LA VERTADERA HISTÒRIA DEL CRITERI I LA CATERINA

La veritat és que encara ara se’m claven com cristalls de neu als ulls les imatges de l’enterrament. Veig entre borrosa i sempre resplendent la Caterina, estranyament desitjable fins i tot vestida de llàgrimes i de negre; l’estrambòtic somriure del cos inert del Feliu, de posat ja eternament alleugerit; les cares magres del Domènec i el Sr. Martí, callats testimonis de la culpa d’haver sobreviscut a l’avern. Em tornen els rostres de tot el poble desfilant afablement, com si toqués sortir d’excursió a les platges de Lloret o per rebre la visita d’uns forçuts abertzales representant un pletòric exercici d’aixecament de pedres i troncs en plena festa major… No m’ho puc treure del cap. Després d’haver cobrat el primer termini de la venda de les terres, la boira havia esbandit completament. Podia tornar a començar de bell nou i evadir per fi les amenaces dels sequaços del Bep, que em tenia collat completament, que em rebregava els ous per culpa del meu gran deute, que ja m’havia llençat a sobre un ultimàtum d’aquells d’arrissar tots els cabells del cos. Tot semblava brillar novament amb aquella incandescència de les coses quasi impossibles: la pau i la tranquil·litat. Tan poc han de durar les coses amables? Tan difícil és mantenir l’equilibri favorable? Havia comprat un gran sopar per als meus amics, conversa deslligada, bon beure, un cigar d’aquells del Domènec que són del tot acceptables, una partideta amb un xic d’emoció… Només volia compartir el meu nou estat de llibertat, els he arribat a portar per corbata, però no els podia dir el perquè del meu benestar. Potser s’ho van prendre malament tot plegat, a fe de Déu que el Feliu no va acabar d’entendre la situació. Vint-i-un dies que fa malves.

Segueixo pensant que la Caterina brilla s’hi posi com s’hi posi. Un conjuntet negre, de faldilla i jaqueta austeres, una brusa blanquíssima a joc amb les seves immaculades dents, aquells ulls enllacats de sincera tristesa i de vida partida per la meitat. És pura delícia en moviment, fins i tot en aquella situació certament lamentable. El seu nadó rep una llengotada de sol al mig del cap i esclata a plorar fent més dramàtica l’escena, pobrissó, tan petit i sense pare, aquesta dona li ha caigut la grossa, quina desgràcia, pobrissona, i ara què farà?, quin Déu pot permetre aquestes coses?, això és obra del mateix Dimoni!, aquest Feliu estava com un llum d’oli, tenia un munt de deutes, per què collons havia de comprar-se un tractor nou de trinca?, carallot!, es veu que no petava rodó, i ella, elegant de mena, sensual malgrat tot, acotxa el cos creant amb la seva figura una corba sinuosa, mentre li tentinegen graciosament els generosos pits i s’accentua la rodonesa simpàtica del seu cul, talment la bellesa suprema feta persona. I quan torna a posar-se dreta, tot fent aquella exhibició en sentit contrari i havent calmat la criatura potser amb algun petó tebi enmig dels llavis, més d’un li ha mirat sense gaire discreció el darrere pompós, es veu que el seu padrí ja patia del magí, deu venir de família, aquest mal és molt traïdor, si no s’agafa a temps…, que amb harmonia perfecta torna a dibuixar-li la mesura exacta per voler pecar.

