POHNPEI

A la dècada del 1830, mentre Darwin navegava amb el Beagle i explorava les Galápagos i Tahití, i el jove Melville somiava a viatjar algun dia als mars del Sud, el mariner irlandès James O’Connell trepitjava l’illa volcànica i abrupta de Pohnpei. Es desconeixen les circumstàncies exactes en què hi va arribar; en les seves memòries assegura que el John Bull va naufragar a prop de Pleasant Island, a uns mil cinc-cents quilòmetres d’allí, i que després, en només quatre dies, va navegar fins a Pohnpei en un bot descobert, la qual cosa sembla improbable. Tan bon punt hi va desembarcar, escriu O’Connell, ell i els seus col·legues van ser capturats per uns «caníbals» i, si no els arriben a ballar la giga irlandesa, una dansa molt animada, de segur que se’ls haguessin cruspit per sopar. Les seves aventures tot just acabaven de començar: una noieta de Pohnpei, que va resultar ser la filla del cabdill, el va sotmetre a un tatuatge ritual, ben aviat s’hi va casar i llavors ell va passar a ser el cap.^[28]

Deixant de banda les exageracions (els mariners tenen tendència a inventar històries, i alguns estudiosos tenen l’irlandès per un autèntic mitòman), O’Connell tenia una altra faceta: era, també, un observador curiós i atent.^[29] Va ser el primer europeu que va anomenar Pohnpei, o Ponape, pel seu nom nadiu («Bonabee», escrivia ell); el primer que va elaborar unes descripcions minucioses de molts dels costums i els ritus de Pohnpei; el primer que va confeccionar un glossari del llenguatge de l’illa; el primer a contemplar les ruïnes de Nan Madol, les restes d’una cultura monumental amb més de mil anys d’antiguitat, que es remunta fins al mitològic keilahn aio, «l’altra cara de l’ahir».

L’exploració que va dur a terme del Nan Madol va representar el punt culminant i la consumació de la seva aventura a Pohnpei. Va descriure aquelles «ruïnes esplèndides» amb una ploma meticulosa, la solitud enigmàtica que hi regnava, el tabú que les havia subjugades. La magnitud de les ruïnes, el seu mutisme absolut el van atemorir, i va arribar un moment que, torbat per aquella naturalesa aliena, va sentir, de sobte, molta «enyorança de la seva pàtria». No esmenta, probablement perquè no en tenia notícia, altres cultures megalítiques que hi ha disperses per tota la Micronèsia: les restes basàltiques gegantesques de Kosrae; els pilars majestuosos de Tinian, denominats taga; les antigues terrasses de les Palau, o les escultures de cinc tones de Babeldaop, amb uns rostres que recorden els de l’illa de Pasqua. No obstant això, a diferència de Cook o Bougainville, de qualsevol altre gran explorador, ell va comprendre què s’ocultava rere aquestes illes oceàniques primitives, més enllà d’unes cultures de palmeres, simples només en aparença: el fet que, en el passat, van ser el bressol d’unes civilitzacions monumentals.

L’endemà de la nostra arribada a Pohnpei vam anar cap a Nan Madol. El jaciment està situat just a l’altre costat de l’illa, amb la qual cosa és més fàcil accedir-hi per mar. Com que no sabíem del cert què hi trobaríem, vam carregar tot tipus d’equips: per a les tempestes, per bussejar i per protegir-nos del sol. Vam deixar el port de Kolonia solcant les aigües a poc a poc, en un bot amb un motor forabord molt potent, i vam passar davant els boscos de mangles que custodien tota la riba de l’illa principal; vaig poder veure’n les arrels aèries amb els binocles, i Robin, el barquer, ens va parlar dels crancs que hi viuen, una exquisitat per als nadius. A mesura que ens endinsàvem en mar obert, vam anar agafant velocitat i, darrere nostre, va brollar un deixant escumós, una dalla immensa i lluent que segava l’oceà. Ens va envair una mena d’alegria exultant quan vam començar a lliscar per sobre de la superfície, a tota velocitat, com un esquí aquàtic gegantí. Bob, que té un catamarà i una planxa de surf, estava entusiasmat de trobar-se envoltat de canoes, amb unes veles de colors llampants, que viraven bruscament segons la direcció del vent, sense perdre, però, l’estabilitat gràcies als balancins.

—Qualsevol podria travessar l’oceà —va deixar anar—, amb un prao com aquell.

De cop, quan feia una mitja hora que havíem partit, el temps va canviar. Un núvol gris en forma d’embut venia llançat cap a nosaltres, disposat a engolir-nos; uns segons més i el bot començaria a sacsejar-se pel mar furibund. (Bob, amb una serenitat admirable, va aconseguir fer una fotografia sensacional del núvol abans que ens envestís). La nostra visibilitat es va reduir a un parell de metres, i no podíem orientar-nos. Llavors, de la mateixa manera tan brusca que ens havien fuetejat, el núvol i el vent ens van alliberar per abocar-nos a una pluja impetuosa que es precipitava en vertical sobre nosaltres. En aquell moment, vam engrapar els paraigües vermells que l’hotel ens havia facilitat, un gest ben absurd, i vam deixar de ser els herois a l’ull d’una tempesta per esdevenir els burgesos amb para-sol d’un quadre de Seurat. Encara que continuava plovent amb ganes, va tornar a sortir el sol, i va aparèixer un arc iris espectacular entre el cel i la mar. Per a Knut, era un arc lluminós dibuixat al cel, i aleshores va començar-nos a parlar dels arcs iris que havia vist: dobles, invertits i, una vegada, un arc iris de cercle complet. En escoltar aquelles paraules, vam tenir la sensació, ja tan coneguda, que la seva visió, el seu món visual, si bé resultava pobre en alguns aspectes, era, en d’altres, igual de ric que el nostre.

Al món no existeix res semblant a Nan Madol, una antiga construcció megalítica formada per un centenar d’illes, connectades per incomptables canals. A mesura que ens hi apropàvem —lentament, ja que hi havia poca profunditat i el canal era estret—, en vam anar apreciant els detalls de les parets, les columnes hexagonals de basalt negre, tan imponents, entrellaçades i harmonitzades entre si de tal manera que mai no es rendissin a l’embat destructor dels temporals i les mars, al llarg del temps. Ens vam esmunyir entre els illots, en silenci, i finalment vam desembarcar a l’illa fortificada de Nan Douwas, on encara romanen dempeus els murs colossals de basalt, de vuit metres d’altura, la gran cripta central i els múltiples amagatalls i racons per retirar-se a meditar i pregar.

Encarcarats pel viatge i ansiosos, alhora, per explorar, vam sortir del bot a l’instant i vam aturar-nos al peu del mur gegantí, preguntant-nos meravellats com era possible que uns homes haguessin extret i transportat aquells blocs prismàtics —de ben segur que alguns pesaven unes quantes tones— des de Sokehs, a l’altra banda de Pohnpei, l’únic indret de l’illa on es troba aquest basalt columnar, i que els haguessin col·locat un damunt l’altre amb tanta precisió. Aquella obra ciclòpia, envoltada de silenci, inspirava un fort sentiment de solemnitat i poder, i al seu costat, nosaltres estàvem mancats de qualsevol mèrit. Però, al mateix temps, podíem percebre l’obsessió, la megalomania que hi havia rere la monumentalitat —«les enormitats salvatges de l’antiga grandesa d’ànim»— i totes les crueltats i el sofriment que comportava. Robin, el barquer, ens havia parlat de la roïndat dels senyors feudals, els Saudeleurs, que havien conquerit Pohnpei i havien regnat a Nan Madol durant molts segles, imposant uns tributs de menjar i prestacions personals cada cop més abusius. Sens dubte, la història conferia a aquells murs una nova dimensió i, des d’aquesta perspectiva, semblava que suessin la sang i el patiment d’infinites generacions. Malgrat això, com les piràmides o el Coliseu, posseïen un títol de noblesa.

Nan Madol continua sent tan desconegut al món exterior com quan el va descobrir O’Connell, ara fa cent seixanta anys. Al començament del segle XX uns arqueòlegs alemanys hi van dur a terme una investigació, però no ha estat fins en aquests darrers anys que se n’ha realitzat un estudi a fons, i s’ha confirmat, mitjançant la datació per carboni 14, que els primers indicis de vida humana es remunten al 200 aC. Tot i que, evidentment, els nadius de l’illa de Pohnpei sempre han sabut que existia Nan Madol, una coneixença impregnada de mitologia i història oral, encara el veuen com un indret sagrat i tabú, i es resisteixen a acostar-s’hi; la seva tradició és plena d’històries que narren la mort tràgica dels que van ofendre els esperits del jaciment.

