PRÒLEG

Aquest llibre és, en realitat, dues narracions autònomes d’uns viatges a la Micronèsia, paral·lels però independents. Les meves visites a aquestes illes van ser breus i inesperades, no les vaig planejar ni programar, no tenien per objecte la comprovació o la refutació de cap tesi, sinó només l’observació. Tanmateix, si les meves visites van ser impulsives i poc sistemàtiques, les experiències que vaig tenir a les illes van ser d’una gran riquesa i intensitat, i es van ramificar en un ventall infinit de direccions que cada dia em deixava meravellat.

Vaig viatjar a la Micronèsia com a neuròleg, o neuroantropòleg, amb la intenció d’observar com els individus i les comunitats responien a unes afeccions endèmiques gens comunes: d’una banda, l’acromatòpsia total, o ceguesa als colors, hereditària a Pingelap i Pohnpei i, de l’altra, el trastorn neurodegeneratiu progressiu i mortal a Guam i Rota. A més, però, vaig quedar fascinat per la cultura i la història d’aquestes illes, per la seva flora i fauna insòlites, pels seus orígens geològics tan singulars. El tracte amb els pacients, les visites als jaciments arqueològics, les passejades per la selva i els busseigs als esculls, activitats que vaig creure inconnexes en un primer moment, no van trigar a fondre’s en una experiència única i indissoluble, en una immersió absoluta en la vida de les illes.

Tot i així, potser va ser únicament a la tornada, quan revivia una vegada i una altra totes aquelles experiències, que la seva relació i significat (o alguns dels seus significats) van començar a prendre forma, alhora que creixia el meu neguit per plasmar-les sobre el paper. Aquests últims mesos que he estat escrivint m’han permès, i m’hi han obligat, visitar de nou aquelles illes des de la memòria. I, atès que la memòria, com Edelman ens recorda, mai no és un simple enregistrament o reproducció, sinó un procés actiu de recategorització —de reconstrucció, d’imaginació, determinat pels nostres propis valors i perspectives—, evocar m’ha fet reinventar aquelles visites, construir tina visió de les illes molt personal i idiosincràtica, excèntrica tal vegada, modelada en part per l’amor que sempre he sentit per les illes i la seva botànica.

Ja de molt petit m’apassionaven els animals i les plantes, una biofilia que van alimentar primer la meva mare i la meva tia, i després grans professors i també amics d’escola que compartien les meves afeccions, com l’Eric Korn, el Jonathan Miller i el Dick Lindenbaum. Anàvem junts a collir plantes, carregats amb un cistell de biòleg; moltes vegades, a trenc d’alba, ens encaminàvem cap a llacs i rius per explorar-ne les aigües; i cada primavera, dedicàvem dues setmanes senceres a la biologia marina a Millport. Plegats també vam descobrir una infinitat de llibres. El Botany, de Strasburger, me’l va regalar el Jonathan el 1948 (tal com llegeixo a les guardes), i dels que em va donar l’Eric, bibliòfil de soca-rel, fa temps que ja en vaig perdre el compte. Mai no en teníem prou, de rondar encantats pel zoo, pel jardí botànic de Kew, pel Museu d’Història Natural, on fèiem de naturalistes esporàdics i viatjàvem a les nostres illes somniades, sense abandonar Regent’s Park, Kew o South Kensington.

Al cap de molts anys, en una carta, el Jonathan va rememorar aquella passió tan jove, i aquella mena de caràcter victorià que, en certa manera, l’impregnava: «Sento una profunda enyorança per aquella època de tons sípia», va escriure. «Lamento que la gent i els mobles que m’envolten siguin d’uns colors tan vius, que no els cobreixi ni una engruna de pols. No saps com m’agradaria que tot tornés a adoptar la monocromia difuminada del 1876».

L’Eric sentia el mateix, i aquesta segurament és una de les raons per les quals ha arribat a combinar la ploma, la bibliofília i la compra-venda de llibres amb la biologia, i s’ha convertit en un antiquari gran coneixedor de Darwin, de tota la història de la biologia i les ciències naturals. Érem, en el fons, uns naturalistes victorians.

Així doncs, mentre narrava les meves vivències a la Micronèsia, he tornat als vells llibres, a uns interessos i unes passions que van omplir quaranta anys de la meva vida, i els he fusionat amb les inclinacions més recents, nascudes de la meva experiència com a metge. La botànica i la medicina no són dues ciències oposades. El pare de la neurologia britànica, W. R. Gowers, a qui vaig tenir el plaer de descobrir fa poc, va escriure una breu monografia botànica sobre les molses. En la biografia que va escriure sobre ell, Macdonald Critchley sosté que Gowers «sempre duia vora el llit tots els seus coneixements d’història natural. Per a ell, els malalts neurològics eren com la flora d’una selva tropical […]».

