Notes

^[1] De fet, la major part de les estàtues de l’illa de Pasqua no miren cap al mar, sinó que li donen l’esquena; estan encarades cap a on es trobaven les cases dels nobles. Tampoc no és cert que les estàtues no tinguin ulls, ben al contrari, ja que, en un inici, constaven d’uns ulls brillants i inquietants, fets amb coral blanc i iris de roca volcànica roja i obsidiana, un aspecte desconegut fins al 1978. De tota manera, l’enciclopèdia infantil s’adscriu al mite dels gegants cecs i sense ulls que miren desesperats cap al mar. Es creu que l’origen d’aquest mite, que al llarg del temps ha sofert nombroses modificacions, es remunta a les cròniques dels primers exploradors i a les pintures de William Hodges, que va acompanyar el capità Cook en el seu viatge a l’illa de Pasqua a la dècada de 1770. [Torna]

^[2] La primera descripció que Humboldt fa d’aquest drago enorme és un breu comentari en la postdata d’una carta, escrita el juny de 1779 a Tenerife:

A la regió d’Orotava s’hi troba un drago que té un diàmetre de catorze metres […] La seva circumferència no ha variat en els últims quatre-cents anys.

Al Personal Narrative, que va escriure uns anys abans, dedica tres paràgrafs a aquest arbre, en els quals també especula sobre el seu origen:

No s’ha trobat mai en estat salvatge en el continent africà. Les Índies Orientals són el seu autèntic hàbitat. Com va arribar aquest arbre a Tenerife, en un medi on no és, ni de bon tros, habitual?

Més tard, en el llibre Physiognomy of Plants —que forma part, amb d’altres assaigs, de Views of Nature— l’autor dedica nou pàgines senceres al «drago colossal d’Orotava», en què les seves originals observacions han esdevingut un assaig complet d’associacions i especulacions riques i complexes:

Aquest drago tan majestuós, Dracaena draco, s’alça en el jardí de M. Franqui, en el poblet d’Orotava […], un dels indrets més meravellosos del món. El juliol de 1799, quan vam pujar al cim de Tenerife, vam comprovar que aquest arbre enorme feia catorze metres de diàmetre […] Si tenim en compte que el drago, independentment d’on es trobi, és un arbre de creixement molt lent, podem concloure que l’exemplar situat a Orotava és molt antic.

Els seus càlculs parlen d’un arbre d’uns sis mil anys, de manera que «hauria conviscut amb els constructors de les piràmides» […] i situen el seu naixement en l’època en què la Creu del Sud encara es podia veure des del nord d’Alemanya. En qualsevol cas, i malgrat la seva antiguitat extraordinària, l’autor destaca que l’arbre «exhibeix les flors i els fruits de l’eterna joventut». El Personal Narrative, de Humboldt, era un dels llibres preferits de Darwin. «No em quedaré tranquil», va escriure a la seva germana Caroline, «fins que no vegi el cim de Tenerife i aquest drago enorme». Es frisava per visitar Tenerife i quan, a causa d’una quarantena, li van prohibir desembarcar-hi, es va endur una gran decepció. Si més no, durant el seu viatge a bord del Beagle tenia a mà el Personal Narrative, a més dels Principies of Geology, de Lyell, i, quan va tenir la possibilitat de repetir algun dels viatges de Humboldt per l’Amèrica del Sud, es va mostrar pletòric de felicitat. «Abans, admirava Humboldt, ara, gairebé l’adoro», va escriure. [Torna]

^[3] Les especialitzacions i les evolucions no només es poden donar en illes, sinó també en qualsevol medi singular o aïllat. Així per exemple, fa poc es va descobrir una espècie de medusa no urticant en un llac salat a l’interior d’Eil Malk, una de les illes de Palau. Nancy Barbous la descriu de la manera següent:

Les meduses del llac pertanyen al gènere Mastigias, una variant que se sol trobar en la llacuna de Palau i que té uns poderosos tentacles urticants que li serveixen per protegir-se i capturar les seves preses en el plàncton. Es creu que, fa milions d’anys, els avantpassats de la medusa Mastigias van quedar atrapats al llac quan forces volcàniques van fer sorgir els esculls de Palau a la superfície, de manera que les bosses profundes d’aquests esculls es van transformar en llacs salats enmig de les terres emergides. Com que el llac allotjava pocs aliments i pocs depredadors, els tentacles de la medusa van passar de tenir forma de garrot allargat a convertir-se en uns apèndixs rabassuts sense verí, amb la qual cosa les meduses van haver de confiar en les algues que vivien en els seus teixits interns per poder alimentar-se. Aquestes algues capten energia solar per transformar-la en aliment per a la medusa. Per la seva banda, durant el dia la medusa neda per la superfície del llac a fi que l’alga rebi prou energia solar per portar a terme la fotosíntesi. Cada matí, el banc de meduses, constituït per més d’un milió sis-cents mil individus, es desplaça fins a l’altra riba en un moviment rotatori en el sentit de les agulles del rellotge, amb la qual cosa totes les algues que els cobreixen el cos reben la mateixa quantitat de llum solar. A la tarda, les meduses efectuen el mateix trajecte, però en sentit contrari. A la nit, baixen a la capa mitjana del llac a fi d’absorbir el nitrogen que fertilitza les algues. [Torna]

^[4] Recordant els seus viatges per Austràlia, Darwin va escriure: «Estirat en un riberal assolellat, he meditat sobre les peculiaritats que tenen els animals d’aquest hàbitat quan se’ls compara amb els que trobem en la resta del món». En aquells moments pensava en els marsupials i els confrontava amb els placentaris; li semblaven tan diferents que estava convençuts que un racionalista exclamaria: «Això ha de ser, per força, obra de dos Creadors».

Posteriorment, li va cridar l’atenció una formiga lleó gegant que llançava grapats de sorra en la seva trampa cònica per atrapar així les formigues més menudes, en una rèplica exacta del procés que realitzaven les formigues lleó que havia vist a Europa. Un estratagema com aquell, tan fantàstic i simple i, al mateix temps, tan recargolat, podia ser obra de dos creadors diferents? Aquesta possibilitat era impensable. Certament, només una mà havia creat l’Univers. [Torna]

^[5] Frances Futterman també cataloga la seva experiència de molt positiva:

Paraules com «acromatòpsia» expressen tan sols allò que ens falta. No ens aporten cap dada precisa sobre el que tenim, ni sobre la mena de món que concebem o creem per a nosaltres mateixos. Penso que el crepuscle és un moment màgic: com que manca d’uns contrastos accentuats, s’amplia el camp visual i s’intensifica l’agudesa de la vista. Gran part de les millors experiències que he tingut s’han esdevingut durant el crepuscle o a la llum de la lluna. He recorregut Yosemite a la llum de la lluna plena i un acromatòpsic que conec va treballar-hi com a guia nocturn. Alguns dels meus records més agradables coincideixen amb aquests moments en què m’estirava enmig de les sequoies a contemplar els estels. De petita, m’agradava perseguir les cuques de llum durant les nits càlides d’estiu i m’encantava anar al parc d’atraccions enmig d’aquella resplendor dels llums de neó. Mai no em va fer por. M’encanten els grans cinemes antics. Per Nadal, m’agrada mirar els llums que fan pampallugues i decoren els aparadors i els arbres. [Torna]

^[6] A uns quants lectors els ha sorprès que Knut, a pesar de gaudir d’una agudesa visual summament pobra en molts altres aspectes, pogués apreciar els estels amb tanta precisió, sobretot si tenim en compte que una reducció de 20/200 provocada per algun dels problemes més comuns (cataractes, glaucomes, etc.) faria pràcticament impossible aquesta visió. Això sí, els ulls de Knut disposen dels mateixos bastonets que els de qualsevol de nosaltres, de manera que la seva agudesa escotòpica, és a dir, l’agudesa que li proporcionen els seus bastons no es veia afectada gens ni mica. Per tant, que pugui veure els estels amb la mateixa precisió que nosaltres no resulta sorprenent.

De tota manera, Knut percep les estrelles millor que qualsevol de nosaltres, i aquest fet sí que requereix una explicació específica. Un corresponsal anglès, Stephen James, que a més és afeccionat a l’astronomia, aporta més dades sobre aquest fenomen:

A la nit, els teus ulls i els meus es veuen «incapacitats» per distingir els estels perquè centren de manera automàtica el punt d’enfocament en la fòvea, la qual, com tots sabem, és rica en cons que de nit no funcionen. Igual que la majoria d’afeccionats a l’astronomia, m’he entrenat a utilitzar la «visió apartada». És a dir: concentrem el nostre punt d’enfocament just sota l’estrella que volem observar a través del telescopi, de manera que l’estel queda situat en la zona de la retina on es concentra el major nombre de cons. I, com li passa a Knut, nosaltres només necessitem uns quants cons il·luminats per tal de poder veure un estel. Gràcies a aquesta tècnica, podem distingir molts més estels.

Lògicament, en no tenir fòvea, Knut no fa la mateixa fixació fovial, sinó que capta l’estrella de manera immediata gràcies als seus bastons. No és que disposi de més bastons que qualsevol altra persona, sinó que s’adapta millor a la visió nocturna perquè no té la fòvea ni els mecanismes que aplica una visió normal.

També caldria considerar la possibilitat que l’ús particular que Knut fa de la visió perifèrica incideixi en la seva capacitat, superior a la normal, de percebre moviments inesperats en el camp visual, perquè aquesta mena de moviments costen menys d’apreciar amb la visió perifèrica. (Així doncs els neuròlegs que busquen petits tics musculars i fasciculacions com els que es donen en estats de fatiga o en determinades condicions neurològiques han de procurar apartar la seva visió, en una tècnica similar a la que utilitzen els astrònoms quan observen els estels, per tal de percebre els moviments més insignificants gràcies a la visió perifèrica).

La utilització del llenguatge dels signes també requereix una millora de la capacitat de percepció i anàlisi dels camps perifèrics, i la fisiòloga Helen Neville ha descobert que aquesta millora comporta, per als sords de naixement que empren aquest llenguatge, un increment de la representació cerebral dels camps perifèrics. És inevitable preguntar-se si aquest raonament també és vàlid per als acromatòpsics. [Torna]

^[7] Tot i que realment la va concebre abans d’haver vist mai un atol, el text de la postal de Darwin suggereix que va «descobrir» la seva teoria en veure els atols de coral a Majuro. De fet, mai no va visitar Majuro, ni tampoc cap de les illes Marshall o Carolines; tan sols va estar a Tahití. No obstant això, a Coral Reefs, sí que fa una breu al·lusió a Pohnpei (com Poynipête o Senyavine) i, fins i tot, esmenta Pingelap (hi fa servir el nom amb què es coneixia en aquella època, Macaskill). [Torna]

^[8] Ebeye es podria considerar com una espècie de meta de la colonització. Una meta que es caracteritzaria no tan sols pel desmesurat excés de població i les malalties, sinó també per la pèrdua de la identitat cultural i la coherència i la seva substitució per un frenètic consumisme alienant, és a dir, per una economia monetària. L’ambigüitat del procés de colonització és una clara mostra dels riscos que comportava des d’un bon principi. Potser per aquesta raó quan Cook va visitar Tahití el 1769, dos anys després de la seva «descoberta», no va poder evitar preguntar-se en els seus diaris si l’arribada de l’home blanc no representava el principi de la fi de totes les cultures del Pacífic:

Corrompem la seva moral i els inculquem necessitats i malalties que mai no havien tingut i que només serveixen per privar-los de la felicitat de què ells i els seus avantpassats havien gaudit. Sovint penso que haurien agraït que no els haguéssim trobat mai. [Torna]

^[9] Bill Peck, un pioner en la utilització de l’estreptomicina, va arribar a la Micronèsia l’any 1958 en qualitat d’observador oficial dels assaigs atòmics a les illes Marshall. Va ser un dels primers a constatar-hi l’elevat nombre de casos de càncer de tiroides, de leucèmia o d’avortament com a conseqüència immediata dels assaigs; no obstant això, en aquell moment, no se li va permetre publicar les seves observacions. A l’obra A Tidy Universe of Islands descriu amb tota mena de detalls la pluja radioactiva que va caure a Pingelap després de l’explosió de la bomba atòmica Bravo a Bikini:

[Torna]

^[10] L’obesitat, de vegades acompanyada per la diabetis, afecta una aclaparadora majoria dels habitants del Pacífic. A principis de la dècada dels seixanta, James Neel va suggerir que la causa podia ser un gen anomenat «estalviador», perquè, segons ell, hauria evolucionat per poder acumular greixos durant les èpoques de fam. Un gen com aquell, sostenia Neel, tindria una gran capacitat d’adaptació en els individus que viuen en una economia de subsistència, en la qual es donen períodes aleatoris de fam i abundància; ara bé, aquest gen podia desenvolupar una incapacitat d’adaptació mortal si la dieta esdevenia constant i rica en greixos, tal com ha estat el cas d’Oceania a partir de la Segona Guerra Mundial. Encara no ha passat una generació des de la invasió occidental, però dos terços de la població de Nauru ja és obesa i un terç pateix diabetis. En moltes altres illes, s’han registrat estadístiques semblants. La sort diversa que han tingut els indis pimes ens demostra que ens trobem davant d’una combinació summament perillosa de disposició genètica amb l’estil de vida. En les comunitats de pimes que viuen a Arizona, amb una dieta abundant en greixos, es detecten els índexs d’obesitat i diabetis més elevats del món, mentre que els indis genèticament similars de Mèxic, que viuen en una agricultura i una ramaderia de subsistència, acostumen a ser prims i gaudeixen d’una bona salut. [Torna]

^[11] Un viatger sord que arribés en un lloc habitat per una comunitat de sords a l’altra punta del món, podria experimentar un sentiment de parentiu similar. El 1814, l’educador francès Laurent Clerc —que era sord— va visitar una escola per a sords a Londres, una visita que un contemporani seu va descriure de la manera següent:

Tan bon punt Clerc va contemplar l’escena —dels nens sopant— li va canviar la cara: estava tan entusiasmat com ho estaria un viatger sensible si, tot d’una, en una regió remota topés amb una colònia de compatriotes… Clerc s’hi va atansar. Els va fer uns signes i ells li van respondre en el mateix llenguatge. Aquesta comunicació inesperada va despertar en els menuts un sentiment meravellós i, per a nosaltres, va significar una mostra d’expressió i sensibilitat que ens va omplir de satisfacció.

Va passar una cosa semblant quan vaig acompanyar Lowell Handler, un amic amb la síndrome de Tourette, a una comunitat mennonita al nord d’Alberta, en la qual s’havia estès una variant genètica d’aquesta síndrome. Malgrat que estava una mica tens al principi, Lowell es va comportar correctament i va aconseguir reprimir els seus tics durant uns quants minuts, però al final se li va escapar un d’aquells esgarips que sempre fan els malalts de Tourette. Com acostuma a passar, tothom es va girar per mirar-lo. Però, llavors, els mennonites van somriure —perquè l’entenien— i alguns, fins i tot, li van respondre amb els seus propis crits i tics. Envoltat d’aquells malalts de Tourette, dels seus germans, Lowell es va sentir, en molts aspectes, com si a la fi hagués «tornat a casa». Va anomenar el poble Tourettesville i es va plantejar la possibilitat de casar-se amb una dona mennonita ben bonica que patís la síndrome de Tourette i de restar en aquella comunitat per sempre més. [Torna]

^[12] R. L. Stevenson parla dels porcs en les seves memòries de Polinèsia, In the South Sens:

El porc és el constituent bàsic entre els aliments de caràcter animal en aquestes illes… Molts illencs conviuen amb els porcs com nosaltres ho fem amb els gossos. Els porcs es passegen per les llars amb la mateixa tranquil·litat que els gossos i s’han convertit en uns companys actius, emprenedors i sensibles. Són capaços de pelar tot solets els cocos i, segons m’han dit, de col·locar-los al sol perquè s’esberlin. […] Quan era petit, em van explicar que els porcs no sabien nedar; doncs bé, jo en sé d’un que es va llançar per la borda i va nedar cinc metres fins a la riba amb l’únic propòsit de tornar amb el seu primer amo. [Torna]

^[13] A Pingelap, el color verd hi era omnipresent. No es tractava únicament del fullatge dels arbres, sinó també dels seus fruits (tant els de l’arbre del pa com els de les pandanàcies són verds, i també ho són els fruits de moltes de les varietats de plàtan que creixen a l’illa). Els fruits d’uns roigs i grocs molt vius, com ara la papaia, el mango o la guaiaba, no són autòctons, sinó que els europeus els van introduir a la dècada de 1820.

J. D. Mollon, un investigador molt prestigiós dels mecanismes de la visió en color, apunta que els simis africans i asiàtics «se senten especialment atrets per la fruita taronja o groga» (a diferència de les aus, que prefereixen la fruita vermella o porpra). «La majoria dels mamífers —i també de vertebrats— ha desenvolupat un sistema dicromàtic de visió, basat en la correlació entre la informació que proporciona l’ona curta i l’ona mitjana. Aquesta correlació els permet reconèixer el seu entorn, els aliments, els amics i els enemics, i també viure en un món de color, malgrat que sigui limitat i presenti uns tons apagats. Tan sols alguns primats han desenvolupat una visió tricromàtica, i és precisament per aquest motiu que són capaços de distingir les fruites grogues i taronges en un fons on predominen diferents tonalitats de verd». Mollon apunta que la coloració d’aquestes fruites podria haver evolucionat al mateix temps que el sistema tricromàtic de visió dels simis. Així mateix, la visió tricromàtica els permet detectar els gestos facials més amagats que revelen els diferents estats emocionals i biològics, una habilitat que aprofiten —tal com ho fan els humans— per mostrar el seu enuig o per mantenir relacions sexuals.

Els acromatòpsics o monocromàtics de bastons, com també se’ls anomena, ni tan sols posseeixen el sistema dicromàtic essencial, que es creu que es va desenvolupar en l’era del paleozoic. Si, tal com diu Mollon, «els dicromàtics humans presenten una dificultat especial per detectar la fruita de colors enmig d’un fullatge de tonalitats diverses, la lluminositat dels quals varia de manera aleatòria», seria lògic esperar que els monocromàtics patissin una discapacitat més gran que gairebé els impediria sobreviure en un món concebut especialment per als dicromàtics. Tot i així, és precisament en aquest aspecte on l’adaptació i la compensació tenen una influència decisiva. Frances Futterman va descriure molt bé aquest sistema de percepció, el qual presenta força diferències:

Quan un nou objecte aparegui en la meva vida, en tindré una experiència sensorial molt completa. En percebré el gust, l’olor i l’aspecte (totes les característiques visibles menys el color, per descomptat). Fins i tot, el sacsejaré i li donaré copets o en tindré una experiència auditiva de qualsevol tipus. Tots els objectes posseeixen qualitats úniques que es poden percebre. Tots es poden observar des d’un angle o en una foscor diferents. Acabats mats, acabats brillants, textures, impressions, transparència… Ho he escodrinyat tot de ben a prop, seguint el meu procediment habitual, com a conseqüència de la meva deficiència visual que, en contrapartida, em proporciona una impressió multisensorial dels objectes. En quina mesura hauria canviat la meva percepció si disposés d’una visió en color? Tal vegada els colors haurien dominat la meva experiència i m’haurien impedit copsar d’una manera més acurada la resta de qualitats dels objectes? [Torna]

^[14] A Pingelap creixen almenys catorze varietats de plàtan; n’hi ha de verds i grocs, petits i grans. I a Pohnpei, se n’hi conreen més de quaranta varietats, algunes de les quals semblen ser exclusives de l’illa. El plàtan presenta una forta tendència a patir canvis somàtics, a crear noves «varietats»; d’aquests canvis, n’hi ha que són perjudicials, mentre que d’altres confereixen a l’arbre més resistència a les malalties, i a la fruita, més bon sabor. Aquests efectes beneficiosos han fomentat el cultiu d’unes cinc-centes varietats de plàtan arreu del món.

