RENTAR-SE LES MANS

Au, vinga, va, empeny més fort, una mica més, va, Tomàs, amb més concentració, amb més voluntat, és vint-i-vuit de febrer i per a més inri és dilluns, ja torna a ser dilluns, i no puc anar de cos de bon dematí, va, vinga, força, a fora sento ploure, diuen que seran fortes aquestes pluges, no n’hi ha per a tant, què saben ells?, si no aconsegueixo fer de ventre llavors no passo un bon matí, aquí no plou gaire i menys dos o tres dies seguits com ja he sentit assegurar alegrement, si no faig caca tinc un mal de panxa descomunal. En aquest cony de poble tothom parla per parlar, saben de tot, fins i tot de precipitacions meteorològiques, que vaig sentir ahir a un del bar, dient-ho així, com si fos un expert, com si en sabés alguna cosa del cert, ell, pobre desgraciat, què ha de saber, ell?, si mai no ha sortit d’aquest lloc on normalment plou com les llàgrimes dels homes de debò, i a mi no em surt la pasterada, m’hi posi com m’hi posi. Si tot segueix d’aquesta forma no arribaré a temps, i jo sóc puntual com n’hi ha pocs, de mena, i ara per ara no hi ha manera.

Sento l’Amèlia que ja desperta els nens. Vinga, va, aixequeu-vos, mandrosos, que no ho sabíeu ahir que avui és dia de col·legi? Ja us ho vaig dir que tanquéssiu la Internet abans de les dotze, que llavors tot són plors i excuses, cansament i corredisses. Que per estar a punt el dilluns cal descansar bé, que, si no em feu cas, no hi ha manera de rendir. Us ho he dit un milió de vegades! Però què hi trobeu allà a dins de l’ordinador? Que no hi ha prou hores durant el dia? A més a més, que no us veieu tot el que voleu amb la Gemma, el Fernando i el Tino que després també heu de connectar-vos pel xat? Mare de Déu Senyor, preneu-nos en la vostra santa paciència!

Jo sí que tinc paciència. Una paciència proverbial, homèrica. Ja m’ho deia la mare, pobra, la mare sempre deia aquest nen és especial, ja va néixer dues setmanes després de sortir de comptes, té una esquena com de tres jornals, sap esperar d’allò més. L’Amèlia no en té. No n’ha tingut mai. Amb els nens, perd les formes al cent per hora, no té remei, mira que ja li ho he dit manta vegades, s’ha de saber a quina època estem, reina, això és normal avui en dia, els nens tenen la Internet com tu abans tenies les hores de berenar i anar a jugar a cuc i amagar amb les teves amiguetes. Que no te’n recordes, ja? Ara, els ordinadors són els millors amics, els jocs predilectes, com la corda o la pilota d’abans. Que no ho veus? Cal tenir paciència, dona, cabassos i cabassos d’enteniment i comprensió.

Però avui és dilluns i jo tinc pressa. No arribaré a temps: pressiono com mai no ho havia fet abans i no ho puc aconseguir, em fan mal les temples i tot, jo que sempre havia tingut tanta facilitat, si ara pogués anar a robar un bon grapat de cigrons i bullir-los amb llet, tot aniria més rodat, dic jo, o potser és que ja ha començat a florir el mal… No ho sé, jo tinc una muntanya de paciència, sóc com l’Atles suportant el món de les esperes damunt meu, però ara convindria que tot fluís, que tot anés una mica més bé, més fàcil, que segur que no passa res, encara no, no em van dir que anés tan ràpid això, que les coses no vénen així de sobtades, com si se t’aparegués la Mare de Déu de l’Empenta i llavors tot es fes fosc.

