Lluna de gener

… como la luna a la aldea.

Miguel Hernández

«Per sant Antoni, una passa de dimoni». Ha transcorregut, circuït de freds, barbablanc, el sant del bacó ran de cames, protector de les bèsties, i el dia, amb aquesta pausa pintorescament expressada, s’ha allargat imperceptiblement. Damunt els seus últims calius, balb, el crepuscle acaba d’extingir-se, una miqueta més tard que per Nadal. Però ara, aquests dies, una vaga resplendor prolonga la llum somorta sobre la individualitat dels escassos vianants —pagesos amb llurs eines, l’ombra d’alguna dona, un infant cuitós— que tornen pels camins. És la lluna de gener. La més clara, segons el parer de la gent. Lluna plena, avui. Amb la posta del sol, el disc il·luminat s’alça, com amb astorament, sobre l’horitzó ondulant, amb perfil de pinedes. Lluna gran, que guaita amb faç cada vegada més encesa boscos i conreus, cases i carreranys, i el puget on s’encimbella l’església de Sant Miquel, una cara de pedra nua, l’altra de calç sensible a ombres i lluentors. I sembla que la terra s’enfonsi, apagada, sota la clara ascensió de la lluna.

Hom atribueix la resplendor excepcional a la floració dels ametllers. Els primerencs, és ben cert, han obert ja les seves corol·les tot al llarg de les múltiples branquetes. Són tanys serrats de flors, una blancor invasora i unànime, vora el fullam obscur de garrofers i oliveres, damunt els verds tendres. Aquest vestit que s’espesseix, sempre tou i lleuger, és, al sol, una suggestió de minves amb blaus serens, de fred lluminós cap a profunditats de cel torbadores. Ara, al vespre, és insinuació de perfumada absència, de terra nostra i coneguda, i, amb tot, submergida dins un misteri llunyà, no sabem si del cor o dels espais.

La lluna sobre el poblet! D’una casa a l’altra, sembla que et dugui de la mà. A la tornada, és més alta, més solitària la nit, més prestigiosos els estels que consent. A les ciutats no es pot comprendre aquesta amable companyia de la lluna. El ciutadà modern viu desentès de la lluna dels romàntics i dels antics. Ací la nit és la nit, com als primers temps del món. Suaument lluminosa, amb lloms argentats de serres i perceptibles camins, com aquest vespre. O espessa, closa, negra, quan els núvols ajunten els seus ventres d’ombra i s’esborra tota senda. Tenebra invasora i total. Cada casa manté, durant unes hores, un redol insignificant de llum; però aferrada part de fora de les parets, comença la sobirania de la fosca, que estreny, irresistible, pedres, arbres, muntanyes. Pel finestró reixat, per la porta que s’obre, envesteix, dura i ràpida, l’obscuritat. Nit que ara devora, amb negra gola, la major part del cos del dia. Nit tota sola, d’infinites mans indigents i cegues. Nit antiga de Sant Miquel.

Nit indiferent i llarga, voltant el son dels homes. O llur dolor deixondit, que espera de la remota matinada una treva lleugera. Nit del sentinella, de l’estudiós, de l’obsedit, del llunyà navegant. Nit que ajup el seu ventre contra el pressut i solitari vianant; del jugador que no s’adona del seu transcurs, entre càlculs i averanys, tota la passió posada en l’aleatòria combinació dels naips, segons la qual agafarà gruix el muntet de bitllets o es fondrà damunt la fusta. Nit dels amants, que encenen en la foscor llur regne íntim d’estret delit. La nit s’aixeca, immensa, enllà del poble que es recull. Plou, o xiula el vent, o, com anit, la lluna vigila camps, aires quiets, la mar propera. Ones manses i solitàries a la platja, amb un reflex lunar; arbre que es deixondeix, de sobte, amb un tou alè de vent; òliba que desclou les ales i s’eleva blanament del seu racó ombrívol. Reposa el pagès del seu treball o del seu goig obscur, esfondrat dins unes hores tèbies i pregones, que es trencaran amb el crit enfilat d’un gall i les primeres clarícies de l’alba, glaçades i exigents.

