CAPÍTOL II

Sant Joan era passat. Ja feia temps que la mare de l’Enric volia anar a Augsburg a casa dels seus pares i dur el noi a l’avi, que encara no coneixia l seu nét tant estimat. Uns bons amics de l’Ofterdingen, que eren marxants, havien d’anar a viatjar per negocis, i la mare pensà d’aprofitar aquesta ocasió, tant més que feia algun temps que trobava que l’Enric estava més capficat i silenciós que de costum. Li semblava trist o pot-ser malalt, i que un viatge llarg, el veure cares noves i altres terres, i «qui sab?, —pensava ella sense dir-ho—, pot-ser la boniquesa d’alguna noia del mateix país d’ella, li treurien el malhumor i tornaria a esser aquell xicot expansiu i alegre que sempre havia sigut». El pare també trobà que era bon plan, i l’Enric estigué content per demés de poder anar a unes terres que, per lo que n’havia sentit dir a sa mare i a altra gent que hi havien estat, se li afiguraven un paradís, i que moltes vegades havia tingut l’ilusió d’anar-hi.

Llavores tenia a vora de vint anys; mai havia anat més enllà dels voltants de la ciutat, i no coneixia l món sinó per lo que n’havia sentit dir. De llibres, ben pocs n’havia tingut a les mans. En aquella ciutat, residencia del senyor del país, tot era a l’antiga, molt senzill i quiet; perquè l luxe, i fins lo que no era luxe, de la casa del príncep mateix, no passava, si es que hi arribava, del benestar que avui pot donar-se, mirant un xic en el gastar, qualsevulga senyor de casa seva. Però justament això feia que en aquell temps se posés més afecte als mobles i a totes aquelles coses de que un hom se rodeja pera les variades necessitats de la seva vida: sels donava més importància i se les estimava més. Els misteris de la natura i la consistencia de les coses interessava més a l’esperit; i per això l’art exquisida am que eren treballades, el mateix venir de tant temps lluny, romànticament, lo sagrat de la llur antigor (perquè, cuidadosament servats, esdevenien patrimoni de moltes generacions), augmentava l’afecció envers aquestes companyes silencioses de la nostra vida. Tot sovint arribaven a esser considerades penyores santes que duien sort a tota una família com contenint una especial benedicció, i de la seva possessió se feia dependre a voltes la salut dels imperis i de gents molt escampades. Una amable pobresa ornava ls temps aquells amb una senzillesa propria, noble i ignocenta, i les petites coses, repartides am molt compte, brillaven tant més en aquella mitja llum i omplien el cor somniador d’esperances meravelloses.

Si es veritat que sols amb una sàvia distribució de llum, ombres i colors, se fa aparèixer l’oculta bellesa del món visible, que sembla que un ull nou i més alt s’hi obre al damunt, una sàvia distribució semblant se troba en totes les coses d’aquells temps; mentres que de llavores ençà, en els nostres, més ben acomodats, una llum igual de mig-dia hi domina, tot donant-nos-en l’espectacle uniforme i insignificant. De tota transició, com de tota interinitat, sembla voler brollar una força més alta, espiritual; i així com en el món que vivim les encontrades més riques per fòra i per dintre terra solen trobar-se entre les feréstegues i altes montanyes inhospitalaries i les planúries immenses, així mateix entre ls temps ferrenys de la barbarie i les èpoques riques en arts, ciències i benestar, s’hi troba una època romàntica plena de sentit, que sota una senzilla vestidura amaga una bella forma. ¿A qui no li plau anar pel món allà entre dos llustres, quan la llum i la nit se topen i se trenquen en mil ombres i colors? Així mateix ens plaurà a nosaltres entrar en els anys que l’Enric vivia llavores, quan amb el cor ple anava a l’encontre de l’esdevenir.

Prengué comiat dels seus companys i del seu mestre, el capellà del palau, vell i savi, que coneixia les grans disposicions del noi i que li donà comiat tot enternit, encomanant-lo a Déu amb al pensament. La comtessa era padrina de l’Enric, que anava sovint a veure-la a Wartburg; també anà a pendre comiat d’ella, que li donà bons consells i una cadena d’or pera l coll, molt afablement.