Mentre Robin ens explicava, amb tota mena de detalls, com havia estat la vida a la ciutat, vaig tenir la impressió que aquelles pedres que ens envoltaven tornaven a la vida, respiraven, i un calfred em va sacsejar de dalt a baix. Robin ens va indicar els molls de les canoes, assenyalant cap a Pahnwi; el roc on anaven les dones embarassades a acariciar-se la panxa, per assegurar-se que el fill nasqués bé; i també l’illa d’Idehd, on cada any tenia lloc una cerimònia d’expiació, que culminava amb l’ofrena d’una tortuga a Nan Samwohl, la gran anguila de mar que va fer de mèdium entre el poble i el seu déu. A continuació, a Peikapw, ens va mostrar l’estanyol màgic on els Saudeleurs podien veure què passava a Pohnpei; en aquelles aigües va morir ofegat l’heroi que va vèncer els Saudeleurs, el gran Isohkelekel, el qual s’hi va llançar de cap en veure-s’hi el rostre, marcit pels anys (com Narcís, però a l’inrevés).

De fet, és la manca de vida, la sensació d’abandó, el que crea aquesta atmosfera tan hostil a Nan Madol i et fa posar la pell de gallina. No se sap quan va ser abandonada, ni per què. Tal vegada la burocràcia es va enfonsar sota el seu propi pes? L’ascens d’Isohkelekel al poder va suposar realment l’abolició de l’antic règim? I els últims habitants, devien ser víctimes de les malalties o les epidèmies, dels canvis climàtics, o van morir de fam? Era possible que l’oceà hagués crescut fins a engolir les illes més baixes? (Avui dia, n’hi ha moltes que estan cobertes d’aigua, en efecte). I si la població, ofuscada per un temor supersticiós a una maledicció del passat, havia evacuat aquest lloc consagrat als antics déus? Quan O’Connell va visitar la ciutat, cent seixanta anys enrere, ja feia més d’un segle que estava deshabitada. Aquest aire misteriós que surava damunt del jaciment, les èpoques daurades i decadents de les cultures, les giragonses imprevisibles del destí…, van immergir-nos en un estat contemplatiu, de silenci absolut, durant el trajecte de tornada.^[30]

La nit començava a caure, i vam passar por a dalt del bot. Es va posar a ploure altre cop, però en aquesta ocasió bufava un vent molt rabiós, i l’aigua ens afuava de biaix, amb violència. Al cap d’uns minuts estàvem completament xops, i tremolàvem morts de fred. Una boira densa i humida es va assentar sobre la mar i vam haver d’extremar les precaucions, per no topar contra l’escull i quedar-hi encallats. Va haver de passar una hora abans que els nostres sentits, menys la vista, s’adaptessin a aquella massa d’aire impenetrable, però va ser Knut el primer a advertir un so inesperat: uns cops de timbal confusos i sincopats, que s’anaven fent més forts a mesura que ens apropàvem, encara cecs, a la costa. Knut té una agudesa auditiva envejable, la qual cosa és força corrent en els acromatòpsics, ens va explicar, potser per compensar el defecte visual. Va sentir els tambors quan encara érem a un quilòmetre o més de la platja, fins i tot abans que Robin, que esperava escoltar-los.

Aquella percussió encisadora i enigmàtica, tan complexa, procedia, com vam descobrir més tard, de tres homes que molien sakau al moll, sobre una pedra enorme. En desembarcar els vam observar durant un instant. Jo sentia molta curiositat pel sakau, sobretot després que Robin n’hagués exalçat, quan tornàvem de Nan Madol, totes les virtuts. Ell en bevia cada nit; d’aquesta manera, s’alliberava de la tensió acumulada al llarg del dia, i l’envaïa una infinita sensació de calma que el submergia en un son tranquil i profund (només sabia dormir d’aquesta manera). Més tard, Robin es va presentar a l’hotel amb la seva esposa, natural de Pohnpei, i ens va oferir una ampolla d’un líquid viscós i grisenc; a primera vista, semblava l’oli usat d’un motor. El vaig ensumar, recelós —feia olor com de regalèssia, o d’anís—, i tot seguit, sense cap mena de protocol, me’n vaig abocar una mica en el got que tenia al lavabo per rentar-me les dents i el vaig tastar. De tota manera, la degustació del sakau és un autèntic ritual, i vaig esperar, il·lusionat, poder-me’l beure en una closca de coco, com exigeix la tradició.

Pohnpei va ser una de les primeres illes de les Carolines colonitzades pels humans —el jaciment de Nan Madol és molt més antic que qualsevol altre trobat a la resta d’atols— i, a causa de l’elevació del terreny, l’extensa superfície i l’abundància en recursos, és el refugi on s’arrecera la població de les illes més petites quan sobrevé una catàstrofe natural. Els atols, unes terres fràgils i minúscules en la immensitat oceànica, són summament vulnerables als tifons, les secades i les penúries. Per exemple, Oroluk, segons la llegenda, era un atol de gran bellesa que va ser devastat per un tifó, i en l’actualitat té poc més de mig quilòmetre quadrat de superfície.^[31] A més, totes aquestes illetes, limitades quant a l’extensió i els recursos naturals, corren el risc de sumir-se en una crisi maltusiana de superpoblació, la qual les abocaria al desastre, tret que els habitants n’emigressin. Cap punt del Pacífic, va observar O’Connell, queda exempt de les emigracions; periòdicament, els illencs es veuen obligats a deixar la seva terra, a fer-se a la mar amb les canoes, com els seus avantpassats, sense saber què els oferirà el viatge, ni on aniran, guiats alhora per l’esperança i la desesperança de trobar una illa desconeguda que els vulgui acollir.^[32]

Malgrat tot, els atols satèl·lits de Pohnpei poden comptar amb l’illa mare quan topen amb una dificultat; per exemple, a Kolonia, la capital de Pohnpei, hi ha enclavaments sencers de refugiats d’altres illes, com ara Sapwuahfik, Mwoakil, Oroluk, i fins i tot de les Mortlock, situades a l’estat veí de Chuuk. A Pohnpei trobem dos enclavaments importants de nadius de Pingelap, un a la província de Sokehs i l’altre a Kolonia, que van néixer quan Pingelap va ser devastada el 1905 per un tifó i que s’han anat engrandint amb posteriors moviments migratoris. A la dècada de 1950, Pohnpei va rebre sis-cents emigrants més de Pingelap, a conseqüència d’un excés de població, els quals es van establir a la vall muntanyosa de Mand, una zona molt remota de l’illa. Des d’aleshores, el poble no ha parat de créixer, i ara hi viuen més de dos mil habitants, el triple de la població de Pingelap.

Si el poblat de Mand està aïllat geogràficament, encara ho està més des del punt de vista ètnic i cultural. Des del seu naixement, ara fa cinquanta anys, tant els seus fundadors com els descendents han procurat evitar qualsevol contacte o matrimoni amb persones alienes al seu poble; han format, de fet, una illa dins d’una illa, tan homogènia com Pingelap en l’aspecte genètic i cultural, i el maskun fins i tot està més estès a Mand que en el lloc d’origen.

El camí que condueix a Mand és molt dolent. Vam haver de viatjar en jeep i, de vegades, havíem de reduir tant la velocitat que semblava que caminéssim, per la qual cosa vam trigar més de dues hores a arribar-hi. Als afores de Kolonia vam veure uns bars amb sostres de sakau i algunes cases, però, a mesura que vam anar agafant altura, va desaparèixer qualsevol indici de civilització. Ens vam desviar per una pista amb un fort pendent, accessible només a peu o amb un tot terreny, que pujava fins al mateix poblat. La temperatura i la humitat van anar disminuint amb l’altitud, un canvi que vam agrair, acalorats pel clima de les terres baixes.

A pesar del seu isolament, Mand està força més evolucionat que Pingelap; disposa d’electricitat, telèfons i professorat amb formació universitària. Primer ens vam aturar al centre social, un edifici espaiós i airejat amb un vestíbul grandiós on es feien reunions, festes i balls. Hi vam poder instal·lar tot el material i conèixer alguns acromatòpsics de la comunitat, entre els quals vam distribuir ulleres de sol i viseres. A Mand, com a Pingelap, vam dur a terme les proves habituals i vam dur a terme un estudi minuciós sobre la vida quotidiana d’aquell entorn tan diferent, per tal de determinar fins a quin punt se’n podia millorar la qualitat amb les ajudes visuals adients. Però, també com a Pingelap, va ser Knut qui va fer gran part de la feina, parlant amb franquesa de la seva experiència, tractant i aconsellant els nadius amb un do de gents elogiable. Va dedicar molt de temps a la mare de dues criatures, una de cinc anys i l’altra de divuit mesos, que estava tota angoixada perquè temia que es quedessin cegues, i que l’afecció fos per culpa seva, per algun descuit durant l’embaràs. Knut li va mirar d’explicar, de la manera més senzilla possible, les lleis de l’herència, per fer-li entendre que les seves filles no es quedarien cegues, que era una bona esposa i mare, que el maskun no havia de ser un obstacle per rebre una educació i trobar feina, i que si les nenes es protegien els ulls amb les ajudes òptiques adequades i eren conscients de les seves limitacions, podrien fer el mateix que totes les criatures de la seva edat. Però tan sols quan li va confessar que ell tenia el maskun, la dona el va començar a mirar d’una altra manera, i es va aferrar a les seves paraules.^[33]

