SALTANT D’ILLA EN ILLA

Les illes sempre m’han fascinat; probablement fascinen a tothom. Les primeres vacances d’estiu que recordo —només tenia tres anys— van ser una visita a l’illa de Wight. Tan sols en conservo alguns fragments a la memòria, els penya-segats de sorres multicolors, l’encís del mar, que veia per primera vegada; vaig restar captivat davant d’aquella calma, aquell bressoleig tan melós, aquell caràcter tan vehement, i aterrit alhora pel temperament irat de les aigües quan bufava el vent. El meu pare em va dir que, abans que jo nasqués, havia guanyat una cursa de natació, que va consistir a donar la volta a l’illa de Wight; allò em va semblar tota una proesa, i el vaig considerar un gegant, un autèntic heroi.

Les històries d’illes, mars, i vaixells i mariners ben aviat van formar part de la meva consciència. La meva mare sempre m’explicava les aventures del capità Cook, els viatges de Magallhães, Tasman, Dampier i Bougainville; em parlava de la gent que havien conegut, de les illes que havien descobert, i després me les situava en una bola del món. Les illes eren uns indrets especials, remots i encoberts de misteri, d’allò més seductors i temibles alhora. Recordo que un cop vaig agafar una enciclopèdia infantil i em vaig espantar en veure-hi un dibuix d’una de les estàtues cegues i gegantines de l’illa de Pasqua, amb els ulls clavats al mar, mentre llegia que els seus habitants havien perdut la capacitat de navegar i estaven totalment al marge de la resta de la humanitat, condemnats a morir en l’aïllament més absolut.^[1]

Vaig llegir sobre nàufrags; illes desertes; illes convertides en presó, en leproseries. M’encantava El món perdut, de Conan Doyle, una magnífica història sobre un altiplà de l’Amèrica del Sud ple de dinosaures i formes de vida del juràssic, és a dir, una illa perduda en el temps (gairebé em sabia tot el llibre de memòria, i somniava a convertir-me algun dia en el professor Challenger).

M’impressionava amb molta facilitat, i ràpidament m’apropiava de les fantasies dels altres. En concret, H. G. Wells va exercir una gran influència sobre mi —totes les illes desertes eren com la seva illa d’Aepyornis, o com l’esborronadora illa del doctor Moreau. Més tard, quan vaig llegir l’obra de Herman Melville i Robert Louis Stevenson, ja no vaig saber discernir la realitat de la ficció. Les Marqueses existien de debò? Omoo i Typee relataven aventures verídiques? Les Galápagos em van fer dubtar d’una manera especial perquè, molt temps abans que m’iniciés en la lectura de Darwin, ja les coneixia com les illes «embruixades» del relat Les Encantades, de Melville.

Posteriorment, les descobertes científiques i les narracions basades en fets reals van començar a omplir les meves lectures, amb llibres com ara el Voyage of the Beagle, de Darwin; el Malay Archipelago, de Wallace, i el meu predilecte, el Voyage aux régions équinoxiales du Nouveau Continent, de Humboldt, del qual em va enamorar sobretot la descripció d’un drago de sis mil anys d’antiguitat situat a Tenerife. Aleshores, doncs, el meu sentit del romanticisme, la mitologia i el misteri va quedar subordinat a la passió per satisfer la curiositat científica.^[2]

Perquè de fet les illes eren, d’alguna manera, llocs beneïts o maleïts, per la seva singularitat geogràfica, per albergar formes de vida úniques: els ai-ais i els pottos, els lorísids o els lèmurs de Madagascar, les tortugues gegants de les Galápagos, els grans ocells incapaços de volar de Nova Zelanda, totes unes espècies o gèneres ben peculiars que havien seguit una evolució diferent per causa dels seus hàbitats aïllats.^[3] Certament, en llegir la frase que va escriure Darwin en un dels seus diaris, just quan acabava d’observar un cangur a Austràlia, vaig sentir dins meu un punt d’estranya felicitat: el va trobar una criatura tan insòlita i excepcional que es va demanar si no era fruit d’una segona creació.^[4]

De petit patia migranyes de la vista, que no sols consistien en els clàssics centelleigs i alteracions del camp visual, sinó també en alteracions en la percepció del color, que s’atenuava o desapareixia totalment durant uns minuts. Aquesta experiència em va espantar, però em resultava temptadora al mateix temps, i em va portar a preguntar-me com seria viure en un món privat de color, no només uns minuts, sinó per sempre, indefinidament. No va ser fins uns anys més tard que vaig obtenir-ne la resposta, parcial si més no, gràcies a un pacient, Jonathan I., un pintor que s’havia tornat cec al color de cop i volta com a conseqüència d’un accident de cotxe (i potser d’una apoplexia). Aparentment, no havia perdut la visió del color per una lesió ocular, sinó per un trastorn en alguna de les parts del cervell on «s’elabora» aquesta percepció. En efecte, semblava que no només hagués perdut la capacitat de distingir el color, sinó d’imaginar-lo o recordar-lo, fins i tot de somniar-lo. No obstant això, com un amnèsic, en certa manera era conscient que havia perdut la percepció del color, després de tota una vida amb visió cromàtica, i es queixava d’aquell món on viuria a partir de llavors, empobrit, grotesc, anormal; ara, el seu art, el menjar, fins i tot la seva dona li semblaven «plomosos». Tot i així, ell no podia mitigar l’ànsia que jo sentia per un fet relacionat amb la seva incapacitat, per bé que diferent: el món d’algú que no hagués vist mai el color, que en desconegués la importància cabdal, el lloc que ocupava en el de la resta de la humanitat, com devia ser?

En general, la ceguesa al color, provocada per un defecte de les cèl·lules de la retina, és parcial en quasi la totalitat dels casos, i algunes varietats són molt comunes: un de cada vint homes, per establir una proporció aproximada, pateix ceguesa per al vermell i el verd (aquesta afecció és poc freqüent en les dones). Per contra, la ceguesa al color congènita total, o acromatòpsia, es manifesta en casos comptats: probablement, sols afecta una persona d’entre tres mil o quatre mil. Com era el món visual d’algú que havia nascut amb acromatòpsia?, em preguntava. Potser era tan dens i vibrant com el nostre, en no ser conscient d’aquella mancança? Era possible que hagués desenvolupat una percepció més acurada del to, la textura, el moviment i la profunditat visuals, i que visqués en un món més intens, d’alguna manera, que el nostre, un món d’una realitat més rica, del qual únicament érem capaços de percebre els ecos en l’obra dels grans fotògrafs en blanc i negre? Ens veia, tal vegada, com uns éssers estrafolaris que ens angoixàvem per les trivialitats i les irrellevàncies del món visual, lluny de copsar l’autèntica essència visual de tot el que ens envolta? L’únic que podia fer era especular, ja que mai no havia conegut ningú que fos cec al color de naixement.

