La història de Sant Miquel

Mira com passa la vida,

d’ara i del seu temps més vell.

Isidor Macabich

El novembre ha començat amb el plany de les campanes pels difunts de la nostra fe. Al poblet, però, no sona la campana; en canvi un llumet d’oli vetlla tota la nit per les ànimes familiars. El rosari vespral, en algunes cases. També era costum coure una bona fornada de pa, posar totes les fogasses ben visibles al tinell, perquè els morts estimats s’alegressin de l’abundància. Per als vivents, per a la inesgotable fam dels vivents i la seva llepolia, s’han inflat els rossos bunyols, han crepitat dins la paella d’oli fregint. Amb els bunyols ensucrats, els fruits de la terra; la densa magrana i els de dura clofolla, que ha d’ésser trencada per tal d’arribar al gra apetible: el petit i intens pinyó, la nou arrugada i gustosa, la importada castanya. Ah, les delitoses, profundes sabors a la llengua mortal! I els morts: recents difunts, oblidats difunts, morts anteriors a la fe, pols escampada dins aquesta terra de límits precisos. Amb aquesta pols jeu el passat de l’illa, del poble. Què en resta, d’aquest passat? La història. Una petita, esborradissa, poc detallada història: la història de Sant Miquel. Ni tan sols sabem si podem usar la paraula. La població rural està quasi mancada d’història, o aquesta és una pàgina molt tènue. Són les ciutats les que fan la història. Dels camps ixen els soldats sense nom. Donen també un lloc per a les batalles. Damunt aquest camp torna a passar després la rella intemporal. Camps de batalla, a Sant Miquel? En tot cas, d’escaramussa, de petit encontre. Als camps i per la mar. També la mar eivissenca coneix aquestes topades intranscendents per a la gran història, importantíssimes i dures per a la local. Quant de coratge, quant de braó esmerçat en aquesta llarguíssima i sangonent defensa de les cases i els predis familiars, d’un racó de pàtria! Illa oblidada i famolenca, que es va refent a poc a poc quan s’esborren damunt la Mediterrània les esteles piràtiques i corsàries, quan per una banda s’acaba la força que ix de la costa africana i per l’altra Espanya és deixada en pau, lassa, pels seus inveterats i poderosos enemics europeus. Quan s’acaba la glòria, comença a Eivissa el benestar.

Per a aquests pagesos lligats a la terra, existeix la història, el passat? O només compta, amb el present, un curt record? Amb els vells que van morint s’esvaneix la memòria del passat més remot que pot tenir importància per als qui resten. Tanmateix, des dels anys d’infantesa dels ara més vells fins avui, no han estat escassos els canvis a la vida del poble, com a tot el món. Tal ancià —sentim dir a algú— encara es recorda de quan no hi havia més que un carro. Ara hi ha un carro a cada casa, i els vells asenets i someres, portadors de sumada, s’han convertit en mules i cavalls. No parlem de les innúmeres bicicletes, dels cotxes, dels camions amb què s’enduen, carretera avall, garrofes, ametlles, ben olents troncs de pi. Han canviat —estan canviant— els sistemes i procediments de cultiu, ha augmentat l’extensió conreada, l’hortada és més gran, els camps produeixen més. Els camperols ja no estan arraconats dins les seves terres, confinats dins el seu poble. Quan aquests vellets eren joves, costums, vestits i diversions eren les tradicionals, estaven incontaminades. Música, balls i cançons eren les que ara s’esborren ràpidament, les que venien, intactes, d’una avior desconeguda, com l’aigua d’un riu que ve d’una font inexplorada. No és que encara no arribin molts de fils d’aquella sang i d’aquell viure enterrats, forjats pels segles: n’arriben molts més dels que creiem. Encara es fila amb molts borrallons de la llana d’ahir. De vegades, considerem complaguts aquest cap de fil que ens amolla el passat.

Malgrat els canvis últims, molts d’ells superficials, podríem caracteritzar amb un mot la vida d’aquests camps que ara esguardem: continuïtat. La vida col·lectiva, damunt la terra, apareix i se’n va amb un broll igual i compassat. Un broll, una font: tal vegada la sang que ha arribat de fora ha estat sempre molt escassa, i és més aviat aquesta terra la que ha deixat escapar les existències sobreres. Al camp, generalment, no s’hi arriba: s’hi neix. I en cas necessari se’n surt, s’emigra. Serà molt diferent la raça que ara pobla Sant Miquel de la que poblava la comarca en temps dels cartaginesos? Amb els canvis de dominació, algunes aportacions hi ha hagut, indubtablement: però és molt possible que un nucli que podríem dir indígena —ibèric i púnic— hagi anat travessant les edats i hagi arribat fins aquests dies. S’hi haurà afegit sang romana, germànica, aràbiga i catalana; però, entre aquests puigs, mai no s’haurà extingit la llavor primitiva.