Després vam dirigir-nos cap a l’escola, on s’anaven succeint les activitats rutinàries. Dels vint o trenta alumnes que hi havia a cada aula, dos o tres eren cecs al color. El personal docent estava ben preparat, i el nivell educatiu i didàctic del centre era molt superior al de Pingelap; algunes classes es donaven en anglès, i d’altres, en pohnpeià o pingelapès. En una classe d’adolescents, s’hi s’explicava una lliçó d’astronomia, il·lustrada amb fotografies de la sortida de la Terra des de la lluna i primers plans dels planetes trets del telescopi espacial Hubble. Tanmateix, els darrers avenços en astronomia i geologia, i la història secular del món no es podien ensenyar sinó dins el marc de la història mítica i sagrada. Els alumnes no solament estudiaven els vols espacials, la tectònica de plaques i els volcans submarins, sinó també els mites tradicionals de la seva cultura, com ara la creació de Pohnpei sota la direcció de Lidakika, un pop místic. (Aquesta llegenda em va fascinar, perquè mai no havia sentit un mite de la creació en què intervingués un cefalòpode).^[34]

Mentre observàvem dues nenes acromatòpsiques que resolien els problemes d’aritmètica amb el nas gairebé enganxat a les pàgines del llibre, Knut es va recordar de quan ell anava a l’escola i s’havia d’espavilar sense cap ajuda òptica. Es va treure la lupa de la butxaca i els la va deixar, però els hi va costar una mica llegir, ja que no l’havien feta servir mai.

On vam estar més estona va ser en una classe de nens de cinc i sis anys, que tot just aprenien a llegir. Els tres alumnes acromatòpsics que hi havia no estaven asseguts a la primera fila, i era evident que no veien les lletres que el professor escrivia a la pissarra, a diferència dels seus companys. Quan el mestre preguntava «quina paraula és aquesta?», tothom alçava la mà, fins i tot els acromatòpsics, i quan un alumne donava la resposta, ells la corejaven junt amb la resta de la classe. Ara bé, si els ho demanava primer a ells, es quedaven callats; és a dir, imitaven els seus companys, fent veure que podien llegir. Tot i així, semblava que els alumnes acromatòpsics havien desenvolupat una memòria auditiva i fàctica molt agudes, com li havia passat a Knut durant la seva infantesa:

Com que no podia distingir ni un lletra aïllada d’un text imprès […] vaig desenvolupar una gran capacitat de memòria. Només calia que un company de classe o algú de casa em llegís un o dos cops les lliçons que ens havíem d’estudiar per a l’endemà perquè les recordés i pogués reproduir-les a classe d’una manera convincent, com si fos jo qui me les hagués llegides.

El que resultava més sorprenent és que aquelles criatures acromatòpsiques sabien de quin color era la roba que portava la gent, i també el de diferents objectes que hi havia al seu voltant; fins i tot de vegades semblava que tinguessin gust per combinar els colors. A Knut també li van venir al cap les estratègies que s’havia empescat, ja fa molts anys, d’això:

El que més em turmentava, de petit, i fins i tot de més gran, era haver de dir el color de les bufandes, les corbates, les faldilles de quadres escocesos, els tartans, i de tota classe de peces de roba multicolors, per satisfer la gent que trobava divertida i força curiosa la meva incapacitat per distingir-lo. Quan era un marrec no me’n podia escapolir quasi mai, d’aquestes situacions. Com a simple tàctica de defensa, sempre memoritzava els colors de la roba que duia i d’altres objectes del meu entorn, i amb el temps vaig aprendre algunes de les «regles» per usar «correctament» els colors, i també els colors més probables que podien tenir diversos estris d’ús comú.

Així doncs, en aquests alumnes acromatòpsics de Mand havíem observat una mena d’habilitat basada en un coneixement teòric, una hipertròfia compensadora de la curiositat i la memòria que es desenvolupava com a reacció als seus problemes de percepció. Aprenien a compensar, mitjançant el mètode cognitiu, el que no podien percebre o copsar d’una manera directa.^[35]

—Com que els colors són importants per a la gent que m’envolta —va fer Knut més tard—, en faig servir els noms quan és necessari per comunicar-m’hi. Però els colors en si mateixos no tenen cap significat per a mi. Quan era jove, molt sovint pensava que seria fantàstic poder veure el color, ja que així em podria treure el carnet de conduir i fer una vida com una persona amb visió normal. I creia que, si hagués existit alguna manera d’adquirir la visió del color, m’hauria obert les portes a un món nou, com si no hagués tingut oïda per a la música i de cop i volta hagués començat a sentir tot de melodies. Probablement seria un fet molt interessant, però molt desconcertant alhora. El color és una propietat amb què has de créixer i madurar; t’afecta el cervell i tot l’organisme en general, conforma la teva manera de reaccionar als estímuls externs. Assimilar el color quan ja ets adult, com un apèndix a la teva vida, podria suposar un excés d’informació contraproduent. Assignaria a tots els elements uns atributs nous, i això et podria deixar fora de joc. O, qui sap, potser el color encara et decebria, en adonar-te que no satisfà totes les teves expectatives…^[36]

A l’escola ens van presentar Jacob Robert, un acromatòpsic que s’encarrega de fer comandes de llibres i material. Va néixer a Pingelap, però el 1958 va emigrar a Mand per acabar la secundària. El 1969 l’havien fet anar, junt amb Entis Edward i uns altres acromatòpsics, a l’Institut Nacional de Salut de Washington amb motiu d’un estudi genètic especial associat amb el seu trastorn; aquest va ser el seu primer contacte amb el món fora de la Micronèsia. Durant la seva estada als Estats Units, va sentir parlar de l’illa de Fuur, a Dinamarca, cosa que va trobar fascinant. Desconeixia l’existència d’altres illes poblades per un alt percentatge de cecs al color i, en fer saber la notícia als seus companys acromatòpsics de Pohnpei, també van quedar impressionats.

—Ens va fer sentir menys sols —va assegurar—. Va ser com si tinguéssim uns germans en alguna part d’aquest món immens.

Aquella revelació també va donar origen a un mite: que «l’acromatòpsia procedia d’algun indret de Finlàndia». Quan vam sentir per primer cop aquest mite, a Pingelap, vam creure que es tractava d’un mite nou, que havia nascut arran de la presència de Knut; però ara, en assabentar-nos que havia estat Jacob qui havia divulgat que el maskun existia en un lloc del nord del planeta, no hi havia dubte que el mite havia sorgit feia vint-i-cinc anys i que, mig oblidat potser, s’havia revifat, amb una forma i una força diferents, després de l’arribada de Knut.

Jacob va mostrar molt d’interès a conèixer la infantesa de Knut a Noruega, en diversos aspectes tan similar a la seva, però tan dispar en d’altres. Jacob havia crescut envoltat de persones afectades pel maskun, en una cultura que reconeixia l’existència d’aquesta afecció, a diferència de la major part d’acromatòpsics de la resta del món, que creixen en l’aïllament més absolut, sense arribar a conèixer mai ningú com ells (fins i tot a vegades es pensen que són els únics al món). No obstant això, Knut, el seu germà i la seva germana, per una casualitat genètica excepcional, es tenien mútuament: vivien en una illa, una illa de cecs al color, de tres habitants.

Tots tres són unes persones amb grans aptituds i, com a adults, han reaccionat i s’han adaptat a l’acromatòpsia de maneres ben diverses. A Knut, que és el més gran, se li va diagnosticar el trastorn ocular abans que comencés l’escola; els metges van creure que mai no hi veuria prou per aprendre a llegir, i van recomanar que l’enviessin a l’escola local per a cecs, com va passar després amb els seus germans. Knut es va rebel·lar contra el fet que el consideressin un incapacitat i, en lloc d’aprendre el Braille amb els dits, es va entossudir a fer servir la vista per llegir els punts en relleu, que projecten petites ombres sobre la pàgina. El van castigar severament per això, fins al punt que el van obligar a dur els ulls tapats a classe. Knut es va escapar molt aviat de l’escola i va aprendre a llegir sol a casa. Al final, va aconseguir convèncer les autoritats escolars de les seves possibilitats, i el van deixar tornar a una escola normal.

Per tal de superar la solitud i l’aïllament durant la seva infantesa, Britt, la germana de Knut, es va identificar amb la comunitat de cecs, i pràcticament en va entrar a formar part. Ella, ben al contrari que el seu germà, es va convertir en l’alumna modèlica de l’escola per a cecs. Va aprendre el Braille a la perfecció i ha dedicat la seva vida professional a fer d’intermediària entre les persones cegues i les que hi veuen, supervisant la transcripció i la producció de llibres en Braille a la biblioteca noruega per a cecs. Com Knut, té una oïda musical excel·lent; li encanta tancar els ulls i lliurar-se al domini no visual de les audicions. Però també la relaxa molt la costura i, per tenir les mans lliures i poder cosir, sempre es col·loca una lent de joier a les ulleres.