Des del meu punt de vista, molts dels breus relats de H. G. Wells, tot i l’alta dosi de fantasia que contenen, es poden considerar com unes metàfores de determinades realitats neurològiques i psicològiques. Un dels meus predilectes és El país dels cecs, en el qual un viatger desorientat fa cap a una vall perduda de l’Amèrica del Sud i s’esbalaeix en veure-hi unes cases de coloraines d’allò més estranyes. Els homes que les van construir, pensa, devien ser completament cecs, i no s’equivoca, perquè aviat comprova que, en efecte, és així: ha arribat a una comunitat de cecs. Descobreix que la seva incapacitat és deguda a una malaltia que van contreure fa tres-cents anys i que, amb el pas del temps, s’ha esvaït el concepte de la visió en si:

Durant catorze generacions, aquesta gent ha estat cega, ha restat aïllada del món visible, amb la qual cosa han desaparegut i canviat els noms de tot allò relacionat amb la vista […]. Junt amb la pèrdua de la vista, part de la seva imaginació s’ha eclipsat, però ha sabut desenvolupar d’altres conceptes explorant les infinites possibilitats que li ofereixen l’oïda i el tacte.

En un primer moment, el viatger de Wells mostra un cert menyspreu envers els membres de la comunitat, uns éssers llastimosos i imperfectes, però aviat s’intercanvien els papers i ell comença a pensar que el veuen com un boig, esclau de les al·lucinacions que li produeixen els òrgans irritables i mòbils del rostre (des dels ulls atrofiats d’un cec, només es poden concebre com una font d’enganys inesgotable). Quan s’enamora d’una noia de la vall i decideix casar-s’hi i establir-se al poblat, els més ancians, després de moltes deliberacions, ho aproven, però amb una condició: se li hauran d’extirpar aquells òrgans irritables, els ulls.

Al cap de quaranta anys d’haver llegit per primer cop aquesta narració, em va arribar a les mans un altre relat, de Nora Ellen Groce, sobre la sordesa a l’illa de Martha’s Vineyard. Segons sembla, un capità de vaixell i el seu germà, procedents de Kent, s’hi van instal·lar vora el 1690. Encara que tots dos hi sentien amb normalitat, eren portadors d’un gen recessiu de sordesa. Passat un temps, per causa de l’aïllament de Vineyard i els matrimonis entre els membres d’aquella comunitat tan tancada, la majoria dels descendents havien heretat el gen; cap a mitjan segle XIX, almenys una quarta part dels habitants dels pobles del nord de l’illa van néixer totalment sords.

Els que no hi sentien no van ser discriminats, sinó assimilats, i així va ser com aquella comunitat visual va començar a utilitzar un llenguatge de signes. Parlaven mitjançant senyals; de fet, en molts sentits, era més eficaç que el llenguatge parlat, ja que permetia comunicar-se d’una barca pesquera a una altra des d’una certa distància, o també explicar xafarderies a l’església. Discutien i ensenyaven mitjançant senyals, fins i tot pensaven i somniaven mitjançant senyals. Martha’s Vineyard era una illa on tothom, sords i no sords, sabia parlar el llenguatge de signes; era un vertader país dels sords. Alexander Graham Bell, que la va visitar a la dècada de 1870, es va demanar si realment no arribaria a albergar tota una «varietat sorda de la raça humana» que potser s’estendria pel món sencer.

Atès que l’acromatòpsia congènita, com aquesta forma de sordesa, també és hereditària, no vaig poder evitar preguntar-me si també hi devia haver, en algun indret del planeta, una illa, un poble, una vall regnada pels cecs al color.

Quan vaig viatjar cap a Guam a principis del 1993, vaig sentir la necessitat de plantejar-li aquesta mateixa qüestió al meu amic John Steele, que ha exercit de neuròleg per tota la Micronèsia. I la seva resposta, que em va agafar totalment desprevingut, no es va fer esperar: sí, sí que existia aquest lloc.

—És l’illa de Pingelap —va dir—. Està situada a uns dos mil quilòmetres d’aquí.

Feia només uns dies, el meu amic havia reconegut, a Guam, un noi acromatòpsic de Pingelap; havia vingut a l’illa de visita, amb els seus pares.

—És realment fascinant —va comentar John—. Una clàssica acromatòpsia congènita, amb nistagme i hipersensibilitat a la llum intensa, una dolència molt freqüent a Pingelap. Almenys el deu per cent de la població n’està afectada.

Intrigat per la confessió de John, vaig resoldre que, algun dia, tornaria als mars del Sud i faria una visita a Pingelap.

En tornar a Nova York, hi vaig treure certa importància, al propòsit que m’havia fet. Però, al cap d’uns mesos, vaig rebre una carta ben llarga de Frances Futterman, una dona de Berkeley acrompatòpsica de naixement. Havia llegit el meu assaig sobre el pintor cec al color, i desitjava comparar la situació de Jonathan I. amb la seva. Em va subratllar que ella, en no haver conegut el color, no experimentava una sensació de pèrdua, ni de ser imperfecta cromàticament. De tota manera, destacava el fet que l’acromatòpsia congènita no quedava limitada a la ceguesa al color. El que de debò li resultava més dolorós era la hipersensibilitat a la llum i la reduïda agudesa visual que van associades a aquest trastorn. Ella havia crescut en una zona de Texas on el sol sempre tocava de ple, inflexible, i acostumava a sortir a la nit, per no haver de parpellejar. La idea que hi pogués haver una illa de cecs al color li va despertar la curiositat, però desconeixia l’existència de Pingelap. De què es tractava?, d’una fantasia, d’un mite, d’una al·lucinació producte de la ment d’uns acromatòpsics solitaris? En la carta em deia que, en un llibre d’acromatòpsia, havia llegit que a la petita illa de Fuur, situada al fiord de Jutlàndia, s’hi havia detectat un considerable nombre de casos d’acromatòpsia congènita. Volia saber si coneixia aquesta obra, Night Vision, un dels redactors de la qual, afegia, era un científic noruec acromatòpsic anomenat Knut Nordby. Potser ell em podria proporcionar més informació sobre el tema.

Realment impressionat, ja que en molt poc temps m’havia assabentat de l’existència de dues illes poblades per cecs al color, vaig decidir iniciar una recerca detinguda. Vaig llegir que Knut Nordby era fisiòleg especialista en psicologia fisiològica, un investigador de la vista de la Universitat d’Oslo i, en part per la seva pròpia condició, un expert en la ceguesa al color. Sens dubte, era una combinació única, i de gran importància, d’experiència personal i coneixements científics. A més, en el capítol de Night Vision en el qual narra breument la seva autobiografia, vaig percebre un caràcter tan afable i obert que em vaig animar a escriure-li una carta a Noruega. «M’agradaria conèixer-lo», li vaig fer saber. «També tinc molt d’interès a visitar l’illa de Fuur, i seria ideal que vostè estigués disposat a acompanyar-m’hi».

