—La gelosia, senyora Miralpeix, és el voltor que et rosega per dintre. «El monstre dels ulls verds que es burla de la carn que l’alimenta», diu Iago a Otello… Vius condemnat tot dubtant, tot sospitant i, a més, et deleixes en el sofriment. Aviat no vaig saber si la Maria s’havia enamorat de mi per tot allò que li havia contat, perquè li havia parlat dels herois de la nostra terra. I jo…, en tinc ben poca cosa, d’heroi! La Maria era com la Desdèmona, enamorada d’un home valent i enèrgic, guanyador de batalles… No li vaig saber mostrar l’infeliç que havia dins de mi. Vet-ho aquí.

—Això és un mal costum de les dones, senyor Duc. Vostè no en té la culpa. Jo no em vaig casar enamorada i, tot el que em feia l’Esteve, no em venia de nou.

—De petit, m’agradaven els voltors. No maten per menjar, només s’alimenten dels cadàvers, de la carronya. Però el meu creixia i creixia de tal manera, que semblava que la meva ànima ja era morta, ell em dominava i es burlava de mi… No hi tenia sang, al bec, sinó les meves freixures espirituals, per entendre’ns.

—Aquesta comparació, no me l’hauria imaginada mai. Es nota que vostè treballava en una carnisseria.

—Doncs, sí… La Maria era la meva llum i jo m’hi sentia atrapat. Amb ella va començar l’època més feliç de la meva vida, i també el meu sofriment. La tenia tota per a mi, nit darrere nit, i jo em sentia un home ric. Era…, com si enmig de tanta misèria i estultícia, els déus m’haguessin escollit per a viure allò que no era permès als altres. Tenia una força que li venia de la terra, se’m donava tota, sense por, sense prejudicis, i jo m’hi perdia. Ens rifàvem dels sermons que donaven per la ràdio, de l’obsessió de pecat que vivíem en aquella època. A casa, la Maria i jo vam crear un paradís, era com si la carn i l’esperit s’haguessin ajuntat en una sola cosa. Érem dos éssers lliures, senyora Miralpeix. Com si no hi hagués hagut una guerra, com si no hi haguessin derrotats. Durant un temps, vaig creure en el miracle, i era una noia que venia del sud, morta de fam i quasi analfabeta, qui me l’havia desvetllat!

—Per a sentir tot això, cal trobar-se predisposat, senyor Duc.

—No…, crec que tot el mèrit va ser de la Maria. Era una dona que no havia estat tocada pel mal ni per la desconfiança. Era una dona innocent, i el monstre que jo duia a dins ho va desbaratar. Perquè ja estava fet malbé, senyora Miralpeix. No la podia seguir. I ella no es cansava mai. Em fan gràcia els llibres que avui s’han posat de moda, aquests que parlen de tot el que cal fer amb el sexe. La Maria ho sabia sense que ningú no li hagués explicat, per a ella tot era natural… No es cansava mai. Vostè no ho pot entendre, vostè és una dona, senyora Miralpeix.

—Miri, si vol que li sigui sincera, jo, aquestes coses, les feia per deure. Ara tot ha canviat, diuen que fins i tot les dones senten el desig… Però ja sóc massa vella. Quan el meu home em demanava, jo ho feia amb els ulls tancats, i només volia que s’acabés d’una vegada… Només un vespre…, però, no, deixem-ho córrer, és vostè qui parla.

—Digui, senyora Miralpeix.

—No, si us plau… En té prou, de mantega?

—Sí, gràcies. La Maria em va fer viure nits de tempesta i de calma, ella i jo entortolligats, suats. Amb ella vaig viure els límits, la fúria i l’amor, tot barrejat. Ens destruíem mútuament per tornar a començar… Va venir a viure al pis del carrer Més Baix de Sant Pere, on jo vivia sol des que s’havia mort la mare. Deixava la finestra del celobert oberta, les nits que feia calor, i jo només patia per si els veïns la podien sentir. Reia com un conill i renillava com un cavall, xisclava de plaer i li havia de tapar la boca, i ella em mossegava la mà fins a fer-m’hi sang… Perdoni, senyora Miralpeix, potser troba que això que li explico és massa fort…

—Ca, home! Ja li he dit que estic curada d’espants, jo.

—La Maria manifestava cada sensació a través del seu cos, cada porus era un crit, cada plec, un gemec. Alenava tota ella de passió i jo m’hi abraonava de nou… Hauria volgut ser poeta per a descriure aquelles nits d’amor. Em sentia amb tota la meva força d’home i ella me la sabia treure de les entranyes, des d’un fons que desconeixia de mi mateix. Fins aleshores, tot havia estat minuts de sexe amb putes del carrer d’en Robador, sexe i penediment, fàstic i oblit. Ganes de fer l’home i prou. Mirava els homes del meu voltant, tots tenien una bona dona a casa i vomitaven l’ànsia de plaer amb desconegudes que detestaven… I jo havia aconseguit l’harmonia, senyora Miralpeix, havia tastat l’impossible: tot en una sola dona, el plaer i la tendresa… Què més volia? Doncs, el monstre va començar a rosegar per dins… Perquè, de vegades, la Maria em feia por. No hi havia qui l’aturés, en volia més i més…

—Ho feia per vici?

—No em faci riure…, i perdoni. El vici no existeix, ni tampoc el pecat. El que em feia por, de la Maria, era la seva força. Quan arribava l’hora de la calma i em girava per a dormir, ella em passava el dit a frec d’espinada, i tornem-hi, tornem-hi, no puc més, Maria, no sé si podré… Tan aviat et canses, rei meu? I em venia el record de l’Onze de Setembre, quan ella va arribar tota amarada a la porteria i em va mirar com si m’incités a traspassar una porta desconeguda, com si m’hagués embruixat en dir-me, rei meu… I, això, un home no ho pot suportar, o sigui que tornem-hi, i fins a la matinada no es calmava… Però em sentia tan feliç, senyora Miralpeix, tan feliç… Tan feliç que la gelosia em va començar a corsecar per dins. Li vaig prohibir que vingués a fer feines a la carnisseria. No vull que treballis, quan a casa hi ha un home, la dona no ha de treballar, li vaig dir. La volia tancada, volia que visqués només per a mi, que no es cansés… Jo comprava el menjar a la plaça de Santa Caterina, que de fruita i verdura, hi entenc molt. Li duia la carn del dia i el peix fresc… I ella a casa, a casa com una reina.

—I ella, s’hi conformava?