Les principals varietats de plàtan són considerades espècies, i reben noms binomials i linneans; per contra, les menys freqüents se les qualifica, simplement, de varietats i reben només les denominacions locals. No obstant això, tal com Darwin subratlla, la diferència que hi ha entre unes i altres és mínima. En el seu llibre L’origen de les espècies, escriu: «Les espècies i les varietats es barregen en sèries indefinibles que queden enregistrades a la memòria com un paisatge real». Amb el temps, moltes d’aquestes varietats presentaran prou divergències perquè siguin considerades com a espècies distintes. [Torna]

^[15] John Judd, col·laborador i, posteriorment, editor de Darwin, narra com Lyell, el màxim defensor de la teoria dels volcans submergits, «estava tan entusiasmat» quan el jove Darwin li va explicar la seva teoria de la subsidència «que es va posar a ballar, movent el cos d’una manera ben estrafolària». Això sí, més tard advertiria a Darwin: «No et facis il·lusions, pensant que ara et creuran. No ho faran fins que no et quedis calb com jo, no t’hagis cansat de treballar i hagis sofert el menyspreu i la incredulitat de tothom». [Torna]

^[16] El cocoter, que Stevenson anomenava «la girafa dels vegetals […] amb tot aquell encant i exuberància, tan desconegut als ulls dels europeus», era la possessió més valuosa dels habitants de la Polinèsia i la Micronèsia i se l’enduien a totes les noves illes que colonitzaven. Melville la descriu a Omoo:

[Torna]

^[17] La mena d’evolució que ha convertit el pingelapès en un dialecte del pohnpeià s’ha repetit per totes les illes que formen la Micronèsia. No sempre resulta fàcil saber en quins casos s’ha creuat la frontera entre el dialecte i la llengua, tal com explica E. J. Kahn A Reporter in Micronesia:

Kahn afegeix que «alguns habitants de la Micronèsia s’han convertit en lingüistes extremadament versàtils».

No podem evitar recordar la divergència de la flora i la fauna actuals respecte a la que existia en un principi, una evolució que es tradueix en diferents varietats i espècies. Aquest procés, que s’ha vist reforçat per les condicions úniques d’aquestes illes, presenta els resultats més accentuats en les illes contigües que conformen un arxipèlag. Lògicament, l’evolució cultural i lingüística sol avançar amb major rapidesa que la darwinista, perquè tots els nostres coneixements els passem directament de pares a fills. És a dir: traspassem els nostres «mnemes» —en paraules de Richard Semon— i no els nostres gens. [Torna]

^[18] En les poblacions petites, aïllades o de fundació recent, les genealogies molt específiques (que tant es poden conservar de forma oral, com és el cas dels pingelapesos, com escrita, en moltes altres comunitats) permeten determinar un o diversos avantpassats com el responsable (o els responsables) de la transmissió d’un gen concret. Aquesta possibilitat rep el nom, per part dels genealogistes, de «l’efecte del fundador». Els arxius exhaustius de Martha Vineyard demostren que els «fundadors» d’una sordesa hereditària posseïen un gen recessiu per desenvolupar aquesta característica, que va arribar a l’illa a la dècada de 1690. Així mateix, en la petita comunitat mennonita de LaCrete a Alberta, on es registra un nombre considerable de casos de síndrome de Tourette s’atribueix l’origen d’aquesta malaltia a un tal Gerhard Jentzen, que va arribar d’Ucraïna a la dècada de 1880 per fundar la comunitat de LaCrete (val a dir que es va casar amb tres dones, amb les quals va tenir un total de vint-i-quatre fills). I l’origen en aquest país de la malaltia de Huntington es pot atribuir a dos germans —molt fèrtils— que van viatjar a la dècada de 1630 fins a Long Island.

Aquests individus genèticament anormals, que no ho havien de ser per força des d’un punt de vista clínic, no haurien provocat un efecte d’aquesta magnitud en comunitats més nombroses. Per contra, en una comunitat petita i aïllada, o que no tolera els casaments amb persones foranes —com és el cas dels menonnites, els amish o els jueus asquenasites—, etc., hi haurà, per força, un gran nombre de casaments entre familiars de sang. Molts dels individus de les generacions descendents seran portadors d’aquest gen. Si es casen dos portadors d’aquest gen recessiu, és molt probable que els fills en neixin afectats de la malaltia manifesta en la proporció de Mendel.

Jared Diamond ha contrastat l’efecte del fundador amb l’evolució del perfil genètic mundial, que ens ha portat durant els últims mil·lennis a una població barrejada, tot i que homogènia des d’un punt de vista genètic. Aquesta realitat és el resultat de l’expansió de l’agricultura, al principi; posteriorment, de la instauració de règims polítics i, en l’actualitat, de l’extrema facilitat i proliferació dels desplaçaments. En una revisió del seu llibre, Diamond apunta: «La diversitat genètica humana era molt més accentuada en el passat que no avui dia, perquè aleshores es fundaven constantment noves poblacions que s’expansionaven i transportaven els seus propis gens a les zones properes molt reduïdes. Per aquesta raó, Pingelap i Nova Guinea» —va ser precisament a Nova Guinea on Diamond va dur a terme els primers estudis sobre l’evolució— «resulten molt més interessants per als genètics del que es podria suposar si tenim en compte que només representen una fracció minúscula de la població mundial. El motiu d’aquest interès és que ens mostren com era el perfil genètic en el passat». [Torna]

^[19] Pingelap disposa de dos generadors de querosè: un subministra electricitat als edificis de l’administració, al dispensari i a tres o quatre immobles més, i l’altre posa en marxa els equips de vídeo de l’illa. No obstant això, el primer dels generadors ha estat uns quants anys fora de servei, i ningú no s’ha preocupat per reparar-lo o substituir-lo, atès que les llanternes o els llums de querosè resulten més fiables. Ara bé, l’altre generador sí que el procuren mantenir en perfecte estat perquè les pel·lícules americanes d’acció motiven la població. [Torna]

^[20] William Dampier va ser el primer europeu que va descriure l’arbre del pa, que va descobrir a Guam l’any 1688:

Els fruits creixen a les branques com si fossin pomes. Són com uns pans de penic, quan la farina costa cinc xílings el bushel [Mesura de capacitat equivalent a 35,23 dm³ utilitzada als Estats Units]. Són arrodonits i tenen una closca dura i aspra. Quan maduren es tornen tous i groguencs, i adopten un sabor suau i deliciós. Els nadius de Guam els utilitzen com a pa. Els cullen quan han acabat de créixer, però encara són verds i durs. Després els couen al forn, on la closca es torra i s’ennegreix, mentre […] que l’interior dels fruits es manté melós i tendre, d’un blanc que recorda la molla d’un pa de penic. La fruita no conté cap llavor o pinyol, només la polpa, talment com si fos pa. S’ha de menjar de seguida perquè si es conserva més de vint-i-quatre hores, s’humiteja i s’endureix. En canvi, si es consumeix abans que es comenci a endurir, té un gust exquisit. La temporada d’aquesta fruita és d’uns vuit mesos, i durant aquest temps els nadius no mengen cap altra cosa que s’assembli al pa. [Torna]

^[21] Moltes holotúries posseeixen unes espícules microscòpiques molt agudes a les parets del cos. Aquestes espícules adopten les formes més variades, incloent-hi botons, grànuls, el·lipsis, barres, raquetes, rodes amb raigs i àncores. Si aquestes espícules —sobretot les que tenen forma d’àncora que són tan perfectes i afilades com les dels vaixells— no es dissolen o es destrueixen, per a la qual cosa cal bullir-les moltes hores, o fins i tot dies, poden penetrar a les parets intestinals del consumidor infortunat i provocar-li hemorràgies greus però invisibles. Aquest efecte s’ha utilitzat amb finalitats delictives a la Xina, on el trepang és considerat una menja exquisida. [Torna]

^[22] Irene Maumenee Hussels i els seus col·laboradors de l’hospital John Hopkins han extret mostres de sang a tota la població de Pingelap i a molts pingelapesos de Pohnpei i Mokil. A partir de les anàlisis de l’ADN, tenen l’esperança de detectar l’anomalia genètica que provoca el maskun; si ho aconsegueixen, potser podran identificar els portadors d’aquesta malaltia. De tota manera, Meumenee Hussels recorda que aquest procés d’identificació planteja conflictes ètics i culturals. Així doncs, és possible que el trenta per cent de la població que és portadora del gen tingués més dificultats per trobar feina o casar-se. [Torna]

^[23] El 1970 Maumenee Hussels i Morton van arribar a Pingelap amb un equip de genètics de la Universitat de Hawaii, a bord del Microglory que transportava l’equipament més modern, incloent-hi un electroretinograma per mesurar la resposta de la retina als esclats de llum. Van comprovar que, en les retines dels individus que patien maskun, les respostes dels bastons eren del tot normals, però que els cons no responien. De tota manera, no va ser fins al 1994 que Donald Miller i David Williams, de la Universitat de Rochester, van descriure per primera vegada els cons de la retina en pacients vius a partir de l’observació directa. Des d’aleshores, s’han adoptat tècniques del camp de l’astronomia i de l’òptica que permeten d’obtenir imatges dels moviments oculars sense cap mena de dificultat. Encara, no s’han utilitzat aquestes tècniques per examinar cap acromatòpsic congènit, tot i que seria força interessant per determinar si és possible apreciar l’absència total o parcial de cons d’una manera directa.

Les investigacions de Gustavo Aguirre han descobert que, per desgràcia, existeix una raça de gossos malamuts d’Alaska que pateix una ceguesa diürna important (hemeralopia) cap als dos mesos de vida. En aquests gossos, els cons de la retina es degeneren molt aviat i acaben per desaparèixer. Tal com els succeeix als malalts de maskun humans, aquests gossos pateixen de ceguesa diürna, a més de ser incapaços de distingir els colors. No obstant això, i a diferència dels acromatòpsics humans, no es veuen afectats per una pèrdua greu d’agudesa visual perquè els cànids no posseeixen una regió foveomacular a la retina, amb la qual cosa la fixació fovial no és problemàtica. Igual que el maskun per als humans, l’hemeralopia canina s’hereta per via recessiva i autosòmica i els estudis preliminars semblen identificar un gen específic en la transmissió d’aquesta malaltia. Aguirre opina que «un cop hàgim identificat el gen i la seva mutació en els gossos, seria interessant comprovar si els habitants de Pingelap i d’altres acromatòpsics humans presenten una mutació del mateix gen». [Torna]

^[24] Stevenson va escriure: «el canibalisme es pot trobar arreu del Pacífic, des de les Marqueses fins a Nova Guinea, des de Nova Zelanda a Hawaii […]. Tota Melanèsia en sembla afectada […], [però] a la Micronèsia i a les Marshall, que conec com les coneixeria un turista qualsevol, no n’he pogut detectar ni una sola traça».

Això sí, Stevenson mai no va visitar les Carolines, mentre que O’Connell assegura haver observat mostres de canibalisme a Pakin, un dels atols germans de Pingelap, que ell anomenava illa de Wellington:

Abans de visitar l’illa, no em creia que els nadius de l’illa de Wellington fossin caníbals; doncs bé, ara ho he vist amb els meus propis ulls. Per a ells, semblava un desig irrefrenable; les víctimes no són uns simples presoners, sinó criatures que els seus pares entreguen als caps de la tribu com a present. Aquests pares semblen considerar aquesta atrocitat com una mena d’honor. L’illa de Wellington són, de fet, tres illes envoltades per un escull. Una de les illes està habitada, mentre que les altres dues són zones deshabitades que reclamen diversos caps com si necessitessin un pretext per entrar en guerra i per satisfer la seva fam voraç de carn humana. [Torna]

^[25] La història llegendària de Pingelap s’explica a Liamweiwei, una epopeia o saga que, al llarg dels segles, s’ha transmès de pares a fills en forma de recitació o cant. A la dècada dels seixanta tan sols els nahnmwarki coneixen els 161 versos i, si no hagués estat per la transcripció de Jane Hurd, aquesta epopeia s’hauria perdut.

De tota manera, un antropòleg, per molt respectuós que sigui, tendeix a considerar un cant o ritu indígena com un objecte d’estudi, amb la qual cosa no aconsegueix impregnar-se’n bé de l’essència o l’esperit, ni tampoc compartir el punt de vista dels seus creadors. Es podria dir que un antropòleg veu cultura, de la mateixa manera que un metge veu pacients. La capacitat de penetrar en els diferents ritus culturals o estils de vida, de compartir-los, sobrepassa la mentalitat de l’historiador o el científic; requereix un talent artístic i poètic ben especial. Per exemple, Auden s’identificava amb Islàndia (el seu nom de pila, Wystan, era d’origen islandès, i un dels seus primers llibres va ser Letters from Iceland), però són realment les seves habilitats poètiques i lingüístiques les que converteixen la seva versió de l’Edda major, la gran saga islandesa, en una recreació extraordinària de l’original.

Són aquests mateixos recursos els que confereixen un valor excepcional a l’obra de Bill Peck, un metge i poeta que ha viscut i treballat a la Micronèsia durant trenta-cinc anys. Quan era jove i exercia de metge al Departament de Sanitat Pública nord-americà, va quedar molt impressionat per la primera experiència que va tenir com a observador oficial dels assaigs nuclears a la Micronèsia, i el va esgarrifar el tractament que rebien els nadius. Posteriorment, com a comissionat de sanitat del territori en fideïcomís de les illes del Pacífic Sud —com en aquell temps s’anomenava la Micronèsia— va aconseguir convèncer un grup de científics romàntics i emprenedors, que incloïa John Steele i, ja més tard, Greg Dever, perquè construïssin conjuntament uns nous serveis sanitaris, que ara s’anomenen Servei de Sanitat de la Micronèsia, i formessin infermeres nadiues perquè els hi ajudessin.

Quan vivia a Chuuk a principis dels setanta, va anar descobrint les antigues tradicions i mites dels chuukesos i, fins i tot, va viure una «experiència de conversió» quan va conèixer el cap kintoki Joseph d’Udot. Va passar diverses setmanes amb el cap, escoltant i assimilant tot el que li explicava. Per ell, aquesta experiència va ser com:

descobrir els manuscrits de la mar Morta o el Llibre de Mormon.[…] El cabdill kintoki es trobava assegut tranquil·lament, com si estigués en trànsit, fent uns cops de cap rítmics mentre recitava un cant o una pregària. Després, ho recitava amb un cert dramatisme, i fins i tot amb gestos, en ittang, la llengua sagrada, amb una veu que pujava i baixava segons que experimentava un sentiment de glòria, de sorpresa o de temor davant la visió que en aquell moment l’inspirava […] El cap kintoki em va explicar: «Cada cop que recito aquests poemes, em sento com si fos l’antic profeta, el primer que els va revelar».

Aquest encontre va suposar una nova missió a la vida de Bill: la de recopilar, conservar i recrear per a la posteritat els cants i els mites de la cultura chuuk i de la resta de cultures de la Micronèsia (a pesar d’aquests esforços, tan sols s’ha publicat una petita part de la seva obra, en dos llibres titulats Chukese Testament i I Speak the Beginnings, a més d’un recull d’articles i poemes). El seus relats exhibeixen una transparència poètica i científica d’una bellesa equiparable a la de les veus dels micronesis. A Rota, on es va retirar a escriure —i on vaig anar a buscar-lo— se’l considera un ciutadà honorari i és l’únic no chamorro que ha rebut aquesta distinció. «Aquí em té», em va dir quan ens acomiadàvem, «un vell científic i poeta que, als vuitanta-tres anys, continua traduint i conservant les velles llegendes per a la posteritat, en un esforç per agrair a aquella gent tot el que em van donar». [Torna]

^[26] Uns quants estudiosos, entre ells Jared Diamond, s’han preguntat si a Pingelap existia una mena de compensació per a acromatòpsics o per als portadors d’heterozigots d’aquesta condició, que poden contribuir a la seva perdurabilitat a pesar del seu caràcter recessiu. En aquest sentit, Diamond es planteja:

Si els heterozigots portadors del gen que desenvolupa l’acromatòpsia poden disposar d’una visió nocturna una mica més aguda que la de la gent normal sense patir la visió diürna deficient que sol caracteritzar els portadors heterozigots. D’aquesta manera, si aquests heterozigots són més hàbils que la gent normal per pescar i, en conseqüència, atraure ma parella per casar-s’hi i alimentar-ne els fills, és possible que hagin disposat de certs privilegis en la societat pingelapesa tradicional. Si fos així, l’acromatòpsia pingelapesa esdevindria una mostra evident de l’efecte del fundador i de la seva intensificació a causa de la selecció natural. [Torna]

^[27] En un metre cúbic d’aigua de mar es poden trobar fins a trenta mil exemplars d’aquestes criatures minúscules, i molts observadors han confirmat la resplendor extraordinària dels mars inundats de noctiluques. Charles Frederick Holder explica en el seu llibre Living Lights: A Popular Account of Phosphorescent Animals and Vegetables, publicat l’any 1887, que M. De Tessan descrivia les ones fosforescents com «autèntics esclats del llampec» i assegurava que emetien prou llum per poder llegir:

Il·luminaven l’habitació que jo i els meus companys ocupàvem […] encara que ens trobàvem a més de trenta metres del rompent. Fins i tot, vaig provar d’escriure aprofitant aquella brillantor, però els flaixos de llum eren massa breus.

Holder continua descrivint aquests «asteroides vivents»:

Humbold va reprendre la descripció d’aquest fenomen a Views of Nature:

A l’oceà, uns cucs marins gelatinosos, vius i morts, resplendeixen com estels lluminosos i la seva brillantor transforma la superfície verdosa de l’oceà en un full de paper immens. Mai no oblidaré la impressió que em van causar aquelles nits tropicals al Pacífic, tan plàcides, unes nits en què la constel·lació d’Argos es trobava en el seu zenit i la Creu del Sud, en la seva caiguda, tenyia el cel amb aquell bri de llum planetari d’atzur etern, alhora que els dofins creaven deixants lluminosos quan s’endinsaven en les onades escumejants. [Torna]

^[28] Tot i que el relat d’O’Connell adopta un to més fantasiós, coincideix en gran part amb les experiències que, deu anys més tard, va narrar Melville, i també amb les que havia descrit William Mariner unes dècades abans, les quals van ser estudiades posteriorment per James Simmons. Així, Finau Ulukalala II, el cap més poderós de Tonga, va mostrar una gran simpatia per Mariner, un jove mariner anglès que va sobreviure a la massacre de la meitat dels seus companys de tripulació l’any 1806. El cap va nomenar una de les seves dones «mare» i professora de l’anglès, i el va iniciar en les tradicions de la tribu, abans de reconèixer-lo com a membre de la seva família i donar-li el nom del seu fill mort. Un cas similar va ser el de Melville, que el 1842 va abandonar el vaixell quan va arribar a les Marqueses i va vagarejar per la vall de Typee fins que el màxim cap de la vall, Mehevi, el va adoptar i li va lliurar la seva filla Pe’ue (Fayaway) com a mestra i amant.