L’establiment, mig botiga i mig cafè, està sol enmig del camp. Acabada la manilla, un jove surt a la porta. La nit és clara, i el que és ell no sent massa el fred. Duu al ventre l’escalforeta del vi i als pensaments un subtil engrescament. Lluna rodona i alta. És tard, i el jovencell sent més aviat l’exaltació de la nit i del fred. Se li ajunta l’amic que ha guanyat amb ell la partida. Encara, amb la mà girada, es frega els llavis del got de vi. Parlen separats de tothom, amb l’esguard cap als camps tèrbols, que avui se’ls ofereixen meravellosament. De què parlen? Quelcom misteriós i magnífic deu ésser l’objecte de la conversa secreta. Ja no es recorden de les figures ombrívoles que han deixat a la botiga. Qualsevol que s’acostés destruiria la màgia de les paraules. Sols per a ells tenen un sentit els propis gestos, veus i rialles. El qui ha sortit primer ha de complir els disset anys; l’altre està sobre els divuit.

—Toni —diu aquest—, estàs segur que era na Catalina?

En Toni ensenya uns rulls negres sota la petita boina i s’abriga el coll amb una bufanda gruixuda. Esveltesa morena, treballada per les rústiques feines. El seu pare ha començat a considerar-lo un home i l’ha deixat sortir alguns vespres. Na Catalina: una al·lota que viu a l’altre cap del poble i que en Toni ha vist aquella tarda, per un camí.

—Si fins li he dat ses bones tardes!

L’amic, en Pere, és ros, i la nit li aombra un esguard blau i desvergonyit. Diu:

—Ara sa mala cadella ja deu dormir.

Na Catalina, per a en Pere, és una noia com totes, tal vegada un poc més bonica que la major part. Per a en Toni és única, un ésser a part; no comprèn com poden comparar-la amb les altres. No ho diu, i de vegades el fereixen les expressions dels amics indiferents. Estrafà un somriure a la frase admirativament grollera del companyó. Somnia. Na Catalina, ara, adormida al seu llit! Recòndita dins la foscor, mentre a fora vigila la llum de la lluna.

—Trobes que ja deu dormir?

Que distant de la taverna! Uns llargs camins entremig, baixant, després pujant, amb totes les seves marrades, vorejant predis i pinars. Camins sota la lluna, amb les espesses ombres de l’arbreda. Qui fos, tan solament, a la vista de la finestra darrere la qual reposa la noia obsessiva!

—En Puig ja deu fer estona que se n’ha anat —precisa en Pere.

L’al·lota està promesa de poc ençà. Això és una evidència que turmenta l’ocult enamorat. En Toni i ella tenen la mateixa edat i no fa mig any que ell va acudir al seu festeig. Va adonar-se que ningú li feia gaire cas. Però na Catalina, medita, se l’escoltava. Va estar-hi amable i se’l prengué seriosament. Ara que al cap de molt poc temps es prometia amb en Puig, que ja havia fet el servei militar.

Un dia va anar-hi, doncs, a festejar; de petits parlaven, i ara només es veuen alguna vegada, potser es saluden. Però no cal res més per a enamorar-se. Cap aquella casa llunyana vola el seu pensament.

—Saps? —insinua el company—. La seua germana tal vegada sortiria a sa finestra.

La seva germana, que a ells els sembla molt més gran, ja és una dona com les altres. Ni tan sols el parentiu o la proximitat poden transfigurar-la per poc que sigui.

—I què en traurem, d’això?

—Bé, a mi m’agrada. Si hi anàssem?

—No tengues por, no sortirà.

Però la nit s’obre a tota aventura. És una llàstima renunciar a aquestes hores, anar-se’n a dormir, sense res més. Bo i absurd, un camí s’imposa. No importa la migradesa dels mots, dels actes; tot pren aquesta nit un aire transcendent. Allí a la porta tenen les bicicletes, però igual seria si haguessin d’anar-hi a peu.

—Tu hi festetjaràs, si pots. Jo no n’he de fer res.

—I tu et posaràs a l’aguard, per si ve algú.