El meu fill ho fa tot amb gran celeritat. He sentit des d’aquí com ha entrat a l’altre lavabo i s’ha rentat les dents mentre orinava, així dret, tot alhora, el vaig veure un dia però no li vaig dir res, perquè llavors ve allò de pare, que no es pot ni pixar tranquil en aquesta casa? Que us heu de posar en tot? També he sentit com ha fet les seves altres necessitats, les grosses, les que jo no puc fer, perquè he escoltat la cisterna com rajava, i ell mai no estira la cadena si no va de ventre, que és d’aquest jovent conscienciat amb el canvi climàtic i molt preocupat per la manca d’aigua. Quina enveja em fa, tan jove, tan ràpid, tan ple de salut i amb aquesta facilitat per les coses que calen fer-se de bon dematí, per començar el dia net i polit. En Jesús va una mica a la seva, a mi ja m’agrada, ja, però ens ha sortit un pèl repel·lent. Es pensa que als seus tretze ho sap tot, i no cauré en l’error de dir que la joventut no sap res i que ja se n’encarregarà la vida de fotre-li les quatre mormes, no, però és que ell és un noi molt llest, això ho penso de veritat, però ens ha sortit setciències, ves, una mica sabelotodo que dèiem els de la meva quinta. Tindrà, si les coses no es torcen, ningú no ho vulgui, un bon futur. Els espavilats sempre troben alguna porta oberta o saben cercar els mecanismes idonis per obrir-les.

En canvi, la Feliça sempre va a última hora. Si no hagués de fer el paper contrari de sa mare, li hauria fotut més d’un crit, potser algun clatellot. És molt tiquis-miquis, com la meva dona, sempre troben les coses malament. Sempre acaben esgrimint alguna raó, que se la fan venir lògica, per fer-nos veure que el món els hi va en contra, que les seves circumstàncies són desfavorables i la causa de la seva poca puntualitat i malagradosia. Estan sempre, les dues, d’esquena a tothom de bon principi. Si llavors les coses volten a favor seu, doncs semblen una mica més contentes. Encara ara penso en l’error del seu nom, la tossuda de l’Amèlia tant sí com no es dirà Feliça i així ja començarà bé. Quines penques! Si a mi m’haguessin posat Felicíssim, o Picarol, estaria de morros tota una vida amb els meus pares. I ella ho està, és evident, jo ho veig així i m’esgarrifa una barbaritat això que li vam fer. Però jo ja vaig decidir el nom del Jesús, en honor al meu tiet pagès que tot m’ho va ensenyar. I amb la nena se’m va deixar sense veu ni vot.

Sembla que ara ja ve. Com un miracle de la mare naturalesa em sento sorgir alguna cosa, no gaire de moment, però ja valdrà, encara no em cal patir del tot, no estic impedit de moment, tot era qüestió, com sempre, de paciència i de perseverança, ja ho deia la mare. Em noto un pes que s’esllisa lentament, amb certes ganes de tibar la resta del contingut, o això penso ara, que seria el que de bon de veres em convindria, alliberar-me del tot d’aquesta pesada càrrega. Estic concentrat, no penso en res més, ho aconseguiré aviat. Visca!

—Tomàs, ens n’anem. Fins el migdia. Avui per dinar faré cigrons. Au, vinga, no et queixis que s’ha de menjar de tot. En aquesta santa casa es mengen llegums un cop per setmana. Que porten molt de ferro!

—Vaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaal!!!

Merda! Vull dir, on ets? Que no sorties? La conversa, sempre la conversa amb preguntetes. Que no tens res per dir-me avui? Que no m’expliques res? Que ja te n’has cansat, de mi? Que ja no saps què dir-me? Que no m’estimes? Merda, merda, merda. S’ha estroncat. Les paraules han derivat el cervell cap al fàstic dels cigrons. Jo només els vull menjar per adobar els camps de l’horta. Quina murga! Era necessària tanta informació, Amèlia? Ara mateix era convenient d’encetar conversa? Torno a estar al mateix punt del principi. Com si el meu anus tingués la força de mil aspiradors, com un forat negre que en plena activitat s’ha empassolat allò que volia començar a aparèixer després de tants esforços. Glups, cap amunt, cap endins, hauré de tornar a començar i cada cop tinc menys temps, se’m farà molt tard, tardíssim. Faré, ara, la gran forçada: em concentro enormement, faig fugir la imatge dels cigrons amb salsa tàrtara del meu magí (o potser m’ajudaria?), apuntalo els peus al gres del quarto de bany i estrebo amb descomunals intencions les cames, carrego els bessons, tenso els quàdriceps, i… Oh, oh, oh, em sento venir alguna cosa de dins, finalment ha funcionat, la naturalesa és sàvia i justa, sap qui realment comprèn la llei de la causa i l’efecte, jo faig força per expulsar i el cos deixa anar. Certament elemental… Oh, només un rajolí de pipí. Una petita cascada grogueta d’orina pudent que xoca amb certa gràcia, això sí, contra el marbre blanquíssim del sanitari. Immaculat i net, perquè d’allò meu, res de res. Què he de fer, ara, invocar el mateix Déu que m’ajudi?

