ROTA

Quan tenia cinc anys, el jardí de casa, a Londres, estava ple de falgueres, que s’elevaven exuberants i inabastables sobre el meu cap (vam haver d’arrencar-les en esclatar la Segona Guerra Mundial per poder plantar nyàmeres, com a contribució a l’esforç bèl·lic). A la meva mare i una de les meves ties predilectes els encantaven la jardineria i la botànica, i si furgo en els primers records, encara les veig treballant juntes als parterres, o aturades mirant-se les frondes joves, els fillols recargolats, acabats de néixer, amb tendresa i delit. El record d’aquelles falgueres i d’aquell amor tranquil i idíl·lic per les plantes sempre ha anat associat per a mi amb la infantesa, l’edat de la innocència, un temps abans de la guerra.

Marie Stopes, una de les heroïnes de la meva mare (professora de paleobotànica abans d’iniciar una campanya en pro del control de la natalitat), havia escrit una obra titulada Ancient Plants, que em va entusiasmar d’una manera molt particular.^[85] I és que va ser en llegir aquest llibre, concretament quan l’autora parla de «les set edats» de la vida vegetal, que vaig intuir per primer cop la profunditat del temps, els milions d’anys, els centenars de milions d’anys, que separaven les plantes més antigues de les actuals. «La ment humana», va escriure Stopes, «no pot copsar el significat dels nombres infinits, de la immensitat de l’espai, ni dels eons del temps»; tot i així, la seva obra, que il·lustrava l’enorme varietat de plantes que han crescut a la terra —la majoria de les quals ja s’han extingit— em va donar una primera idea del significat d’aquests eons.^[86] Em passava hores amb el llibre a les mans, fullejant-lo, i em saltava les plantes amb flors per anar directament a les més antigues, als ginkgos, les cícades, les falgueres, els licopodis i les cues de cavall. Fins i tot els noms que tenien em semblaven màgics: Bennettitales, Sphenophyllales. Els pronunciava en veu baixa, i aquells mots es repetien una vegada i una altra en la meva ment, com un sortilegi, un mantra.

Durant els anys de la guerra, la meva tia va ser directora d’una escola a Cheshire, d’una escola a l’aire lliure a les profunditats del bosc de Delamere. Va ser allí on vaig observar, per primer cop, les cues de cavall al natural, les quals s’enlairaven de les terres humides, prop dels rierols, fins a quasi un metre d’altura. La meva tia me’n feia tocar les tiges, rígides i nuoses, i m’explicava que era una de les plantes més antigues que existien en l’actualitat, i que els seus avantpassats, agrupats en la família de les calamitàcies, formaven una bardissa d’arbres gegants, semblants al bambú, el doble d’alts que els arbres que creixien al nostre voltant. Hi va haver un temps, fa centenars de milions d’anys, quan uns amfibis monstruosos eren els senyors dels pantans primitius, en què van cobrir la terra. També em mostrava l’entramat d’arrels amb què les cues de cavall s’ancoraven al sòl, aquells rizomes flexibles, dels quals naixien tot d’estolons que formaven les tiges.^[87]

A continuació, donava una ullada per allà a la vora i m’ensenyava uns petits licopodis, en forma de porra, o selaginel·les, amb aquelles fulles tan delicades i escamoses; em deia que aquestes plantes també van ser uns arbres gegantins, de més de trenta metres d’altura, amb uns troncs gruixuts i escamosos que sostenien un fullatge dens, i cons a la cúspide. A la nit, somiava amb aquelles cues de cavall i licopodis, grans i silenciosos, amb els paisatges tranquils i pantanosos de fa 350 milions d’anys, amb un edèn paleozoic, i em despertava exultant i nostàlgic alhora.

Crec que aquells somnis, aquella passió per recuperar el passat van tenir alguna cosa a veure amb el fet d’haver-me separat de la meva família i haver abandonat Londres (com milers de nens) durant la guerra. No obstant això, l’edèn de la infantesa perduda, de la infantesa imaginada, es va convertir, per algun joc de mans de l’inconscient, en un edèn del passat remot, en un «hi havia una vegada» màgic, que havia esdevingut totalment benigne gràcies a l’omissió, o la supressió, de qualsevol canvi, qualsevol moviment. Perquè aquells somnis, en què el vent gairebé no gronxava les fulles i ondulava l’aigua, tenien una característica ben peculiar: eren estàtics, quasi pictòrics. Mai no evolucionaven, ni canviaven; mai no hi passava res. Eren sempre del mateix color ambre. Jo no hi era, crec recordar, en aquelles escenes, però les observava com si fossin un diorama. Desitjava introduir-m’hi, tocar-ne els arbres, formar part del seu món; tot i així, no em permetien d’entrar-hi. Les imatges estaven tan tancades com el passat.

