CAPÍTOL VI

L’home donat a l’activitat dels negocis del món ha d’apendre aviat de viure. Ha de tenir bona mà pera tot i saber-se avenir a estaments de tota mena; mantenir-se ferm davant de tota mudança i no deixar-se distreure per les novetats que a cada pas se li ofereixen, i acostumar-se, en mig de les més fortes agitacions, a no perdre l dret fil del seu proposit i a seguir-lo sempre am destresa. No ha de rendir-se mai tampoc a l’atractiu d’una quieta contemplació. L’ànima seva no pot contemplar-se a sí mateixa, sinó que constantment ha d’estar dirigida cap enfòra, fent-se llesta servidora, i no res més, de l’inteligencia. Aquests homes són com heroes en mig del terbolí dels fets que ls giren entorn i que ells han de saber dirigir i resoldre. Baix el llur poder tots els atzars esdevenen encadenada historia, i la vida llur es un seguit de casos extranys admirablement enllaçats.

Altra cosa es l’home no vist i quiet, que l seu món es el seu esperit, la seva activitat la contemplació, i la seva vida una lleu imatge de les forces interiors. Cap neguit l’atrau enfòra; una tranquila possessió li es prou, i l’immens espectacle de lo exterior noi tempta a barrejar-s’hi, sinó que lo que hi veu d’important i meravellós sols l’interessa pera aplicar-hi la seva contemplació inspirada. El seu anhel envers l’esperit que anima tot allò l manté a distancia, i aquest esperit es el que li senyala son lloc en el misteri interior d’aquest món, mentres els altres ne revelen l’organisme i sentit exterior i les forces que n brollen. Els grossos esdeveniments multiplicats el pertorbarien. El seu destí es una vida senzilla, i la riquesa dels innombrables aspectes de la vida sols l’ha de conèixer per les referencies que n’hi fan o que troba escrites. No més molt de tant en tant, en el curs de la seva vida, ha de sobrevenir-li un fet que se l’emporti per algun temps en una rauixa d’acció, i això sols pera instruir-lo més bé per experiència sobre la manera d’esser i obrar dels homes actius. En cambi, el seu sentit està prou ocupat am la percepció de tot lo que se li presenta, i que, per poc important que sembli, li mostra la grandesa de la vida sempre rejovenida; i no ha de fer cap pas que no descobreixi per sí mateix alguna nova meravella revelada pel esser i transcendència de lo que se li posa al davant.

Així són els poetes, els homes de guiatge que de tant en tant travessen la nostra estada, renovant arreu la vella i santa dignitat de l’home i dels seus primers déus, dels astres, de la primavera, de l’amor, de la benhaurança, de la feconditat, de la salut i de l’alegria: ells són els que ja en aquest món estan en possessió de la pau eterna i que, incommovibles al torrent de les folles concupiscències, aspiren sols la fragància dels fruits terrenals sense consumir-los ni restar per ells sempre més encadenats a les baixeses del món. Són els hostes lliures que entren trepitjant suaument am peus d’or i que la llur sola presencia sembla que ja ns fa néixer ales a tots. Un poeta, lo mateix que un bon rei, sol deixar endarrera seu rostres clars i alegres, i sols an ell correspon de dret el nom de savi. Si sels compara amb els heroes, se veu que ls cants dels poetes no poques vegades han desvetllat l’heroisme en els cors joves, mentres que mai els fets heroics han atret l’esperit de la poesia sobre cap cor.

La Natura havia fet poeta a l’Enric. Diferentes circumstancies semblaren acoblar-se pera la seva formació, i res encara havia pertorbat la seva activitat interior. Tot lo que veia i sentia era no més com si li anessin alçant baldes i obrint finestres a davant seu. Veia l món anar-se-li mostrant en tota la grandesa i multiplicitat de les seves relacions, però mut encara: l’ànima d’ell, l’expressió, encara no li era desvetllada. Més ja se li acostava un poeta duent una graciosa donzella per la mà pera obrir-li ls llavis trèmols amb el sò del llenguatge matern i am la dolça emoció d’una boca suau, i pera desplegar el senzill acord en infinides melodies.