L’Enric se n’anà tot entristit del seu pare i del seu poble. Llavores sabé lo que era una separació. Quan abans pensava en el viatge, no s’ho havia afigurat lo que sentia en aquell moment en que estava a punt d’arrencar-se de lo que fins llavores havia sigut el seu món, pera esser portat a terra extranya. És immensa la tristesa que dóna a la joventut aquesta primera sensació de com passen les coses del món que, abans d’haver-la tinguda, semblen necessaries, imprescindibles, fortament arrelades am l’esser propri i amb ell immutables. Una primera separació resta inoblidable com una primera imatge de la mort, i, després d’haver-nos donat molt temps angoixa com una fantasma que surt a la nit, va a parar a l’ultim a una renunciació de bon grat i a una comprensió consoladora que fa que estimem menys les apariencies del dia i creixi l nostre anhel vers un món segur en que res muda. L’anar am la seva mare era un gran consol pel minyó; el seu món antic no semblava aixís encara del tot perdut, i per això s’hi aferrava més que més. Quan tots plegats sortiren de les portes d’Eisenach era de bon matí, i aquella claror d’hora baixa s’avenia molt bé am l’enterminent de l’Enric. Com més clar se feia anava veient millor les terres, per ell noves, que travessaven; i quan desde una altura vegé la pàtria que abandonava iluminada pel sol-ixent, el jovenet, tot corprès, sentí que en el tèrbol remolí dels seus pensaments s’hi posaven a cantar velles melodies de molt endintre seu. Se trobava en el llindar d’aquells llunys que tantes vegades havia contemplat en va desde les properes altures, pintant-sels am colors imaginaris, i estava a punt de submergir-se en llurs blavoses ones. Tenia al davant la flor de la meravella, i mirava la Turingia, que ara deixava endarrera, am l’extranya impressió de com si, després de llargs viatges per les regions vers ant ara anava, tornés a la seva pàtria, com si l seu viatge fos envers ella. Els seus companys de camí, que de primer també anaven silenciosos com ell, començaren llavors justament a revenir-se i a entretenir el temps am tota mena d’enraonaments i converses.

La mare de l’Enric cregué del cas treure l seu fill de l’ensomni ont el veia ficat, i començà a contar-li coses del país d’ella, de la casa del seu pare i de la vida alegra de Suabia. Els dos marxants refermaven tot lo que ella deia, alabaven la franca hospitalitat del vell Schwaning i no s cansaven d’aponderar la boniquesa de les compatricies de la seva companya de viatge.

—Feu molt bé —li deien— de portar-hi l vostre fill. Els costums de la vostra terra són més suaus i agradables. La gent saben conduir bé lo que es útil sense menysprear els plaers. Cadascú procura satisfer-se de lo que li cal de una manera sociable i animada. L’home de negocis es ben acullit allí, s’hi troba bé. Les arts i oficis hi creixen i s’hi dignifiquen, i el que treballa troba l treball lleuger pel benestar que li procura; i encara que l seu quefer sia pesat i sempre lo mateix, un hom pot estar segur de tocar-ne l resultat i esser-ne ben pagat pels guanys. Els diners, l’activitat i el producte del treball se fan créixer uns amb altres, roden depressa i treuen florida en les viles i per tot el país. I tant com s’aprofita l dia am la taleia del guany, tant més un sen deslliura al vespre, donant-se del tot al goig ardent de les belles arts i de la vida de societat. La mateixa inclinació a comprar i vendre, cambiant coses, s’aplica allavores a les recreacions lliures en que s manifesta la noblesa de les forces i el fondo sentit educatiu. En lloc se senten cantadors que facin tant bo de sentir, ni s troben tant bons pintors, ni en les sales de ball s’hi veuen moviments més graciosos ni més boniques figures. En l’aire desembraçat de la gent i l’animació de les converses s’hi coneix el veinat de l’Italia. Vosaltres, les dònes, allí podeu donar atractiu a les tertúlies, i, sense temor del dir de la gent, avivar l’esperit de les converses am vostres acudits graciosos, que fan posar-hi més atenció. La serietat aspra i l’insociable tant-me-fa tant comuns en els homes fan lloc allí a una vivacitat moderada, a una alegria am modos; i l’amor, en mil formes diferentes, se pot dir que es l’esperit director d’aquelles reunions benhaurades. I, en comptes d’afavorir això la corrupció de costums i de principis, no sembla sinó que d’aquell aire de gentilesa ls mals esperits ne fugin, perquè es ben segur que en tota Alemanya no s trobarien pas noies més honestes ni mullers més fidels que les de Suabia. Sí, jove amic: en els aires clars i temperats de l’Alemanya del Sud s’esvairà aquesta timidesa que us fa tant seriós; aquelles donzelles tant alegroies us tornaran més desprès i enraonador. Tot essent-hi foraster, ja l vostre nom i l’esser tant prop-parent del vell Schwaning, que es l’animació de tantes d’aquelles tertúlies, faran que una pila d’ulls encisers se girin envers vostre; i ben segur que, si heu de creure l vostre avi, us emportareu cap a la nostra ciutat com a muller graciosa una joia semblant a la que ns hi portà l vostre pare.

