El poble

Oh, vine, vine amb el teu seny

i amb la teva esma;

puja quieta pel pedreny,

dolça Quaresma.

Josep Carner

Som al mig de l’hivern. El poble, els seus camps, tenen un posat hiemal, de vegades dur, tot el que consent la moderació mediterrània. «Febreret curt, més mal que es turc», deien els nostres avis, que coneixien les malifetes d’aquests enemics de la Fe. «Cara de turc», precisaven uns altres, evocant segurament la visió directa d’un rostre infidel i espaordidor. Mes curt, en efecte; i dolent, a estonades. Amb gels, vents, pluges, i també amb dies clars i serens, de freda llum transparent recolzant-se en la maragda gairebé líquida dels sembrats, on va caient dels ametllers una nevada de pètals, desallotjats de les branques per la nova fulleta. I les cases del poble, a mig aire del pujol, contemplem el paisatge tendre dels dies bons o es reclouen amb pany i clau en arribar-hi l’hora rúfola i esquerpa.

I com el temps, els cors. Curt febrer de diferents aspectes. Forçosa alegria extravagant de Carnestoltes, i austera, seriosa penitència de la Quaresma. Menja abundosa del Darrer Dia, per a la qual es reserven les orelles i les potes del porc, i magre cuinat —bledes i verdura, ascètiques guixes— dels pàl·lids jorns de dejuni. Colles de joves i casats assagen les facècies carnavalesques. Imaginen el vestit grotesc, el gest paròdic i expressiu, la dita irresistible. Hi ha el Carnaval dispers, la comparsa emmariol·lada que tragina les veus d’espinguet i l’aguda xerradissa de casa en casa, i la disfressada pública, a un lloc determinat, amb cercle d’enriolats espectadors i, enmig, la farsa satírica i procaç de les colles de mascarots.

—Diu que hi haurà desfressada, enguany —comenten uns enterats.

Els qui la preparen discuteixen els cops d’efecte, riuen per endavant del vers burlesc, de la paraula còmicament gruixuda. El rotllo de la gent, amb llum de tarda, tindrà un aspecte malencònic, malgrat les rialles, perdut entre la vasta bellesa dels camps lliures. Els pitjats espectadors esguardaran l’accionat expressiu, les figures conegudes, el jai i la jaia, l’omnipresent al·lot bambo, el dimoni, la parella que es casa… El dimoni i sant Miquel hi són personatges importants, antagonistes de vàlua. Mentre l’Arcàngel no es despenja d’un arbre, amb una espasa de fusta a la mà, en intervenció final i decisiva, un diable fumós, membrut i impressionant té intervencions de primeríssim paper. Més que un personatge de farsa, sembla una figura de tragèdia, un sàtir del chor de Dionís. Porta nus braços i cames, una pell cenyida al cos, màscara horrible i unes banyes de boc damunt el cap, entre les quals fumeja no se sap quina matèria pudent. Còmiques figures, més d’aquest món, el volten. Broll inestroncat de la vella comèdia! La vida hi és cruelment estrafeta, en els seus moments més grollera, amb primitiu i joiós realisme. És la festa paròdica dels mateixos actes habituals. Estètica de Valle-Inclán o de Solana. Sol ponent. Fred. Enginy esqueixat i saboroses paraules. Colors bigarrats, estranya alegria gesticulant. L’aire s’enduu uns versos rústics i estrafolaris:

… fií de sa ruca d’Es Puig

i es matxo de Sa Planeta.

Hem arribat, ja devers el final, a la farsa del casament. Un estrany personatge ha pujat damunt una taula, a manera d’estrada. Parla amb autoritat de ministre. Té al davant la inversemblant parella, tot el ridícul acompanyament. La fantasia de cada disfressat ha estat l’única norma per al barroquisme del vestit. Sota les gales de la núvia i la imitació de certes rotunditats s’endevina el cos dur i els malucs llisos del mascle. La declamació de les fórmules i recomanacions de la cerimònia s’ha encomanat a una veu clara i resoluda. Continua el romanç burlesc, amb amples gestos, des de l’estrada:

… Vol contreure matrimoni

amb na Rita Batibec,

fia de pares banyuts…

Sí, hi haurà disfressada; però el lloc on ha de celebrar-se és objecte de controvèrsies. No seria millor devora el poble, al peu del pi de rodona copa que s’alça a l’entrada, al costat de la carretera?

—Allí hi ha més plaça i cau més avinent de tothom —insisteixen alguns, davant els qui asseguren que es farà enllà, cap a dins Benirràs.

El pi ver, tot rodó i ufanós, com un vigilant de l’arribada al poble! Indret acostumat, en algunes ocasions, de balls i disfressades. El Pla Roig ja s’estreny entre les serres, acaba al peu del puig de Missa. És extens, elevat —però no es prenguin aquests mots, ací, amb l’amplitud que tindrien al continent—: en aconseguir el poblet, el terreny es precipita vers la costa, per dues ràpides torrenteres. Entre elles, vist des del pla, el puig de Missa sembla una petita elevació sense importància; contemplat des del port, la seva alçària pren força més relleu.