Malgrat que va encantar els seus lectors, la història de Melville es va considerar, en un inici, com una fantasia romàntica, tot i la insistència de l’autor a defensar-ne la veracitat. No va ser fins al segle següent que aquesta veracitat es va poder comprovar gràcies al fet que la història l’havien conservada els habitants de Typee mitjançant la tradició oral. [Torna]

^[29] En el seu pròleg a la reimpressió de les memòries d’O’Connell, Saul H. Reisenberg, conservador de la secció d’etnografia del Pacífic a la Smithsonian Institution, aporta una biografia detallada i un comentari crític de les obres d’O’Connell. Reconeix que moltes de les observacions d’O’Connell sobre la vida dels nadius (a «Bonabee») són «sovint precises i rigoroses» i proporcionen «un relat de valor incalculable des del punt de vista etnogràfic d’una cultura fins aleshores desconeguda». De tota manera, considera que d’altres comentaris «són errors tan flagrants que un es pregunta si no deuen ser pures invencions» o, si més no confusions, volgudes o inconscients, amb les experiències viscudes en altres illes que va poder visitar.

És probable, segons Reisenberg, que O’Connell fos un antic convicte que hauria complert condemna en un centre penitenciari, a més de canviar els noms i les situacions amb dos objectius: amagar aquest fet i embellir el seu relat exòtic per captivar el públic.

En els últims anys de la seva vida, O’Connell, «El Famós Home dels Tatuatges», va recórrer els Estats Units com a cèlebre artista de circ que narrava les seves aventures al mar del Sud, ballant al so del corn (se’l considera l’introductor de la dansa dels esclops als Estats Units) i mostrant els seus tatuatges. [Torna]

^[30] M. I. Weisler ha estudiat la manera en què la població humana «ha trobat una fi tan misteriosa en una dotzena d’illes de la Polinèsia» i s’ha centrat en les illes de Pitcairn i Henderson, que són unes de les més remotes i aïllades de tot el món. Cap a l’any 1000 a C, van ser colonitzades pels habitants de l’illa propera de Mangarewa. Henderson, un atol de coral que no tenia prou superfície cultivable ni aigua dolça en algunes èpoques de l’any, no podia sustentar més de cinquanta habitants, mentre que Pitcairn, una illa volcànica, en podia alimentar uns quants centenars. En un primer moment, quan aquestes poblacions estaven unides i es mantenien en contacte i amb la colònia mare de Mangarewa, i el nombre d’habitants no era, a més, prou elevat per esgotar-ne els recursos, van poder conservar un equilibri social i ecològic. No obstant això, segons Weisler, l’increment de la població va desforestar Mangarewa i Pitcairn i va provocar l’extinció gairebé total de les aus marines i les tortugues que habitaven Henderson. La població de Mangarewa, tot i que va sobreviure, «es va sumir en una degeneració d’orgies i canibalisme», tal com explica Jared Diamond, i va perdre tota mena de contacte amb Henderson i Pitcairn cap al 1450. Sense la protecció física i cultural de Mangarewa, les poblacions de les altres dues illes estaven condemnades a desaparèixer; van anar perdent efectius fins que, pels volts de 1600, es van extingir completament. Diamond especula sobre la situació tan dramàtica que s’hi devia viure aquells darrers anys:

Era impossible que algun dels dos membres del matrimoni no trenqués el tabú de l’incest… Les variacions climàtiques en un entorn ja de per si marginal devien haver portat la població a una fam generalitzada […]. Probablement, els nadius de Henderson havien recorregut a l’assassinat i al canibalisme (com els de Mangarewa i l’illa de Pasqua) […] Els illencs deurien haver perdut el cap com a conseqüència de la depravació social.

Diamond subratlla que, encara que haguessin aconseguit escapar a totes aquestes fatalitats, «haurien topat amb el problema que cinquanta habitants era un nombre massa reduït per constituir una població viable». Ni una comunitat de diversos centenars «no és suficient per desenvolupar una cultura humana que pugui perdurar», si es troba aïllada; fins i tot, encara que físicament sobrevisqui, s’estancarà i no tindrà capacitat creativa, esdevindrà regressiva i culturalment «endogàmica».

Quan de petit feia col·lecció de segells, m’agradaven sobretot els de Pitcairn i, en especial, la idea que aquella illa remota tingués únicament setanta habitants, tots ells descendents dels amotinats del Bounty. Això sí, en l’actualitat, els habitants de Pitcairn tenen, lògicament, accés a tot el món gràcies als mitjans de comunicació moderns i a un trànsit aeri i marítim molt més regular. [Torna]

^[31] Darwin es meravellava de la supervivència d’aquests atols tan fràgils:

Aquestes illes baixes i còncaves no s’assemblen de res amb l’oceà infinit del qual, de sobte, emergeixen; sembla un miracle que uns invasors tan dèbils no acabin esclafats per les ones totpoderoses i incansables d’aquest oceà immens, que anomenen erròniament Pacífic. [Torna]

^[32] Cook va descobrir molts exemples de migracions accidentals, sovint resultat dels forts vents alisis, que bufen cap a l’oest. En desembarcar a Atiu, hi va trobar tres supervivents que provenien de Tahití, a mil cent quilòmetres de distància. Havien salpat vint tripulants, amb l’esperança de fer una curta travessia de Tahití a Raiatéa —que es troba a pocs quilòmetres de distància— però el vent els va allunyar del seu rumb. Aquest incident li va fer pensar que d’altres viatges accidentals semblants podrien explicar «com es podria haver poblat el mar del Sud, especialment aquelles illes que estan allunyades tant dels continents habitats com entre elles». [Torna]

^[33] Els fets que aquell dia van passar a Knut em van fer recordar uns mots de Montaigne:

Un home ha d’haver sofert totes les malalties que espera guarir, i també totes les circumstàncies i accidents que vol diagnosticar… Aquest és la mena d’home en què jo confiaria. La resta ens guia com el pintor que dibuixa mars, roques i badies assegut a la seva taula de treball, mentre condueix la seva nau amb tota tranquil·litat. Trasllada’l a la vida real i no sabrà ni per on començar. [Torna]

^[34] Potser no cal ni preguntar-se si aquests pops, amb aquella intel·ligència notable, els ulls enormes i les formes que canvien contínuament, poden provocar una reacció de sorpresa, d’astorament. En els últims temps, he sentit a parlar de Graham Thompson, un corresponsal enviat a Tasmània que afirma que a les illes Murray, prop de la costa de Nova Guinea, també existeix un déu creador, anomenat Malo, que es representa en forma de pop, amb vuit tentacles, un per a cadascuna de les tribus de Mer que habiten aquestes illes. Aquest mite del creador sembla perviure encara en els nostres dies, més d’un segle després de la introducció de la cristiandat. Aquest fet explicaria la presència de la creu cristiana que s’erigeix a l’illa de Mer i que, segons Thompson, «sorgeix d’un pop amb uns tentacles que emmarquen les tres parts que constitueixen l’illa». [Torna]

^[35] Igual que Knut, Frances Futterman ha acumulat una immensa quantitat d’informació referent al color: els fonaments físics i neurològics, el significat i el valor que té per a la resta de la gent. Li interessa especialment —i creu que a d’altres acromatòpsics els passa el mateix— el seu significat i valor, i aquest interès és el que més em va sobtar quan vaig visitar el seu despatx de Berkeley, ple de prestatges on s’amuntegaven centenars de volums que havia acumulat. Molts d’aquests exemplars els va aconseguir quan es dedicava a l’educació especial i a la rehabilitació de persones afectades de ceguesa total i parcial, mentre que d’altres s’ocupaven de la visió escotòpica o nocturna. D’aquesta manera, en una de les parets vaig trobar títols com ara The World of Night: The Fascinating Drama of Nature as Enacted between Dusk and Dawn; Nature by Night; The Coral Reef hy Night; After the Sun Goes Down; The Story of Animals at Night; The Shadow Book (un estudi d’estètica de la fotografia); Images from the Dark; Night Eyes; Black is Beautiful (fotografies de paisatges en blanc i negre), llibres, tots ells, que descriuen el món que Frances coneix i estima.

A l’altra paret hi havia diversos prestatges on s’amuntegaven llibres referents al color, aquest fenomen estrany que ella mai no podrà arribar a percebre ni copsar, tot i que sempre li interessarà. Alguns d’aquests llibres eren estudis científics sobre la física del color o la fisiologia de la visió; d’altres analitzaven els aspectes lingüístics del color, com per exemple The 750 Commonest Color Methaphors in Daily Life; Seeing Red and Tickled Pink: Color Terms in Everyday Language. Hi havia una infinitat de llibres d’ètica i de filosofia del color, des de tractats d’antropologia a assaigs de Wittgenstein. D’altres només els havia acumulat perquè tenien títols relacionats amb el color (Color Me Beautiful: Discover Your Natural Beauty through the Colors That Make You Look Great and Feel Fabulous). També hi vaig descobrir diversos llibres per a un públic més infantil, com ara: Hello Yellow, Ant and Bee and Rainbow: A Story about Colors, i finalment, el seu llibre preferit, Hailstones and Halibut Bones: Adventures in Color. Els sol recomanar per a les criatures acromatòpsiques a fi que «aprenguin» els colors dels objectes més comuns i el «valor» sentimental dels diversos colors; en definitiva, perquè adquireixin els coneixements necessaris per viure en un món cromatòpsic.

Frances és també una experta en ulleres especials per a gent amb deficiències visuals; fins i tot ens va aconsellar quines ens havíem d’endur a Pingelap. Knut va destacar que Frances «ha amuntegat una gran quantitat d’informacions pràctiques sobre tota mena d’ajuts per als acromatòpsics i que, malgrat que sempre recorda que ella no és una científica, jo la considero com una autèntica especialista en el sentit més ampli de la paraula». [Torna]

^[36] Això és pràcticament el que li va passar a Virgil, un home afectat d’una ceguesa gairebé total des que va néixer, amb qui en Bob i jo havíem treballat (el seu cas, titulat «Veure i no veure» forma part d’An Anthropologist on Mars). Quan se li va suggerir la possibilitat de restablir-li la visió mitjançant la cirurgia, no va poder evitar emocionar-se i interessar-se per aquella porta oberta a la percepció. Però, després de la intervenció que els metges van catalogar «d’èxit», la realitat va astorar Virgil, que s’havia creat un món absent de tot tipus d’informació visual, i l’aparició sobtada d’un estímul visual el va sumir en un estat de xoc i confusió. Les noves sensacions —sensacions visuals— que experimentava l’aclaparaven, ja que no podia extreure’n un significat, ni era capaç de dotar-les d’un ordre o un sentit. El «do» d’una visió el va pertorbar en gran mesura, va alterar el seu estil de vida, els hàbits i les actituds que havia anat adoptant al llarg de cinquanta anys, amb la qual cosa optava per tancar sovint els ulls o romandre immòbil en la foscor per tal d’alliberar-se dels atacs visuals i recuperar l’equilibri que l’operació li havia arrabassat.

D’altra banda, fa poc vaig rebre una carta fascinant d’un home sord que havia estat sotmès a una implantació de còclea, ja en edat madura. Tot i que, en un primer moment, va patir moltes dificultats i confusions, similars a la de Virgil (i malgrat que els implants de còclea solen ocasionar problemes), ara pot gaudir de melodies i harmonies que amb anterioritat no podia copsar, ni tan sols imaginar. [Torna]

^[37] Habitualment, molt pocs dels illencs que ingressen en les facultats de medicina arriben a obtenir la llicenciatura, i Greg Dever s’ha esforçat per elaborar un pla d’estudis que té en compte els recursos i les necessitats del Pacífic. De fet, estava molt orgullós dels alumnes de la seva primera promoció, dues terceres parts de la qual havien aconseguit llicenciar-se; val a dir que en van sorgir les primeres metgesses de Pohnpei. [Torna]

^[38] Kahn apunta que «la introducció de la verola se sol atribuir a Espanya; la de la lepra, a Alemanya; la de la disenteria, a Anglaterra; la de les malalties venèries, als Estats Units, i la de la tuberculosi, al Japó». La lepra es va propagar arreu del Pacífic; fins fa ben poc, hi havia una colònia de leprosos a Pingelap i, durant molts anys, una altra més nombrosa a Guam. Per descomptat, també hi havia la colònia infame de leprosos de les illes Hawaii, a Molokai, que apareixia en les narracions The Sheriff of Kona i Koolau the Leper, de Jack London. [Torna]

^[39] Melville també s’hi refereix en una nota a peu de pàgina del llibre Omoo:

Aventurer: és un terme molt estès entre els mariners del Pacífic. S’aplica a una sèrie de vagabunds que no s’enrolen per un temps indefinit en una nau, sinó que naveguen durant un breu període en diferents baleners, amb l’únic propòsit que els expulsin de la manera més vergonyosa en l’escala del viatge següent, sigui on sigui. La majoria són una banda de bergants presumptuosos, sentimentalment lligats al Pacífic, de manera que no somien tornar a doblar el cap d’Hornos i arribar a casa. D’aquí ve que tinguin tan mala reputació. [Torna]

^[40] Les malalties occidentals han tingut uns efectes nefastos en les poblacions del Pacífic, gairebé tan greus com els que van suposar la conquesta militar, l’explotació comercial i la religió. Quan Jack London va arribar a la vall de Typee, setanta-cinc anys després de la visita de Melville, va comprovar que ja no n’hi quedava res, de l’esplendor que havia descrit en el seu relat:

Ara […] la vall de Typee és el refugi d’unes quantes dotzenes de criatures miserables, castigades per la lepra, l’elefantiasi i la tuberculosi.

En plantejar-se què podia haver provocat la devastació de Typee, London suggereix la immunitat i l’evolució:

[Torna]

^[41] Tant Joakim com Valentine van ser uns practicants exemplars d’allò que el naturalista E. O. Wilson anomena «biofília». Ho defineix com «l’afinitat innata que senten els humans per la resta de formes de vida», una afinitat que pot evolucionar fins a esdevenir un sentiment ecològic, un amor a l’hàbitat. Howard Gardner, famós per la seva teoria de les intel·ligències múltiples (matematicològica, visual i espacial, sinestèsica, social, etc.) opta avui dia per incloure en aquesta categoria la intel·ligència «biològica». Per bé que, en el cas de Darwin o Wallace, aquesta variant s’havia desenvolupat de manera considerable, tots la posseïm en una quantitat o altra. A banda dels naturalistes, hi ha altres individus que la poden posseir en grans proporcions i mostrar-la en forma de vocació o afecció: jardiners, guardaboscos, agricultors i horticultors, pescadors, genets, pastors, ensinistradors d’animals i ornitòlegs. Molts artistes fan ostentació d’aquesta intel·ligència en les seves obres. Al meu parer, D. H. Lawrence excel·leix en aquest camp, i sap, com si ho patís en les seves carns, com se sent una serp o un puma, talment com si fos un d’aquests animals. Sembla que pugui penetrar en les ànimes de les bèsties. Pot ser que la biofília es transmeti genèticament (podem pensar en els Hooker, els Tradescant, els Forster o els Bartram, entre d’altres, en què tots dos, pare i fill, eren botànics apassionats, i també és possible que entre els individus que pateixen la síndrome de Tourette o autisme sigui extraordinàriament habitual. És lògic preguntar-se si aquest tipus d’intel·ligència no té —com és el cas de la competència lingüística o el talent musical— un origen neurològic i si no és, tot i poder-se desenvolupar amb l’experiència i l’aprenentatge, una capacitat innata. [Torna]

^[42] Stevenson va subratllar «el poder d’atracció» de les illes del Pacífic a In the South Seas:

Dels homes que vénen a les illes, pocs en marxen. Comencen a envellir en el mateix moment que hi arriben; les palmeres i els vents alisis els acaronen fins al dia que moren, i tal vegada somnien fins a la fi amb una darrera visita a casa […]. No hi ha cap indret al món que exerceixi una atracció com aquesta. [Torna]

^[43] Les dues terceres parts de l’illa de Krakatau, amb una llargada original de gairebé deu quilòmetres i rodejada per una selva tropical, van desaparèixer com a conseqüència de l’erupció devastadora de 1883. De tota manera, una part del volcà situada al sud de l’illa va restar intacta, juntament amb dos illots propers, Sertung i Pasnjang. Una capa de cendra calenta de trenta centímetres de gruix va cobrir totes tres illes, de manera que «ni una planta, ni un bri d’herba, ni una mosca hi va sobreviure», segons explica Ian Thornton. No va ser fins al cap de tres anys que hi van aparèixer les primeres plantes: les falgueres. Més tard hi arribarien les casuarines, unes aus que provenien d’Austràlia, i un varànid. [Torna]

^[44] Tant des d’un punt de vista biològic com geològic, les illes continentals (entre les quals, cal destacar Nova Zelanda, Madagascar o Nova Guinea), no tenen res a veure amb les oceàniques. El motiu és que les illes continentals són fragments aïllats del conjunt i, si més no en un primer moment, poden comprendre totes les espècies presents en el continent del qual es van separar. Sens dubte, un cop separades, queden tan incomunicades com qualsevol altra illa, i aquest aïllament —i les seves condicions específiques— poden contribuir que hi visquin les espècies més extravagants, com és el cas de Madagascar amb els seus primats únics, o Nova Zelanda amb les aus que no poden volar.

Així mateix, a les illes existeixen unes malalties exclusives, que poden haver sorgit o subsistit a causa de l’aïllament i que, en conseqüència, presenten analogies amb la flora i la fauna exclusives de la petita superfície de terra. Aquest fenomen va ser descobert per Hirsch, un gran epidemiòleg alemany, al segle anterior. Hirsch opinava que l’estudi d’aquestes malalties constituiria «una patologia geogràfica i històrica» i que, una disciplina com aquella, «si arribava a assolir un caràcter complet, proporcionaria un historial mèdic de la humanitat». [Torna]

^[45] J. B. S. Haldane va proposar, en una ocasió, un sistema per quantificar el ritme de les alteracions que pateix qualsevol variable, ja sigui el bec d’una au o l’espiral d’un ammonit, a mesura que evoluciona; en aquest sistema, una variació de l’u per cent en l’espai d’un milió d’anys s’anomenaria un «darwin». Segons ell, l’evolució avançava a ritme de «milidarwins». Malgrat la seva opinió, ara sabem que l’evolució pot donar-se de manera molt més ràpida.

Aquesta velocitat d’evolució es fa especialment palesa a les illes oceàniques de colonització recent, que, en ser habitables, constitueixen un hàbitat segur de resultes de l’absència quasi total de depredadors o enemics. Aquest procés pot experimentar acceleracions com a conseqüència de la pressió exercida per la selecció natural, ja sigui positiva o negativa. En aquest sentit, els plàtans, tot i que van ser introduïts a les illes Hawaii fa només cinc segles, ja han donat origen a cinc espècies diferents d’arnes. D’altra banda, la darrera sequera —d’efectes catastròfics— que va afectar les illes Galápagos ha contribuït de manera similar a accelerar-hi el procés d’evolució, tal com Peter i Rosemary Grant van detectar en les poblacions de pinsans que habiten l’illa de Dafne Major. Com a resultat de la sequera, aquestes poblacions van experimentar unes variacions importants en la mida dels cossos i dels becs en cosa d’uns mesos (un ritme d’evolució, segons els càlculs de Jonathan Weiner, de 25.000 darwins).