Mentre escrivia aquest llibre, m’he endinsat en uns terrenys que desconeixia, i he tingut la sort de poder comptar amb la indiscutible ajuda de molta gent, especialment dels nadius de la Micronèsia, de Guam, Rota, Pingelap i Pohnpei —pacients, científics, físics, botànics—, que he anat topant pel camí. He d’agrair, sobretot, la col·laboració de Knut Nordby, John Steele i Bob Wasserman, que van compartir el viatge amb mi, de maneres ben diferents. Entre les persones que em van rebre al Pacífic amb els braços oberts, he de donar les gràcies, en particular, a Ulla Craig, Greg Dever, Delihda Isaac, May Okahiro, Bill Peck, Phil Roberto, Julia Steele, Alma van der Velde i Marjorie Whiting. Així mateix, estic molt agraït a Mark Futterman, Jane Hurd, Catherine de Laura, Irene Maumenee, John Mollon, Britt Nordby, la família Schwartz i Irwin Siegel, per les seves xerrades sobre l’acromatòpsia i Pingelap. Tampoc no puc oblidar la brillant contribució de Francés Futterman, que em va presentar Knut i em va donar uns consells valuosíssims sobre les ulleres de sol i l’equip que havia de dur per a la nostra expedició a Pingelap, a més de concedir-me el privilegi de deixar-me participar de la seva experiència personal amb l’acromatòpsia.

A més, agraeixo l’ajut que m’han prestat un gran nombre d’investigadors, els quals han consagrat molts anys de la seva vida a l’estudi de la malaltia de Guam; són Sue Daniel, Ralph Garruto, Carleton Gajdusek, Asao Hirano, Leonard Kurland, Andrew Lees, Donald Mulder, Peter Spencer, Bert Wiederholt i Harry Zimmerman. Seria injust negligir la col·laboració en innombrables camps que m’han brindat amics i col·legues com Kevin Cahill (ell va ser qui em va curar l’amebiasi que vaig contraure a les illes), Elizabeth Chase, John Clay, Alien Furbeck, Stephen Jay Gould, G. A. Holland, Isabelle Rapin, Gay Sacks, Herb Schaumburg, Ralph Siegel, Patrick Stewart i Paul Theroux.

Les meves visites a la Micronèsia es van veure enriquides en gran manera per l’equip que ens hi va acompanyar el 1994 amb l’objectiu de realitzar-ne un documental, el qual va participar de les nostres experiències (i en va filmar la major part, malgrat les condicions tan inclements en què tot sovint ens trobàvem). Emma Crichton-Miller va proporcionar un extens recull d’informació sobre les illes i els seus habitants, i Chris Rawlence va produir i dirigir el documental amb uns dots de sensibilitat i intel·ligència il·limitats. L’equip de filmació, format per Chris i Emma, David Barker, Greg Bailey, Sophie Gardiner i Robin Probyn, va animar la nostra visita amb el seu humor i simpatia i, ja units per una sòlida amistat, m’ha acompanyat en d’altres aventures.

Dono les gràcies a tots aquells que m’han ajudat a concebre i publicar aquest llibre, especialment a Nicholas Blake, Suzanne Gluck, Jacqui Graham, Schellie Hagan, Carol Harvey, Claudine O’Heam, Heather Schroder, i sobretot a Juan Martínez, que ha demostrat una gran capacitat i intel·ligència organitzatives en innumerables situacions.

Encara que vaig escriure el llibre d’una tirada al juliol del 1995, sense reflexionar-hi gaire, va anar creixent fins a assolir diverses vegades la seva extensió original, com una cícade que brosta rebel en totes direccions. Tan bon punt l’exèrcit d’esqueixos va començar a rivalitzar amb el text, i com que creia imprescindible no entorpir la fluïdesa de la narració, vaig decidir situar molts dels pensaments i les idees que se m’acudien al final de l’obra, a tall de notes. Sense la sensibilitat i el discerniment de Dan Frank, el meu editor a Knopf, i de Kate Edgar, no hauria pogut acomplir les difícils tasques de destriar la informació pertinent de la complementària i d’harmonitzar les cinc parts en què s’estructura el llibre.

Cal dir que la versió del relat Les Encantades de Tobias Picker m’ha estat de gran utilitat. La fusió de la música de Picker, del text de Melville i la veu de Gielgud em va produir un efecte inquietant i misteriós alhora. Sempre que, en escriure el llibre, em fallava la memòria, escoltava aquesta versió, la qual era com una teràpia mneumònica proustiana que em traslladava a les Marianes i les Carolines.

Per haver compartit amb mi els seus coneixements i el seu entusiasme per qüestions de botànica, sobretot per les falgueres i les cícades, dono les gràcies a Tom Mirenda i Mobee Weinstein, a Bill Raynor, Lynn Raulerson i Agnes Rinehart, de la Micronèsia; a Chuck Hubbuch, del Jardí Tropical de Fairchild, a Miami, i a John Mickel i Dennis Stevenson, del Jardí Botànic de Nova York. En darrer terme, agraeixo a Stephen Jay Gould i Eric Korn la paciència i l’interès que han demostrat en llegir l’original d’aquest llibre. I és, precisament, a l’Eric, el meu gran amic de tota la vida, company en tot tipus d’entusiasmes científics al llarg dels anys, a qui el dedico.

O. W. S.
Nova York, agost del 1996