Al cap d’uns dies, vaig rebre la resposta de Knut Nordby. La seva reacció em va sorprendre i alleujar alhora, tenint en compte que havia enviat una carta, obeint a un impuls sobtat, a un perfecte desconegut. «M’encantaria acompanyar-l’hi durant un parell de dies», em va escriure. Com que els primers estudis sobre l’illa de Fuur s’havien portat a terme entre la dècada de 1940 i 1950, va afegir, podria recollir-ne informació més actualitzada. Just un mes després em va tornar a escriure:

Acabo de parlar amb l’especialista en acromatòpsia més prestigiós de tot Dinamarca i m’ha confirmat que a l’illa de Fuur ja no hi queda cap acromatòpsic, pel que té entès. Tots els afectats que es van estudiar durant les primeres investigacions han mort […], o bé van emigrar fa molt de temps. Em sap greu. Lamento profundament haver-li de comunicar aquesta mala notícia, perquè m’hauria fet molta il·lusió visitar l’illa amb vostè i conèixer els últims acromatòpsics.

Jo també em sentia decebut, però em vaig preguntar si no hi hauríem d’anar, malgrat això. Qui sap, potser encara hi trobaríem restes estranyes, fantasmes, dels acromatòpsics que hi havien viscut, com ara cases de tots colors, vegetació en blanc i negre, documents, dibuixos, records i històries narrades pels illencs que els havien tractat. Llavors em vaig recordar de Pingelap. M’havien assegurat que estava poblada per una «gran quantitat» d’acromatòpsics. Vaig escriure altre cop a Knut per demanar-li què li semblaria la idea d’acompanyar-me en un viatge d’uns divuit mil quilòmetres, una mena d’aventura que ens duria fins a Pingelap. I em va respondre que sí, que li encantaria anar-hi, que podia disposar de dues setmanes a l’agost.

Fa almenys un segle que els cecs al color existeixen tant a Fuur com a Pingelap i, encara que totes dues illes han estat objecte d’exhaustius estudis genètics, no s’hi han portat a terme expedicions humanes (tal com ho expressaria Wells) que les explorin, que cerquin el significat que té ser acromatòpsic en una comunitat acromatòpsica, és a dir, ser cec al color i tenir uns pares, uns avis, uns veïns i uns professors que, possiblement, també ho siguin; formar part d’una cultura que potser desconeix el concepte del color, però que sap compensar aquesta manca amb unes formes de percepció, de coneixement més agudes. Durant uns instants, em vaig imaginar tota una cultura acromatòpsica, matisada amb alguna pinzellada de fantasia, amb els seus gustos particulars, amb unes arts, una cuina i una manera de vestir pròpies; una cultura on les sensacions i la imaginació es modelaven en uns perfils que diferien força dels nostres, on el terme «color» estava tan desproveït de referents o significat que no existien els noms dels colors, ni metàfores ni expressions que hi fessin cap al·lusió. Una cultura que, malgrat això, tal vegada posseís un llenguatge prou elaborat per expressar les variacions de textura i to més subtils, tot allò que nosaltres considerem «gris» i rebutgem.

Entusiasmat, vaig començar a organitzar el viatge a Pingelap. Vaig trucar al meu amic de tota la vida, l’Eric Korn —l’Eric és escriptor, zoòleg i venedor de llibres antics— i vaig preguntar-li si sabia alguna cosa de Pingelap i les illes Carolines. Al cap d’un parell de setmanes, vaig rebre un paquet per correu; a dins hi vaig trobar un llibre prim i enquadernat amb cuir titulat A Residence of Eleven Years in New Holland and the Caroline Islands, being the Adventures of James F. O’Connell. Havia estat publicat a Boston l’any 1836, i estava un xic atrotinat; també tenia alguna taca, l’empremta, vaig voler pensar, de les aigües del Pacífic, sempre tan esvalotades. O’Connell va salpar de McQuarrietown, Tasmània, i va anar fent escala a diverses illes del Pacífic, fins que el seu vaixell, el John Bull, va quedar encallat a les Carolines, en un grup d’illes que ell va anomenar Bonabee. Les seves descripcions sobre la vida que hi va fer em van semblar extraordinàries; nosaltres visitaríem algunes de les illes més distants i inexplorades del món, que no devien haver canviat gaire des dels temps d’O’Connell.

Vaig preguntar al meu amic i col·lega Robert Wasserman si volia unir-se a l’expedició. Bob, que és oftalmòleg de professió, tracta molts pacients afectats d’acromatòpsia parcial. Ell tampoc no havia conegut ningú completament cec al color de naixement, però havíem treballat junts en diversos casos relacionats amb la vista, com per exemple el d’aquell pintor acromatòpsic, Jonathan I. Cap als seixanta, després de llicenciar-nos en medicina, vam coincidir en la mateixa especialització, la neuropatologia, i entre nosaltres va néixer una gran amistat. Encara recordo el dia que em va dir que el seu fill Eric, de quatre anys, havia exclamat un estiu al cotxe, mentre anaven cap a Maine: «Mira quina herba més bonica! És taronja!». «No», li havia dit Bob. «No és taronja. El taronja és el color de les taronges». «Sí», havia insistit l’Eric, «és taronja com una taronja!». Aquella va ser la primera vegada que Bob va sospitar de l’acromatòpsia del seu fill. Als sis anys, Eric va fer un dibuix, La batalla de la roca grisa, l’havia titulat, però la roca no l’havia pintada grisa, sinó rosa.

Com molt bé havia intuït, a Bob li va encantar la proposta de conèixer Knut i viatjar a Pingelap. Era un surfista consumat i tot un mariner, apassionat pels oceans i les illes, i un perfecte coneixedor de l’evolució de les canoes i els praos amb balancins; es delia per governar una d’aquestes embarcacions i solcar les aigües. Juntament amb Knut, formaríem un equip, una expedició neurològica, científica i romàntica alhora, a l’arxipèlag de les Carolines i a l’illa dels cecs al color.

Vam quedar a Hawaii. Bob semblava trobar-s’hi d’allò més bé, amb les bermudes de color lila i una camisa tropical que es veia d’una hora lluny. En canvi, a Knut aquell sol tan enlluernador de Waikiki més aviat li feia la guitza, i havia adoptat tota una sèrie de mesures; damunt les seves ulleres, se n’hi havia posat dos parells més, molt fosques: unes lents Polaroid subjectades amb clips i, encara a sobre, una d’aquelles ulleres d’aviador tan aparatoses, una mena de visera fosca com les que duen els malalts de cataractes. Malgrat tot, no parava de parpellejar i aclucar els ulls, que s’estremien sense fre pel nistagme. Es va sentir molt millor quan vam seure en un petit cafè d’un carrer secundari, tranquil i acollidor, una mica massa fosc per mi, on es va poder treure la visera i les Polaroid, i de seguida va deixar de pestanyejar i forçar els ulls. En entrar-hi, com que hi havia poca llum, em vaig entrebancar amb una cadira i la vaig tombar, però Knut, que ja estava habituat a la foscor per les dues ulleres protectores, i a més, posseïa un domini excel·lent de la visió nocturna, es va esmunyir com si res en la penombra i ens va guiar fins a una taula.

