L’església

I parent proper dels morts…

George Santayana

Diumenge dematí. Avui l’home no ha acudit als camps, abandonats al conreu de Déu. Avui només treballa el temps, que estén la seva lenta acció per tota la diversitat de feixes, encaixades les unes al costat de les altres, amb mil formes diferents, separades per marges, parets, carreranys, camins, sèquies, arbredes. Feixes desertes i riques, sota la creixent lluminositat solar. Dia exaltat de maig. Encara verdegen els blats crescuts, però l’ordi és ja d’or, a punt de segar. Passen els senders entre els sembrats, i per ells petits grups de persones, aquesta gent dels camps, solitària i escassa. Són famílies que s’afileren, a pas viu, amb robes on predomina el negre, però vistoses, fins virolades, quan es tracta dels mocadors i llaços de les al·lotes. Tots, des de diferents punts, des de l’escampall de cases que constitueixen el poble, acudeixen per camins que, amb més o menys marrada, duen a un lloc central. L’església ja traspunta, alta, per a alguns vianants. Tal vegada repica la campana de so conegut, que, des d’allà dalt, veu tots els angles dels camins confluents i la gent que el seu avís apressa o tranquil·litza. Els qui van acostant-se parlen una mica, esguarden els camps. El sol envesteix, després d’uns dies calitjosos, amb franc esclat, gairebé amb animositat agressiva. Totes les herbes han anat florint, ara una espècie, ara l’altra. Sembla que per aquest temps hagin passat ja les flors delicades, més primerenques. Estan obertes, pels marges i els guarets, les corol·les escassament fines dels cards i de les botges. També marges i pinedes s’alegren amb innumerables floretes blanques: les de l’estepa negra. L’altra estepa, de fulles color de cendra, bada així mateix les seves flors rosades, que semblen de paper. Tot arbre té una tendra espessor de fulles, i baix s’hi recull la negror de l’ombra, que invita a reposar-hi.

L’església, aconseguida de tots els vents. Dos camins, el vell que tira més a dret, i la nova carretera, de voltes suaus, s’enfilen pel puig. En tombar-se, es veuen els camps amb la collita a punt de quallar: grocs rectangles d’ordi i civada i verds de blat. Les falçs ja s’han estrenat amb les faveres i els pesolars.

L’església de Sant Miquel no fou sempre parròquia. El temple és vell. Com els de Sant Antoni, Santa Eulària i Sant Jordi, data del segle XIV. Hi ha una església d’aquell temps per a cada quartó. La del quartó de Balançat, dedicada a l’arcàngel sant Miquel, és, com totes les d’Eivissa, molt modesta. Té, però, com les altres, caràcter i una certa elegància rústica. S’adiuen perfectament amb un paisatge insular i mediterrani. Com a Santa Eulària, ací l’alçaren al cim d’un pujol. És la que té menys aspecte de fort. El lloc, elevat, apartat del port i d’una costa que és per si sola una fortalesa, no devia oferir els perills de les platges de Portmany o del migjorn de l’illa, obertes a l’assalt sobtós dels moros. Amb tot i això haurà estat artillada, com les seves germanes. Amb tota la seva humilitat, aquest temple de Sant Miquel és obra de segles, com moltes catedrals. La part més antiga és la nau, la volta de la qual descansa sobre costelles ogivals. Té la porta a un costat, mirant cap a migjorn, i l’altar major, on hi havia un retaule barroc, orientat a llevant. A l’altre cap hi ha el petit cor, apuntalat en una columneta. Com aquesta nau, tota emblanquinada, és molt reduïda, hagueren de créixer l’església. Dues pregones capelles foren construïdes a banda i banda de l’altar, tal vegada al lloc d’unes altres més petites. La de la dreta té uns esgrafiats del segle XVII, en part esborrats, i li diuen la capella pintada. En quatre medallons que formen part de la seva decoració resta escrita la història de la capella, amb els noms dels qui la manaren edificar: «En temps del Rt. Barthomeu Orvay, Prebere y Recr. —sent Obrer lo Honorable Antoni Planells de Toni, Jurat; sent Obrer lo Honorable Barthomeu Sallaras—, fonc feta esta capella lo any 1690». Tres noms arribats a aquests dies des d’una època remota. No sabem res més d’aquelles vides, vides humils que veieren uns camps com els d’ara, sota un nombre mesurat de primaveres. I aquelles comptades primaveres s’escolaren mentre la capella s’anava alçant, fugiren amb els homes que ens deixaven, duradora, la seva obra.

