CAPÍTOL IX

Al vespre hi havia alguns convidats. L’avi begué a la salut dels promesos i oferí amanir-los unes belles bodes ben aviat.

—Què sen treu de passar temps? —deia—. «Bodes aviat, amor de durada». I sempre ho he vist així: els casaments fets de prompte són els que van millor. Quan se fan al cap d’anys no tenen pas aquell fervor de la joventut, perquè els anys de la joventut que s passen plegats són un llaç que res el destrueix: els records són el més fort fonament de l’amor.

Després de sopar arribaren encara més gent i l’Enric demanà al seu nou pare que contés la rondalla que li havia promès. En Klingsohr digué a tota la companyia:

—He promès a l’Enric contar una rondalla, i, si us ha de plaure sentir-la, ja estic a punt.

—Enric, has tingut molt bon pensament, —digué l vell Schwaning—, perquè ja feia temps que no li sentíem contar res.

I tot-hom s’acoblà a la vora del foc. L’Enric s’assegué al costat de la Matilde, passant-li l braç entorn de la cintura, i en Klingsohr començà:

«—Ferro, el vell heroe, baté en son escut, i el ressò s’extengué pels carrerons obscurs. La senyal fou tres vegades repetida. Les altes finestres del palau començaren a acolorir-se vivament, iluminades per dintre, les figures dels vidres a moure-s, l més se movien com més forta era la vermellor, que ja començava a iluminar els carrerons. Les espesses pilastres i els murs també anaven fent-se lluminosos, fins que prengueren una resplendor d’un color blau-lletós molt pur, que jugava amb altres colors suaus. Tota l’encontrada s feia ja visible, i el reflecte de les figures, el tumulte de les piques, espases, escuts i elms de la gent que de tots costats s’inclinaven entorn d’algunes corones que de tant en tant aquí i allà apareixien, i que a voltes desapareixien fent lloc a una senzilla corona de verd fullatge que restava en mitg de l’ampla rodona que a l’entorn d’ella s tancava, tot això s’espiliava en el mar immòbil que voltava la montanya en la que la ciutat era asseguda; i fins la carena de la serra que anava lluny enllà vorejant el mar, quedava revestida d’una resplendor suau. No s percebia ben bé res; però se sentia un retrò meravellós com si pugés d’un enorme i llunyà obrador. Més la ciutat resplendia ben clara. Els seus murs, llisos i transparents, brillaven bellament radiants, mostrant les seves hermoses proporcions i el nóble estil de tots els seus edificis. En totes les finestres s’hi veien graciosos gerros d’argila rublerts de flors crestallines i nevades campanetes que guspirejaven enciserament. Però lo més bell era l jardí en la gran plaça davant del palau, tot ell d’arbres d’or i plata i plantes de crestall, carregats de flors i fruits de pedres precioses de tots colors. La varietat de formes gracioses i la vivesa de llum i de colors ne feien una vista esplendorosa, i encara més per l’altissim brollador que al mig s’alçava crestallisat i immòbil.

»El vell heroe passava lentament per davant de la porta del palau, quan una veu el cridà a dintre. Ell empenyé la porta, que s’obri amb un musical ressò, i entrà a la sala. Tenia l’escut alçat davant dels ulls. “—No has descobert res encara?” li digué la bella filla d’Artur am veu de plany. Ella s’estava recolzada en coixins de seda, asseguda en un trono finament treballat d’un gran crestall de sofre, mentres les seves donzelles li fregaven cuidadosament el cos, que semblava fet de llet i porpra foses. Sota les mans de les donzelles rajava, escampant-se per tots costats, la llum brillanta que iluminava tant meravellosament el palau. Per tota la sala corria un aire carregat d’aromes. L’heroe callava. “Deixa-m tocar el teu escut”, li digué ella suament. Ell s’acostà al trono petjant la riquíssima catifa. Ella li agafà la mà, apretant-la tendrament al seu pit celestial, i tocà l’escut. Tota l’armadura ressonà i una misteriosa força penetrà l cos de l’heroe. Sos ulls llampegaren i se li sentí batre el cor sota la cuiraça. La bella Freia (Desig) s’asserenà, i la llum que d’ella rajava fou més ardent. Un hermosissim aucell que s’estava al respatller del trono cridà: “—Vel Rei!”. Les donzelles tiraren damunt la princesa un mantell blau que la cobri fins al coll. L’heroe abaixà l’escut i guaità dalt a la cupola, aont hi anaven a parar, serpejant, dues amples escales, d’amdós costats de la sala. Una musica suau precedí l rei, que aviat aparegué a dalt en la cupola am gran acompanyament i davallà per l’escala. El bell aucell desplegà les ales brillants, se mogué un xic i cantà, com si cantés am mil veus, aquesta cançó al rei:

»El rei abraçà tendrement la seva filla. Els esperits astrals se posaren entorn del trono, i l’heroe prengué un lloc en el rengle. Innombrable multitut d’estels ompliren la sala, agropant-se graciosament. Les serventes portaren una taula i una caixeta plena de fulls, coberts de signes sagrats de pregon sentit, formant constelacions. El rei besà devotament aquells fulls, els barrejà cuidadosament i n’allargà alguns a la seva filla, retenint els altres. La primera avançà envers la taula, on posà aquells fulls, i el rei mirà ls seus atentament abans de posar-los-hi també. De tant en tant semblava atret a escullir-ne un o altre; i tot sovint se li coneixia lo content que estava d’haver encertat a formar amb ells una bella harmonia de signes i figures. Desde que l joc començà s vegé l gros interès que tots els presents hi prenien, i am llurs gestes denotaven com si cada hu tingués en les mans un invisible instrument amb el qual treballés am molt afany. Tot plegat se sentí en l’aire una musica suau, però molt penetranta, que semblava produir-se per la misteriosa dança que entre ells teixien els estels que en la sala hi havia i per tots els extranys moviments dels que en ella s trobaven. Els estels se gronxaven tant aviat a poc a poc, tant aviat depressa, en direccions sempre variades, i al compàs de la musica se combinaven, formant bellament les mateixes figures del joc del rei. La musica cambiava també segons elles; però, per extranys i sobtats que fossin els cambis, semblaven tots enllaçats per un sol tema de gran simplicitat. La dança dels estels seguia les figures del joc amb una lleugeresa increible. Tant aviat se barrejaven totes en combinacions molt complicades, com s’ordenaven en una sola figura molt senzilla. Tant aviat tota la munió s tornava un polsim guspirejant com un raig de sol, tant aviat s’apinyaven en petits cèrcols o altres dibuixos que s’anaven aixamplant aixamplant fins a formar una figura grandiosa que imposava. Mentrestant les figures de color de les finestres s’estaven quietes; però l bell aucell movia sense parar el seu hermós plomall de mil maneres.

