CAPÍTOL VII

En Klingsohr era als peus del seu llit a donar-li l bon dia. Ell, tot content, l’abraçà.

—Això no va per vós, —digué l vell Schwaning.

L’Enric mig-rigué i amagà l seu rubor tot abraçant sa mare.

—Us plauria venir a esmorzar am mi a fòra ciutat, a una altura que té molt bona vista? —li digué en Klingsohr—. Fa molt bon dematí i anirem a la fresca. Alça, vestiu-vos. La Matilde ja ens espera.

Com li agraí l’Enric aquest convit! En un instant estigué llest i besà la mà an en Klingsohr amb una gran efusió. Anaren desseguida a trobar la Matilde, que ls donà alegrament el bon dia. Duia un vestit de dematí molt senzill, però com li esqueia! Ella mateixa havia arreglat un cistell am l’esmorzar, que portava penjant d’una mà, i donà l’altra ingènuament a l’Enric. En Klingshor marxà al darrera d’ells, i així travessaren la ciutat, ja tota animada, i arribaren a un puig sobre l riu que tenia molt bona vista i aont hi havia uns arbres molt grossos.

—Moltes vegades m’he delitat —exclamà l’Enric— en les magnificències de la natura i en la pau que dóna l’estar en mig de ses riqueses; però mai havia sentit aquesta plenitut serena i pura de la vida creadora que ara sento. Aquests llunys que s veuen desde aquím sembla que ls toco, i tot el paisatge m fa l’efecte d’una visió interior. Tant immutable que sembla superficialment la natura, i tant diferent que es, segons com se mira! Quina altra cosa es quan la contemplem tenint al costat un esserangelical o un gran esperit, de quan un infeliç sens queixa davant d’ella, quan un pagès ens conta els dols que li causen ses ínclemencies i ens parla de les pluges i mal temps que cal passar abans de que fructifiquin els sembrats! I a vós el dec, mestre estimat, aquest goig d’avui; sí, aquest goig, perquè cap més paraula hi ha més justa pera dir lo que ara sento. Alegria, plaer, encantament, són no més que elements del goig que ls fa valer com en una elevació de la vida. —Dient això l’Enric oprimí la mà de la Matilde contra l seu cor i enfonsà la mirada ardenta en els ulls dolços i expressius d’ella.

—La Natura —respongué en Klingsohr— es pel nostre cor lo mateix que un cos qualsevulga per la llum, que la reté i la descompon en certs colors, produint-se en la seva superfície o en el seu interior una llum que, si es d’igual força que l’espessor del cos, el fa clar i transparent, i, si es major, el fa llumenador d’altres cossos. Aixís es com fins els més espessos poden esser tornats lluminosos i brillants per l’aigua, l’aire o el foc.

—Comprenc lo que voleu dir, mestre. Els homes són com crestalls pel nostre esperit: són la natura feta transparent. Matilde, jo diria que vós sou com un pur i bell safir. Sou clara i transparent com el cel i llenceu una llum suau. I vós, mestre estimat, dieu-me si tinc raó: a mi m sembla que com més compenetrat està un am la natura, menys pot ni vol parlar d’ella.

—Això, segons, —respongué en Klingsohr—; perquè una cosa es la natura pel nostre plaer, pel nostre sentit, i una altra pel nostre enteniment, per les forces directores de les nostres energies. I hem d’anar am molt compte de que l’una no ns faci oblidar l’altra. N’hi ha molts que no coneixen més que l’un aspecte, i l’altre l menyspreen; més els dos poden reunir-se, i llavors es quan se va bé. La llastima es que hi hagi tant pocs homes que sàpiguen moure-s lliure i destrament en llur interior i facin aixís segur, per aquella adequada distinció, l’ús natural i eficaç de les energies del llur cor. Ordinàriament l’un d’aquells aspectes destorba l’altre, i aixís a poc a poc se genera una torpesa que fa que quan l’home, juntant totes les seves forces, vol adreçar-se, comenci en ell una gran lluita i confusió i tot sen vagi vanament a rodar. No m cansaré mai, doncs, d’exhortar al vostre enteniment i als vostres naturals impulsos pera que us esforceu en compendre ben bé com tot se correspon segons unes lleis de relació i dependencia. Perquè no hi ha res més indispensable al poeta que l veure bé la naturalesa de cada assumpte, el coneixement dels medis adequats a cada fi i la presencia d’esperit pera saber escullir destrament l’ocasió i les circumstancies. La inspiració sense l discerniment es inútil i perillosa, i poques meravelles farà l poeta d’allò que l deixi an ell massa meravellat.