El viatge s’havia acabat. Era cap al tard quan els viatgers arribaren ben tinguts i alegres a la famosa ciutat d’Augsburg i entraren en els carrers d’altes cases, anant tots esperançats envers la vistosa estada del vell Schwaning. L’Enric ja s’havia agradat molt del país; i el viu brugit de la ciutat i les grans edificacions de pedra li feien altra agradosa sorpresa. Ja s delitava pensant en la seva nova estada. La seva mare també estava molt contenta de veure-s després del llarg i cansat viatge, en la pàtria estimada, i de poder abraçar aviat al seu pare i a les antigues coneixences, presentant-los a l’Enric, i també de poder reposar un xic dels mals-de-cap de portar el pes d’una casa tot donant-se als tranquils records de la seva joventut. I els marxants pensaven refer-se de les incomoditats del viatge am les mil distraccions que allí trobarien al mateix temps que entaularien bons negocis.

Trobaren la casa del vell Schwaning tota iluminada i s’hi sentia una alegra musica.

—¿Que va —digueren els marxants— que l vostre avi està de festa? No podíem pas arribar més al punt. No s quedarà poc parat de veure arribar uns convidats que no sels esperava. Poc s’ho pensa que ara li va a començar de debò la festa.

L’Enric no sabia lo que li passava, i sa mare tots els mals-de-cap eren com se presentaria vestida d’aquella manera. Amdós baixaren de cavall i entraren en aquella casa tant magnifica: a baix no hi vegeren ningú i pujaren amunt de l’ampla escala de caragol. A dalt acudí algú del servei i li digueren que avisés al senyor Schwaning que hi havia uns forasters que volien parlar-li. De primer el servidor hi posà alguna dificultat perquè l’aspecte dels arribats no era pas de lo millor, però al cap-d’avall anà a donar l’avís i desseguida sortí l vell. De moment no ls conegué i els demanà qui eren. La mare de l’Enric va arrencar un plor i, llençant-se als braços del vell, exclamà:

—Ja no coneixeu la vostra filla?, ¡que us porto l noi!

L’home va quedar tot trasportat: l’extrenyé al pit llargament, mentres l’Enric li queia agenollat als peus i li besava la mà tot enternit. L’avi l féu alçar i abraçà a tots dos.

—Entreu, entreu desseguida: tots són amics i coneguts que s’alegraran de debò de veure-us.

La mare de l’Enric s’hi volgué pensar un xic, però no tingué pas temps, perquè l seu pare sels endugué, fent-los entrar en la gran sala, tota iluminada, dient en alta veu a la munió dels convidats, tots d’allò més ben vestits:

—Aquí teniu la meva filla i el meu nét de Eisenach.

Tot-hom girà l cap, acudint entorn; la musica parà de tocar, i el noi i sa mare estaven allí tots confosos i enlluernats, amb els vestits de viatge plens de pols entremig de tot aquell luxe. Els convidats els anaven donant alegrament la bona arribada, i els antics coneguts de la mare la voltaven, fent-li mil preguntes, disputant-se qui fóra l primer en saludar-la i esser-ne reconegut. Aquests eren els de més edat, i mentrestant el jovent se fixava en l’Enric, que no gosava alçar els ulls de terra, davant de tantes cares desconegudes. Son avi l’anà presentant a tot-hom i li preguntà pel seu pare i de com li havia anat el viatge. Llavores la mare s recordà dels marxants, que per delicadesa havien restat al carrer sense baixar de cavall; i ho digué al seu pare, que desseguida ls envià a dir que pugessin. Els cavalls foren menats a l’estable i els homes entraren a la sala. El senyor Schwaning els donà mercès de tot cor per la bona companyia que havien fet a la filla i al nét, i aviat se trobaren coneguts am molts dels presents, que ls saludaren amablement. La senyora volgué rentar-se i mudar-se, i el senyor Schwaning la dugué a la seva propria cambra i també a l’Enric pera que fes lo mateix.