Eren les tres de la tarda, l’hora de tornar a Kolonia. Encara que estàvem força enlairats, feia una calor insuportable. Mentre Knut es refrescava assegut a l’ombra d’un arbre, Bob i jo ens vam submergir en l’aigua cristal·lina d’un rierol que baixava per allà a la vora. Hi vaig trobar una roca plana, sota la superfície, oculta per unes falgueres; m’hi vaig agafar amb força i vaig deixar que el corrent fred em llisqués per sobre. Una mica avall, a uns cinc-cents metres, unes dones rentaven una roba gruixuda i fosca: el vestit que tothom es posava a Mand el diumenge.

Refrescats pel bany, Bob i jo vam decidir baixar a peu el caminoi que sortia del poblat; ens trobaríem amb els altres, que agafarien el jeep, a la carretera principal. Sota el sol del migdia, vam quedar enlluernats per l’esclat de les taronges que penjaven dels arbres, entre el fullatge verd fosc. Semblava que estiguessin enceses, tal com s’hi va referir Marvell en el poema Bermudes:

Em va envair de cop una profunda tristesa en pensar que ni Knut, ni cap dels acromatòpsics que ens envoltaven, no podrien compartir mai aquesta visió sensacional del poeta.

Havíem caminat uns dos-cents metres quan ens va atrapar un noi de dotze anys que corria a tota velocitat, sense por; la visera que acabava d’estrenar li donava un cert aire de cavaller medieval. Abans, quan l’havíem vist, parpellejava, abaixava la vista, defugint la llum del sol; ara, en canvi, trotava pel caminoi a camp obert, davallant segur pel fort pendent.

—Hi veig! Hi veig! —va cridar, mentre assenyalava la visera fosca, amb un gran somriure. Llavors va afegir—: Tornin aviat!

Al capvespre, mentre ens dirigíem lentament cap a Kolonia, ens van anar envoltant els ratpenats; primer només en vèiem algun de tant en tant però, quan la nit va caure sobre nosaltres, s’aixecaven en bandades dels arbres per fer les incursions nocturnes, emetent uns xisclets eixordadors (i les ones ultrasòniques, és clar, que els serveixen per orientar-se). En general, els ratpenats són els únics mamífers que aconsegueixen arribar a les illes més distants (de fet, eren els únics a Pohnpei i a Guam fins que els velers hi van introduir les rates i altres mamífers), i penso que es mereixen més respecte, i més estima, també. A Guam es consideren una menja exquisida i s’exporten a milers a les Mariannes. A pesar d’això, són un component essencial de l’ecologia de l’illa, atès que s’alimenten de fruits molt diversos i s’encarreguen de distribuir-ne les llavors, i un viu amb l’esperança que el sabor deliciós d’aquests quiròpters no ens porti a extingir-los.

Greg Dever, director del programa de formació per a metges de la conca del Pacífic a Kolonia, sembla aspre per fora, però a dins s’hi amaga un home molt romàntic, totalment consagrat a la seva feina. Quan era jove va estar a les Palau com a membre del cos per a la pau i, en vista del que s’hi va trobar —una quantitat esgarrifosa de gent que moria de malalties curables i una falta imperdonable de metges— va decidir continuar la carrera de medicina i tornar a la Micronèsia a donar-hi un cop de mà. Es va especialitzar en pediatria a la universitat de Hawaii i fa quinze anys es va traslladar a les Carolines. A Pohnpei ha fundat un petit hospital, una clínica i un servei mèdic que arriba als atols més apartats, i també hi ha creat un programa orientat a formar estudiants procedents de tots els arxipèlags, amb l’esperança que quan es graduïn com a metges exerceixin o ensenyin a les illes (no obstant això, des que els Estats Units els han convalidat el títol, n’hi ha alguns que hi emigren a la recerca d’una carrera més lucrativa).^[37]

Greg ens havia demanat que, com a científics visitants, féssim una xerrada sobre el maskun. Ens vam sentir una mica cohibits; nosaltres, uns estrangers, havíem de parlar a uns metges, la major part dels quals eren nadius, d’uns problemes amb què, suposadament, havien conviscut i que coneixien a la perfecció. Malgrat tot, estàvem convençuts que la nostra senzillesa, en enfocar el tema des d’un altre angle, podria tenir un cert valor per a l’audiència, i nosaltres esperàvem també aprendre alguna cosa d’ells. Però, a mesura que vam anar parlant —Bob, sobre les característiques genètiques i retináls del maskun; jo, sobre l’adaptació neurològica a aquest trastorn, i Knut, sobre els reptes que una persona afectada havia de superar a la vida diària—, vam poder comprovar, glaçats, que molts dels assistents no coneixien el maskun. Ens va semblar increïble. Encara que se n’havien escrit mitja dotzena d’articles científics, els metges de la capital de l’acromatòpsia a penes eren conscients del problema.

Una raó que tal vegada expliqui aquesta certesa està relacionada amb el simple fet de reconèixer i anomenar el fenomen. Totes les persones que pateixen de maskun presenten unes estratègies i uns comportaments que són obvis un cop la gent s’hi ha familiaritzat: giren l’ull, parpellegen molt seguit i eviten la llum intensa. Va ser gràcies a aquests símptomes que Knut i les criatures afectades es van reconèixer mútuament, tan bon punt ell va aterrar a Pingelap. Ara bé, si no se’ls ha atribuït un significat ni se’ls ha situat en un quadre clínic, és fàcil que passin desapercebuts.

També existeix una actitud mèdica, estimulada per la necessitat, que intenta negligir l’existència del maskun. Per bé que Greg i molts altres no han parat de treballar per formar els bons metges que tant necessita la Micronèsia, aquests no donen a l’abast a atendre les urgències. L’amebiasi i altres infeccions parasitàries són freqüents (quan vam visitar l’hospital, hi havia quatre persones ingressades per un abscés amèbic al fetge). Constantment hi ha brots de xarampió i altres malalties infeccioses, en part perquè no es disposa dels recursos suficients per vacunar els infants. La tuberculosi encara és endèmica a les illes, tal com ho va ser la lepra en el passat.^[38] La deficiència crònica de vitamina A, probablement per causa de l’adopció de la dieta occidental, està molt estesa i pot provocar trastorns visuals i auditius greus (com la ceguesa nocturna), debilitar la resistència a les infeccions i conduir a unes síndromes de malabsorció que poden ser fatals. Tot i que en aquesta part tan remota del planeta s’hi troben pràcticament totes les malalties venèries, la sida encara no hi ha fet acte de presència.

—Això serà un infern quan aparegui la sida —va comentar Greg, preocupat per l’inevitable—. No tenim els recursos humans ni tècnics necessaris per afrontar-la.

Així doncs, la medicina d’aquestes illes prioritza el tractament de les malalties agudes. Amb prou feines queda temps, o energia, per investigar el maskun, una afecció congènita no progressiva que no posa la vida en perill. No hi ha lloc per a una medicina existencial que filosofi sobre el que implica ser cec, acromatòpsic o sord; sobre el comportament de les persones afectades i la seva adaptació a la malaltia; sobre la manera d’ajudar-les des d’un punt de vista tecnològic, psicològic i cultural.

—Teniu sort —va assegurar Greg—. Disposeu de temps. Aquí sempre anem amb presses.

De tota manera, els professionals mèdics no són els únics ignorants, en aquest sentit. Els nadius de Pingelap que viuen a Pohnpei tenen tendència a relacionar-se només amb els membres de la seva comunitat, mentre que els acromatòpsics, que resten tancats a casa bona part del dia, a recer del sol i de les mirades, formen un enclavament dins el mateix nucli de població, discret i gairebé invisible, una minoria dins una altra minoria. Molta gent de Pohnpei fins i tot en desconeix l’existència.

Kolonia és l’única localitat important de Pohnpei, i està situada a la costa nord, vora d’un port molt extens. Transmet un sentiment encantador, una mescla d’abandó i d’indolència. A Kolonia no hi ha ni semàfors, ni llums de neó ni cinemes, sols un o dos comerços, i bars de sakau pertot arreu. Mentre caminàvem pel centre del carrer principal, quasi desert al migdia, tot tafanejant les botigues endormiscades de records i de material per a submarinisme que hi ha a tots dos costats, vam quedar sorpresos per l’aire descuidat i negligent de la ciutat. El carrer principal no té nom; cap dels carrers en té, de fet. Els habitants de la ciutat no es recorden, o desitgen esborrar-los de la memòria potser, dels noms dels carrers que els van imposar les successives ocupacions i, per a ells, tornen a ser «el carrer del port» o «el camí de Sokehs», com a l’època precolonial. No semblava que la capital tingués un centre i, com que a més avançàvem en l’anonimat, ens perdíem constantment. Al carrer es veia algun cotxe de tant en tant, però circulaven molt a poc a poc, a la velocitat d’un vianant, o menys, i cada dos per tres havien d’aturar-se per no atropellar els gossos que jeien a la calçada. Era difícil de creure que aquell indret letàrgic fos la capital no tan sols de Pohnpei, sinó dels Estats Federats de la Micronèsia.

