El rosari de la Quaresma

La brisa dulce torna, un día, al alma…

Juan Ramón Jimménez

El puig de Missa, cap a la tramuntana, és un alt pinar sense camins, només amb algun costerut carrerany. És el caire del fred, el costat solitari de l’enfilat i petit fossar. No hi ha cap casa en aquest bac, que té al fons uns feixons d’hort, devora el torrent, i com a perspectives el port i les serres costaneres; serres que mostren la part accessible i habitada, no la que cau tallada sobre el mar. En aqueixos puigs, les parts més extremes, no cultivables, de vegades rocoses i amb poca vegetació, altres vegades cobertes de bosc, es diuen, al país, «marines». Malgrat el ventot de març, fred i enutjós, he pujat a contemplar aqueixes marines i la mica de mar que deixen veure entremig, port enllà. Cap al Pla Roig i al migjorn, la façana de l’església, el coster suau, els camins, les cases que es van situant a plans diferents. Cap al nord, entorn del fossar, la dura ventada, la solitud, les llunyanies escabroses, el mar amb escumes distants.

De dins el pinar ha aparegut un vellet. Havia pres la deserta drecera, puig amunt, i ara se m’acosta, amb un feixet de llenya a l’esquena. És un homenet petit, lleugerament encorbat, amb les cames una mica tortes encara segures. Molt atentament ha saludat. Després ha deixat el feixet a terra, al seu costat, i s’ha deturat a reposar. Ja és molt prop de casa seva, de tornada de la llarga excursió, i pot entretenir-se un moment. Aquí sempre hi ha una oportunitat per a deturar-se i parlar una estoneta; la feina no és mai a una hora fixa, precisa. A més, ell ja ha complert el seu lliure jornal, amb el sol que s’acaba de pondre. En un altre sentit, relatiu a la seva existència completa, també es pot dir que ha satisfet la seva obligació. Però l’home s’aguanta fort, i sempre hi ha coses en què anar maldant. Mentre es pugui, cal treballar, per no perdre el costum i dur el més endavant possible la vida habitual. Tota una vida, encara no vençuda, de laboriositat. Passions, violències, egoismes? En tot cas, resten allà lluny, potser mig oblidats. En una caseta, vora l’església, viu amb la seva muller.

—Quants anys teniu, Joan? —pregunto—. Setanta-cinc?

—Oh, encara no! Només setanta-tres.

—Us aguantau ben fort! D’on veniu, ara?

—De sa marina. Hi tenia una mica de feina. Per no perdre es camí he vengut amb això…

Senyala cap al feixet. Somriu. Sempre parla rient, i també amb una atenció estranya, amb un antic i cultivat respecte. És el vell capteniment pagesívol, per al qual no eren obstacle distàncies i entaforaments.

—Però sa vostra marina cau molt lluny, Joan. I ara, amb aquest feix, puig amunt…

Somriu: no dóna cap importància al fet.

—Ja hi he anat i tornat unes quantes vegades, no es crega. Són ja molts anys.

—Ho sé. Dies i nits al bosc, de jove, fent carbó. Ocupació alternada amb altres feines. Primer vivia al Pla Roig, cap a Aubarca. Després es comprà una caseta amb un poc de terra, a Rubió. Ara a Rubió hi viu la seva filla, casada. Encara en té d’altres, crec, a diferents llocs.

El vent arriba de lluny, passa movent les nostres robes, deixa una remorosa agitació als pins propers. Mirant el paisatge, dic:

—Ara diuen que volen fer carretera, fins es port.

S’exclama la veu d’en Joan, sense queixa, qui sap si sense desig:

—Això serà p’es que vendran.

El seu pensament se’n va cap al passat, com en tots els vells.

—Encara em recorda quan feien sa que ve de Vila. L’any quinze hi estaven trebaiant. Va ser quan es va negar dins es safareig s’infant d’en Cosmi.

—Teniu bona memòria.

La memòria d’en Joan, en efecte, és coneguda de tots els veïns. Recorda esdeveniments, noms i dates, àdhuc referents a les famílies dels altres, que els afectats obliden. Moltes de vegades li vénen amb preguntes, per a provar-lo o per curiositat. És una espècie de memòria vivent del poble, una crònica escrita en l’aire, que amb ell s’extingirà. Aquesta crònica, amb una interpretació popular dels fets, comprèn els seus setanta anys de vida i alguns records dels pares i avis. Més endarrere… Però, qui es preocupa d’un temps anterior?

—Es camí vei passava per can Benet. Moltes de voltes l’he fet a peu. Quan jo era jove no hi havia camions ni màquines: només algun carro i sobretot asenets amb sàrries.

S’ha tornat a posar el feixet a l’esquena. Riu. Acomiadant-se, afegeix:

—Vostè deu quedar passejant…

—Sí, encara uns minuts més.

No oblida la fórmula final, ja anant-se’n:

—Estiga bo.

—Bona nit.

Encara es veuen, dins la fosca que avança, unes escumes al peu de les roques llunyanes, d’altres escumes mar endins. Mar dura, agitada per un vent que creix, i commoguda pineda.

