LA FABULOSA HISTÒRIA DEL SUBSCRIPTOR CINQUANTA-VUIT

Desperto simpaties a gairebé tothom. Són poquíssimes les persones que ja no em poden veure i, en qualsevol cas, ara ja no ho diran mai públicament. Em tenen certa por perquè els podria ensorrar la vida amb un sol gest d’omissió: sóc el carter del poble.

La meva feina no exigeix cap mena de dificultat, és pura mecànica que s’aprèn en poques setmanes d’instrucció. Quan vaig accedir a la funcionarial ocupació, el senyor Melindro va ensenyar-me els quatre trucs necessaris per no esgarrar-la massa, les tres mesures de xoc per reparar els errors propis del dia a dia, les dues normes bàsiques per ser un membre respectable de la nostra societat: somriures i sisplaus. Vostè és un servidor, posi-s’ho al cap de seguida, és una premissa bàsica. Si tracta els seus conciutadans amb cordialitat, si el veuen cada matí amunt i avall, faci fred, calor o només es pugui divisar la seva silueta entre l’espessa boira, ja tindrà molt de guanyat. Tingui sempre el bon dia a la punta de la llengua, miri directament als ulls i no faci cap gest que pugui aixecar sospites. Si algun dia, perquè vindrà, no en tingui dubte, li sorgeix la necessitat d’obrir les cartes d’algú, faci-ho d’aquesta manera, no se n’adonaran si procedeix correctament. Sàpiga, però, que això li repercutirà enormement durant la resta de la seva vida; com a mínim, mentre segueixi en aquesta feina. Mai res no tornarà a ser igual. Després de descobrir la correspondència d’altri, ja no podrà parar. Que no m’escolta? És imprescindible que presti tota l’atenció possible a això que ara li dic, li canviarà l’existència, el farà un déu sense possibilitats d’actuar, una mena de confessor sense poder administrar ni penitències ni condols. No cal que li digui, oi que no?, que saltar-se la llei del silenci el condemnaria a la presó o, amb sort, a l’expulsió flagrant del cos de correus, a la posterior exclusió merescuda de qualsevol ocupació cara el públic. El poble, senyor meu, mai no li ho perdonaria, en cap cas, i ben bé que faran. Ara és el moment precís per pensar-hi. Avui en dia ja no s’escriuen tantes lletres, però se segueix fent, a fe de Déu. Recordi que si n’obre una ja no hi haurà marxa enrere. Veurà extractes bancaris, avisos d’embargament, tot de paperassa confidencial d’interès molt relatiu. Però també comprovarà que encara s’estilen les cartes amoroses tot i les noves tecnologies, amenaces entre coneguts que vostè diria que es porten la mar de bé, peticions desmesurades d’ajut econòmic o professional. Així que ull viu i la boca atenta. Tan bon punt es posi la gorra i agafi el carret groc del repartiment, vostè passarà a ser una figura reconeguda. Si realitza les seves tasques amb un mínim de decòrum, si no l’espifia demostrant que és un inútil monumental per exercir una feina tan portadora, tot estarà bé. Seguirà amb la normalitat que no s’ha trencat gràcies a la meva dedicació fecunda de trenta anys, sis mesos i vint-i-cinc dies.