Així mateix, els desastres geològics poden originar accidents nous, com ara llacs, forats a les roques i muntanyes, que són aptes per a la colonització i que, igual que les illes, afavoreixen la proliferació d’espècies. El llac Victòria, per exemple, té 12.000 anys d’antiguitat (per tant, és relativament jove), però ja alberga més de tres-centes espècies distintes de peixos cíclids. Mentre que els pinsans de Darwin van originar una vintena d’espècies diferents en un període de quatre milions d’anys, els cíclids del llac Victòria han experimentat un ritme d’evolució cinc mil vegades superior.

Els entorns especialment favorables o inhòspits es poden crear de manera artificial. Resnick et al. aporten l’exemple d’un grup de guppys que van treure del seu hàbitat, un toll ple de depredadors, per situar-los de nou en el curs alt del riu, on eren gairebé inexistents. En l’espai de quatre anys, la població de guppys va experimentar una autèntica transformació, amb un ritme evolutiu milions de vegades superior a l’observat en circumstàncies «normals».

El mateix Darwin interpretava l’evolució com un procés extraordinàriament lent però constant de canvis continus. És cert que la història geològica presentava nombrosos forats i interrupcions (perquè les variants intermèdies no s’havien trobat), però aquestes imprecisions eren el resultat, segons Darwin, dels errors comesos en la conservació i recol·lecció de fòssils. Opinava que, en circumstàncies normals, s’havien de trobar totes les variacions successives i infinites que el procés evolutiu continuat havia donat com a fruit.

No obstant això, molts biòlegs especialitzats en la història de l’evolució —en especial, Niles Eldredge i Stephen Jay Gould— avui dia la interpreten d’una manera força diferent, atès que consideren aquestes discontinuïtats no com a errors, sinó com a indicadors d’un procés evolutiu que és realment discontinu. Així doncs, preveuen uns períodes d’equilibri o estancament que poden durar milions d’anys, al llarg dels quals les espècies romanen estables, alternats amb uns períodes de canvis evolutius relativament sobtats i, en ocasions, tan importants que provoquen l’aparició de noves espècies en el termini d’uns quants mil·lennis, és a dir, en un tancar i obrir d’ulls parlant en termes geològics. [Torna]

^[46] A Uitape, Jack London va descobrir els nadius de Bora Bora «dansant amb unes flors d’allò més singulars al cap que resplendien, brillaven i escintil·laven a la llum de la lluna». [Torna]

^[47] Paul Theroux ha definit el sakau —que en moltes illes rep el nom de kava— com «la droga més benigna del món». Cook també en va destacar el caràcter benigne quan el va descobrir en el primer viatge que va fer a Tahití (de fet, una varietat de pebre similar de Nova Zelanda s’anomena avui dia captaincookia en honor seu). Per bé que la van descriure els naturalistes que acompanyaven Cook en la seva primera expedició, se sol atribuir el mèrit d’aquesta «descoberta» als Forster, els dos botànics —pare i fill— que anaven amb Cook en el segon viatge, i la planta es coneix des de llavors amb el nom que ells li van donar: Piper methistycum, Forst.

En la seva obra Phantastica Lewin ens en descriu els efectes amb una ploma molt precisa. En llegir aquest llibre, ja fa molts anys, quan encara estudiava, vaig sentir la curiositat de tastar-lo. Lewin destaca que tots els efectes del sakau són benignes, sempre que no se’n faci un consum excessiu:

Si la mescla no és gaire forta, el consumidor assoleix un estat de feliç despreocupació, benestar i plaer, lliure de qualsevol excitació física o psicològica […]. L’individu que en beu mai no es mostra esquerp, desagradable, agressiu o molest, a diferència del que succeeix amb l’alcohol […]. El bevedor no perd el control de la seva consciència o raó. De tota manera, si se’n fa un consum excessiu, les extremitats es tornen pesades, els músculs semblen no respondre a les ordres i al control del cervell, el caminar s’alenteix i perd estabilitat i l’individu mostra símptomes d’embriaguesa; a més, sent la necessitat d’estirar-se. Tot i que els ulls perceben els objectes presents, no poden ni volen reconèixer-los amb exactitud. De la mateixa manera, l’oïda percep sons que no pot o no sap identificar. Els objectes resulten cada vegada més imprecisos […] [fins que] el bevedor cedeix a la somnolència i se submergeix en un son profund.

En arribar a Pohnpei, a tots ens va impressionar la lentitud extraordinària amb què es desplacen els conductors i els vianants de Kolonia, que vam atribuir a una actitud diferent davant la vida, a una certa despreocupació, un sentit insular del temps. No obstant això, el motiu d’aquesta lentitud era, en part, d’origen fisiològic, una mena de retardament provocat pel consum de sakau. L’ús i l’abús de sakau té molta acceptació en aquesta illa. Els seus efectes, però, no solen ser perillosos. Durant els molts anys que va exercir a Micronèsia, el doctor G. A. Holland recorda un sol incident imputable al consum de sakau. Es tractava d’un home d’edat avançada que, en retornar a casa després d’una festa on es va beure sakau, es va entrebancar, va caure i es va trencar el coll.

Fins i tot al segle passat, ja s’advertia que el sakau no s’havia de barrejar amb l’alcohol, però, en els darrers anys, la tradició no ha aconseguit limitar-ne el consum, i alguns joves de Pohnpei tenen el costum de beure’n amb una cervesa; aquesta mescla pot fer variar de manera important la tensió sanguínia i, en el pitjor dels casos, provoca una mort sobtada. Els bevedors habituals de sakau fins i tot corren el risc que la pell se’ls torni aspra i escamosa. De fet, a Ponhpei vam veure un nombre considerable d’ancians amb ictiosi o «pell de peix». [Torna]

^[48] John Updike, en el seu llibre In the Beauty of the Lilies torna a invertir el contrast entre el primer pla i el fons de la imatge de Joyce, i parla d’un «cel humit entre blau i negre amb branquells d’estels inabastables». [Torna]

^[49] Mai no he sentit a dir que aquests efectes s’acostumin a donar després de beure sakau.

Ara bé, feia tres dies que patia una mena de migranya visual i, des que havia arribat a Pingelap, no havia deixat de veure siluetes i gargots; el consum de sakau semblava que havia incrementat aquestes visions. Knut em va confessar que ell de vegades també tenia atacs de migranya, i jo em vaig plantejar que potser l’estimulació directa de les regions del cervell que perceben els colors podia evocar-los fins i tot en les persones que no els experimenten de manera normal. Algú li va demanar en una ocasió si durant les migranyes veia fosfines en color, i ell va respondre «no li ho sabria dir». [Torna]

^[50] Em van explicar que, prop de la dels Edward, hi havia un grup de cases que pertanyien a famílies acromatòpsiques, però no vaig poder aclarir si estaven juntes perquè eren familiars (com sol passar a Pingelap) o perquè tots eren malalts de maskun. [Torna]

^[51] De fet, tal com descobriria més tard, s’havia realitzat una anàlisi excel·lent, rica amb precisions, del lytico-bodig i de les complicacions que havien sorgit durant la seva exploració científica. L’havia duta a terme Terence Monmaney i havia estat publicada el 29 d’octubre de 1990 al New Yorker. [Torna]

^[52] Una gran epidèmia de la malaltia vírica del son, també anomenada encefalitis letàrgica, va esclatar a Europa l’hivern de 1916 a 1917, es va estendre arreu del món al llarg dels anys següents i es va extingir a mitjan anys vint. Aparentment, la majoria dels afectats es va recuperar del tot però, al cap de molts anys o, fins i tot dècades, van recaure víctimes d’unes síndromes postencefalítiques ben singulars que en ocasions tenien caràcter progressiu. Abans dels anys quaranta havien proliferat els casos d’aquesta malaltia, de manera que, en aquella època, qualsevol neuròleg tenia una idea força exacta d’aquelles síndromes. Per contra, als anys seixanta en quedaven pocs malalts —individus amb greus discapacitats, oblidats en hospitals de malalties cròniques—, amb la qual cosa els estudiants neurologia amb prou feines en tenien notícia. L’any 1967, quan la levodopa va sortir al mercat per tractar el parkinsonisme, en tot el món només restaven, pel que tinc entès, dues «colònies» o comunitats de malalts postencefalítics (una, a l’Hospital Beth Abraham, del Bronx, i l’altra, a l’Hospital Highlands, de Londres). [Torna]

^[53] En realitat, Zimmerman va elaborar-ne un breu informe per a l’armada dels Estats Units, de manera que no era d’accés públic i se’n va desconèixer l’existència durant gairebé tota una dècada. No va ser fins a finals dels anys cinquanta que aquest informe es va reconèixer com el primer que analitzava la malaltia de Guam. [Torna]

^[54] Al cap de trenta-cinc anys, Hirano conserva intacta a la memòria la visita que va efectuar a Guam: el viatge llarg i complicat, les experiències que va tenir a l’illa, els malalts que hi va examinar, les autòpsies que hi va practicar, les seccions microscòpiques que hi va preparar. L’any 1961 va presentar el resultat de les seves investigacions en la reunió anual de l’Associació Americana de Neuropatòlegs, la mateixa reunió en què, tres anys més tard, Steele, Olszewski i Richardson van presentar les seves troballes referents a la paràlisi nuclear progressiva, una malaltia «nova» igualment estranya. A Hirano el va sobtar el fet que «les característiques histològiques i citològiques fossin pràcticament les mateixes en ambdós casos», i en el debat que va suscitar la presentació va concloure que:

La similitud sorprenent de la resposta que donen els teixits en dos trastorns de localitzacions geogràfiques diferents mereix amb tota seguretat un seguiment, no només des d’un punt de vista clínic i patològic, sinó també dels aspectes familiars i epidemiologies. [Torna]

^[55] L’any 1997, John Steele em va escriure sobre un dels seus pacients nous, un home chamorro del nord-est de Guam de trenta-tres anys (havia nascut l’any 1963) que feia tres anys que patia un hemiparkinsonisme. Encara que l’home presenta antecedents de lytico-bodig en la seva família, no resulta fàcil determinar si ell mateix pateix el bodig o si es tracta d’una forma desconeguda de la malaltia de Parkinson. [Torna]

^[56] Freycinet opinava que, per bé que les cícades han estat sempre comunes a Guam, no hi van entrar a formar part de la dieta «fins que els espanyols no van ensenyar als nadius a separar la polpa del suc verinós que contenia». De tota manera, cal posar en dubte la validesa d’aquesta opinió, perquè en d’altres cultures el consum de cícades i l’habilitat de preparar-les eliminant-ne les substàncies tòxiques es remunta a temps molt antics tal com sosté David Jones a Cycads of the World:

Alguns estudis suggereixen que els aborígens australians van desenvolupar, ara fa uns 13.000 anys, unes tècniques per elaborar aliments comestibles a partir de les cícades […]. És possible que les cícades tòxiques fossin una de les primeres plantes que l’home va cultivar […]. No obstant això, i tenint en compte la presència de toxines virulentes, el consum de cícades constitueix un fenomen extraordinari […]. Malgrat que les tècniques de preparació són relativament senzilles […] sempre es corre el risc d’equivocar-se. És d’allò més temptador especular sobre el procés d’aprenentatge, sobre els encerts i els errors, que va haver de precedir l’èxit d’aquesta metodologia. [Torna]

^[57] Les cícades no produeixen un fruit en el sentit estricte de la paraula, ja que els fruits creixen a les flors, i les cícades no en tenen. Sigui com sigui, és lògic que es parli de fruits, perquè les llavors estan protegides per una túnica (o episperma) brillant, similar a la de les prunes. [Torna]

^[58] Raymond Fosberg va consagrar tota la seva vida professional a l’estudi de les plantes i de les illes tropicals. En la conferència inaugural del curs 1985-1986 a la Universitat de Guam, va destacar:

Les illes m’han captivat des de molt petit. Aquesta fascinació em va portar, primer, a consultar mapes, i després a llegir llibres de geografia a l’institut i, sobretot, ja de més gran, una obra meravellosa titulada Australia and the Islands of the Sea; finalment, em vaig endinsar en el món de les illes a la primera oportunitat. Aquesta va ser una excursió del Sierra Club a l’illa de Santa Cruz, prop de la costa de Califòrnia. La visió de [la seva] bellesa […] mai no m’ha abandonat.

Durant la Segona Guerra Mundial, va intervenir en la recerca de cincona en les selves tropicals colombianes per tal de subministrar quinina a les tropes que lluitaven a les zones infestades de malària i va contribuir a exportar un total de nou tones d’aquesta substància. Després de la guerra, va consagrar la seva vida a la classificació minuciosa de la vida vegetal, i també a l’estudi de l’evolució humana i la introducció d’espècies al·lòctones en la flora i la fauna tan vulnerables de les illes. [Torna]

^[59] En l’actualitat, els botànics reconeixen més de dues-centes espècies de cícades, repartides en onze gèneres; el més recent és el Chigua, que va ser descobert el 1990 a Colòmbia per Dennis Stevenson, del Jardí Botànic de Nova York. [Torna]

^[60] A la Cycas revoluta també se l’anomena palmera de sagú o sagú rei, mentre que la C. Circinalis rep el nom de fals sagú. El mot «sagú» té per si mateix un sentit general i fa al·lusió a una substància comestible amilàcia que s’obté de diverses plantes. L’autèntic sagú, per dir-ho d’alguna manera (amb el qual els joves de la meva generació ens vam criar), s’obté del tronc de diverses palmeres, i en especial de la Metroxylon, però també es pot extreure de la tija d’aquestes plantes, tot i que presenta força diferències des d’un punt de vista botànic. Els troncs masculins de la C. revoluta contenen un cinquanta per cent de fècules, mentre que en els femenins aquest contingut es redueix a la meitat. D’altra banda, les llavors, que són riques en fècules, es poden renovar, lògicament, mentre que si talem la tija matarem la planta.

Aquestes consideracions són aplicables a l’arrow-root que, en un sentit estricte, s’obté de la base de les arrels de la varietat Maranta, encara que també es pot extreure d’altres plantes com ara la cícade Zamia. Els indis seminoles de Florida van utilitzar durant molt de temps la Zamia (anomenada koonti) d’origen silvestre i, en la dècada de 1880, es va crear una indústria important que cada any produïa un mínim de vint tones d’arrow-root de Florida, utilitzat per a l’elaboració d’aliments per a nens, galetes, xocolata i espaguetis. Als anys vint aquesta indústria va haver de tancar, atès que gairebé es van extingir els boscos de cícades a causa d’una tala excessiva. [Torna]

^[61] Estic molt agraït a Leonie Molloy, una corresponsal australiana, per haver-me escrit una carta on m’explicava l’ús que els aborígens yolngu del nord d’Austràlia fan de les cícades. En aquesta cultura, que s’està extingint a una velocitat vertiginosa, la cícada és considerada un menjar sagrat. S’acostuma a col·locar dins d’unes grans barres de pa les quals consagren en una cerimònia ritual o es lliuren com a ofrena a una tribu rival que s’ha ofès, en senyal de pau. També es pot col·locar sota el cap d’un jove, durant la cerimònia de circumcisió, abans de repartir aquest menjar sagrat entre els ancians de la tribu.

Els yolngu disposen d’un mínim de vint-i-quatre noms diferents per a les diverses parts que integren una cícade i segueixen un procés que s’allarga durant cinc dies per rentar les llavors. Cadascun d’aquest cinc dies rep també un nom especial. El primer s’anomena gon-djurruk, que significa «mans humides»; el segon, gon-bandany, o «mans seques» (perquè les llavors encara molles no poden tocar-se durant tot aquest dia). El tercer dia s’anomena yakurr-yirr’yun (somni interromput) o gakthun (vòmit) i el quart, buku-dumurru’nu, «cap inflat» (un nom que sembla fer referència a les llavors que s’inflen quan se n’extreu el verí); per últim, el dia final, quan l’aigua amb què es renten les llavors queda ben clara, rep el nom de buwayak (esvaït). Els yolngu creuen que, quan la terra absorbeix el verí barrejat amb l’aigua usada, «tant la terra com els homes es revitalitzen». [Torna]

^[62] Segons David Jones, el consum d’aquest sake elaborat a partir de la C. revoluta és «gairebé tan letal com jugar a la ruleta russa, ja que conté una petita dosi de verí; així doncs, en certes ocasions, si es prepara una beguda massa forta, pot provocar la mort a tots els que la tastin. Podria ser un bon acompanyament per a un plat de fugu». [Torna]

^[63] George Rumpf (que passarà a la posteritat com Rumphius) es va enrolar quan tenia vint anys —i aleshores ja era un naturalista i botànic apassionat— en la Companyia Holandesa de les Índies Orientals i es va embarcar cap a Batàvia i les Moluques l’any 1652. El 1658 va documentar l’existència d’una planta nova: es tractava de la primera cícade descrita, la qual, un segle més tard, Linné batejaria amb el nom de Cycas circinalis i esdevindria l’«espècie» estàndard de totes les cícades. Al cap d’uns anys, Rumphius va ser nomenat ajudant del governador d’Amboina, a les Moluques, on va començar la seva obra major, l’Herbarium Amboinense, on descriu 1.200 espècies de plantes pròpies del sud-est asiàtic.

Tot i que el 1670 es va quedar cec, va prosseguir la seva obra amb l’ajut de diversos col·legues. H. C. D. de Wit, en una conferència sobre Rumphius, que va tenir lloc el 1952 al Jardí Botànic d’Amsterdam i que commemorava el dos-cents cinquanta aniversari de la seva mort, va descriure amb tota mena de detalls la seva obra en l’Herbarium. Aquesta iniciativa li va suposar quaranta anys d’esforços ininterromputs, i durant aquest període se li van morir la dona i una filla:

Era el 17 de febrer de 1674. Queia el capvespre quan la Sra. Rumphius i la filla petita anaven a fer una visita a un amiga xinesa per presenciar juntes la celebració de l’any nou xinès, una desfilada espectacular al llarg dels carrers que tindria lloc aquella mateixa nit. Van veure Rumphius —que aleshores ja era completament cec— passejant-se, tot prenent la fresca. Uns minuts més tard, un terratrèmol terrible va destruir la major part de la ciutat.

A la dona i la filla de Rumphius els van caure dues parets al damunt, i van morir a l’acte.

Rumphius va continuar treballant en el seu manuscrit fins que el 1687 un incendi devastador va cremar la ciutat d’Amboina i va destruir per complet la seva biblioteca amb tots els documents. Immune al desànim, va començar l’Herbarium de nou, impulsat per la seva capacitat de treball i determinació inesgotables. La versió original dels sis primers volums es va enviar cap a Amsterdam l’any 1692 però, malauradament es va perdre perquè es va enfonsar el vaixell que la transportava. (Per sort, el governador general de Batàvia, Camphuys, havia tingut la precaució de fer-ne una còpia abans de remetre-la cap a Amsterdam). Rumphius va completar els sis darrers volums, malgrat que encara va haver de fer front a un altre contratemps, ja que el 1695 li van robar seixanta-dues làmines en color que guardava al seu despatx de Batàvia. Rumphius va morir el 1702, pocs mesos després d’haver finalitzat l’Herbarium, la seva gran obra que hauria d’esperar gairebé mig segle per veure la llum. A pesar de totes les dificultats, l’obra final conté 1.700 pàgines escrites i 700 làmines, mitja dotzena de les quals estan dedicades a les cícades. [Torna]

^[64] Sidney Parkinson, l’artista que va acompanyar Cook a bord de l’Endeavour, descriu de la manera següent les plantes que van trobar:

Com a vegetals vam trobar […] les Cycas circinalis, amb uns fruits que tenen gust de pèsols ressecs; alguns dels que els van tastar van caure malalts. A les Índies Orientals, aquesta fruita s’utilitza per elaborar una mena de sagú.