—Però, ¿no es indispensable al poeta una fè molt fonda en el domini de l’home sobre l destí?

—Sí, li es certament indispensable, perquè, quan ell pensa madurament en el destí, no l pot imaginar pas d’altra manera; però, quina diferencia d’aquesta serena certitut an aquella angoixosa inseguritat, an aquell cego temor de la superstició! Per això aquell suau calor vital de l’esperit del poeta es lo més diferent que lii hagi de la terrible ardencia d’un cor malalt: aquesta es esteril, aturdidora i passatgera, mentres que, gràcies an aquell calor etern per sí mateix, les formes se destaquen nétes i les relacions més variades se despleguen favorablement. Kli l jove poeta ha d’esser fresc i sobri fins a l’extrem. A la seva melòdica expressió, que es la veritable, li correspon un seny reposat, ample i atent; però quan la tempestat passa i retrona en el cor, i l’atenció s’esvaeix en un tremolor buid de pensaments, lo que s parla es un desvariejar. Nom cansaré de dir-vos-ho: el sentiment pur es com la llum; tranquil i delicat, elàstic i penetrant, poderós i secretament actiu com aquell riquíssim element que s reparteix per sí sol en justa proporció damunt totes les coses, fent-les aparèixer en llur bella varietat; i el poeta es un acer de brill molt pur, sensible com un trencadiç cristall i al mateix temps dur com un diamant.

—Heus-aquí lo que he experimentat algunes vegades, —digué l’Enric—, que en els meus instants de més fonda activitat interior m’he sentit com si diguéssim menys viu que en els altres en que he pogut moure-m lliurement i fer gustós qualsevulga mena de treball. En aquells instants que deia, me sentia penetrat d’una gran agudesa espiritual, i podia fer lo que volia del meu sentit i tractar les idees com coses corporals, girant-les i considerant-les per tots costats. Estant en l’obrador del meu pare, me plavia altres voltes interessar-me en el seu treball i poder ajudar-lo obrant alguna cosa destrament fins deixar-la ben acabada. Aquesta destresa material té un encís fortificador per demés, i la conciencia propria n treu un goig més marcat i durable que no pas d’aquell superflu sentiment d’una sublimitat trascendental i vaga.

—No us cregueu tampoc que jo renegui d’aquesta, —li digué en Klingsohr—, més ha de venir de sí mateixa, sense esser cercada. La seva aparició, quan es rara, es benefactora; però, sovintejada, es fadigosa i enfeblidora. Cal deslliurar-se ben depressa del dolç esllanguiment en que ns deixa, i tornar al treball costós i normal. Això es com aquells delitosos ensomnis del dematí, que sols am gran esforç pot un hom arrencar-se al vaporós ensopiment que donen, si no vol restar sota la llur pressió, que va creixent, i arrocegar tot el dia aquella extenuació malaltiça. L’art de la poesia vol esser menat am molt rigor, perquè si sel pren no més que com una manera de donar-se gust, deixa tot seguit d’esser poesia. Un poeta no s’ha pas d’estar tot el dia ociós caçant imatges i sentiments. És un mal camí aquest. El nostre art demana un cor pur i obert, agilitat en la reflexió i habilitat en el considerar les coses, i esmerçar les nostres facultats en una animada activitat equilibradora i que al mateix temps se torna feconda envers elles. Si m voleu creure a mi, no deixeu passar ni un sol dia sense haver enriquit els vostres coneixements, sense haver adquirit alguna idea útil. La ciutat es rica en arts de tota mena; hi ha, ademés, polítics experimentats i comerciants molt instruits, i se fa molt fàcil el conèixer tota mena d’estaments, tota mena d’oficis, tota mena de necessitats i relacions socials. Jo m complauré en instruir-vos en totes les tècniques del nostre art i en llegir am vós les obres més notables. Al mateix temps podreu assistir a les lliçons que pren la meva filla, i ella mateixa us ensenyarà am molt gust de tocar la guitarra. Cada instrucció us servirà d’ampliació i complement de les altres, i, després d’haver tingut un dia ben ocupat, el tracte de societat i les diversions del vespre i els passeigs i la contemplació de les belleses del camp us donaran un plaer fort i serè cada vegada nou.