»El vell heroe s’havia anat afanyant en l’invisible tasca, quan de sobte l rei, tot ple d’alegria, cridà:

»—Tot va bé, Ferro, llença ta espasa al món, pera que tot-hom sàpiga ont es la pau. L’heroe arrencà de l’espasa, la posà de punta al cel i després la tirà per la finestra oberta sobre la ciutat i el mar crestalli. L’espasa travessà l’espai com un cometa i semblà anar-se a trencar en mil bocins al cim de la serra, donant un bell sò i desfent-se en un ruixat de guspires brillantes.

»En aquell temps Eros, el bell nin, estava dolçament endormiscat en son breçol, mentres Ginnistan (la Fantasia), la seva dida, el breçava, tot donant el pit a Fabula, sa germana de llet; havia extès son virolat mocador del coll damunt del breçol, perquè la resplendor de la llum viva que l’escriptor (Raó freda) s’havia posat al davant, no inquietés al nin. L’escriptor escrivia séns parar, donant no més de tant en tant una ullada malhumorada als infants i fent molt mala cara a la dida, que li somreia bondadosament i callava. El pare dels nins (el Seny) entrava i sortia, contemplant-los cada vegada i saludant a Ginnistan am gest amigable; i sempre tenia quelcom que dir a l’escriptor, que entenia prou lo que li deia, i quan ho havia escrit ho ensenyava a una dòna noble, divina, que s’estava recolzada en un altar ont hi havia una copa fosca amb aigua clara (la Veritat), que ella mirava serena i riallera. Cada vegada hi ficava els fulls escrits, i quan al treure-ls veia que quelcom de l’escriptura hi havia restat tornant-se brillant, retornava l full a l’escriptor, que l servava en un llibre molt gran, però tot sovint mostrava fort disgust veient quel seu treball havia sigut en va i que l’aigua ho havia esborrat tot. La dama se girava de tant en tant vers Ginnistan i els nins, mullava ls dits en la copa i els esquitxava; i quan les gotes tocaven a la dida o al nin, o bé al breçol, se vaporisaven en blaves fumeroles, formant mil extranyes imatges que s’anaven caragolant i cambiant seguidament. I si una d’aquelles gotes tocava casualment a l’escriptor, queien desseguida una munió de xifres i figures geomètriques, que ell afanyosament prenia en un fil i se les penjava com un collaret al seu coll magre. La mare del nin (Cor), que era la gracia en persona, entrava tot sovint. Semblava estar molt enfeinada, i cada vegada s’enduia alguna cosa, i quan l’escriptor, que ja sen malfiava, ho veia, l’anava seguint am mirada recelosa i començava a renyar-la llargament; però ningú n feia cas: tots semblaven acostumats an aquelles prèdiques inútils. A voltes la mare donava l pit per alguns moments a la petita Fabula; però tot seguit la deixava com si a fòra la cridessin, i Ginnistan tornava a pendre la criatura, que semblava mamar més de gust d’ella. Tot plegat entrà l pare portant una barreta de ferro molt fina que havia trobat en el pati. L’escriptor, al veure-la, la féu voltar ràpidament, i aviat conseguí que, penjada d’un fil lligat al mig d’ella, senyalés el nord. Després Ginnistan l’agafà, va torce-la forcejant, bufà en ella, i li féu pendre la forma d’una serp que tot seguit se mossegà la cua. L’escriptor se cançà aviat de mirar-la, i escrigué tot allò, extenent-se minuciosament sobre l’utilitat que podia tenir aquella invenció. Però, que malhumorat restà al veure que l seu escrit no resistia la prova de l’aigua i que l full sortia de la copa tot blanc, sense rastre de lo escrit! La dida seguia jugant am la vareta, i casualment tocà amb ella l breçol. El nin començà a desvetllar-se, se tragué l cobrellit del damunt, i, posant la mà davant del llum, allargà l’altra vers la serp. Així que la tocà féu un salt tant fort, llençant-se fòra del breçol, que la dida s’espantà, i l’escriptor, de l’esfereiment, per poc no cau de la cadira; més el nin restà dret al mig de la cambra, cobert sols de sa llarga i daurada cabellera, mirant am gran alegria aquella joguina que tenia a les mans orientada al nort, i que semblava commoure-l tot ell fortament per dintre: sel veia créixer.

»—Sofia, —digué am veu enternidora a la dama—, deixa-m beure de la copa!

»Ella li donà la copa sense pensar-hi un moment: ell no s cançava de beure, però la copa sempre semblava igualment plena. A l’ultim la retornà a la majestuosa dama, a la que abraçà de tot cor. També acaricià a Ginnistan, li va demanar el mocador virolat i sel lligà am molta traça a la cintura. Llavores se posà a braç la petita Fabula, que demostrava complaure-s’hi en gran manera, i començà a xerrotejar. Ginnistan tenia un gran desfici: tota encisera i emprenedora, apretava l seu cos al d’Eros am l’intimitat d’una promesa. Dient-li unes paraules a l’orella, se l’endugué cap a la porta; però Sofia li adreçà un gest sever i li senyalà la serp. Llavores entrà la mare, i el noi hi corregué desseguida, donant-li la benvinguda am moltes llàgrimes. L’escriptor se n’havia anat fet una fúria. Entrà l pare, i, veient la mare i el noi acariciant-se, anà per darrera d’ells a l’encisadora Ginnistan i li va fer un petó. Sofia sen pujà escala amunt. La petita Fabula prengué la ploma de l’escriptor i començà a escriure. La mare i el fil l estaven enfondats en una conversa a l’orella, i el pare se n’anà de puntetes am Ginnistan a una altra cambra pera refer-se en els braços d’ella del treball del dia.

»Després d’una bona estona tornà Sofia, entrà l’escriptor, i el pare sortí de la cambra i se n’anà als seus quefers. Ginnistan vingué tota encesa de galtes. L’escriptor tragué la petita Fabula de prop la taula amb uns grans renys, i li calgué una bona estona pera posar en ordre les seves coses. Allargà a Sofia ls fulls Fabula havia escrit pera quels hi tornés a deixar ben blancs, i quan Sofia ls hi donà, després de mullar-los en la copa, am tot lo escrit intacte i brillant, se mostrà molt contrariat. Fabula s’acostà a sa mare, que se la posà al pit, endreçà la cambra, obri la finestra pera orejar-la am l’aire fresc, i començà a preparar la taula pera un gran convit. Per la finestra s veien hermosos paisatges i un cel serè extès damunt la terra. A fora l pati l pare estava molt enfeinat: quan se cançà, alçà ls ulls a la finestra on s’estava Ginnistan, tirant-li lleminedures. La mare i el fill sortiren pera ajudar a preparar lo que havien acordat. L’escriptor anava movent la ploma i feia una ganyota sempre que li calia preguntar quelcom a Ginnistan, que tenia molt bona memòria i retenia tot lo que havia percebut. Aviat entrà Eros cobert amb una bella armadura, damunt de la qual s’hi havia posat a tall de banda l mocador de Ginnistan, i demanà consell a Sofia de quan i com havia d’empendre l viatge. L’escriptor s’hi volgué ficar desseguida, proposant un plan molt per peces menudes; però ningú se l’escoltà poc ni molt.

