CAPÍTOL IV

L’Enric i els seus companys feren algunes jornades més sense destorb. Els camins eren ferms i secs; el temps, serè i confortador; i fèrtils, poblades i de gran varietat les encontrades que travessaven. El formidable bosc de la Turingia restà endarrera. Els marxants havien fet el camí moltes vegades i arreu eren molt ben rebuts. Evitaven els indrets més deserts i perjudicats de bandolers, i, si n’havien de travessar algun, se feien acompanyar. Coneixien alguns senyors de castells propers al camí i els visitaven; i ells, tot preguntant-los com els anaven els negocis a Augsburg, els acullien molt amigablement. Les mullers i filles s’acostaven cordials i curioses als extrangers. Desseguida s feien amigues de la mare de l’Enric perquè era molt amable i complacenta. S’alegraven de veure una senyora de la ciutat que ls parlava molt agradosament de les novetats de la moda i els ensenyava de fer requisits. Tant els senyors com les senyores alabaven la discreció i compostura de l’Enric: la seva figura atraienta feia en les dònes una impressió durable. Era com quan se sent una senzilla paraula d’un desconegut, que un hom de moment gairebé no n fa cas, fins que, al cap de temps d’esser ell fòra, aquella paraula, com llevor fonda i invisible, va germinant germinant, i a l’ultim en surt una flor magnifica de colors resplendents i voltada d’espesses fulles; que ja no s’oblida més i se retreu a cada moment i se la considera com un tresor inagotable i sempre present. Llavores un pensa detingudament en el desconegut, i rumia rumia, fins que de sobte veu clarament que era algun d’aquells habitants d’un món més alt.

Els marxants rebien molts encàrrecs, i el comiat era sempre molt coral d’una banda i altra, i am grans desitjos de tornar-se a veure aviat. En un d’aquells castells ont arribaren a la nit, ho passaren molt alegrament. El senyor havia sigut home de guerra, i ara, ja vell, divertia l seu desvagament en la pau i solitut d’aquella estada am freqüents convits; perquè, fòra de la guerra i de la caça, no coneixia altra distracció que l posar-se al davant copes ben plenes. Acullí als arribats am gran franquesa en mig del brugit dels seus convidats. La mare de l’Enric se n’anà am la senyora de la casa, i els marxants i el noi hagueren d’asseure-s a l’alegra taula, en la qual el vi hi anava a dojo. A l’Enric, després de molts precs, i gracies a la seva joventut, li fou permesa moderació; però ls marxants no hi van fer el fals, sinó que atacaren el bon vi ranci am gran valentia. La conversa s portà a passades aventures de guerra, i l’Enric s’ho escoltava molt atentament. Els cavallers parlaven de la Terra Santa, dels miracles del Sant Sepulcre, de les aventures del viatge per mar i per terra, de com havien caigut en poder dels sarrains, i de la vida alegra dels campaments i del córrer món. Am gran energia s mostraven malcontents de que aquells llocs divins ont el cristianisme nasqué fossin encara mal posseits pels infidels. Exaltaven als heroes que s’havien guanyat corona immortal per la llur protesta valenta i infadigable contra aquell poble pervers. El senyor del castell els ensenyà una riquíssima espasa que am la seva mà propria havia pres del que la tenia, després d’haver assaltat el seu castell, haver-lo mort an ell i fet presoners la muller i els fills; i que l rei li havia permès posar l’espasa en son escut d’armes. Tots la miraven atentament; l’Enric també la tingué en ses mans i va sentir-se desseguida posseit d’un belic hardiment; i després la besà am gran fervor, lo que va plaure molt als cavallers: el vell senyor li féu una abraçada i l’animà a consagrar pera sempre el seu braç al rescat del Sant Sepulcre i a carregar damunt de ses espatlles la creu miraculosa. El xicot estava com posseit i no sabia deixar l’espasa de la mà. «—Recorda-ten, fill meu, —exclamà l vell cavaller—; nova creuada s prepara; l’Emperador en persona guiarà nostres exercits cap a l’Orient; per tota Europa torna a ressonar el crit de creuada i un fervor heroic se remou arreu. Qui sab si d’aquí un any no ns trobarem ja com alegres conqueridors en aquella gran Jerusalem capital del món, i ens recordarem de casa nostra i del vi de la terra? Pot-ser me veuras a mi amb una donzella oriental al costat. Pera nosaltres els d’Occident són molt gracioses aquelles noies, i si tu sabs manejar bé l’espasa no t mancaran boniques presoneres». Llavores els cavallers entonaren am veu forta l cant de creuada que algun temps se cantava per tota Europa:

L’Enric se sentia tot trasvalsat. El Sant Sepulcre se li va aparèixer com una figura jovenil, palida i noble, dreta damunt una grossa pedra al mig d’un poble selvatge que la maltractava, mentres ella, am rostre ple d’amargor, mirava vers una creu que irradiava lluminosa al lluny, reflectant-se infinidament en les mogudes ones d’una mar immensa.