Atès que a Austràlia la Cycas circinalis no existeix, David Jones considera que la cica que la tripulació de Cook hi va trobar podria ser l’autòctona C. media. [Torna]

^[65] El latirisme és una forma de paràlisi que, des de fa molt de temps, és endèmica en algunes zones de l’Índia i apareix de resultes de la ingesta de guixes (Lathyrus sativa). Aquesta fruita, en dosis poc importants, no és tòxica; de vegades, però, és l’únic aliment existent, amb la qual cosa només resten dues alternatives força desagradables: quedar paralitzat o morir de fam.

El latirisme presenta certes similituds amb la «paràlisi alcohòlica» o jake, que va paralitzar centenars de milers de nord-americans durant la llei seca. Desesperats per obtenir alcohol, alguns recorrien a un extracte de gingebre de Jamaica anomenat jake, ignorant que contenia unes quantitats elevades de verí (més tard, es va saber que es tractava d’un compost organofosforat tòxic) que podia ocasionar paràlisi. Jo mateix, en la meva època d’estudiant, vaig intentar esbrinar-ne el mecanisme d’acció mitjançant proves amb pollastres.

La paràlisi de la badia de Minamata es va revelar, per primer cop, a mitjan anys cinquanta, als poblets de pescadors que rodegen la badia. Els afectats patien, en una primera fase, tremolors, espasmes i alguns trastorns sensorials que podien provocar, en el pitjor dels casos, sordesa, ceguesa o demència. S’hi va registrar un nombre important de malformacions congènites; fins i tot els animals domèstics i les aus marines en semblaven afectats. Els peixos autòctons morien en unes condicions estranyes; a més, quan els gats se’ls menjaven, també desenvolupaven aquesta malaltia neurològica mortal i progressiva. El 1957 es va prohibir la pesca a la badia, i gràcies a aquesta mesura es va eradicar la malaltia. De tota manera, no se’n va saber l’origen exacte fins al cap d’un any, quan Douglas McAlpine va comprovar que el quadre clínic de la malaltia era gairebé idèntic al de l’enverinament per metilmercuri (a finals dels anys trenta se n’havien detectat uns casos aïllats a Anglaterra). Van haver de passar uns anys més per determinar la causa de la toxina (Kurland en va ser un dels artífexs). Es tractava d’una fàbrica que abocava clorur de mercuri —que és tòxic en quantitat moderades— a la badia, on els microorganismes el transformaven en metilmercuri, un producte altament tòxic. En darrer terme, altres microorganismes consumien aquesta substància i iniciaven una llarga travessia per tota la cadena tròfica que finalitzava en els peixos i, per últim, en els humans. [Torna]

^[66] Atès que el lytico i el bodig poden romandre estacionaris durant anys, resulta difícil explicar la progressió incessant de la malaltia de Parkinson o de l’esclerosi lateral amiotròfica clàssica, tot i que s’ha observat una estabilització aparent de la malaltia en alguns casos amb parkinsonisme postencefalític i amiotròfia. Així, per exemple, una pacient que vaig examinar, Selma B., va desenvolupar, immediatament després d’esclatar l’epidèmia d’encefalitis el 1917, un parkinsonisme lleu en un costat, una malaltia que gairebé no va presentar variacions al llarg de setanta-cinc anys. Un altre pacient, Ralph G., va desenvolupar una paràlisi total en un braç, com a conseqüència d’una síndrome postencefalítica, per bé que aquesta afecció no va experimentar cap canvi ni es va estendre en els cinquanta anys següents. (Aquest és un dels motius pels quals Gajdusek sosté que les síndromes postencefalítiques no són unes malalties actives, sinó reaccions d’hipersensibilitat). No obstant això, aquests casos són l’excepció a la regla, perquè el lytico-bodig és una malaltia implacablement progressiva. [Torna]

^[67] Em va decebre constatar que Darwin, que sembla admirar i estimar tota forma de vida, parlés (a The Voyage of the Beagle) de les holotúries «repugnants i llefiscoses […] que tant agraden als gurmets xinesos». En general, no se les estima gaire. Safford explica que les va veure «reptant com uns llimacs enormes de color ocre». Jack London a The Cruise of the Snark, les cataloga com uns «llimacs marins monstruosos» que «se li arrosseguen» i «contorsionen» sota els peus; una descripció que constitueix l’única apreciació negativa de la seva travessa «sumit en un èxtasi cromàtic» pels esculls del Pacífic. [Torna]

^[68] En el seu relat sobre les exploracions del Pacífic, J. C. Beaglehole estableix tres etapes: les incursions espanyoles del segle XVI «fomentades per una mescla de fervor religiós i febre d’or»; les exploracions holandeses del XVII amb finalitats comercials, i, per últim, les angleses i franceses, amb l’únic objectiu d’ampliar els seus coneixements. De tota manera, considera que, darrere totes aquestes expedicions, s’amaga la necessitat de satisfer la curiositat, de descobrir meravelles i, d’altra banda, la set de conquesta. Aquestes van ser, certament, les motivacions d’Antonio Pigafetta, un cavaller que es va enrolar com a voluntari en l’expedició de Magalhães, «desitjós de conèixer les meravelles de l’oceà», i va escriure el millor relat del viatge. I també van ser les motivacions de les expedicions holandeses del segle XVII, les quals van conduir naturalistes a uns indrets que fins aleshores eren del tot desconeguts. Cal anomenar, per exemple, Rumphius i Rheede, que, en arribar a les Índies Orientals Holandeses del segle XVII, van aportar grans descobriments al món de la biologia, en especial, les primeres descripcions i il·lustracions de les cícades i d’altres plantes autòctones, inexistents a Europa. D’altra banda, Dampier i Cook van ser, en certa manera, els precursors dels grans exploradors naturalistes del segle XIX.

Ara bé, Magalhãaes no gaudeix d’una reputació tan favorable, sobretot amb motiu de la descoberta de Guam, que va tenir lloc en unes circumstàncies especialment desfavorables. Els seus homes, que es morien de gana, havien contret l’escorbut i es van veure obligats a alimentar-se de rates i del cuir que protegia les eixàrcies del fregament. Havien navegat, sense veure terra durant noranta-vuit dies, fins al dia 6 de març de 1521. Quan van llançar l’àncora a la badia d’Umatac i van desembarcar, els indígenes els van robar l’esquif i alguns aliments. Magalhães, d’un caràcter més aviat afable, es va encendre d’ira i va ordenar a quaranta dels seus homes que s’endinsessin a l’illa, on van cremar una cinquantena de cabanes i van matar set chamorros. Va batejar Guam (i Rota) amb el nom d’illes de Los Ladrones, i van tractar-ne els nadius amb menyspreu i crueltat. Al cap de poc temps, el mateix Magalhães es moriria a les mans d’una munió de nadius enfurismats que havia maltractat a les Filipines. De tota manera, no s’hauria de jutjar Magalhães a partir dels actes que va cometre en els darrers mesos de la seva vida, perquè, fins aleshores, destacava per la seva naturalesa moderada i tranquil·la. Ho havia demostrat en les relacions que va entaular amb una tripulació de membres malalts, enfadats, impacients i, fins i tot, amotinats, i també en la descoberta fantàstica de l’estret que duria el seu nom i en el tracte respectuós envers les poblacions indígenes que va conèixer. Malgrat tota aquesta bona voluntat, i tal com va succeir amb tots els primers exploradors espanyols i portuguesos, va anar acumulant una mena de ràbia continguda —que Beaglehole considera una «mena d’arrogància cristiana»— que a la fi no sabria controlar.

Aquesta actitud arrogant no sembla que influís l’admirable Pigafetta, el qual, tot i que el van ferir en el mateix moment que van matar Magalhães, va descriure tots els aspectes del viatge. Es va centrar en les meravelles de la natura, les poblacions que van descobrir, la desesperació de la tripulació i la mateixa personalitat de Magalhães, amb tot el seu heroisme, franquesa, rampells místics i errors fatals, sempre des de la comprensió d’un naturalista, psicòleg i historiador. [Torna]

^[69] Arago ens descriu, amb un cert toc dramàtic, la lepra que afectava Guam quan ens relata el viatge de Freycinet:

A uns centenars de metres d’Antigua, es troba un grup de cases on es confinen els leprosos i les leproses que pateixen una forma tan virulenta de la malaltia que perden la llengua o alguna de les extremitats, un mal que pot resultar contagiós. He dibuixat dues d’aquestes criatures desgraciades, que ofereixen a l’observador l’aspecte més esgarrifós de la misèria humana. L’home que s’atansa a aquestes cases sumides en la desolació i la desesperança experimenta calfreds de terror. Tinc la ferma convicció que si s’amplien aquestes construccions miserables per encabir-hi tots els habitants de l’illa severament afectats per la lepra, i si se’ls manté al marge de qualsevol tipus de contacte extern, podríem aconseguir eradicar del país aquesta afecció que, o bé mata el malalt de manera fulminant o bé li escurça els dies de vida, uns dies que segurament maleirà. (La lepra rep aquí el nom de malaltia de sant Llàtzer). Quin horror, contemplar un nadó als braços d’una mare consumida per la lepra que li fa, imprudent, un regitzell de carantoines! Tot i que aquesta escena es repeteix en gairebé totes les famílies, el govern no fa res per evitar-ho, per la qual cosa l’infant, en mamar la llet materna, es nodreix de mort i malaltia. [Torna]

^[70] Mentre que Safford destaca el caràcter amable i obert del poble chamorro, a Alfred Marche li mereix una altra opinió, ben diferent, tal com fa constar en una descripció força recent:

els chamorro són incapaços d’emprendre cap tasca seriosa […]: Els indígenes actuals són molt intel·ligents, però alhora molt ganduls, orgullosos i deshonestos, i a més no expressen cap mena de gratitud i ignoren qualsevol valor moral, com els seus avantpassats […]. Tot allò que és frívol […] els atreu […] sense limitacions, sense preocupar-se per la decència […]. He conegut alguns casos que han sabut aprofitar els avantatges de la nostra civilització; això sí, ben pocs. [Torna]

^[71] Al llogaret d’Umatac s’hi respira una tranquil·litat sorprenent; és una autèntica bassa d’oli, encara que, als afores de la ciutat, s’alça un monument a Magalhães en record del dia de primavera tan memorable del 1521 que va desembarcar a Guam. Segons Julia Steele, periodista i historiadora —i, a part, filla de John—, el llogaret simbolitza el primer contacte entre aquestes dues cultures:

Com més penso en Umatac, més m’agrada. Aquest poblet revesteix una gran importància pel fet que, durant un breu instant va esdevenir un escenari clau en la història: el primer indret on van topar les cultures del Pacífic i l’occidental, la qual cosa va originar el primer dels milers de conflictes que s’haurien de produir arreu del Pacífic, i que suposarien uns canvis espectaculars per a les societats illenques. Semblantment al que van representar les Índies per a Magalhães, Umatac es va convertir per a mi en un concepte, un punt de partida per reflexionar sobre el món i la seva estructura.

Alguns estudiosos —entre ells, Dirk Anthony Ballendorf de Universitat de Guam— descarten la possibilitat que Magalhães desembarqués a Umatac l’any 1521. Mitjançant la confrontació de les descripcions que Pigafetta va escriure del desembarcament amb les del diari de bord del vaixell, Ballendorf i els seus col·laboradors van poder reconstruir la part final del viatge de Magalhães i vam arribar a la conclusió que la nau va haver d’efectuar alguna escala anterior en la costa nord-occidental de Guam. Les escales de Magalhães solien ser molt breus; duraven el temps just per obtenir provisions. No seria fins al 1565 que l’expedició comandada per Legazpi, seguint una ruta més al sud, albiraria les terres d’Umatac. [Torna]

^[72] Malgrat que el llac Fena constitueix la reserva externa d’aigua fresca més gran de Guam, la major part del subministrament d’aigua de l’illa el proporciona la capa aquàtica enorme que flueix damunt d’un aqüífer d’aigua salada, situat sota l’extrem nord de l’illa. El Fena és un llac artificial que contribueix a augmentar les reserves d’aigua. Alguns sostenen que es va construir amb l’objectiu que actués com a «amortidor» i evitar una reacció en cadena, per si es produïa un accident en la zona d’emmagatzemament nuclear pròxima. [Torna]

^[73] Mirant enrere, John considera possible que els pocs immigrants no chamorro no patissin realment lytico-bodig, esclerosi lateral amiotròfica o parkinsonisme clàssic. De tota manera, alguns dels seus descendents, meitat chamorros, podien haver desenvolupat lytico-bodig. Tot i que Kurland no podia provar les seves hipòtesis genètiques amb la tecnologia de què disposava als anys cinquanta, en l’actualitat està estudiant, amb l’ajut del seu col·laborador, els infants chamorros de Califòrnia per determinar si algun d’ells desenvolupa la malaltia. [Torna]

^[74] Gajdusek va descobrir que el kuru —una malaltia mortal que durant més d’un segle havia estat endèmica a la zona— es podia transmetre per mitjà de la cerimònia ritual en què es menja el cervell dels morts. L’agent transmissor era una variant vírica fins aleshores desconeguda, l’anomenat virus lent, que podia romandre latent en els teixits durant anys abans de manifestar-se amb una sèrie de símptomes. Resulta fàcil pensar que la forma de transmissió del kuru no s’hauria descobert si no hagués estat per la combinació de la curiositat mèdica de Gajduset, tan aguda, i en ocasions enrevessada, i el seu coneixement profund i interessat de les creences i tradicions culturals de les tribus indígenes de la zona. Aquesta mescla de passió mèdica, biològica i etiològica es fa palesa en tots els seus treballs i l’ha portat a investigar fenòmens aïllats arreu del món. Així doncs, a Nova Guinea no es va ocupar només del lytico-bodig, sinó també del cretinisme endèmic, la cisticercosi amb epilèpsia endèmica i el pseudohermafroditisme; a la Nova Bretanya, va estudiar la distròfia muscular; a les Noves Hèbrides, les malformacions ortopèdiques congènites; a Sibèria, l’encefalitis Viliuisk; a Corea, la febre hemorràgica amb síndrome renal; a Austràlia, les malalties genètiques dels aborígens; i, arreu del món, una munió de malalties més (en l’expedició en què va participar el 1972 a bord del vaixell d’investigació Alpha Helix, fins i tot, va fer una breu escala a Pingelap). A banda de centenars d’articles científics, Gadjusek ha recopilat, al llarg dels darrers quaranta anys, uns diaris dels seus viatges escrits amb una ploma minuciosa, uns textos on es combinen els coneixements precisos adquirits en el decurs de les seves investigacions amb les evocacions vívides de paratges i poblacions; constitueixen, doncs, una biografia única d’un dels científics naturalistes més importants del nostre temps. [Torna]

^[75] Un quart focus de malaltia neurològica es va descobrir al sud de Nova Guinea l’any 1980. La malaltia, que els científics anomenen angurugu per un poble que habita en aquella regió, ha esdevingut endèmica entre els aborígens australians que viuen a Groote Eylandt i a la zona contigua d’Arnhemland. J. E. Cawte i el seu equip es van adonar que, en el cinquanta per cent dels casos, les neurones motores inferiors i superiors provocaven un pas vacil·lant, per la qual cosa els nadius en designen els afectats amb el sobrenom d’«homes ocell». Alguns d’aquests pacients presenten símptomes cerebrals i paràlisi supranuclear; d’altres, parkinsonisme i demència. Arran de les similituds clíniques que té aquesta malaltia amb el kuru i el lytico-hodig, cal que ens preguntem —tal com succeeix amb el lytico-hodig— si els afectats pateixen un trastorn latent o fins i tot més d’un. Els científics han investigat, a més, els factors genètics i ambientals que provoquen aquesta malaltia. Els resultats no han mostrat un patró mendelià d’herència simple, però alguns estudis individuals apunten que Groote Eylandt disposava d’abundants reserves de manganès —explotades a cel obert des de 1962 per la indústria minera— i que les llavors de cícades i de mandioca constituïen aliments bàsics.

Mark Florence, un toxicòleg australià que ha viscut molt de temps a Groote Eylandt, considera que els factors genètics i tòxics intervenen d’alguna manera en aquesta qüestió. També suggereix una teoria d’allò més interessant: com que Guam, Irian Jaya, Kii i Groote Eylandt estan situades, aproximadament, en la mateixa longitud, es pregunta si la mutació genètica inicial (si mai va existir) no la van estendre navegants que van seguir aquesta ruta. Els habitants de Groote Eylandt, per la seva banda, creuen que la malaltia és producte d’algun malefici. [Torna]

^[76] L’obra de David Quammen The Song of the Dodo: Island Biography in the Age of Extinction, que s’ha publicat fa poc, ens aporta una digressió completa en tots els sentits pel que fa al desastre ecològic. En el llibre, l’autor descriu que les poblacions d’aus autòctones, molt nombroses i variades el 1960, s’havien pràcticament extingit al cap de vint anys, sense que ningú hagués sabut explicar-ne el motiu.

On han anat totes aquestes aus? Què les ha matat? Una malaltia exòtica, com a Hawaii? Les dosis de DDT acumulades? O, potser, els gats salvatges, els porcs que saben escalar els arbres i els soldats japonesos que es van negar a rendir-se se les van menjar?

No va ser fins al 1986 que es va aconseguir resoldre «el misteri de l’assassinat ecològic». Se’n va descobrir la culpable, la Boiga irregularis, una serp que es nodreix d’aus i s’enfila als arbres. L’explosió demogràfica d’aquesta espècie de serp es va iniciar en les sabanes del sud durant la dècada dels cinquanta i es va estendre fins a les selves del nord a principis dels vuitanta, coincidint amb l’extinció d’aquestes aus. A mitjan d’aquesta dècada, la població de serps era de 6.000 per gairebé dos quilòmetres quadrats, amb un total de tres milions en el conjunt de l’illa. Un cop van haver extingit totes les aus, les serps van recórrer a preses com ara llangardaixos, gecònids, dragons i, fins i tot, petits mamífers, de manera que les poblacions animals s’han reduït de manera dràstica. En aquest mateix període, s’ha constatat un augment espectacular d’aranyes que teixeixen teranyines en forma d’esfera (per tant, aquestes teranyines enrevessades apareixen pertot arreu), un fet que pot estar directament relacionat amb el descens de la població de llangardaixos i dragons. D’aquesta manera es va produir el que els ecologistes anomenen cascada tròfica, un desequilibri accelerat d’un ecosistema fins aleshores estable.