El vent nocturn, rei de la solitud i de la fosca! Tot el poblet i els seus camps per als aeris peus, pressuts i lleugers. Alta còrpora transparent amb alguns nuvolots disformes i desig de clares estrelles. Rabent, mai no acaba de passar, i no es descuida de cap herbeta, de cap fulla, de cap terrat, de cap muntanya. El vianant, ja nit tancada, creix amb tota la terra que la ventada palpa. Illa perduda sota el llarg impuls cançoner. Imprecises notícies de mars i països llunyans, tal vegada d’astres o d’esperits. El vent és un amic que ens posa la mà pesada al bescoll, que ens sacseja i ens va dient tot de coses que no escoltem amb massa atenció. De dins la casa, encara, s’escolta la vaga xerrameca o remorós missatge. Pressió a les finestres i avalot veí dels arbres. És una amenaça o una ampla companyia? Sentim el món més avinent, mentre fuig i s’acosta a la vegada la topada cega del vent, de sorollós contacte amb les coses, silenciós i dur en l’altura, lliurement arremolinat amb ell mateix…

La portalada del pati de l’església obre els seus tres arcs al cim del puig. Quatre o cinc cases blanques són deçà de l’entrada. Dellà, el quadrilàter rústicament enllosat, voltat de blanques parets, amb dos arbres nus i el cel a dalt. Al fons, els tres arcs de l’atri —o porxet, com diuen ací— es corresponen amb els del pati.

Sol post. Dins l’ombra de l’atri es passegen de cap a cap dues altes figures. L’una, ensotanada, és la de mossènyer, el rector de la parròquia rural. Parlen, de vegades riuen. El vespre s’ha atansat lentament. Si no fossin les parets emblanquinades, la foscor seria ja intensa. Però l’última llum del dia s’enganxa a la calç invasora. Han aparegut dos o tres nins. Amb el permís de mossènyer comencen a tocar la campana. «Tanc, tanc, tanc…». Les campanades es repeteixen de tres en tres, allà dalt, i s’eixamplen cap a les cases disperses, cap al pla i les canalades, fins a les muntanyes i el mar. Qualque llaurador les recull encara entre els seus camps. Tot el crepuscle vibra amb els tres tocs persistents, que sembla que l’aturin i l’il·luminin amb el seu so cristal·lí. Les dues altes figures segueixen parlant i passejant-se. Després en van apareixent d’altres, molt poques, divuit o vint, totes gairebé vellets i infants, que arriben de les cases més veïnes. I mentre van arribant aïlladament les petites ombres negres, els dos passejants s’adonen que ja no és l’ultim resplendor del dia, sinó la llum de la lluna la que s’aferra a les parets del pati. A dalt, la profunditat del cel.

És el Rosari de la Quaresma. La pròxima lluna serà la del Dijous Sant. Abans vindrà la setmana de la missió, amb el predicador arribat de fora, i l’església s’omplirà de gent. Ara, amb els últims tocs seguits, el sacerdot obre la porta del temple i hi penetra, seguit dels comptats fidels.

Un llum d’oli i dues espelmes, des de l’altar, donen una claror tènue a la nau. Entre els bancs s’han agenollat, escampades, les divuit o vint ombres negres. Arriba confusa la veu, des del graó del presbiteri. És un murmuri el prec, dins la foscor de la nau. «Pare Nostro que estau en lo cel…», «Déu vos salve. Maria…», «Janua coeli…», «Parce nobis, Domine…». Passen els mots litúrgics dels llavis de mossènyer als dels seus feligresos. Mots litúrgics d’una llengua litúrgica. La parla eivissenca o catalana pren en les oracions mormolades, un to quasi tan antic i solemnial com la llatina.

D’on vénen aquestes velletes? On van aquests infants? La vella endolada deu recordar una munió d’éssers estimats, ja desapareguts, que ara rauen allí a prop, darrere l’església, dins el petit fossar que guaita damunt la mar. Com han pogut passar els anys tan de pressa? Una nova família, fills, nores, néts, gradualment i imperceptible, han anat substituint els difunts. Fills, nores, néts, escampats per diferents indrets del poble, que la majoreta va veient ara i adés. També aquestes ancianes foren unes criatures com les qui han acudit al Rosari. Després van ésser al·lotes fantasioses, que venien a l’església, els diumenges al dematí, pels llargs però alegres camins. La llum, la gentada, la festa, com un reflex joiós de la morta joventut. De tots els joves que les esguardaven, que anaven a festejar-les, un es destacava, prenia relleu; s’anava tornant quotidià, insubstituïble; era el seu promès, el seu marit. Ara, pobres velles, esperen reunir-se aviat amb els qui les abandonaren. Les joves generacions sembla que les empenyin vers la tomba, com elles hi empenyien, malgrat el seu voler, els majors afilerats. «Nostro pa de cada dia…», «Et in secula seculorum. Amén». Són les últimes oracions. Van sortint els escassos devots, amb la fredor de l’aigua beneita a la punta dels dits:

—Sa lluna porta rotlo. És senya d’aigo.

—Prou falta que fa. Podia ser un any de miseri.

—Si no plou molt, no sé com es podrà regar, tot s’istiu.

I el petit grup obscur es va disgregant dins la nit, puig avall…

I un dia s’adonen que l’aira ha canviat. La fredor de l’hivern ha desaparegut. Si fa vent, és un vent amb no se sap quina tebiesa, amb no se sap quina dolçor. S’insinua la nova primavera damunt l’amplària dels camps. L’incipient miracle renovellat commou recònditament els cors. Arriba l’oberta promesa, només que sigui d’un poc d’escalfor damunt els membres enfredorits. La llum, de dia, era ja francament intensa, entre els arbres, pel cel. I ara aquest alè suau, sota les estrelles, amb un record llunyà de totes les primaveres passades… D’allí baix, del bassiol voltat d’hortets, arriba, amb el so del rajolí d’aigua, el clar desvetllament del cant de les granotes.