Tot va ser com em va dir el mestre. El meu malnom va anar-se esborrant de la cara dels veïns. Amb els anys vaig passar a ser el Sr. Albert, i no el fill pòtol de can Vilalta, capaç de ser expulsat de la colla de quinta quan just comptava amb tretze anys. Com ha canviat, l’Albert, qui ho havia de dir? De petit, em divertia enormement tustar el cap dels meus companys de joc amb un barró de fusta, tot provocant traus escandalosos que brollaven sang i plors cridaners. M’agradava tenir intimidats els altres, res no m’oferia més gran satisfacció que fer-me el pinxo davant les xiquetes: els tocava les popes grollerament i afirmava amb sobrada desconeixença la talla dels sostenidors. Em movia amb facilitat per la violència, tant física com verbal. Era el rei del poble, el terror de les àvies, el malson de les mares dels meus amics, el centre de la diana dels insults dels padrins, l’arrogància feta criatura. Són coses de l’edat, ja canviarà, això és passatger, necessita esbravar-se i aviat reconduirà el camí. I així fou. Vaig esdevenir un membre respectable de la comunitat, un fill redimit de les seves culpes amb un passat només rememorat a tall d’anècdota. Els conciutadans sabien dels beneficis de fer-me bona cara, de saludar-me cada dia com si veiessin un viatger retornat, un mossèn a punt de repartir eucaristies. Jo vaig prendre’m la professió amb forta dedicació i minuciosa cura, com qui prova d’aprofitar una segona oportunitat. Entregava les cartes sense demores, els usuaris podien venir-me a veure per enviar certificats, paquets i embalums de tota mena; i la petita oficina de correus als baixos de casa va esdevenir un punt de confluència, un lloc on, tot i acudir-hi fora de l’horari predeterminat, jo els atenia amb celeritat i suficiència. Va funcionar així durant molt de temps, fins que el meu fer malvat, això crec sincerament de mi mateix, va tornar a aparèixer en forma de profecia complerta, quan es van confirmar els pronòstics del senyor Melindro, quan vaig obrir la correspondència del desconegut subscriptor cinquanta-vuit.

A l’hotel del poble hi ha catorze habitacions i dues d’aquestes estaven ocupades en règim de permanents per dos personatges. Una s’havia convertit en la casa, entre setmana, del pare Joan. Era el mossèn de la nostra parròquia, que comprèn tres localitats més. De dilluns a divendres, i a causa de les obres eternes de la rectoria, la cambra oferia llit, bany, televisió de vint polsades i recolliment per al sacerdot. L’altra, això ho vaig esbrinar gràcies a la meva professió, albergava el subscriptor cinquanta-vuit, anònim, un home a qui ningú no li coneixeria mai el nom vertader i que jo sabia que era biòleg. De fatxenda esprimatxada, altot, estudiava el perquè de l’increment del número de rates en els cultius del voltant. Tots els pagesos de la zona havien pogut observar, un moment o altre, aquest home d’aparença tranquil·la passejant amb tota mena d’instruments a les mans per les hortes, tot anotant en una petita llibreta que duia penjada al coll tot de coses secretes, possiblement imperceptibles i inintel·ligibles per a la resta dels vilatans. Però ningú no li sabia els aspectes elementals, ell salvava amb amabilitat les converses quotidianes, les salutacions, les posteriors recances. Tot això ho vaig anar lligant quan, després d’haver evitat obrir la correspondència dels altres, vaig caure poderosament seduït pel misteri d’unes missives enviades a un tal subscriptor cinquanta-vuit. Aplicant la tècnica que m’explicà detalladament el senyor Melindro, i que no reproduiré per motius obvis, vaig anar llegint tot allò que s’enviava a l’home enigmàtic. Efectivament es tractava de l’estudiós de rosegadors i les primeres entregues eren plenes de revistes especialitzades, d’informes de la Conselleria de Medi Ambient i Agricultura, de dades dificultosíssimes de desxifrar. En cap de totes no hi figurava cap nom, cap indici que pogués fer-me clara la identitat del receptor. Vaig anar a l’hotel, regentat per una coneguda del poble, i em va dir que aquell tipus gastava una educació exquisida, que acomplia tots els pagaments per l’habitació de setmana en setmana, que acostumava a dinar al restaurant de l’hotel i que, si ho feia, sopava fora o a la seva cambra. Però les factures les feia a nom de la conselleria, unes, i unes altres a compte d’una empresa de productes químics. Sense cap pista de pes vaig continuar obrint els sobres: engolia tot allò que se li enviava, aprenia termes que mai no havia escoltat i em feia una idea de les tasques de l’individu en qüestió. La veritat és que tot plegat em distreia, ho solia fer durant la nit després de rebre la carta a l’oficina, i només demorava vint-i-quatre hores el moment de l’entrega al legítim destinatari. De bon principi, em va semblar tot normal, una feina més, complicada i diferent de les que jo havia conegut, gens sospitosa en cap cas.

