirma l’optimisme del caporal. En els rostres dels oficials, en el caminar de la gent, en l’aire mateix; alguna cosa impalpable, que no es pot veure ni explicar, que il·lumina àdhuc l’aspecte dels objectes inanimats i ens va afermant l’optimisme a mesura que passen les hores.

A migdia, veiem arribar els primers camions portant evacuats de la població civil de Terol. Són gent miseriosa, malalta, que ho ha perdut tot, fins l’aptitud de plorar; no sabem si és que van realment vestits de fosc, o bé si la brutícia que porten al damunt ho fa semblar, però ens fa l’efecte que tota aquesta gent porta dol.

Mai no havíem vist uns homes tan envellits, ni unes dones tan decaigudes, ni unes criatures tan primes. Semblen criats i educats per a fer propaganda antifeixista. «Heus aquí —us vénen ganes de dir— el resultat de la salvació d’Espanya, a mans del més gran de tots els generals, el senyor Franco».

Ve un moment que ens arriba a semblar que tota aquesta gent en fa un gra massa. I no obstant, cal penetrar els seus grups, veure’ls i parlar-hi, per a adonar-se que compendien tot el dolor d’Espanya; han deixat els homes joves lluitant per força a l’altra banda. Han deixat la casa, les ganes de viure, tot el que tenien; no els queda res més que aquesta mica de vida miserable, que els xucla la carn i sembla que vagi a fondre’s a cada moment.

Saben que, a casa, no podran tornar-hi, perquè ha quedat desfeta. A l’altra banda tenen tècnics estrangers que saben perfeccionar la guerra, i l’han portada a aquest terreny estúpid. No sabem si els diputats anglesos i els periodistes continentals que ens vénen a visitar amb tanta freqüència es fan ben bé càrrec del que això representa: no poder tornar mai més a casa! Ells veuen els nostres pobles desfets, la tragèdia de la nostra gent i fan una frase commiserativa davant cada pilot de runes; però no poden desprendre’s de llur aire de turistes, ni amagar la il·lusió que fa avui, a la gent curiosa del món, un viatge per Espanya.

* * *

El vespre no ens ha portat pas els elements necessaris per a atenuar la nostra inquietud. El diari de la nit no ha publicat encara, en l’edició d’avui, la notícia definitiva.

Ens hem ficat al llit ben d’hora, per tal d’escurçar el dia; abans d’adormir-nos, parlem de la possible victòria de Terol, de l’efecte que produiria a Barcelona, de la importància que tindria per al resultat final de la guerra. Tenim una gran cura a no engrescar-nos massa, i frenem el nostre entusiasme, tot dient sense sentir-ho que, fet i fet, Terol no és pas una peça decisiva.

Estrenyem la manta al voltant del cos i voldríem dormir. Però la fosca està poblada d’imatges inquietants; tenim el pensament i l’esperit a uns quants quilòmetres lluny d’ací. ¿Com els deu anar als nostres companys de la 87 Brigada? Lluiten al davant de tots i actuen de força de xoc en una empresa difícil; Terol és una posició elevada i caldrà prendre-la pujant, pujant sempre, parant el pit a les metralladores. Sabem que ells no es faran pregar per a seguir endavant i sabem a quin preu pagaran llur heroisme. Si poguéssim estar amb ells! Vistes de prop, les coses tenen unes proporcions més normals i potser no sofriríem tant.

De sobte, arriba fins a nosaltres el so d’una música llunyana. Ja estàvem mig adormits i no tenim ben bé consciència del que això pot representar; la música es va apagant i ve un moment que podem destriar les notes perfectament i sentim els crits de la multitud, que acompanya la Banda.

La son ens fuig d’una esgarrapada. Ens incorporem tots a l’hora, amb els ulls esbatanats:

—Terol deu haver caigut!

Mai no ens havíem vestit tan de pressa. Ens afanyem tant a ficar-nos la cara dins la roba, que ens fem mal; maleïm els cordons de les sabates altes, que no obeeixen dòcilment la celeritat dels dits i finalment sortim al carrer de qualsevol manera, amb els botons a mig cordar i oblidant importants peces reglamentàries.