Les aus solen ser portadores de la grip aviària i poden convertir-se en un important agent transmissor de grip als humans. Si la transmissió del lytico-bodig és fruit d’un agent transmissor, es podria tractar d’aquestes aus, per la qual cosa, la seva extinció al llarg dels últims quaranta anys hauria contribuït a l’eradicació gairebé total de la malaltia. Tot i que no hi ha unes proves que demostrin aquesta teoria, alguns corresponsals han detectat aquesta coincidència i s’han plantejat la possibilitat que ambdós fets estiguin relacionats. [Torna]

^[77] Lynn Raulerson em va parlar d’un fet encara més estrany. La Lycopodium phlegmaria, una falguera epífita immensa, que abans era molt comuna en aquells boscos, pràcticament ha desaparegut perquè l’ésser humà l’ha anat arrencant per cultivar-la com a planta d’interior. Aquesta espècie i un altre tipus de falguera en forma de cinta, creixen igualment a Austràlia i van captivar Chamberlain quan s’hi trobava per estudiar les cícades, de manera que en el seu llibre The Living Cycads, publicat el 1919, s’hi va referir en els termes següents:

La Lycopodium phlegmaria, una falguera epífita gegantesca anomenada «la falguera dels cons», i l’Ophioglossum pendulum, «la falguera de les cintes», eren les espècies més interessants de la vegetació epífita de les capçades dels arbres. Si l’arbre on creixien aquestes espècies era d’un diàmetre inferior a un pam, els indígenes no dubtaven a talar-lo; si el seu diàmetre era més gran, hi grimpaven i, si veien que aquelles espècies de falgueres es trobaven en perfecte estat i que en podien treure algun benefici (entre tres i sis penics), no dubtaven a enfilar-se pel tronc d’arbres de més de vint-i-cinc metres d’alçada. [Torna]

^[78] De vegades es diu —amb motiu del terme emprat per Charcot— que els pacients que pateixen parkinsonisme posseeixen una mirada de «rèptil». No es tracta tan sols d’una metàfora curiosa, i pejorativa. L’accés normal a les funcions motores, que atorga als mamífers una flexibilitat motora tan delicada, presenta complicacions en els malalts de Parkinson. Aquestes complicacions es tradueixen en períodes d’extrema immobilitat alternats amb moviments sobtats, gairebé explosius, semblants als dels rèptils.

El mateix Parkinson era, a més de científic, paleontòleg, i el seu llibre publicat el 1804, Orgànic Remains of the Former World, constitueix un dels textos pioners de la paleontologia. Resulta fàcil demanar-se si no considerava, fins a cert punt, com un atavisme, una reversió, la revelació, a través de la malaltia, d’un estat funcional «antediluvià» que es remunta a temps pretèrits.

Per bé que la validesa d’aquesta interpretació resulta qüestionable, és possible detectar, de vegades, certa reversió o revelació d’un ventall de comportaments antediluvians en les síndromes postencefalítiques, i també, en comptades ocasions, en la miclònia branquial, una malaltia estranya producte de lesions a l’encèfal. En tots aquests casos es donen moviments rítmics del paladar, dels músculs de l’orella mitjana i de determinats músculs del coll, un patró que resultaria força sorprenent i singular, si no fos que es tracta de l’únic vestigi de les ganyes, de la musculatura branquial en l’ésser humà. Certament, la miclònia branquial representa el moviment humà de les ganyes, la revelació que encara posseïm gens dels nostres avantpassats pisciformes, dels nostres precursors en la història de l’evolució. [Torna]

^[79] Fa uns cinc anys, John es va mostrar interessat pel nombre de pacients de lytico-bodig que presentaven paràlisis oculars. El seu col·lega, Terry Cox, un neurooftalmòleg, confirmava aquesta situació després d’haver dut a terme uns exàmens oculars exhaustius. Mitjançant aquests reconeixements, va descobrir que la meitat d’aquests pacients posseïa unes marques sinuoses a la retina d’allò més peculiars, les quals no eren visibles amb un oftalmoscopi corrent, sinó que requerien una oftalmoscòpia indirecta; així doncs, passaven desapercebudes en un examen ocular estàndard. Aquestes marques semblaven circumscriure’s a la capa superior del pigment de la retina i no presentaven cap símptoma.

«Aquesta epiteliopatia pigmentària retinal és pròpia únicament dels chamorros», va manifestar John, «mai no s’ha detectat en immigrants de raça blanca o filipina, que van arribar a Guam a finals de la dècada dels quaranta. Resulta difícil observar-la en un individu de menys de cinquanta anys; de fet, la persona més jove a qui se li va detectar havia nascut el 1957. Entre els chamorros de més de cinquanta anys, la proporció d’afectats és del vint per cent en conjunt i del cinquanta per cent en el cas d’individus amb lytico-bodig. Hem realitzat un seguiment dels pacients als quals és va diagnosticar epiteliopatia pigmentària retinal a principis dels vuitanta, i hem descobert que les dues terceres parts han arribat a desenvolupar lytico-bodig en un període de deu anys.

»Aquesta afecció no sembla progressiva; més aviat recorda la cicatriu d’algun traumatisme ocular que es va produir unes quantes dècades endarrere. Ens plantegem si podria ser un indicador de lytico-bodig, un símptoma que aparegués al mateix temps que la malaltia, tot i que, per ara, encara és objecte d’estudi. En l’actualitat, estem intentant trobar uns resultats similars en persones afectades de paràlisi supranuclear progressiva o parkinsonisme postencefalític.

»Les marques recorden, en certa manera, la de les arnes del plàtan, tot i que aquests insectes no existeixen a Guam. És possible que les marques siguin producte de la larva d’alguna altra mosca, que transmetés el virus causant del lytico-bodig. O, fins i tot, podrien ser produïdes per una toxina. No sabem si es limiten al lytico-bodig, ni si estan gaire esteses. Tanmateix, les coincidències són moltes, i m’inclino a pensar que el lytico-bodig podria ser provocat per un organisme, un virus transmès per un paràsit que, en condicions normals, és innocu. [Torna]

^[80] El significat literal del terme cynomolgus és «munyidor de gosses». Els cynomolgus van ser una antiga tribu de Líbia. Encara no se sap del cert per què van rebre aquest nom aquests macacos; val a dir que també se’ls anomena «macacos menjacrancs», malgrat que John Clay proposa anomenar-los «mamagosses», perquè certament els macacos mamen d’altres animals. [Torna]

^[81] De fet, un article que va ser publicat el 1920 en un diari japonès fa referència a l’elevat nombre de casos de paràlisi bulbar registrats a Saipan, però no hi queda clar si es tractava realment d’un brot de lytico. D’entre les quinze persones afectades de lytico que es van trobar a Saipan, van ser descrits per Gajdusek et al, només dues havien nascut després de la Primera Guerra Mundial, mentre que la més jove havia nascut el 1929. En diversos casos, segons explica John, el lloc de naixement dels pares era Guam o Rota. [Torna]

^[82] La investigació de la neurotoxicitat de les cícades, que en certa manera havia quedat en l’oblit durant els anys seixanta, s’ha reactivat en moltes zones de manera extraordinària. Tom Mabry i Delia Brownson, de la Universitat de Texas a Austin, estudien la relació entre les cícades i el lytico-bodig a partir dels efectes que aquestes suposades neurotoxines de Guam tenen en preparats de cèl·lules cerebrals de rata. Per la seva banda, Alan Seawright i el Centre d’Investigació Nacional (australià) de Toxicitat Mediambiental analitzen els efectes del MAM i del BMAA en animals de laboratori. Marc Duncan, un científic de la Universitat de Nova Gal·les del Sud que va dedicar molts anys de la seva vida a l’estudi de la toxicitat del BMAA, no considera viable la possibilitat d’establir un vincle entre les cícades i el lytico-bodig i sosté que les dades semblen apuntar cap a la hipòtesi mineral. De tota manera, tenint en compte la importància de la contaminació de zinc en la farina que s’obté a partir de les cícades de Guam, Duncan creu factible que «la patogènesi d’esclerosi lateral amiotròfica i parkinsonisme» pugui tenir alguna cosa a veure amb la toxicitat del zinc, tal com va manifestar en un article de 1992. [Torna]

^[83] Encara que cap dels principals científics amb qui he parlat ha suggerit la possibilitat d’una etiologia transmesa per un agent proteic en el cas del lytico-bodig —perquè tots semblaven aferrar-se a les seves tesis respectives—, la teoria poc consistent, per bé que seriosa, d’Alma em va fer reflexionar. Poc després de la primera publicació d’aquest llibre, alguns dels lectors van plantejar un possible origen proteic del lytico-bodig. Entre ells, cal destacar el prestigiós neuròleg Roger Rosenberg, que ha centrat els seus estudis en la malaltia d’Alzheimer, considerada per Gajdusek una amiloïdosi no infecciosa, i el biòleg evolucionista Jared Diamond, el qual va descobrir el kuru, el prototip de malaltia proteica (per dir-ho en paraules de Gajdusek, una amiloïdosi infecciosa), tot just en iniciar les investigacions a Nova Guinea.

En el cas del kuru, de la malaltia de Creutzfeld-Jakob i de malalties cerebrals de diversos animals —l’encefalitis de l’ovella, la del visó i la bovina espongiforme, més coneguda per la «malaltia de les vaques boges»— l’agent contagiós sembla ser una partícula minúscula que, tot i no tenir ADN ni ARN, és capaç de provocar una sèrie d’alteracions en les proteïnes cerebrals. Aquestes modificacions, si bé són incessants i, en últim terme, mortals, poden trigar anys a esclatar. El seu caràcter latent tan accentuat, juntament amb una degeneració progressiva, són també característiques del lytico-bodig. Aquesta similitud combinada amb l’aparició de la malaltia en focus geogràficament i genèticament allunyats, fan que Diamond es plantegi si no es pot tractar també d’una malaltia proteica com el kuru. Ara per ara, no es disposa d’unes proves concretes que ho demostrin, ni tampoc és clar que el lytico-bodig sigui una malaltia contagiosa. [Torna]

^[84] Zhang i els seus col·laboradors, després d’haver analitzat la varietat geogràfica del lytico-bodig a Guam durant un període de vint anys, han constatat l’existència d’una estreta relació entre les quantitats de cicasina que hi ha a la zona i la malaltia. De tota manera, apunten que «aquesta relació, per molt íntima que sigui, no constitueix una relació de causa-efecte simple i pura». Tot i que existeixen diverses formes de la malaltia d’Alzheimer, de la de Parkinson i de l’esclerosi lateral amiotròfica que presenten un patró simple, no són altra cosa que l’excepció que confirma la regla. Pel que sembla, les formes més pròpies d’Alzheimer, Parkinson i ELA són trastorns complexos en què la vertadera manifestació de la malaltia depèn d’una sèrie de factors genètics i ambientals. De fet, ara ens adonem, tal com Spencer recorda, que la interacció amb els factors ambientals repercuteixen en moltes d’altres afeccions. D’aquesta manera, estudis recents han descobert que un efecte secundari poc freqüent però molt perjudicial de l’estreptomicina —que es va començar a utilitzar per combatre la tuberculosi, però en darrer terme va provocar una sordesa nerviosa irreversible en algun dels pacients— depèn de la presència d’un defecte mitocondrial en l’ADN, que no es manifesta fins que no entra en contacte amb l’estreptomicina.

De la mateixa manera, de les mutacions mitocondrials en l’ADN poden sorgir tot un seguit de trastorns que, a pesar que poden ser hereditaris, no presenten el patró mendelià típic. Com a exemple, podríem esmentar una síndrome molt peculiar que combina la sordesa amb la diabetis, la nefropatia, els espasmes musculars i la degeneració cerebral (el 1964 Hermann, Aguilar i Sacks van descriure per primera vegada aquesta síndrome, o si més no, una de semblant). L’ADN mitocondrial tan sols es pot transmetre per via materna, i Wiederholt, entre d’altres, s’ha preguntat si, durant el període crític comprès entre 1670 i el 1710, durant el qual la població chamorro va quedar reduïda pràcticament a uns quants centenars de dones, aquesta mutació mitocondrial s’hauria pogut produir i transmetre a les noves generacions, en especial, en determinades famílies. Podria ser que aquesta mutació hagués sensibilitzat els individus afectats, de tal manera que els agents ambientals que solen impedir-ne el desenvolupament, en el seu cas, simplement van retardar el procés degeneratiu letal que desferma el lytico-bodig. [Torna]

^[85] Marie Stopes va néixer a Londres l’any 1880 i, ja des de l’adolescència, va manifestar una curiositat insaciable per la naturalesa i un talent científic excepcional, per la qual cosa, i malgrat la forta oposició amb què va topar (similar a la que va retardar l’ingrés de les dones a les facultats de medicina), va aconseguir ingressar al Col·legi Universitari de Londres, on va obtenir una medalla d’or i una matrícula d’honor en botànica. La seva passió per la paleobotànica ja es començava a fer evident en aquella època, com demostra que, un cop llicenciada, ingressés a l’Institut Botànic de Munic, on seria l’única dona entre cinc-cents matriculats. Els seus estudis sobre els òvuls de les cícades li van valdré la llicenciatura en botànica, la primera que es va lliurar a una dona.

El 1905 va aconseguir el doctorat en ciències per la Universitat de Londres, amb la qual cosa es va convertir en la primera dona del país a obtenir aquella distinció. Al cap d’un any, mentre treballava en Cretaceous Flora, una obra immensa en dos volums per al Museu Britànic, va publicar un llibre meravellós que, a més de revelar el seu talent literari i la seva capacitat per comprendre la imaginació juvenil, donava mostres evidents dels seus coneixements botànics. A banda de nombrosos assaigs científics, el 1910 va publicar un llibre que es faria popular, Ancient Plants. D’altres escrits, com ara novel·les o poemes romàntics, agitaven el seu esperit, i a A Journal from Japan va concebre la història tan dolorosa del seu amor frustrat amb un eminent botànic japonès.

Però, en aquesta època, no tan sols s’interessava per la botànica. Així doncs, va escriure una carta a The Times en defensa del dret al vot de les dones, i també va anar prenent consciència de la gran importància de l’alliberament sexual, polític i professional de la població femenina. A partir del 1914, malgrat que no va abandonar del tot el seu interès per la paleobotànica, les obres de Stopes se centren sobretot en l’amor humà i la sexualitat. Va ser la primera persona que va parlar sense embuts de les relacions sexuals, amb la mateixa lucidesa i precisió amb què havia descrit la fertilització dels òvuls de les cícades; això sí, va fer gala d’una sensibilitat precursora de la que va mostrar D. H. Lawrence. Els seus llibres Married Love (1915), A Letter to Working Mothers (1919), i Radiant Motherhood van gaudir d’una gran popularitat, perquè cap altre autor s’expressava amb aquella fermesa i autenticitat.

Posteriorment, Stopes coneixeria Margaret Sanger, la gran precursora nord-americana del control de natalitat, i n’esdevindria la defensora més ferma a Anglaterra. El 1923 es va publicar Contraception, Its Theory, History and Practice, obra que va impulsar la fundació de les clíniques Marie Stopes a Londres i arreu del món. La seva opinió i missatge van perdre força després de la Segona Guerra Mundial, i el seu nom, abans tan conegut, va desaparèixer en l’anonimat. A pesar d’això, fins i tot en la darrera etapa de la seva vida, no va perdre la seva passió per la paleobotànica i, tal com ella mateixa solia recordar, el seu autèntic primer amor van ser els fòssils en trossos de carbó. [Torna]

^[86] La revolució copernicana dels segles XVI i XVII, en revelar la immensitat de l’espai, va refutar de manera manifesta la teoria que concebia l’ésser humà com el centre de l’univers. Pascal defineix aquesta vastitud amb una pinzellada de duresa: «El conjunt del món visible no és res més que una taca imperceptible», va lamentar. A partir d’aquell moment, l’ésser humà es trobava «desorientat en un extrem remot de la Naturalesa», confinat a «la cel·la minúscula on habita». Kepler va parlar d’un «terror ocult i secret», una sensació d’estar «perdut» en la infinitat de l’espai.

El segle XVIII, caracteritzat per un profund interès per les roques, els fòssils i els fenòmens geològics, també modificaria de manera radical la percepció humana del temps (un aspecte que, molt especialment, Rossi, Gould i McPhee han destacat). El temps evolutiu, geològic o profund no eren conceptes fàcils d’assimilar per a la ment humana; així doncs, un cop concebuts, causaven por i resistència.

Tranquil·litzava el fet de pensar que la Terra havia estat creada per a l’ésser humà i que havia evolucionat amb ell; que s’havia de mesurar el passat a escala humana, és a dir, que calia només remuntar-se a una breu successió de generacions fins a arribar al primer home: Adam. Ara, la cronologia bíblica de la Terra resultava del tot insuficient i calia recular unitats de temps inconcebibles, gairebé una eternitat. D’aquesta manera, mentre que l’arquebisbe Ussher havia situat l’origen de la Terra en el 4004 aC, els càlculs de Buffon a partir de la seva interpretació secular de la naturalesa, en la qual l’home apareixia al final de la setena època, parlaven d’una edat sense precedents: 75.000 anys. En privat, havia multiplicat aquesta edat per quaranta —l’edat que havia calculat al principi en el seus manuscrits era de tres milions d’anys— i no va fer-la pública perquè va creure que aquestes proporcions resultarien incomprensibles per als seus contemporanis i els precipitarien a una percepció temporal «d’abisme absolut» que els aterraria. Prop de cinquanta anys després, Playfair escriuria que, en contemplar una antiga discordança geològica, «semblava que el cap li donés voltes en traslladar-se tan lluny en l’abisme dels temps».

Quan Kant va publicar el 1755, en la seva Theory of the Heavens, la interpretació que feia de l’origen i l’evolució de les nebuloses, va opinar que s’havien necessitat «milions d’anys i segles» per arribar a la situació actual, i que la història era eterna i immanent. Aquestes teories, per expressar-ho amb paraules de Buffon, van suprimir «la mà de Déu» de la cosmologia i van incrementar en gran mesura l’edat de l’univers. Tal com Rossi escriu: «Els contemporanis de Hooker tenien un passat de sis mil anys; els de Kant, ja eren conscients d’un passat de milions d’anys d’existència».

Sigui com sigui, els milions que havia calculat Kant tenien un caràcter molt teòric, perquè no es fonamentaven en aspectes geològics, ni en cap coneixement concret sobre la Terra. La percepció d’un temps geològic immens ple d’esdeveniments terrestres naixeria al segle següent, quan Lyell, en els seus Principies of Geology, va aconseguir aportar una visió que aglutinava la grandiositat i la lentitud de l’evolució geològica, amb la qual cosa oferia a la consciència la possibilitat d’assimilar el concepte d’uns estrats temporals cada vegada més antics que es remuntaven a centenars de milions d’anys.

El primer volum de Lyell es va publicar el 1930, i Darwin el duia al damunt en el seu viatge a bord del Beagle. La concepció de Lyell de la profunditat del temps va constituir una mena de precedent a la de Darwin, perquè els càlculs de Darwin estimaven que el procés evolutiu, d’una lentitud pràcticament glacial, va necessitar 300 milions d’anys pel cap baix, des dels animals del cambrià fins al present.

Quan escriu sobre les concepcions del temps a Time’s Arrow, Time’s Cycle, Stephen Jay Gould comença per reproduir una afirmació freudiana molt famosa: la revolució copernicana i la darwinista han estat «dos atacs directes a l’autoestima ingènua de la humanitat». A aquestes revolucions s’afegia la de Freud, amb una de les declaracions més presumptuoses de la història, tal com la va qualificar Gould. Segons Gould, en la seva llista Freud oblida una de les passes fonamentals: el descobriment de la profunditat del temps, és a dir, el vincle indispensable entre la revolució copernicana i la darwinista. Gould recorda la dificultat que experimentem, fins i tot avui, per «empassar-nos el quart comprimit freudià», per tal de tenir una percepció real i orgànica (a més de la conceptual o metafòrica) de la realitat de la profunditat del temps. I, malgrat això, considera que la de Freud és la revolució més profunda de totes.