Oh Déu meu, pare dels meus pares, ésser suprem: no pecaré més, no tornaré a tenir pensaments erronis vers la meva esposa, estimo fins a l’última lletra del nom de la meva filla, F-E-L-I-Ç-A, estimo tot allò que cal estimar per entrar net i pulcre al seu sancta sanctorum, al seu reialme, per això mateix us imploro, us demano, us exigeixo que… Ui, això no ho volia dir. Qui sóc jo per exigir-vos res? No, ha estat una relliscadeta fruit de la meva impotència, de la meva condició de mortal, d’humà prostrat davant Vós en aquesta situació tan incòmoda, de pobra figureta de pessebre sense barretina catalanesca. Us demano mil perdons i segueixo amb les meves mil súpliques: si us plau, feu-me digne de la vostra llar, feu-me sentir buit de totes les coses dolentes, traieu-me les màcules pastoses que suren dins dels meus desgavellats intestins… Ja ho sé que no havia d’haver sopat tants plàtans ahir nit, però és que m’agraden tant, les bananes que diu l’Amèlia, que no són bananes, reina, que són plàtans de Canàries, que els he anat a comprar a cal Càndido i m’ho ha dit, però és igual, vols més bananes?, llavors no podràs anar de cos demà, que no ho veus?, en vull més, m’agraden molt, Amèlia, m’agraden gairebé tant com m’agraden els teus ulls i el teu somriure, oh, si us plau, porta’m un parell de plàtans més, i què deu ser aquesta dèria de menjar bananes?, que són plàtans!, doncs el que siguin!, que no ho veus que del que es menja no se’n cria de cap de les maneres?, que també ho has llegit a la Internet, això?

Oh, va, ara sembla que ja vulgui venir, Déu m’escolta, gràcies oh Savi entre els savis, Just entre els justos, feu-me eixir tota la porqueria d’aquí, just aquí, de la punteta de l’ullera perquè pugui ser una persona com cal, sense haver de passar tot el matí tancant l’ull misteriós, va, que a la feina no em deixen anar al vàter, que són sis hores sense moure’m del lloc, que si em bellugo em tallen el sou, em fotran fora per culpa d’aquest tap fet a còpia de bananes… Bon Déu, tingues pietat de mi, no ho faré més. Si de nit, sigui l’hora que sigui, com ahir, me’n vénen ànsies, encara que siguin poques, encara que no va ser cap turbulència de consideració, que em pensava que era una falsa alarma, doncs m’aixecaré tot i la mandra, tot i el fred intensíssim del febrer, i aniré urgent a fer les feines convenients. T’ho juro, però és que ahir mirava una pel·lícula, així, ajagut, amb els auriculars per no despertar l’Amèlia, que és tocar el jaç i ja dorm, que ni temps de dir-me bones nits té, i jo que no la vull despertar i no puc dormir, que sóc dels que pateixen insomni, doncs no goso ni moure’m, ni tossir no m’atreveixo, no vull importunar la marmota de l’Amèlia, ai, la meva estimadíssima doneta, perquè sé que va molt cansada, tot el dia atrafegada amb els nens i les compres, els berenars amb les amigues i… És igual, perdona, que no ho faré més, que m’aixecaré just al primer símptoma, a la primera punxadeta, al mínim indici que el budell cridi, encara que sigui a través dels meus auriculars. Però és que ahir feien una pel·lícula de por, d’aquestes bajanades que no m’agraden ni gens ni mica, però que sempre he cregut que per aquest mateix motiu em fan venir la son, encara que sigui a rosegons i, a més a més, ahir hi sortia una actriu que estava molt ferma, ella, que em regalava dos pits i dues cuixes d’aquelles de Hollywood, d’aquelles que no se’n veuen per aquí al poble, de les que et fan plorar i riure alhora, que t’estreben aquí a sota, davall dels llençols.