»—Pots marxar desseguida, —digué Sofia—. Ginnistan t’acompanyarà. Sab prou els camins i es per tot ben coneguda. Pendrà la figura de la teva mare pera no induir-te en temptació. Quan trobis el rei pensa en mi, i llavores vindré a ajudar-te.

»La mare i Ginnistan barataren les figures, i això semblà complaure molt al pare. L’escriptor s’alegrà de la partida, sobre tot quan Ginnistan, al pendre comiat, li donà l seu llibre de memòries, on s’anava apuntant tot lo que succeïa a la casa. Sols la petita Fabula li restava com una brossa a l’ull, i pera esser del tot tranquil i ditxós no hauria desitjat sinó que ella fos també de la partida. Sofia benehí ls viatgers agenollats davant d’ella, i els donà un vas ple de l’aigua de la copa. La mare estava molt trastornada: la petita Fabula hauria volgut marxar amb els altres, i el pare estava massa enfeinat fóra casa pera poder pendre part en tot allò. Quan marxaren ja era nit i la lluna estava alta en el cel.

»—Estimat Eros, —digué Ginnistan—, hem d’anar depressa, pera poder-nos arribar fins a casal meu pare (la Lluna), que fa molt temps que no m’ha vist, tant que m’ha anat cercant sempre per la terra arreu. No veus quina cara que fa tant esblaimada de lo ques consum? Tu donaràs testimoni de qui soc jo, pera que m conegui en aquesta figura manllevada.

»Eros estava tot commogut de veure aquell enterniment. A l’ultim el vell, sobreposant-se a la gran emoció, el saludà. Després prengué un gros corn i hi bufà am totes les seves forces. El toc poderós ressonà pel vell burg. Les torres punxagudes rematades per boles brillantes i les negres teulades vacilaren. De tot arreu acudiren els servents, que am llurs extranyes figures i vestits alegraren a Ginnistan i no espantaren pas al valent Eros. Ginnistan saludà als seus antics coneguts, que li apareixien tots am noves forces i en tota l’ufana de llur naturalesa. Al monstruós esperit de la plena mar seguia l’esperit suau de la baixa mar. Els vells Huracans jeien damunt del pit palpitant de l’ardent i apassionat Terratrèmol. Els finíssims ruixats se giraven envers l’Arc dels set colors, que ara, allunyat del sol, estava tot esblaimat. El Tro feréstec roncava irat de les follies dels Llamps darrera de les piles de núvols, que am llurs encisos entretenien an els foguejants jovenets. Les dues germanes Dematí i Tarda tingueren especialment una gran alegria veient els dos arribats, i, abraçant-los, ploraven dolçament. L’espectacle d’aquella cort era quelcom de meravellós. El veli rei no s cansava de mirar i remirar la seva filla, que s trobava tota ditxosa de veure-s a casa del seu pare i tornava a contemplar-ne delitosament les meravelles que tant conegudes li eren. I encara s’alegrà més quan son pare li donà les claus del Tresor, am llicencia de fer veure a Eros quelcom que l’entretingués fins a l’hora de la marxa.

»El Tresor era un gran jardí d’una riquesa i d’una hermosura que no poden pas explicar-se. Entremig d’uns arbres monstruosos hi havia castells fantàstics d’una construcció extranyissima; i si l’un semblava bonic, l’altre més. Immensos ramats d’ovelles de llanes d’or o de plata o de color de rosa pasturaven escampades; i se veien travessar entre ls arbres besties molt singulars. Imatges bellissimes posades ací i allà, i carruatges molt extranys que a cada punt passaven, no deixaven un moment l’atenció en vaga. El terrer era cobert de flors de tots colors. Dintre ls palaus hi havia armadures de tota mena; el trespol, cobert de vistoses catifes, i arreu cortinatges, gerros, vasos i mobles de gran riquesa i abundancia que no hi havia prou ulls pera mirar-los. En una altura vegeren un romàntic paisatge sembrat de ciutats i burgs, temples i sepultures, que tenia ensems la gentilesa de les planures habitades i l’imposant encís de les solituts i de les feréstegues encontrades montanyoses, oferint una armonica barreja de bells colors. En els cims de les montanyes brillaven els vels lluminosos de les neus acolorides, i en la plana reia una fresca verdor. En l’horitzó lluíen tots els tons del blau, i damunt del mar, més fosc, voleiaven les virolades banderoles d’una flota nombrosa. Allí al fons se veia un naufragi, i més avant un alegre dinar de pagesos en el camp; a un costat, l’erupció d’un volcà bellament terrible, la devastació d’un terratrèmol, i aprop mateix una parella amorosa besant-se dolçament a l’ombra d’uns grans arbres. Més avall, una batalla furiosa, i a sota mateix un teatre ple de mascares que feien riure. A un altre costat, allà a la vora, el llit de morts d’una joveneta que l’aimant desconsolat volia retenir en sos braços, davant dels pares tots plorosos; i al fons, una mare amorosa am l’infant al pit, uns angelets asseguts als peus i uns altres guaitant-la desde dalt per entremig de les branques. Totes aquestes escenes anaven mudant seguidament, fins que confluiren en un sol espectacle grandiós i ple de misteri. El cel i la terra estaven tots revolts, desencadenant-s’hi terrors de tota mena. Una poderosa veu cridà: “A les armes!”. Un horrible exèrcit de calaveres am banderes negres baixà com un torrent de les obscures montanyes i assaltà a la vida que s desplegava en estols jovenils per la plana serena, tota en festa i desprevinguda. Sobrevingué un tumulte espantós: la terra tremolava, bramulava la tempesta, i una paorosa lluminària travessava les tenebres. L’exèrcit d’espectres, amb una gran crudeltat, destroçava ls cossos suaus dels vivents. S’alçaren les flamarades d’una grossa foguera i els fills de la vida hi foren devorats en mig d’una cridòria udolant que esgarrifava. Tot plegat, del munt de cendres negroses, brollà com un torrent de llum blavosa que saltà per tots costats. Els espectres volien contenir-lo, però l torrent creixia per moments, anegant a tota la mala niçaga. Aviat tots aquells horrors foren engolits. El cel i la terra romperen en una musica dolça, dolça. Una flor de bellesa meravellosa surava brillant per les ones suaus. Un arc lluminós s’extengué al damunt, i a l’un costat i a l’altre d’ell hi aparegue i en unes figures celestials assegudes en tronos magnífics. Al cim aparegué Sofia, am la copa a la mà, al costat d’un home majestuós que portava una corona de roure entorn dels cabells, i per ceptre una pacifica palma a la mà dreta. Una fulla de lliri s’inclinava damunt la flor de les aigües, i sobre d’ella s’estava asseguda la petita Fabula cantant dolces cançons al sò de l’arpa; i en el calzer de la flor hi havia Eros mateix inclinat vers una bonica donzella endormiscada que l tenia fortament abraçat. Entorn o’amdós s’enfilà una garlanda de poncelles, i aixís ells semblaren transformats de cintura en amunt en una flor molt gran.