Mentre corren cap a la casa de les al·lotes, el ros enceta una cançó atrevida, que sembla un crit d’exaltació i desafiament. En Toni calla, mentre passen les clapes de lluna i les ombres dels arbres.

—Podrien haver anat a viure a l’infern!

L’enamorat escolta la queixa, però no troba massa llarg aquell camí sense objecte. El mateix camí per on haurà tornat el promès. Avui és dijous, dia de festeig. El pensament gelós imagina l’escena. Li fa exclamar:

—Mal llamp el puga secar!

—A qui?

—An en Puig.

—Anit hauria volgut ser ell, per una estona.

En Toni no sap qui voldria ser: en Puig, en Pere, ell mateix, dilatat en una mena d’adoració universal. Embriaguesa de l’amor, dins la follia d’aquesta nit. Abans d’arribar, deixen les bicicletes amagades, a una distància discreta de l’alqueria. Una de les façanes brilla amb blancor lunar. S’atansen sense fer soroll. Tot és silenci. Roden la casa pel cantó de l’ombra. Aquella deu ser la finestra sospirada.

És un finestrell que cau un poc alt. En Pere, per posar-se a la seva altura, ha arrimat unes pedres. Toca amb summa discreció. Només l’al·lota podria sentir-lo, però dorm o fa el desentès. Ara la crida amb un alè de veu:

—Lluïsa… Lluïseta…

Es cansa de l’espera. Diu baixet al company:

—I tanmateix jo sé que ha sortit alguna vegada.

Torna a gratar la finestra:

—Lluïsa…

Dos homes, gairebé uns adolescents. Expectació exaltada i atenta. Silenciós sobresalt i un infinit anhel. Ha començat a lladrar un gos invisible. Dels corrals veïns arriben sorolls, una palpitació calenta.

En Pere es desprèn per fi del finestró. Sacudeix el braç de l’amic encantat.

—Anem. En què penses?

—Deu dormir aquí, amb na Lluïsa, sa seua germana petita?

Na Catalina, allí a la vora. Remota dins el seu somni, dins l’enclòs dels murs. Tan present a l’eròtica inquietud! Verament, són la mateixa Catalina la qui dorm darrere aquella paret i la qui pobla un cor jove i agitat?

—Deixa fer na Catalina. No te’n faltaran a una altra banda.

S’han apartat una mica de la casa. Ara la veuen per davant, tota blanca de lluna. Continua la veu:

—Però aqueixa poca-vergonya de na Lluïsa! Me les té de pagar!

Li ve tota la ràbia del fracàs. Arreplega unes pedres, furiós.

—Què vas a fer?

—Ara veurà si es desperta o no.

—Ets mala entranya, Pere.

Una pedra brunz en direcció a la casa. Se sent el cop i uns testos que rodolen, romputs. La segona macada retrona sorollosament a la porta.

En Toni necessita solidaritzar-se amb aquella represàlia. És que hi té cap obligació, envers na Catalina? Algun pacte? Cal un acte negatiu, endret de tanta adhesió. S’ajup per collir un còdol. Comprèn que el món ha tancat les portes a la seva il·lusió, que ha d’anar-ne tancant més, encara. No hi ha més realitat que la seva persona redreçada i dura. La pedra parteix violenta i rebota en un finestró. L’estimació és una feblesa: contra aquest amor exigent engega les codolades. Per què na Catalina i no qualsevol altra al·lota? Totes enemigues, estimades. Cada pedra surt amb un estrany missatge: «Sóc jo, jo, qui et desperta amb aquest estrèpit. Sóc jo, en Toni, amb la meva adoració i la meva rebel·lia. No em sents, Catalina? Catalina!».

Un home eixia a la porta, irat i baladrer. En Toni l’hauria escomès, amb ànsia d’afirmar-se dins la nit estranya, irreal. L’amic se l’emporta, fugen els dos de pressa. Recullen les bicicletes i s’allunyen d’aquells voltants. En Pere és el primer de parlar:

—Estava nic, son pare. Però elles s’hauran quedat tan tranquil·les. No hem tengut mala festetjada.