Entre la concurrència, l’Enric s’havia fixat en un home que la figura li semblava igual a la que tot sovint havia trobat al costat de la seva propria en aquell llibre del solitari. El seu noble aspecte l distingia de tots els demés convidats; en sa fesomia hi resplendia un esperit de gravetat serena: el front, obert i bellament arquejat; els ulls, grossos, negres i fortament penetrants; un plec burleta en els llavis alegres, i sobre tot el seu port varonivol i franc, el feien notable i atractiu ensems. Era fortament bastit; els seus moviments, reposats i plens d’expressió, i semblava que allà ont era hi hagués de restar pera sempre més. L’Enric preguntà al seu avi qui era aquell senyor.

—Me plau que t’hi hagis fixat tant aviat, —respongué l vell—; es el poeta Klingsohr, un dels meus millors amics. Un pot estar més orgullós d’esser conegut i amic seu que no pas de l’emperador. Però, alerta amb el cor, noi! Té una filla molt hermosa, i me sembla que la filla podrà més que l pare; me faria molt extrany que no te n’haguessis adonat ja.

L’Enric se tornà roig i digué:

—He vist tantes cares, avi, i hi havia tanta gent! Però sols m’he fixat en el vostre amic.

—Ja s coneix que véns del nord, —respongué Schwaning—, però ja t’espavilarem aquí. Els ulls bonics t’han d’ensenyar a veure-hi.

Un cop llestos de revestir-se, tornaren a entrar a la sala, on mentrestant s’havien fet els preparatius pera l sopar. El senyor Schwaning presentà l’Enric an en Klingsohr, contant-li que l xicot s’havia fixat en ell desseguida i tenia un gran desig de coneixe-l. L’Enric estava tot vergonyós. En Klingsohr li parlà desseguida amigablement sobre l seu viatge i la seva pàtria. Hi havia tanta intimitat en la seva veu que l’Enric desseguida va agafar més cor i conversà amb ell am tot desembraç. Al cap d’una estona tornà l senyor Schwaning portant l’hermosa Matilde.

—Aquí teniu al curt-de-genit del meu nét: sigueu-li amiga, perdonant-li que s’hagi adonat primer del vostre pare que no pas de vós; però la llum dels vostres ulls desvetllarà aviat la seva joventut endormiscada. A la seva terra la primavera hi arriba tard.

L’Enric i la Matilde van tornar-se roigs, i van mirar-se tots admirats. Ella li preguntà, am veu que am prou feines se sentia, si li plavia dançar, i encara ell no havia dit que sí, que la musica començà a tocar un ball. Ell l’invità a la dança am gest silenciós: ella li donà la mà i entraren en el cercle dels balladors. Lo Schwaning i en Klingsohr els observaven. La mare de l’Enric i els marxants se complavien veient lo bé que ballava l minyó i la boniquesa de la seva parella; i la mare ja tenia prou feines en atendre a les seves amigues de la joventut, que li donaven l’enhorabona per la gentilesa del seu fill i lo molt que prometia encara. Mentrestant en Klingsohr deia a lo Schwaning:

—El vostre nét es molt atractiu: se li veu un esperit clar i ínteligent, i se coneix que lo que diu li surt del fons del cor.

—Espero —respongué lo Schwaning— que us serà un bon deixeble. Me sembla que ha nascut poeta: feu’s-el vostre. S’assembla a son pare, però sense esser tant dur. Son pare, quan era jove, demostrava ja molt bones disposicions, més era un xic massa tancat d’idees; que si no hagués estat això ben segur que hauria arribat a esser alguna cosa més que un artista aplicat i correcte.

L’Enric hauria volgut que la dança no s’acabés mai. Sos ulls se posaven am fonda complacencia en les galtes rosades de la seva parella, i els ulls ignocents d’ella no esquivaven pas la mirada. Ella semblava l’esperit mateix del seu pare revestit d’altra graciosa manera, i en sos ulls grans i serens hi havia l’eterna joventut: les nines negres brillaven suaument com estrelles en el cel blau, i, entorn, el nas i el front s’arquejaven am molta gracia. El seu rostre era com un lliri badat al bés del sol ixent, i en la blancor del coll esvelt serpejava la blavor de les venes enllaçant-se bellament entorn del rostre. La seva veu era com un eco llunyà, i la cabellera negra i rullada flotava vaporosament damunt la delicada figura.