Ara, ara, ara… una fibladeta, la noto, la sento, gairebé escolto com frega alguna cosa aquí al darrere. Plaf! Ja ha començat. Ara tot serà com fer calça, ara ja seguirà aquesta insignificant però profètica boleta dura una manifestació dels seus semblants, els cent mil fills de la mateixa família, soldadets negres que aniran a conquerir noves terres entrant triomfals per la porta del vàter, que se submergiran en aquesta aigua encara massa neta, si tot va com cal, prometo tenir més cura a l’hora de tibar la cadena, i cercaran nous mons pels camins de les canonades, que aniran cap allà on han d’anar, cap al clavegueram, cap a la terra beneïda… Però, per què us pareu? Per què no seguiu el vostre explorador? No anireu a petar a territori enemic! Avanceu les tropes: generals, capitans, mariscals, ordeneu el desembarcament, maneu l’assalt dels homes, no us atureu aquí, la història està plena de valents que han passat a l’anonimat per accions molt més arriscades que no pas aquesta. Però si es tracta d’una simple maniobra sense cap mena de perill! Si és pura rutina!

Com que no hi ha ningú a casa optaré per la distracció. Encara és possible que pugui manipular una mica el temps. Faré tard, sí, però alguna excusa se m’acudirà. Ara és primordial d’acabar això que el soldat valent ha decidit iniciar. No puc tancar els ulls davant l’evidència que aquí dins hi ha moviment: si n’ha sortit un, acabaran per sortir tots. M’alço amb els pantalons abrigant els turmells, no cal perdre el temps en aparences, i camino com un pingüí passadís enllà. Entro a la biblioteca i agafo dos llibres amb certa premeditació. Un de poesia facilota i un clàssic. Amb això n’he de tenir més que suficient. La tàctica a seguir és aconseguir els resultats l’abans possible. Prenc el llibre dels versets i deixo la totxana al cairell de la pica, tot fent un equilibri quasi impossible. Això m’ha distret un xic, torno a tenir el cervell fora de l’objectiu primordial. Però no m’he equivocat, no, era precisament aquesta l’estratègia decidida just abans de la meva travessia marrada. Es tractava d’això, i somric mig victoriós. El llibret en qüestió em treu de polleguera en cinc minuts. Ràpidament he d’acceptar la derrota quan penso quina pasterada llegeixo. Els versos se’m recargolen per la pàgina, tot unint-se entre ells en una mena de prosa vaporosa que se’m fa molt feixuga per indolent. Els ulls em traeixen dirigits per un magí que assoleix cert punt de lucidesa. Ja sabia que no m’enfrontaria a la quinta essència del gènere, però la munió de lletres entrellaçades mentalment com si estigués davant d’un d’aquells pasquins de principis dels anys seixanta on la crítica social i el realisme exasperant s’acumula sense pietat em sembla insuportable. Per què? Les raons cauen pel seu propi pes xiulant com bales que perdran per sempre el seu objectiu (si caiguessin altres coses seguint els dictats del saberut Newton tot aniria millor i també m’hagués estalviat aquest altre suplici).