La meva tia moltes vegades se m’enduia al Museu d’Història Natural de Londres, on hi havia un jardí de fòssils d’antics licopodis arborescents del gènere Lepidodendron, amb uns troncs d’escames gruixudes en forma de rombe, semblants a la pell dels cocodrils, i d’equisets arborescents del gènere Calamites, que tenien uns troncs més prims. A l’interior del museu, em portava a veure els diorames del paleozoic (els títols eren del tipus «Vida en un pantà del devonià»); aquelles imatges m’agradaven més que les il·lustracions del llibre de Marie Stopes, i vaig decidir que, a partir d’aleshores, serien els escenaris dels meus somnis. Només en veure aquelles plantes enormes li vaig demanar a la meva tia que em dugués a un lloc on les pogués observar vives, i se’m va trencar el cor quan em va dir que ja no hi havia ni licopodis ni cues de cavall arborescents, que tota la flora gegantina havia desaparegut, s’havia extingit. De tota manera, va afegir, gran part d’aquesta vegetació havia quedat submergida en els pantans, on havia estat sotmesa a unes pressions desmesurades al llarg de milions d’anys i al final s’havia convertit en carbó (una vegada, a casa, va partir un tros de carbó i em va ensenyar els fòssils que havien quedat a dins).

Després fèiem un salt de cent milions d’anys en el temps i ens traslladàvem al juràssic («L’era de les cícades»), on em mostrava uns arbres immensos i robustos, molt diferents dels del paleozoic. Les cícades tenien uns cons grandiosos i unes frondes imponents a les copes; hi va haver un temps, em deia, que aquestes van ser les plantes dominants. Els pterodàctils volaven entre el seu brancatge, i van ser l’aliment bàsic dels grans dinosaures. Malgrat que jo mai no havia vist una cícade viva, aquells arbres colossals, amb uns troncs tan gruixuts i sòlids, semblaven més creïbles, menys aliens, que els Calamites i Cordaites inimaginables que els havien precedit; eren una espècie d’encreuament entre les falgueres i les palmeres.^[88]

A l’estiu, cada diumenge agafàvem la District Line i anàvem fins a Kew; aquesta línia havia estat inaugurada el 1877, i encara estaven en funcionament molts dels primers trens elèctrics. L’entrada al Jardí Botànic costava un penic, i et donava dret a visitar tot el parc, els passeigs, les fondalades, la pagoda del segle XVIII, i el que més m’agradava, els hivernacles de vidre i ferro.

Les visites al nenúfar gegant Victoria regia, el qual s’exhibia en un recinte especial, fomentaven el nostre gust per l’exotisme. Aquelles fulles tan amples, em comentava la tia, podien suportar el pes d’un nen sense problemes. S’havia descobert a les selves de la Guyana, i l’havien batejat amb aquell nom en honor de la jove reina del país.^[89]

Però encara m’impressionava més la Welwitschia mirabilis, d’allò més grotesca amb aquell parell de fulles allargades, cargolades i amb aspecte de cuir; era, per a mi, com una mena de pop vegetal.^[90] És difícil que la Welwitschia creixi fora del seu hàbitat, al desert de Namib, i l’exemplar de Kew era un dels pocs que s’havia conreat amb èxit; es tractava, doncs, d’un autèntic tresor. (Joseph Hooker, que la va batejar en honor del botànic Welwitsch, el qual li havia proporcionat els exemplars originals, sostenia que era la planta més interessant, i també la més lletja, que havia arribat a la Gran Bretanya; i Darwin, fascinat per aquella fesomia moderna i primitiva alhora, la va anomenar l’«Ornithorhynchus vegetal», l’ornitorinc del regne vegetal).^[91]

A la meva tia li encantaven els petits hivernacles amb falgueres. Al jardí de casa teníem falgueres comunes, però a Kew vaig veure, per primer cop, falgueres arborescents de més de sis metres d’alt, amb unes frondes gràcils i arquejades als àpexs, els troncs apuntalats per unes arrels gruixudes com cables; eren vigoroses i vives i, a pesar d’això, quasi idèntiques a les que van existir al paleozoic.

Va ser a Kew on vaig poder observar, finalment, cícades vives, agrupades des de feia almenys un segle en un racó del gran hivernacle de les palmeres.^[92] Aquestes plantes també havien sobreviscut a un passat llunyà, i l’empremta de l’antiguitat es posava de manifest en totes les seves parts: en uns cons formidables; unes fulles punxegudes i espinoses; uns troncs massissos similars a columnes, reforçats, com armadures medievals, per unes bases foliars invencibles. Si les falgueres arborescents ja revestien una certa gràcia, les cícades emanaven un aire de grandesa i, des de la meva visió infantil del món, posseïen també una espècie de dimensió moral. Havien proliferat pertot arreu i ara havien quedat reduïdes a uns quants gèneres; per això simbolitzaven la tragèdia i l’heroïcitat al mateix temps. Les veia tràgiques en tant que havien perdut el món premodern on havien nascut: totes les plantes amb què havien estat íntimament relacionades —les falgueres que es reproduïen mitjançant llavors, les Bennettites, les Cordaites del paleozoic— havien desaparegut de la faç de la terra feia molt de temps, i ara se sentien estranyes, singulars, anòmales en un món de bestioles ràpides i sorolloses, de plantes que creixien a un ritme veloç i lluïen unes flors de colors cridaners, talment com si haguessin perdut la sincronia amb la seva escala de temps, magna i sublim. I heroiques perquè havien sobreviscut a la catàstrofe que havia extingit els dinosaures, i s’havien adaptat a diversos climes i condicions (i no cal dir a l’hegemonia dels ocells i els mamífers, de la qual les cícades ara s’aprofitaven per dispersar les llavors).