Però vingué un dia que dins del sobre habitual de cada dimarts, ple de dades i estadístiques que jo ja estava a punt de deixar estar, aparegué una nota del tot diferent. Era una carta personal, per fi, que va entusiasmar-me i neguitejar-me a parts iguals, una estranya petició que va satisfer els meus instints d’espia, que va ocasionar que no procedís a descobrir les cartes d’altra gent, ja una mica cansat de la història de les rates i els pesticides. Deia:

Quan deixaràs aquest poble del dimoni? Quan abandonaràs la feinota de les rates i vindràs a casa? De tot plegat ja en fa sis setmanes! No te n’adones, que això és molt de temps? En sis setmanes he pogut fer les barrabassades més immenses, ja hauria pogut matar-me tantes vegades… He abandonat el meu marit, els meus fills han fugit del meu costat, la família ja no em parla. Jo ho he explicat tot, amor meu. No hi ha res que impedeixi que estiguem junts.

Hi havia escrites altres coses, però jo vaig anotar aquestes ratlles per celebrar la meva troballa, per encetar un bloc de tapes gruixudes on anava copiant els episodis més destacats de la llavors naixent història. La resposta del subscriptor cinquanta-vuit no es va fer esperar, just dos dies després havia deixat un sobre petit, al costat del tradicional marró de mida de foli, amb un apartat de correus escrit al lloc del destinatari:

Amor meu, per fi he aconseguit la pau necessària per dur a terme el meu objectiu. Tot i els estudis que m’envien del departament, aquí està ple de rosegadors. Per un motiu que encara desconec, aquests viuen en perfecta harmonia amb el paisatge, no el devasten de la manera que indiquen els llibres. Mai no s’havia vist una cosa semblant: tot tipus de rates, com tu diries, conviuen amigablement prenent els aliments mínims per sobreviure. El seu ritme reproductiu és, pels exemplars estudiats, totalment anormal. Només tenen una o dues cries cada part; i les femelles prenyades van a una mena de cau on només hi ha individus de pelatge blanc. L’abandonen després de quatre o cinc dies i tornen amb disciplina d’allà on sortiren. Avui he aconseguit de marcar-ne una, sense que se n’adonés, amb un esprai de color fluorescent. Em sembla que estic a punt de fer una descoberta molt important, però cal esperar. Pel que fa a nosaltres, no cal patir. Ara ja està tot arreglat, només et demano una mica de paciència, quan arribi al final dels meus treballs vindré al teu costat, t’ho prometo, però has de deixar que acabi. Tinc molta feina per endavant però després tot anirà bé. Crec que, finalment, se’n sentirà molt a parlar, de mi i de la meva tasca. Seguim-nos escrivint com fins ara, si us plau, ningú no sap on sóc i això, de moment, no ha de canviar. Ja vindrà quan em buscaran, quan la comunitat científica lluitarà perquè ingressi en els seus laboratoris, quan demanarà de genolls que signi els seus estudis.

