—Va ser un diumenge d’estiu. Dins del cervell, hi tenia una mena de bola de foc. El cap se’m va encendre com un tió. Si el cop de núvol hagués atapeït el cel, si hagués caigut un bon ruixat… Però va sortir el sol una altra vegada i em vaig enlluernar i vaig deixar de veure els objectes reals que em voltaven. Va desaparèixer la platja i la gent, el mar i la muralla que la nena feia amb pedretes. I també el tren. I, per fi, va passar allò que desitjava tant. Encara que jo no ho sabia, que ho cobejava amb tanta força. Tinc necessitat d’explicar-li què va passar aquell dia.

—No sé si ho vull sentir.

—Vostè m’ha escoltat fins avui. Ha de deixar que acabi la meva història. Ara ja està fet.

—L’he escoltat perquè li he agafat simpatia, no ho nego. Ara ja sé que les papallones de nit també són boniques. Ja en tinc prou.

—Si m’escolta, s’hi compromet.

—Hi ha coses que són ben seves, senyor Duc. En dir-me-les, passaran a ser meves. I no ho vull.

—Per aquesta raó les hi vull explicar. Si converteixo els fets que m’empaiten en paraules, deixaran de fer-me mal. A més, sé que m’ha tafanejat els papers.

—Què diu?

—Que vostè m’ha remenat els papers.

—I ara!

—Sí, senyora Miralpeix. Sigui’m franca.

—Vol més torradetes?

—No dissimuli.

—No dissimulo pas, jo.

—Com vostè mateixa ha pogut comprovar, sóc de mena d’ordenat. El primer dia vaig adonar-me que algú m’havia regirat les quartilles. Eren els papers on, precisament, volia escriure la història de la Maria.

—No m’agrada xafardejar.

—Ja ho sé. Però vostè no va recordar-se de tancar la carpeta.

—Miri, jo…

—I va deixar la porta de l’armari oberta.

—…

—No cal que se n’avergonyeixi, ho comprenc. Jo era un estrany per a vostè. I dic era perquè em sembla que ara ja som una mica amics.

—Diu que som amics però desconfia de mi.

—No hi desconfio, senyora Miralpeix. Li he agafat afecte.

—Jo no volia llegir els papers, li ho asseguro, només treia la pols i…

—No se n’excusi, ja li he dit que ho entenc. Al capdavall, hi ha vegades en què la tafaneria esdevé interès i deferència. Era un senyal de que es preocupava de mi. Ho vaig agrair, feia molt de temps que no em passava, això. A més, la xafarderia és un mètode per arribar a la cultura, com deia en Josep Pla.

—Em sembla una manera ben estranya de definir la cultura.

—Avui dia, la gent ja no s’interessa per la vida dels altres. Tot ens ho donen menjat. I els dimonis van per dintre.

—La xafarderia pot ser també qüestió de mal gust.

—Depèn. La xafarderia és una cosa i, la indiscreció, una altra.

—No en trec l’aigua clara.

—Si vostè esbandís la meva vida entre els veïns, aleshores fóra indiscreció. Però si sóc jo qui decideix de contar-la, d’escampar-la, aleshores ja no es tracta de mal gust.

—No he estat pas educada així, jo.

—… Li vull explicar què va passar aquell diumenge d’estiu. Ho necessito, senyora Miralpeix. La considero amiga meva, ja li ho he dit. A més, me n’aniré aviat. He trobat un piset al Guinardó. Vaig curt de diners i m’he de mudar. Qui sap quan ens tornarem a veure.

—Crec que jo també li tinc estima. La veritat és que em fa pena que se’n vagi. Quan se n’anirà?

—Dilluns vinent. No s’hi amoïni, li deixaré el mes pagat.

—El trobaré a faltar, m’ha fet companyia. Però, digui’m, què va passar aquell diumenge d’estiu?

—Tot va venir pel cop de núvol. S’aixecà un mal aire, el cel es va tornar com de cotó fluix. Feia fred, la nena tenia pell de gallina, li va entrar sorra als ulls. Vaig dir a la Maria, tapa la nena, que s’ha aixecat aire. Venia vent de muntanya i les onades s’arrissaven d’escuma.

—Eren a mar?

—No, a la platja. I doncs, vaig dir a la Maria que tapés la nena, que feia fred. I ella ni em va mirar. Ximple, va fer, que no veus que és un cop de núvol?

—Trobo que la seva dona en feia un gra massa. Els nens es constipen amb els corrents d’aire.

—És un cop de núvol i el sol tornarà, que no veus que els núvols es desfan? Això és el gregal, va fer. I, en efecte, tenia raó. No sé pas com s’ho feia, però sempre tenia raó en aquestes coses. Al cap d’uns minuts, els núvols escamparen i el sol va tornar, picava més fort que abans. La nena s’entretenia tot duent pedretes de la vora del mar a la platja. La Maria les recollia i hi feia piles, com si construís una muralla. Al matí s’havia aixecat de bona lluna i em va dir, la nena i jo anirem a la platja, si vols venir, vine. Tu mateix. Fa sol i és diumenge. Un bon dia per a llançar les octavetes.

—Encara les feia, aquestes coses?

—Sí… Em va dir que un dels amics d’en Pagès l’havia localitzada i que li havia dut un munt d’octavetes perquè les repartís a la plaça de Santa Caterina. Però ella havia decidit que el diumenge era un bon dia per a escampar-les a la platja, perquè s’omplia de gom a gom. Així que farem cap a la platja, ho aprofitarem, va afegir. Amb la nena, no, Maria, que és molt perillós. I ella no em va dir ni ase ni bèstia. Es tancà a l’habitació de la nena. Sentia com cantaven i reien. I jo a fora, com un drap brut, plantat a la porta sense saber què fer. Se m’incrustava la camisa a les aixelles, de tanta calor que feia. Les sentia riure i no ho podia resistir. A fe que era un paperet ben trist!

—Em sembla que sí…

—Em vaig posar a treballar per al dimoni, vaig agafar les sabates i, vinga fregar-les i refregar-les, ja no podien estar més lluents. En acabat, vaig obrir la ràdio, la vaig posar ben alta, a fi de no sentir les seves rialles, que em fiblaven les orelles. M’ho imaginava: la Maria li faria pessigolles i la nena li xuclaria els pits, totes dues rebolcades al llit, com ho deurien fer en Pagès i la Maria. Netejava les sabates amb tanta fúria que gairebé els aixecava la pell. L’havia acariciat, l’havia posseït, l’havia sentit respirar quan dormia i, ara…, res.

—Res? És que no canvià, amb el temps?

—No. Així que jo m’hi acostava ella se n’apartava. I, a posta, em feia glatir: passejava per casa amb la bata descordada o bé amb combinació. Això, un home de debò no ho pot resistir.

—I és clar!

—Mil vegades i una li havia jurat que jo no tenia res a veure amb la detenció d’en Pagès, però ella feia el desentès. I tot perquè m’havia sortit de l’ànima allò de qui la fa la paga. Fins i tot, vaig anar a trobar un dels companys d’en Pagès, un que viu a Horta i que sabia que estava embolicat amb això de les octavetes, i em va tancar la porta als nassos. L’actitud de la Maria els feia creure que jo era un traïdor. Em tractaven com una mala persona i vaig decidir de ser-ne.