Els ulls de Knut, com els de qualsevol altre acromatòpsic congènit, no tenen cons, o cons funcionals, almenys; en les persones amb una visió normal, aquestes cèl·lules s’encarreguen d’omplir la fòvea, una reduïda zona de màxima sensibilitat situada al centre de la retina, i de percebre els més petits detalls i el color. Així doncs, Knut no té més remei que refiar-se de la limitada capacitat visual dels bastonets, els quals, tant en les persones acromatòpsiques com en les que no patim cap trastorn visual, estan distribuïts al voltant de la perifèria de la retina i, encara que no són capaços d’apreciar el color, posseeixen una major sensibilitat a la llum. Tots nosaltres usem els bastonets per a la visió amb escassa llum, o escotòpica, com quan caminem a la nit per un carreró. Knut hi veu gràcies als bastonets però, sense la influència mediadora dels cons, aviat emblanqueixen amb la llum intensa i pràcticament deixen de funcionar. Per aquest motiu, Knut no pot suportar la llum del dia, i si no es protegeix els ulls, queda literalment cec quan rep la llum directa del sol, ja que el seu camp visual es contrau fins a gairebé desaparèixer.

La seva agudesa visual, atès que els cons no penetren la fòvea, queda reduïda a una dècima part de la que es considera normal. Així, per exemple, quan ens van portar la carta, va necessitar una lupa de quatre augments, i per estar al corrent dels plats del dia, anotats amb guix en una pissarra de la paret del davant, un monocle de vuit augments que semblava un telescopi en miniatura. Era l’única manera que tenia de llegir de lluny o la lletra petita. La lupa i el monocle són els seus dos amics més fidels i, com la visera i les ulleres fosques, unes eines imprescindibles d’ajuda visual. A més, en tenir una fòvea inactiva, li costa molt de mantenir la vista fixa en un punt, sobretot en condicions de llum intensa; per això pateix de nistagme.

Knut ha d’evitar sobrecarregar els bastonets i forçar massa la vista, per la qual cosa ha de trobar recursos per engrandir les imatges, ja sigui mitjançant algun aparell òptic o, simplement, apropant-s’hi. De la mateixa manera, ha de descobrir, tant de manera conscient com inconscient, estratègies per obtenir informació d’altres aspectes o d’altres indicis del món visual que, en l’absència del color, adquireixen una gran rellevància. I aquest fet explica, precisament, la seva sensibilitat i consideració especial envers la forma i la textura, el contorn i el límit, la perspectiva i la fondària, els moviments més subtils…, un tret de la seva persona que de seguida vam apreciar.

Knut sap treure profit del món visual com una persona qualsevol. Estava encantat de la vida de deambular per un mercat típic d’un carrer de Honolulú, de caminar envoltat de palmeres i vegetació tropical sota les ondulacions dels núvols, i és que ell també té bon ull per captar la bellesa humana (ens va confessar que estava casat amb una dona de molt bon veure, també psicòloga, però no es va assabentar de quin color tenia els cabells fins que un amic, després de la cerimònia, li va engegar: «Noi, ja veig que t’agraden pèl-roges!»).

Knut té una gran afició: la fotografia en blanc i negre. Per fer-nos entendre com era la seva visió, ens va explicar que tenia una certa semblança amb una pel·lícula ortocromàtica en blanc i negre, per bé que aquesta era menys rica en tonalitats.

—Grisos, en dirien vostès, tot i que el terme «gris» no significa res per mi, com «blau» o «vermell». —Però aleshores va afegir—: Per mi el món no és ni descolorit ni incomplet.

Knut, que mai no ha vist el color, no el troba a faltar en absolut; des de bon principi, sols ha experimentat la cara positiva de la visió i ha construït un món de bellesa, ordre i significat basat en el que té.^[5]

Mentre tornàvem cap a l’hotel per dormir una mica abans d’envolar-nos l’endemà, va començar a caure la nit, i la lluna, quasi plena, va pujar al firmament fins a perfilar-se, com si hi hagués quedat atrapada, entre les branques d’una palmera. Knut va restar sota l’arbre i va contemplar la lluna amb el seu monocle, estudiant-ne totes les mars, totes les ombres. Seguidament, va deixar el monocle i va recórrer el cel amb els ulls.

—Veig milers d’estrelles! Veig tota la galàxia! —va exclamar.

—No pot ser —va fer Bob—. L’angle subtendit d’una estrella deu ser massa petit perquè la puguis veure, si tenim en compte que la teva agudesa visual és un deu per cent inferior a la normal.

Per demostrar-li que no s’ho inventava, Knut va identificar unes quantes constel·lacions, encara que la configuració d’algunes variava respecte de la que presentaven al cel noruec. Ell mateix es va demanar si el seu nistagme no tenia un benefici paradoxal, si aquells moviments espasmòdics no actuaven com una lupa, fent aparèixer una munió de taques i punts; tot i així, qualsevol altre factor en podria ser la causa. Va reconèixer que era difícil d’explicar per què podia veure les estrelles tenint tant poca agudesa visual, però la veritat era que les veia.

—Un nistagme lloable, oi? —va comentar Bob.^[6]

A punta de dia, ens vam encaminar cap a l’aeroport i ens vam preparar per al llarg vol a bord de l’Island Hopper, l’avió que dues vegades per setmana fa escala a un grapat d’illes del Pacífic. Bob, que encara arrossegava el cansament del viatge des del continent, es va acomodar al seient, en la postura que li va semblar més confortable, i va mirar de dormir. Knut, que ja s’havia equipat amb les ulleres fosques, va treure la lupa i es va submergir en la lectura de la que seria la nostra bíblia per al viatge: la Micronesia Handbook, una obra única que ens oferia les descripcions més brillants i acurades de les illes que ens esperaven. Jo em sentia intranquil, i vaig optar per escriure un diari de vol:

Fa una hora i quart que ens hem enlairat, i en aquests moments volem en línia recta a una altitud d’uns vuit mil metres, sobre la immensitat inescrutable del Pacífic. Ni vaixells, ni avions, ni terra, ni fronteres; no hi ha res, aquí. Tan sols la blavor il·limitada del cel i l’oceà, que de tant en tant es fon en una única conca blava. Aquest paradís immutable i serè t’adorm els sentiments més hostils i et desperta les fantasies, però és, alhora, una situació d’aïllament absolut que t’infon temor. La immensitat emociona i espaordeix al mateix temps. Amb raó, Kant ja ens va parlar del «poder aterrador del sublim».