No obstant això, aquí i allà s’erigien incongruents, per sobre les barraques amb sostres de llautó, els edificis monumentals de formigó del govern i l’hospital, i una antena parabòlica tan gran que em va recordar els radiotelescopis enormes d’Arecibo. Em va sorprendre veure una antena com aquella. Que potser buscaven algun indici de vida al món exterior? L’explicació, més vulgar, tampoc no era menys desconcertant. L’antena parabòlica forma part d’un sistema modern de telecomunicacions; a causa del terreny abrupte i d’unes vies d’accés deficients, no havia estat possible d’instal·lar-hi una xarxa de telefonia fins feia pocs anys. Per mitjà del sistema satèl·lit, s’havia aconseguit establir una comunicació immediata i diàfana entre els llocs més apartats de Pohnpei, i també accedir a Internet (l’illa ja disposa d’una pàgina a la xarxa mundial). En aquest sentit, Kolonia s’ha saltat el segle XX i ha passat al XXI sense passar per la fase intermèdia.

A mesura que vam anar inspeccionant la ciutat, vam intuir que Kolonia era també un jaciment arqueològic o un palimpsest compost de múltiples capes, de moltes cultures superposades. Arreu trobàvem signes de la influència nord-americana (la concentració més gran, potser, la vam detectar al supermercat Ambrose, on les llaunes de sípia en la seva tinta s’apilaven al costat de files senceres de tota mena de carn en conserva); i sota, camuflada per aquesta supremacia, també l’empremta de les ocupacions japonesa, alemanya i espanyola, sobreposades al port i al poblat primitius, que els nadius de Pohnpei anomenaven, en l’època d’O’Connell, el Mesenieng, «l’ull del vent», un lloc màgic i sagrat.

Vam provar d’imaginar-nos quin aspecte devia tenir la ciutat cap al 1850, un parell de dècades després que hi arribés O’Connell. En aquells temps també devia ser una metròpoli bulliciosa; s’havia convertit en l’escala habitual dels velers britànics que feien la ruta comercial entre la Xina i Austràlia, i els baleners nord-americans no van trigar gaire a ancorar-hi. Els atractius de Pohnpei, junt amb les brutalitats i les trifulgues de la vida marinera (que van obligar Melville a abandonar el vaixell en què navegava en la dècada del 1840), incitaven a freqüents desercions, i l’illa ràpidament va adquirir un assortiment variat de vagabunds i «vividors», com diríem avui.^[39] Però aquesta gent hi va introduir el tabac, l’alcohol i les armes; i també batusses que, inflamades per la beguda, la meitat de les vegades acabaven a trets. Així doncs, l’atmosfera que hi havia cap al 1850 era el d’una ciutat fronterera, com Copperopolis o Amarillo, que prometia luxe i aventura a dojo (als estrangers, mai als nadius), però també violència, prostitució, explotació i delinqüència. Naturalment, aquesta invasió humana en una cultura impol·luta des del punt de vista immunològic va conduir, en forma de malaltia infecciosa, al desastre imminent. El 1854 la meitat de la població va morir a causa de la verola arran de l’arribada del balener nord-americà Delta, que va desembarcar sis homes infectats, i epidèmies com la grip o el xarampió no es van fer esperar.^[40] El 1880 quedava poc més d’una setena part de la població, i és probable que els supervivents haguessin mort si no hagués estat pels missioners escocesos, anglesos i nord-americans, que hi havien arribat feia trenta anys, disposats a retornar la moralitat a Pohnpei, esbandir-ne els aventurers, abolir-ne el sexe i la delinqüència i proporcionar ajuda mèdica i espiritual a la població desvalguda de l’illa.

Tanmateix, el fet que els missioners aconseguissin salvar Pohnpei en l’aspecte físic (no va quedar totalment destruïda, com la vall de Typee de Melville) va suposar un cost: l’espiritual. De la mateixa manera que els comerciants i els vividors havien vist Pohnpei com una mina de valuosos tresors, els missioners hi van trobar una colla d’ànimes paganes que esperaven convertir-se en la fe de Crist i en una colònia del país a què ells pertanyien. Cap al 1880 a l’illa ja hi havia catorze esglésies, les quals dispensaven a multitud de conversos, fins i tot a algunes autoritats locals, una mitologia, una moral i unes creences foranes. També es van enviar missioners a Pingelap i Mwoakil però, com va passar amb els marrans a Espanya, no es va abjurar tan fàcilment de l’antiga religió; i, sota el vernís d’una conversió quasi universal, van perdurar la majoria dels vells rituals, de les velles creences.

Mentre els aventurers i els missioners es barallaven per l’illa, Alemanya havia construït en silenci un imperi a les Carolines, basat sobretot en la comercialització de la polpa de coco i la copra, i el 1885 va reclamar Pohnpei i totes les Carolines, a la qual cosa Espanya es va oposar de ferm. Quan l’arbitratge papal va decidir atorgar la sobirania de les Carolines a Espanya, Alemanya es va retirar i es va iniciar un breu període d’hegemonia espanyola. La presència dels espanyols va originar un profund ressentiment, i també freqüents rebel·lions, que van sufocar sense esforç. Els colonitzadors van fortificar el barri de Mesenieng (que van batejar com La Colonia) amb una gran muralla, que cap al 1890 encerclava gairebé tota la ciutat. Avui dia encara se’n conserva una bona part, malgrat els enderrocs que hi van dur a terme colonitzadors posteriors i els bombardeigs aliats de 1944. Gràcies a les restes d’aquesta obra, i al campanar de la vella església catòlica, ens vam sentir ciutadans, durant uns segons, de La Colonia del segle passat.

La dominació espanyola a les illes Carolines va finalitzar amb la guerra entre Espanya i els Estats Units, els quals van ocupar Guam, i el 1899, l’Estat espanyol va vendre la resta de la Micronèsia a Alemanya per vint-i-cinc mil milions de pessetes. Resolts a treure el màxim profit de l’illa, els alemanys hi van emprendre uns projectes agrícoles molt ambiciosos i van substituir hectàrees de flora autòctona per plantacions de cocoters; a més, hi van construir carreteres i obres públiques a costa d’explotar els nadius. Els administradors alemanys es van instal·lar a la ciutat i la van tornar a batejar: a partir d’aleshores, era Kolonia.

Finalment, el 1910, els treballadors ressentits de la província de Sokehs es van revoltar contra la tirania a què estaven sotmesos i van assassinar a trets el nou administrador alemany, el seu ajudant i dos dels seus capatassos. La tanda de represàlies va ser immediata: es van confiscar totes les terres a la població de Sokehs, moltes persones van ser executades o exiliades a altres illes i els homes joves es van destinar a les mines de fosfat de Nauru, d’on només uns quants van tornar al cap d’una dècada, malalts i sumits en la misèria. Fóssim on fóssim, sempre ens acompanyava la presència majestuosa del penyal de Sokehs, que s’eleva amenaçador cap al nord-oest i és visible des de qualsevol punt de Kolonia, i tot allò que simbolitza: l’ocupació brutal dels alemanys, l’alçament en va dels rebels…, la fossa comuna dels quals és just a fora de la ciutat, ens van dir.

Ens va estranyar no trobar-hi gaires vestigis de l’ocupació japonesa, tenint en compte que va ser la que més va transformar Kolonia. Costava d’imaginar, tot passejant per aquells carrers assossegats i decadents, la capital plena de moviment que havia estat als anys trenta, durant l’esplendor de l’ocupació japonesa. La població va experimentar un fort creixement gràcies a l’arribada de deu mil immigrants japonesos, i Kolonia s’havia convertit en un centre cultural i de negocis prou important, amb una infinitat de comerços i activitats (segons vaig llegir, s’hi comptaven vint restaurants, quinze farmàcies amb medicaments tradicionals japonesos i nou bordells). Els nadius de Pohnpei gairebé no se’n beneficiaven, d’aquests serveis; de fet, hi havia una segregació racial molt estricta, i estava terminantment prohibit el contacte entre els homes nadius i les dones japoneses.

La marca de l’ocupació, de la profanació, de la conversió i l’explotació, no va quedar únicament gravada a la terra, sinó al cor de tots els que la poblen. A l’illa de Yap, a uns cinc-cents quilòmetres d’allí, trobem una altra colonia —hi ha colònies i Kolonias per tota la Micronésia— i, fa uns anys, quan E. J. Kahn va interrogar un home gran d’allà, aquest li va deixar anar: «Miri, ja hem après a ser espanyols, després alemanys i al final japonesos, i ara encara hem d’aprendre a ser americans. Em pot dir què haurem d’aprendre a ser demà, eh?».