Em sentia part implicada d’aquells treballs ambiciosos. Durant mesos vaig anar celebrant les seves fites com si fossin meves, com si secretament l’ajudés en totes les observacions. Em tenia fascinat: ell escrivia a la dona també anònima que diferents tipus de rosegadors havien creat una comunitat on autoabastien totes les seves necessitats. Famílies incompatibles geogràficament i per espècie havien format una colònia conjunta, s’havien integrat en un hàbitat de dos-cents metres quadrats, entre el riu i l’abocador. Així, la classe predominant, el ratolí de camp mediterrani, veia el seu territori ocupat pel ratolí morú, la rata negra, el ratolí lleonat ibèric, la rata negra de ventre groc i, fins i tot, el que creien extingit ratolí de Malpaís. Tot i crear guetos evidents, les seves activitats es barrejaven regularment, tot seguint una mena de relació de dependència on, gairebé sempre, la veu cantant la duien els individus de la classe indígena. Aquell científic estava segur d’haver descobert un nou sistema de convivència, una comunitat de rosegadors que es regulava amb certes mostres d’intel·ligència, que presentava els mateixos problemes que les altres formes de vida comuna. Això va modificar el seu comportament totalment. El paio es vestia com si fos una mena d’explorador, amb un casc d’enorme visera i una mena de lent ampliadora que sovint es col·locava davant dels ulls mentre s’acotxava al bell mig del camp de treball. Es passava hores rient com un desesperat, anotant febrilment dades i més dades, omplint els fulls de llibretes i llibretes que seguia portant penjades del coll. No parava de fer fotografies amb una rèflex digital d’última generació que es va fer enviar per correu i en una taula de càmping descarregava les imatges en un portàtil llardós. El seu posat dels primers dies, tibat, d’ànima en pena, va evolucionar diametralment: es mostrava feliç, joiós d’haver aterrat al nostre poble, animat de sortir cada matí i contemplar els seus progressos. De nit, segons em comentà la masovera de l’hotel, se sentien crits jolius provinents de la seva cambra, corredisses escandaloses de punta a punta de la seva habitació, fins i tot algun pet de tap d’ampolla de cava. Quan es relacionava amb la gent, ja els donava més conversa. Els explicava coses i més coses sobre la seva estada entre nosaltres, sempre guardant els secrets fonamentals. Es calçava vestit de diumenge a les tardes i, dos dies a la setmana, mantenia reunions amb el regidor d’agricultura de l’ajuntament: el xiquet gran de cal Torrentó. Com que jo no el podia veure, no vaig saber de bon principi què es duien entre mans. Però el subscriptor cinquanta-vuit havia canviat enormement el seu caràcter. Coincidia amb ell algunes tardes al bar, on s’embadalia amb les seves cabòries, amb un somriure perenne als llavis. Hores i hores me’l mirava des de darrere dels matolls, amb uns prismàtics amagat a la serra, tot estudiant-li el to de les cartes que certificaven el seu bon humor indubtablement. Però hi havia un contrapunt, la dona, que emboirava aquest estat d’alegria desmesurada. Alguns fragments de la correspondència personal em donaren les claus per entendre certes coses:

Estimada: que no recordes ja l’estat en què vaig venir a aquest poble? Saps de sobres que mai no he tingut bons amics, jo. I de la nostra situació abans de la descoberta, que no hi rumies? Estàvem condemnats a aquestes cartes anònimes eternament, sense solució. Jo mai no t’he demanat res: era plenament conscient de la importància de la teva família, que jo tan sols era un accident. Ara, que tot sembla que ens bufi a favor, només et prego un xic de paciència. Tot plegat ho noto ben a prop, just a tocar.

* * *

Gràcies a la meva feina estic oblidant aquelles nits d’enganyosa mel·lifluïtat amb els companys de l’equip de bàsquet. Era horrorós, amor meu, gràcies a Déu que ja s’han acabat. No els necessito més. Encara recordo quan feia veure que anava mig trompa per aconseguir una mica de companyonia, per fer-me passar per un d’ells. Els dijous a la nit sopàvem tots plegats després de l’entrenament. I llavors, a la vora del foc, bevíem com desesperats, tot fent apologia dels nostres disbarats durant la setmana. L’alcohol afluixa encara més el senderi i ells no paraven de posar-se amb mi, d’insultar-me, de riure tot anomenant-me Mickey Mouse. Era fastigós: el centre de la broma sempre, la diana perfecta per alliberar-se dels seus refotuts horaris laborals, de les seves forçades relacions amoroses, d’una vida que els fastiguejava tant com la meva presència. En què es van convertir? Com és que necessitava d’ajuntar-m’hi? Encara ara somio sovint els episodis d’aquelles vetllades ignominioses. Se m’apareixen els sis, mamats com ceps, insultant-me en plena cara, escopint els vituperis més escandalosos. Els veig fumant per tots els seus forats, descrostant-se la tapa del cervell, ensenyant-me clarament els seus pensaments: tant de bo aquest desgraciat s’espetegui tornant a casa amb el cotxe, que l’agafi la policia i el tanquin una bona temporada, que no torni més allà on no el volen… Però és que jo no tenia res més, només ganes de sobreviure. I no sabia com. A més a més, i no és un retret, ja ho saps que en sóc incapaç, tu feies el sopar, dormies amb el teu home o acaronaves a les nits els teus fills, tot oblidant que jo, allà a fora, lluny de les tres horetes setmanals amb tu, era una autèntica piltrafa.