Es, precisament, la profunditat del temps el factor que possibilita l’avanç cec de l’evolució, l’acumulació i la profusió d’efectes microscòpics enmig de l’eternitat del temps. És la profunditat del temps el que ens mostra una visió nova de la natura que, si bé ja no segueix l’ordre celestial, ni té un origen miraculós o diví, no perd ni un bri de la seva sublimitat. «Aquesta visió de la vida té grandesa», escrivia Darwin en la frase cèlebre que clou L’origen de les espècies:

Que, mentre aquest planeta ha girat al voltant del sol d’acord amb la llei inexorable de la gravetat, des d’un inici caracteritzat per la màxima senzillesa, han evolucionat, i continuaran evolucionant, una infinitud de formes meravelloses d’una bellesa increïble. [Torna]

^[87] Karl Niklas té una teoria sobre aquesta qüestió:

Un no pot evitar meravellar-se en veure els rizomes enormes que claven les Calamites al terra. Interconnectats per aquestes arrels subterrànies, centenars d’arbres Calamites formen, en realitat, un únic ésser, probablement el de dimensions més grans de la història de la Terra.

Quan era a Austràlia, vaig descobrir un bosc de faigs australs que, segons deien, datava de l’última era de les glaciacions, i la seva antiguitat —uns 24.000 anys— el convertia en l’organisme més ancià de la Terra. Se’l considera un sol organisme perquè tots els arbres es troben connectats. S’ha estès mitjançant estolons i rebrots per formar una estructura contínua que presenta nombroses ramificacions i troncs. A Michigan es va trobar fa poc una capa subterrània monstruosa del fong Armillaria bulbosa, que cobria una extensió de dotze hectàrees i pesava més de cent tones. Els fongs de Michigan consten de filaments subterranis genèticament homogenis, per la qual cosa són considerats l’organisme més gran de la Terra.

Definir què és un organisme o un individu resulta complicat en casos similars, que no s’acostumen a donar al regne animal —si exceptuem els casos especials com els pòlips de coral. Aquesta qüestió és objecte d’anàlisi a Dynosaur in a Haystack, de Stephen Jay Gould. [Torna]

^[88] Per bé que són similars pel que fa a l’aspecte, les falgueres, les palmeres i les cícades no pertanyen a la mateixa família, sinó que formen part de grups vegetals diferents. De fet, moltes de les seves característiques «comunes» han experimentat processos evolutius independents. Aquests exemples d’evolució convergent van fascinar Darwin, atès que es tracta d’uns casos en què la selecció natural, actuant en moments, organismes i circumstàncies diferents, ha desenvolupat solucions semblants per al mateix problema.

Fins i tot una característica tan bàsica com la fusta, tal com Niklas subratlla, s’ha desenvolupat de manera independent segons les diferents famílies vegetals, sempre que han necessitat un material dur i lleuger per suportar la forma erecta d’un arbre. Així, per exemple, els equisets, els licopodis, les cícades, els pins i els roures han desenvolupat mecanismes distints per formar fusta, mentre que les falgueres i les palmeres, que no posseeixen una fusta autèntica, han recorregut a altres sistemes per tal de reforçar-se, com ara teixits flexibles i fibrosos en la tija o arrels externes que la protegeixen. Les cícades produeixen un tipus de fusta més tova, tot i que també reforcen els seus troncs amb bases foliars persistents que els confereixen l’aspecte cuirassat tan típic. D’altres grups vegetals —les Sphenophyllales, per exemple que es van extingir fa molt de temps— desenvolupaven fusta consistent sense prendre forma d’arbres.

També es poden detectar exemples d’evolució convergent en el regne animal, com és el cas de, l’evolució separada dels ulls en molts fílums (les meduses, els cucs, els crustacis i els insectes, les petxines de pelegrí, les sèpies i altres cefalòpodes, i fins i tot, els vertebrats). Tots aquests ulls presenten força divergències en l’estructura i l’origen, encara que aquestes característiques depenen, en tots els casos, de la intervenció dels mateixos gens bàsics. L’estudi dels gens que codifiquen els ulls, i també el dels que determinen la morfogènesi dels cossos i els òrgans, ha revelat, amb una claredat i uns exemples extraordinaris, la unitat fonamental de la vida. En els últims temps, Richard Dawkins ha aportat, a Climbing Mount Improbable, unes teories excel·lents relatives al desenvolupament dels ulls. [Torna]

^[89] Sir Richard Schomburg descriu de la manera següent la gran emoció que va experimentar en descobrir el Victoria regia:

Era l’1 de gener de 1837 quan, mentre lluitàvem contra les diverses dificultats amb què la natura insistia a obstaculitzar el nostre avanç pel riu Berbice, vam arribar a un indret en què s’engrandia el riu i es calmaven les aigües. De sobte, em va cridar l’atenció alguna cosa a l’altra banda del riu. No tenia la més petita idea del que era, però vaig ordenar a la tripulació que remés amb més força, fins a atansar-nos a l’objecte que havia despertat la meva curiositat. Quina meravella del regne vegetal! En aquell moment, vaig esborrar de la meva ment totes les adversitats a què ens havíem hagut d’enfrontar. Com a botànic que era, em vaig sentir recompensat. Eren unes fulles gegants, de prop d’un metre i mig de diàmetre, llises, amb un contorn profund, el revers d’un color verd clar i l’anvers d’un carmesí brillant, que suraven sobre la superfície. No menys impressionants eren les exuberants flors que vaig albirar, amb nombrosos pètals que presentaven totes les tonalitats compreses entre el blanc més pur i el rosa.

Després descobriria que en l’estanc del Victoria regia, sota les fulles gegants, hi vivia un animal força curiós, una medusa molt petita anomenada Craspedacusta. Quan va ser descoberta el 1880, la van considerar com la primera medusa d’aigua dolça, però més tard es van adonar que es tractava de la forma de medusa d’un hidrozous, el Limnocodium. Durant molts anys, la Craspedacusta tan sols es trobava en ambients artificials, com ara jardins botànics, però darrerament se n’han vist exemplars en llacs naturals; el Fena de Guam n’és un exemple. [Torna]

^[90] Un exemplar de Welwitschis pot arribar a viure més de dos mil anys. Precisament per aquesta raó s’anomena Tweeblaarkanniedood, un terme africà que significa «dues fulles no poden morir». [Torna]

^[91] Un dels meus llibres preferits, que forma part de la col·lecció magnífica Britain in Pictures, publicada durant la Segona Guerra Mundial, era British Botanists, de John Gilmour, on l’autor fa un retrat especialment commovedor de Joseph Hooker. L’hi descriu com el gran explorador i investigador botànic que era, fill de William Jackson Hooker (val a dir que aquest botànic tan prestigiós, després d’haver exercit la docència a Glasgow durant molts anys, es va convertir en el primer director del Jardí Botànic de Kew), i hi analitza, sobretot, la relació que va mantenir amb Darwin.

«Ets l’única ànima humana de qui rebo constantment mostres de comprensió», li va escriure Darwin una vegada. Des dels temps en què (Hooker) dormia amb els manuscrits del Voyage of the Beagle sota el coixí per poder llegir-los només en despertar-se, fins al dia que va ajudar a traslladar el fèretre de Darwin a l’indret escollit per al repòs etern, l’abadia de Westminster, (ell) va ser el seu millor confident. Va ser justament a Hooker que Darwin va confiar el 1844 les primeres idees de la teoria de la selecció natural, de manera que, al cap de quinze anys, Hooker es va convertir en el seu primer seguidor. El 1858, quan un matí Darwin va rebre de mans d’Alfred Russel Wallace un assaig que revelava la mateixa teoria de selecció natural que ell estava a punt de publicar, va ser Hooker qui va dissuadir Darwin de la seva intenció de cedir-ne tot cortès l’autoria a Wallace i va organitzar la doble presentació tan famosa de la teoria a la Linnean Society. I el mateix Hooker, que encara conservava la vitalitat de la joventut, va assistir al centenari del seu naixement per retre homenatge a l’amic que tant havia ajudat.

De tota manera, a banda de la seva importància en la història del darwinisme, Joseph Hooker destaca per mèrits propis entre els seus contemporanis pels treballs que va realitzar com a botànic sistemàtic, geògraf vegetal i explorador.

«Pocs han conegut i pocs coneixeran el món vegetal tal com ell el coneix», va escriure el professor Bowler. Va viure els primers anys de la seva vida a Glasgow, on el seu pare exercia de professor universitari. La casa, on s’anirien amuntegant els exemplars de l’herbari i de la biblioteca que més tard constituirien la base de les col·leccions de Kew, estava al costat del jardí botànic; per tant va haver de viure i respirar botànica tothora. La passió per les plantes que va néixer a Glasgow l’acompanyaria durant tota la seva vida. [Torna]

^[92] Philip Henry Gosse, a Wanderings through the Conservatories at Kew, la seva guia (anònima) de 1856, descriu les cícades de la manera següent:

Apinyades a l’extrem sud de l’hivernacle, on ocupen un espai considerable, veiem un grup de plantes que, a pesar de les diferents denominacions que figuren en les seves etiquetes, presenten unes característiques comunes. Tenen, amb aquelles fulles de pi arquejades que neixen de la part alta de la tija, una certa similitud amb les palmeres i les falgueres, tot i que no posseeixen la seva majestuositat ni elegància, perquè les fulles, acabades en punxa i excessivament rígides, els confereixen un aspecte repulsiu.

Al cap d’un any, en la seva obra tan singular Omphalos, Gosse, un naturalista eminent, i alhora un fonamentalista convençut, intentava acordar l’existència de fòssils —que semblaven donar fe d’edats més antigues— amb la seva creença en un acte creador únic i immediat. A la seva teoria del «procronisme», va suggerir que la totalitat de l’escorça terrestre, juntament amb els fòssils animals i vegetals que la poblaven, van ser la creació immediata de Déu i que, encara i que semblaven creacions del passat, aquest no havia existit. En conseqüència, mai no havien existit formes de vida que originessin aquells fòssils. Defensava que, de la mateixa manera que Adam va ser creat en un instant com un home jove (mai no va ser un nen, ni va néixer; tampoc no va tenir un cordó umbilical, però sí llombrígol, omfalós, en grec), una cícade, per bé que presentava una munió de cicatrius en les fulles que semblaven donar fe de centenars d’anys d’existència, podia haver estat creada en un temps relativament recent.

Fent una volta imaginària per la Terra, només una hora després de la Creació, convida el lector a contemplar el paisatge d’animals i plantes:

M’agradaria que observessin aquest Encephalartos. És una planta horrible, sens dubte, una mena de caricatura de les palmeres, tan elegants; sembla el resultat d’un intent per part d’un fonedor de crear un arbre de cacau amb ferro colat. De la tija gruixuda, aspra i rígida sorgeixen una dotzena de fulles arquejades, rodejades per folíols esmolats, tibats com un corn i d’un color grisos. En definitiva una visió desagradable i repulsiva. En el centre de la corona, d’una inflexibilitat extrema, descansa el fruit, com una pinya de pi immensa […]. No seria cap bestiesa pensar que aquesta gran planta cicadàcia té uns set-cents o vuit-cents anys d’existència […]. Doncs bé, el cert és que aquesta planta acaba de ser creada!

A causa d’aquesta idea tan singular, que no podem ni considerar hipòtesi perquè no es pot provar ni invalidar, els paleontòlegs i els teòlegs es van guanyar el menyspreu de tota la comunitat científica. [Torna]

^[93] A la seva guia de Kew, Gosse hi aporta una nota irònica referent al Cibotium:

[Es] una creació vegetal única que, darrere el nom de xai d’Escítia, amaga tot un seguit d’històries extraordinàries, com ara la que assegurava que era meitat animal meitat vegetal i que tenia la capacitat de devorar les plantes del seu voltant. En realitat, no és més que la tija llanuda d’una falguera, anomenada Cibotium barometz, que sembla un animal arraulit per la seva postura inclinada i aparença desmanegada. [Torna]

^[94] Des que vaig escriure l’edició original d’aquest llibre, he visitat d’altres jardins botànics d’Europa —Viena, Hamburg i Munic— que també asseguren disposar de la planta en cultiu més antiga del món. En qualsevol cas, sempre que es reclama aquesta primacia es tracta d’una cícade, la C. circinalis o E. Altensteinii.

Cal destacar la resistència d’aquestes cícades antigues, i també la passió que desperten. Al Palau de Maria Teresa de Viena, durant la Segona Guerra Mundial, les bombes van destruir gairebé totes les plantes de l’hivernacle, i únicament es va salvar un exemplar de C. circinalis de més de dos-cents anys d’antiguitat, que avui dia encara existeix. I a Dresden —tal com explica Loki Schmidt en la seva gran obra sobre els jardins botànics alemanys—, després del bombardeig devastador de 1945 que va destrossar tot l’hivernacle, a més de bona part de la ciutat, un jardiner apassionat va aconseguir recuperar d’entre les runes un exemplar castigat però viu de C. circinalis de més de tres-cents anys d’edat i d’uns quants centenars de quilos de pes. En l’actualitat, el podem observar a l’hivernacle nou, on ha continuat creixent sa i fort a pesar dels danys soferts el 1945. [Torna]

^[95] Resulta impossible contemplar les cícades de Kew o d’Amsterdam sense adonar-se de la seva fragilitat, de l’amenaça que sempre representa l’extinció per a les espècies singulars i curioses. Jo mateix vaig experimentar aquesta mena de sensació en observar les més de cinquanta espècies de la cícade africana Encephalarios que creixen als jardins Kirstenbosch, a la Ciutat del Cap. N’hi ha algunes que són comunes, d’altres que són rares i una és única, perquè prové d’una sola planta masculina, l’E. Woodii, que el doctor Medley Wood va descobrir el 1895. Encara que s’han cultivat esqueixos de l’original (atès que s’han propagat asexualment, són clons de la planta original), mai no s’ha descobert cap altre exemplar d’aquesta espècie, masculí o femení i, si no és que existeix un exemplar femení en algun indret, mai no es podrà pol·linitzar o reproduir, amb la qual cosa serà l’última de la seva espècie a la Terra.

L’únic exemplar de Kirstembosch, realment magnífic, que no està etiquetat però sí protegit per una tanca de ferro per dissuadir els lladres, em va fer pensar en la història d’Ishi, el darrer de la seva tribu. Em trobava davant d’una cícade Ishi, i de seguida em vaig posar a pensar en els licopodis, els equisets i les falgueres que devien haver arribat a existir fa centenars de milions d’anys i que havien anat desapareixent ràpidament fins a només restar-ne un centenar, una dotzena, un únic exemplar i, finalment, un dia, cap ni un, només el seu record melangiós en un tros de carbó.

(Fa poc, s’ha descobert una altra cícade única, una Ishi femenina, la Cycas szechuanensis, al jardí d’un temple de la Xina; no se’n coneix l’existència de cap altre exemplar. En una sèrie de segells, emesa el maig de 1996, apareix la reproducció de quatre espècies més autòctones de la Xina. [Torna]

^[96] A l’extrem septentrional de Guam creix un bosc tropical sec on predominen les cícades; a Rota, el bosc de cícades, anomenat «mesic», és més humit, tot i que no es pot considerar una autèntica selva tropical humida com les de Pohnpei. Al llarg dels darrers anys, s’han talat extensions importants de boscos únics de Rota, principalment per construir-hi camps de golf japonesos. Vam tenir ocasió de contemplar l’efecte devastador de l’acció humana en el nostre recorregut per la jungla: unes excavadores enormes removien la terra, desforestant centenars d’hectàrees de terreny. En l’actualitat, a l’illa hi ha tres camps de golf, i es preveu construir-n’hi d’altres. Aquesta devastació dels boscos tropicals provoca corriments de terra àcida cap als esculls, situats a sota mateix, els quals maten el coral, un element imprescindible per a la supervivència de l’ecosistema dels esculls. A més, la devastació pot fragmentar la jungla en zones massa petites per subsistir, de manera que, en l’espai d’unes dècades, és possible que es produeixi un col·lapse total de l’ecosistema que afectaria tant la flora com la fauna. [Torna]

^[97] En el llibre The Living Cycads, Chamberlain explica com va calcular l’edat d’una Dioön edule, que en estat silvestre assoleix la maduresa als cinquanta anys; a partir d’aquesta edat afegeix una mitjana d’una corona de fulles a l’any. Dividint el nombre de ganyes foliars de la tija entre la quantitat de fulles que brostaven cada any, va poder deduir l’edat de l’arbre. En l’obra descriu un exemplar molt bonic que, tot i no superar els cinc metres d’alçada, devia tenir, d’acord amb els seus càlculs, uns 970 anys. De fet, Chamberlain es va arribar a plantejar la possibilitat que algunes cícades assolissin l’edat de les sequoies. [Torna]

^[98] Els cons de les cícades presenten naturaleses, formes, i mides diferents; els immensos cons de la Lepidozamia peroffskyana poden arribar a pesar gairebé cinquanta quilos, mentre que els de les Zamias més petites no arriben als trenta mil·ligrams. Però totes coincideixen a mostrar, en la disposició de les ganyes dels seus cons, unes formes geomètriques d’allò més complexes similars a les espirals d’un tirabuixó o a les hèlixs de les pinyes. Així mateix, s’hi pot observar la disposició de les fulles pròpia de les tiges cilíndriques o els capolls en espiral que recorden els gira-sols. L’estudi d’aquestes formes, de la fil·lotaxi, ha despertat l’interès dels botànics i dels matemàtics al llarg dels segles, no tan sols perquè les mateixes espirals són logaritmes, sinó també perquè existeix un cert nombre d’hèlixs accessòries que corren en direccions contràries i els grups que aquestes constitueixen mantenen una distància uniforme. Així doncs, en els cons de les cícades sempre veiem, com als dels pins, una disposició de cinc o sis fileres i, si haguéssim d’expressar en fraccions la quantitat de paràstics, trobaríem la sèrie següent: 2/1, 3/2, 5/3, 8/5, 13/8, 21/13, 34/21 i així successivament. Aquestes sèries, que duen el nom de Fibonacci, corresponen a una fracció contínua que convergeix en la xifra 1618 o, el que és el mateix, l’equivalent numèric de la secció àuria.

Probablement, aquestes formes no constitueixen ni més ni menys que un sistema òptim per amuntegar fulles o ganyes i evitar que quedin superposades —no tenen res a veure amb algun arquetip o ideal místic, com creien Goethe i d’altres—, de manera que delectin l’espectador i li estimulin la ment. La fil·lotaxi fascinava el reverend J. S. Henslow, professor de botànica de Cambridge i mestre de Darwin, que la va analitzar i descriure en els seus Principies of Descriptive and Physiological Botany. També se’n fa un elogi grandiloqüent en un llibre molt singular (i popular) d’Arcy Thompson, On Growth and Form. Es diu que Napier va descobrir els logaritmes a principis del segle XVII, motivat per la contemplació del creixement dels equisets i, cap a finals d’aquell mateix segle, el botànic Nehemiah Grew va manifestar que «la contemplació de les plantes podria haver induït l’ésser humà a endinsar-se en l’estudi matemàtic».