Plorava de debò, la Caterina. Se l’estimava profundament el pobre Feliu, tot i la seva situació, que ella coneixia del tot, però callava per amor, per no turmentar-lo més, ella que feia els possibles per portar un altre sou a casa, que el nen els ha sortit molt feble, diuen, una dona com aquesta no pot fer feines a les cases dels altres, ni embalar fruita, ella es mereix molt més, però no deia res que importunés el Feliu, potser alguna insinuació delicada, com els seus dits i les seves orelletes, tot fent allò que cal fer quan ets dona dins del matrimoni, amb aquell alè seu de roses fresques. Ara encara deu plorar. El Feliu es va passar tres pobles, l’ha deixat vídua del tot, en plena joventut encara, potser no n’hi havia per a tant, però el carallot va decidir de marxar del Quatre Vents i ja no va tornar. Amb una merda de trio de nous volia guanyar-me? Hòstia, que s’hi va jugar la casa, la dona, el tractor i molts calés. Vaig provar de no ensenyar les cartes, el silenci era sepulcral, encara el noto ara, aquí, furgant-me l’estómac, em sembla que es va tornar boig, el Domènec es va fotre a plorar i tot, el Sr. Martí sua que suaràs, i jo, que la cosa va anar massa forta, que no ho vaig saber aturar, que érem amics de tota la vida, collons, Feliu, per què? N’hi havia per muntar aquell ciri? Jo crec que no, ensenya’m les cartes, fill de puta, em va dir, mostra què guardes si tens pebrots, i quasi sense voler-ho, zas!, deixo anar el meu full damunt la taula, de jotes i asos, res per riure, ja li ho havia marcat jugant-m’hi cinc milions de peles, que són molts cèntims això, trenta mil euros vaig dir, que encara me’n recordo, no era una bona pista això? No demostrava amb aquesta aposta que tenia una bona mà? Doncs ell va tornar-se foll, això va anar així perquè un que hi és tot no es juga la casa, la feina, el tractor, els estalvis i la dona, i ell va i ensenya el trio i esclata a riure, s’aixeca, agafa el cotxe i va fotre el camp, zas!, cop de porta i ni adéu-siau, com si no volgués ni acomiadar-se dels seus millors amics ni de la vida. Qui ho hauria de dir que tot acabaria com va anar? Penjat d’un arbre del seu tros. Jo, la veritat, li hagués perdonat el deute, em sentia més que generós, vaig pensar que ja li passaria la inflor. A vegades, ja de petits, s’emprenyava per qualsevol cosa, una mica gelós era, que ja ho sé que sempre he tingut duros i que això ha de coure a qui no en té prou, però per acabar penjat com una secallona… El van trobar l’endemà, la Caterina que va avisar l’agutzil, fes una crida que ara pateixo, no sé on és, va marxar ahir a la nit, i després ens va trucar a tots nosaltres, al Domènec, al Sr. Martí i a mi, i jo no li vaig dir res, que havíem anat a prendre unes copes i ja està, que va marxar i no en sabia res més, com els altres que van contar-li el mateix perquè era en essència la veritat, i ell, pobre Feliu, allí ofegat pel coll, tacats els pantalons, ja amb aquell somriure. Jo no li trobo lògica ni substància en cap cas. Cap ni una.

Aquella mateixa tarda, després que el jutge ordenés aixecar el cadàver, mentre ell era víctima de l’autòpsia i totes les altres mandangues, vaig presentar-me a casa del Feliu i la Caterina, ja de negre mullat, amb aquelles mitges també fosques que li feien la cama més llarga, més amorosa, més tova, demà ja el tindrem aquí, de cos present, ens el potinegen de dalt a baix, Criteri, i aquells llavis carnosos per la inflor del plor i del vertigen dels traumes, una mica més blavosos que de costum, igualment adorables, què va passar, Criteri?, com m’ha pogut fer això?, i els pòmuls enrojolits de fregar-hi el mocador, que us vau barallar?, no ho sabia que me l’estimava cosa de no dir?, no era conscient que a un home no se’l vol per la potència del seu tractor?, i jo que no sabia què dir, dona, no ploris més, ara ja està, no s’hi pot fer res de res. La veritat és que la situació em tenia incòmode del tot. Els pares, en Josepet i la Núria, que els conec de tota la vida, del poble i de l’amistat dels berenars de pa amb xocolata de petits amb el Feliu, immòbils com estàtues de sal, impertèrrits de saber que aquest era el cop més dur que els donaria la vida. I jo que vaig estar a punt de dir que era culpa meva, que tot havia sortit de mare, que vam començar com si res, que em pensava que era una broma, un joc de nens, uns insults per culpa del mam, res d’especial, potser una mica més del compte, però res d’importància de bon principi, i que llavors, no sabia com, tot havia degenerat fins al drama total, fins a la situació actual. Però em vaig mossegar l’enteniment i vaig guardar la llengua estúpida que gasto perquè no era el moment de fer mal, ni de buscar culpables, ni de trobar explicacions. Era el moment d’acompanyar-los en el dolor, de fer de puntal d’aquella família, de posar-se trist i de treure el mocador. I així ho vaig fer.