Dolçament avergonyida la mare de l’Enric, agraí la bella alabança de la pàtria i el bon concepte per les seves compatricies; i el mateix Enric, pensatiu i tot com estava, no havia pogut menys d’escoltar molt atentament i am fonda complacencia la relació del país vers ont anava.

—Encara que no volgueu fer l’ofici del vostre pare—, anaven dient els marxants—, i que, segons hem sentit dir, us estimeu més pendre estudi, no cal pas, per això, que us feu capellà, renunciant als bells goigs de la vida. Que ja es prou mal que tant les ciències com els consells dels prínceps estiguen en mans d’una classe de gent tant apartada de la vida comú, d’uns homes tant poc socials i, per tant, segurament inexperts. En aquell isolament en que viuen, sense pendre part en les coses del món, per força llur pensament ha d’agafar un jaient d’esterilitat i no pot atendre a les realitats de la vida. A Suabia hi trobareu també homes del segle prudents i savis i podreu triar aquell estudi dels coneixements humans que millor us plagui, que no us mancaran mestres ni consellers dels millors.

L’Enric, que escoltant tot això li havia vingut al pensament el seu amic el capellà del palau, digué al cap d’una estona:

—Encara que jo, per la meva inexperiencia de les coses del món, no us puga contradir la vostra opinió de l’incapacitat de la gent d’iglesia per la direcció i judici dels assumptes del segle, permeteu-me, emperò, que us faci record del nostre excelent capellà del palau, que segurament es exemple d’homes savis, i que jo no n’oblidaré mai les lliçons ni ls consells.

—Respectem de tot cor an aquell bon home —respongueren els marxants— i us concedirem que siga un savi, si voleu dir d’aquella saviesa am que s comporta am Déu un home de conducta exemplar; però si voleu dir que es tant coneixedor de les coses del món com instruit en les sagrades, permeteu que no siguem del vostre parer; i amb això no volem negar an aquell sant home ni mica ni gens de l’alabança que s mereix, sinó, al contrari, que, de tant enfondat que està en les coses sobrenaturals, poc ha de tenir inclinació a considerar i penetrar les terrenes.

—Però, ¿no us sembla —reprengué l’Enric— que aquella saviesa més alta ha de fer també apte a un home pera conduir més desapassionadament les coses humanes, i que aquella ignocenta simplicitat ha de saber trobar el bon camí a travers del laberinte dels fets d’aquí baix, millor que no pas aquella saviesa encegada per consideracions d’interès propri i esgarriada i coibida pels innombrables accidents i complicacions que a cada moment sobrevenen? Jo no ho sé, però m sembla com si vegés dos camins pera arribar a la ciència de l’historia humana: l’un, penós i interminable i tot ell fet de marrades: el camí de l’experiència; l’altre, quasi no més d’un salt: el camí de la contemplació interior. El que va per aquell ha de trobar am llargues i complicades operacions lo mateix que l que va per aquest pot veure desseguida, apareixent-se-li la naturalesa de cada fet i de cada cosa en llurs variades i viventes relacions, i comparant-ho fàcilment am tot lo demés, com si fossin figures sobre una taula. Perdoneu-me si us parlo com un noi somniador: sols ha pogut fer-me tant atrevit la confiança en la vostra benevolença i el record del meu mestre, que ja desde un principi me mostrà l segon camí com el seu propri.

—Vos hem de confessar —respongueren els bons marxants— que nosaltres no som pas capaços de seguir el fil de les vostres idees; però ns dóna bo de veure l’estimació am que parleu del vostre excelent mestre i de lo bé que sembla que heu après les lliçons seves. Ens-e sembla que teniu disposició pera esser poeta. Parleu molt corrent de les visions del vostre esperit i no us manca expressió exquisida ni comparacions ben ajustades. I fins us decanteu a lo meravellós, que es l’element dels poetes.

—I no sé pas com pot esser, —digué l’Enric—, perquè he sentit parlar moltes vegades de poetes i dels que canten, però encara no n’he vist mai cap. No m puc afigurar gens com es aquest art i tinc un gran desig de saber-ne alguna cosa; i me sembla que lo que n’entengués seria molt millor que l’idea confosa que ara n tinc. Se parla molt sovint de poesia, i jo encara no n’he arribat a veure, perquè l meu mestre no ha tingut mai lloc d’instruir-me en aquest art. O si alguna cosa men digué, jo no l’he sabuda compendre prou. Però sempre men parlava com d’un art noble que jo m’hi donaria desseguida que l’aprengués; me deia que en el temps antic era molt més extesa i que tot-hom ne sabia més o menys; i que era germana d’altres magnifiques arts passades que s’han perdut.

