El port

Olors de mar vetllada

per clars estius.

Salvador Espriu

Ja no salta el torrent; ha deixat allà dalt el Pla Roig, s’ha esmunyit entre els puigs. L’església es veu aixecada i llunya, al capdamunt del pinar. El reguerol d’aigua ja no corre encaixonat, sinó superficial i lent. Té davant una esplanada, amb serres a cada costat. Del fons obert arriba l’airet del mar. El torrent es degué trobar indecís del seu camí, ja no assenyalat imperiosament. Va fer, sempre modest, una ampla corba pel camp, arribà al sorral de la cala. Ara, a l’estiu, és finalment un solc eixut entre els horts. Però els baladres i tota una espessa vegetació acompanyen un record d’aigua esvanida. Ginebres, savines, joncars. Trepitgem còdols rodons, arena, herbes que l’ona portà, ja eixutes. A un cantó, un bassalot final, separat de l’aigua salada per una barra. Som al port de Sant Miquel.

Solellada de juliol damunt l’aigua neta i redossada, damunt els penyals que la cenyeixen, damunt les pinedes que ens acompanyen entorn, damunt la casa emblanquinada que s’aixeca a la vorera, amb els seus pallers, última manifestació pagesívola endret del mar que comença. Els extrems treballs de l’home són ja uns camins de fustes llimades i amarades, per on treuen els llaüts del mar: un petit escar que acaba en una enramada o en una construcció de pedra, sota les quals reposen les embarcacions. Són cinc o sis els llaütets, i els propietaris alternen la pesca amb altres oficis, l’agricultura principalment. Idèntica mà aguanta el mantí de l’arada i mou el rem. Són recollides les soltes pel mateix que aplega les gavelles. A certes hores es veuen aquests homes a la platja. De vegades tenyeixen les xarxes o s’ocupen en alguna altra feina. Soledat. La naturalesa s’imposa sobre l’home. L’embarcació s’acosta o se’n va, petita entre les ones; ha desaparegut darrere les roques. Com som al temps de la calor, tal vegada es poden veure, mentre dura la tarda, uns nois que es banyen devers un extrem de la platja. A la matinada sol arribar el peix. Si s’anuncia que es posa a la venda, al port o pels camins, s’alça el so llarg del corn, com un bruel continuat. Fer brular un corn, diem a Eivissa. La mà dura i greixosa dels pescadors l’aguanta per la concavitat llisa, nacrada: les galtes s’inflen, i el bruel s’ou de molt lluny, escampa un pàl·lid reflex de mitologia.

D’aquesta cala extensa que una mena de península —l’illa del Bosc— mig tanca, que s’endinsa entre penyes i acaba a la remorosa corba de la platja, se’n diu el port de Sant Miquel o de Balançat. A la sortida, coronant un morrot, s’enfila una vella torre de defensa: la torre del Molar. La rodona talaia roman ara pacífica i abandonada. Ja no avisa perills de moros. Esguarda l’extensió del mar i veu, ara i adés, fumarelles que creuen lluny, vaixells de formes rares, que no són del seu temps. Només la mar és la mateixa, amb les seves calmes immenses i les tempestes que rompen al peu del penya-segat, mogudes per vents que coneix bé, antics companys rondinaires. Sempre la torre entre ells, esmolada i ferma. Si es gira cap dins la cala, veu una aigua transparent, blava o verda, que en certs moments pot encalmar-se com un mirall. A fora, cap a llevant i cap a ponent, s’encarcaren alterosos espadats, sòlida muralla de rocams, amb taques grogues, grises, vermelles. Els pins, a dalt, guaiten retorts. Som a la costa nord de l’illa, tota de cingles elevats.

Però encara per dos altres llocs, sense sortir de Sant Miquel, pot l’home posar-se en contacte fàcil amb la mar. A llevant no és gaire lluny el port de Benirràs, on desemboca una altra canalada que va baixant entre serres. Enmig d’aquesta bella cala sorgeix, impensat, un illot dret, una alta roca que té per nom el Cap Bernat. També a la platja tenen el seu refugi alguns llaüts. L’estiu i el silenci pesen ara damunt aqueixos indrets. La geologia, impressionant, torna solitària: la mar eixampla enllà el seu desert recorregut d’una inquietud menuda. A Rubió, cap a ponent, ja no hi ha cala. La costa, després de girar la imponent punta de la Creu, és un espadat seguit. Es succeeixen els penya-segats de noms a bastament expressius: sa Penya Roja, es Cingles… Alguns perillosos senders davallen fins a mar, a Na Xemena, al Portitxol. Aquest darrer és el cau dels pescadors de Rubió: un petit refugi sota les penyes. Damunt, molt alta pel puig, la font del Margaió, d’aigua puríssima i fresca, evoca entre aquests camperols un atur de cacera, un lloc de repòs i d’esbarjo, amb el prestigi de copioses dinades. La costa segueix abrupta cap als penjalls d’Aubarca i de Corona. El mur creix, immens, contemplat des d’aquests cims; sembla que s’aixequi l’horitzó d’un blau pàl·lid: lentes ones moren a baix. Ja no som davant de l’idil·li i la pau. Si hi ha pau, ha restat aturada en un gest imponent i desesperat. És un repòs d’enorme animal mort, les sacsejades del qual devien ésser terribles. Ja l’home és insignificant damunt la carena que el consent amb indiferència. No pesa damunt la roca, com no hi pesen l’arbre ni l’atzur.