I què en resta, de material i objectiu, d’aquells segles apagats? Tan poca cosa! A Sant Miquel s’hi hauran trobat, com arreu de l’illa, ossos, monedes, estris de terrissa, joiells, de l’època cartaginesa o romana. Tal vegada, vora els testos púnics, n’han aparegut uns altres d’origen musulmà. Hi ha vestigis de murs a l’illa —un petit illot, a la sortida del port— que diuen Murada; vestigis que ningú no sap de quin temps són. La resta és recent: l’església, una torre de defensa a la costa, alguna altra de més petita, entre els camps, destinada a un grup de veïns.

Àmfores i monedes ens parlen de l’època en què Eivissa ha tingut més importància, dins el món mediterrani. Aquí seria lloc de boscos i conreus, com ara, i els pobladors, pagesos amb algun pescador. Cap a migjorn, distant, la capital: una considerable ciutat, amb muralles, temples, molls. Potser, des d’una certa distància, semblant a l’actual. En ésser a mitjan camí, ja la veuria el camperol, allà lluny, amb el port als seus peus i el mar lliure al costat i darrere. El puig dels Molins, per on s’uneix a la terra, no es diria així ni tindria molins: ample lloc sagrat, pròxim als murs, per als enterraments. I davant, entorn del port, la verdor de l’hortada.

Han passat els segles. Sempre, per als llauradors, el treball, que vincla cap a la terra. La ciutat és lluny, tostemps abrigada entre muralles. Aquí hi ha les alqueries disperses, les grans propietats. La llengua és la catalana. Encara no ha agafat totes aquestes particularitats que la separen una mica de la que es parla a Mallorca, a València, a Barcelona. És una època de grandesa per a aquests regnes. Les nostres naus solquen victorioses la Mediterrània. Aquí, al quartó de Balançat de l’illa d’Eivissa, arriba de tard en tard una notícia important. Al segle XIV s’està bastint l’església. Els murs gruixuts ja són mig aliats, damunt el pujol d’amples perspectives. La gent és clara, i no cal que el temple sigui gaire espaiós. El tancarà una volta amb l’estil d’aquell temps, ogival. L’església solitària recollirà els diumenges el lleure dels habitants de la rodalia. Alguns vindran a missa de molt lluny. Tardaran alguns segles a existir les esglésies ara properes: les de Sant Joan, Sant Mateu, Santa Gertrudis. Els dies feiners regarà la terra exigent la suor dels camperols, esclaus d’una obligació duríssima, sempre pobres.

Han passat nous segles, llargues èpoques de perill per als eivissencs. De perill i de misèries. Illa assetjada, atacada, sense un moment segur. Encara al segle XVIII l’enemic assalta ara i adés les nostres costes. Odi secular, de sang, de religió, d’interessos. També els eivissencs ataquen les naus i les platges africanes. Abordatges, foc, coltellades, preses, captius. Alguns moros captius són uns útils auxiliars per a treballar aquestes terres. Els seus germans lliures irrompen, però, quan menys esperats són. S’aixequen unes torres de vigilància i defensa a la costa eivissenca. N’hi ha una damunt l’entrada del port de Balançat. Torre rodona i elevada, des d’on els guaites avisen amb fum o foc, segons l’hora, la proximitat de l’enemic. La torre, enfilada al caire dels cingles, sobre el mar. Dura un dia llarg i solitari d’un any qualsevol del XVIII. La mar deserta o, al lluny, amb unes naus desconegudes. Hostils? Previnguda talaia, amb hores lentes, desocupades. Al peu, l’espaiosa cala, blava, verda, amb l’arc arenós i les penyes que la voregen. Semblen naus piràtiques! Hom cala foc a la llenya, s’eleven les flames de l’alta, ben visible alimara.

