El torrent

Val més la teva imatge que no mil pensaments.

Cables Riba

El mes de juny, més que qualsevol altra falca, parteix en dues meitats el gir de l’any. És la cresta alterosa que separa dos vessants. Mes encès, lluminós, de dies llargs. La gent a penes dorm, enfeinada amb la sega; no reposen les falçs. Després, a l’era, lluen les messes daurades, comença el tràfec del batre. I la nit, que dóna una breu abraçada als fatigats pagesos, s’encén encara amb els focs alegres de sant Joan i amb els més humils de sant Pere. Endarrere, s’esborren la primavera i l’hivern, de camps humits i tendres. D’ara endavant, s’instal·la amplament l’estiu, amb el cel de cegadora ardència damunt els camps de rostolls, els marges ressecs, els camins polsosos. Els arbres, però, tenen tota llur fulla i atorguen tota llur protecció. Prestigi i repòs de les ombres, recollides davall les figueres, els garrofers, els aristocràtics pins vers. Fresques ombres, encara recents, dels fruiters, ja dins el domini dels horts. Albercoquers i pruneres ofereixen el seu fruit de color viu i madur, tan sucós i dolç. Els magraners ensenyen les gotes vermelles de la seva flor. És a les tofes alçades i a les feixes d’hort on es refugia la tendror vegetal. I, per contrast amb els camps abrusats, la breu riquesa verda agafa una importància amable i confortadora, arran de la correntia de les sèquies i el torrent.

Escoladís i prim tresor de l’aigua, ara que avança l’estiu, enmig de la terra assedegada! Si el pou és l’humil tresor de plata colgat dins foscors de cova, la font és el raig de monedetes vessat amb liberalitat més ostentosa. D’una fonteta modesta se n’alegra tot un hortet, aturat als faldars del puig, devora el pinar. D’unes fonts més despreses es forma el torrent, i al seu costat es recullen els horts, allargats cap a la mar. El torrent troba al mes de juny la seva festa. Passegeu-vos una tarda seguint el de Sant Miquel, on l’aigua clara neix, on corre sempre amb un fresc sorollet, on s’esbalça per disformes escalons de roca, on s’engorga i miralleja, on és gairebé ofegat per la múltiple vegetació. Esguarden, a les vores, l’impuls verd i tremolós del creixent canyar. Contempleu, nascuts de pedra i aigua, entre els tolls, o més amunt, fins on arriba una almoina d’humitat, els baladres de flor vermella i persistent, ara tota oberta. Encara hi ha la planta que ací anomenen aríngel, amb blanca florida, i aviat floriran, també càndidament, la murtra i la vidriella. No tot és suavitat de molsa o d’herba. Si no punxen els joncs, esgarrinxen els esbarzers, i es presenta així mateix la duresa agressiva de qualque coscoll. Quanta vida pren força al contacte del torrent! I encara petites sèquies li prenen l’aigua escassa. Un safareig encalma les mirades devers l’altura. Un molí espera, atrafegat i renouer, les carretades de blat, el lliura en sacs de farina. I els feixons esglaonats són tots gerds, i les fulles fresques toquen els turmells mullats o els fangosos calçons del sol·lícit pagès.

Difícil verdor! Plou poc a l’illa. Es succeeixen dies i dies de cel clar, sense núvols. O els núvols tranquils, formosos, es passegen entremig del blau. De vegades n’amunteguen les altes ombres i el jorn s’enfosqueix. Mirades anhelants s’aixequen vers la difusa promesa. Però vents adversos l’escampen i rosta altra vegada l’espai desenteranyinat, amb lluminosa indiferència. Quan ve la pluja, no sol anunciar-se amb llargs preparatius. Estrepitosa ravata, o bé continuada, llangorosa alegria. Regal de les gotes que cauen, seguides, sobre els camps que les esperaven, preparats per l’home. Els sembrats s’alegren, arriba la humitat a les arrels més pregones —tanta munió d’arbres la necessitaven!—, creix el dipòsit subterrani, l’aigua filtrada empeny totes les parets de les coves ocultes, cerca el negre i llarg camí que arriba a la llum, al doll ben rebut de tot l’any. La gent, esperant sempre la pluja, sap quins vents poden portar el líquid do i quins allunyar-lo; fins i tot hi matisen la generositat de l’obsequi. El cel és oberta lliça de forces contràries, i del resultat de la contesa en caurà la sort o la desgràcia. El dau finalment aturat mostrarà la cara de la humitat o de la solellada. «El mestral» —el blau i llustrós mestral— «és el raspall del cel», s’enduu tot vestigi de boira o núvol. No cal esperar d’ell sinó sequedat i transparència a la terra, pures blavors al cel. Sol ploure, en canvi, de llevant, i més de guergal. D’aquest punt principalment arriben les llargues pluges, les pluges persistents i fredes de la tardor i de l’hivern. Una altra opinió, que sustenta el refrany, diu que «el que el guergal mou, la tramuntana ho plou». No sempre és així. També és sabut que «de ponent no corre torrent». No, no és fàcil, amb aquest vent, que la pluja sobrera, la que la terra no té temps de beure’s, hi corri per damunt, convergeixi, roja, en la fúria del torrent; però pot dar-se el cas, «i si corre, corre valent». «De llebeig», diu l’agricultor de llarga experiència, «aigua veig, aigua no veig». I menys encara en veurà d’altres vents, perquè els refranys, tan saberuts, no en diuen res, ni tan sols els anomenen, en ordre a la pluja. No parlem de la neu, tan rara a l’illa, tan ràpidament fosa si algun any, entre molts, en cauen unes volves. Seria —la rima és obligada i evident— «any de Déu». Estiguem-li agraïts si ve la pluja en abundor, puix que ja és sabut que «quan Déu vol, de qualsevol vent plou». Però pot mancar una anyada, i encara no arribar la següent, en la quantitat necessària. I tant de bo si les pluges, escasses, arriben a temps, com enguany. La collita no ha estat dolenta, car ha begut a ragets curts, però en moments decisius; fins i tot hi ha hagut un bell esplet d’ordi. Però la frescada haurà arribat amb penes a les arrels dels arbres, i encara més en pateixen les fonts i les aigües pregones de sínies i molins.

No; el que és el torrent de Sant Miquel no baixa cofoi com altres estius. Els recs que alimenta corren minsos i fatigats. S’aprofita fins la darrera gota que neix a l’Assut, dins un borboll d’arenes, o que brolla del Tur enclotat, amb una disminuïda embranzida, entre roques on s’amaga la falzia. El torrent té el curs interromput en molts trets, tota l’aigua girada cap a la fretura dels horts. I amb tot, mireu aquestes feixes, aquesta procurada ufana. Difícil verdor! Decididament, Eivissa és l’illa de la verdor alçada amb un secret i desesperat esforç de la terra. El resultat d’aquest deler pregon, ajudat per l’home, aconseguit enfront d’un cel desinteressat, es refugia, en arribar l’estiu, als puigs vestits de bosc, a l’arbreda abundosa del pla, a l’hortada gran o petita que s’escampa per nombrosos indrets. Mireu aquests regadius esponerosos de Balançat. Verda, prometedora riquesa! No sabem, enguany, si es podrà regar tot l’estiu. Esperem, sobretot, que l’any vinent sigui de més propícies pluges. Mentrestant, davant la terra seca, necessitada, tenim al cor una estranya angúnia, el sentim assedegat, talment un terròs eixut i polsós dels camps, a ple sol.