PINGELAP

Pingelap és un dels vuit atols que esquitxen les aigües oceàniques del voltant de Pohnpei. En temps passats, també havien estat unes illes de notables elevacions volcàniques, però des del punt geològic són més antigues que Pohnpei i, durant molts milions d’anys, s’han anat erosionant i enfonsant; així doncs, avui en dia només hi queden uns anells coral·lins entorn de les albuferes, amb la qual cosa la superfície emergida que ocupa el conjunt d’atols —Ant, Pakin, Nukuoro, Oroluk, Kapingamarangi, Mwoakil, Sapwuahfik i Pingelap— no supera els vuit quilòmetres quadrats. A pesar que Pingelap és un dels que es troben més allunyats de Pohnpei, de la qual el separen més de tres-cents quilòmetres d’aigua, tot sovint tempestuosa, va ser colonitzat abans que la resta d’atols, fa uns mil anys, i encara avui s’hi concentra el major nucli de població, amb set-cents habitants. El comerç i les relacions entre les illes són mínimes, i només un vaixell, el Microglory, que transporta càrrega i, de manera ocasional, passatgers, realitza un circuit intern cinc o sis vegades a l’any, sempre que el vent o l’estat de la mar ho permetin.

Com que el Microglory no salpava fins al mes següent, vam haver de llogar una avioneta d’hèlices de la Pacific Missionary Aviation; el pilot, un jubilat d’una companyia aèria de vols comercials, era natural de Texas, però ara residia a Pohnpei. Amb penes i treballs, vam aconseguir encaixonar-nos a dins l’aparell, entre tot l’equipatge, l’oftalmoscopi, el material per a proves, els equips de busseig, les càmeres fotogràfiques i els aparells enregistradors, i uns recanvis especials per a acromatòpsics: dos-cents parells de viseres protectores, de diverses intensitats i matisos, i un nombre inferior d’ulleres i lents per a nens.

L’avioneta, especialment dissenyada per a les pistes d’aterratge dels atols, tan limitades, avançava parsimoniosa sobre l’oceà, però brunzia segura i plàcida, i volàvem a tan poca altura que vam poder veure bancs de tonyines nedant en l’aigua. No va ser fins al cap d’una hora que vam albirar l’atol de Mwoakil, i al cap d’una altra que vam distingir els tres illots de l’atol de Pingelap, una mena de mitja lluna esquinçada al voltant de l’albufera.

Vam sobrevolar l’atol dues vegades per obtenir-ne una visió més precisa, però al principi tan sols hi vam saber apreciar un bosc molt dens. Únicament quan vam descendir a uns seixanta metres del terra, gairebé a frec de les capçades, vam descobrir uns senderons que s’obrien pas entre l’espessor, i unes casetes que provaven d’ocultar-se sota el fullatge.

Tot d’una, es va girar un vent molt fort —l’aire era tranquil fins feia uns minuts—, i els cocoters i els pandanus van començar a agitar-se amb fúria. Mentre ens dirigíem a la diminuta pista de ciment situada en un extrem de l’atol, construïda cinquanta anys enrere pels japonesos invasors, un vent de cua ens va envestir aïrat a prop del terra i gairebé ens va fer sortir de la pista. El pilot va intentar no perdre el control de l’aparell, que no parava de cuetejar; ara corríem el perill de no poder aturar-nos a temps, en haver estat a punt de precipitar-nos a l’aigua. Hi va posar tot el seu esforç i, a l’últim, acompanyat també per la sort, va ser capaç d’adreçar l’avioneta; va anar d’un pèl que no féssim cap a l’albufera.

—Tot bé, senyors? —ens va preguntar, i a continuació va exclamar per a si mateix—: El pitjor aterratge de la meva vida.

Knut i Bob estaven pàl·lids, com el pilot; ells ja s’imaginaven sota les aigües de l’albufera, tancats a l’avió, lluitant debades per sortir-ne, ofegant-s’hi… En canvi, curiosament, a mi aquella situació em va merèixer indiferència, i fins i tot vaig pensar que hauria estat divertit, romàntic, morir als esculls, però aleshores, de sobte, em van venir unes nàusees incontenibles. Tot i així, en aquell estat extrem, entre el fort carrisqueig dels frens, vam poder apreciar rialles i crits d’alegria tot al nostre voltant. En sortir, encara blancs de l’ensurt, dotzenes de criatures bellugadisses i morenes van aparèixer entre el boscatge, amb tot de flors i fulles de plataners, i van córrer cap a nosaltres enriolades. De primer no vaig veure cap adult, i per un moment vaig creure que Pingelap era una illa poblada només per nens. I, durant aquell primer i llarg instant, mentre els menuts saltaven de l’espessor, alguns agafats per les espatlles, i la vegetació pictòrica del tròpic ens embriagava, la bellesa primitiva, tant humana com natural, es va apoderar de mi. Vaig sentir una onada d’amor pels nens, per la selva, per l’illa, per tota l’escena; tenia la sensació de trobar-me al paradís, en una realitat quasi màgica. «Ja hi sóc», vaig pensar, «a la fi hi he arribat». Vaig desitjar passar allí la resta de la meva vida, i que alguns d’aquells menuts tan dolços fossin meus.

—És meravellós —em va xiuxiuejar Knut, embadalit, que era al meu costat—. Mira aquell nen, i aquell altre, i el d’allà…

Vaig seguir la seva mirada i, de cop, em vaig adonar d’un detall que m’havia passat desapercebut: entre la canalla que ens rodejava, en grups, hi havia uns menuts que parpellejaven, mig aclucaven els ulls, molestos pel sol tan potent, i un d’ells, més gran, es cobria el cap amb un mocador negre. Només en baixar de l’avioneta, Knut va saber que eren acromatòpsics, com ell, al mateix temps que les criatures l’identificaven com un germà més, en veure’l pestanyejar rere les ulleres fosques.

Tot i que Knut havia llegit molta bibliografia científica i ja havia tingut ocasió de conèixer algun acromatòpsic, no estava preparat per trobar-se envoltat d’una gent que patia la seva mateixa afecció, d’uns desconeguts a l’altra punta del món amb qui, durant uns moments, es va sentir unit. Per a tota la resta, que fèiem d’observadors, va ser un encontre d’allò més insòlit però, alhora, commovedor: Knut, noruec, blanc de pell, amb la seva roba occidental i la càmera al coll, al costat dels petits de Pingelap, tan bruns.^[11]

Un embolic de mans ens van arrabassar, ansioses, les maletes, mentre d’altres carregaven l’equip en un carretó improvisat, una estructura inestable de taulons toscos damunt unes rodes de bicicleta que trontollaven cada vegada més. A Pingelap no hi ha vehicles amb motor ni carrers pavimentats, tan sols senders de terra o grava que creuen el bosc, tots connectats, ja sigui d’una manera directa o indirecta, amb la via principal, un camí més ample flanquejat de cases, algunes amb sostres de llautó i d’altres fets de palla i fulles. Doncs cap allà ens dirigíem, escortats per aquella tropa tan engrescada de nens i joves (encara no havíem vist ningú que passés dels vint-i-cinc o trenta anys).