* * *

A mi em sembla que sempre he fet les coses més o menys bé: sense voler perjudicar a ningú. Si ho he fet, ha estat inconscientment, per timidesa i covardia. Però ara tot anirà la mar de bé, amor meu, n’estic segur. Des de la mort dels pares res no em sortia com volia, tu ja ho saps. Estic a punt d’aconseguir allò que tant desitjava, poder viure àmpliament de la meva feina. Fins i tot he proposat al regidor d’agricultura de muntar una exposició amb tots els retrats que he anat fent, tot dient-li que així donaria a conèixer el poble. Es veu que l’he encertada de ple: com que l’alcalde té contactes a la Diputació, podria convertir-se en una exposició itinerant per tota la província. I d’aquí a Barcelona només hi haurà un pas. Tingues paciència, estimada…

Era clar que aquella dona el lligava fortament amb el passat que ell desitjava deixar enrere. A mi em semblava evident que al subscriptor cinquanta-vuit, ja se’l coneixia així per tot el poble, allò li feia més mal que bé. Tot i així, ell no mostrava cap intenció de tallar amb aquell vincle, amb aquella mansa que ja començava a tenir-me emprenyat, sempre enutjant el meu nou amic, distraient-lo dels seus quefers, aigualint-li les hores plenes. Vaig estar temptat d’anar-lo a veure, potser un matí mentre treballés, i dir-li que la deixés estar. Que no hi havia cap dona prou bella per separar un home de la seva voluntat més fonda. Volia explicar-li que ell era un ésser molt afortunat, un individu gairebé en perill d’extinció. Si havia trobat el seu lloc al món, una ocupació que l’omplia com a mi em semblava, doncs que no calia mirar enrere. L’havia d’abandonar. Era urgent que apartés definitivament aquella persona de la seva vida, que només li suposava una trampa difícil de superar si allargava massa la situació. Però, com fer-ho? Òbviament sabria de les meves pràctiques il·legals, que jo era un xafarder de cap a peus. Segurament em denunciaria a les autoritats, al seu amiguet regidor. Així, jo estava condemnat a viure aquella història com si fos una pel·lícula, com si llegís una novel·la sense l’opció de modificar-la. Però, i enviant-li un anònim? No crec que ell esbrinés la real procedència, que lligués caps, certament la tàctica per obrir els sobres sense que es notés del senyor Melindro era gairebé perfecta… Però això podria acabar amb l’espectacle que em distreia i feia més agradables les ensopides jornades laborals… Durant un temps vaig provar d’empescar-me tot d’argúcies per dirigir la vida del subscriptor cinquanta-vuit, però sempre topava amb interessos personals: em quedaria sense feina, sense espectacle, seria el meu propi testimoni acusador, em saltaria el savi consell del meu mestre sobre la llei del silenci. Així, vaig rebutjar d’arrel la possibilitat d’intervenir i vaig prendre’m amb resignació el meu trist paper, ja anunciat, d’espectador. Només podia decidir, si és que això es pot fer, de mirar-me les coses amb distància o patir calladament pel futur d’aquell home, de canviar d’història obrint altres cartes i oblidar aquell afer o impregnar-me encara més dels esdeveniments que havien d’acabar succeint.

Ets un autèntic covard. Tres mesos fa que em tens abandonada. Ni una trista visita pots fer-me? Tan atrafegat et tenen les rates? T’has convertit en una d’elles, ja? Ja has descobert la freqüència amb què mengen caca de corder? El nombre d’integrants per família? Desgraciat! Mai no has sabut discernir les coses importants de les prescindibles. Jo he actuat per amor, pensant en els dos, provant d’edificar un nosaltres. I tu, què has fet? Deixar-me podrir de pena i de solitud. Pots anar-te’n a pastar fang. No et vull veure mai més.