Aquesta percepció del caràcter matemàtic —o de les restriccions— de la natura que afecta sobretot la forma i el creixement orgànic i no recull idealismes o idiosincràsies, té molta força avui dia, sobretot arran del desenvolupament durant les darreres dècades de la teoria del caos i de la complexitat. Ara que els fractals formen, com qui diu, part de la nostra consciència, els podem veure pertot arreu: a les muntanyes, als paisatges, als flocs de neu, a les migranyes i, especialment, en el món vegetal (tal com Napier va veure, ara fa quatre-cents anys, els logaritmes al seu jardí, i Fibonacci va descobrir, ara en fa set-cents, la secció àuria al seu voltant). [Torna]

^[99] Les formes de les plantes sempre van atraure la curiositat de Goethe (de fet, li hem d’agrair l’encunyació del terme «morfologia»). No concebia cap interpretació de l’evolució, sinó que es basava en una sèrie de càlculs lògics i morfològics que demostrarien que tots els vegetals superiors descendeixen d’un tipus primordial simple, una hipotètica planta ancestral que va anomenar Ur-pflanze. Segons explica, se li va acudir aquesta idea mentre observava una palmera del Jardí Botànic de Pàdua, que en l’actualitat es coneix com la «palmera de Goethe» i continua creixent al jardí, en un hivernacle exclusiu per a ella. La seva Ur-pflanze hipotètica tenia fulles, que es podien transformar en pètals o sèpals, en estams i en anteres, és a dir, en totes les parts complexes de les flors. Si Goethe s’hagués centrat en l’estudi de les plantes sense flor, crec que hauria escollit la Psilotum com a Ur-pflanze.

Alexander von Humboldt, amic íntim de Goethe, va adaptar-ne la teoria de la metamorfosi en el seu llibre Physiognomy of Plants (de fet, amplia les tesis de Goethe i proposa un poder organitzador còsmic i universal que actuaria, no tan sols sobre les plantes, sinó també sobre les formes de les roques, els minerals, les muntanyes i altres accidents naturals). Al seu entendre, la fisiognomia del regne vegetal «la determinen fonamentalment setze formes de plantes». Opina que una d’aquestes formes —la que presenta branques, però no fulles— integra plantes tan diverses com les Casuarinas (fanerògames), l’Ephefra (una gimnosperma primitiva) i l’Equisetum (un equiset). Humboldt, com a botànic pràctic i brillant, va saber distingir a la perfecció les diferències botàniques entre aquestes plantes, però el que cercava de debò, com havia fet Goethe, era un principi ortogonal que enllacés la biologia amb totes les disciplines científiques, una mena de principi general de morfogènesi o de restriccions morfològiques.

L’arborització de les plantes no es produeix d’acord amb algun arquetip primordial, sinó que neix de la necessitat d’obtenir tanta superfície com sigui possible a partir del volum existent per poder realitzar la fotosíntesi. És possible aplicar interpretacions econòmiques similars en relació amb altres formes biològiques, com ara les dendrites ramificades de les cèl·lules nervioses o les arboritzacions de l’«arbre respiratori». Així doncs, una «Ur»-planta com el Psilotum, que no presenta fulles ni complicacions, constitueix un exemple, un diagrama d’una de les estructures més bàsiques de la natura.

(Més recentment, W. Zimmerman ha proposat, en la teoria dels telomes, una tesi anàloga a la de Goethe, que defensa que tots els vegetals superiors podrien derivar, des del punt de vista morfològic, de les psilofitates primitives. D’altra banda, algunes de les teories actuals de l’autoorganització, la complexitat i la morfogènesi universal presenten certes similituds amb la de Goethe. [Torna]

^[100] Safford va experimentar una sensació semblant, com si hagués retrocedit a un passat remot, quan va veure els boscos de cícades de Guam. Segons Safford, «la tija cilíndrica, plena de cicatrius i les fulles dures i brillants, com la pinassa» li recordaven «imatges idíl·liques dels boscos del carbonífer».

John Mickel, en parlar dels equisets, va descriure pràcticament la mateixa sensació:

Passejar-se entre aquestes plantes és com viure una experiència de ciència-ficció. Recordo perfectament el primer cop que vaig veure un flotó d’equisets gegants a Mèxic. Em vaig sentir com si hagués retornat a l’era del carbonífer, i tenia la impressió que, en qualsevol moment, havia d’aparèixer alguna dinosaure entre les plantes.

Fins i tot un tomb pels carrers de Nova York pot evocar el paleozoic, perquè un dels arbres que s’hi sol trobar és el ginkgo o Ginkgo biloba, una espècie que sembla molt resistent a la contaminació, un supervivent únic, ja que presenta pocs canvis respecte als ginkgòfits del permià.

A L’origen de les espècies, Darwin va introduir el terme «fòssil vivent» per descriure els organismes primitius que es podrien considerar relíquies del passat, és a dir, membres de grups en altres temps molt comuns i ara summament reduïts, de manera que tan sols apareixen en entorns molt específics i aïllats (on hi hauria hagut menys competència que en d’altres zones). Per exemple, els ginkgos van ser una espècie molt comuna en d’altres temps —van arribar a predominar al nord-oest del Pacífic abans de la gran inundació que va tenir lloc a Spokane quinze mil anys enrere—, mentre que avui només en resta una varietat, que viu en una petita regió de la Xina. El descobriment més espectacular de «fòssil vivent» realitzat a segle XX va ser el celacant Latimeria, descobert el 1938, juntament amb una classe de mol·luscs que es creien extingits des del devonià, descoberta el 1950. (Aquesta troballa va ser tan sorprenent que no podem evitar preguntar-nos si aquest reialme immens, l’oceà, ens reserva d’altres sorpreses, com ara la per-vivència, confinada en alguna illa, de trilobits, graptòlits, ammonits o belemnits). La botànica ens ha ofert uns exemples ben interessants d’aquestes sorpreses, com el descobriment que va tenir el 1994 del pi Wollemi australià, una gimnosperma que es creia extingida des de molt temps enrere, i també el de la Takhjatnia, una angiosperma d’una època remota que, segons es pensava, s’havia extingit feia trenta milions d’anys. (El meu jo més irracional i romàntic encara espera que un equiset o un licopodi gegant aparegui un dia d’aquests. [Torna]

^[101] Darwin va quedar fascinat per la capacitat tan insòlita que tenien els crancs per nodrir-se de cocos, i a Beagle la descriu de la manera següent:

(Certament, el cranc sí que puja a dalt de tot de les palmeres per partir els cocos amb aquelles pinces vigoroses). [Torna]

^[102] Abans es creia que les cícades es reproduïen per pol·linització gràcies al vent, com les falgueres i les coníferes, malgrat que els primers estudiosos (com Chamberlain) s’havien mostrat sorpresos en alguna ocasió per la presència d’alguns insectes dins o prop dels cons masculins en el moment de la pol·linització.

El 1980, Knut Norstog i Dennis Stevenson, que treballaven al Jardí Tropical de Fairchild de Miami, van quedar sobtats pel fet que gran part de les cícades que hi vivien no aconseguissin produir llavors fèrtils, tot i que els exemplars masculins i femenins s’havien plantat a un o dos metres de distància i que la Zamia sí que era força fèrtil. Van descobrir que els corcons s’alimentaven com a larves als cons de la Zamia masculina, dels quals sortien ja com a adults i coberts de pol·len, a través dels microsporofil·les. Les Zamies femenines podien recórrer al mateix sistema per pol·linitzar-se?

Stevenson i Norstog, juntament amb d’altres investigadors (Karl Niklas, Priscilla Fawcett i Andrew Vovides) han confirmat aquesta teoria mitjançant l’aportació de dades precises. Han comprovat que els corcons s’alimenten de la part externa del con masculí i hi copulen abans d’entrar-hi; després es continuen nodrint, no del pol·len, sinó de les bases dels microsporofil·les. Hi ponen els ous i hi incuben les larves a l’interior fins que els corcons adults s’obren pas a mossegades a través de les puntes dels esporofil·les. Alguns d’aquests corcons arriben als cons femenins que desprenen una calor i una aroma especials quan estan a punt per a la pol·linització; tot i així, els corcons no se’n poden alimentar perquè els cons femenins són tòxics per als insectes. A mesura que repten a l’interior dels cons femenins per unes escletxes molt estretes van perdent el pol·len i, en no trobar motius per restar-hi més temps, retornen als cons masculins.

Per tant, les cícades depenen dels corcons per pol·linitzar-se, i els corcons de les cícades per trobar calor i protecció; tots dos es necessiten per sobreviure, doncs. Aquesta estreta relació entre els insectes i les cícades, aquesta evolució paral·lela, constitueix el sistema més antic de pol·linització conegut, ja que es creu que es remunta al paleozoic, molt abans que sorgissin les fanerògames, les quals atrauen els insectes amb els seus perfums i colors.

(Hi ha diversos insectes que poden pol·linitzar les cícades, en especial els escarabats i els corcons, tot i que una de les espècies la pol·linitza una abella. Qui sap si algun dia podrem tastar una mel de cícade deliciosa… [Torna]

^[103] És impossible pensar en unes adaptacions tan meravelloses sense adonar-se de la bellesa particular de les cícades i de l’absurditat de catalogar-les de plantes «primitives» o «inferiors» en l’escala de la vida, en comparar-les amb les plantes «superiors», les fanerògames. Tenim la sensació que segueixen una evolució constant (aquesta culmina, lògicament, en la creació «superior» de la natura: l’espècie humana), per bé que no disposem de cap dada sòlida que confirmi aquesta teoria, segons la qual la naturalesa, per si mateixa, tendeix a un progrés global o té un objectiu global. Tan sols existeix, tal com Darwin va apuntar, l’adaptació a les condicions locals.

Ningú no ha parlat de les il·lusions que tenim respecte al progrés de la natura amb tant enginy i enteniment com ho ha fet Stephen Jay Gould, sobretot en el seu llibre Full House: The Spread of Excellence from Plato to Darwin, que s’ha publicat fa poc. Aquestes il·lusions, afirma, ens porten a una iconografia falsa del món, de manera que concebem l’edat de les falgueres com a continuació de l’edat de les gimnospermes que, al seu torn, precedeix l’edat actual, la de les fanerògames, com si les formes de vida anteriors s’haguessin extingit per complet. Però, si bé és cert que moltes espècies primitives han estat substituïdes, d’altres encara existeixen; es tracta de formes de vida molt resistents amb una gran capacitat d’adaptació com és el cas de les falgueres i les gimnospermes, que ocupen tots els racons de la Terra, des de les selves tropicals més humides fins al desert (hi ha una cícade, la Zamia pseudoparasitica, que fins i tot ha esdevingut una planta epífita al cap de 10.000 anys).

A pesar que les falgueres i les gimnospermes van sorgir molt abans que les plantes fanerògames, no les podem considerar, ni molt menys, «primitives» atès que formen part integral dels ecosistemes actuals, i fins i tot posseeixen una resistència que formes de vida posteriors no tenen. Així doncs, les falgueres són sempre les primeres de colonitzar les noves terres volcàniques, de la mateixa manera que van ser les primeres tornar a poblar la terra després de la(es) extinció(ns) en massa del final de l’era cretàcia. Van desaparèixer els boscos on abundaven les angiospermes i, un cop més, les falgueres van dominar la Terra. [Torna]

^[104] Darwin va ser el primer a suggerir que la dispersió de les llavors mitjançant l’aigua del mar podia constituir un bon mètode, i va realitzar una sèrie d’experiments per comprovar la capacitat que tenien les llavors de surar i subsistir en l’aigua salada. Va descobrir que un nombre remarcable de llavors, un cop seques, podien surar durant força temps; així per exemple, les avellanes seques suraven uns noranta dies i tan bon punt s’havien plantat germinaven. Mitjançant la comparació d’aquest període de temps amb la velocitat dels corrents oceànics, Darwin va calcular que les llavors podien viatjar milers de quilòmetres a través de l’oceà, sense necessitat de disposar d’una capa que els permetés surar —com tenen les llavors de les cícades. La conclusió a què va arribar va ser la següent: «Les plantes amb grans llavors o fruits solen tenir una mobilitat restringida, per la qual cosa seria difícil transportar-les de qualsevol altra manera».

Va apuntar la possibilitat que la fusta que surava als oceans i, fins i tot, els icebergs servissin com a mitjà de transport. Va considerar la teoria que les Açores haguessin estat colonitzades en part per llavors transportades pel gel durant l’època de les glaciacions. De tota manera, hi ha un sistema de transport oceànic, recorda Lynn Raulerson, que Darwin mai no va tenir en compte —tot i que l’hauria fascinat, si ho hagués fet—: les masses surants de pedra tosca, que les erupcions volcàniques havien llançat a la mar. Aquestes masses poden surar durant anys, transportant no tan sols les llavors més grans, sinó també plantes i animals. Tres anys després de l’erupció del Krakatau, es va descobrir una massa enorme de pedra tosca que duia, entre d’altres plantes, cocoters.

Lògicament, no n’hi ha prou que les llavors arribin a terra; necessiten, a més, trobar-hi condicions favorables per al procés de colonització. «Que n’és de reduïda, la possibilitat que una llavor caigui en una terra propícia i arribi a la maduresa!», va exclamar Darwin. És obvi que les llavors de cícades han visitat les Mariannes septentrionals —Pagan, Agrihan, Alamagan, Anatahan, Asunción, Maug i Uracas— però són terres massa inestables i actives des del punt de vista volcànic perquè hi poguessin sobreviure i fundar una colònia viable. [Torna]

^[105] Les cícades i les palmeres acostumen a tenir un aspecte tan similar que s’han confós en nombroses ocasions. Així, la Dioön edule se sol anomenar «palmera de la verge»; la Cycas media, «noguera australiana»; la Macrozamia riedles, «palmera Zamia»; i, per últim, la Cycas revolutas i la Cycas circinalis «palmeres del sagú». En alemany, el terme utilitzat per designar una cícade és «palmfernen» [palm (palmera) i fame (falguera)]. De tota manera, ha estat la saviesa popular la que n’ha intercanviat els termes; la taxonomia mai no ha barrejat les cícades i les palmeres. En canvi, sí que s’han produït confusions, algunes de ben curioses, d’altres molt reveladores, entre les cícades i les falgueres. Cal citar, per exemple, la Stangeria (que també va rebre el nom de S. paradoxa), una cícade amb unes folles molt similars a les de les falgueres, que habita a les zones costaneres de Sud-àfrica. La primera vegada que els botànics van collir aquesta espècie a principis del segle XIX, van creure que es tractava d’una falguera, concretament de la família Lomaria. Aquests primers exemplars devien ser estèrils, perquè l’any 1853, els botànics dels jardins Physic de Chelsea es van mostrar d’allò més sorpresos quan un exemplar que havien collit feia dos anys va desenvolupar un con gegantí. Es va produir una gran confusió, mesclada amb un cert sentiment de vergonya, i la planta es va catalogar de nou com a cícade i, en aquesta ocasió, es va batejar amb el nom de Stangeria.

Si la Stangeria era una «falguera» que es va convertir en una gimnosperma, una cícade en concret, encara resulta més sorprenent la manera com es van tornar a classificar un altre grup de falgueres, les llengües d’escurçó (Ophioglossacae), que sempre havien sorprès els botànics per les seves propietats poc comunes en les falgueres. Recentment es va descobrir que aquestes característiques coincideixen en gran part amb les de les progimnospermes. De fet, la conclusió desconcertant que se’n desprèn és que les llengües d’escurçó són efectivament, gimnospermes que han sobreviscut esponeroses als 340 milions d’anys que han passat des de la seva suposada extinció.

Una altra falguera anormal, la isoetàcia (Isoëtes), també ha revelat unes afinitats inesperades i remotes, en aquest cas, amb els icopodis gegants del paleozoic. Amb aquest descobriment, la isoetàcia, una planta modesta que sembla gespa i creix en llacs de tot el món, assoleix de cop una nova dimensió filogenètica i es converteix en un nexe amb un món pretèrit, perdut i inimaginable. [Torna]

^[106] La història i la denominació de les cícades oceàniques resulta singular i confusa al mateix temps. Probablement, en el seu viatge amb Magalhães, Pigafetta va estudiar les cícades de Guam i Rota; de tota manera, les seves descripcions resulten massa imprecises per afirmar-ho amb rotunditat. Haurien necessitat un ull botànic o taxonòmic per poder distingir les cícades de les palmeres que les envoltaven. No va ser fins al cap d’un segle que van aparèixer aquests talents botànics, i ho van fer, en una mena de sincronia, en dos homes, Rheede i Rumphius, que van tenir una vida i uns interessos paral·lels en molts aspectes. Tots dos eren oficials de la Companyia de les Índies Orientals holandeses. Rumphius va ser el primer que va descriure una cícade, concretament, a la costa de Malabar el 1658. Per la seva banda, Rheede, un jove contemporani seu, es convertiria en governador de Malabar i publicaria Hortus Indicus Malabaricus a la dècada de 1680. Com que es creia que les cícades de Rumphius i Rheede eren les mateixes, van rebre un sol nom, el de Cycas circinalis, en honor de Linné. Quan Louis du Petit Thouars, un botànic francès, va identificar el 1804 una cícade a la costa est d’Àfrica, és lògic que l’anomenés també C. circinalis, tot i que un quart de segle més tard se la classificaria com una espècie diferent amb el nom de C. thouarsii.

Durant els últims anys s’ha intentat revisar acuradament la taxonomia de les cícades del Pacífic, una tasca que resulta especialment difícil, tal com Ken Hill recorda, per «la recolonització successiva de les diferents zones per part de formes genètiques ben distintes […], facilitada per la dispersió aquàtica de llavors surants».

En l’actualitat la majoria dels botànics accepta de restringir el nom C. circinalis a la cícade índia d’una alçada notable (la primera que es va descriure, concretament a l’Hortus de Rheede) que creix a l’interior i no té llavors que surin. Si més no, aquesta és la teoria de Hill; considera que les cícades del Pacífic occidental pertanyen al complex de les C. rumphii, que les cícades de les Mariannes, que ha anomenat C. micronesica, constitueixen una espècie única d’aquest complex. Un taxònom siracusà de cícades, David de Laubenfels, corrobora que la C. circinalis es troba únicament a l’Índia i a Sri Lanka, malgrat que considera que les cícades de Guam pertanyen a una espècie anterior, la C. celebica. De tota manera, com que fa dos segles que la cícade de Guam es considera com una C. circinalis, és molt probable que continuï rebent aquest nom, de manera que únicament els botànics insistiran a utilitzar-ne el terme «correcte». [Torna]

^[107] Els boscos verges, en general, i els de cícades, en particular, semblen despertar una sorpresa i un temor reverencials, uns sentiments religiosos i místics en totes les cultures. Bruce Chatwin descriu la vall de les cícades d’Austràlia com «un indret d’una gran importància», perquè apareix en alguns càntics religiosos aborígens i perquè és un paratge sagrat al qual s’encaminen alguns pelegrins per morir-hi. Aquesta imatge, la de trobades finals i morts sota les cícades —«que recorden falgueres magnífiques»— constitueix la fi de molts càntics. [Torna]

^[108] L’expressió «temps profund» la va encunyar John McPhee, que, al llibre Basin and range, explica com els professionals més interessats per aquest concepte, els geòlegs, poden arribar a apropiar-se’n mitjançant l’intel·lecte i les emocions. Hi cita les paraules d’un geòleg que va declarar: «En un principi, la ment s’adapta a l’escala temporal planetària. En el meu cas, es tracta d’un sentiment pràcticament inconscient, una mena de comunió amb la terra».

De tota manera, fins i tot a aquells que no són professionals de la geologia o la paleontologia, la visió de falgueres, ginkgos i cícades, de formes de vida amb uns patrons bàsics que s’han mantingut inalterables durant milions d’anys, els ha de pertorbar forçosament les emocions, l’inconscient, provocant una percepció nova i transcendent.

[Torna]