La nostra arribada —amb sacs de dormir, ampolles d’aigua i equips mèdics i de rodatge— va ser un fet gairebé sense precedents; els més petits de l’illa van quedar fascinats, no tant per les càmeres, sinó per la girafa del micròfon i la gorra llanuda, i l’endemà ja s’havien fet tots una girafa amb unes branques de plataner i un coco. Festa i alegria, era tot el que emanava d’aquella desfilada espontània, sense ordre ni programa, ni líder ni precedències; un batibull de gent bocabadada que es miraven els uns als altres mentre avançaven pel poble-bosc de Pingelap, no sense parades, tombs i voltes. De sobte, uns garrins de clapes blanques i negres se’ns esmunyien corrents entre les cames; no semblaven esquerps, però no mostraven cap mena d’afecte, ni tampoc es deixaven domesticar, talment com si tinguessin una vida independent dels humans, com si l’illa també els pertanyés. Ens va impressionar el fet que el porcs fossin blancs i negres, i ens vam preguntar, mig en broma, si es tractava d’una varietat criada especialment per una comunitat acromatòpsica, o per a ella.

Cap de nosaltres no ho va comentar en veu alta, però el nostre intèrpret, James James, un jove acromatòpsic molt intel·ligent —a diferència de la majoria d’illencs, havia passat força temps fora de Pingelap i havia estudiat a la Universitat de Guam— ens ho va llegir a la mirada.

—Els nostres avantpassats, fa un miler d’anys, van portar aquesta classe de porcs quan van venir a Pingelap, junt amb l’arbre del pa i el nyam, i els mites i els rituals del nostre poble.

Malgrat que els porcs sempre rondaven per qualsevol lloc on hi hagués menjar (evidentment, els encantaven els plàtans, i també els cocos i els mangos podrits), tots, segons James, tenien amo i, de fet, eren considerats com un clar exponent de la riquesa que posseïen i la seva prosperitat. Els porcs eren, originàriament, una menja de la reialesa, i només el rei, el nahnmwarki, els podia degustar. Ni tan sols actualment no se sacrifiquen gairebé mai, només amb motiu d’alguna cerimònia especial.^[12]

Knut no solament va quedar captivat pels porcs, sinó per la riquesa de la vegetació, que ell podia apreciar amb claredat, potser amb més claredat que nosaltres. Per als que percebíem correctament el color, al principi el bosc no era altra cosa que una confusió de verds; per a Knut, en canvi, era una polifonia de brillantors i tonalitats, de formes i textures, fàcils d’identificar i diferenciar les unes de les altres. Li ho va comunicar a James, el qual li va respondre que a ell també li passava el mateix, a ell i a tots els acromatòpsics de l’illa, que reconeixien sense dificultat les plantes de l’entorn. Segons James, era possible que els hi ajudés la naturalesa del paisatge, monocromàtica en essència: a l’atol hi creixia una minsa colònia de flors i fruites vermelles, que de ben segur passava inadvertida en unes condicions de llum determinades. Ara bé, totes les altres plantes eren, literalment, verdes.^[13]

—Però, i els plàtans, per exemple? Pots diferenciar els grocs dels que són verds? —li va preguntar Bob.^[14]

—No, no sempre —va respondre James—. A mi, els que són de color verd pàl·lid em semblen iguals que els grocs.

—Aleshores, com saps quan un plàtan està madur?

Per explicar-li-ho, James va preferir anar cap a un plataner i prendre’n un plàtan d’un verd molt lluent, curosament seleccionat. A continuació l’hi va donar.

Bob el va pelar, sorprès que no li costés gens. Primer en va fer una mossegadeta, cautelós, i tot seguit en va engolir la resta.

—Ja ho veus, doncs —va fer James—. No ens guiem només pel color. Nosaltres ens els mirem, els toquem, els ensumem, i és així com ho sabem. Ho tenim tot en compte, nosaltres, no el color i prou!

De l’aire estant, havia pogut observar l’aspecte general de Pingelap: tres illots que formaven un anell discontinu al voltant de l’albufera central, d’uns dos quilòmetres i mig de diàmetre. En aquell moment, mentre caminava per una llengua de terra, entre el rompent agitat a una banda i l’albufera serena, a uns cent metres escassos, a l’altra, vaig recordar el temor que els van infondre als primers exploradors aquestes terres de formes tan estranyes, les quals no s’assemblaven a res del que havien vist. «És una meravella», va escriure Pyrard de Laval el 1605, «contemplar cadascun d’aquests atols, envoltats d’un banc de pedra impressionant, que no ha estat creat per la mà de l’home».

Cook, mentre navegava per les aigües del Pacífic, es va sentir intrigat per aquests atols baixos i, ja al 1777, va parlar del desconcert i la controvèrsia que suscitaven:

Alguns sostenen que són les restes d’unes grans illes, les quals en temps remots estaven unides i formaven una superfície contínua de terra que el mar, al llarg dels anys, va anar erosionant fins a deixar-ne solament les zones més elevades. […] N’hi ha d’altres, com jo, […] que opinen que cal cercar-ne l’origen en uns bancs de sorra o de coral que van anar creixent; i, per últim, n’hi ha que creuen que van néixer com a conseqüència dels terratrèmols.

No obstant això, al principi del segle XIX ja se sabia que el coral viu no pot créixer a més de trenta metres per sota de la superfície i que necessita una base sòlida on sustentar-se; per contra, els atols coral·lins poden sorgir en les profunditats oceàniques. Així doncs, era inconcebible, com va suposar Cook, que els sediments o els corals sortissin a la superfície des dels fons oceànics.

Sir Charles Lyell, el geòleg per excel·lència de la seva època, va postular que els atols eren les vores incrustades de coral de volcans submarins que havien emergit. Malgrat tot, aquesta hipòtesi semblava ben improbable, ja que un nombre il·limitat de volcans haurien d’haver ascendit fins a uns quinze o uns vint-i-cinc metres de la superfície i convertir-se en una plataforma per al coral, sense arribar a aflorar-hi mai.

Darwin, a la costa xilena, va poder conèixer per experiència pròpia els grans cataclismes causants dels terratrèmols i els volcans. Per ell, eren «parts d’un dels fenòmens més importants als quals està subjecte aquest món», és a dir, la inestabilitat, els continus moviments i les oscil·lacions geològiques de l’escorça terrestre. Les elevacions i els enfonsaments extraordinaris que va presenciar van donar curs a la seva imaginació: mentre que els Andes s’enlairaven milers de metres, el fons del Pacífic se submergia en la mateixa proporció, però en sentit contrari. Doncs va ser a partir d’aquestes imatges imprecises d’elevacions i enfonsaments que va poder explicar l’origen de les illes oceàniques i la subsidència que havia fet possible la formació d’atols coral·lins. Darwin va donar la volta a la teoria de Lyell, per dir-ho d’alguna manera, i va postular que el coral no creixia al cim dels volcans en fase de formació, sinó als vessants, que cada vegada se submergien més; per tant, atès que amb el temps la roca volcànica acabava per erosionar-se i enfonsar-se al mar, sols en quedaven les vores de coral, que formaven un escull coral·lí. A mesura que el volcà se submergia, anaven apareixent noves capes de pòlips de coral, ara ja amb la forma característica d’atol, que s’elevaven cap a la llum i la calor, sense les quals no podien sobreviure. Segons els càlculs de Darwin, aquest procés de formació no es completaria abans d’un milió d’anys.