Durant aquells dies no vaig coincidir amb el Domènec i el Sr. Martí. Ens evitàvem. Els tres sabíem del cert que la nostra partida, l’última timba des d’aleshores, havia actuat de detonant. Però què va fer explotar els nervis del Feliu de tal manera? L’enveja? L’alcohol? Les amenaces que em dirigia sense solta? La seva situació certament desesperada? Jo ja la coneixia, fil per randa, pel del banc, l’usurer del Sr. Marcel·lí, que ensumant que m’omplirien de cèntims ben aviat no parà de fer el papallona al meu voltant. El molt talòs no sabia que el Feliu era amic meu i va cantar com un estornell. Jo mateix vaig anar a buscar la Caterina i li vaig oferir diners per ajudar-los. Ella, molt amablement, amb aquella veu finíssima de bombolleta de cava, va rebutjar-los delicadament, no pot ser, Criteri, no passis ànsia, ja ens en sortirem, no podria acceptar cap cosa sense saber quan la podríem rescabalar. Però si no calia que la tornéssiu, dona, jo no volia pas que ella em tornés el préstec, només un somriure, sols amb un gest emocionat em valdria, em sentiria pagat, potser alguna rialleta, amb aquelles dents blanquíssimes, algun manyac com els que dedicava al carallot del Feliu. Només això. Coneixedora de les parladuries que corrien pel poble, conscient de la meva cara de babau ensucrat cada vegada que m’apropava a ella, la Caterina no va voler alimentar mai la mentida. Tampoc no feia res per rebutjar la meva presència, les meves mirades segurament grolleres just quan l’ensumava pel voltant. Potser ho feia per educació, per respecte a l’amistat que m’unia amb el seu difunt marit, potser perquè jo no sóc tan desagradable com m’espeta l’espill cada matí. La veritat, malauradament, és que ella mai no va mostrar ni el mínim interès en mi. Ni un bri. Ni un preciós cabell de tan formosa testa s’orientava en la meva direcció en cap dels meus capciosos apropaments. Ser-ne conscient, al contrari del que aconsellaria la lògica, feia que trobés més plaer al fet d’atansar-m’hi sempre que en tenia l’ocasió, bon dia, Caterina, fas un goig sorprenent avui, com va, Caterina?, on vas?, no et cal anar a la perruqueria, dona…, i alimentar aquells rumors que m’omplien, aquesta és la veritat, d’un orgull certament imbècil. Però juro que no volia fer mal, ni a ella, clar, ni a el Feliu, amic meu, simplement senyorejava ufanós davant d’un escenari impossible, tot convertint la mentida en la meva veritat.

El cas és que el meu espill fa bona parella amb la Neus, la meva esposa. Un card garrofer com una catedral, mal m’està dir-ho però no sóc encara cec del tot, una dona refotudament malgirbada, lletja com pegar un pare, que em deien el Feliu i el Domènec quan vaig iniciar-hi el festeig, una femella amb cos de contrabaix i enteniment distret. Va caler casar-nos, és cert, quan en una de les nostres visites al paller del meu pare vaig omplir-li el ventre amb el nostre primer plançó, el Llorencet. I d’aquí a la vida conduïda per la normalitat i l’aparença tradicional de casa nostra: anar agafant les responsabilitats del pater familias i seguir les seves instruccions en els temes de feina i els personals. Un altre fill, el Francesc, i més feina a la terra. Sense estudis es fa difícil de voler fer més que no pas seguir la corda bona, amb la cartera plena és complicat de prendre decisions que encaminin cap a l’aventura pròpia.