Però la seva mare l’envià a cercar aviat pera presentar-lo a la senyora del castell. Els cavallers, enfondats amb el convit i els projectes pera l’expedició que s preparava, ni s van adonar de que l’Enric se n’anés. Trobà sa mare enraonant am molta confiança am la vella i amable senyora, que acullí molt bé l noi. La tarda era serena; el sol començava a anar a la posta, i l’Enric, que tenia unes grans ganes d’estar sol i que li feia molt goig l’encontrada, tota daurada del ponent, que s veia brillar desde l’ombrosa cambra per l’estretor de l’arc espès de la finestra, demanà llicencia, que tot seguit li fou otorgada, pera visitar els entorns del castell. Corregué fruint de sa llibertat: se trobava tot commogut. Desde aquella altura de penyes mirava ls boscos de la vall, i el torrent que hi saltava, movent un molí, que desde tant amunt am prou feines se sentia; després mirà enllà un lluny de boscos i montanyes fins a perdre-s la vista, i la seva fonda inquietut en fou apaibagada. La tumultuosa visió de guerra desaparegué i sols li restà un afany ple d’imatges lluminoses. Sentí que en aquells moments li calia un llaut, encara que ni sabia com era fet tal instrument ni què n’obtindria. El magnific espectacle d’aquell ponent tant serè li breçava dolces fantasies, i de tant en tant la flor del seu cor llampeguejava. Anava d’ací i d’allà pel bosc, s’enfilava per les roques cobertes de molça, quan, de cop, d’una fondalada propera s’alçà una veu de dòna cantant molt tendra i penetranta, acompanyada d’uns bells sòns extranys. Ell cregué tot seguit que allò era un llaut, i restà tot admirat, oint aquest cant en mal parlat alemany:

L’Enric sentí l plorar d’una criatura, i una veu que l’aconsolava. Baixà a travers del bosquet i trobà una noia de cara palida consumida, asseguda sota un roure molt vell. Un infant se li penjava al coll plorant; ella també plorava, i al costat, damunt de l’herba, hi havia un llaut. El jove s’hi acostà am cara compassiva, i ella, així que l vegé, s’esfereí una mica. Després li digué amablement:

—Deveu haver sentit el meu cant. Me sembla que us conec. Deixeu-me rumiar. M’he tornat flaca de memòria, però la vostra vista m desvetlla certs records dels meus bons temps. Oh! Diria que us assembleu a un dels meus germans que abans de la nostra desgracia se n’havia anat de casa cap a la Persia a veure un poeta molt famós. Encara deu esser viu, i deu cantar tristament la malaventura dels seus germans. Ai! Si jo m pogués recordar d’algun d’aquells cants tant famosos que ns deixà! Era un cor noble i amorós, i el seu més gran tresor era l llaut que tenia.

La criatura era una nena d’uns deu o dotze anys, que mirava atentament el jove tot arrimant-se fortament al pit de la malhaurada Zulima. A l’Enric se li trencava l cor; la consolà am bones paraules, i li demanà que li contés més minuciosament la seva historia; i això an ella no semblà desplaure-li. Ell se li assegué al davant i escoltà la seva relació, trencada sovint per abundantes llàgrimes. Féu sobre tot moltes alabances de la seva terra i la gent. Ne pintà la noblesa i el seu gust fort i pur per la poesia de la vida, i la boniquesa admirable i misteriosa de la natura. Descrigué les romàntiques belleses de les fèrtils terres de l’Arabia, posades com illes miraculoses en mig dels sorrals inhospitalaris, com llocs de refugi dels atribulats necessitats de repòs, com colonies paradisiaques plenes de fresques fonts que dels boscos venerables regalen avall per les pedres brillantes i l’herba espessa, poblades d’aucells de mil colors que melòdicament refilen, i adornades per moltes relíquies de memorables centúries.

—Allí us admiraria de veure —deia— lloses amb imatges i ratlles pintades de mil colors brillants, no en va conservades i ben conegudes. A copia de fixar-s’hi, pressentint-ne l significat, s’esdevé curiós de dexifrar el pregon sentit i relació d’aquelles escriptures seculars. Llur esperit desconegut desvetlla meditacions extraordinaries, i, fins no alcançant descobrir-ho, un se troba haver descobert en sí mateix mil coses que donen nova llum a la propria, ocupant l’esperit llargament ab gran avantatge. La vida en aquella terra de tant temps habitada i en el passat enriquida per tant de treball, activitat i amor, es singularment atractiva. Allí la natura mateixa sembla haver esdevingut més inteligent, més humana: sota l’actualitat transparent, un confós record hi fa veure una barreja d’imatges del món de ben tallats contorns, i així s frueix d’un món doble, que justament per això sembla perdre la seva duresa i violència i es mostra tot ell al sentit com faula i encisera poesia. ¿Qui sab també si no hi fa molt en això una misteriosa influencia dels passats que habitaren allí i avui encara hi són invisibles; i pot-ser es aquesta obscura atracció la que mou a la gent de les noves nacions, al cap d’un cert temps del seu desvetllament, i amb impaciència talment rabiosa, d’anar envers el vell breçol de la llur raça, i els excita a jugar-se la vida i els cabals pera la possessió d’aquells territoris?