—Oh! Quina bella vida m reveleu! —exclamà l’Enric—. Am la vostra guia n veuré ben aviat el noble fi i l’esperança d’assolir-lo ajudat amb el vostre consell.

En Klingsohr l’abraçà molt tendrament. La Matilde ls portà l’esmorzar, i ell li preguntà am veu molt dolça si l voldria per company de les seves lliçons i també per deixeble.

—Voldria esser-ho eternalment, deixeble vostre, —afegí així que en Klingsohr s’apartà un xic d’ells dos.

Ella s’inclinà envers ell, que l’abraçà i li besà la boca suau, i la noia s tornà tota roja. Després s’apartà d’ell sense violència, i am gest ingenu d’infant li donà una rosa, que ell se posà al pit, i començà a desfer la cistella. L’Enric la mirà dolçament encantat, besà la rosa apretant-la contra l seu cor, i tornà al costat den Klingsohr, que mirava cap avall a la ciutat.

—Per quin costat vareu arribar? —li preguntà en Klingsohr.

—Baixàrem per aquell coll, —respongué l’Enric—, i al darrera hi ha l camí per on vinguérem.

—Devieu veure molt belles encontrades.

—Gairebé sempre hem viatjat per uns paisatges que enamoraven de veure.

—I la vostra ciutat té una situació agradosa també?

—Sí: el país es variat, però encara un xic selvatge; hi manca un bon riu, i les corrents d’aigua són com els ulls d’un paisatge.

—La relació que vareu fer-me ahir vespre del vostre viatge va plaure-m molt, i ja vaig conèixer que l’esperit de la poesia us fa bona companyia sempre. Ell va parlar-vos per boca dels vostres companys sense ells saber-ho; perquè aprop d’un poeta tot se torna poesia. La pàtria d’ella, el romàntic Orient, va saludar-vos am sa dolça melancolia; la guerra també va parlar-vos am sa ruda grandesa; i la natura i l’historia se us aparegueren en les figures d’un minaire i d’un solitari.

—I encara us oblideu de lo millor, mestre estimat: de la celestial aparició de l’amor. I sols de vós depèn que aquesta aparició no se m’esvaeixi mai més.

—Què dius an això tu? —féu en Klingsohr, girant-se a la Matilde, que acabava d’acostar-se a ells dos—. Te plauria esser pera sempre més la companya de l’Enric? Lo que tu digues estarà per ben dit.

La Matilde restà un instant com aterrada. Després se llençà als braços del seu pare, mentre l’Enric tremolava d’un goig infinit.

—Però, ell voldrà acompanyar-me eternalment, pare?

—Pregunta-li, —féu aquest, tot commogut. Ella mirà am fonda tendresa a l’Enric, que exclamà:

—La meva eternitat es ja obra teva. —I les llàgrimes li anaren cara avall.

S’abraçaren fortament, i en Klingsohr a tots dos.

—Fills meus, —exclamà—, sigueu-vos fidels fins a la mort. L’amor i la fidelitat faran de la vostra vida una eterna poesia.