Però tot es va complicar quan vaig voler donar un cop a la taula. El negoci, ampul·lós per les contrades, necessitava un cop de timó internacional. Una flota de camions, tractes amb el port de Barcelona i Tarragona, potser algun avió particular que portés, lluents, les lletres de la meva, la renovada i modernitzada per mi, empresa: Fruites Joaquim Criteri, Jr. Vaig començar a poc a poc, tot buscant assessors i pagant astutes factures a gestors, advocats i corredors d’assegurances, tot sigui per la futura victòria, per aconseguir contactes a la Xina, aquest és el futur, nois, quan els xinesos mengin els meus préssecs, quan en tastin un, ja tindrem el fil a l’agulla, això és el futur, al Japó, a la mare Rússia… Maquinària taiwanesa, ben feta, a bon preu, cal optimitzar despeses, aprofitar abans que no despertin, i tots els tràmits que el bon Bep, home de confiança i de món, m’anava dictant des del telèfon mòbil d’última generació que li vaig regalar un cop va acceptar la feina de coordinar tot el remànec. Però sense poder parlar l’anglès, sense coneixements bàsics d’administració d’empreses i finances, a ell i a mi ens tocava de parir les decisions des de la nostra ignorància. Tot se’n va anar a l’aigua. La veritat és que ell sí que va fer fortuna, cabró, fill de la grandíssima, però pel seu compte i muntant el seu propi negoci paral·lel, mentre es rebentava les dietes i els contactes que havien de servir per fer-me il·lustre i capaç de volar particularment, tot lluint les formoses lletres de coloraines damunt del gep d’un jet. M’anava encolomant maquinària baratíssima, defectuosa o de curta volada i ell va crear un negoci de ferralla i components industrials que adquiria de les meves inútils eines o comprava a baix cost pels països que jo li permetia visitar. La bossa anava baixant i, finalment, sense anglès però amb una ment recaragolada com els rínxols castanya torrada de la Caterina, el Bep, malparit, fill de cent milions de mares solteres, va fer-me de prestador. S’han d’aprofitar les oportunitats, Criteri, la vida d’avui dia és això i res més, això teu és pura mala sort, un tret per la culata del tot desgraciat, les teves idees eren ben parides de bon principi, després, ja se sap, les coses van com van.

Dues minses temporades a nivell local, sempre els pagesos els últims micos, van fer incrementar massa els diners que li devia. Només em va deixar quatre mesos de coll, podrit, i ja vaig començar a rebre les primeres amenaces, més aviat tènues, d’això meu, què se’n sap?, ho hem d’arreglar aviat, Criteri, hi ha uns indis que em collen nit i dia, per després passar a paraules majors. Tot va petar quan es van presentar, així de patac al meu magatzem central, una nit de comptes irregulars i sense quadrar de cap manera, un parell d’esbirros enviats, segur, pel meu antic home de confiança. Em van lligar a una cadira, i després d’endrapar-me la boca i els ulls, van castigar-me els ronyons i l’esquena amb unes tovalloles farcides de pastilles de sabó. El dolor fou descomunal, però encara havia d’arribar el pitjor. Ja ben estabornit, em sembla que vaig perdre el coneixement durant cinc quarts, em vaig trobar sense la sabata esquerra i amb un dels homes, ja descoberts els ulls, agafant-me el dit petit del peu amb unes alicates rovellades, això farà mal, Criteri, cada setmana caminaràs amb un dit menys, no ens ho posis més difícil, paga i calla, inflat cabró, fins la setmana que ve.

Els deutes s’acaben pagant, sí o sí. Jo vaig tenir la fortuna de la requalificació de les terres, que mon pare fos un mort de quatre anys i que els metres quadrats se’m multipliquessin com una gràcia divina. Tot va quedar com el començament, com el dia que li vaig fer un fill a la Neus. Ja no caldria pensar més. Només tindria el recordatori d’una absència, el meu dit petit. Per això, pel patiment extraordinari que vaig sofrir, no hagués permès mai dels mais que el Feliu hagués de carregar amb l’efecte de la seva bogeria d’una nit de cartes, ni que caminés mig coix com jo ho faig ara al·legant el pronunciament dels problemes de gota.

Amb el Domènec i el Sr. Martí només ens saludem. Ja no juguem a cartes. Aquesta és la vertadera història, tal i com va anar.

* * *

La veritat és que encara se’m claven als ulls les darreres imatges del meu Feliu just abans de quedar tapiat per la làpida arrebossada de ciment. Feies bona cara, amor meu, però no aquella fesomia encerada dels cadàvers tractats per a l’exposició pública, sinó un rostre guarnit d’un somriure impossible de trobar-te feia mesos, potser anys. Per fi vaig poder-te veure feliç, reiet meu, però a quin preu? Com m’ho faré, ara, sense tu? I el nostre fill ja orfe de pare?