An això ls marxants digueren:

—És clar que nosaltres mai ens hem capficat gaire en els secrets dels poetes, encara que moltes vegades hem oít llurs cants am plaer. Pot molt ben esser que calgui un cert bon astre pera que un poeta vinga al món; perquè segurament es una cosa admirable aquesta art. És molt diferent de totes les altres, que s deixen compendre més fàcilment. La pintura i la musica s veu desseguida com són fetes, i am treball i paciencia se poden apendre. Els tons ja són en les cordes, i no més cal una certa destresa en moure-les, pera desvetllar-les en un seguit agradable. En la pintura l gran mestre es la natura: ella dóna les figures innombrables i belles, els colors, la llum i les ombres, i amb una mà exercitada, un bon ull i el saber preparar i barrejar els colors, s’imita molt bé l natural. I així s comprèn tant bé l’acció d’aquestes arts i lo agradable de les obres que produeixen. El cant del rossinyol, el brunzir del vent i les belles llums, colors i formes ens plauen perquè ocupen agradablement els nostres sentits; i com que aquests són organisats per la mateixa naturalesa d’on brollen aquelles, es clar que l’imitació artistica ha de plaure-ns. La natura mateixa vol heure l goig de la seva propria essencia artistica, i per això s’ha tornat humana; perquè en els homes ella frueix la magnificència propria i fa ressortir lo bonic i agradable de les coses per sí sol, de tal manera que ella pot trobar-ne l goig variat en tot temps i en tot lloc. Però en la poesia no hi ha res exterior a que agafar-se, ni en ella s fa res am les mans ni am cap instrument; ni ls ulls ni les orelles ne percebeixen res, perquè l’acció propria d’aquesta art misteriosa no consisteix pas merament en el sò de les paraules: es tota interior; i així com les altres arts omplen els nostres sentits exteriors am sensacions agradables, el poeta omple l’interior santuari de la nostra ànima de pensaments nous meravellosament plaents. Ell sab desvetllar com vol aquelles secretes forces en nosaltres, i per medi de les paraules ens fa percebre un bellissim món desconegut. Els temps passats i a venir, figures humanes séns nombre, meravelloses encontrades i fets extraordinaris s’aixequen en nosaltres com eixint de profondes cavernes i ens arrenquen de lo present i conegut. Un sent mots que li són extranys, i, no obstant, sab lo que volen dir. La veu del poeta té una força màgica, i fins les paraules més comunes ressonen en la boca d’ell i arrebaten a l’oient fascinat.

—Am lo que ara m’heu dit, —reprengué l’Enric—, la meva curiositat s’ha tornat ardenta impaciència. Parleu-me de tots els cantadors que hagueu sentit, vos ho prego: no m cansaria mai de sentir parlar de semblants homes. Ara tot de cop me sembla com si en les profonditats de la meva infantesa ja n’hagués sentit parlar, i no m puc recordar absolutament de res més. Però lo que m dieu ho trobo tant clar, tant conegut, i les vostres paraules me donen un plaer tant gran!

—Prou ens recordem am gust —seguiren els marxants— de més d’una bona hora passada a Italia, a França i a Suabia en companyia de cantadors, i ens alegrem molt de que us prengueu tant interès en lo que us anem dient. A més de que, quan se va montanyes a travers com anem ara, la conversa es el doble agradosa i el temps passa que un ni se n’adona. Ben segur que us plaurien molt algunes boniques histories de poetes que nosaltres hem sentit en els nostres viatges. Ara, en quant als cants propriament, poc podem dir-vos-en, perquè l mateix plaer i la ubriaguesa que donen de moment priven molt de que a un li restin en la memòria; i també l seguit d’amohinos del negoci ens en han esborrat molt el record.

En els temps antics tota la naturalesa ha d’haver sigut més plena de vida i de sentit que no pas avui en dia. Forces que ara les besties am prou feines semblen notar i que sols els homes se pot dir que senten i frueixen, movien llavores els cossos inanimats; i així era possible que homes destres ne fessin coses i en traguessin visions que a nosaltres ens-e semblen fabuloses o increibles. En els temps més llunyans i en les terres de l’actual imperi grec, segons ens han contat viatjants que ho han sentit a dir encara entre l baix poble d’aquell país, hi havia hagut poetes que amb el sò meravellós d’extranys instruments havien desvetllat l’oculta vida dels boscos i els esperits amagats en els troncs dels arbres, i d’encontrades desolades i desertes n’havien fet alçar les plantes mortes i brollar els jardins florits; n’havien domesticat els animals feréstecs i tornats socials els homes selvatges, ensenyant-los les arts i els afectes pacífics, convertint en tranquiles corrents els torrents impetuosos, i fins arrencant les pedres a llur immobilitat i fent-les moure en dança cadenciosa. Ells degueren esser també sacerdots i encantadors, llegisladors i metges, perquè fins els essers de les més altes regions foren atrets per llurs arts encisadores i els instruiren en els misteris de l’avenir, i els declararen les proporcions i disposicions naturals de totes les coses i també les virtuts internes i forces curatives de les xifres, de les plantes i de totes les criatures. De llavores deuen venir, segons aquesta llegenda, els variats tons i les simpaties, i l’ordenació de la natura, que abans era tota ella selvatge, desordenada i enemiga. I lo extrany es que, am tot i aquests bells vestigis que ns resten com record del temps d’aquells homes benefactors, s’hagi perdut així l’art llur com aquella delicada sensibilitat de la natura. En aquell temps succeí, entre altres coses, que una vegada un d’aquells poetes, o millor diríem musics, perquè podria molt ben esser que la musica i la poesia fossin una mateixa cosa, i probablement se corresponen com la boca i l’orella, que la boca es sols una orella que s mou i respon —que aquell music, doncs, volgué anar per mar a terra extrangera—. Tenia una riquesa de joiells i coses de molt preu que li havien sigut donades com presents d’agraiment. Trobà un vaixell a la platja i els mariners se li mostraren disposats a portar-lo, per la paga que ls prometé, a la terra ont ell volia anar. Però l brill i la boniquesa dels seus joiells tentaren aviat la cobdicia llur en tanta manera que s van convenir pera apoderar-sen, tirant el viatger al mar i repartint-s’ho després. Així, doncs, quan foren al mig del mar li anaren damunt i li digueren que havia de morir i que ells havien resolt tirar-lo a l’aigua. Ell implorà en gran manera que no l matessin, els oferí ls seus tresors com a rescat i els profetisà gran malhaurança si duien avant llur pensament. Però ni una ni altra cosa arribà a commoure-ls, perquè temeren que ell algun dia declarés la llur malifeta. Quan els vegé tant decidits els pregà que al menys abans de morir li deixessin cantar son darrer cant, i que després ell mateix, amb el seu instrument, que era de fusta, se tiraria al mar davant de tots. Ells sabien prou bé que si arribaven a escoltar el seu cant encisador llur cor en seria ablanit i se sentirien penedits; i llavores determinaren d’otorgar-li certament lo que ls demanava, però tapant-se ells fortament les orelles mentres durés el cant, pera no sentir-ne res i poder am tot sortir-se am la seva. I així succeí. El poeta entonà un bell cant grandiosament patètic. Tot el vaixell ne ressonava amb armonia; ne ressonaven les onades; el sol i les estrelles aparegueren ensems dalt del cel, i de les verdes aigues sorgiren estols de peixos i de monstres marins que dançaven. Sols els mariners restaren enemics, am llurs orelles fortament tapades, esperant impacients la fi del cant. I el cant finà. Llavores el viatger, amb el front asserenat, saltà al fosc abim abraçat al seu meravellós instrument. I tot just havia tocat en les ones resplendentes, que sota d’ell s’alçà l’ample llom d’un monstre agrait que s’allunyà nedant ràpidament am l’admirat cantor al damunt. Al cap de poca estona ja havia arribat a la costa ont aquest volia anar, i el posà suaument entre l joncs de la platja. El poeta endreçà al seu salvador una alegra tonada i se n’anà tot content. Al cap d’algun temps, trobant-se una vegada en la platja tot sol, se queixà dolçament de la pèrdua d’aquells joiells que s’estimava tant com a records d’hores ditxoses i penyores d’amor i agraiment. Encara durava l cant, que vingué sobtosament pel mar el monstre amic braolant alegrament, i tragué de la gola totes aquelles joies, abocant-les a la platja. Els mariners que les havien robades, desseguida que l poeta hagué saltat al mar, havien començat a fer parts; i, tot fent-les, tingueren baralles que s’anaren enconant fins a costar la vida a la major part d’ells; els pocs que restaren no eren prou pera menar el vaixell, que al cap-d’avall s’estrellà en la costa i se n’anà a fons. Els mariners am prou feines pogueren salvar-se, i arribaren a terra amb els vestits destroçats i les mans buides. I així fou com am l’ajuda de l’agrait monstre, que cercà ls joiells per dins del mar, tornaren aquests a mans del seu proprietari.