Encara em van semblar més fortes, i més velles des del punt de vista filogenètic, quan vaig saber l’edat que tenien alguns exemplars del jardí; per exemple, un Encephalartos longifolius africà era, segons deien, la planta de test més antiga de Kew, on l’havien portada el 1775. Vaig pensar que si aquestes meravelles creixien a Kew, per què no les podia sembrar jo a casa? Quan tenia dotze anys (feia poc que havia acabat la guerra), vaig agafar l’autobús fins a un viver situat a Edmonton, al nord de Londres, i hi vaig comprar dues plantes: una falguera arborescent, un Cibotium, i una petita cícade, una Zamia.^[93] Vaig intentar cultivar-les a l’hivernacle de vidre que teníem al darrere de casa, però hi feia massa fred; se’m van pansir i, al final, es van morir.

Al cap d’uns anys, vaig fer un viatge a Amsterdam i hi vaig descobrir l’Hortus Botanicus, un jardí preciós de forma triangular, no gaire ampli; era molt antic i encara tenia una espècie de deix medieval, un eco d’aquells herbaris monacals, que donarien origen més tard als jardins botànics. Hi havia un hivernacle ple de cícades, entre les quals vaig trobar un exemplar antic i nuós, retorçat pels anys (o potser per haver estat tant de temps confinat en un test i un espai tan reduït), que també era considerada com la planta de test més vella del món.^[94] En deien cícade de Spinoza (encara que no sé si Spinoza la va arribar a veure mai) i, si la informació era correcta, havia estat trasplantada en aquell test a mitjan segle XVII; en aquest aspecte, doncs, competia amb la cícade de Kew.^[95]

De tota manera, no es pot comparar un jardí, per més frondós i impressionant que sigui, amb la vegetació silvestre, la qual et fa adonar de l’autèntica dificultat i dinàmica que té la vida, de les forces que desencadenen els processos d’evolució i extinció. Desitjava més que cap altra cosa conèixer les cícades en el seu hàbitat natural, sense testos ni etiquetes, al costat de les figueres de Bengala, les pandanàcies i les falgueres, integrades en l’harmonia i la complexitat d’una selva verge de cícades; desitjava que es fes realitat el paisatge que de petit veia en somnis.

Rota és l’illa més pròxima de Guam en la cadena de les Mariannes, i s’hi assembla molt quant a la geologia, ja que la seva també és una història d’elevacions i enfonsaments, formacions i destruccions d’esculls, que es remunta fins a més de quaranta milions d’anys enrere. Totes dues illes estan habitades per unes faunes vegetal i animal similars; ara bé, Rota, que no té la superfície, els ports ni el potencial comercial i agrícola de Guam, no ha assolit el mateix nivell de modernització. Des de fa molt temps, l’illa de Rota ha estat abandonada a la seva sort, tant des del punt de vista biològic com cultural, i tal vegada podria donar una idea de l’aspecte que tenia Guam al segle XVI, quan encara estava coberta de boscos densos de cícades; aquella era, precisament, la raó que m’hi va portar, a aquella illa.^[96]

M’hi havia de trobar amb una de les poques curanderes que hi quedaven, Beata Mendiola; John Steele els coneixia des de feia uns anys, a ella i el seu fill Tommy.

—Ho saben tot, de les cícades, les plantes i l’alimentació primitives, i de les medicines i els verins naturals que s’usen a l’illa —em va assegurar John.

Tots tres em van venir a recollir a la pista d’aterratge. Tommy va resultar ser un home intel·ligent d’allò més simpàtic, de vora trenta anys, que tenia un bon domini del chamorro i l’anglès; Beata, una dona eixuta de pell fosca, que exhalava una aura de poder, va néixer durant l’ocupació japonesa, i només parlava chamorro i japonès. Així doncs, Tommy ens va haver de fer d’intèrpret.

Vam fer uns quants quilòmetres en cotxe per una carretera sense asfaltar i, en arribar al límit de la selva, vam seguir a peu; Tommy i la seva mare caminaven al davant, obrint-nos el camí a cops de matxet. La selva era tan densa que en algunes zones gairebé no deixava filtrar la llum i, en veure tots els troncs i branques cobertes de molses i falgueres epífites, de vegades tenia la sensació que em trobava en un bosc màgic.

A Guam tan sols havia pogut observar cícades aïllades, potser dues o tres juntes, però allí n’hi havia a centenars i dominaven tota la selva. Creixien pertot arreu, en petits grups i també separades, i algunes arribaven ben bé als cinc metres d’altura. Malgrat això, la majoria eren relativament baixes —no devien fer més d’un metre i mig d’alt— i estaven envoltades d’una catifa compacta de falgueres. Els troncs, engrossits i vigoritzats per les cicatrius inesborrables de fulles, per les esquames foliars, semblaven tan potents com les locomotores o els estegosaures. Aquesta zona del Pacífic acostuma a estar molt castigada pels vendavals i els tifons, i vam trobar troncs de cícades doblegats en els angles més inversemblants i, fins i tot, alguns tombats a terra. Però, de manera paradoxal, això els conferia més vitalitat, perquè al punt en què es torçaven, i sobretot a la base, hi brostava una munió de fillols i bulbils, rematats per una corona de fulles noves, encara tendres, d’un color verd pàl·lid. Mentre que gran part de les cícades que ens envoltaven, de troncs alts i sense ramificacions, s’enlairaven amb un ímpetu com si la seva màxima aspiració fos fregar els núvols, n’hi havia d’altres, quasi monstruoses, que explotaven en totes direccions, embriagades d’una vitalitat anàrquica, d’una supèrbia rebel, de l’exuberància vegetal més pura.