Els meus pares han trencat relacions amb els teus. El nexe del nostre Miquelet no és prou fort, els hi portes de tant en tant i llestos, ja no en volen saber res de la teva família ni del teu record, en el fons, ja ho veuràs filla meva, és el millor que et podia passar, no cal gastar la vida al costat d’un gamarús com el Feliu, que no ho veies? Bé, ara ja està, no ploris més. He optat per no lluitar-hi, tampoc no aconseguiria d’estar al teu costat si ho fes, llarga és la vida que m’espera, diuen, sense la teva presència. Mai no els vas agradar, és massa gandul, que no te n’adones?, en aquella casa no hi ha hagut mai ni ofici ni benefici, sempre van dir-me que tenia dret a alguna cosa millor, que m’augurés bons pans i collites grasses, i el Criteri, nena?, sembla bon jan, aquest, tenen bona bossa i terres per no parar mai…, mira que ets tossuda, eh?, no sabem veure què li trobes al titafreda del Feliu… Tot això, rei meu, vaig haver-m’ho d’empassar un munt de dies, de fet, ja ho vaig començar a sentir als meus llunyans dotze: mare, he tacat les calcetes, no sé què em passa. Ahir em feia mal la panxa, just aquí, i no et vaig dir res perquè em feia vergonya. Quan vaig anar al llit em vaig veure una mica de vermell, em va fer molta cosa, i avui ja m’he llevat molt bruta, em sembla que s’ha escampat pels llençols i ha traspassat el matalàs, no em trobo bé, em fan mal la panxa i el cap, no sé què em passa, que em moriré? Això és que ja ets una dona, descansa, aquest matí no vagis a escola, ja veuràs que no passarà res. Ara ja puc estimar? Amb precaucions, però les dones estimen des de sempre i tu ja ets tota una doneta. Mare, em sembla que el Feliu… Descansa, filla, tot anirà bé, ja ho veuràs.

Quan et vaig descobrir jugant a indis, guarnit amb aquella ploma de gallina lligada amb fil d’empalomar ja em vas agradar a més no poder. Eres el més nyicris de tots, però corries més que el Criteri i el Domènec, encara que et passessin dos pams i mig. Sempre reies, Feliu, de petit el món t’era simpàtic i ple de coses que t’agradaven de descobrir per tu mateix. Si no estaves amb els teus dos amics de l’ànima, et trobava sol fent pastetes amb fang per bastir no sé quina cova per als ratolins, caminant serra amunt amb l’escopeta de perdigons de ton pare o fent el ruc davant de ca la Ramona i provant d’agafar-li algun caramel mentre ella es despistava. És aquest, mare, aquest noi és el Feliu, que el coneixes? Li ho preguntava cada cop que et veia, sempre em semblava descobrir-te novament, cada vegada més il·lusionada, tinc la sensació que et vaig estimar de bon de veres des del principi dels principis. Cada dia, a escola, provava de coincidir amb tu, als passadissos, quan corríeu després de les classes del Sr. Martí, quan potejàveu amb deliri aquella pilota de futbol. Sempre pendent de tu, Feliu, que no ho veies? No eres conscient del meu amor desmesurat i total?

Tota la vida que he provat de respectar-te. Mai no et vaig censurar res, sempre feies el que et venia de gust, només lleugeres indicacions quan et veia abocat a algun objectiu desastrós, sense gaire crispació, netejant cases i vàters per amor, per ajudar en l’economia domèstica, embalant fruita per arribar a final de mes, prenent amb força els teus problemes perquè també eren els meus, ajudant-te en tot el que podia, fregant la ronya dels altres perquè t’estimava, Feliu, perquè encara ara t’estimo moltíssim, des d’aquí, des del pit que abriga el meu cor trencat, des de les vísceres. Tinc la sensació vivíssima que tot és un miratge, un malson d’aquells de les pel·lícules de petons i dissabte a la tarda, que tot seguit sentiré el grunyit ferotge del nou John Deere i tu obriràs la porta amb aquell posat de desànim, de deixat de la mà de Déu. Llavors, Feliu, reiet meu, t’abraçaré encara més fort i no deixaré que tornis a marxar de nit, tot deixant-me sola al llit amplíssim, Feliu: les nits de casats no estan fetes per passar-les sola i els llits, amor meu, no cal que s’usin només per dormir. Per què ho vas fer?