Davant la porta hi ha l’atri, amb la seva arqueria oberta al pati enllosat. A l’un costat del pati hi ha la casa que diuen del Vicari. Més tard, edificaren damunt l’església la casa rectoral, i més recent, encara és el campanar, d’un gust diferent, una mica detonant, amb la sola campana de clara veu, que sap alegrar-se o entristir-se, segons la nova que ha d’escampar pels aires…

Suara cridava a missa, pels aires incendiats. La nau i les dues capelles estan plenes de gent; tres recintes, com són tres les «vendes»: Rubió, el Port, Benirràs. Enmig, centrant aquesta feligresia que l’enfronta en tres direccions, el sacerdot canta la missa. Per damunt la gent, part dellà de la porta, es pot veure la doble arcada del pati, i més enllà les terres ajagudes de verdor vibrant amb la llum del sol. Dins l’aire enxubat del temple, els fidels, espessament, s’agenollen, s’aixequen, s’asseuen. Les dones disposen de petits cadirons. No havent-hi prou bancs per a tothom, els qui seuen van cedint el lloc als qui han romàs drets, i així els homes es reparteixen equitativament el descans. Heus aquí el poble reunit i compacte, amb els vestits millors; un poble que viu dispers i que sent la seva unitat les festes al dematí, a l’església i als seus voltants. Calor. Un infant s’agita amb desfici, un jove es passa el mocador pel front, una al·lota es gira dissimuladament, una altra sense cap dissimul. No hi ha pressa per a res, però els més joves senten la frisança del dia que espera. S’interromp l’ofici i mossènyer parla a la gent: avís de misses i funerals, amonestacions; per a després de la processó convida a la casa rectoral les autoritats i poble en general. El sacrifici continua. Ah, aquest poble inquiet, viu, resignat, aplec de misèries i egoismes, amb les seves preocupacions, els seus treballs, els seus amors, els seus pecats, les seves esperances, les seves petites i costosos virtuts, els seus sacrificis! Generació ara aixecada, com s’aixeca aquest dia de maig, i que un altre maig ja no veurà. Darrere l’església, sota el cel violent, dorm mig oblidat l’estret cementiri. Els murs del temple, allí de pedra nua, formen dues de les parets del quadrilàter d’herbes i creus. Les altres dues parets són baixes, estan curosament emblanquinades. Des d’aquest fossar es veu el puig que davalla, vestit de pineda, la vall entre muntanyes, l’aigua del port. Però els morts, confosos amb la terra, no veuen res, i ací vindran a raure, un a un, oblidats els dolors i les joies, els cossos dels qui ara es disposen a sortir de l’església i senten, sense meditar-hi massa, la influència primaveral. Sí, reposaran entre les quatre parets, com hi reposen el reverend Bartomeu Orvay, probablement, i N’Antoni Planells, jurat, i en Bartomeu Sallaràs, obrer d’aquesta església, i tantes generacions de miquelers anònims…

Acabada la missa, ja fora la gent, l’obrer major reparteix les atxes entre els prohoms del poble, per a la processó. Dins l’ombra del temple, entre els joves portadors, graviten damunt els baiards les imatges que tot d’una veuran la lluminositat del matí. Brilla ja la creu, ullada entre els qui esperen la religiosa corrua, a l’eixida. Campaneig, corregudes d’infants. Enlluernament successiu, als ulls, dels qui traspassen el llindar. Dèbils flametes, que aviat s’apagaran, entre el jorn evident. Es gronxen, seguint el seu camí, les imatges llampants; sant Miquel, sant Roc, sant Antoni del Porquet, que duen els fadrins; la Mare de Déu, conduïda per noies de vestit llarg i posat seriós. Apareix la bandera parroquial. Ara mig acluquen l’esguard, a l’escomesa del sol, el sacerdot i els homes que marxen darrere ell. Passen entre la gentada. Unes cases, les portes de les tavernes, i el camp, sempre el camp entorn, sense l’ombra d’un núvol. Pels camins del puig, desnivellats, la comitiva sembla més petita. Van baixant els sants, oscil·lants, alts damunt els caps. Les ales obertes de l’angèlic patró tenen, però, un vol curt i difícil. Per estones passa la brisa. Mentre segueixen lentament, veuen els pagesos la seva terra, exigent en esforços, no massa pròdiga en fruits, amb la collita que es cuida abastar, sempre insegura. El torrent, al fondal, s’esmuny entre els seus horts. Comença la pujada de sants i mortals. La processó avança, bellugadís fragment del paisatge, que ara s’obre cap a la banda de mar, amb el port al fons, i més enllà les ones, i més enllà…