—Sentia com la Maria xisclava i reia dins de la cambra de la nena. Reia com un conill. Al començament, quan ens enteníem, li deia, rius com un conillet. Però després em va semblar un riure vulgar. Allò va durar molta estona, vaig deixar les sabates damunt de la taula del menjador i em vaig tancar amb clau al dormitori. Les rialles m’eixordaven les orelles. M’afanyava per no sentir-les. Em vaig estirar al llit i em vaig tapar amb els llençols, però les rialles em perseguien, sentia una escalfor molt forta, els llençols se m’enganxaven a la pell, com brases, i no vaig poder més…, oi que m’entén?

—No gaire, senyor Duc.

—Doncs, que vaig practicar el vici d’Onan. Era l’únic que em quedava: jo amb mi mateix. Jo i el meu cos. Les rialles van parar i, com si ho pressentís, la Maria va picar a la porta. Què hi fas, aquí dins, tancat amb clau? Obre’m, que no veus que t’he de fer el llit, que no veus que farem tard? No volia obrir, volia estar-me sol. Li vaig contestar que el llit, me’l faria jo. Al capdavall, molts matins m’arreglava l’habitació abans d’anar a la feina. No m’han caigut mai els anells, per a aquesta mena de coses. I ella ho sabia. Res, que volia entrar i que fes el favor d’obrir la porta. Que havia d’enllestir aviat per arribar d’hora a l’estació, abans de que no hi hagués la gentada de sempre. Per fi vaig obrir i ella va donar una llambregada damunt del llit, damunt dels llençols rebregats i xops de suor. Crec que se n’adonà perquè va fer cara de fàstic. Va desfer el llit i deuria veure que s’havien tacat, però no va dir res, agafà els llençols i se’ls emportà cap el safareig per estovar-los. Jo, com un beneit, em vaig sentir culpable. Vinga, cuita, em va cridar des del safareig, ja saps que vull arribar d’hora a la platja. Vaig tornar a repetir que em semblava una idea perillosa, això de voler llançar les octavetes amb la nena al costat. Callà una estona, com si s’ho pensés, i per fi em va contestar, no és perillosa sinó que és una idea molt bona, així no despertarem sospites. Se’n va anar a la cuina per a preparar el dinar i aviat la casa s’omplí d’olor de ceba i patates fregides.

—Va fer truites?

—Sí, les feia molt bones. Amb la patata gruixuda, sucosa. Com les fan a Andalusia.

—La minyona que jo tenia, l’Encarna, feia unes truites que t’hi llepaves els dits. Era la seva especialitat. Però ara treballa al bar del seu home, en Jaume, i diu que n’està tipa, de fer-ne tot el sant dia. Li està bé, es queixa perquè vol. Ja li ho vaig dir, jo: no és el mateix treballar per a una sola família que no pas per a la munió de gent que van als bars. No em va fer cas, es volia casar i s’ho ha trobat, ja se sap.

—La nena ja s’havia aixecat i anava amunt i avall del pis només amb calcetes, de la xafogor que feia. Passava per la meva vora i res, com si jo fos invisible. La seva mare la tenia ben ensenyada. Després va obrir l’aixeta del safareig i va començar a jugar amb l’aigua. Quedà ben xopa. Vaig cridar la Maria. Maria, vaig fer, que la nena es refredarà, no veus que fa corrent d’aire? I ella em va contestar que estava carregat de manies.

—Com a la platja?

—Com a la platja. Opinava que els nens es fan sols, que creixen com els arbres. Només cal que te’ls estimis i prou, feia.

—La seva dona era una mica anarquista, trobo.

—Deia que, si estimes de debò, has de voler la llibertat dels altres. I que pots estimar molta gent a l’hora, perquè cadascú demana un amor diferent.

—Com a Amèrica.

—Això m’ho va dir un dia, poc després de que comencés a sospitar d’en Pagès. Havia estat molt tendra amb mi. M’havia vingut a esperar a la carnisseria perquè tenia un pensament i me’l volia dir tot seguit. I aleshores em va dir que m’estimava, que també estimava en Pagès, però d’una altra manera. Jo no la vaig entendre i la vaig agafar pel canell. Si estimes en Pagès, ja no m’estimes, vaig fer. I el que t’he donat jo, no t’ho donarà mai, ell! Tu no vols que pensi, em va cridar. Tu no vols que pensi, va repetir. I, tot seguit, arrencà a córrer.

—Una dona estranya, tanmateix. Em recorda la Kati.

—Qui? La seva gata?

—No, una amiga de la meva cunyada. També tenia aquestes idees sobre la llibertat i sobre l’amor. Va acabar malament, va jugar amb foc i s’hi va cremar. Però ara, a mida que els anys passen, penso que potser tenia raó. Les persones estem fetes per a estimar, i ningú no té dret a fixar-hi normes.