Acabada la dança serviren el sopar. Les persones de més anys seien a un costat i el jovent a l’altre: l’Enric al costat de la Matilde, i a l’altre costat d’ella una jova cosina, i davant en Klingsohr. Així com la Matilde parlava poc, la cosina, la Verònica, era molt enraonadora: aviat tingué molta confiança am l’Enric, i en poca estona li féu conèixer tots els presents. Però l’Enric molts moments no la sentia, i de bona gana s’hauria girat més sovint a l’altre costat, a la seva balladora. En Klingsohr interrompé l’enraonament de la Verònica preguntant a l’Enric què era aquella cinta am figures extranyes que duia agafada a l’ermilla, i l’Enric li explicà tot commòs lo d’aquella dòna de l’Orient que li havia donada. La Matilde, de sentir-lo, plorava, i ell també am prou feines podia tenir-se les llàgrimes; i això féu que lliguessin conversa mentres tot-hom enraonava de mil coses i la Verònica reia bromejant amb altres coneguts seus. La Matilde contà a l’Enric moltes coses de l’Hongria, on son pare solia passar molt temps, i també de la vida que s feia a Augsburg. Tot-hom estava molt animat, i la musica, rompent a tocar, acabà d’esvair tota reserva, excitant l’animació en gran manera. Les paneres de flors que hi havia a la taula llençaven agradosa flaira, i entre flors i crestall corria l vi amb ales daurades, isolant am vels de mil colors els convidats de tot lo altro del món. L’Enric sabia per primera vegada lo que era una festa. Mil esperits d’alegria li semblaven voleiar entorn de la taula en invisible acord am l’alegria dels convidats, vivint la mateixa vida i emportats pel mateix goig. El goig de viure s mostrava an ell com un arbre armoniós ple de fruits d’or. El mal era allí desconegut, i a l’Enric li semblava impossible que mai l’anhel humà pogués girar l’esquena an aquell arbre envers els altres perillosos fruits dels arbres del coneixement o de la guerra. Per primera vegada sabia assaborir els menjars i els vins, i els trobava delitosos: un balsero celestial els dava aroma, i en la copa veia guspirejar la resplendor de la vida en la terra. Algunes noies portaven una corona de flors fresques al vell Schwaning, que s’alçà, i, besant-les, digué:

—N’heu de portar una altra al nostre amic Klingsohr, i pera donar-vos-en mercès vos direm dues cançons noves. Heus-aquí la meva.

Féu senyal als músics, i cantà am veu sonora:

Vells i joves se posaren a riure. Les noies, tornant-se roges, reien d’amagat. Desseguida, i entre mil joguineries, fou portada i posada una altra corona an en Klingsohr, però demanant-li un cant més seriós.

—No, —digué ell—; ja m guardaré bé prou de parlar tant lleugerament dels secrets del vostre cor. Digueu vosaltres mateixes quina mena de cant voleu.

—De tot menys de l’amor, —respongueren les noies.

—Un cant del vi, si us sembla.

I en Klingsohr cantà així:

—Oh! Això no val! —exclamaren les noies.

El senyor Schwaning reia. Elles s’hi resistien, però no ls va valdré: hagueren d’oferir els llavis al bés del poeta. L’Enric el trobà molt bé aquest privilegi dels poetes, i aixís hauria volgut dir-ho; però, davant de la seva veína tant serioseta, sen va donar vergonya. La Verònica, que era de les que havien anat a dur les corones, quan tornà a son lloc, tota joiosa digué a l’Enric:

—Veritat que dóna bo d’esser poeta?

El minyó no va gosar aprofitar-se d’aquesta pregunta. En el seu cor lluitaven l’alegra animació del moment i la gravetat del primer amor; i com que l’esbojarrada de la Verònica s posà a bromejar desseguida amb altres, no fou pas aquella animació la vencedora.