Darwin va aportar una prova a curt termini d’aquesta subsidència: les palmeres i els edificis que havien quedat submergits en l’aigua; de tota manera, es va adonar que li resultaria ben bé impossible d’obtenir una prova irrefutable d’aquest procés geològic tan lent. En efecte, la seva teoria, tot i la bona acceptació de què va gaudir, no es va confirmar fins a un segle més tard, quan es va perforar el coral de l’atol d’Eniwetak fins a topar amb la roca volcànica, a una profunditat de mil quatre-cents metres.^[15] Per a Darwin, el coral que dóna forma als esculls constituïa un recordatori únic de les oscil·lacions subterrànies de nivell […] cada atol és un monument erigit damunt d’una illa ja desapareguda. D’aquesta manera, com un geòleg que hagués viscut deu mil anys i hagués anotat cadascun dels canvis observats, hauríem de comprendre aquest gran sistema que ha fragmentat la superfície del planeta i intercanviat el lloc que ocupaven la terra i l’aigua.

Mentre contemplava Pingelap i pensava que el volcà sublim que un dia va ser es va anar enfonsant, a poc a poc, durant milions d’anys, vaig tenir la sensació, gairebé tangible, de la infinitud del temps, i que la nostra expedició als mars del sud no seria només un viatge en l’espai, sinó també en el temps.

El vent que s’havia aixecat de cop i volta i que de poc no ens arrossega fora de la pista estava amainant, però les capçades de les palmeres continuaven estremint-se amb força, i encara podíem sentir el rugit de l’onatge en arremetre, tot encrestat, contra l’escull. Els tifons, que causen estralls en aquesta part del Pacífic, poden tenir uns efectes especialment devastadors en un atol coral·lí com Pingelap (que en cap punt no s’eleva més de tres metres per sobre del nivell del mar), atès que tota l’illa pot quedar inundada, submergida en les aigües fustigades pel vendaval. El tifó Lengkieki, que va arrasar Pingelap cap al 1775, va matar el noranta per cent de la població, i la majoria dels supervivents van anar morint de fam; tota la vegetació —cocoters, arbres del pa, plataners— va quedar destrossada per complet, amb la qual cosa el peix va passar a ser l’únic aliment dels illencs.^[16]

En aquell temps, la població de Pingelap s’acostava als mil habitants; l’illa havia estat colonitzada vuit-cents anys enrere. Es desconeix la procedència dels primers pobladors, però tenien un sistema jeràrquic molt complex, governat per la monarquia hereditària del nahnmumrkis, una cultura i una mitologia orals, i un llenguatge ja tan evolucionat que amb prou feines resultava intel·ligible per als «continentals» de Pohnpei.^[17] Aquesta cultura tan florescent quedaria reduïda, al cap d’unes setmanes de l’assot del tifó, a uns vint supervivents, entre els quals es trobaven el nahnmwarki i altres membres de la casa reial.

Els naturals de Pingelap són extraordinàriament fèrtils, i només en unes dècades la població va arribar als cent habitants. Per desgràcia, aquests descendents, fruit d’un caràcter heroic, però també de múltiples relacions endogàmiques, van portar altres problemes. Es van començar a propagar uns trets genètics poc comuns entre els avantpassats, i a la quarta generació després del tifó va aparèixer una «nova» malaltia. Els primers infants afectats pel trastorn ocular de Pingelap van néixer durant la dècada del 1820, i en l’espai d’unes quantes generacions el seu nombre s’havia incrementat fins al punt de representar més del cinc per cent de la població, aproximadament el mateix percentatge que existeix en l’actualitat.

És probable que el defecte congènit causant de l’acromatòpsia ja existís entre els habitants de les Carolines des de temps remots; ara bé, era un gen recessiu, i mentre la població fos prou nombrosa, la possibilitat que dos portadors contraguessin matrimoni i que, a més, els seus fills desenvolupessin la malaltia, era mínima. Aquesta situació va canviar com a resultes del tifó i, segons diversos estudis genealògics, el nahnmwarki va ser l’origen d’aquest trastorn ocular.^[18]

Els nadons afectats semblaven normals al principi, però al cap de dos o tres mesos començaven a pestanyejar, a fer ganyotes i a forçar els ulls, i també a girar el cap davant d’una llum molt intensa; i passats uns mesos, ja era evident que, de lluny, no apreciaven els detalls o petits objectes. Als cinc o sis anys, no podien distingir els colors. Es va encunyar el terme maskun («no veure-hi») per descriure aquest trastorn tan singular, que es presentava amb la mateixa freqüència tant en els nens com en les nenes, uns infants que, en tots els altres aspectes, eren absolutament normals, igual d’intel·ligents i actius que els seus amics.

Avui dia, més de dos-cents anys després del tifó, una tercera part de la població és portadora del gen de maskun i, de set-cents illencs, cinquanta-set són acromatòpsics. Mentre que a Pingelap una de cada dotze persones pateixen acromatòpsia, a la resta del món la incidència és inferior a un cas per tres-centes mil persones.

Finalment, la nostra comitiva desgavellada, després de fer infinites ziga-zagues pel bosc, entre els saltirons dels menuts i les corredisses dels garrins, es va plantar davant de l’edifici de l’administració de Pingelap, una de les tres o quatre construccions de dos pisos i maons lleugers que s’erigien a l’illa. Allà, el nahnmwarki, el jutge de pau, i també altres autoritats ens van rebre amb un posat cerimoniós, i nosaltres les vam saludar amb el mateix formalisme. Una dona nadiua de Pingelap, Delihda Isaac, va actuar d’intèrpret i, després de fer totes les presentacions, ens va comentar que tenia una consulta mèdica a l’altre costat del carrer, on tractava tota classe de lesions i malalties. Feia uns dies, només, ens va dir, havia assistit el part d’un nadó que venia de natges, una feina difícil si es té en compte que no disposava de l’instrumental mèdic adequat, però tant el fill com la mare no corrien perill. A Pingelap no hi ha metge, però Delihda havia estudiat fora de l’illa i tot sovint l’ajudaven joves de Pohnpei que hi anaven a fer pràctiques. Qualsevol problema mèdic que ella no podia resoldre havia d’esperar la visita d’una infermera de Pohnpei, que una vegada al mes feia la ronda a totes les illes. A pesar d’això, com va observar Bob, rere la gentilesa i la sensibilitat d’aquella dona, s’hi amagava una «força interior d’un valor incalculable».