Beata ens va indicar els anells rígids d’esquames foliars que reforçaven cadascun dels troncs. A mesura que a la part superior naixien corones de fulles, les velles anaven morint i queien; només hi restaven les bases.

—Es pot calcular l’edat d’una cícade comptant les capes d’esquames foliars —va comentar Beata.

Aleshores em vaig començar a mirar un arbre enorme que hi havia a terra, però Tommy i Beata van somriure en veure’m.

—Et serà més fàcil —va dir Beata— si n’observes el tronc. Els més vells acostumen a tenir dos anells molt fins, un que correspon al 1900, perquè va ser l’any del gran tifó, i un altre al 1973, que va ser quan hi va haver uns vents molt forts.

—Sí —va afegir Tommy—. Diuen que aquests vents van superar els tres-cents quilòmetres per hora.

—Els tifons s’enduen totes les fulles de la planta, abans que hagin acabat de créixer —va explicar Beata—. Alguns dels arbres més vells poden tenir més de mil anys^[97] —va afegir.

Els boscos de cícades no són tan alterosos com les pinedes o les rouredes; són, al contrari, més aviat baixos, formats per uns arbres que, tot i ser rabassuts, transmeten la sensació d’una solidesa i una força admirables. Quan els veus tens la impressió que res no els farà caure: no són tan alts ni portentosos com els arbres moderns, i ni tan sols creixen tan ràpidament, però estan fets a prova de tifons i sequeres. Aquests arbres pesats, de creixement lent, sempre tan ben cuirassats, sembla que portin, com els dinosaures, el segell del mesozoic, l’«estil» de fa dos-cents milions d’anys.

És impossible distingir una cícade masculina d’una de femenina fins que no maduren i han aparegut els cons tan impressionants. La planta masculina té un con vertical grandiós, que fa almenys trenta centímetres de longitud i pesa vora catorze quilos; per la forma recorda una pinya gegant, tessel·lada, amb unes esquames conoïdals, grans i dobles, que s’estenen al voltant de l’eix formant, amb summa elegància, unes corbes en espiral.^[98] Per contra, la planta femenina no posseeix un con, pròpiament dit, sinó que produeix un ampli ramell central de fulles llanoses —els megasporofil·les, especialitzats en la reproducció— d’un color ataronjat, vellutades i amb fenedures; a sota de cada fulla pengen de vuit a deu òvuls d’un color semblant a la pissarra, unes estructures que, si bé són microscòpiques en la majoria d’organismes, en les cícades femenines són de la mida d’un ginebró.

Ens vam aturar davant d’un con de prop de mig metre d’alt, madur i ple de pol·len. Tommy el va sacsejar, i el núvol de pol·len que en va sortir em va fer ploriquejar i esternudar, de la flaire tan forta i penetrant que exhalava. (En aquell moment, em vaig recordar que en l’estació dels vents els boscos de cícades estan carregats de pol·len, i que alguns investigadors han especulat si aspirar-lo no podria ser la causa del lytico-bodig). L’olor dels cons masculins acostuma a ser força desagradable per als humans, i el 1795 el govern d’Agaña va dictar uns decrets que obligaven els ciutadans a arrencar els cons de les plantes masculines si les cultivaven al jardí. I és que, naturalment, aquesta flaire no pretén encisar el nostre olfacte. Les formigues, per exemple, senten una predilecció especial per la fragància de la cícade masculina, va explicar Tommy; de vegades, una horda de formigues diminutes, d’aquelles que piquen, abandonen esperitades els troncs de les cícades quan s’agiten.

—Miri! —va exclamar Tommy—. Veu aquella aranya petita? En chamorro en diem paras ranas, és a dir, «la que teixeix la teranyina». Aquesta classe d’aranya sol viure a les cícades, ja que s’alimenta de les formigues. Quan la cícade és jove i de color verd, l’aranya també pren aquesta tonalitat, i quan la planta comença a fer-se marró, l’aranya es torna marronosa. M’alegro que hi hagi aranyes a les cícades, perquè això vol dir que no em picaran les formigues quan en culli els fruits.

Uns fongs de colors cridaners brotaven al sòl humit. Beata els coneixia tots, sabia quins eren verinosos i el remei que calia usar en cas d’ingestió accidental; sabia quins eren al·lucinògens i quins comestibles. N’hi havia que brillaven a la nit, em va comentar Tommy, igual que algunes falgueres. Vaig donar un cop d’ull entre les falgueres, i hi vaig descobrir una planta minúscula, que recordava una escombreta, el Psilotum nudum.

Era una espècie que quasi passava desapercebuda, amb unes tiges, rígides i despullades, del diàmetre de la mina d’un llapis, i unes ramificacions cada pocs centímetres que li conferien l’aspecte d’un arbre en miniatura, el qual lluitava per fer-se un lloc entre el sotabosc. Em vaig ajupir a examinar-la més de prop, i vaig veure que cadascuna d’aquelles branquetes fractals acabava en un esporangi groc de tres lòbuls, tan gran com el cap d’una agulla. El Psilotum creixia per tot Guam i Rota: a la riba dels rius, a la sabana, al voltant dels edificis i, amb molta freqüència, als arbres, com un epífit que en penja de les branques de forma similar a la barba de caputxí. Observar-lo al seu hàbitat natural em va emocionar d’una manera especial. No hi ha ningú que es fixi en el Psilotum, que el culli, que se l’estimi i en tingui cura; és esquifit i vulgar, no té ni fulles ni arrels, no compleix cap dels requisits que exigeixen els col·leccionistes. Però, per a mi, és una espècie única al món; els seus avantpassats, els psilofitals del silurià, van ser les primeres plantes a desenvolupar un sistema vascular, a superar la dependència del medi aquós. Aquestes pioneres van evolucionar en els licopodis, les falgueres, les falgueres que es reproduïen per llavors —ja inexistents—, les cícades, les coníferes, i l’extensa varietat de les fanerògames que posteriorment es van estendre per tota la Terra. Malgrat això, la planta precursora, originària, no s’ha extingit, sinó que conviu, humil i discreta, amb les innombrables espècies que va originar. Si Goethe l’hagués conegut, l’hauria anomenat Ur-pflanze.^[99]

