—Va ser el vespre —diu la senyora Altafulla— en què passejàvem pel Parc de la Ciutadella, quan el coronel Saura em va fer, Caterina, potser no ens tornarem a veure. Era la darrera tardor de la guerra, i el Passeig dels Tells semblava el cementiri, però un cementiri sense ocells, havien fugit de la ciutat. Acabava de recitar-me el poema d’en Maragall, el Cant espiritual. Més ben dit, no l’enllestí, s’havia aturat en aquell tros que diu:

»Tots dos alentirem el pas, a penes si sentia la fressa dels arbres. Més enllà del parc, s’escoltava un silenci expectant. Com si la ciutat desitgés que vingués la mort per acabar d’una vegada… Jo li vaig dir, s’ha adonat, coronel, que no hi ha ocells? I ell no em contestà, només m’agafà del bracet i continuà caminant. Al cap d’una estona, va ser quan va fer, Caterina, potser no ens tornarem a veure. Vaig entendre que l’enviaven al front. Els darrers dies hi enviaven tothom, no quedaven homes, gairebé. Els vells de la reserva i les criatures de setze anys, vinga, tots cap el front, allò era un escorxador… I li vaig dir, no vull que me’l matin, coronel. Ell ho va negar, no m’hi enviaran, encara que és una tragèdia, el que passa a l’Ebre, el riu va ple de cadàvers, Caterina… Però no em refereixo a la guerra sinó al que passarà després. Jo encara pensava en la guerra i li vaig dir que no li passaria res, que era un home valent i que estava preparat per a aquesta mena de coses, com el militar que estimà l’àvia de la George Sand. No ens acabàvem d’entendre, ell ho va interpretar d’una altra manera, va creure que jo li deia que no li passaria res si entraven ells i em va dir, ja ho sé, ja sé que no em passarà res si entren ells, encara que m’hagi quedat amb l’exèrcit lleial a la República. Al capdavall, què és el que he fet? Jo sóc un home d’intendència, un home de pau, no he anat mai al front… Només he tingut cura dels soldats, que no els faltés res per a menjar, i ben poca cosa, per cert. Sap, Caterina, hi ha zones de l’Ebre on la fam és espantosa, tots aquests xicots que hem enviat a una mort estúpida, absurda, se’ns moriran de gana abans de començar la batalla. Només tenen un mal xusco i una llauna de sardines per a treure’s el ventre de penes, un xusco i una llauna de sardines a la setmana, Caterina. Tot d’una, s’exaltà i semblava que enraonava sol. No s’hi val, deia, no s’hi val, tot això s’ha convertit en un disbarat…, aquests desgraciats ja no lluiten per les idees, sinó per a poder menjar. A tots dos fronts, la gent s’hi mor de fred i de fam i nosaltres aquí sense poder fer res, no li sembla terrible, Caterina? Què em semblava, a mi? Què sabia, jo, del món dels homes? No deien que eren valents i coratjosos, els nostres, al front? Doncs, ja m’estava bé… Per dir alguna cosa, li vaig preguntar què faria quan s’acabés el malson, quan guanyessin els qui havien de guanyar —jo no sabia ben bé qui havia de guanyar, prou que ho vaig saber després. El coronel s’aturà de nou, com si dugués la resposta pensada durant molt de temps. Doncs, jo, Caterina, m’agradaria que em traslladessin a Menorca, a la meva illa. Quan tot s’haurà acabat, hi tornaré. Sap, a les illes la gent viu d’una altra manera… Tindré temps per a tot, em dedicaré a la música, de petit havia cantat al cor de l’església. I va somriure. Quin somriure, mare, el del meu coronel. A mi també em va donar per somiar i vaig dir que era una bona cosa, això d’anar a una illa. Però jo somiava en illes llunyanes, misterioses, allà on sembla que el món s’ha perdut… No, Caterina, va fer, vostè no està feta per viure en una illa, vostè és una dona plena de vida, que ha nascut per a tastar-ho tot, per a conèixer-ho tot, per a estar ben desperta fins al darrer moment, fins que arribi l’hora de temença, com deia el poeta… Li vaig donar la raó. Vaig dir que pensava anar a tots els indrets on en Verdi hi hagués deixat una petjada, que volia veure el teatre de la Fenice de Venècia, tota la regió de Parma i, sobretot, Busseto. I per què Busseto?, em va preguntar. Doncs, perquè és el lloc on Giuseppe Verdi va estimar la primera dona, la Margarita Barezzi, perquè és on va veure morir els seus fills, on va compondre les millors òperes i, més encara, perquè és on estimà Giuseppina Strepponi, la seva extraviada… Què vol més? I ell va riure, la meva Caterina, sempre entre els dos extrems, per un cantó vol ser lliure i independent i, per l’altre, somiant coses passades de moda… I què té a veure una cosa amb l’altra, coronel?, el desig de llibertat, només el senten els qui tenen imaginació. Molts dels qui ara fan la guerra tornaran a casa i es conformaran amb el pa que s’hi doni. Jo no, coronel. I vostè tampoc. Nosaltres volarem quan acabi aquesta maleïda guerra. Vostè se n’anirà a la seva illa i jo buscaré l’esperit d’en Verdi a través dels seus paisatges, tornaré a sentir la música com l’he sentida amb vostè i el recordaré… De sobte vaig callar. Se m’havia lligat el cor i no podia continuar. Potser perquè el coronel m’havia deixat parlar massa, potser perquè no hi havia ocells, al passeig dels Tells. El silenci del parc em va portar un mal pressentiment. Coronel, vaig fer, oi que ens escriurem? I ell no em va contestar. Només em besà, amb suavitat, el palmell de la mà.