A continuació, Delihda ens va mostrar l’interior de l’edifici; quasi totes les estances eren buides i, per l’aspecte que tenia, el vell generador de querosè que havia d’il·luminar-les feia anys que estava en inactivitat.^[19] Al capvespre, la dona ens va guiar fins a la casa del jutge de pau, on ens allotjaríem. No hi havia cap llum per enlloc, ni als carrers ni als habitatges, i aviat la negror va caure sobre nosaltres. La casa, construïda amb blocs de formigó, era fosca i petita, i a dins hi feia una calor asfixiant, com si fóssim en una sauna, tot i que el sol ja reposava; però tenia una terrassa deliciosa, a l’abric d’un arbre del pa i un plataner gegants. Hi havia dues cambres; Knut dormiria a baix, a l’habitació del jutge de pau, i Bob i jo, a dalt, a la dels nens. Ens vam mirar l’un a l’altre, presos de pànic —tots dos patim d’insomni, no podem sofrir la calor i som uns lectors nocturns incansables—, i ens vam preguntar com ens ho faríem per sobreviure, a partir d’ara, a unes nits eternes, si ni tan sols podíem llegir.

Aquella nit no vaig parar de regirar-me al llit, desvetllat en part per la calor i la humitat, i en part per l’excitació que sentia, la qual em va fer veure unes visions d’allò més estranyes, com em passa de vegades quan em ve migranya; en aquesta ocasió, uns arbres del pa i uns plataners il·lusoris s’anaven succeint, onejants, sobre el sostre ennegrit. I, a més, estava tan eufòric ara que, a la fi, havíem arribat a l’illa dels cecs al color que m’era impossible aclucar l’ull.

Cap de nosaltres no va dormir bé la primera nit a Pingelap. A l’alba, ens vam trobar a la terrassa, ullerosos, i vam decidir explorar l’illa. Em vaig endur la llibreta i, mentre caminàvem, hi vaig anotar algunes observacions (encara que la tinta s’escorria per la humitat):

Arreu trobàvem arbres del pa, de tant en tant agrupats en flotons, amb aquelles fulles immenses i lobulades, carregats d’aquells fruits gegantins que Dampier, fa tres-cents anys, va comparar amb les llesques de pa.^[20] Mai no havia vist uns arbres tan generosos; creixen molt fàcilment, havia assegurat James, i cada arbre pot arribar a donar un centenar de fruits l’any, una quantitat més que suficient per alimentar un home. Un sol arbre pot ser productiu durant uns cinquanta anys, com a mínim, i després se n’acostuma a treballar la fusta, que s’usa especialment per a la quilla de les canoes.

Dotzenes de nens ja nedaven als esculls; alguns eren tan petits que a penes sabien caminar, però es capbussaven a l’aigua sense por, plena de corals esmolats, entre una gran cridòria. N’hi havia dos o tres que eren acromatòpsics, i xipollejaven i reien divertits amb la resta; formaven tots una pinya, almenys en aquelles edats, i com que encara era d’hora i el cel estava ennuvolat, el sol tènue del matí no els enlluernava. Diversos nois s’havien lligat a les mans les soles de goma d’unes sandàlies velles i clapotejaven molt àgils, com si fossin gossos; d’altres, més amants de les guerres d’aigua, bussejaven fins al fons, n’arrencaven els cogombres de mar gegantins i túmids que l’atapeïen i els espremien per remullar l’enemic… Jo sentia un afecte especial per les holotúries, i vaig desitjar que sobrevisquessin.

Em vaig ficar a l’aigua i vaig començar a bussejar, cap als cogombres de mar. Havia llegit que, en una època, se n’havien exportat ingents quantitats a Malàisia, a la Xina i al Japó, països on són molt apreciats i es coneixen com a trepang, bêche-de-mer o namako. De tant en tant, m’encanta paladejar-ne un; tenen una carn gelatinosa, com una mena de cel·lulosa animal, que trobo deliciosa. En arribar a la platja, amb una holotúria a les mans, li vaig demanar a James si a Pingelap en menjaven gaires.

—Sí, sí que en mengem —va explicar—, però són dures i costen molt de coure. Ara, aquesta —va afegir, assenyalant l’Stichopus que havia pescat— te la pots menjar crua.

Tot seguit hi vaig clavar mossegada, preguntant-me si feia broma. Em va ser impossible trencar-ne l’integument cuirassat; era com menjar-se un sabatot desgastat de tant fer-lo servir.^[21]

En acabat d’esmorzar, vam visitar una família nadiua, els Edward. Entis Edward era acromatòpsic, com els seus tres fills; el més menut era una criatura de pit, que no parava de fer ganyotes pel sol, i la gran, un noieta d’onze anys. La seva dona, Emma, tenia una visió normal, però evidentment era portadora del gen. Entis era un home instruït i, malgrat que no dominava prou l’anglès, posseïa una eloqüència natural; era pastor de l’Església congregacionalista i pescador, una persona respectada per tota la comunitat. Ara bé, no se’n trobaven, de casos com ell. La majoria dels que naixien amb maskun no aprenien mai a llegir, en no veure el que el professor escrivia a la pissarra; i, a més, tenien menys oportunitats de casar-se, en part perquè, probablement, els fills en quedarien afectats, i en part perquè no podien treballar a la llum del sol, a diferència de gairebé tots els illencs.^[22] Entis era una excepció, i n’era conscient.

—He tingut molta sort —va reconèixer—. No ho han tingut tan fàcil, els altres.

A banda dels problemes socials que originava, i a pesar de la intolerància a la llum intensa i de la incapacitat d’apreciar detalls, Entis no considerava la ceguesa al color com una invalidesa. Tan aviat com ho va dir, Knut va assentir amb el cap; havia estat ben atent a totes les explicacions d’Entis, i s’hi va sentir identificat en molts aspectes. Aleshores li va mostrar el monocle, un tercer ull per a ell, que sempre portava penjat al coll. A Entis se li va il·luminar el rostre de goig quan, després d’ajustar-ne el focus, va poder veure, per primera vegada, les barques gronxant-se a l’oceà, els arbres a l’horitzó, la cara de la gent a l’altra banda del camí i, enfocant a baix, a la punta dels seus dits, els detalls de les espires. Llavors, sense pensar-s’ho, Knut es va treure el monocle del coll i el va oferir a Entis. L’home, visiblement emocionat, no va dir res, però Emma va entrar a la casa i al cap d’un segon en va sortir amb un collaret preciós que havia fet ella mateixa, tres cadenetes de petxines de cauri; era l’objecte més preuat que posseïa la família, i el va oferir solemne a Knut, mentre Entis observava.

Knut se sentia despullat sense el monocle, però alhora immensament feliç. «Ha estat com donar-li mig ull, perquè el necessito per veure-hi», va dir. «Li farà molt de servei, a ell. Jo ja me’n compraré un altre».