Si les cícades em portaven a la imaginació els boscos luxuriants del juràssic, el Psilotum em va fer evocar una visió ben diferent, molt més antiga: les roques pelades del silurià, fa dos-cents cinquanta milions d’anys, quan a les mars hi habitaven multitud de cefalòpodes, peixos cuirassats, euriptèrids i trilobits, però la terra només l’havien ocupada algunes varietats de molses i líquens.^[100] Els psilofitals, que es caracteritzaven per unes tiges infinitament més dures que les de les algues, van ser una de les primeres espècies que van colonitzar aquell hàbitat buit i despoblat. En els diorames d’«Els orígens de la vida a la terra ferma», que tant m’agradaven de petit, hi apareixien uns dipnous esbufegant i uns amfibis tetràpodes que emergien de les aigües primitives i pujaven a la riba d’aquelles terres que s’acabaven de cobrir de verdor. Els psilofitals, junt amb d’altres plantes que van iniciar la conquesta de la terra, van proporcionar el sòl, la humitat, el llit vegetal i la pastura, imprescindibles perquè els animals hi poguessin sobreviure.

Uns metres més endavant, vam trobar un escampall de closques de coco trencades i buides; vaig quedar sorprès, perquè per allà a la vora no hi creixia cap cocoter; només cícades i pandanàcies. Vaig pensar que devia ser cosa d’uns estrangers una mica deixats, però Rota no és una illa de gaire interès turístic. Semblava difícil de creure que els chamorros, tan considerats amb la selva, haguessin abocat allí aquell munt de deixalles.

—Què és tot això? —vaig preguntar a Tommy—. Qui les ha portades, totes aquestes closques?

—Els crancs —em va respondre—. Són enormes, i vénen aquí a menjar-se els cocos. Els cocoters són allí. —Aleshores va assenyalar cap a la platja, on, uns centenars de metres més enllà, es distingia un bosquet de cocoters—. Els crancs dels cocoters saben que corren perill si se’ls mengen a la platja. Per això se’ls enduen fins aquí.^[101]

Una de les closques tenia un bon forat, com si l’haguessin trencat per la meitat d’una mossegada.

—El cranc que ha fet això devia ser gros de veritat —va manifestar Tommy—. Un monstre! Els caçadors de crancs sabem que, quan trobem una pila de closques com aquesta, els crancs no ronden gaire lluny. Així doncs, comencem a seguir-los la pista i en acabat ens els cruspim. Ja m’agradaria, ja, atrapar el cranc que ha clavat aquesta queixalada! —va exclamar—. Com que també els encanten les cícades, a aquests crancs, sempre que vinc a collir-ne la fruita m’emporto una bossa, per si en pesco algun —va afegir Tommy, i a continuació es va posar a segar el sotabosc amb el matxet, obrint una clariana—. Així les cícades tenen prou espai per créixer.

—Toqui aquest con! —em va demanar Tommy, en arribar davant una gran planta masculina. Em va sorprendre de notar-la calenta—. S’escalfen, mentre fan el pol·len. A la tarda, quan refresca, encara es nota més.

Els botànics saben, des de fa prop d’un segle (i els recol·lectors de cícades des de fa més temps, naturalment) que els cons poden generar calor —de vegades estan a vint graus o més per sobre de la temperatura ambient— mentre es preparen per a la pol·linització. Els cons madurs produeixen calor durant diferents hores del dia mitjançant la descomposició de lípids i fècules a les esquames. Es creu que la calor augmenta l’emissió d’olors que atreuen els insectes, la qual cosa ajuda a disseminar el pol·len. Intrigat per l’escalfor quasi animal que emetia el con, el vaig estrènyer, obeint a un impuls, i va desaparèixer en sec enmig d’un núvol de pol·len.

En la seva obra Useful Plants of the Island of Guam, Safford va dedicar diverses pàgines a la Cycas circinalis: hi descrivia la importància i l’ús alimentari que tenia en la cultura chamorro; però «el seu principal interès», subratllava (la qual cosa ens recorda, bàsicament, que Safford era botànic), «radica en l’estructura de la seva inflorescència i la manera com fructifica». En arribar a aquest punt, no vaig poder reprimir un entusiasme i una emoció especials. Safford explica que el pol·len es diposita als òvuls buits i hi envia un tub a l’interior, en el qual es formen les cèl·lules germinatives masculines, els espermatozous. Els espermatozous madurs són «els més grans que s’han trobat en tot el regne animal o vegetal, i fins i tot es poden veure a simple vista». Seguidament, descriu la manera com els espermatozous, que es mouen impulsats per cilis, penetren al gàmeta femení i s’hi fonen per complet, «citoplasma amb citoplasma, nucli amb nucli».