»Eros donà grans mercès a Ginnistan tot encantat. Va abraçar-la tendrament i es besaren. Cansat com estava del camí i de tantes coses que havia vist, desitjà l repòs. Ginnistan, que se sentia molt afectada al bell jovenet, se guardà prou d’esmentar la beguda que Sofia li havia donat. Va conduir-lo a un bany retret. Li tragué l’armadura i ella s posà una roba de nit que la feia tota nova i seductora. Eros se submergí en l’aigua perillosa i en reeixí com ubriagat. Ginnistan l’aixugà i fregà sos membres forts i en tensió de jovenil energia. Ell pensà am gran ardencia en l’estimada i abraçà a l’encisera Ginnistan en dolç desvari. Oblidat de tota altra cosa, s’abandonà a l’impuls impetuós, i, després del ple goig de voluptat, va adormir-se en el pit hermós de la companya.

»Mentrestant a la casa hi havia passat quelcom ben trist de nou. L’escriptor havia embolicat tot el servei en una tremenda conjura. Dolent com era, ja feia temps que cercava ocasió de treure-s el jou del coll i apoderar-se del govern de la casa, i ara trobà aquesta ocasió. De primer s’apoderà de la mare, la lligà am cadenes, i posà l pare a pa i aigua. La petita Fabula sentia un gran soroll a la cambra: s’entaforà darrera l’altar i, notant que al fons hi havia una porta secreta, l’obrí tot seguit i trobà una escala que anava a baix. Tancà la porta darrera seu i baixà l’escala a les fosques. L’escriptor se llençà cap allí impetuosament pera venjar-se de Fabula i apoderar-se de Sofia; però ja no les trobà. La copa tampoc era a l’altar; i, tot irat, destruí l’altar en mil miques, sense descobrir perxò l’escala secreta.

»La petita Fabula anà baixant bona estona fins que va sortir a una mena de plaça decorada tot voltant amb una bella columnada, i tancada per una gran porta. Totes les figures hi eren fosques. L’aire era com fet d’ombres monstruoses, i en el cel s’hi veia un cos negre radiant. Totes les coses s’hi distingien bé perquè cada figura tenia com una reverberació negra i projectava darrera seu una resplendor: la llum i l’ombra semblaven allí haver baratat d’ofici. Fabula s’alegrà de trobar-se en un món tant nou, i ho mirava tot am curiositat d’infant. A l’ultim se n’anà cap a la porta, i davant d’ella, en un pedestal macís, vegé una hermosa Esfinx.

»—Què cerques? —preguntà l’Esfinx.

»—Lo que es meu, —respongué Fabula.

»—D’on vens?

»—Del temps antic.

»—Ets encara un infant.

»—I ho seré sempre.

»—Qui t mantindrà així?

»—M’hi mantinc jo tota sola. ¿I mes germanes on són?

»—Per tot i en lloc.

»—Me coneixes?

»—Encara no. Aont es l’amor?

»—A l’imaginació.

»—I Sofia?

»L’Esfinx murmurà quelcom incomprensible i féu soroll am les ales.

»—Sofia i Amor! —exclamà Fabula triomfalment i passà la porta.

»Entrà a la caverna enorme i anà alegrament vers les velles germanes (les Parques), que en la nit miserable que llençava la negra llum de la llàntia feien llur treball misteriós. No semblà que s’adonessin de la petita intrusa que s’afanyava entorn d’elles acaricianta. A l’ultim una d’elles, am veu enrogallada i mirant de travers, cascatejà:

»—Què vols per aquí, vagabonda? Qui t’ha deixat entrar? Els teus saltirons d’infant inquieten la tranquila flama. L’oli crema en va. Vols seure d’una vegada i posar-te a fer alguna cosa?

»—Bella cosina, —digué Fabula—, vagabondejar tant se m’endóna. La vostra portera m’ha fet riure. Jo crec que de bona gana se m’hauria menjat a festes; però ja devia haver menjat massa i no podia alçar-se. Deixeu-me asseure davant de la porta, i doneu-me alguna cosa a filar, perquè aquí no m’hi veig prou; i filant me caldrà cantar i xerrotejar, i això podria torbar-vos en els vostres austers pensaments.

»—A fòra no pots estar-t’hi, però aquí al costat hi ha una estada, que hi entra un raig de llum de dalt per l’esquerda de les penyes, i allí podràs filar, si n sabs. Aquí hi ha uns grans munts dels Fins antics (fils de vida); retorce-ls; però tén compte, perquè si files pererosament, o es trenca el fii, tots se t’entortolligaran al coll i t’escanyaran.

»La vella, dit això, rigué malignament i seguí filant. Fabula arrebassà un braçat de fils, prengué filosa i fus i se n’anà saltant i ballant a l’altra cambra. Guaità per l’obertura i vegé la constelació Fènix, i, tota contenta per tant bon senyal, començà a filar alegrament. La porta era una mica oberta i ella cantà a mitja veu:

»El fus rodava rabent entre ls peuets de Fabula, que am ses mans torcia l fil tènue. Mentre durà la cançó se vegeren un séns fi de llumenetes que s’escorrien per l’escletxa de la porta, i un cop dins de l’antre s’aixamplaven, tornant-se monstruoses larves. Les velles, mentrestant, havien anat filant totes malhumorades, esperant de l’un moment a l’altre l crit de dolor de la petita Fabula; però, quin esparverament quan, tot de cop, vegeren avançar-se un nas monstruós per damunt de les espatlles llurs, i al mirar entorn se trobaren tota la cova plena de les més horribles figures que tot ho feien anar endoina! Corrien les velles, topant-se una amb altra, udolant amb una veu esgarrifosa, i de segur que de l’espant s’haurien quedat de pedra, si en aquell moment no hagués entrat l’escriptor portant una mandragota a la mà. Les llumenetes s’entaforaren per les escletxes de la penya, i la caverna quedà plena de claror, perquè en el tumulte passat la llàntia havia anat per-qui-n’enllà, i la llum negra s’era apagada. Les Velles s’alegraren molt de l’arribada de l’escriptor, però servant una gran rabia contra la petita Fabula. La cridaren allí, la roncaren de valent i li privaren que seguís filant. L’escriptor mig-rigué malignament, pensant que a l’ultim la petita havia caigut en les seves mans.

»—M’alegro —li digué— de trobar-te aquí i de que t’hagis donat al treball, i em penso que not mancaran bons castics. El teu angel bo t’hi ha dut, aquí. Que per molts anys, i que t’hi diverteixis.