L’endemà ens vam trobar James, que mig aclucava els ulls mentre mirava un grup de joves que jugaven a bàsquet. Com a guia i intèrpret, ens havia semblat una persona molt competent, alegre i sociable, plenament integrada a la societat, però ara, per primer cop, se’l veia reservat i pensarós, un xic solitari i compungit. Hi vam començar a parlar, i vam saber una mica més de la seva història. No havia tingut una vida ni una infància fàcils, com la resta d’acromatòpsics de Pingelap: la llum del sol l’encegava, en el sentit literal de la paraula, i per sortir al carrer s’havia de tapar els ulls amb un mocador fosc. No podia jugar a l’aire lliure amb els altres nens. La seva agudesa visual era mínima, i per poder llegir s’havia d’acostar els llibres de text a vuit centímetres dels ulls. No obstant això, com que era un noiet molt viu i espavilat, aviat va aprendre a llegir, cosa que li encantava, tot i la seva incapacitat. Com Delihda, havia anat a Pohnpei a completar els seus estudis (a Pingelap només hi ha una petita escola de primària). Intel·ligent i ambiciós, aspirant a una vida millor, James va aconseguir una beca per a la Universitat de Guam, on va estar cinc anys, fins a llicenciar-se en sociologia. Havia tornat a Pingelap ple de grans ideals: ajudar els nadius a rendibilitzar la venda dels seus productes, millorar l’assistència mèdica i l’atenció als infants, fer arribar l’electricitat i l’aigua corrent a totes les cases, elevar el nivell escolar, inculcar una nova consciència política i nacional a l’illa i, en últim lloc, garantir el dret natural de tots els habitants, sobretot de la població acromatòpsica, a l’educació, a la qual ell li havia costat tant d’accedir.

Cap d’aquests propòsits no es van fer realitat. James va topar amb una inèrcia i una resistència al canvi molt dominants, i a poc a poc es va anar retirant del combat. A Pingelap no hi podia trobar cap feina que s’adigués a la seva formació o aptituds; per causa de l’economia de subsistència, a l’illa només hi havia lloc per a unes quantes infermeres, un jutge de pau i un parell de professors. A més, la seva manera de pensar i concebre la vida, l’estada a la universitat, el mantenien una mica al marge d’aquell petit món que una vegada havia deixat, i s’hi trobava estrany, com un foraster.

A l’entrada de la casa dels Edward havíem vist una estora d’un disseny molt bonic, i ràpidament ens vam adonar que n’hi havia pertot arreu, no solament davant les cases típiques ensostrades amb palla, sinó també a la porta dels edificis més moderns, construïts amb blocs de formigó i el sostre de làmines de zinc ondulades. El teixit d’aquestes estores era un art que no havia canviat «des de l’inici dels temps», ens va assegurar James; encara s’usaven les fibres de sempre, elaborades a partir de les frondes de palmera, per bé que els colorants naturals s’havien substituït per un tint blau fosc que s’obtenia del paper de carbó sobrant, del qual els illencs tenien poca necessitat. La mestra en aquest art era una nativa cega al color que havia après la tècnica de la seva mare, que també ho era. James va voler que la coneguéssim; la dona exercia l’ofici, summament laboriós, a l’interior d’una cabana tan fosca que al principi amb prou feines hi vèiem, pel contrast amb la llum intensa del sol (Knut, per la seva banda, es va treure les dues ulleres i ens va confessar que, visualment, era el lloc de tota l’illa on havia estat més a gust). A mesura que ens adaptàvem a la foscor, vam començar a apreciar l’art tan especial amb què anava confeccionant els dibuixos, guiant-se per les brillantors i lluminositats vàries de les fibres, les quals van desaparèixer de cop quan vam exposar una de les estores al sol.

Feia pocs dies, va explicar Knut a la dona, la seva germana Britt, per demostrar que era possible fer-ho, havia teixit una jaqueta de punt de setze colors diferents. Se n’havia sortit molt bé —per no perdre la pista dels fils de llana, els havia marcat amb un número—, i hi havia plasmat unes imatges i uns dibuixos d’allò més minuciosos extrets de contes noruecs; ara bé, havia utilitzat uns marrons i uns violats tan apagats, uns colors que tenen molt poc contrast cromàtic, que eren quasi invisibles per a un ull normal. Britt, en canvi, com que sols es fixava en les diferents intensitats lluminoses, els distingia clarament, potser millor que els que podem veure el color. «És el meu art especial i secret», li va dir. «Has de ser totalment acromatòpsic per descobrir-lo».

Més tard, vam anar al dispensari de Pingelap per conèixer altra gent que patia de maskun; hi vam trobar, almenys, uns quaranta pacients, més de la meitat dels acromatòpsics de l’illa. Vam asseure’ns a la sala principal; Bob duia l’oftalmoscopi, les lents per graduar la vista i els cartells per estimar-ne l’agudesa, mentre que jo anava carregat amb un bon feix de fils, dibuixos i llapis de tots colors, i el material per avaluar la percepció del color. Knut s’havia emportat un conjunt de làmines del pintor Sloan per mesurar el grau d’acromatòpsia. Jo no les havia vistes mai, i Knut em va explicar en què consistia la prova.

—Cadascuna d’aquestes làmines conté una sèrie de quadrats grisos que únicament varien en el to, i van del gris més fluix al més fort, ben bé negre. Cada quadrat té un forat al mig i, si col·loco un full de paper d’algun color per darrere la làmina, així, un dels quadrats coincidirà amb el color; és a dir, tindran la mateixa densitat. —Llavors va assenyalar un punt taronja, que destacava sobre un fons d’un gris mitjà—. Per a mi, el punt de dins i el contorn són iguals.

Aquella prova no tindria cap mena de sentit per a una persona amb una visió normal, ja que un color mai no pot «coincidir» amb un gris; en canvi, resulta molt indicada per a un acromatòpsic, que veu tots els colors, i tots els grisos, com a lluïssors diferents. Hauria estat ideal que la prova s’hagués dut a terme sota un mateix model de font lluminosa, però a l’illa no hi ha electricitat; per tant, Knut va haver de fer-se servir de patró per determinar el grau d’acromatòpsia, comparant les respostes de cada pacient amb les seves. Pràcticament en tots els casos, van ser les mateixes, o molt similars.

Les proves mèdiques acostumen a ser privades, però allò va ser tot un espectacle per a dotzenes de nois, que tafanejaven enganxats a les finestres o voltaven amunt i avall mentre estàvem enfeinats amb les proves, donant un aire comunitari i humorístic, ben bé festiu, a l’ocasió.

Bob desitjava comprovar la refracció en cada pacient i examinar-los les retines amb cura, tot un repte, perquè els seus ulls no paraven de parpellejar pel nistagme. Naturalment, no li va ser possible veure-hi els bastonets i els cons microscòpics (o l’absència d’aquests) d’una manera directa, però tampoc no hi va detectar cap anomalia mitjançant l’oftalmoscòpia. A pesar que alguns investigadors havien relacionat el maskun amb una miopia acusada, Bob va comprovar que no tots els acromatòpsics eren miops (Knut, per exemple, és hipermetrop), de la mateixa manera que un percentatge semblant de nadius amb una visió normal del color també ho eren. En el cas que a Pingelap existís una forma de miopia genètica, intuïa Bob, es devia haver transmès amb independència de l’acromatòpsia.^[23] Ara bé, també era factible, va afegir, que els primers investigadors haguessin exagerat els informes sobre la miopia, en adonar-se de l’elevat sector de la població que parpellejava i s’apropava els objectes de dimensions més petites per veure’ls bé; en realitat, aquest comportament, que podria indicar miopia, reflectia la intolerància a la llum intensa i la reduïda agudesa visual que caracteritzen l’acromatòpsia.