Aquestes observacions van ser una novetat en el temps en què es van escriure perquè, tot i que al segle XVII els europeus ja havien caracteritzat les cícades, no se n’havia acabat d’aclarir els orígens, ni tampoc el lloc que ocupaven en el regne vegetal. No va ser fins al 1896, quan els botànics japonesos en van descobrir els espermatozous mòbils, que no es va disposar d’unes dades fiables sobre la seva afinitat (i, per consegüent, sobre tot el grup a què pertanyien, les gimnospermes) amb les falgueres i altres plantes «inferiors» amb espores (i espermatozous mòbils, també). Safford va tenir ben present la importància d’aquestes descobertes, realitzades només uns anys abans d’escriure aquelles paraules, i enriqueix el seu relat amb un autèntic fervor intel·lectual. Ansiós per observar amb els meus propis ulls l’acte de la fecundació, vaig treure la lupa i vaig examinar el con masculí, i tot seguit un dels òvuls penetrats pels tubs, com si estigués a punt de presenciar aquell esdeveniment tan emocionant.

A Tommy i Beata els va fer gràcia veure’m tan il·lusionat, igual que una criatura, i no van poder aguantar-se el riure. Per a ells, les cícades només són una font d’aliment. No els interessa ni la planta masculina, ni el pol·len ni els grans espermatozous que penetren als òvuls; ells veuen els espermatozous com uns simples instruments que fertilitzen les plantes femenines perquè engendrin aquelles llavors suculentes i llustroses, de la mida d’una pruna. Són les llavors que ells cullen, trossegen, renten una vegada i una altra i, finalment, deixen assecar i trituren per elaborar el fadang més fi. Com qualsevol altra parella d’experts, que saben triar les millors fruites, Tommy i la seva mare van anar d’arbre en arbre: aquest no, que encara no ha estat fertilitzat; aquest tampoc, que encara no està prou madur, però aquell sí, que té un carpòfor ben carregat de llavors madures, un ramell d’almenys una dotzena. Aleshores, Tommy el va tallar amb el matxet i el va agafar en l’aire mentre queia. Amb un pal va burxar un altre ramell, que estava massa alt, i em va demanar si en podia recollir les llavors a mesura que anessin caient. Els dits se’m van omplir d’una saba enganxosa de color blanc.

—Ni se li acudeixi llepar-se els dits! —va advertir Tommy—. És molt verinós.

No era únicament l’estructura reproductiva de les cícades el que més m’atreia de petit, ni tampoc el gigantisme evident que semblava caracteritzar aquell grup (tenia els espermatozous i els òvuls més grans, els àpexs i els cons més grans…; era l’espècie del regne vegetal que ho tenia tot més gran), per bé que, en certa manera, era fascinant (no ho podia negar). Es tractava, més aviat, de la sensació que les cícades eren unes formes de vida amb una capacitat d’adaptació i uns recursos inusuals, i que posseïen unes aptituds i unes possibilitats de desenvolupament úniques que els havien permès de sobreviure durant dos-cents cinquanta milions d’anys, mentre que moltes de les seves contemporànies havien defallit pel camí. (Quan era un nen pensava que potser eren tan verinoses només per allunyar els dinosaures que se les menjaven, i que tal vegada havien estat la causa de la seva extinció).

Certament, les cícades eren les plantes vasculars que tenien uns àpexs més grans, però era tant o més important el fet que aquests òrgans delicats estaven cuirassats per una armadura de bases foliars, que els protegien contra el foc i qualsevol altre fenomen natural; d’aquesta manera, podien brostar immediatament després d’una catàstrofe. I si, malgrat aquest escut, els passava alguna cosa, la planta sempre tenia l’alternativa de recórrer als bulbils, una espècie de magatzem de substàncies de reserva. Les cícades no són selectives, ja que es poden pol·linitzar tant pel vent com pels insectes: van evitar el camí de la superespecialització, que ha matat multitud d’espècies en els darrers cinc-cents milions d’anys.^[102] En cas de no haver-hi fertilització, es poden propagar asexualment mitjançant esqueixos o rebrots (també s’ha suggerit que hi ha plantes que poden canviar de sexe de manera espontània). Un nombre considerable d’espècies de cícades es van associar simbiòticament amb algues verdes i van desenvolupar unes arrels «coral·loides» molt especials, capaces de fixar el nitrogen atmosfèric, amb la qual cosa ja no depenien en exclusiva del nitrogen orgànic del sòl. Aquesta peculiaritat sempre m’ha semblat sensacional, i també molt útil en el cas que les llavors caiguin en un sòl pobre en nutrients; les plantes lleguminoses, que són fanerògames, van trigar cent milions d’anys més a ordir una trama similar.^[103]

Les cícades estan proveïdes d’unes llavors riques i grosses, d’una estructura molt forta, per la qual cosa tenen moltes probabilitats de sobreviure i germinar. A més a més, són diversos els agents que s’encarreguen de dispersar-les. Tota mena de bestioles, des de ratapinyades fins a ocells, marsupials i rosegadors, atretes per la pell nutritiva i llampant de les llavors, les arrenquen i les mosseguen, i al final en llencen el cor, la part més essencial, intacte. Alguns rosegadors les enterren en un lloc segur —és a dir, les planten—, i d’aquesta manera hi ha més possibilitats que germinin amb èxit. A vegades els mamífers més grans s’empassen les llavors senceres —les mones se les mengen d’una en una, i els elefants engoleixen de cop tot un con, per exemple— i quan evacuen, que acostuma a ser en llocs força allunyats, dipositen l’endosperma amb la closca i tot, tal com l’han englotit.