»—Grans mercès per la bona intenció, —li respongué Fabula—; ja set veu el temps en la cara. No més te manca l rellotge d’arena i la dalla, i series igual que l germà de mes gentils cosines. Quan te calguin plomes d’oca pera escriure no bas de fer més que arrencar-los un grapat d’aquest gentil borriçol que tenen a les galtes.

»L’escriptor féu un moviment com per tirar-se-li al damunt; però ella, tot rient, li digué:

»—Si t’estimes un xic aquesta galant cabellera i aquests ulls tant inteligents, ves am compte: pensa que no tens altra cosa per perdre, i pensa en les meves ungles.

»Ell, quedant-se am la rabia al cos, se girà a les velles, que s fregaven els ulls i cercaven les filoses a les palpentes, Com que la llàntia era apagada, no sabien trobar-les i es desfeien en improperis contra la noia. Ell, tot rencuniós, els digué:

»—Féu-la anar a aplegar taràntules pera l’oli de la llàntia. Pel vostre consol us diré que Eros no para de córrer i les vostres tisores tindran molta feina. La seva mare, que tantes voltes us ha fet filar llargament els fils, demà serà cremada.

»I sentí un agradable pessigolleig veient que Fabula, escoltant això, versava algunes llàgrimes Donà un troç de la mandragora a les velles, i se n’anà arrufant el nas. Les velles manaren am veu dura a Fabula que anés a aplegar taràntules, i això que encara tenien provisió d’oli. Fabula se n’anà corrents. Féu com qui passava la porta, però se llençà enrera ràpidament vers el fons de la caverna, on penjava una escala. S’enfilà amunt depressa, i arribà a la trapa que sortia a la cambra d’Artur.

»Quan Fabula entrà, el rei s’estava assegut voltat dels seus consellers. La corona del Nord decorava l seu front. A la mà esquerra tenia la flor del lliri, i a la dreta les balances. L’aliga i el lleó estaven als seus peus.

»—Oh rei! —digué Fabula, saludant-lo am veneració—. Que Déu te guardi en el teu ferm trono! Alegres missatges a ton cor ferit! Prompte retorn de la saviesa! Etern desvetllament de la pau! Repòs de l’infadigable amor! Aclariment del cor! Vida del passat i forma de l’esdevenir!

»El rei tocà son front ignocent am la flor del lliri.

»—Lo que demanis te sia otorgat.

»—Tres voltes te pregaré; quan vinga la quarta, l’Amor serà a la porta. Ara dóna-m la lira.

»—Eridanus, dóna-li, —cridà l rei.

»Eridanus (el riu Po) davalià rabent de la cupola, i Fabula tragué la lira de les ones brillantes, i n’arrencà uns quants sòns profètics. El rei féu dur-li la copa, que ella portà als llavis, i am grans mercès marxà corrents. Lliscà am gentils embranzides per damunt del mar de glaç, tot fent sortir de les cordes una alegra musica. El glaç, sota ls seus passos, sonava també en belles armonies. La penya de la tristesa les prengué per veus dels seus fills que venien cercant-la, i respongué am mil tornaveus. Fabula havia arribat aviat a la platja. Trobà sa mare, palida i consumida; s’havia tornat més severa i esllanguida, i en ses nobles faccions s’hi veia l rastre d’un dol desesperat i d’una fidelitat enternida.

»—Què t’ha passat, mare estimada? —digué Fabula—. Me sembles tota una altra: si no fos la vista interna, no t’hauria pas conegut. Jo m pensava retrobar fortalesa en ton pit, i feia temps quem consumia pera tornar a tu.

»Ginnistan la besà tendrament i féu desseguida molt bona cara.

»—Ja m’ho pensava que l’escriptor no t’hauria pogut agafar. El veure-t me refà tota. Passo molt de mal i de misèria, però ben depressa me n’aconsolo. Veiam si ara tindré un instant de repòs. Eros es aquí aprop, i quan te vegi i li parlis pot-ser restarà aquí algun temps. Mentrestant posa-t en mon pit, que vull donar-te lo que tinc.

»Se la posà a la falda, li donà l pit, i tot abaixant els ulls, mig-rient, a la petita, que mamava d’allò millor, seguí dient-li:

»—Jo mateixa soc la causa de que Eros s’hagi tornat tant inconstant i esquerp. Més no m sab gens de greu, perquè les hores que vaig passar en sos braços me feren dels immortals. Jo pensava fondre-m entre ses abraçades ardentes. Com fera celestial semblava voler anorrear-me crudelment i alçar-se soperbament triomfal damunt la víctima palpitanta. Tard ens desvetllàrem de la rauixa proibida, havent fet un cambi meravellós. Unes grans ales com d’argent cobrien ses espatlles blanques i totes ses formes plenes i enciseres. Aquella força que féu brollar sobtadament el jove del noi, semblava haver-sen anat tota ella en ales brillantes, deixant-lo an ell altra vegada noi. La dolça llum del seu rostre semblava haver-se tornat llumeneta vacilant de foc-follet, ta serietat sagrada travessa dolenteria, la pau de la plenitut inconstància de nin, i la noble apostura movilitat entremaliada. Més jo m sentia atreta an aquell dolent per una passió veritable, irresistible, i soportava dolorosament la seva indiferència i les seves burles envers les meves llastimeres supliques. Jo mateixa m trobava tota cambiada: aquella meva serenitat sense cap núvol era desapareguda, i, en comptes d’ella, una amarga tristesa i un temorós enterniment me dominaven. Hauria volgut amagar-me amb Eros als ulls de tot el món. Ni tenia cor de mirar els seus ulls, quera feien tant de mal, i em sentia tota avergonyida i rebaixada. No tenia cap més pensament que ell, i hauria donat la vida pera llevar-li la seva dolenteria; perquè, per més que era mortifiqués, jo no podia sinó adorar-lo. I desde aquell dia en que, per més que vaig conjurar-lo amb ardentes llàgrimes a que restés al meu costat, va fugir-me, arreu he anat seguint-lo. I ell sembla que no s’hagi proposat res més que atormentar-me, perquè, així que arribo ont es, arrenca l vol enllà maliciosament. Ell, amb el seu arc, no fa sinó mal arreu; i jo no faig altra cosa que anar consolant als malhaurats, i tant com me caldria consol pera mi mateixa! Les veus que m van cridant llastimeres m’assenyalen el camí que ell va fent; i els planys dels ferits, quan torno a deixar-los, m’arriben al fons del cor. L’escriptor, quens persegueix foll de rabia, la desfoga en aquells infeliços. El fruit d’aquella nit misteriosa foren un gran nombre de meravellosos infants que s’assemblen molt a l’avi llur i es diuen com ell. Alats lo mateix que Eros, l’acompanyen sempre i atormenten an aquells ferits de les seves sagetes. Però, mira: ja ve l’alegra colla, i jo men vaig. Adéu, filla meva: quan ell s’acosta augmenta l meu sofriment. Sigues afortunada en la teva empresa.