Després d’aquesta carta, el subscriptor cinquanta-vuit va caure en un encongiment d’espatlles notabilíssim. Però va seguir amb les seves activitats, segur que estava molt a prop d’aconseguir una alta fita. Tot i la seva regressió a la imatge de perdulari, no parava de fer fotos, de mirar-se-les amb atenció a la pantalla polsosa del seu ordinador. No deixava de fer llistes i emplenava amb números les cinquanta caselles d’una taula que repetia incansablement en les pàgines dels seus blocs. Des d’aquell fatídic dia, acompanyava les sessions de feina amb una botella de whisky barat i un paquet de tabac, que consumia ràpidament, cosa que li provocava l’acceleració vehement de tots els seus moviments. No parava de rinxolar-se els cabells amb els bolígrafs, amb els dits bruts de tocar la terra, tot ell s’havia convertit en un sac de neguits, en un sanglotar constant. Jo, a força d’observar-lo tant, vaig anar notant com un caràcter irascible també se m’imposava, com un espill. Vaig arribar a la conclusió que patia enormement, com ell, que tenia els nervis destrossats de veure’l tan abatut. Feia molts mesos que el perseguia, primer amb esperança i paciència; després obsessivament. Havia variat gairebé tots els meus hàbits. Repartia tard i malament moltes cartes, gastava les tardes llegint informes biològics i anotant els punts més destacables del seu comportament a la meva llibreta, em costava de dormir provant d’endevinar quin seria l’episodi que se’m presentaria l’endemà. Em capficava perquè volia que aquell home se’n sortís, que aconseguís els seus objectius. Però de mica en mica vaig comprovar que no desitjava el seu èxit perquè me l’apreciava, no, tan sols demanava que aquella història, d’una vegada i per totes, acabés. Tenia la necessitat d’obrir-me a altres realitats, de tancar aquella plúmbia novel·la d’inacabables pàgines. Però també sabia que em tenia enganxat completament, no era capaç de finiquitar el llibre o deixar-ho córrer, aquell home s’havia instal·lat fermament en la meva vida. Fins i tot vaig anar a veure el senyor Melindro, per explicar-li el cas i esperar que em donés la solució per als meus mals. Em va rebre i espolsar amb aquella cara de pocs amics que sempre arrossegava, jo estic jubilat, ja et vaig avisar, què collons m’expliques, a mi?, i vaig restar quiet novament esperant que el destí complís el seu cicle, que tot anés com havia d’anar, sense possibilitat de modificar res.

Ja ho he aconseguir, amor meu. Dijous que ve pots venir-me a buscar al poble. Farem l’exposició i hi haurà la presència dels consellers, el president de l’empresa de productes químics, els meus superiors, les autoritats locals i els companys de l’equip de bàsquet. Tots m’han confirmat l’assistència. Cinquanta fotografies que enaltiran aquest sant poble, cinquanta proves dels meus estudis i una conferència explicativa que faré perquè s’entengui tot. Finalment tot s’ha acabat. Ja podem estar junts per sempre.

Aquell dijous no va haver-hi cap acte especial al poble. Tot i esperar el dia sencer davant de l’entrada a la sala d’actes de l’ajuntament, no vaig veure res d’anormal. Només com els homes van seguir anant a l’horta al matí, a casa per dinar i al bar a mitja tarda per fer cigaló i partida, després de descarregar els treballadors romanesos a la plaça de les escoles, quan ja s’anava apagant la llum del sol. Les dones seguien les seves converses pel carrer parlant sobre les xafarderies més inversemblants i mostrant els nous pentinats que lluirien durant la festa major d’hivern. Les padrines explicaven les mateixes històries de sempre, una mica més escandaloses cada any. Mossèn Joan seguia fent missa per a quatre gats i anant a dormir a l’hotel. El banc del si-no-fos l’ocupaven els padrins de boina i mangala, tot mirant-se els marroquins com conspiraven contra la venidora temporada del préssec. Els xiquets corrien darrere la pilota i feien curses en bicicleta, tot aterrant de tant en tant i esquinçant-se novament les genolleres que els havien cosit la setmana anterior. A mi em va semblar veure un ratolí enfonsar-se pel clavegueram.

Per Sant Sebastià, el poble fa olor de coques a la cassola, de fred molsut, d’anades resignades a cal metge per fer les receptes necessàries de cada gener. I la segallosa es va fent més plana, tot baixant encara un xic més i fent impossible divisar res amb claredat. Com ha de ser.