CANTS A MARIA

Llençat per una tempesta a les platges gregues, el poeta sent l’ànima invadida pel món antic am sos heroes i sos tresors artístics: ne comprèn el sentit, se li fa present, i enraona allí de la moral, la política i la mitologia antigues.

D’allí va a l’Orient, que tant l’havia atret ja de petit. Visita Jerusalem; passa per una pila d’aventures en el desert, i hi troba la família de la donzella oriental que conegué en son primer viatge. Aprèn la vida nòmada, rondalles persiques…

Sembla que entremig de tot això i altres coses de tota mena (lo grec, lo oriental, lo biblic, lo indi, lo cristià, lo septentrional, etc.) havia d’aparèixer sovint, com pensament dominant de tota l’obra, el record de la flor blava.

Després d’alguns passos de les Creuades i de la vida en la mar, l’Enric arribava a Roma, embebent-se en la seva gran historia.

Satisfet am tot lo que ha après, s’entorna a l’Alemanya. Troba encara l seu avi i en Klingsohr i enraona amb ells. Després sen va a la cort de l’emperador Frederic. Aquí en Novalis hauria fet una gran presentació d’aquella cort com centre del món, i com centre d’aquest centre l’emperador; i hauria explicat el sentit de l’historia i del caràcter alemanys. L’Enric hauria parlat am l’emperador d’imperi i de l’art de governar, i misteriosament de l’America i de les índies. Hauria presentat l’Emperador Mistic, i hauria tractat del llibre De tribus impostoribus.

Després d’haver experimentat i estudiat de nou, però en molt més gran manera que en la primera part, la Natura, la Vida i la Mort, la Guerra, l’Orient, l’Historia i la Poesia, retorna l’Enric al seu esperit com a la més antiga pàtria. De la comprensió del món i de si mateix neix el dalè de la transfiguració: la meravellosa rondalla reveladora del món s’acosta, perquè l cor ja es obert de bat a bat a la seva comprensió.

Aquell cant de tensó, avui ben poc inteligible, dels histories personatges Enric d’Ofterdingen i Klingsohr, amb altres poetes, que s troba en la vella colecció dels Minnesànger (lírics alemanys dels sigles XII i XIII^è), en Novalis volia transformar-lo en una altra mena de lluita poètica, en uns Cants de Religió i d’Irreligió en els quals haurien lluitat el principi del bé i el principi del mal, i el món visible hauria sigut contraposat a l’invisible. Una nota deixada per l’autor referent an aquest punt diu: «Els poetes, en llur entusiasme per la mort, lluiten amb ubriaguesa baquica». Les ciències esdevenen poetisades. Són cantades les plantes indianes, i es donada una nova interpretació de la mitologia de la Índia.

I aquest es l’ultim acte de l’Enric en la terra i el pas envers la seva propria transfiguració. És la solució de tota l’obra, el Compliment o realisació de la faula am que acaba la primera part. Tot es aclarit i complert de la manera més natural i sobrenatural ensems: la separació entre la faula i la veritat, el passat i el present, es destruida; fe, fantasia i poesia resumeixen el món interior.

L’Enric arriba al país de Sofia, es dir, a una naturalesa alegorica de com podia esser la d’ella, després d’haver parlat amb en Klingsohr de certs pressentiments i senyals desvetllats per una vella cançó que sent cantar casualment, en la qual se parla d’una aigua profonda en un lloc amagat. Aquest cant li desvetlla records per molt temps oblidats: sen va cap a l’aigua aquella i troba una claueta d’or que una vegada li havia robat un corb i que mai més havia pogut trobar. Aquesta claueta li havia donada un vell, poc després de la mort de la Matilde, dient-li que havia de portar-la a l’emperador, que li diria lo que n’havia de fer. L’Enric sen va a trobar l’emperador, que l’acull am molta alegria i li dóna un escrit molt antic que diu que ha d’esser llegit per l’home que li porti una clau d’or, i que aquest home trobarà en un indret amagat un antic talisman consistent en un carboncle pera la corona imperial, ont hi ha deixat buid el lloc que aquesta pedra ha d’ocupar. Segons les indicacions de l’escrit sobre l recòndit indret, l’Enric se n’hi va, i pel camí d’una montanya troba aquell extranger que tant an ell com an els seus pares els havia contat lo de la flor blava, i ara li parla del Compliment. S’endinsa en la montanya i Ciana l segueix fidelment.

Aviat arriba an aquell meravellós país ont aixi l’aire com l’aigua, les flors i les besties, són molt diferents de com els veiem entre nosaltres, i de sobte la narració s torna drama. Heus-en-aquí algunes anotacions que n deixà en Novalis: «Homes, animals, plantes, pedres i astres, elements, sòns i colors, se reuneixen com una família, se parlen i actuen com essers d’una mateixa especie. Les flors i les besties parlen dels homes. El món de la faula esdevé enterament visible, i el món real es vist com faula».

L’Enric troba la flor blava: es la Matilde, que dorm i té l carboncle a la mà; una nena, filla d’amdós, asseguda al peu d’un llit de morts, el rejoveneix. «Aquesta criatura —deia en Novalis— es el món originari, el temps d’or de la fi. Aquí l cristianisme s reconcilia amb el paganisme. Les histories d’Orfeu, de Psyché i altres són cantades de nou».

L’Enric cull la flor blava i desencanta la Matilde; però la torna a perdre i el dolor el torna pedra. «Edda —deia també en Novalis— (que es lo mateix que la flor blava, que la jove oriental i que Matilde) es sacrificada en la pedra, ques torna un arbre sonor. Ciana abat l’arbre i se crema junt amb ell, que s torna un anyell d’or. Edda (Matilde) ha de sacrificar-lo i llavores torna a esser un home i viu feliç am la Matilde, que es també Ciana i l’oriental».

Se fa la gran festa del cor. Tot lo passat era mort, somni i a l’ultim el desvetllament. En Klingsohr reapareix com rei d’Atlantida. La mare de l’Enric es la fantasia, el pare l seny, Schwaning es el rei de la Lluna, el mineres l’Antiquari i també Ferro. Artur es l’emperador Frederic. També reapareixen el Comte d’Hohenzollern i els marxants. Tot se fa alegoria. Ciana porta la pedra a l’emperador. L’Enric es el poeta de la rondalla que li contaren els marxants.

Però aquell país de benhaurança pateix encara d’un encantament, sotmès com està als cambis dels temps de l’any. Llavores l’Enric destrueix l’imperi del Sol. Així l’obra havia d’acabar amb un gran poema, Les noces dels temps de l’any, del qual no més deixà en Novalis escrit el començament. Heus-el-aquí:

Llavors se n’haurien anat cap al sol a cercar primer el dia i després la nit. Cap al nord haurien trobat l’hivern, al sud l’istiu, a orient la primavera i a ponent la tardor. Després haurien captivat la joventut i la vellesa, el passat i l’esdevenir.

Tieck acaba amb aquestes paraules: «Això es lo que he pogut treure dels meus records i de les notes trobades. L’acabament de tota aquesta gran tasca que en Novalis s’havia assenyalat, hauria constituit un monument immortal d’una nova poesia. Ben segur que a molts els doldrà, com a mi, que hagi restat així fragmentaria aquesta obra. Més, tal com està, no pot menys d’esser contemplada am la melancolia am que un veuria fet troços un quadro den Rafael o den Correggio».