Però aquesta soledat geològica, almenys en el refugi acollidor del port, té així mateix la seva festa. Cau, naturalment, a l’estiu, quan el mar es fa més amic de la terra, quan l’home busca la seva fresca companyia. Estiu i mar tenen una intimitat en el nostre pensament. I a Eivissa aquesta unió amb el mar estival es manifesta, sobretot, el dia de sant Cristòfol. Vella festa de l’aigua, en què sembla que l’home celebri el seu encontre anual amb l’aigua accessible i propícia de l’estiu. A vila era dia d’esquitxos, de bàrbares mullenes. No es distingia entre aigua dolça i salada; ambdues servien per a l’alegria i les bromes, molt sovint excessives. A fora, les famílies acudeixen a unes platges determinades, les més properes per a cada redol. Una de les platges escollides és la del port de Sant Miquel. S’hi va a peu o en carro, i, amb tot, la geografia resulta massa gran per a la gentada. Sobra platja, sobren penyes; manquen únicament, ran de l’aigua, les bones ombres. La més avinent és la d’unes figueres, en uns bancals al peu del puig. Allí s’instal·len les famílies. És platxèria de tot el dia, i, per tant, de dinar suculent, allí mateix preparat. D’unes pedres fumades surten els fornells; per a la llenya basta anar al bosc, allí a la vora. S’han dut els estris necessaris, i amb ells les provisions, no mancant-hi pollastres i conills. Hi ha qui compta amb el peix, agafat aquella nit, arribat, fresquíssim, al matí: peix gustós, de roca. S’ha procurat, punt el més important, que no hi falti el vi. Ara ja els uns es podran dedicar al passeig, al bany, a la pesca, mentre els altres s’encarreguen de la cuina. A la ciutat la festa semblaria poc espessa, excessivament oberta i perduda entre el paisatge. Ací no s’està avesat a les grans aglomeracions. La diversió, encara que popular, és més solitària. Es passegen els llaüts, carregats d’improvisats mariners. Hi ha els festeigs, les parelles amoroses que semblen indiferents al que passa al seu entorn; que somriuen, de vegades, dedicant-se mútuament el somrís provocat pel fet extern. I abunden els al·lots, es nota sobretot la presència dels al·lots, que criden, juguen, ploren, envesteixen les altres persones; poc vigilats, lliures, i de tant en tant estranyament aturats i vacants, sense un objectiu immediat. Tota aquesta dispersió es recull a l’hora de dinar, tan important en aquesta classe de diversions. Ningú no ha volgut quedar més malament que el veí, quant a excel·lències alimentàries. Es menja amb gana, però encara és més el menjar que el desig. I els glops de vi, repetits una i una altra vegada, acompanyen la cullerada d’arròs o l’aleró de pollastre. El plaer ix del que no es pot tenir els altres dies: de les llargues hores sense feina, del menjar saborós i abundant, del vi liberalment buidat. El vi fa parlar més i més fort. La rialla acudeix fàcil a la boca. Els ulls són encesos, lluents, entre el vi i la solellada. Sempre hi ha qualcú que ha begut una mica massa. Oh, deixeu-lo anar! Ell es diverteix i fa divertir. Calor, amb brises mediterrànies. Mosques insistents, que molt sovint ni s’intenta fer fugir, a les mans, als llavis. La frase, molts de cops, ja no és intencionada, és procaç. La diversió és al fons de cada cor solitari, oculta rere l’aspecte congestionat o el gest insegur d’embriaguesa. Tota la tarda dura el traüt, amb buidors súbites de cansament. Ajuda a l’alegria el ball, ball pagès. El tambor persistent marca el ritme de la festa camperola. La gent s’arremolina. Entremig, s’alcen els caps dels balladors, saltant a compàs. Un balla amb les castanyoles, i, voltat de l’estrepitosa música que ell mateix es procura, té una viril, indubtable grandesa. L’al·lota, ritualment seriosa, gira amb les seves passes menudes i seguides; tota la dansa és l’actitud hieràtica i aquest acompassat fregadís de les espardenyes de pita, que traspunten sota la llarga gonella. S’escolten crits. I si hi ha una baralla, els cops, les paraules, la intervenció dels amics, donen una nota dramàtica, dura, avarament recollida pels espectadors. És el que demà comentaran, el que reconstruiran amb tots els detalls i ocults motius i intencions. Es compararan forces, coratge, i amb aquesta ocasió es recordaran fets semblants, altres proeses dels mateixos cerca-bregues o de gent més vella.

Però demà el port serà altra vegada solitari i quotidià. Una ona, una altra ona, una de més forta… Les barques reposen. Un corn damunt una d’elles. Bellesa desolada d’aquestes cales entre penyals, tramuntana de l’illa!