Vaig preguntar als acromatòpsics si eren capaços d’apreciar el color dels diferents fils, o almenys, d’aparellar-los. Evidentment, aquesta combinació s’havia de fer en funció de la lluminositat, no del color; en aquest sentit, el groc i el blau cel es podien agrupar amb el blanc i, els vermells i els verds vius, amb el negre. També vaig portar les làmines de la prova pseudoisocromàtica d’Ishihara, emprades per al diagnòstic de l’acromatòpsia parcial, en les quals hi ha dibuixats una sèrie de nombres i figures, compostos per conjunts de punts, que no es poden diferenciar dels punts del voltant per la lluminositat, sinó pel color. Paradoxalment, les imatges d’algunes de les làmines d’Ishihara no poden ser apreciades per les persones amb visió normal, sinó només per acromatòpsics, atès que els punts són tots del mateix color, però varien lleugerament pel que fa a la intensitat. Els nois més grans que patien de maskun es van mostrar molt entusiasmats amb aquest últim tipus de làmines, i no paraven de barallar-se per ocupar el lloc d’examinador i indicar-me els nombres especials que no veia.

Gràcies a la presència vital de Knut durant les proves, i al fet que va compartir amb nosaltres les seves experiències, vam aconseguir apartar les nostres preguntes de la simple especulació personal i unir-nos per la mateixa causa, amb la qual cosa, en últim terme, vam ser capaços d’analitzar les idees amb una actitud ferma. I és que, en efecte, tot i que la ceguesa als colors no es considerava un tema preocupant, existien moltes creences errònies sobre el maskun; així, per exemple, la gent temia que fos una malaltia progressiva i a la llarga provoqués ceguesa total, i que pogués estar relacionada amb el retard mental, la bogeria, l’epilèpsia o els problemes cardíacs. Alguns creien que podia aparèixer a conseqüència d’imprudències que s’havien comès durant l’embaràs, o que es transmetia per una espècie de contagi. Per bé que, en certa manera, la població era conscient que el maskun tendia a aparèixer en determinades famílies, se sabia ben poca cosa sobre els gens recessius i l’herència. Bob i jo vam insistir en el fet que el maskun no era progressiu, que afectava solament uns aspectes de la vista en concret i que, amb unes ajudes òptiques molt senzilles —ulleres de sol o viseres fosques per reduir l’efecte de la llum intensa, i lupes i monocles per poder llegir i veure-hi bé de lluny—, algú que patís de maskun podia anar perfectament a l’escola, viatjar i treballar, fer vida normal com qualsevol altra persona. Però, més que les nostres paraules, va ser Knut qui els va convèncer, en veure’l lliure i feliç amb les ulleres de sol i la lupa.

A fora del dispensari, vam repartir les ulleres protectores, junt amb les gorres i les viseres, uns objectes que van causar diverses sensacions. Una mare, amb un menut acromatòpsic que no parava de parpellejar inquiet, va prendre unes ulleretes de sol i, tan bon punt les hi va posar al nas, el nadó es va calmar de cop i va canviar d’actitud. Va deixar de fer ganyotes i pestanyejar, va obrir els ulls, espurnejants de curiositat, i va començar a mirar cap a totes bandes. Per contra, una dona gran, l’acromatòpsica més vella de l’illa, es va negar ben indignada a provar-se les ulleres. Deia que havia viscut vuitanta anys així, i que ara ja no era hora de portar ulleres de sol. Però, naturalment, molts adults i joves acromatòpsics van estar encantats de la vida, amb aquell invent, i encara que arrufaven el nas per la falta de costum, se’ls notava menys incòmodes sota la llum del sol.

Diuen que Wittgenstein era, alhora, el millor i el pitjor hoste que un podia convidar perquè, tot i que menjava amb fruïció qualsevol cosa que se li posés a taula el dia que arribava, exigia que se li servís exactament el mateix a cada àpat durant la resta de l’estada. Per a mi, aquest comportament que molts titllen d’extravagant i, fins i tot, de patològic, és d’allò més normal, atès que jo mostro una disposició similar. Certament, com que professo una mena de passió per la monotonia, assaboria com un boig els plats invariables de Pingelap, mentre que Knut i Bob es delien per una mica més de varietat. La primera menjada que hi vam fer, el model que es repetiria tres cops al dia, va consistir en taro, plàtans, fruits del pandanus i l’arbre del pa, nyams i tonyina, seguit de papaia i cocos verds plens de llet. Jo sóc del peix i els plàtans; per tant, no em podia pas queixar de la gastronomia.

Ara bé, a tots se’ns regirava l’estómac cada vegada que ens portaven la carn de porc en conserva, sempre fregida, l’acompanyament ideal de tots els plats. Com s’entenia, em preguntava, que la gent de Pingelap s’empassés aquella porqueria, si la seva alimentació bàsica era tan rica i sana? I sobretot tenint en compte que per a ells era un article de luxe, amb els escassos ingressos de què disposaven, procedents de l’exportació de copra, estores i fruits de pandanus a Pohnpei. Vaig recordar el discurs que m’havia engegat, a l’avió, el magnat de la carn en conserva, i a Pingelap vaig poder comprovar l’addicció a què s’havia referit, vanitós. Com podia ser que, no solament la gent de Pingelap, sinó de tot el Pacífic, hi hagués sucumbit, impotent i voraç, a pesar del cost intolerable que els suposava per a la butxaca i la salut? Amb tot i això, jo no era el primer a qüestionar-s’ho. Més tard, en llegir The Happy Isles of Oceania, de Paul Theroux, hi vaig trobar una hipòtesi sobre aquesta devoció universal per la carn de porc en conserva:

Defenso la teoria que els antics caníbals d’Oceania són ara uns grans devoradors de la carn de porc en conserva perquè és la que els recorda més el gust porcí de la carn humana, del «porc llarg», tal com l’anomenaven molts melanesis. És un fet que els antropòfags del Pacífic han evolucionat, o degenerat, tal vegada, fins a convertir-se en uns consumidors de carn de porc en conserva. I, si no en troben, es conformen amb la carn de boví en conserva, que també té gust de cadàver.

No obstant això, pel que tenia entès, a Pingelap mai no hi havia hagut canibalisme.^[24]

Tant si la carn de porc en conserva era un pòsit del canibalisme, tal com suggeria Theroux, com si no, va ser un descans visitar la plantació de taro, la font d’alimentació bàsica per als illencs, que ocupava una superfície pantanosa de quaranta hectàrees al bell mig de Pingelap. Els nadius parlen del taro amb reverència i afecte, i tard o d’hora tots ells fan torns per treballar al camp comunitari. Primer netegen i preparen la terra manualment, i en acabat hi planten els brots, d’uns quaranta-cinc centímetres de llarg. Les plantes hi creixen amb una rapidesa extraordinària, i aviat les fulles, amples i triangulars, s’arquegen fins a enllaçar-se en una volta, als tres metres o més d’altura. El manteniment del camp ha estat assignat, per tradició, a les dones, que cada dia cullen els fruits de diversos trossos, descalces, el fang fins als turmells. El seu punt de reunió preferit, sobretot per a les que pateixen de maskun, és sota les fulles immenses dels taros, que no deixen filtrar ni un raig de sol.