Després d’una pausa continuà:

—No cregueu res de lo que us han contat de la crudeltat de la gent de la meva terra. En cap altre poble són tant ben tractats els presoners, i també els vostres pelegrins de camí vers Jerusalem eren acullits amb amigable hospitalitat, encara que ben poc se la mereixien, perquè la major part eren ganduls, mals homes, que en la seva pelegrinació anaven deixant senyals de les llurs males manyes; i per això es clar que sovint els queia al damunt el pes d’una justa venjança. Ben en pau haurien pogut els cristians visitar el Sant Sepulcre, sense necessitat d’empendre-s aquelles guerres tant horribles com inútils, que no han fet sinó irritar, escampar la misèria i separar pera sempre més l’Europa de l’Orient. Què té que veure l nom del que ho posseeixi? Els nostres sobirans veneraven secretament el Sepulcre del vostre Crist, que nosaltres també considerem com un profeta diví; i ¡quant bellament hauria pogut esser el seu Sant Sepulcre l breçol d’un bon entendre-s i l’ocasió d’una aliança pera sempre més benefactora!

Amb aquests enraonaments la tarda era passada; se feia de nit, i la lluna s’alçà del bosc humid am pacifica resplendor. Ells pujaren a poc a poc cap al castell. L’Enric estava tot pensatiu; l’exaltació guerrera li havia passat del tot. Trobava que en el món hi regnava un gran error. La lluna li semblava un espectador llastimer i el movia a sobreposar-se a l’aspror de lo més superficial de la terra, tant imperceptible desde l’altura, per molt feréstega i a voltes inaccessible que sia pera ls que transiten per ella. La Zulima anava al costat d’ell, donant la mà a la nena. L’Enric portava l llaut. Procurava reanimar en la seva companya l’esperança de reveure la pàtria, mentres en lo més pregon del seu cor se sentia fortament cridat a esdevenir el seu salvador, sense saber, perxò, de quina manera. En les seves senzilles paraules semblava haver-hi una mena de força, perquè la Zulima n percebia un desusat consol i el remerciava amb efusió de les seves promeses.

Els cavallers estaven encara asseguts davant de les copes, i la mare de l’Enric seguia en franca conversa am la senyora. El jove no tingué pas ganes de tornar a la bulliciosa sala. Se trobava cansat i se n’anà aviat am sa mare a la cambra que sels havia destinat pera dormir. Abans d’anar-sen al llit contà an ella tot lo que li havia passat, i després s’adormí entretingut en molts somnis.

Els marxants també s’havien retirat a bon’hora, i de bon matí ja tornaven a estar tots dispostos. Quan marxaren, els cavallers estaven al bo del dormir; però la senyora del castell donà als viatgers amable comiat. La Zulima havia dormit poc: una intima alegria l’havia mantinguda desvetllada; també acudí a l’hora de la marxa i serví als viatgers humil i diligenta; i al moment de marxar presentà tota plorosa l llaut a l’Enric, pregant-li que se l’endugués en memòria de Zulima.

—És el llaut que m donà l meu germà a l’anar-sen de casa, —deia—; es l’única cosa meva que poguí salvar. Ahir va semblar-me que us plavia, i vós me deixeu en cambi un present que no té preu: la dolça esperança. Accepteu, doncs, aquesta petita demostració del meu agraiment, i que sigui com penyora del vostre record per hi pobra Zulima. Jo estic certa que ns tornarem a veure, i llavores pot-ser jo seré més feliça.

L’Enric plorava. Refusà acceptar el llaut de tanta estima pera ella.

—Doneu-me —li deia— la cinta d’or amb ignots caràcters que porteu als cabells, si no es que sia un record dels vostres pares o germans, i accepteu, en cambi, aquest vel que la mare donarà de bon grat.

Ella cedí a l’ultim a les seves raons, i li donà la cinta, tot dient-li:

—Hi ha escrit el meu nom en el meu llenguatge: jo mateixa vaig brodar-l’hi en temps millors. Mireu-lo agradosament i penseu que ha cenyit mos cabells durant molt temps i molt trist, i que junt am mi s’ha anat descolorint.

La mare de l’Enric tragué l vel i li donà, i, després, atraient-la al seu pit, la besà plorant.