La senyora Miralpeix deia que el senyor Duc li contava, cada matí a l’hora d’esmorzar, coses estranyes que li havien passat a la vida. La senyora Altafulla, als vespres, m’explicava la història del coronel Saura. I jo sense ningú amb qui poder enraonar.

Els vells creien que jo havia nascut així que em van veure per primera vegada, creien que no tenia res endarrere. Xerraven, parlaven, feien veure que s’escoltaven. Les parets s’omplien de murmuris, sentia el xiuxiueig de les escales, la fressa de les finestres en ajustar-se, tot eren sorolls i ells tenien les paraules.

Semblava l’esquer dels seus raonaments, m’engolien, rodolava entre ells com una baldufa, la senyora Miralpeix deia que no es moriria mai i callava els secrets del senyor Duc. El senyor Duc també callava. Em deia, no preguntis res, tu, tota sola, t’ho trobaràs. La senyora Altafulla em pagava per escoltar-la. Ells sabien i jo no. Es negaven a transmetre’m les paraules. Com si tinguessin la clau d’algun pany misteriós i no me la volguessin donar, com si haguessin travessat una porta que donava a un passadís ple de respostes on jo no tenia cabuda.

Tenia la sensació que havia arribat massa tard o massa d’hora a l’àpat, deixant endarrere una vida no viscuda i portant cap endavant només els records dels vells. Tot el dia que caminava, de l’estudi a ca la senyora Altafulla i un cop a la setmana a treure la pols dels renocs d’aquella vella plena de teranyines, la senyora Miralpeix. Caminava d’un cantó a l’altre, sense saber què hi havia vingut a fer, al món, ningú no me’n demanava l’opinió, com si fos un tros de buit adherit enmig de la vida. El senyor Duc no va complir el pacte, la senyora Altafulla m’omplia el cap de cabòries i, en acabat, em deia que em feia la indiferent i la senyora Miralpeix hi afegia que jo no n’havia de fer res, de la vida dels altres.

Si més no, el noi de la Seu que pujava al meu estudi no em demanava comptes de res, no em jutjava ni m’exigia que representés cap paper.

Me’l trobava alguna nit al Cafè de l’Òpera. Passejàvem per la plaça Reial i, després, pujava amb mi a casa. No calia ni que ens ho diguéssim, tot quedava entès. Ell només feia, entre tu i jo hi ha vibracions, tu. Ens comuniquem amb el llenguatge del silenci, afegia. Però jo preferia els silencis del senyor Duc perquè estaven plens de coses.

Quan érem dalt de l’estudi, miràvem un moment el cel inundat d’estrelles i el noi de la Seu em deia, ei, tu, quina meravella de cel. Fèiem un porro mentre jo escoltava la Janis Joplin, quan diu que se n’ha anat amb cinquanta homes i que sempre torna sola a casa… El noi de la Seu no la sentia, la cançó, però tant me feia, la seva pell no era la pell del senyor Duc. Amb ell jo no tenia voraviu.

Li vaig posar un nom: li deia el «Xato», perquè tenia el nas aixafat d’un accident de moto. La veritat és que no recordo com es deia. Però durant aquelles nits em va fer companyia i ja no l’he vist més. D’aquella època, tots s’han esfumat, només em queda el travesti que fa la carrera per a la Mimí. És l’única que sap tota la meva història.

La veritat és que durant aquelles nits me n’anava al llit amb el noi de la Seu i me n’hauria anat amb quatre-cents. L’únic que volia, en despertar-me, era trobar el llit buit per a no sentir res, per a no haver de continuar. No em deixava cap gust, no em feia cap mal. Era el buit, un zero rodó, el que tenia a dins de mi.

I crec que no pecava perquè no hi perdia res. Només pecava amb el senyor Duc, perquè s’emportava trossets de mi mateixa. Sé que pecava perquè perdia això que els vells anomenen innocència.