Havíem fet gairebé dos mil quilòmetres quan a la fi vam albirar terra: un atol diminut i gràcil a l’horitzó. L’illa de Johnston! L’havia localitzada al mapa; era, solament, un puntet insignificant enmig de la grandiositat de l’oceà. «Quin paratge tan idíl·lic, a milers de quilòmetres de tot arreu!», vaig pensar. Mentre descendíem, l’encant de l’atol es va anar esvaint: una pista d’aterratge seccionava l’illa d’una punta a l’altra, i a ambdues bandes s’estenia una plaga de dipòsits, xemeneies i torres; tot un cúmul de construccions sense ulls sumides en una boirina d’un vermell ataronjat… L’edèn recòndit i celestial que m’havia imaginat havia esdevingut, de sobte, el mateix infern.

L’aterratge va ser brusc, i vam passar uns moments de por. Es va sentir un xerric molt fort i un grinyol de pneumàtics, alhora que tot l’aparell s’inclinava cap a un costat. Mentre l’avió, tort, anava perdent velocitat, la tripulació ens va fer saber que el sistema de frens havia quedat blocat i la fricció havia desgastat els pneumàtics de la part esquerra. Hauríem d’esperar que arreglessin l’avaria. De fet, l’únic que desitjàvem era sortir de l’aparell i estirar una mica les cames; l’aterratge ens havia deixat un xic trasbalsats i, després de tantes hores de vol, ja no ens sentíem el cos. Van acoblar una escala a l’avió, de la qual penjava un cartell que deia «Benvinguts a l’atol de Johnston». Un o dos passatgers van començar a baixar però, quan ens disposàvem a seguir-los, ens van comunicar que l’accés a Johnston estava «restringit» i que als civils no ens estava permès de desembarcar-hi. Vaig tornar, tot decebut, al seient i vaig demanar a Knut la Micronesia Handbook, per informar-me sobre aquell atol.

Hi vaig llegir que l’havia batejada un tal capità Johnston, del vaixell de guerra britànic Cornwallis, que la va descobrir el 1807; va ser el primer ésser humà, tal vegada, que va posar els peus en aquesta diminuta porció de terra tan remota. Em vaig preguntar si abans ja se sabia de la seva existència, o si ja havia estat visitada però no s’hi havia assentat mai cap nucli de població.

Johnston va esdevenir un territori molt valuós pels seus jaciments de guano, i tant els Estats Units com el regne de Hawaii en van reclamar la sobirania el 1856. Bandades de centenars de milers d’aus migratòries s’hi aturaven, i el 1926 l’illa va ser declarada reserva federal d’ocells. Després de la Segona Guerra Mundial, va quedar sota la dominació de les forces aèries nord-americanes i, «des de llavors», deia la guia, «l’exèrcit dels Estats Units ha anat transformant allò que una vegada havia estat un atol idíl·lic en un dels llocs més tòxics del Pacífic». Al llarg dels anys cinquanta i seixanta s’hi van realitzar una sèrie de proves nuclears, i se n’hi tornarien a efectuar si es reprenguessin; cal dir que un extrem de l’illa està contaminat per la radioactivitat. Es va arribar a considerar la possibilitat d’usar-la per provar armes biològiques, però la idea ràpidament es va descartar per la nombrosa població d’aus migratòries, les quals podien transmetre infeccions letals quan tornessin al continent. El 1971 Johnston es va convertir en un immens dipòsit de gasos nerviosos i mostassa, que es van incinerant periòdicament, amb la qual cosa s’expulsa dioxina i furan a l’atmosfera (potser aquest fet explicaria la boira de color canyella que havia advertit mentre descendíem). Tot el personal de l’illa ha de tenir sempre a mà la careta antigàs. Mentre llegia aquelles revelacions, immers en una atmosfera cada cop més carregada, ja que havien desconnectat la ventilació en aterrar, vaig sentir una mena de picor a la gola, una opressió al pit, i em vaig demanar si no devia estar respirant una mica d’aquell aire mortífer de Johnston. En aquell moment, el rètol de benvinguda em semblava d’una ironia funesta; per anar bé, com a mínim l’haurien d’haver guarnit amb una calavera. Els membres de la tripulació es mostraven cada vegada més incòmodes i nerviosos, o almenys aquesta és la impressió que vaig tenir. No veien l’hora, vaig pensar, de tancar la porta i enlairar-se de nou.

Mentrestant, el personal de terra, equipat amb uns uniformes aluminiats d’allò més lluents que, suposadament, evitaven el contacte directe amb l’aire tòxic, es lliurava en cos i ànima a la comesa d’adobar els pneumàtics destrossats. A Hawaii ens havien arribat veus que un huracà es dirigia cap a Johnston, la qual cosa no suposava cap perill si se seguia l’horari previst. Ara bé, si ens endarreríem gaire estona més, l’huracà ens sorprendria a l’illa i, a part d’aïllar-nos de la resta de la humanitat, ens regalaria una bona tempesta de radioactivitat i gasos verinosos. No hi havia cap vol programat fins al final de la setmana; vam sentir que, el desembre passat, un avió havia hagut d’efectuar un aterratge forçat a l’atol i que els passatgers i la tripulació hi van haver de passar un Nadal ben tòxic.

Tot i que el personal de terra va fer mans i mànigues per reparar els danys, no se’n va sortir i, al cap de dues hores, després d’un enfilall de mirades ansioses al cel, el pilot va decidir enlairar-se amb els pneumàtics que no s’havien malmès. Tot l’aparell es va sacsejar i vibrar desenfrenat a mesura que acceleràvem, gronxant-se i capcinejant com un ornitòpter gegant, però a la fi, gairebé al límit de la pista, va aixecar el vol, disposat a deixar enrere l’atmosfera marronosa i contaminada de Johnston i immergir-se en el cel empiri.

La següent parada, a uns dos mil quatre-cents quilòmetres de Johnston, era l’atol Majuro, situat a les illes Marshall. Aquell trajecte se’ns va fer interminable, fins al punt que vam perdre la noció de l’espai i el temps, mig endormiscats en el buit. Em vaig despertar d’un sobresalt, esgarrifat, quan una bossa d’aire va fer trontollar l’avió sense previ avís; tot i així, de seguida em vaig tornar a adormissar, i vam seguir volant eternament, fins que una segona turbulència em va fer obrir els ulls. Vaig guaitar per la finestra i vaig veure, just a sota nostre, l’atol pla i estret de Majuro, que a penes s’elevava tres metres per damunt les ones. Una multitud d’illes esquitxava els voltants de l’albufera; algunes tenien l’aspecte de la típica illa deserta: verges i seductores al mateix temps, amb aquells cocoters a primera línia de la costa, a frec de l’oceà. L’aeroport era en una de les illes més petites.