»Eros passà sense concedir ni una mirada a Ginnistan, que corria envers ell. Però se girà amigablement a Fabula, i els qui l’acompanyaven dançaren alegrament entorn d’ella. Fabula estigué molt contenta de reveure un germà de llet i li cantà una gentil cançó al sò de la lira. Ell semblà voler fer memòria i deixà caure l’arc Els nins se n’anaren corrent per la prada. Llavo-res Ginnistan pogué atrapar a Eros, que soportà les seves carícies, començà a ensopir-se i acabà per acomodar-se en sa falda i endormiscar-s’hi, obrint ses ales damunt d’ella. La cançada Ginnistan se senti infinidament ditxosa, i no apartava ls ulls del gentil dorment. Durant la cançó havien anat compareixent taràntules de per tot arreu, teixint com una terenyina en les herbes i dançant a compàs en sos fils. Fabula consolà a la seva mare i li prometé l seu prompte auxili. Un suau tornàveu de la musica ressonava en les penyes, fent dormir a l’Amor. Ginnistan, de la copa que tenia ben servada, tirà uns quants esquitxos enlaire, que tornaren a caure-li damunt en somnis gentils. Després Fabula prengué l vas i seguí son viatge, sense deixar de tocar la lira, i les taràntules anaven seguint l’encís del sò pels fils que ràpidament elles mateixes formaven.

»Aviat vegé de lluny l’alta flamarada de la foguera per damunt de la verda selva, Llavores guaità tristament al cel i desseguida s’alegrà veient el blau vel de Sofia que flotava ondulant damunt de la terra i cobria pera sempre més la monstruosa caverna. El sol foguejava d’ira roig en el cel. La flama poderosa de la foguera semblava xuclar-li la llum, i com més fortament se li aferrava més palid i tacat se li veia l rostre; i, com més mala cara feia, la flama tornava més clara i potenta. I l’anava xuclant xuclant, fins que l’aureola radiant fou consumida, i aviat no restà sinó una rodanxa d’un brill apagat, mentres que cada esclat de l’enveja i de la rabia augmentava l’esclat de les flamarades voladores. A l’ultim, del sol ja no n restà més que una escòria recremada i negra que caigué al mar. La flama havia tornat brillanta a més no poder, i s’alçà lentament cap al cel encaminant-se al Nord.

»Fabula entrà en el pati, que estava tot desert; la casa havia caigut. Les gatoses creixien en les cornises esberlades de les finestres, i cuques de tota mena corrien pels graons trencats. Sentí un gran brugit dintre la cambra. L’escriptor i els seus companys s’havien delitat contemplant la foguera ont havien cremat a la Mare, més restaren atemorisats veient la caiguda del sol. Prou s’havien afanyat pera apagar la flama; més fou endebades, i encara hi havien pres mal. L’angoixa i el dolor brollaven d’ells en planys i malediccions horribles. Més quan Fabula entrà a la cambra, llur terror s’augmentà, i se llençaren vers ella am crits de rabia pera esbravar-hi llur enuig. Fabula s’esmunyí darrera i breçol, i els seus perseguidors, en la fúria, s’enredaren en la xarxa de les taràntules, que s venjaren amb un séns fi de picades. Llavores tots començaren a dançar follament al sò de l’alegra tonada que Fabula tocava. Després, ella, tot rient-se dels llurs salts estrambòtics, se n’anà vers les runes de l’altar i s’hi anà obrint pas pera trobar l’escala amagada al darrera, per on baixà amb el seguici de les taràntules. L’Esfinx preguntà:

»—Que es això que ve més sobtadament que l llamp?

»—La Venjança, —respongué Fabula.

»—Que es lo més passatger del món?

»—L’injusta possessió.

»—Qui coneix el món?

»—El qui s coneix a sí mateix.

»—Quin es l’etern misteri?

»—L’Amor.

»—I ont es el repòs?

»—En Sofia.

»L’Esfinx se caragolà planyent-se, i Fabula entrà a la caverna.

»—Aquí us porto les taràntules, —digué a les velles, que havien tornat a encendre la llàntia i treballaven am gran diligència. S’espantaren totes, i una d’elles corregué contra Fabula am les tisores pera matar-la. Però, sense adonar-sen, trepitjà una taràntula, que la picà en el peu. La vella féu un xiscle Ilastimer, i les altres acudiren pera assistir-la, i també foren picades per les taràntules irritades. No pogueren agafar a Fabula i començaren a saltar follament a l’entorn.

»—Fila-ns desseguida uns vestits de dança ben lleugers! —cridaven furiosament a la petita.

»—Am nostres enteres vestits no ns podem moure bé i ens morim de calor; però am suc de terenyina l fil se remollirà perquè no se t trenqui, i teixeix-lo am les flors que han nascut en el foc; sinó, ets morta.

»—Està molt bé, —digué Fabula; i se n’anà a la cambra del costat. Un cop allí, digué a les aranyes, que teixien llur vaporosa tela tot voltant del sostre i del mur—: Vos cercaré tres mosques ben grosses, però m’heu de teixir desseguida tres gentils vestits ben subtils; a l’instant vos portaré les flors que heu d’entreteixir-hi.

»Les aranyes, totes dispostes, començaren a filar depressa. Fabula sen saltà a l’escala de corda i sen pujà al palau del rei Artur. Un cop allí li digué:

»—Oh! Rei, els dolents ballen, els bons reposen. Ha arribat la flama?

—Ha arribat, —respongué l rei—; la nit es passada; la gebra s fon. La meva muller s’anuncía de lluny: la meva enemiga s’es enfonsada. Tot comença a viure. Encara nom puc deixar veure, perquè jo tot sol no soc rei. Demana lo que vulgues.

»—Me calen flors nascudes en el foc, i sé que tens un jardiner molt destre en treure-les-en.

»—Zinc! —cridà l rei—. Porta flors.

El jardiner sortí del rengle, portà una olla plena de foc i la sembrà d’una polsada de polen brillant. No passà gaire estona i les flors sortiren volant i escampant-se. Fabula les aplegà en la seva falda i se n’entornà.

»Les aranyes havien sigut molt treballadores, i ja no mancava més que entreteixir les flors, lo que feren am molt bon gust i llestesa. Fabula tingué bon compte en no tallar els caps dels que penjaven encara les aranyes.