Al camp s’hi conreen almenys dotze varietats de taro. Les arrels, gruixudes i feculentes, tenen un sabor que va de l’amarg al dolç i es mengen tant fresques com seques. El taro és el cultiu principal de Pingelap, i la població encara recorda la catàstrofe de fa dos segles, durant el tifó Lengkieki, quan la plantació va quedar inundada d’aigua salada i els pocs supervivents es van anar morint de fam.

A la tornada, mentre travessàvem el bosc, se’ns va atansar un home gran, amb posat tímid però decidit, i li va demanar a Bob si podia aconsellar-lo; s’estava quedant cec. Tenia la mirada tèrbola i Bob, després d’haver-li examinat la vista al dispensari amb l’oftalmoscopi, li va confirmar que patia de cataractes, res més. Li va assegurar que si s’operava, a l’hospital de Pohnpei, era molt probable que recuperés bona part de la visió. L’home ens va oferir un gran somriure i va fer una abraçada a Bob. Quan el meu company li va dir a Delihda, l’encarregada de coordinar les visites de la infermera de Pohnpei, que anotés el nom del vell per a una intervenció de cataractes, ella li va comentar que havia estat una sort que se’ns hagués acostat; s’hauria quedat completament cec, si no. A Pingelap, els serveis mèdics són molt limitats, fins al punt que només s’atenen les urgències. Les cataractes, com l’acromatòpsia, no es consideraven prioritàries; a més, a una operació de cataractes, que ja implicava una forta inversió, hi calia afegir els costos del trasllat a Pohnpei. L’home rebria el tractament, però seria una excepció de la regla.

A Pingelap hi vaig comptar cinc esglésies, totes congregacionalistes. No havia tornat a veure una densitat tan elevada d’esglésies des de la meva visita a la petita comunitat mennonita de LaCrete, a la provincia canadenca d’Alberta. Tant aquí com allí tothom és practicant. I quan no hi ha missa, es canten himnes o es fa catequesi per als infants.

La invasió espiritual de Pingelap va començar plenament a mitjan segle XIX i, cap al 1880, tota la població ja s’havia convertit. Però encara avui, quan han passat més de cinc generacions, per bé que el cristianisme forma part de la cultura, i ha estat acollit amb fervor, es reverencien amb nostàlgia els vells costums, radicats a la terra i a la vegetació, a la història i a la geografia de l’illa. En una ocasió, mentre passejàvem entre l’espessor del bosc, vam sentir un cor de veus; eren unes veus tan agudes i imprevistes, tan misterioses i pures, que una vegada més vaig tenir la impressió que Pingelap era un lloc encantat, un altre món, una illa habitada per esperits. Ens vam obrir pas entre la malesa i vam arribar a una petita clariana, on un grup de nens, dirigits pel professor, cantaven himnes sota el sol del matí. O cantaven al sol del matí, potser? La lletra era cristiana; l’escenari i el sentiment, però, mítics i pagans. Vam continuar escoltant fragments de cants mentre recorríem l’illa, sense saber qui els salmejava, com si l’aire s’omplís de veus i cors incorporis. Al principi semblaven innocents, quasi evangèlics, però després adoptaven un to ambigu, burleta. Si primer em venia al cap Ariel, tot seguit pensava en Caliban, i sempre que les veus dansaven tot a l’entorn, Pingelap s’embevia de l’essència de l’illa de Prospero, a La tempesta, de Shakespeare:

Quan l’antropòloga Jane Hurd va passar un any amb la gent de Pingelap, entre el 1968 i el 1969, el vell nahnmwarki encara va poder-li recitar, en forma d’un extens poema èpic, tota la història de l’illa; per desgràcia, gran part d’aquests coneixements i records van desaparèixer amb la seva mort.^[25] El nahnmwarki actual pot transmetre el sabor de les creences i els mites autòctons, però no posseeix la saviesa lloable del seu avi. No obstant això, com a professor d’escola, s’esforça perquè els infants no oblidin les tradicions i la cultura precristiana que, antigament, van florir a Pingelap. Vam tenir la sensació que en parlava en un to nostàlgic, d’aquella època, quan tothom sabia qui era i d’on venia, quins eren els orígens del seu poble. En temps passats, segons diu el mite, els tres illots de Pingelap formaven una única porció de terra, domini del déu Isoahpahu. Un dia, un déu d’una illa remota va dividiria en dues parts i, quan Isoahpahu va córrer al seu darrere per foragitar-lo, un grapat de sorra que es va llançar durant la persecució va donar a llum a la tercera illa.

Vam quedar impressionats per la multiplicitat de creences, algunes en aparença contradictòries, que perduren a Pingelap. Una història mítica de l’illa conviu amb una història secular; de la mateixa manera, del maskun se’n té alhora una visió mística (com una maledicció que cau sobre el pecadors o els insurrectes) i biològica (com un defecte genètic, neutral des de la moralitat, que es transmet de generació en generació). Tradicionalment, la història del maskun es remunta fins al nahnmwarki Okonomwaun, que va governar del 1822 al 1870, i a la seva dona, Dokas. Dels seus sis fills, dos van néixer acromatòpsics. Irene Maumenee Hussels i Newton Morton, genetistes de la Universitat de Hawaii, van recollir el mite que ho explica durant la seva visita a Pingelap, al final de la dècada de 1960:

El déu Isoahpahu es va enamorar de Dokas i va ordenar a Okonomwaun que s’hi casés. De tant en tant, Isoahpahu es disfressava d’Okonomwaun i feia l’amor amb Dokas, que va concebre dues criatures afectades, mentre que els fills normals van néixer d’Okonomwaun. Isoahpahu va estimar altres dones de Pingelap, i va ser pare de més nens afectats. La «prova» és que les persones acromatòpsiques defugen la llum, però tenen una visió nocturna relativament bona, com el seu avantpassat fantasmagòric.

Existien altres mites indígenes sobre l’origen del maskun. Podia aparèixer, per exemple, si una dona embarassada caminava per la platja al migdia; sembla que el sol abrusador podia enlluernar el fetus i deixar-lo mig cec. Una altra llegenda deia que procedia d’un descendent del nahnmwarki Mwahuele, el qual havia sobreviscut al tifó Lengkieki. Aquest descendent, anomenat Inek, va ser ordenat pastor cristià per un missioner, el senyor Doane, que li va assignar l’església de Chuuk, tal com escriuen Hussels i Morton. Però Inek hi tenia molta família, a Pingelap, i es va negar a abandonar la seva illa. El senyor Doane, «enrabiat per aquella manca d’ardor evangèlic», va maleir Inek i els seus fills amb el maskun.