Conscients que dos dels pneumàtics havien sofert seriosos desperfectes, l’aterratge ens feia a tots una mica de respecte. Va resultar força brusc, en efecte —vam acabar ben marejats—, i es va decidir que ens quedaríem a Majuro fins que s’aconseguís reparar l’avaria, almenys parcialment, la qual cosa requeria un mínim de dues hores. Quan ens van comunicar la notícia, vam saltar dels seients presos d’eufòria i vam abandonar l’Island Hopper com una colla d’eixelebrats; havíem volat gairebé cinc mil quilòmetres des de Hawaii, i l’enclaustrament havia estat fatal.

Knut, Bob i jo vam entrar a la petita botiga de l’aeroport, on venien collarets i cortines de record fetes de petxinetes enfilades. En descobrir que també hi tenien una postal de Darwin, em vaig sentir immensament feliç.^[7]

Mentre Bob explorava la platja, Knut i jo vam caminar fins al final de la pista, on vam trobar un mur no gaire alt des d’on es dominava tota l’albufera. A la vora, el mar era d’un blau cel viu i intens, turquesa ben bé, i tan sols un centenar de metres més enllà, als esculls, s’enfosquia i es tornava indi, quasi violat. Sense adonar-me’n, vaig exalçar la gamma de blaus que tenyien aquelles aigües, d’una bellesa inèdita, però em vaig interrompre de sobte, violent. Knut, per bé que no ha experimentat el color d’una manera directa, és un erudit en el tema. Sempre l’ha fascinat la gran quantitat d’imatges i paraules que l’altra gent fa servir per descriure el color, i em va demanar a què em referia quan havia dit «blau cel», si era un color similar al ceruli. També va voler saber si l’«indi» era, per mi, un color independent, el setè de l’espectre, ni blau ni violat; si gaudia d’una autonomia pròpia.

—Molta gent —va comentar— no veuen l’indi com un color per si mateix, i hi ha persones que diferencien el blau cel del blau.

Sense tenir uns coneixements directes del color, Knut ha anat confeccionant un catàleg mental de proporcions desmesurades, un elaborat arxiu sobre tot el saber del color. Em va confessar que la llum de l’escull li semblava magnífica.

—Té un to brillant, metàl·lic —va apuntar—. És una lluminositat molt intensa, com la del tungstè.

Tot seguit, va distingir mitja dotzena de crancs diferents, alguns dels quals es desplaçaven tan de pressa que els vaig perdre de vista. Com Knut, em vaig preguntar si la seva percepció del moviment tan aguda devia compensar la deficient visió del color.

Em vaig separar de Knut per unir-me a Bob a la platja, de sorra fina i blanca, hàbitat no només dels cocoters, sinó també dels arbres de pa, de les tofes baixes de Zoisia, una varietat d’herba que sol créixer a les dunes, i d’unes plantes carnoses de fulles gruixudes que no havia vist mai. Per desgràcia, la vora de l’aigua també era propietat de troncs i trossos de plàstic i cartó, les deixalles procedents de Darrit-Uliga-Delap, la capital de les Marshall, una ciutat formada per tres illes on s’amuntegaven vint mil persones en unes condicions insalubres. Tot i que érem a deu quilòmetres de la capital, els corals tenien un aspecte pàl·lid, i en l’aigua, escumosa i tèrbola, hi havia famílies senceres de cogombres de mar, que s’alimenten de residus. No obstant això, com que no hi havia cap ombra per enlloc i la xafogor era insuportable, ens vam treure la camisa i les bermudes i, amb molt de compte, vam començar a caminar pels corals tallants, amb l’esperança de trobar l’aigua més neta al fons. Una mica més endins, l’oceà ens va embolcallar amb la seva escalfor i, mentre nedàvem, es va anar esvanint la tensió acumulada després de tantes hores de vol. Però, de cop i volta, just quan començàvem a gaudir d’aquell estat extasiant perdut en el temps, l’autèntica delícia de les albuferes tropicals, ens van avisar des de la pista d’aterratge.

—L’avió està a punt d’enlairar-se! Afanyeu-vos! —va exclamar la veu.

Vam haver de sortir de l’aigua a corre-cuita i vestir-nos sense eixugar-nos mentre trotàvem cap a l’aparell. Només n’havien canviat una roda; es veu que l’altra havia quedat doblegada i tenien moltes dificultats per treure-la. Així doncs, ens havien fet córrer per a no res, perquè vam haver d’esperar-nos una hora més a l’asfalt, a sota del bat de sol. Tot i així, la roda encara va ser més tossuda que el personal de terra i, finalment, ens vam tornar a enlairar, a sotragades, entre un fort estrèpit de ferros sobre la pista, per realitzar el trajecte fins a Kwajalein, més breu que l’anterior.

A Majuro havien baixat molts passatgers, però també n’havien pujat d’altres, i ara tenia al costat una dona encantadora, infermera de l’hospital militar de Kwajalein; el seu marit també treballava a l’atol, concretament a l’estació de seguiment per radar. Em va descriure una illa despullada de qualsevol essència idíl·lica —per ser més exactes, un conjunt d’illes (noranta-nou, en total) que formaven l’atol de Kwajalein, al voltant de l’albufera més extensa del món. L’albufera, pel que em va explicar, és un objectiu de prova per als míssils de les bases que les forces aèries nord-americanes tenen a Hawaii i al continent. Des d’allí també es disparaven els antimíssils, la funció dels quals era destruir qualsevol míssil atacant. Hi havia nits, em va dir, que el cel s’incendiava en un castell de focs mancat de pietat, de compassió: els míssils i els antimíssils anaven esclatant en l’aire, un rere l’altre, cecs de venjança, mentre els vehicles de reentrada es precipitaven a l’albufera.

—És esgarrifós —va comentar—, com el cel de Bagdad a la nit.

A Kwajalein, que forma part del sistema de radars de la barrera del Pacífic, s’hi respira una atmosfera tensa i defensiva, impregnada de recel, em va assegurar la dona, tot i el final de la guerra freda. L’accés està restringit i els mitjans de comunicació, controlats per les autoritats militars, són objecte de censura. Tanmateix, a sota d’aquesta cuirassa irrompible, s’hi amaga un sentiment de profunda desmoralització, i també un dels índexs de suïcidis més elevats del món. La infermera va afegir que el govern n’era ben conscient i ho havia intentat tot per fer la vida més agradable a Kwajalein, com ara la construcció de piscines, camps de golf o pistes de tennis, però aquestes mesures no havien aconseguit suavitzar-hi el clima de tensió. Naturalment, la població civil pot abandonar l’atol quan vulgui, i les destinacions dels militars solen ser breus. Els que en surten més malparats, d’aquesta situació, són els nadius de les Marshall, els més indefensos; prop de quinze mil treballadors malviuen aglomerats a només cinc quilòmetres de Kwajalein: es tracta d’Ebeye, una illa de menys de dos quilòmetres de llargada i dos-cents metres d’ample, és a dir, d’una superfície total de poc més de tres-cents mil metres quadrats. Han vingut aquí per treballar, ja que la feina escasseja en tot el Pacífic, però a canvi han de suportar unes condicions inhumanes de superpoblació i misèria, i exposar-se a tot tipus de malalties.