Canvio el llibre després d’un altre fracàs. Ho reconec, he perdut temps i he guanyat una enrabiada més. És d’éssers lliures saber-se limitats i errats. El segon intent em satisfà en part. De seqüència concisa, amb punts i comes que sovintegen potser massa, llegeixo intrigadíssim la història d’una nissaga que vesteix noms estranys. Són els fills d’Adam. Així, em capfico en un garbuix de xifres i noms que m’embadaleixen notablement. Desfilen davant els meus ulls relaxats, això necessito, calma i tranquil·litat, Set, Enoix, Quenan, Mahalalel, Jèred, Henoc, Matusalem, Lèmec i Noè. M’encaparro en les dades que m’ofereix el llibre sant, el Gènesi, així, penso, provaré de tocar dos pardals d’un sol tret, segueixo fent cerimonial favorable a l’Ésser Superior i perboco una mica més en la meva tasca principal d’aconseguir que la tova llisqui esponerosa del meu encara tancat cul. Els sis primers hereus, comptant-hi Adam, van viure pel voltant de nou-cents anys. Dels quals el primer de tots va ser Adam, que va arribar a la xifra més elevada, nou-cents trenta, i Enoix, el tercer de la línia, que va arribar a la no gens menyspreable edat de nou-cents cinc. Llavors em trobo amb Henoc, que pateix una minva considerable, només en va viure tres-cents seixanta-cinc. Veig que era el més feble de la família, com ara jo, que si les coses van com han d’anar, com m’ha dit el metge, no faré una dècada ni amb tota la fortuna del món. Potser una galipàndria se’l va endur apressadament. Saltant-me el fill, que mereix un capítol a part, em trobo amb els set-cents seixanta-set anys de Lèmec, ui, pobre, va viure més que el seu avi però molt menys que els longeus Adam, Set, Enoix, Quenan, Mahalalel i Jèred. Potser va haver-hi alguna pesta. Potser la collita de blat va patir alguna oscil·lació a la baixa. Vés a saber. El pare de Lèmec és el famosíssim Matusalem. Sí, aquell de les bromes, té més anys que Matusalem, i va viure la magnífica xifra de nou-cents seixanta-nou anys. El rècord absolut. Supera en trenta-nou anys el primeríssim dels homes, Adam, i deixa el seu pare en una autèntica mort prematura. A Henoc li treu sis-cents quatre anys i a Lèmec el va sobreviure quinze anys, tenint en compte que el va tenir a l’edat de cent vuitanta-set. O sigui, que si això d’enterrar un fill diuen que és el pitjor que els pot passar als pares, el quasi mil·lenari Matusalem li va tocar de viure tal desgràcia quan tenia nou cents cinquanta-quatre anys. Un desgraciat, vaja, que ha hagut de sentir els acudits sobre el seu nom durant tota la història de la humanitat, fins i tot mentre Déu va considerar necessària la seva estada entre els mortals, perquè cal suposar que la sonsònia ja la degué escoltar en vida. El cas és que l’avi Matusalem degué de fer-li de pare al seu nét, el també cèlebre Noè. D’aquest últim en tinc força dades: va tenir tres fills (Sem, Cam i Jàfet) i va haver de construir una mena de navili seguint les instruccions divines. Es veu que després que aquests prohoms tinguessin fills a cabassos i filles boniques com les flors primaverals, es va organitzar una mena d’orgia col·lectiva on el pecat i les aberracions van ser constants. Davant d’aquesta situació certament poc decorosa, Déu va mostrar-se iradíssim i prenent Noè com la nineta dels seus ulls li va ordenar la construcció de l’arca i la preservació de totes les espècies animals. També hi havien d’anar la seva dona, els tres fills, els fills d’aquests i les dones dels seus néts per assegurar-se un recomençament humanitari. I tot això perquè havia de venir un cataclisme en forma de quaranta dies i quaranta nits de pluges, el diluvi universal que encara se l’anomena, i penso que potser haver triat aquesta lectura de la sagrada Bíblia deu ser una mena de premonició. Però tampoc no li dono gaire més importància perquè de diluvis, per allà baix, de moment, res de res. Simplement el rajolí daurat i el soldadet valent en forma de boleta. I jo, que de tant esperar, de tanta forçada, de tanta distracció, doncs que em vaig sentint cada cop més ple, com una magrana, i que ben pensat, allò que he de treure, tard o d’hora, perquè m’ho sento ben present, és com parir un fill, i l’Amèlia m’ha dit vegades i més vegades, gairebé tantes com les preguntetes, que fa un mal d’un parell de collons, i jo vinga a dir-li que què en saps tu si d’això no en tens, i ella repetint-me que tant de bo, algun dia, jo em veiés en la mateixa tessitura.

Doncs aquí estic, Amèlia, acabant de pair la sagrada història dels nostres avantpassats, provant de fer de ventre una vegada per totes, persistint en el fracàs, novament. Pensant que això, sí, que això de fer de cos s’assembla massa a anar de part, perquè aquí només hi sóc jo sol i ni tu ni ningú vindrà a dur-me la contrària. De fet, penso que a l’hora de donar a llum hauria d’estar ben acompanyat, jo. Hi hauria el doctor, la infermera, l’anestesista i tota una coral de gent que anirien fent coses al meu voltant i distraient-me. Potser tot seria més fàcil si algú burxés per allà, tot intentant de col·locar-me un fòrceps i estimulant la sortida amb un ditet enfundat en làtex, gic-gic-gic, o que la infermera anés dient-me què he de fer, vinga, va, fes una mica més de força, respira, respira més ràpid, ara, ara, ja surt, ja ve, tot anirà a cor què vols, ja acabem. I la presència de l’anestesista, Amèlia, què vols que et digui? Doncs que cada volta la trobo més que imprescindible perquè això ja comença a fer mal, unes burxades intenses se’m claven a la part baixa del ventre, com si els soldadets n’estiguessin farts, de les meves ordres, i en clara rebel·lia decidissin de castigar-me a l’ensems amb les baionetes, per demostrar que sortiran quan a ells els doni la gana i no quan jo ho trobi convenient.