També hi havia un ferm convenciment que el maskun, com passa sempre amb les malalties, havia vingut del món exterior. El nahnmwarki, que era partidari d’aquesta opinió, ens va confessar que els alemanys s’havien emportat un grup de nadius a Nauru, una illa molt llunyana, per utilitzar-los com a mà d’obra barata en unes mines de fosfat, i a la tornada els illencs havien engendrat criatures amb maskun. El mite de la contaminació, atribuït a l’arribada de l’home blanc (com molts d’altres mals) va agafar un altre sentit arran de la nostra visita. Era la primera vegada que la població de Pingelap veia un altre acromatòpsic, un acromatòpsic de fora, la qual cosa va «confirmar» les seves sospites. Dos dies després de la nostra arribada, un mite amb una nova orientació havia arrelat al saber popular de Pingelap: ara s’adonaven que, sens dubte, havien estat els baleners blancs acromatòpsics, procedents de l’extrem nord de la terra, els que havien desembarcat a Pingelap a l’inici del segle anterior, havien violat i abusat de les dones nadiues i havien engendrat dotzenes de criatures acromatòpsiques. Des d’aleshores, l’illa havia sofert la maledicció de l’home blanc. Segons aquest raonament, la població nadiua que patia de maskun era en part nòrdica, descendent de persones com Knut. Aquest va quedar corprès per la rapidesa amb què s’havia forjat aquell mite fantàstic, no gaire graciós, i també pel fet de «descobrir» que ell, o els seus compatriotes, eren l’origen més remot del maskun.

El darrer vespre que vam passar a Pingelap, una gran resplendor carmesina, amb tons grogosos i moradencs, esquitxada d’alguna pinzellada de verd, s’estenia damunt l’oceà i banyava mig cel.

—És increïble! —va exclamar fins i tot Knut, i va assegurar-nos que mai no havia vist una posta de sol com aquella.

Mentre davallàvem a la platja, vam descobrir una munió de persones gairebé del tot submergides en l’aigua; sols se’ls veia el cap sobre l’escull. Cada vespre es repetia la mateixa escena, ens havia dit James, ja que era l’única manera de refrescar-se. Al nostre voltant, hi havia gent estirada o asseguda, xerrant dreta en grups reduïts; semblava que tots els habitants de l’illa s’haguessin reunit allí. Havia començat l’hora social, l’hora del capbussó i la remullada.

A mesura que fosquejava, Knut i els nadius acromatòpsics es movien amb més facilitat. Tots els illencs saben que els que pateixen de maskun són més hàbils a les hores escotòpiques —al capvespre i a l’alba, i a les nits de lluna—, i per aquesta raó sovint se’ls contracta com a pescadors nocturns. I, en aquesta feina, els acromatòpsics són imbatibles; són capaços de distingir la lluïssor tènue dels peixos quan llisquen sota l’aigua, o la lluna centellejant-hi a les aletes quan fan un saltiró, tan bé com qualsevol altra persona, o potser millor.^[26]

La darrera nit que vam passar a Pingelap era ideal per als pescadors. M’hauria agradat navegar en una d’aquelles canoes gegantines amb balancins, fetes de troncs buits, però ens van portar a un bot amb un motor forabord. Just en engegar, l’aire calent i immòbil es va transformar en un vent tendre, amorosit. Vam anar solcant les aigües mar endins, deixant enrere la línia de la costa, fins a navegar en un onatge tenebrós i il·limitat, sota els estels i l’arcada de la Via Làctia.

El timoner, que identificava tots els estels i constel·lacions majors, semblava que fos a casa seva. De fet, Knut era l’únic versat en astronomia, i tots dos intercanviaven comentaris en veu baixa, les teories més modernes amb la sapiència de la pràctica ancestral; era la mateixa que, feia mil anys, havia permès als micronesis i als polinesis navegar per la immensitat del Pacífic, recorrent els camins celestials, en uns viatges comparables als interplanetaris, que els van dur a unes illes, a unes llars tan distants i solitàries com ho són els planetes en el cosmos.

Cap a les vuit, la lluna es va erigir al cel, pràcticament plena, i tan refulgent que semblava eclipsar les estrelles. Sentíem el xipolleig dels peixos voladors, que saltaven de l’aigua a dotzenes, i la fuetada que hi etzibaven quan s’hi submergien de nou.

Les aigües del Pacífic són plenes de noctiluques, uns protozous diminuts bioluminescents, és a dir, que són capaços de generar llum, com les lluernes. Va ser Knut qui se’n va adonar primer, de la fosforescència en l’aigua, que era molt més evident quan la mar estava alterada. De vegades, quan els peixos voladors saltaven per damunt la superfície, deixaven una mena de turbulència lluminosa, i dibuixaven el mateix solc fulgurant en capbussar-s’hi altre cop.^[27]

Abans, a la nit s’acostumava a pescar amb l’ajut d’una torxa encesa, però ara s’usa una llanterna, tant per localitzar els peixos com per enlluernar-los. En veure aquelles criaturetes tan encantadores il·luminades pels raigs encegadors, em vaig recordar de la meva infància, quan observava els avions alemanys que de nit sobrevolaven Londres, suspesos per uns instants en l’aire, en els feixos de llum que projectaven els reflectors. Perseguíem els peixos un per un, obstinats a encalçar-los, d’un costat a l’altre, fins que hi érem prou a la vora perquè el pescador pogués llançar el salabre i atrapar-los quan retornessin a l’aigua. Les bestioles, argentades i bellugadisses, s’acumulaven al fons del bot fins que se’ls donava un cop al cap (cal dir, també, que un dels peixos, frenètic, s’ho va manegar per saltar de l’embarcació, i nosaltres ens vam admirar tant d’aquell heroi que el vam deixar escapar).

Al cap d’una hora, ja en vam tenir prou; havíem de capturar peixos d’aigües més pregones. Dos joves acromatòpsics que ens acompanyaven es van posar els equips de submarinisme, van agafar els arpons i les llanternes i van llançar-se a l’aigua per un costat de la barca. Els podíem veure, a uns cent vuitanta metres de profunditat, contornejant-se com uns peixos lluminosos, perfectament delineats en l’oceà fosforescent. Feia deu minuts que s’hi havien submergit quan van aparèixer a la superfície, carregats amb els peixos que havien arponat, i es van tornar a enfilar al bot. A la llum de la lluna, els vestits de submarinista, negres i molls, lluïen en l’obscuritat.

La tornada va ser llarga i lenta, però molt tranquil·la. Vam estar tot el trajecte ajaguts, mentre els pescadors murmuraven entre ells. Dúiem prou peix per a tothom, de sobres. S’encendrien fogueres tot al llarg de la platja, i ens farien una gran festa de comiat a Pingelap abans d’enlairar-nos, l’endemà al matí, cap a Pohnpei. En arribar a la costa, vam baixar del bot i el vam arrossegar fins a la platja. La franja de sorra, més extensa per la marea baixa, encara era humida pel mar fosforescent, i les nostres petjades la puntejaven amb un rastre lluminós.