—Si vol saber què és l’infern —va concloure la meva acompanyant—, faci una visita a Ebeye.^[8]

Havia vist fotografies d’Ebeye, l’illa pràcticament invisible, oculta sota una infinitat de barraques de sostres de cartó enquitranat, i sentia curiositat per observar-la de prop, mentre l’aparell realitzava les maniobres d’aproximació; però, pel que vaig veure, el pilot intentava desviar-se’n de totes totes, perquè els passatgers no poguéssim contemplar aquell paisatge llastimós. Tant Ebeye com els altres atols infames de les Marshall —Bikini, Eniwetak o Rongelap— constitueixen el rostre més amarg del Pacífic, i per aquesta raó se’n procura mantenir la gent allunyada. Mentre ens apropàvem a aquests atols, no vaig poder evitar pensar en els incidents tan esborronadors que hi van tenir lloc durant els anys cinquanta: aquella mena de cendra blanca radioactiva que va caure sobre un tonyinaire japonès, el Dragó feliç, i va minar la salut de tota la tripulació, i aquella «neu rosada» que es va precipitar sobre Rongelap després d’una explosió atòmica i va ser la delícia dels més menuts, que no havien vist mai res de semblant.^[9] Es va evacuar la població de diverses illes on es feien proves nuclears i, al cap de quaranta anys, alguns atols continuen tan contaminats que, segons diuen, quan es fa de nit resplendeixen enigmàtics com l’esfera lluminosa d’un rellotge.

Un altre passatger que havia embarcat a Majuro, amb qui vaig parlar quan tots dos estiràvem les cames a la part posterior de l’aparell, era un home corpulent, d’allò més agradable, que regentava un dels principals negocis d’importació de carn en conserva d’Oceania. Em va fer una xerrada sobre «la gran fal·lera» que tenien els marshallesos, i tots els habitants de la Micronèsia en general, per la carn de llauna, especialment la de porc, i sobre les exorbitants quantitats que n’arribava a vendre. Per ell, aquella feina no era només la seva font d’ingressos, sinó una gran obra filantròpica: aconseguia que uns nadius ignorants deixessin, després de tants mil·lennis, d’alimentar-se a base de taro, arbre de pa, plàtans i peix, una dieta prou diferent de l’occidental. En concret, la carn de porc en conserva, com va assegurar el meu acompanyant, havia passat a ser la base de la nova dieta dels micronesis. Aquell individu no semblava que fos conscient dels greus problemes de salut que havia comportat el canvi a una dieta occidental, acabada la guerra; havia sentit dir que, en alguns països de la Micronèsia, l’obesitat, la diabetis i la hipertensió, abans tan infreqüents, afectaven ara un sector notable de la població.^[10]

Més tard, quan em vaig tornar a aixecar i vaig fer una altra volta per l’aparell, vaig parlar amb un tercer passatger, una dona d’aspecte auster que devia acostar-se als seixanta. Era una missionera que havia embarcat a Majuro junt amb un cor evangèlic, format per dotze marshallesos vestits amb unes camises florejades. Em va parlar de la importància que tenia fer arribar la paraula de Déu als illencs; per això havia viatjat fins a cada illa de la Micronèsia, per predicar l’evangeli. Era estricta en les seves creences, tal vegada agressives, i destacava pel seu caràcter inflexible; a pesar d’això, aquella energia i tenacitat, aquella capacitat de lliurar-se als altres i resolució, revestia una certa heroïcitat. Sens dubte, aquella dona, digna de lloança, acompanyada del seu cor, encarnava l’ambivalència de la religió, amb uns poders i uns efectes tot sovint contradictoris, sobretot quan suscita l’enfrontament entre dues cultures, dues mentalitats oposades.

Havia passat una estona tan agradable escoltant les revelacions de la infermera, el magnat de la carn en conserva i la missionera de ferms principis que havia perdut la noció del temps, de trobar-me volant sobre l’extensió monòtona que constituïa l’oceà, i de sobte vaig notar que l’avió descendia cap a la immensa albufera de Kwajalein, que té forma de bumerang. Vaig provar de localitzar les barraques infernals d’Ebeye, però ens aproximàvem a Kwajalein per l’altre costat, pel costat «bo».

A continuació, vam repetir l’aterratge accidentat sobre la gran pista militar de l’atol, l’episodi de bots i batzegades que ens era tan familiar. Em vaig preguntar on ens durien mentre acabaven de reparar la roda torçada. Kwajalein és una base militar, un centre de proves que es regeix per un dels sistemes de seguretat més estrictes del planeta. Com a Johnston, als civils no se’ls permetia baixar de l’aparell, però, evidentment, no hi tindrien empresonats seixanta passatgers durant les tres, potser cinc hores que necessitarien per canviar la roda i efectuar altres possibles reparacions.

A fora, ens van demanar que ens poséssim en fila i caminéssim a poc a poc, sense accelerar el pas ni aturar-nos, fins a un hangar. En arribar-hi, la policia militar ens va ordenar a l’acte que deixéssim a terra els objectes personals i ens poséssim de cara a la paret. A continuació, un guàrdia va guiar un gos bavós que estava ajagut, panteixant, sobre una taula (allà dins hi devia haver una temperatura mínima de quaranta graus) fins al nostre equipatge, i el va ensumar amb molta cura. Tot seguit, ens va ensumar a cadascun de nosaltres. Rebre aquella mena de tracte, com si fóssim animals, et feia posar la pell de gallina; llavors vaig entendre la desesperació i el pànic que es devia sentir quan saps que la teva vida depèn, exclusivament, de la burocràcia militar o totalitària.

Un cop superada la fase de «processament», que va durar uns vint minuts, ens van portar a una altra nau més estreta, que tenia el terra de pedra i l’aspecte d’una presó; hi havia uns bancs de fusta i policies, i també gossos, per descomptat. A través d’una finestreta una mica massa alta, vaig poder contemplar, de puntetes i amb el coll ben estirat, la gespa polida i el camp de golf del que semblava un club campestre, els privilegis de què gaudien els militars destinats a l’atol. Al cap d’una hora, ens van traslladar a un petit recinte, situat a la part posterior de les instal·lacions, des d’on almenys es dominava l’oceà, i els emplaçaments de les armes i els monuments commemoratius de la Segona Guerra Mundial. Prop del recinte, vam advertir un pal indicador, amb una dotzena de fletxes que assenyalaven a totes direccions, en les quals apareixien les distàncies que ens separaven de les ciutats més importants d’arreu del món. A dalt de tot, s’hi podia llegir: «Lillehammer, 9.716 milles». Knut, que escrutava el rètol amb el monocle, devia pensar que érem ben lluny de casa, massa. Malgrat tot, aquella informació ens va reconfortar, en recordar-nos que allà fora hi havia un món, un món que desconeixíem per complet.