L’endemà vam anar d’excursió a la selva tropical en companyia de Bill Raynor, un botànic amic de Greg, i de dos col·legues que va portar de Pohnpei: Joakim, un curandero, gran coneixedor de les plantes autòctones i els seus usos tradicionals, i Valentine, expert en localització d’espècies vegetals, que se sabia tots els racons de l’illa, on creixia cada planta i quin era el seu hàbitat ideal, i la relació que mantenia amb els altres integrants de l’ecosistema. Semblava que tots dos fossin naturalistes de naixement; al món occidental, haurien pogut estudiar per metge, o per botànic.^[41] Però a Pohnpei les seves aptituds s’havien modelat en una tradició diferent, més concreta i menys teòrica que la nostra, de manera que el seu saber estava íntimament relacionat amb l’equilibri corporal, mental i espiritual del poble, amb la màgia i el mite, la creença que l’ésser humà i el seu entorn no es poden concebre l’un sense l’altre, perquè són una mateixa cosa.

Bill havia vingut a l’illa com a missioner jesuïta voluntari, amb l’objectiu d’ensenyar als nadius les tècniques agrícoles i de conservació de plantes. Hi havia desembarcat ple de supèrbia, encegat per la falsa supremacia de la ciència occidental, em va confessar, i havia rebut una bona dosi d’humilitat en adonar-se, glaçat, que els curanderos indígenes tenien uns coneixements detallats i sistemàtics de les plantes de l’illa: reconeixien dotzenes d’ecosistemes diferents, des dels boscos de mangles i els alguers fins als boscos menuts dels cims. Totes les plantes de l’illa es consideraven importants i sagrades, i la immensa majoria s’usava amb fins terapèutics. Quan va arribar a Pohnpei, va creure que bona part d’aquests coneixements no eren altra cosa que simples supersticions, però ara se sentia més inclinat a pensar des d’una òptica antropològica, i veia que tot allò que en un principi havia catalogat de «superstició» era, en realitat, una «ciència concreta» molt evolucionada (en paraules de Lévi-Strauss), un vast sistema de coneixements i principis que no tenia res a veure amb el seu.

Així doncs, en lloc de fer de professor, Bill es va convertir en l’alumne, i amb el temps va arribar a fraternitzar amb els curanderos nadius i van poder unir la saviesa, les tècniques i les concepcions d’una i altra cultura. Treballar junts d’aquesta manera és vital, ens va assegurar Bill, sobretot perquè Pohnpei encara és propietat oficial dels nahnmwarkis, i la seva col·laboració és imprescindible per a tot. Concretament, ell creu que urgeix fer una investigació a fons sobre totes les plantes de Pohnpei, per tal de descobrir si tenen unes propietats farmacològiques úniques, ja que aquestes espècies, junt amb el coneixement que se’n té, corren el risc de desaparèixer.

Amb la religió li va passar el mateix, fins a cert punt. Bill va trepitjar aquella terra amb la ferma convicció, com a missioner, de la preponderància del cristianisme, i va quedar sorprès (com molts d’altres missioners) de la integritat moral que mostrava aquella gent a qui havia vingut a convertir. Es va enamorar d’una dona nadiua i s’hi va casar, i ara té tot un clan de parents pohnpeians, i també un bon domini de la llengua. Fa setze anys que viu allí, i pensa quedar-s’hi la resta de la seva vida.^[42]

Al segle XVIII es creia que les illes eren uns fragments de continent, o fins i tot els cims de terres submergides (en certa manera, doncs, no parlaríem d’illes, sinó de la part visible d’un continent). El descobriment del fet que, almenys en el cas de les illes oceàniques, aquesta continuïtat no existia —que s’havien erigit com a volcans des de les profunditats oceàniques sense haver format mai part del continent i que, per consegüent, estaven insulae, aïllades, en el sentit literal del terme— el devem sobretot als estudis sobre la fauna i la flora que hi van realitzar Darwin i Wallace. Van constatar que la vida a les illes volcàniques havia començat del no-res, és a dir, totes les criatures que hi vivien hi havien arribat pels seus propis mitjans o bé hi havien estat traslladades.^[43] Per aquesta raó, va deduir Darwin, a les illes sovint hi faltaven famílies senceres d’animals, com ara mamífers o amfibis, la qual cosa quedava demostrada a Pohnpei, atès que els únics mamífers autòctons que hi vivien eren unes quantes espècies de ratapinyades.^[44] La flora de les illes oceàniques també és molt restringida en comparació de la dels continents, encara que, gràcies a la dispersió relativament ràpida de llavors i espores, no tant com la fauna. Aquest fet explica que, al llarg dels seus cinc milions d’anys de vida, a Pohnpei hi hagi crescut un nombre considerable d’espècies vegetals i, per bé que la selva tropical no és tan rica com la de l’Amazònia, no deixa de ser notable i, en alguns casos, sublim. Ara bé, es tracta d’una selva ben peculiar, perquè hi viuen moltes plantes úniques al món.^[45]

—La gent de Pohnpei és capaç de reconèixer fins a set-centes plantes autòctones diferents —ens va confessar Bill, mentre ens endinsàvem en l’espessor de la selva—, i, curiosament, són les mateixes que un botànic occidental identificaria com a espècies independents.

D’aquestes espècies, ens va dir, unes cent eren endèmiques —s’havien desenvolupat a Pohnpei, i eren exclusives de l’illa. De fet, els noms de les espècies no es presten a confusió; així, per exemple, hi trobem la Garcinia ponapensis, la Clinostigma ponapensis, la Freycinetia ponapensis, l’Astronidium ponapense i la Galeota ponapensis, una orquídia autòctona.

Kosrae, l’illa germana de Pohnpei, que també és d’una bellesa extraordinària, té una geologia volcànica molt semblant i està situada a uns cinc-cents quilòmetres de distància. El més probable és que la flora de Kosrae i Ponhpei fos ben bé la mateixa, va explicar Bill, i el cert és que hi ha espècies que han arrelat en totes dues illes. No obstant això, Kosrae té les seves pròpies plantes endèmiques, úniques, com Pohnpei. Malgrat que ambdues són joves des del punt de vista geològic —Pohnpei tal vegada té cinc milions d’anys, i Kosrae, que és més abrupta, només dos—, la flora ha seguit camins divergents en l’una i l’altra. Espècies diferents fan les mateixes funcions i ocupen uns mateixos nínxols ecològics. Darwin va quedar «meravellat» en descobrir que, en unes illes contigües com les Galápagos, hi vivien unes formes de vida que, tot i la seva analogia, eren endèmiques de cadascuna d’elles. En efecte, més tard, quan reflexionava sobre aquell viatge, aquesta li va semblar l’observació fonamental de les seves investigacions, la clau per comprendre «el gran esdeveniment, el misteri dels misteris, que suposa l’aparició de noves formes de vida sobre la Terra».

Bill ens va mostrar una falguera arborescent, la Cyathea nigricans, amb un tronc robust que en feia dos com jo d’alt, coronada per unes frondes infinites, algunes de les quals descendien en forma de bàculs o volutes escabellades. A continuació, ens en va indicar una altra, la Cyathea ponapeana, una espècie que és pròpia dels boscos més ombrívols, per la qual cosa era difícil de trobar-la en aquell hàbitat; a pesar del seu nom, va afegir Bill, no és del tot endèmica perquè també habita a Kosrae (de la mateixa manera, la Cyathea nigricans creix tant a Pohnpei com a les Palau). La fusta de les falgueres arborescents era molt apreciada per la seva resistència, ens va explicar Joakim, i s’usa per a la construcció de cases. Vam poder observar una altra falguera gegant, l’Angiopteris evecta, amb un tronc rabassut del qual sortien diverses frondes que s’arquejaven, com tentacles, a no gaire alçada del terra. Unes falgueres de més d’un metre de diàmetre, que per l’aspecte recordaven uns nius d’ocells, s’enfilaven fins a les capçades, una visió que em va fer pensar en els boscos màgics australians.

—La gent agafa aquestes falgueres, que nosaltres anomenem tehlik —va explicar Valentine—, i les enganxa a les plantes de sakau, que són una varietat de pebrotera, perquè hi creixin com a epífites. La combinació del tehlik i el sakau és el regal més preat.

Seguidament, Bill va ensenyar-nos un licopodi d’allò més delicat que brotava a la base d’una de les falgueres arborescents: un epífit que creixia sobre d’un altre epífit. Joakim ens va dir que s’usaven en la medicina tradicional i, en els meus temps d’estudiant de medicina, n’escampàvem les espores, el polsim del licopodi, pels guants de goma, però després es va comprovar que irritava la pell i era cancerigen. De tota manera, la planta que potser vam trobar més singular va ser una falguera exquisida i iridescent, recoberta d’una pel·lícula d’un verd blavós, del gènere Trichomanes.