El mateix segle l’església esdevé parròquia. La parròquia de Sant Miquel depèn de la nova seu eivissenca. Els perills, en començar el segle XIX, són menys freqüents, s’allunyen. Les noves generacions no recorden el combat dins l’illa. Per mar, un dels últims i més gloriosos fou el d’un petit xabec contra una corbeta amb bandera anglesa; lluita que fou contemplada, allà, des dels murs de Vila, per ansiosa gentada. Desafiant el foc, s’arribà a l’abordatge. Hores després entrava el xabec portant de remolc el vençut vaixell. Ja la guerra, si n’hi ha, és lluny, a la Península; o, quan el segle acaba, a Cuba i a Filipines. A l’illa hi ha més cases, més camins, més riquesa. Sempre els fills, però, hereten dels pares els treballs i la mort. Tanmateix hi ha, per a cada jovenesa, una ratxa d’il·lusions, una hora abrusada d’amor. I aquesta és la història de Sant Miquel. La vida sempre comença, sempre acaba. Uns romanen, lleguen els ossos a l’estret cementiri rural; els altres se’n van, lluny: Alger, Amèrica. De tant en tant n’arriba —si arriba— una carta inexpressiva, notícies. Al poble hi ha infants, adults, vellets. Sembla sempre la mateixa gent. I aquest novembre, aconseguit dins el gran dipòsit del futur, s’assembla als altres novembres passats. Aquest novembre, aquest any, que aviat seran també història.

La terra, per aquests temps, pren un to obscur. Les garrigues, les penyes, els sembrats són foscos, fins i tot quan el cel es desentela. Hi ha una invasió de verd. Herbes i sembrats assalten la terra a tendres onades. A la vora del Mediterrani són pocs els arbres que perden la fulla. Pins, garrofers, oliveres, tarongers, resten inalterables. No hi ha aquella espectacular tardor de fulles seques d’altres climes. Es van despullant figueres i ametllers. Altres arbres fruiters tenen una fulla escassa i groguinosa. No així els caquis, que ara la tenen encesa, vermella. Cada copa és com un incendi, una taca de foc entre els tons negrosos. La seva mort, avall, cap als horts, és singular i aparatosa, més i més a l’hora d’una posta de fredes roentors. Quan tot entra dins la vida hivernenca, hi ha una fruita que madura, que primer deixa tot just de confondre’s amb les fulles obscures i brillants i que després hi va encenent entremig el seu color vistós. Són les taronges, cada vegada més alegres i lluminoses, mentre el món fa cada dia una passa cap al fred i la tristesa. Una passa feta pel camí dels dies curts i del sol afeblit. L’octubre tenia encara una mena d’alegria; el novembre és ja completament seriós, i amb tot i això no menys bell. Hi ha dies d’una greu serenitat i d’una transparència freda, tot tocat d’un punt de melangia, que són els que més s’adiuen amb l’estat preferit de l’ànima. La llarga nit, les nuvolades insistents roben al dia el sol. Quan aconsegueix apartar els núvols, els estesos sembrats s’alegren de l’almoina, resplendeixen a contrallum. Hom duu l’oliva al trull. El fruit, ja passat per la mola, s’amuntega en cofins d’espart, sota la premsa. S’estrenyen els cofins i l’oli regalima, espès, ajudat per l’aigua calenta; per una sequiola corre a l’enclotat dipòsit. Braços esforçats a la manuella, nova estreta de la premsa, quan l’oliva deixa d’amollar el seu suc. Abans eren els trulls de fusta, que deien de biga. Vella tasca mediterrània.

Novembre. Les puntes de les branques sobresurten damunt el fullam esgrogueït i escàs. Fulles seques, caigudes entremig de la verdor naixent. Sota els pins, dins el bosc d’ombres i humitat, una abundosa floració: les floretes apinyades dels cepells, d’un malva pàl·lid, i les grogues i vives de l’argelaga. També comencen a badar diminutament i blavosa les floretes de romaní. Rústica competència a les roses i crisantems dels jardins senyorívols. Es veu el que té la tardor de primavera invertida. A les roques i damunt la terra, a la vora d’aquesta boscana desclosa, s’arrapa i s’estén la molsa, amb llums d’un verd humit, intensíssim. L’abella s’emporta al rusc la dolça matèria de la seva indústria, emplena les bresques que l’home, en una mena de cop de mà nocturn, robarà, ardit, per treure’n la mel que ha d’endolcir l’eivissenca salsa de Nadal.