Els tècnics van aconseguir reparar l’avió en menys de tres hores i, encara que la tripulació estava molt cansada —a Johnston i Majuro havíem perdut força temps, i ara ja feia tretze hores que havíem sortit de Honolulu—, va preferir continuar el viatge que fer nit a l’atol. Tan aviat com vam enlairar-nos i vam deixar Kwajalein enrere, ens va envair una profunda sensació de pau i alleujament. El cert és que, durant el que va ser l’últim trajecte, l’avió es va omplir de xerrameca i riallades: tothom es va fer amic de tothom i es van compartir històries i menjar. Ara, havent viscut l’experiència d’una breu reclusió, però no per això menys angoixant, ens unia un fort sentiment que mai no ens abandonaria: el de ser conscients que érem vius, lliures.

No va ser fins a la nostra estada d’emergència a Kwajalein, en què havia pogut veure el rostre de tots els meus companys de vol, que em vaig adonar de la gran diversitat que caracteritza el seu món, la Micronèsia: hi havia nadius de Pohnpei, que tornaven a l’illa; naturals de Chuuk, alts i cepats com els polinesis, de caràcter afable, que parlaven una llengua dolcíssima, distinta de la de Pohnpei; gent de les illes Palau, més reservada i solemne, també amb un llenguatge propi, totalment nou per a mi; un diplomàtic de les Marshall, que es dirigia a Saipan, i una família de chamorros que tornava al seu poble a Guam, en la parla de la qual em va semblar reconèixer l’eco de l’espanyol. En aquell instant, surant en l’aire, em sentia en una espècie d’aquari lingüístic, conscient dels múltiples llenguatges que fluïen de tots i cadascun dels seients.

Aquella barreja de sons i pronúncies en què em trobava immers em va fer concebre la Micronèsia com un arxipèlag il·limitat, una nebulosa de milers d’illes disperses pel Pacífic, cadascuna tan remota i minúscula en l’espai que l’envoltava com els estels al firmament. Aquestes illes, aquesta gran galàxia contigua a la Polinèsia, van seduir alguns dels mariners més destacats de la història, que, enduts per la curiositat, l’ambició, el temor, la fam, la religió, la guerra, o el que fos, posseïdors d’uns coneixements inescrutables de l’oceà, únicament guiats per les estrelles, es van fer a la mar disposats a atènyer-les. Hi van emigrar fa més de tres mil anys, en els temps en què la cultura grega s’expandia per la Mediterrània i Homer narrava les aventures d’Ulisses. La immensitat d’aquesta altra odissea, amb un punt d’heroïcitat i encant, de desesper potser, es va apoderar de la meva imaginació mentre salvàvem l’eternitat del Pacífic. Em vaig demanar quants d’aquests viatgers devien haver mort en la vastitud i no van arribar a trepitjar mai les terres que tant anhelaven; quantes canoes es devien haver estavellat contra els esculls i les costes abruptes, i devien haver quedat reduïdes a un munt d’estelles; quants d’aquests aventurers devien haver posat els peus en aquelles illes, aparentment hospitalàries al principi, però hi havien mort, víctimes de la fam, la bogeria i la violència, davant la impossibilitat d’arrelar-hi una cultura i una comunitat.

A la nit, el Pacífic va esdevenir una superfície obscura i onejant fins a l’infinit, que de tant en tant la lluna il·luminava tímidament. L’illa de Pohnpei també restava oculta, per bé que n’intuíem el perfil de les muntanyes sobre el cel nocturn. En aterrar, tan bon punt vam sortir de l’avió, ens va abrigar una calor molt humida amarada de la flaire de frangipani. Aquesta va ser, penso, la primera sensació que vam tenir tots: l’aroma de la nit tropical, les fragàncies durant el dia que es diluïen en l’aire fresc, i damunt nostre la volta majestuosa de la Via Làctia, que inundava el cel amb la seva presència.

L’endemà al matí, quan ens vam llevar, vam poder comprovar el que havíem mig endevinat, a les fosques, en el moment d’arribar: que Pohnpei no era, simplement, un altre atol coral·lí pla, sinó una illa muntanyosa, amb uns cims que s’elevaven amenaçadors al cel i amagaven el cap entre els núvols. Una selva densa i verda, esbiaixada per cascades i salts d’aigua, cobria els pendents escarpats. Al peu dels vessants, tot al nostre entorn, naixien uns turons de formes suaus i arrodonides, alguns dels quals s’havien aprofitat com a camps de conreu; finalment, al litoral, distingia el manglar en una franja al llarg de la costa, rere la qual s’erigia la barrera d’esculls. Malgrat que els atols on havíem fet escala —Johnston, Majuro, fins i tot Kwajalein— m’havien captivat, aquella illa volcànica, coronada per la selva i els núvols, era totalment diferent, un paradís per a un naturalista.

Amb prou feines vaig poder resistir-me a la temptació de no pujar a l’avió i quedar-me en aquell indret màgic un mes o dos, o un any, la resta de la meva vida, tal vegada. Vaig haver de fer, contra la meva voluntat, un autèntic esforç físic per unir-me al grup i prosseguir el viatge cap a Pingelap. Mentre ens enlairàvem, vam poder contemplar l’illa als nostres peus, en la seva màxima esplendor. Vaig pensar que la descripció que Melville fa de Tahití, a Omoo, s’ajustava perfectament a Pohnpei:

Des dels cims centrals més sublims […] les terres conflueixen al mar en unes cadenes de vessants verds i escarpats, entre les quals s’obren unes valls amples i ombrives —per l’aspecte, podríem comparar cadascuna a un Tempe— regades per rierols, cobertes d’espessos boscos […] Del mar estant, la vista és magnífica. És una massa de diversos matisos de verd, de la platja als pics de les muntanyes, enriquida amb valls, serralades, canals i salts d’aigua. Les ombres dels cims més alts es dibuixen pertot arreu, des de les crestes fins al fons de les valls, al capdamunt de les quals les cascades resplendeixen a la llum del sol com si es precipitessin entre cobricels de verdor […] Sens dubte, qualsevol europeu amb un punt de sensibilitat que descobrís aquestes valls, encisat per la calma i la bellesa inefables del paisatge, restaria embadalit davant de cadascun dels seus elements, com si fossin més propis d’un somni que de la realitat.