»Així portà ls vestits a les cansades balladores, que estaven ja rendides i regalant suor i reposaven un moment de la desusada fadiga. Ella despullà am molta traça aquelles magres belleses, que no deixaven de malparlar de la petita servidora, i els posà ls vestits nous, que eren molt gentils i els esqueien molt bé. Tot vestint-les la nena aponderava ls encisos i el bon genit de les senyores, que s mostraven verament contentes d’aquells afalacs i de la boniquesa dels vestits. Mentrestant s’havien totes refet i començaren altra vegada a esser animades pel plaer de la dança i a giravoltar totes aixerides, bo i prometent astutament a la noia una llarga vida i bona paga. Fabula tornà a la cambra del costat i digué a les aranyes: —Ara ja us podeu menjar les mosques que us he posat a la terenyina—. Les aranyes ja feia estona que s despacienta-ven de tantes anades i vingudes i estirades dels caps de terenyina d’on penjaven pels salts esbogerrats de les velles: així fou que s’içaren ràpidament al seu encontre i els caigueren damunt. Elles volgueren defensar-se am les tisores, però Fabula se les havia endutes d’amagat, i les velles caigueren baix el poder de les famolenques companyes de terenyina, que feia molt temps que no havien tastat tant bona presa i que se les xuclaven fins al moll dels òssos. Fabula guaità per l’escletxa de la caverna i vegé Perseus amb el gran escut de ferro. Desseguida les tisores s’envolaren totes soles a l’escut, i Fabula pregà a Perseus que amb elles tallés les ales a Eros, i que després am l’escut immortalisés a les velles i deixés ben completa la gran obra.

»Llavores, abandonant ja l soterrani imperi, sen pujà alegrament al palau d’Artur, i entrà exclamant: “—El lli ja es filat. El mort torna a restar inanimat. El viu regirà, i el mort d’ensenyança servirà. El de dintre apareixerà i el de fòra s’amagarà. La cortina serà alçada i la representació començada. Altra vegada t prego i filaré l jorn etern!” “— Benhaurat infant,— exclamà l rei commogut, —tu ets el nostre des-lliurador”. “—Jo no soc més que l padrí de Sofia. Permet que Turmalin, el jardiner, i Or, m’acompanyin. Haig d’aplegar les cendres de la que m nodrí; i el vell que du la terra a coll ha d’alçarse altra vegada pera que l món torni a anar enlaire i no jagui en el Caos”. El rei cridà als tres i els manà que acompanyessin a Fabula.

»La ciutat era tota aclarida i pels carrers hi havia un gran trasvals. El mar rompia bramant en els alts esculls. Fabula marxà amb els qui l’acompanyaven en el carro del rei. Turmalin recullia curosament les cendres que trobaven pel camí. Així rodejaren la terra fins que trobaren l’antic gegant, i li saltaren damunt de les espatlles. Ell, del pes, semblà restar tulit i no podia moure ni peus ni mans. Or li posà una moneda a la boca, el jardiner li encastà un plat entre ls lloms, i Fabula li tocà ls ulls i li vessà l vas damunt del cap. I així que l’aigua, regalant-li pels ulls i per la boca i tot el cos avall, caigué en el plat, tots els seus membres s’extremiren com tocats per un llamp de vida. Obrí ls ulls i s’alça vigorosament. Fabula, d’un salt, se n’anà am sos companys a la Terra qui s remontava, i donà l bon dia amigablement al vell. “—Ja tornesa esser aquí, dolça criatura? — digué aquest. —Sempre més t’havia estat somniant. Sempre m vaig pensar que m’apareixeries abans que la terra i els ulls sem tornessin massa pesats. He dormit molt”. “——La terra torna a esser lleugera,— digué Fabula, —com ho ha sigut sempre pera ls bons. El temps vell torna a venir, i aviat te trobaras amb antics coneguts. Jo t tilaré alegres jorns, i no t mancarà un ajudant pera que de tant en tant pugues pendre part en les nostres festes i respirar força i joventut en els braços d’una bona amiga.” “— l nostres antigues hostes les Hesperides on són?”. “—Al costat de Sofia. Ben aviat el jardí llur reflotirà i el fruit d’or donarà l seu aroma. Elles ara van voltant i cerquen les plantes esllanguidores”.

»Fabula se n’anà corrent cap a casa seva, que trobà ja tota runes. L’eura engarlandava ls murs; alts arbustes ombrejaven lo que fou el pati i la flonja molça encatifava les velles escales. Fabula entrà a la cambra. Sofia s’estava al peu de l’altar, que havia sigut refet. Eros jeia als seus peus vestit de sa armadura, més noble i seriós que abans. Del sostre penjava una magnifica corona de llums. El trespol era empedrat am pedres de tots colors, dibuixant un gran cercle entorn de l’altar am figures molt exquisides i plenes de sentit. Ginnistan, inclinada vers el llit ont el pare semblava dormir profondament, plorava. La seva gentilesa, en plena florida, era realçada en gran manera per un no sé què d’amor i de meditació. Fabula presentà a Sofia l’urna ont havia recullit les cendres, i la dòna divina l’abraçà enternida. “—Dolça criatura, — li digué, —el teu bon zel i la teva fidelitat t’han guanyat un lloc entre ls eterns astres. Tu has sabut escullir-te lo immortal. El Fenix es pera tu. Tu seras l’ànima de la vida nostra. Ara desperta l nuvi. L’heraut crida, i Eros ha d’anar a cercar Freia i desvetllar-la”. Fabula, sentint aquestes paraules, s’alegrà lo que no s pot dir. Cridà als seus companys Or i Zinc i s’acostà a la llitera. Ginnistan mirava amb anhelant espera lo que anaven a fer. Or fongué la moneda i inondà l llit ont el pare jeia d’ones brillantes, i Zinc enllaçà l pit de Ginnistan amb una cadena. El cos del pare nedava en les ones tremoloses. “— Inclina-t, mare aimada, — digué Fabula, —i posa la teva mà en el cor de l’aimat”. Ginnistan s’inclinà i vegé la seva propria imatge multiplicada. La cadena tocava en l’ona, i la mà al cor de l’adormit, que s despertà i atragué al seu pit a l’encisada nuvia. El metall se prengué i es tornà un clar espill. El pare s’alçà, els seus ulls llampegaven; la seva figura era bella i plena de sentit, i tot el seu cos semblava esser d’una liquida mobilitat que s revelava a cada gent en tota mena de posats encisadors. La parella benhaurada s’acostà a Sofia, que pronuncià damunt d’ells les paraules sagrades i els exhortà a que prenguessin sempre consell de l’espill que tot ho reflecta en la seva forma veritable, destruint tota falsa ilusió i retenint eternalment l’imatge originaria. Després agafà l’urna i versà les cendres en la copa de damunt l’altar. Un brugit suau anuncià que tot estava resolt i un aire lleu mogué ls vestits i els cabells dels presents. Sofia allargà la copa a Eros, i aquest als altres. Tots tastaren la beguda divina i perceberen íntimament am gran alegria la salutació de la mare. Ella s feia present a cada u, i la seva presencia misteriosa a tots semblava iluminar. L’esperança era complerta i més que complerta. Tots comprengueren llavores lo que ls havia mancat, i la cambra fou una estada de benhaurança. Sofia digué: “— El gran misteri es ja patent a tots, bo i restant eternalment insondable. El món nou naixerà del dolor, i les cendres se resolen en llàgrimes pera beure-hi la vida eterna. La mare celestial viu en cadascú pera posar eternalment cada fill en el món. No sentiu el dolç naixement en el batre del vostre cor?”. Llavores versà en l’altar lo que restava en la copa. La terra tremolà eh ses profonditats. Sofia digué: “— Eros, corre am ta germana envers la teva aimada. Aviat me tornareu a veure”.