Miracle! Miracle! Com si tots els astres s’haguessin alineat favorablement, com si tots els planetes sucumbissin a les òrbites naturals de les seves trajectòries, miro de refilada quan deixo de bell nou el llibre interessant damunt la pica i hi veig, quina exaltació!, una considerable cagarada de color potser massa fosc, que rellisca des de la marmolina fins a anar a raure parcialment a les encalmades aigües de la tassa. La veritat és que no me n’he adonat, deuen haver sortit en missió secreta, però el cas és que ja he evacuat. Per fi he pogut defecar, expel·lir, femtar… L’afluixada ha estat consumada. Tot i així no em sento buit del tot, encara em noto mig obturat, com si no hagués acabat de fer net. Però per ara és més que suficient. No cal tensar la corda. Després de l’esforç em sembla que patiré d’agulletes un parell de dies. Però ja està, ja puc marxar. D’una revolada m’incorporo i sense encomanar-me a Déu ni a les mínimes normes de la higiene corro escales avall i pujo al cotxe. He d’anar de pressa cap a la feina, no puc permetre’m de perdre ni un segon més amb aquesta infernal lletania.

I ara què caram passa? Retencions a l’autovia, tres quilòmetres de cua per culpa d’un accident, ho diuen així de ràpid, de vermell, en els penells informatius de color negre. No arribaré, és un desastre, tot plegat hagués sigut millor no llevar-se avui, això no té remei. Un dia és una avaria, un altre que és divendres i la gent entra i surt de les ciutats amb estranyes freqüències, altres dies la boira, la pluja, la neu, posin les cadenes, el port d’Envalira estarà tancat per als vehicles pesants, retencions quilomètriques als peatges de Martorell i el Vendrell, i a mi què collons m’importa si vaig del poble a Lleida? Si només són cinc minuts d’autovia, i el conseller que demana calma, que no s’estengui el pànic, el president no sap parlar català, el Barça torna a perdre a fora, i vostè, què en pensa, estimat contertulià, de tot plegat? Una minsa però persistent ferum d’excrements acompanya tots aquests pensaments durant el trajecte, deu ser psicològic, això és que sóc un fixadet, i tornen a venir-me les maleïdes punxades, ai, que no he acabat de fer bé la feina, que potser hagués calgut d’examinar-me el recte per comprovar que no hi quedava res, que les coses no es poden deixar a mitges, que si el metge hagués equivocat els càlculs i tot serà més precipitat del compte, potser humitejant una mica el dit amb aigua calenta… Però qui em trobarà a faltar? La meva feina és del tot prescindible, no pot ser que hi hagi represàlies per arribar tard a un lloc on no hi sóc necessari en cap cas, si allà no s’hi fa res d’essencial… Però és clar, el subnormal del Manolito, vull dir el company discapacitat, l’implacable bidell del Manuel, és qui anota totes les arribades, les hores en punt d’arribada a l’edifici de tots els treballadors, així, Sr. Pérez a les 9:12, senyoreta Maria a les 9:13, Sr. Martínez a les 9:14, i a la meva casella, què hi posarà? El Sr. Tomàs sóc jo, no, home no, senyor no, podrien posar Tomàs o Sr. Torrelles, però Sr. Tomàs és només un indicatiu de l’estupidesa de les meves tasques professionals. El Manolito, tothom li diu així, Manolito hola, Manolito bon dia, Manolito quina puntualitat la teva, ets com un clau, Manolito, deu estar esperant que arribi per dir-me que faig tard, avui s’ha passat de tard, fa tard aquest matí Sr. Tomàs, que no està bo? Que se li ha mort l’hàmster? Tindrà el dit inamovible damunt la casella de la meva hora d’arribada i posarà 9:58, perquè d’aquí el pàrquing fins a la porta encara tinc tres minuts ben bons, que m’ho sé de memòria, que ja són tres anys de fer la mateixa ruta, el mateix camí cada matí per entrar a les 9:14, com el Sr. Martínez, que jo sóc previsor, i estar al lloc manat a les 9:15, ni un minut més, per començar a fer la meva feina, una feina inútil, de mig dia, d’horari intensiu, quina sort, tu, el Tomàs, com de funcionari i a la primera, es veu que feia falta un número ingent de personal, hi havia moltes places, deu ser per això perquè ell mai no ha sigut bo per buscar feina, el deu haver obligat l’Amèlia, sempre ha estat una mica gandul, un pòtol és el que és! Una feina tan estúpida com moltes altres, de saludador, diríem, sóc qui rep les visites del Sr. Pérez, gerent, home de poques paraules aquest Sr. Pérez, això sí, cada matí he de ser-hi per portar-li un cafè i desitjar-li el bon dia, just a les 9:20, tingui avui un bon dia, Sr. Pérez, passi-ho bé, com està, Sr. Pérez? I cap a la porta, darrere d’un mostrador, assegut en una cadira amb una roda que està a punt de caure de fàstic, i vinga, aixeca’t que n’hi ha un altre que sembla que busca el despatx número quaranta-cinc, i vinga torna’t a alçar que demanen pel Sr. Pérez, és aquí el Sr. Pérez? Sí senyor, bon dia tingui, esperi un momentet o ja pot anar passant, bon dia, bon dia, bon dia, bon dia.