La Matilde li digué que ella tocava la guitarra.

—Ai! —digué l’Enric—. Jo n pogués apendre de vós. Sempre he tingut ganes de saber-ne.

—El meu pare me n’ensenyà, —digué ella tornant-se roja—; la toca meravellosament.

—Més jo crec —respongué l’Enric— que am vós jo n’apendria més depressa. Vós deveu cantar delitosament.

—Oh l Pot ser us ho penseu, no més.

—Com no m’ho haig de pensar si l vostre parlar ja es un cant i tota la vostra figura anuncia una armonia celestial?

La Matilde callà. Son pare començà a enraonar am l’Enric, que mostrà gran animació en la conversa. Els que eren a vora d’ells i els escolta-ven estaven molt admirats de l’eloqüència de aquell jovenet i de lo ple d’idees que estava. La Matilde l mirava am reposada atenció i semblava plaure-li l seu discurs, que iluminava l rostre d’ell am la llum d’una gran expressió, fent-li brillar molt els ulls. Ell, de tant en tant, tot enraonant, se girava envers la noia, que restava tota admirada de l’expressió de la seva cara. Amb el calor de la conversa, ell, d’esma, li agafà la mà i la servà en les seves. Aixís es que ella a moltes de les coses que ell deia nos podia estar de donar-li la raó apretant-li la mà lleugerament. En Klingsohr estava entusiasmat amb aquell jove i l’anava atraient a que dongués tot el seu cor pels llavis.

A l’ultim tot-hom s’alçà, barrejant-se ls uns amb els altres. L’Enric havia restat al costat de la Matilde tots dos sols, i ningú se n’adonava. Ell li prengué la mà i li besà suament; ella li abandonà i el mirà amb una afecció inefable; i ell, sense poder-se contenir, s’inclinà vers ella i li besà ls llavis: la noia, sorpresa i sense saber lo que s feia, li retornà ardentment el bés. —Oh Matilde!—. Oh Enric! —fou tot lo que pogueren dir-se. Després ella li extrenyé la mà i se n’anà am l’altra gent. A l’Enric li semblava que era al cel. La seva mare se li acostà, i ell l’acullí am gran expansió de tendresa.

—Oi que hem fet bé de venir a Augsburg? —li digué ella—. Oi que t plau?

—Ai! Mare, —respongué ell—, mai m’ho hauria imaginat tant!

Lo demés de la vetlla s passà am tota l’alegria. La gent d’edat jugaven, enraonaven o miraven el ball dels joves. La musica onejava com una mar de plaer, emportant-sen al jovent tot animat. L’Enric sentia per primera vegada l dolç anunciar-se de l’amor i del plaer ensems. També la Matilde s deixava anar a la corrent delitosa, i el seu dolç abandonar-se a l’amor naixent am prou feines se dissimulava sota un lleugerissim vel; i el vell Schwaning se divertia veient començar la mutual inclinació.

En Klingsohr, que ja s’havia afectat per l’Enric, se complavia en el seu enterniment; i els altres joves i noies se n’adonaren tot seguit, i ja feien la rialleta de la seriosa Matilde i el jove turingi, sense dissimular lo que ls plavia l no haver de témer ja que l’amiga s’adonés de les amoretes d’altri.

Era molt tard de la nit quan la reunió s desféu. «Ha sigut la primera i unica festa de la meva vida, —se deia a sí mateix l’Enric al trobar-se sol després que sa mare, cansada, se n’anà a dormir—. Me sento igual que quan en aquell somni vaig veure la flor blava. Quina relació deu haver-hi entre la Matilde i aquella flor? Aquell rostre que s’inclinava a mi desde l calzer era l rostre celestial de la Matilde; i també m recordo d’haver-lo vist en el llibre del solitari. Però, com es que allí no m commogué l cor com ara? Oh! Eila es l’esperit del cant encarnat, es la veritable filla del seu pare, i se resoldrà en musica dins de la meva ànima: ella serà l’ànima de la meva ànima, la que servarà en mi l foc sagrat. Oh! Quina eterna fidelitat sento en mi! Jo sols he nascut pera adorar-la, pera servir-la eternalment, pera pensar sempre en ella i no sentir sinó per ella. Pera contemplar-la i adorar-la cal un esser constant, indivís, i jo soc el benhaurat que l meu esser serà l’espill del seu. No ha sigut pas una casualitat l’haver-la trobada a la fi del meu viatge, i que una tant bella festa hagi envoltat aquest suprem instant de la meva vida. No podia pas esser d’altra manera, perquè en presencia d’ella tot ha d’esser solemne».