Finalment he hagut d’acceptar l’ajuda del Criteri. El Miquelet necessita molts diners per créixer ben dret, això seu no és greu si es té la cartera ben formosa. Has d’estar content, he fet padrí del nostre fill el teu amic. Com que els de casa no consenten una relació fonda amb la teva família, he considerat que la millor opció és que el nostre fill tingui mona cada dia, si pot ser. El Criteri passa sovint per casa, li faig cafè i li escolto els plors que embruten el seu mocador de seda caríssima. S’ha separat de la Neus, mai no l’havia estimada com jo ho faig encara amb tu, les coses són millors d’aquesta manera, Caterina, no cal allargar allò que no pot doblegar-se a favor teu, no és bo ni per a un ni per a l’altra, ningú no pot fer veure que estima eternament, era la millor de les solucions. Així, passem hores i hores contemplant el Miquelet, just ahir va aixecar-se de terra solet i va fer les seves primeres passes, nyicris com tu, però serà també, n’estic segura, ràpid com un fuet, hàbil com son pare. El Criteri va plorar de l’emoció, i de patac em va fer un petó a la galta, amb els ulls vidriosos i tremolosos des de dins. Vaig estar contenta, Feliu, i he corregut a explicar-t’ho aquí, al cementiri, perquè sé que per alguna escletxa del ciment tu sentiràs les meves paraules. Que no n’estàs satisfet? El Miquelet serà un home com tots els altres, fort i amb padrí poderós, que ho faig bé?, i jo, com a mínim, tinc algú amb qui parlar cada tarda, algun matí també, Feliu, que el teu amic va poder-se vendre totes les terres a un preu més que considerable… i fem cafè i mengem pastes d’aquelles de mantega danesa, boníssimes, mentre observem el món relliscant al nostre voltant, com si hagués pogut bastir una llar d’oli, calenta per dins, impermeable a més desgràcies.

Feliu, fa dies que em sento més rica d’esperit, amb un goig de viure que noto que em neix novament. Voldria donar-li un germanet a el Miquelet, no és bo que les criatures pugin soles, sense jugar amb algú de casa. El Criteri diu que puc disposar de la seva ajuda, que ell només vol que ens en sortim bé. Penso que si el nostre fill fos l’únic rei de la casa acabaria fent coses que ara trobo ben estranyes: fer caus per als ratolins o vagant solitàriament per les serres que van a parar al Puntal. Que no ho entens? Ara he de prendre les decisions sense tu, Feliuet, he de tirar endavant una família i una idea que faci que abandonem les probabilitats altes de solitud. Això de viure en comunitat és fàcil d’entendre. Junts, sent colla, els desastres desanimen menys, les preocupacions es multipliquen i la necessitat d’anar-les superant fan que et distreguis de les malalties incurables.

Vaig intentar de sostreure el quid de la fatídica nit, ja fa nou mesos. El Criteri no m’ha donat detalls que aclareixin els fets: unes copes, una conversa una mica sortida de to, un cop de porta… res més, Feliu, ja no m’interessa saber la veritat d’aquella bogeria. Justament he entès que per viure amb certa comoditat, veient com s’escolen els quarts clars del dia, cal oblidar quan no hi ha remei possible. El Criteri pensa que els grans problemes sempre ens duen a grans solucions, sempre que no acabin sepultats sota terra, que per altra banda, penso jo, també podria considerar-se un real guariment de la pena. O, com a mínim, una resolució definitiva, que ja és molt.

Fa vuit dies que vam vendre el teu tractor nou. El Criteri, ja saps que de negocis en sap un pou, i fondo, em va dir que no hi havia motiu per conservar el traste. Que era una inutilitat ara que no hi ha terres per treballar, ni les teves ni les seves. A més, es veu que això dels tractors, com tots els automòbils, van perdent valor cada dia que passa. Trenta-sis mil euros, Feliu! N’hem tret sis milions de pessetes i jo no m’ho podia creure, no havia pensat mai que veuria tants bitllets junts, tots meus i per al Miquelet, i pel que pugui acabar venint.

Feliu: la veritat de tot plegat és que fa tres mesos que no baixa el que hauria de caure pel pes de la naturalesa femenina. Encara sóc jove i estic de bon veure, no passis ànsia, no envelleixo tan ràpid tot i que les circumstàncies semblaven les idònies perquè així fos. Que no estàs content per mi? Es dirà Joaquim i és més que possible que vegi el primer raig de llum a París, després de viatjar encara dins meu en un avionet que ja llueix a tot color el seu nom lliure de maldecaps i curull d’un futur a tot vent.