La veritat és que no li he dit res, al Manolito. Que anoti l’hora que vulgui, les 10:00? Doncs les 10:00, tres quarts d’hora tard, tres quarts d’hora tard, i el Sr. Pérez que no m’ha dit res, suposo que algú o altre, alguna ànima caritativa, corporativisme laboral, li haurà dut el cafè, vaja, no ho sé, i bon dia tingui, com si res hagués passat, bon dia, bon dia, ja pot passar. I aquesta anguniosa olor de femta? Bon dia, hola, esperi un instant. Deu ser per això que em miren d’aquesta manera? Hola, hola, un moment, ara truco, bon dia, tot deuen ser imaginacions meves, no pot ser, bon dia, bon dia, tot correcte? Oh, imaginacions, imaginacions, si abans, amb el llibre, he expel·lit sense ni adonar-me’n, bon dia tingui, potser al cotxe, potser quan he anat una mica més ràpid del compte per no superar les 10:00, jo diria que només eren les 9:59, bon dia, potser m’ha tornat a passar, potser el mal ja es fa present com un estigma, potser m’ha arribat el final, bon dia tingui, passi-ho bé, adéu, adéu, adéu, això no hi ha manera de saber-ho del cert, no em puc moure, no puc anar al vàter, i menys havent arribat tan tard, hòstia, bon dia, adéu, passi-ho bé, i si des de la cadira estant provo d’entaforar-me un dit pel darrere dels pantalons, ui, no hi arribo, però quan deixo passar una mica d’aire, bon dia, noto encara més la fetor, bon dia, bon dia, merda, m’he cagat a sobre, que tinguin un bon dia, adéu-siau.

Ara que hi penso, ja m’ho va dir el metge, els primers símptomes podrien ser la manca de control dels esfínters, haurà de dur bolquers, dugui’ls vostè, vaig pensar, i guiar-se pel nas, què es pensa, aquest, que sóc un perdiguer, jo? Que podrien sorgir problemes de restrenyiment sever o incontinències temporals, a reveure, bon dia, tot és qüestió d’esperar els esdeveniments, llavors actuarem. Doncs ja no hi hem estat a temps, estimat doctor, bon dia, i la veritat és que no m’ho va dir que fos tan ràpid, tan precipitat, adéu, passi-ho bé, però que dos i dos en medicina no són quatre, això sí que ho recordo, adéu-siau, bon dia, el passo amb comptabilitat, compte que acaben d’encerar el terra, no rellisqui, i ara ja surt el Sr. Pérez, i no duu cara de bons amics, mai no n’ha fet de bona cara, mai, a ningú, però es dirigeix a mi en línia recta, no hi ha cap obstacle, em mira de fit a fit, ja no queda ningú a la sala, bon dia? La pudor s’ha fet insuportable, i només hi sóc jo, ja han passat les cinc hores i quart, no tinc escapatòria, hola Sr. Pérez, se m’ha fet tard, ja portaré el justificant a administració, i per què no em diu res? Només arrufa el nas, fa veure que es moca perquè no fa soroll de sonar-se, no es tornarà a repetir, es que no passo un bon moment, no tinc un dia fi. Adéu-siau, Sr. Tomàs.