»Fabula i Eros, am l’acompanyament, marxaren depressa. Una poderosa primavera s’havia escampat per tota la terra. Tot se redreçava i revivia. La lluna i els núvols tiraven tumultuosament cap al Nord amb alegria. El burg del Rei llençava una gran resplendor sobre l mar; i en les muralles estava l rei ple de majestat am tot el seu seguici. Arreu veien remolins de pols que semblaven dibuixar figures conegudes. Trobaren colles de joves i donzelles que anaven corrent cap al burg i que ls saludaven aclamant-los. En una i altra coma veien una parella feliç que, tot just desvetllada, se besaven dolçament com després de llarga privació, i el món renovat els semblava un somni, i mai acabaven d’assegurar-se bé d’aquella bella realitat. Arbres i flors verdejaven i creixien amb una vivacitat molt gran. Tot semblava animat, tot semblava que parlés, que cantés. Fabula saludava arreu a antics coneguts. Les besties s’acostaven amigablement als homes ques desvetllaven. Les plantes s’omplien de fruits i olors, vestint-se graciosament. Cap pedra pesava ja sobre pit humà i tot lo pesat s’ajeia per sí mateix a terra pera fer-se ferm camí. Arribaren al mar. Una nau de polit acer era amarrada a la platja. Entraren i soltaren l’amarra. La proa s dirigí al Nord i la nau semblava volar partint les ones amoroses. Un remorós canyar aturà l seu impuls i la proa topà suaument a la platja. Llavores pujaren tot seguit per l’ampla escala. L’Amor estava tot admirat de la ciutat reial i sa riquesa. En el pati saltava l brollador, ja desglaçat; el bosquet se removia dolçament remorós, i en les seves branques i fulles, i en les flors i fruites brillantes, semblava brollar activa una vida meravellosa.

»El vell heroe ls aculli a les portes del palau. “—Vell venerable—, digué Fabula; —Eros necessita la teva espasa. Or li ha donat una cadena que d’un cap arriba al fons del mar, i l’altre enllaça l seu pit. Agafem-la tots dos, i porta-ns a la sala ont hi ha la princesa”. Eros prengué l’espasa de mans del vell, posant el pom en el seu pit, i inclinant la punta endavant. Les portes de la sala s’obriren de bat a bat d’una revolada, i Eros, tot encisat, s’acostà a Freia endormiscada. Fou un gran cop sobtat: una brillant centella saltà de la princesa a l’espasa; l’espasa i la cadena brillaren, i el vell heroe sostingué a Fabula, que estigué a punt de caure. El plomall de l’elm d’Eros s’adreçà fortament agitat.

—Llença l’espasa —cridà Fabúla— i desperta a l’aimada». Eros deixà caure l’espasa, corregué a la princesa i li besà ardentment els llavis. Ella obrí ls seus grans ulls foscos, i conegué a l’aimat. Un bés molt llarg segellà l’eterna aliança.

»De dalt de la cupola davallà l rei duent a Sofia per la mà. Els astres i els esperits de la Natura ls feien brillant seguici. Una gran claror de dia omplí la sala, on regnà un silenci religiós: els dos aimants eren agenollats davant del rei i la reina, que ls beneíen solemnement. El rei se tragué la diadema del cap i la posà en els rulls daurats d’Eros; el vell heroe l despullà de sa armadura, i el rei li posà un mantell. Després li donà l lliri a la mà esquerra, mentres Sofia posava un riquíssim braçalet entorn les mans plegades de l’aimada, i en els seus negres cabells la diadema.

»I el poble cridava: “—Salut als nostres sobirans! Sempre havien viscut entre nosaltres i no els havíem conegut. Benhaurança nostrat Ells ens regiran eternalment. Beneíu-nos!”. Sofia digué a la nova reina: “—Llença al vent el braçalet de la vostra aliança, pera que us restin enllaçats en ella l poble i tot el món”. El braçalet volà enlaire i desseguida s vegeren uns anells lluminosos damunt dels caps de la gent, i una cinta brillant s’escorregué per la ciutat i el mar i la terra, tota en festa d’eternal primavera.

»Desseguida entrà Perseus portant un fus i una cistella, que donà al nou rei, dient: “—Aquí hi ha tot lo que resta dels teus enemics. Un plat de pedra am compartiments negres i blancs, i ademés moltes figures d’alabastre i de marbre negre—”. “—Això es un joc d’escacs, —digué Sofia—; aquí en aquest plat i aquestes figures restarà tancada tota guerra. És un monument del tèrbol temps passat”. Perseus se girà a Fabula i li donà l fus, dient-li: “—Aquest fus en tes mans ens-e serà d’etern plaer i en ell filaràs de tu mateixa un fil d’or que nos trencarà mai”. Fenix volà als seus peus en melòdic vol, obrí les ales davant d’ella, que s’hi assegué, i la portà volant al trono, restant-ne un xic enlaire. Ella entonà un cant celestial i començà a filar, i el fil semblava anar sortint del seu pit. Tot-hom fou pres d’un nou encís, i tots els ulls restaren fits en la dolça criatura. De la porta vingueren altres aclamacions, i entrà l vell rei de la Lluna am la seva cort meravellosa, i darrera tot el poble portant triomfalment a Ginnistan i el seu marit coronats de flors. La família reial els aculli am molt bon afecte, i els nous reis els prengueren per ministres seus a la terra. “—Deixeu-me a mi l regne de les Parques, —digué l vell rei de la Lluna—; l’extranya caverna ha pujat de la terra al pati del palau; i jo us delitaré am sos espectacles si la petita Fabula m’hi ajuda”. El rei hi assentí, i Fabula féu que sí molt agradosament, i el poble s’alegrà del nou i extrany passatemps. Les Hesperides portaren l’enhorabona llur per l’adveniment al trono i demanaren esser protegides en el llur jardí. El rei les aculli molt bé. I els alegres missatges que seguiren foren innombrables.

»Mentrestant, i sense que ningú se n’adongués, el trono s’havia trasmudat en llit nuvial magnífic i en el cel d’ell flotava Fenixam la petita Fabula. El llit era sostingut per darrera per tres cariàtides de porfir obscur, i per davant descansava en una esfinx de basalt. El rei abraçà a l’aimada tota roja, i tota la gent seguí l’exemple del rei, abraçant-se i besant-se uns amb altres. No se sentia sinó l dolç anomenar-se i remor de besos. Finalment digué Sofia:

»—La mare es en nosaltres i la seva presencia ens farà eternalment benhaurats. Seguiu-nos a la mansió nostra: allí en el temple viurem la vida eternal, servant el misteri del món.

»Fabula, mentrestant, filava diligenta, cantant am veu molt pura: