Tu l noble impuls has despertat en mi

d’entrar del món en l’ànima profonda:

la teva mà, que m pren i que m deixonda,

me fa segur pel tempestós camí.

Al nin has ensenyat el pressentir

enduent-tel per la màgica encontrada;

tu ets l’amorosa entenimentada

que l jove cor promous a un alt sentir.

Què m lliga encara an aquest cos pesant?

La vida, el cor, són teus eternalment;

ton amor, en la terra m va guardant;

per tu en mon art vull viure noblement;

tu, aimada, inspiraràs el meu accent

i vetllaràs tranquila en el meu cant.

En son etern mudar ens es salut

el sant poder del cant en’questa vida;

d’ell en l’eterna pau es benehida;

ell ens banya en eterna joventut;

ell vessa en nostres ulls la plenitut

de la llum que la via ns fa aclarida,

i per l’ànima té, sana o ferida,

meravellosa embriagant virtut.

En la font abundosa jo bevia

i ho trobí tot en aquell beire sol,

i vaig podé alçà l rostre amb alegria;

mon seny suprem dormia en son breçol;

vaig veure com un angel que venia,

i, en sos braços despert, vaig alçà l vol.