L’Enric anà a la finestra. El chor dels astres brillava en la fosquedat del cel, i a l’orient una blanca resplendor anunciava l dia. I l’Enric, tot encisat, exclamà: «A vosaltres, astres eterns, viatgers silenciosos, prenc per testimonis del meu sagrat jurament: vull viure per la Matilde, i una fidelitat eterna lligarà l meu cor al seu. També en mi apunta l’alba d’un dia etern. La nit es passada, i jo encenc en mi mateix un sol ixent, un foc sagrat que no s’apagarà mai més».

De commogut que estava no s’adormí fins molt enllà de la matinada. Els pensaments que omplien el seu esperit se condensaren en somnis meravellosos. Veia un gran riu blau i profon brillar en un pla molt verd: damunt la llisa corrent lliscava una barca. La Matilde hi remava. Portava una corona al front, cantava un cant senzill, i mirava an ell a dalt am dolça melancolia. Ell se sentia l cor oprimit i no sabia per què. El cel era serè, l’aigua tranquila. El rostre celestial se reflectava en l’ona. Tot-d’una la barca començà a giravoltar. Ell cridà an ella angoixosament. Ella, somrienta, deixà ls rems: la barca seguia giravoltant sempre; i ell, corprès d’una gran ansia, se llençà a la corrent, però no hi podia res: l’ona se l’enduia. Mentres ella li senyalava com si volgués dir-li alguna cosa, la barca començava a fer aigua; més la noia somreia amb expressió inefable i mirava serenament a dintre del remolí, que, tot plegat, va engolir-la. Un vent molt lleu corregué damunt les ones, que tot seguit tornaren a esser tranquiles i lluentes com abans. Llavores an ell el gran dolor li féu perdre l sentit: el seu cor s’aturà; quan tornà en sí va trobar-se en terra. L’aigua l devia haver dut enllà, perquè era en una terra extranya i no sabia lo que ii havia passat. Sense sentir ni pensar res, se n’anà terra endintre. Se trobava acabat a més no poder. Vegé una fontanella rajant d’un puig amb un sò pur com d’una campaneta. Ne prengué aigua i s’humitejà ls llavis secs. Allò terrible que li havia passat restà endarrera d’ell com un mal somni. Caminant caminant, les flors i els arbres li parlaven, i això li semblava natural, i s’hi delitava. Llavores tornà a sentir aquell cant tant senzill, i l’anava seguint amb el pensament. De sobte algú l’aturà estirant-lo pel vestit, i una veu coneguda digué: «—Enric meu!», Ell se girà i la Matilde l’enllaçà en sos braços. «Per què fuges de mi, ànima meva?— li digué pantejant. —Am prou feines he pogut atrapar-le». L’Enric plorà i l’abraçà fortament. «—Ont es el riu?», exclamà ell entre plors. «—No veus les seves ones damunt nostre?». Ell alçà ls ulls i vegé l riu blau que corria suaument sobre l cap d’ella. «—On som, Matilde meva?». «—A casals nostres pares». «—I sempre estarem junts?» «— Sí, sempre, per sempre», digué ella oprimint-li ls llavis amb els seus i enllaçant-lo tant fortament com si ja no haguessin de poder separar-se mai més. I ella li digué a la boca una paraula misteriosa i gran que tota la vida d’ell ne retrunyí. I al voler repetir-la… el seu avi va cridar-lo i es trobà despert, i hauria donat tota la seva vida pera recordar-se d’aquella paraula.