—Diuen que és fluorescent —ens va informar Bill, que havia hagut d’escodrinyar el sotabosc per localitzar-ne una—. Normalment creix a les zones elevades de l’illa, al bosc baix, damunt dels troncs molsosos dels arbres. Els peixos lluminosos es coneixen amb el mateix nom, didimwerekd.^[46]

Bill també ens va assenyalar una palmera autòctona, la Clinostigma ponapensis, que abunda en els boscos de palmeres de les terres altes, on és l’espècie dominant. Segons la tradició popular, tal com ens va explicar Valentine, aquesta palmera, anomenada kotop, havia foragitat de Pohnpei els guerrers invasors procedents de Kosrae. Aquests, en advertir el centenar de troncs pàl·lids, coronats per una munió de flors, tots en guàrdia al vessant de la muntanya, els van confondre amb les faldilles d’un batalló fetes d’escorça d’hibisc. L’exèrcit invasor va suposar que l’illa estava fortament defensada, i es va retirar. Així doncs, la kotop va salvar Pohnpei, com les oques a Roma.

Per últim, Bill ens va mostrar una dotzena d’arbres diferents que s’usen en la construcció de canoes.

—Aquest és el més habitual. Els nadius en diuen dohng…, però si el que necessiten és una canoa gran i lleugera, empren la fusta del sadak.

L’arbre de sadak que ens va assenyalar feia més de trenta metres d’alçada. Al bosc se sentien una infinitat de flaires, totes meravelloses, des dels canyellers, amb aquella escorça tan aromàtica, fins als koahnpwil, uns arbres autòctons que produeixen una saba forta i resinosa. És una espècie endèmica de l’illa, ens va assegurar Joakim, i els nadius n’empren la saba per frenar les hemorràgies menstruals, guarir la disenteria i també per fer foc.

El plugim que ens havia acompanyat durant tota l’excursió havia refermat, i la senderola per on caminàvem aviat es va convertir en un riu de fang; així doncs, no vam tenir més remei que girar cua. Bill ens va comentar la gran quantitat de corrents que es precipitaven pel bosc fins a la depressió.

—Abans hi baixaven unes aigües transparents —va remarcar—. I ara, fixeu-vos quin color tèrbol i marronós que tenen.

Segons ell, l’explicació estava en la desforestació dels boscos més alts —una activitat il·legal, atès que era exclusivament de domini estatal— per poder sembrar sakau. Un cop s’han talat els arbres i s’ha arrencat el sotabosc, el sòl dels vessants es comença a esmicolar i és arrossegat pels torrents.

—Jo sóc un devot fervent del sakau —va declarar Bill—. El venero…, es podria dir que és un dels vincles morals que ens mantenen units. Però és de bojos destruir el bosc per cultivar-lo…

A Pingelap, l’Església congregacionalista prohibeix beure sakau, com també alcohol. En canvi, a Pohnpei beure sakau, que en el passat estava reservat a la reialesa, ha esdevingut una pràctica quasi universal (de fet, em vaig arribar a preguntar si això podia tenir alguna cosa a veure amb la letargia amb què tot transcorria allí). L’Església catòlica, més complaent que la congregacionalista, accepta el sakau com una forma legítima de sagrament.^[47] Havíem vist bars de sakau a la ciutat i, als afores, uns bars circulars o semicirculars a l’aire lliure, amb sostres de palla i una gran mola al mig, que els nadius de Pohnpei anomenaven peitehl. I tots ens moríem de ganes de tastar-lo.

Aquella mateixa tarda, May Okahiro, una metgessa nadiua amiga de Greg, ens va convidar a una cerimònia tradicional de sakau. Vam arribar a casa seva a la posta de sol, i com que al cel no hi havia ni un núvol, vam seure en unes cadires a la terrassa per contemplar el Pacífic. Tres homes de Pohnpei, prims i fibrosos, van aparèixer amb un manoll d’arrels de sakau i una garba d’humida escorça interior d’un hibisc, i es van dirigir cap a un peitehl enorme que hi havia al pati. Van tallar les arrels en uns trossos molt menuts i tot seguit van començar a triturar-los amb unes grans pedres, seguint el mateix ritme sincopat i complex que havíem sentit des del mar, mentre tornàvem de Nan Madol, un so hipnòtic que atreia l’atenció a l’instant perquè, com un riu, era monòton i canviant a la vegada. Aleshores, un dels homes es va aixecar, va anar a buscar aigua i, a poc a poc, la va abocar a la mola per humitejar-ne la pasta, mentre els seus companys continuaven percudint aquell ritme tan enigmàtic i matisat.

Tan aviat com les arrels s’havien macerat i les lactones n’havien quedat emulsionades, els homes van col·locar la polpa damunt l’escorça nervada i lluent de l’hibisc, que van cargolar per formar un cilindre estret i llarg. El van anar retorçant cada vegada més, fins que el sakau va cedir a la pressió i hi va traspuar per les vores, tot viscós. Amb molta cura, van recollir el líquid en una closca de coco i me la van oferir. El sakau tenia un aspecte vomitiu —era gris, llefiscós i tèrbol—, però vaig recordar-me dels efectes espirituals que causava i vaig buidar la closca. Me’l vaig empassar sense problemes, com si hagués estat una ostra, i vaig notar que m’adormia lleugerament els llavis.

Els homes van esprémer més sakau de la beina d’hibisc i van omplir altre cop la closca de coco. Aquesta vegada la van oferir a Knut, que la va prendre tal com mana la tradició, amb les mans encreuades i els palmells cap amunt, i en va beure el contingut d’un glop. El recipient, que es va buidar i tornar a omplir mitja dotzena de vegades, va anar de mà en mà, segons un ordre estricte de precedència. A la segona ronda, el sakau era més fluix. No em va saber gaire greu, perquè ja m’havia envaït una sensació de pau i tranquil·litat tan aclaparadora que no m’aguantava dret, i em vaig haver d’enfonsar en una cadira. Es veu que els meus companys van experimentar uns símptomes similars, però aquests efectes ja entraven en la dinàmica de la cerimònia, i a ningú no li va faltar cadira.

L’estel vespertí era molt alt a l’horitzó, i resplendia sobre el teló quasi violat de la nit. Knut, que era al meu costat, també contemplava el firmament, i em va indicar l’Estel Polar, Vega i Artur, just a sobre nostre.

—Aquests són els estels que guiaven els polinesis quan navegaven a bord dels praos, sota la volta celeste —va dir Bob.

Tot d’una, vaig copsar la dimensió d’aquelles travessies, el transcurs de cinc mil anys de viatges. Vaig tenir la sensació que no només la història dels polinesis, sinó la història que ens engloba a tots, convergia en nosaltres mentre observàvem l’oceà sota el cel nocturn. Pohnpei semblava un vaixell; la casa de Mai, un fanal gegantí, i la prominència rocosa on érem, la proa de la nau. «Són tan bona gent!», vaig pensar, mentre mirava els meus amics. «Déu és al seu cel i la Terra somriu!».

Sorprès per aquesta onada de pensaments efusius i mel·liflus, tan allunyats de la meva naturalesa, sempre tan ansiosa i descontenta, em vaig adonar que somreia com un ximplet. I, en mirar els meus companys, vaig comprovar que tots feien el mateix somriure d’encantats. Fins a aquell moment no vaig entendre que el sakau ens havia extasiat, però amb suavitat i dolçor, perquè, per dir-ho d’alguna manera, un se sentia més a prop de si mateix.

Vaig tornar a alçar els ulls al cel, i de sobte vaig tenir una reversió o il·lusió molt estranya. En lloc de veure estrelles al firmament, em va semblar que el cel, el cel nocturn, penjava dels estels, talment com si tingués davant meu la visió de què ens havia parlat Joyce: «l’arbre d’estels celeste carregat de fruits humits, d’un color blau nocturn».^[48] Però, al cap d’un segon, tot va tornar a la normalitat. Vaig arribar a la conclusió que el meu còrtex visual patia algun tipus d’alteració, una inversió dels plans, o tal vegada es tractava d’un canvi més profund, de tipus conceptual o metafòric? De cop, el cel es va omplir d’estels fugaços, i vaig suposar que era alguna efervescència del meu còrtex.

—Mireu! Estels fugaços! —va cridar Bob llavors.

Sens dubte, la realitat i la metàfora, la il·lusió i l’al·lucinació, semblava que es mesclessin les unes amb les altres, fins a dissoldre’s.