Beata estudiava una altra cícade i xiuxiuejava alguna cosa en chamorro al seu fill. Quan s’acosten les pluges, deia, les llavors suren. A la selva saps perfectament cap a on viatgen, perquè hi neixen tot de cícades, als marges dels rierols i els corrents. Beata creia que també suraven al mar, i era així com arribaven a les altres illes. Mentre parlava, va obrir una llavor i em va ensenyar la capa esponjosa de flotació que s’estenia just a sota de la pell, una característica de les cícades de les Mariannes i d’altres espècies litorals de Cycas, que creixen als boscos costaners o pròxims a la costa.

Les cícades s’han adaptat a una multiplicitat de climes, des de les zones tropicals humides on van florir durant el juràssic, fins a zones semidesèrtiques, sabanes, muntanyes i costes. Són les espècies costaneres que es van dispersar més, atès que les seves llavors suren en l’aigua i són arrossegades pels corrents oceànics d’una banda a l’altra del món. Una d’aquestes espècies, la Cycas thouarsii, s’ha propagat des de la costa oriental de l’Àfrica fins a Madagascar, les Comores i les Seychelles. D’altres espècies litorals, com ara la C. circinalis i la C. rumphii, sembla que van néixer a les planes costaneres de l’Índia i el sud-est asiàtic. Des d’aquesta terra, les seves llavors, endutes pels corrents oceànics, es van escampar per tot el Pacífic i van colonitzar Nova Guinea, les Moluques, Fiji, les Salomó, les Palau, Yap, algunes de les Carolines i les Marshall i, naturalment, Guam i Rota. I tan aviat com les llavors flotants de les espècies ancestrals es van haver establert en diferents illes, van engendrar unes varietats d’allò més sorprenents, algunes de les quals s’han diversificat, al seu torn —d’una manera que hauria meravellat Darwin— en mitja dotzena o més d’espècies noves.^[104]

A pesar que la mida i les característiques de les cícades varien en gran mesura d’unes espècies a altres —tant podem trobar arbres de divuit metres d’alçada com plantes gràcils i delicades amb rizomes subterranis—, moltes de les més de seixanta espècies de Cycas tenen força trets en comú (al contrari, per exemple, de les espècies de Zamia, que arriben a presentar un aspecte tan diferent les unes de les altres que costa de creure que pertanyin al mateix gènere); per aquest motiu, és comprensible que de vegades es confonguin.^[105] De fet, em vaig endur una bona sorpresa quan, després de la meva visita a Guam, vaig entrar en un viver a San Francisco, amb la intenció de comprar una Cycas circinalis com a regal de casament, i em van ensenyar una planta que no s’assemblava gens a la de Guam. Vaig exposar els meus dubtes a la mestressa del viver, però ella va insistir tota indignada que allò era una circinalis i em va insinuar que potser la que havia vist a l’illa no ho era. Semblava increïble que encara hi hagués tanta confusió entre els experts; malgrat tot, a l’obra Cycads of the World, David Jones ja fa referència a l’extrema dificultat que suposa identificar les cícades de les illes:

Al llarg de les generacions, les plantes s’adapten de moltes maneres que a penes són perceptibles en l’ambient i el clima en què viuen. […] Les llavors que transporten els corrents oceànics encara compliquen més la situació perquè, quan arriben a la maduresa, aquestes plantes noves es poden hibridar amb les ja existents; el resultat d’aquest encreuament és un ventall de variacions tan complex fins al punt de desafiar qualsevol separació taxonòmica. Així doncs, la C. circinalis ha de ser considerada com una espècie extremadament variable.

Tant és així que, en tornar de Guam, em vaig assabentar que la cícade endèmica a Guam i Rota, que sempre s’ha cregut que pertanyia al grup de C. circinalis, ha estat catalogada com una espècie ben diferenciada dins del «complex» de C. rumphii i ara s’anomena C. micronesica.^[106]

Pel que es veu, la C. micronesica no només és distinta des del punt de vista morfològic, sinó també des del químic i fisiològic, atès que conté força més substàncies cancerígenes i tòxiques (en concret, cicasina i BMAA) que qualsevol altra cícade que s’hagi analitzat. Per tant, el consum de cícades, que en termes generals resulta inofensiu en d’altres indrets, pot ser especialment perillós a Guam i Rota, i és possible que el procés darwinià que ha portat una espècie nova al món contribueixi, en aquests moments, a l’aparició d’una malaltia humana.

De cop, m’adono que camino amb molt de compte pel sotabosc espès que creix sota els arbres, procurant no trepitjar res, ni fer cruixir cap branquilló, intentant no destorbar l’ordre que m’envolta; és tan embriagadora la sensació de pau i tranquil·litat que regna aquí, que sembla com si qualsevol gest brusc, fins i tot la meva pròpia presència, hagi de ser considerada com una intrusió i fer enfadar el bosc. Llavors em vénen al cap uns mots que ha pronunciat Tommy fa una estona: «Tota la meva vida m’han ensenyat a tornar sobre els meus passos quan sóc a la selva, a no destruir res… Em comporto com si aquestes plantes fossin vives, com si fossin unes bruixes i poguessin fer caure sobre mi alguna malaltia si no les respectés». La bellesa del bosc és excepcional, encara que «bellesa» potser és una paraula massa senzilla per donar sentit a l’experiència de ser al bosc, que no es limita a l’estètica, sinó que està impregnada de misteri i basarda.