L’església, alta i antiga, vigila maternalment els camps d’agradosa aparença. Cap a ella s’enfilen algunes cases, les més velles a dalt, les noves a la falda. És bella una volta entorn del temple, l’esguard dilatat per la contrada, cap al Pla Roig o cap al port, cap a les sorres de Rubió —clara toponímia romànica— o les de Benirràs —nom aràbic i rotund. L’encís principal de l’illa és la varietat, ací més accentuada: plana i puig; hort, secà i bosc; costa i torres interiors; cases escampades, conreus, arbredes, i la vastitud del mar, atalaiada entre l’angle de dues muntanyes. Si haguéssim de diferenciar les terres de Sant Miquel, diríem que són les fonts i torrents els que donen alegria al paisatge. Cada font suposa un petit hortet que se la beu; cada torrent, una estreta hortada que s’allarga fins al mar. L’aigua salta entre les pedres o es disciplina per la xarxa de sèquies. A banda i banda, el pagès treballa amorosament les grasses feixes esglaonades.

I ara és el febrer qui pinta amb els seus tons terres i caseriu. Camins de Sant Miquel!… I on el situaríem, aquest poble? Eixint de Vila, en direcció al nord, arribaríem al cap de l’antic quartó de Balançat. Però, per què partir d’un indret que no sigui el mateix Balançat? Per a l’infant que guarda la manada, i el fadrí xamós que prepara per al Darrer Dia les seves bromes escruixidores, i l’al·lota que, mentre cus a la porta, espera divertir-s’hi, i l’home que treballa, desprès enmig dels camps, el poble on aparegueren a la vida és el centre del seu món, el punt de partida vers qualsevol camí, i, amb tot i la seva petitesa, un lloc no menys important que qualsevol altre, Camins de Sant Miquel… Mitjan hivern. Posat hiemal a les terres, atemperat per la Mediterrània. Encara duren les taronges entre la copa sempre verda; són ara al punt de més madura dolçor. Al peu del pinar del puig de Missa els hortets estan una mica devastats, no tenen el seu millor moment, que arribarà amb la calor, de tornada del seu exili. Enmig hi corre sense entrebancs el torrent, ara no desitjat, d’aigua freda i neta. Flors d’ametller i, arran del sòl, grogues, les molt humils de llevamà. El pesolar comença a florir…

En l’atrotinat camió de passatgers pujava una família de Formentera. No arribaven a Sant Miquel, sinó que es quedaven pel camí. De les al·lotes, dues eren agradoses de rostre, tenien sobretot un front i uns ulls bellíssims. S’endevinava l’origen pel vestit, amb el mocador al cap, un mocador negre, amb una sanefa de vius colors brodada segurament per elles mateixes. Prenien tots una actitud reservada, gairebé previnguda. Un jove eivissenc els preguntava, amb una ingènua curiositat, dirigint-se assenyaladament a les més boniques; però n’obtingué unes respostes massa clares. Havien de baixar a Santa Gertrudis, anar a una casa de la qual no deien el nom. El jove no podia així orientar-les.

Anaren agafant una mica de confiança. Les al·lotes ja s’atrevien a parlar, a mirar, a riure. Tot amb molta discreció, amb una gràcia popular meravellosa. S’esguardaven entre elles, amb unes mirades plenes de sobreentesos, molt alegres i vives. Esguardaven també els camps que anaven travessant, tan diferents de la seva Formentera, malgrat la proximitat. Camps de Jesús, de Santa Maria, de Santa Gertrudis, amb verd als horts i als sembrats. Al fons, les serres de pinedes. S’estranyaven de les muntanyes, que si a Eivissa no són gaire altes, són inexistents a Formentera. I admiraven sobretot tarongers, quan n’apareixia un tancó.

—És que fa tanta vista sa fruita, entre sa fuia verda! —es justificava una d’elles.

—Ai, callem, que pareixerà que no hem vist res mai! —temia sa germana.

—És que no hi ha tarongers, a Formentera? —preguntava el jove camperol.

—Pensau com havien de créixer, damunt aquelles roques —deia somrient la primera.

—A llocs hi ha millor terra que ací —concedí l’eivissenc.

Si el formenterer és mariner i veu món, les dones han de restar a casa seva, sempre amb la mateixa i escassa terra al davant. Venir a Eivissa era per a elles un viatge fabulós, una aventura magnífica. Estaven avesades a l’austeritat del paisatge nadiu, a la línia horitzontal de la terra i el mar. I contemplaven la terra eivissenca amb ulls de novetat; un petit món vist des d’un món encara més petit. I l’escriptor, assegut davant elles, veia també aquella terra com si no l’hagués vista mai, i admirava en el gest finíssim dels llavis, en el llambreig del ulls, les encantadores reaccions d’aquelles vides joves i femenines. Una estranya simpatia naixia dins ell, i li hauria plagut ser més loquaç, parlar amb elles, dir-los:

—Com vosaltres us agradeu de la meva terra, jo m’he admirat de la vostra. També la vostra illa és bella, amb una altra bellesa més seriosa i esquemàtica. I són belles i netes les vostres cases, i tot té un encís profund que costaria d’explicar i que possiblement, després de moltes paraules, quedaria sense comunicació. I vosaltres també sou belles, amb la vostra alegria que sobreïx damunt una evident repressió; amb la vostra discreta paraula, idèntica a l’eivissenca, i amb la vostra mirada carregada de vitalitat i d’intel·ligència.

Un nou tarongerar, a la dreta de la carretera; i el jove eivissenc explicava que com aquell n’hi havia d’altres a canalades ocultes, arrecerades del vent, fins a Sant Miquel, dins Benirràs, al nord de l’Illa…