Els carrers estan més il·luminats que de costum, i l’edifici del Govern Civil àdhuc té la façana engalanada amb llums elèctrics; ningú no té por dels avions facciosos, que deuen estar ocupats en una feina d’homes al front i no els queda temps de fer la bèstia per la reraguarda. La ciutat sembla molt més petita, els carrers més estrets, les cases més baixes; hi ha alguna cosa, potser els edificis, que s’estreny al voltant de la gent i ens fa acostar els uns als altres i ens agermana més. No hi ha res que ens molesti: ens donem cops, ens trepitgem, ens fem mal, però el resultat és sempre un somriure que surt del fons de l’ànima i omple la cara, i una estreta de mans ben forta. Moltes dones ploren, amb llàgrimes de joia que ratllen els rostres amb gotes de llum, i als homes se’ns trena l’emoció al voltant del coll i gairebé no ens deixa respirar.

Cerquem els batallons de carrabiners i els trobem precedits de la nostra Banda, ben formats i ben desperts, més contents que ningú. Ens incorporem al lloc que ens correspon i seguim carrers enllà, vivint un dels moments més feliços de la nostra vida. El soroll de les sabates en tocar a terra ressona rítmicament per les parets, i seguint aquest ritme, milers de boques van proclamant:

—Ha caigut Terol! Ha caigut Terol!

Per poca estona hem pogut conservar la formació dels nostres rengles; després, la multitud s’ha barrejat amb nosaltres i ara avancem omplint els carrers de banda a banda, fent bracet amb persones que no coneixíem d’abans i les quals estimem ara de tot cor.

La marxa es detura de cop, i s’aconsegueix un silenci absolut en pocs moments. El governador ens vol parlar. La seva figura alta i prima es recalca a la barana del balcó i passeja una mirada lenta, profunda, damunt nosaltres; no és pas un orador, això es veu de seguida. A més, l’emoció no li permet exercir un control perfecte damunt els nervis, i no sap com començar, s’encalla, no reïx a dir el que voldria. Però és igual; sabem el que ens diria i ens ho diria de la mateixa manera que ho sentim nosaltres. Per altra banda, hi ha coses que no es poden explicar amb paraules i ara, des d’aquest balcó, el millor orador del món no aconseguiria posar el nostre esperit més tens del que ho està.

Comprenem el que us passa, senyor governador. També nosaltres vivim una mena d’embriaguesa que ens lleva el sentit de l’equilibri. Si no ens lliguessin de peus a terra unes consideracions que cada vegada es van aprimant més, ens posaríem a saltar i a cantar, i ens deixaríem dominar per una sèrie d’impulsos infantils.

* * *

Avui hem sabut que encara resten a Terol alguns nuclis de resistència. Diuen que els feixistes han anunciat violents contra-atacs per tal d’establir contacte amb els assetjats de la plaça, i novament s’emparen de nosaltres la incertesa i les ganes de saber coses.

La formació de la Brigada ha avançat molt, aquests darrers dies. Amb els elements seleccionats, hom ha pogut formar tres batallons de sis-cents homes cada un. Queda, però, tot un batalló per a constituir, i ara caldrà esperar les noves promocions de carrabiners. Això ocasionarà un retard considerable, perquè caldrà educar aquests xicots per a la guerra.

Hi ha el propòsit que tots els homes de la Brigada estiguin foguejats abans d’entrar a formar-ne part, i serà difícil de fer aquesta experiència amb tot un batalló de nous reclutes.

Aquest propòsit de comptar amb elements foguejats ens abastarà també a nosaltres. Hom ens ha dit que, abans de començar a actuar dins la Brigada d’una manera formal, haurem de passar una temporada al front. No tenim pas res a objectar-hi i només sentim que això no sigui avui mateix.

De moment, estem lliurats a un treball d’organització. El cap de la Brigada ens ha dit que ens seran facilitats els aparells necessaris i tot el material que calgui a fi de muntar la nostra Secció de la millor manera possible. Tècnics militars ens donen classes de Cartografia i Planimetria, i des de fa dies ens apliquem a transformar la nostra professió civil en una especialitat de guerra.