De petit sentia el mateix, quan m’ajeia sota les falgueres i, més tard, quan creuava el reixat massís del jardí de Kew, un lloc que, per a mi, a part de ser botànic, amagava un element místic, religiós. Una vegada el meu pare em va explicar que «paradís» volia dir jardí, i me’n va lletrejar les quatre consonants (pe, resh, dalet, samech) de l’equivalent en hebreu, pardes. Però els jardins, ja sigui el de l’Edèn com el de Kew, no eren una metàfora adient per a la selva de Rota, ja que el més primitiu no té res a veure amb l’ésser humà, sinó amb l’antic, l’aborigen, amb el principi de tot. Primitiu, sublim, són termes que s’aproximen molt més a Rota; ens remeten a uns mons tan allunyats de la moral i de l’humà que ens obliguen a concebre unes perspectives il·limitades de l’espai i el temps, on romanen ocults l’inici i l’origen de totes les coses. En aquell instant, mentre passejava pel bosc de cícades de Rota, vaig tenir la impressió que els sentits se m’aguditzaven, com si aflorés dins meu un sentit nou, el del temps, el qual tal vegada em conduiria a la dimensió dels mil·lennis, de l’eternitat, d’una manera tan directa com havia experimentat els segons o els minuts.^[107]

Visc en una illa —City Island, a Nova York—, envoltat d’artefactes humans, brillants i efímers. Ara bé, cada any sens falta, quan arriba el mes de juny, els xifosurs surten del mar, s’arrosseguen per la platja, s’hi aparellen, hi dipositen els ous, i després tornen lentament cap a l’aigua i s’allunyen de la costa. M’encanta nedar a la badia amb ells; deixen que els acompanyi, indiferents. Cada estiu neden fins a les platges per aparellar-s’hi, tal com han fet els seus avantpassats des del silurià, fa quatre-cents milions d’anys. Els xifosurs, igual que les cícades, són de constitució forta i han sobreviscut a grans catàstrofes naturals. Quan Melville va veure, per primera vegada, les tortugues gegants de les Galápagos, va escriure en el seu relat Les Encantades:

Aquelles criatures místiques […] em van commoure d’una manera que no resulta fàcil d’explicar. Semblava que acabessin d’emergir dels fonaments del món, lentes i pesades […]. El sentiment més profund que despertaven aquestes criatures era el de l’eternitat, el de la resistència indefinida i il·limitada.

És el mateix sentiment que m’inspiren els xifosurs cada mes de juny. Adonar-te d’aquesta perpetuïtat del temps et fa sentir una sensació de pau il·limitada, distanciant-te de l’escala del temps, de les presses i la vida quotidiana. Visitar aquestes illes volcàniques i aquests atols coral·lins i, sobretot, vagarejar per aquest bosc de cícades de Rota, m’ha fet copsar l’autèntic sentit de l’antiguitat de la terra, i de l’evolució lenta i continuada que segueixen diferents formes de vida per veure la llum. Estant aquí, dempeus al mig de la selva, sento que formo part d’una identitat més gran, més serena; em sento estretament lligat a la terra, convertida ara en casa meva.^[108]

Comença a vesprejar, i mentre Tommy i Beata cullen unes plantes medicinals, m’assec a la platja, a contemplar la mar. Les cícades freguen gairebé la vora de l’aigua, i les seves llavors gegants banyen tota la sorra, junt amb les closques dures d’ous de taurons i rajades, que per la forma recorden unes galetes de la sort d’allò més estrafolàries. S’ha girat una mica de vent, que fa cruixir les fulles de les cícades i ondula amb dolçor les aigües. Els crancs fantasmes i violinistes, que durant el dia resten amagats per la calor, han sortit del cau i es belluguegen d’un costat a l’altre. El rompent inunda tota la platja, com ha fet al llarg de milers de milions d’anys, des que la terra va emergir de les aigües; i el so que emet és antic, sedant, hipnòtic.

Observo les llavors de les cícades amb curiositat i em vénen al cap les paraules que ha xiuxiuejat Beata: que poden surar i tal vegada sobreviure a una llarga immersió en l’aigua del mar. La majoria, sens dubte, s’han desprès dels arbres que m’abriguen, però potser n’hi ha algunes que són nòmades, que han vingut de Guam, o d’illes més remotes, Yap, les Palau, o fins i tot encara més lluny.

Una onada s’abalança sobre la sorra i s’enduu un parell de llavors, que suren, gronxant-se, prop de la vora. Passats cinc minuts, una de les llavors descansa altre cop damunt la sorra, mentre la que era la seva companya, perquè ara ja se n’ha separat, es continua balancejant en l’onatge, endinsant-se en l’oceà. Em pregunto cap a on anirà, si sobreviurà, si els corrents la tornaran a Rota o, per contra, se l’emportaran a una altra illa del Pacífic, a centenars, a milers potser, de quilòmetres de distància. Al cap de deu minuts, ja l’he perduda de vista. Ha emprès, com un petit vaixell, el gran viatge per alta mar.