Vaig provar d’aixecar-me, però em va ser impossible. El cos se m’havia anat adormint de manera gradual; de primer només havia notat un formigueig a la boca i als llavis, una lleu paràlisi, però ara ja no sabia on tenia els braços ni les cames, i em veia incapaç de moure-les. Després d’uns instants de pànic, em vaig abandonar a aquella sensació, deliciosa tan bon punt l’acceptaves, però esgarrifosa si t’hi rebel·laves, obstinat a recuperar l’autocontrol. En aquells moments, surava en l’aire, levitava. «És fantàstic!», vaig pensar, alliberant el meu esperit de neuròleg. «He llegit sobre aquesta sensació, i ara l’estic experimentant. L’absència total de tacte, de propiocepció; l’aïllament de qualsevol aferència». Els meus companys jeien immòbils a les cadires, levitant també o, qui sap, potser dormien.

Certament, aquella nit tots vam tenir un son tranquil i profund, i l’endemà ens vam llevar frescos i amb el cap clar. Clar almenys des del punt de vista cognitiu i emocional, perquè els ulls continuaven fent-ne de les seves, encara sota els efectes prolongats del sakau. Em vaig llevar d’hora i vaig anotar en la llibreta les sensacions que experimentava:

Aquests efectes s’allarguen fins a l’hora d’esmorzar, que comparteixo amb Knut.^[49] Una safata de pa, però un pa d’un color gris pàl·lid. És rígid i llustrós, com si l’haguessin envernissat, o empastifat d’una capa espessa, llefiscosa i grisenca de sakau. Després, uns bombons farcits de licor, deliciosos; pentagonals i hexagonals, com les columnes de Nan Madol. Uns pètals fantasmagòrics es disparen d’una flor que hi ha damunt la taula, i formen un halo al seu voltant. Observo que quan la mouen deixa un traç difús, una taca visual, rogenca, al seu darrere. Una palmera s’agita, i veig una successió de fotogrames, com una pel·lícula a càmera lenta, que de sobte perden la continuïtat. De cop i volta, un reguitzell d’imatges i escenes inconnexes es projecta sobre la taula: el moment que vam baixar de l’avió, a Pingelap; un munt de canalla que surt corrents del bosc, enriolada; la gran anella il·luminada de la xarxa del pescador, amb un peix volador a dins, iridescent, que lluita per salvar-se; el noiet de Mand que baixa corrents, boig d’alegria, com un jove cavaller, cridant «Hi veig! Hi veig!». Finalment, perfilats a l’arbre d’estels celeste, tres homes entorn d’un peitehl, molent sakau.

Aquella tarda vam fer les maletes, tristos per haver d’abandonar aquelles illes. Bob agafaria un vol directe a Nova York, i Knut tornaria, per etapes, a Noruega. Al començament, Bob i jo havíem vist Knut com un col·lega encantador, erudit, una mica reservat, tot un expert en una afecció visual molt poc freqüent que, a més, patia. Ara, després d’haver passat unes setmanes amb ell, li coneixíem tota mena de facetes: la seva curiositat omnívora i les seves afeccions, de vegades insòlites (així, per exemple, va demostrar ser un entès en tramvies i ferrocarrils de via estreta, un tema del qual tenia un profund coneixement), el seu sentit de l’humor i l’aventura, la seva facilitat per integrar-se a tot arreu. Ara que érem conscients de les dificultats a què s’havia d’enfrontar un acromatòpsic, sobretot en aquell clima, que augmentava la seva sensibilitat a la llum intensa i també la seva incapacitat per percebre detalls, valoràvem en justa manera la força de voluntat de Knut, el coratge que mostrava a l’hora de conèixer llocs nous, la bona disposició que tenia per adaptar-se a qualsevol situació, tot i la seva visió deficient (de fet, és possible que se li haguessin aguditzat l’enginy i el sentit de l’orientació, realment infal·lible, per compensar la malaltia). Com que no ens venia gens de gust acomiadar-nos, els tres vam passar mitja nit en vetlla, ben acompanyats per l’ampolla de ginebra que Greg ens havia donat, fins que la vam escurar. Knut va treure el collaret de cauri que li havia regalat Emma Edward a Pingelap i, mentre el feia passar una vegada i una altra entre les mans, va començar a fer inventari del viatge.

—Haver conviscut amb una comunitat d’acromatòpsics m’ha donat una altra perspectiva de les coses —va assegurar—. Encara no les he acabat de pair, totes aquestes vivències. Mai no havia fet un viatge tan emocionant i interessant com aquest, i no crec que en torni a fer cap d’igual.

Aleshores li vaig preguntar què era el que més l’havia impressionat.

—La pesca nocturna a Pingelap… Va ser increïble —va afirmar, i a continuació va dir, en una lletania somniadora—: els núvols a l’horitzó, el cel serè, la llum minvant i la foscor creixent, l’onatge quasi lluminós sobre els baixos de coral, els estels espectaculars i la Via Làctia, i els peixos voladors fulgurants saltant de les aigües, a la llum de les llanternes. —Va fer un notable esforç per despertar-se d’aquell bromall de records, no sense abans afegir—: Seria perfectament capaç de seguir i atrapar els peixos. Potser encara m’hauria de dedicar a la pesca nocturna!

Però, era Pingelap una illa de cecs al color, al capdavall, l’illa que havia descrit Wells, aquella que jo havia somiat nit i dia i havia desitjat tant de trepitjar? Un lloc com aquest, en el sentit complet de l’expressió, hauria d’haver estat habitat exclusivament per acromatòpsics, i apartat del món durant generacions. És evident que aquest no era el cas de Pingelap ni del gueto de pingelapesos a Mand, on els acromatòpsics havien quedat difuminats entre una nombrosa població amb visió normal.^[50]

No obstant això, existia una afinitat molt òbvia —no solament familiar, sinó també perceptiva i cognitiva— entre els acromatòpsics que vam conèixer a Pingelap i a Pohnpei. Els unia un sentiment immediat de solidaritat i comprensió, una comunitat de llenguatge i percepció, que va acollir Knut a l’instant. I qualsevol persona de Pingelap, ja sigui acromatòpsica o tingui una visió normal, coneix el maskun i sap, a més, que els afectats no només han de conviure amb la malaltia, sinó també amb una intolerància dolorosa a la llum intensa i a la incapacitat d’apreciar els més petits detalls dels objectes que els envolten. Quan a Pingelap un nadó comença a parpellejar i evitar la llum, existeix, almenys, una consciència cultural del seu món perceptiu, de les necessitats i les aptituds que té, a part de tota una mitologia per explicar el trastorn que pateix. En aquest sentit, doncs, Pingelap sí que és una illa de cecs al color. Ningú que hi neixi amb el maskun no s’hi trobarà totalment aïllat o incomprès, com els passa a la majoria de persones afectades per acromatòpsia congènita de la resta del món.

A la tornada de Pohnpei, Knut i jo ens vam aturar a Berkeley, per separat, per visitar la nostra corresponsal acromatòpsica, Frances Futterman, i explicar-li el nostre viatge a l’illa dels cecs al color. Tant ella com Knut es van mostrar molt emocionats de poder-se conèixer, a la fi; més tard, Knut em va confessar que havia estat una «experiència inoblidable i realment estimulant. Teníem tantes coses a dir-nos, tantes vivències per compartir, que vam estar xerrant un grapat d’hores, engrescats com dues criatures».

Com molts acromatòpsics de la nostra societat, Frances es va trobar molt incapacitada durant la seva infantesa, ja que, malgrat que li van diagnosticar l’afecció relativament aviat, encara no existien les ajudes visuals adequades; així doncs, s’havia de quedar a casa el màxim de temps possible, per tal d’evitar qualsevol contacte amb la llum directa. Va haver de fer front a la incomprensió dels altres nens, a la solitud. I el pitjor de tot, potser, és que no va tenir cap contacte amb ningú com ella, amb ningú que pogués compartir i entendre el seu coneixement del món.

Era inevitable, aquesta solitud? ¿No podia ser que existís una comunitat d’acromatòpsics que, tot i estar separats geogràficament, se sentissin units pel lligam de l’experiència, del coneixement, de la sensibilitat i la perspectiva? ¿Era possible, atès que no existia una illa real poblada per cecs al color, de crear-ne una de conceptual, de metafòrica? Aquesta era la idea que li rondava pel cap a Frances Futterman i la que, el 1993, la va portar a fundar l’Achromatopsia Network, una entitat que publica un butlletí mensual per tal que els acromatòpsics de tot el país —i, virtualment, d’arreu del món— es coneguin i puguin comunicar-se i compartir pensaments i experiències.

La xarxa i el butlletí —i, fa poc, també la pàgina web a Internet— han tingut una acollida excel·lent i han contribuït en gran mesura a esfondrar tot tipus de barreres geogràfiques i socials. Ja hi ha centenars de membres dispersos per tot el món —a Nova Zelanda, a Gal·les, a l’Aràbia Saudita, al Canadà i ara, també, a Pohnpei—, i Frances es manté en contacte amb tots ells, ja sigui per telèfon, fax, correu electrònic o Internet. Tal vegada aquesta nova xarxa, aquesta illa al ciberespai, sigui l’autèntica illa dels cecs al color.