És meravellós com en plena lluita, tenint el nostre país i la carn de la nostra gent sotmesos a les experiències bèl·liques dels generals més imbècils i més cruels del món, ens és possible de realitzar la Brigada amb tanta precisió. Ahir arribaren a la Base tres equips d’emissores de campanya, i ja hi havia, esperant-les, una secció de radiotelegrafistes ben preparats. Hi ha constituïda una Secció d’Informació, amb aparells moderníssims de fotografia i cinema, i uns carrabiners experts per a manejar-los; hi ha la Secció de Camuflatge, amb pintors, escultors, dibuixants, escenògrafs i bons obrers de totes les branques de la construcció; la Secció de Transmissions i Senyals, que porta moltes setmanes d’entrenament; la Secció d’Artilleria, amb artillers que s’han passat onze mesos seguits en un dels fronts més actius de la Península. S’estan formant els enllaços amb els millors ciclistes i motoristes de la Base i observem una gran cura en l’organització de tota la Secció motoritzada.

Recentment, els fusells considerats com a molt moderns que tenien els batallons constituïts, han estat canviats per uns altres de millors; hem vist fusells metralladores i metralladores pesades de tipus nous i, en general, tot el material de la Brigada és modern i abundant.

La Secció de Sanitat, àdhuc en període de formació, és una cosa admirable. Han arribat oficials, metges, practicants, farmacèutics, etc., que treballen amb una gran activitat i encomanen als carrabiners una confiança de la qual cal esperar un excel·lent resultat.

Els comandaments subalterns són educats curosament a l’Escola de Sergents i Caporals. Hom els prepara d’una manera perfecta i en un breu termini, sense estalviar mitjans.

Tot va bé, sense presses ni improvisacions. La guerra durarà prou perquè la Brigada pugui intervenir-hi, i quan intervingui s’hi haurà de conèixer.

No obstant, aquests darrers dies —coincidint amb els furiosos contraatacs de Terol— s’ha produït quelcom que podria dificultar seriosament els treballs d’organització. L’enemic deu haver descobert l’emplaçament de les agrupacions dels batallons constituïts i la seva aviació ha bombardejat per tres vegades les proximitats de les casernes. Hem observat en els nostres caps una preocupació visible per aquest fet, tant pel perill que això representa per a la població civil com per la possibilitat de veure destruïda a mig fer una obra en la qual han estat posades tantes esperances.

La nostra inquietud pel que passa aquí es barreja amb la inquietud que ens produeixen les notícies que arriben de Terol. Allí es combat intensament, posant en joc tots els recursos; han arribat caravanes de ferits, i els més lleus es passegen pels carrers, amb benes i gases blanquíssimes damunt de la carn bruta.

Expliquen coses terribles; a «Pancho Villa», una de les nostres posicions d’avançada, presa momentàniament pels feixistes en una incidència de la lluita, els nostres hi han trobat en reconquistar-la els cadàvers mutilats dels carrabiners que la defensaven: els ulls punxats, les ungles arrancades, els ventres oberts. ¿És possible que tinguem enfront nostre una gent tan vil? Els ciutadans de l’altra banda de les fronteres peninsulars encara poden triar entre creure-s’ho o no, però nosaltres tenim massa sovint proves de la ferocitat dels enemics.

Hem sabut pels diaris que Barcelona ha estat novament bombardejada, fa dos dies; hi ha hagut dotzenes i dotzenes de morts i centenars de ferits. Ara haurem de passar una colla de dies sense saber notícies de casa nostra, sense rebre cartes on els nostres familiars ens diguin que no els ha passat res. Quin suplici! És clar que Barcelona és gran, però als nostres ulls la ciutat és un pis petit i unes cares estimades, la imatge de les quals cabria dintre la mà tancada.

A migdia d’avui han tocat les sirenes d’alarma, per tercer cop en el curs de la jornada. Hem sortit al carrer, a temps per a veure els aparells facciosos i sentir els xiulets de les bombes en fendir l’aire, seguit immediatament d’unes detonacions molt fortes. Enllà de la població, a l’indret de l’hospital, s’han alçat per damunt de les cases unes columnes de terra i de pols; ens dirigim cap allí, corrent tant com ens és possible. Des de diversos llocs ens arriba el soroll de les campanes de les ambulàncies, i els sanitaris van sortint de llurs cases; alguns d’ells es posen els braçals de la Creu Roja en plena carrera, guanyant temps al temps.

Heus ací de cop, en tombar un angle de carrer, tot el dolor d’aquesta guerra estúpida que fan ells. Enmig de la calçada hi ha dos forats enormes, i a les voreres, arrapades als arbres o ajagudes al peu de les cases, una colla de persones civils ferides o mortes, amb trossos de carn i de sang barrejats amb la terra. Hi ha una dona que crida d’una manera horrible i deu tenir, per a fer-ho, tota la raó del món.