M’han despatxat. La carta me l’ha donada el Manuel, el Manolito, el bidell, tingui, això és per a vostè, adéu-siau, bon dia, i maleït el dia que vaig deixar el tros per aquest sou que havia d’ajudar l’economia domèstica. L’Amèlia va estar contenta, prova-ho que no ens aniria gens malament una ajudeta, i que jo sóc de pagès, dona, com el tiet Jesús, que jo sóc home d’horta però m’hi esforçaré, no passa res, ja ho provaré, aniré al camp a la tarda, tant se val, faré el que calgui, si hagués sabut que em sortiria aquest mal lleig, aquest final no l’hagués tingut saludant i acomiadant des del despatx del tibat del Sr. Pérez. Però, com s’han atrevit? «Segons múltiples queixes dels nostres usuaris, i tenint en compte les contínues faltes de puntualitat, la direcció decideix d’obrir-li expedient extraordinari i considerar seriosament el seu relleu de les tasques assignades. La higiene era un concepte que ja es donava per suposat. En breus dies rebrà el comunicat oficial al seu domicili. Atentament». Però si jo no he fet tard gairebé mai, potser un parell o tres de vegades, un o dos minutets de res, només això, i sempre he hagut de callar davant de tot. Un dia a una dona li cantaven les aixelles de mala manera i no vaig dir res. Un altre dia un nen malcriat em va metrallar amb les clasques dels festucs que endrapava i quan li vaig fotre una surra no va parar de bramar. Per què permetien que entressin nens, allà? Que no han d’anar a escola? Aquí no es pot fumar i poden entrar els nens? Es poden menjar fruits secs? Un altre dia va entrar un extraterrestre de color verd i amb trompetes a les foses nasals em va demanar pel Sr. Pérez seguint el sistema dodecafònic; jo no vaig dir res de res: bon dia i ja pot passar. Un cop va venir un mossèn i es va colar perquè va dir que l’Apocalipsi era a prop i havia de fer missa d’11:00. Jo no vaig queixar-me mai, ni mu, ni una trista reclamació fent servir els mecanismes que disposem, disposàvem, els treballadors del departament. Doncs així, m’han fotut de potetes al carrer però no puc dir res. Davant d’una proposta d’acomiadament, davant de les propostes de l’inspector permanent, no es poden presentar recursos ni revocacions. La justícia, als jutjats. Mai als llocs de feina.

Les punxades ara són d’un voltatge desmesurat. Sóc a l’hort i no penso anar a dinar els cigrons de l’Amèlia. Hi ha dies que un té tot el dret del món a dir prou. De fet, enceto el cigar del padrí de Barcelona que guardava per a ocasions especials, potser farà treure’m aquest pes merdós que se’m clava fins al cervell, no puc més, he de treure tot el llast i ho he de fer ara. Ara o mai, no crec poder-ho suportar gaires hores més. No podré contenir-me per més estona. El càncer deu estar avançant els símptomes, però estic content de no haver-ho dit a ningú. No li ho vaig dir a l’Amèlia ni als nens, vull morir en pau. No suportaria que em tractessin amb pena, prefereixo la indiferència, el fàstic o la decepció. No els vull protegir. Moriré i prou. Quan sigui l’hora. Amb les meves misèries. Encenc el cigarro i resaré per poder expulsar plenament, totalment, una vegada per totes. Ho faré sense els cigrons. A la meva manera.

Torna a ploure animosament, fa dos dies que no para. Encara tindran raó els del bar. Penso en Matusalem i Noè. Nou-cents seixanta-nou anys de suplici, pobre home. Quaranta dies de diluvi intens, salvatge. Aquí plou amb ràbia de gos i tot i així m’abaixo els pantalons tacats. Camino novament fent el pingüí i se m’escapa el riure. Penso en la barbaritat de llibres de poesia fàcil que tinc als prestatges. Pels camins sembla que baixa més aigua del normal. Arrossega branques i pedres, que suren amablement, com si tot seguís un ritme natural, amb certa indulgència divina. Cauen gotes del cel amb una anormalitat catastròfica. No sé on anirem a parar.