He recollit, a uns cent metres d’un dels forats de les bombes, un nen ferit. Deu tenir uns dos anys d’edat; la metralla li ha arrencat una cama, les restes de la qual qui sap on han anat a parar. El nen no plora, ni crida. L’he trobat amb una taronja a mig menjar estreta contra el pit, i m’ha mirat amb uns ulls esbatanats. Quina mirada. Senyor! Si els parlamentaris del món poguessin veure-la, si haguessin de recollir aquesta criatura i tenir-la als braços! Si el Pare Sant de Roma hagués de passar les seves mans pels cabells d’aquest infant i dir-Ii que no s’espanti, que no té res, com li costaria després de beneir amb les mateixes mans els aviadors feixistes!

* * *

Al vespre, ens sorprèn de constatar que la ciutat està completament a les fosques. Àdhuc les bombetes blaves, de precaució contra els atacs aeris, han estat apagades.

El cel està ennuvolat, les estrelles i la lluna no es veuen; els establiments han tancat llurs portes i finestres i no hi ha cap claror que es manifesti a l’exterior. Anar pel carrer en aquestes condicions es fa difícil. La gent topem els uns amb els altres, i per tal d’evitar-ho parlem en veu alta i el so de la nostra veu ens serveix d’orientació.

Palpem les parets amb les mans, arrosseguem els peus amb ganes de dotar les nostres plantes d’una sensibilitat tàctil, i així i tot ensopeguem amb freqüència. A vegades, l’encesa momentània d’uns fars d’automòbil il·lumina tot el carrer i aleshores ho aprofitem per a avançar de pressa.

Sota una portalada, ens trobem amb un sergent conegut; s’ha aturat per a encendre una cigarreta i la claror del llumí li ha aclarit el rostre. L’aturem per preguntar-li si sap el que passa i a què és deguda aquesta mesura excepcional de deixar sense llum la població.

—No ho sé pas —ens respon—. Però deu tractar-se d’alguna cosa important. Els teatres i cinemes han interromput les sessions a fi de fer conèixer una disposició de la Base, on es criden tots els carrabiners que es presentin immediatament a les agrupacions respectives.

En aquest cas, el nostre deure és presentar-nos a l’oficial que comanda la nostra secció. Canviem de rumb i ens dirigim tan ràpidament com ens és possible al lloc on ens hauran de cursar les ordres.

Ha passat prop de nosaltres un camió militar, i a la llum dels seus fars hem descobert un grup de carrabiners amb l’equip de campanya complet, preparats per a sortir. El cor ens ha fet un salt i hem accelerat més encara el nostre pas.

A la secció hi ha una gran activitat. Hom carrega els llits de la tropa a les furgonetes i tot té l’aire d’ésser capgirat d’una manera definitiva. L’oficial està molt enfeinat i de moment no té temps de fer cas del que li preguntem; quan descobreix la nostra presència, ens ordena:

—Apa; equipeu-vos i prepareu totes les vostres coses per a sortir de seguida. Concentreu-vos a la caserna B de Lidón.

Què deu passar? On ens haurem de dirigir? Heus aquí unes preguntes que el reglament ens prohibeix de fer. I tanmateix, en casos com aquest, es tenen unes ganes terribles de saber-ho.

* * *

A Lidón, davant del santuari, s’han format els batallons. El cel s’ha aclarit una mica i la lluna, mig velada pels núvols, fa possible la formació de les unitats amb un cert ordre.

Iniciem la marxa sense que cap oficial ens expliqui res. L’única cosa que ens han dit és que, en travessar la ciutat, apaguem les cigarretes i procurem fer, en caminar, tan poc soroll com puguem.

De moment, avancem en silenci, amb el cap baix i l’ànim deprimit. Després ens resignem a la nostra sort, i reaccionem gairebé tots a l’hora. Un gastador es posa el coll a to i comença a cantar. L’acompanyem tota la tropa i la cançó passa d’un batalló a l’altre.

Però els oficials ens fan callar. En silenci, el nostre equip pesa més; un company se m’acosta i recita uns versos coneguts:

Així, el camí es fa més curt i costa menys d’oblidar-se d’un mateix. Els versos recorren els rengles com un murmurí.