L’AMOR SUPREM

Tanmateix el sento a Vós com a ell, apiada’t de mi, oh Déu, segons la teva misericòrdia; segons la teva gran tendresa: li veig aquells llavis gruixuts, ben dibuixats enmig la barba espessa de tres dies treballats de sol a sol, sempre ferreny, impassible, encara més bell que quan se li escapava algun somriure furtiu o simplement ganyotava l’esforç amb gest disconforme. En el meu interior no ha canviat gens des d’aquell temps ja tan llunyà, tot i haver-lo vist molt sovint, gairebé a diari, amanyagant les galtes de la preciosa Magda quan me’ls trobava a la sortida del bar, prenent per la mà algun dels seus quatre fills, més el Domènec i l’Augusta que no cap altre, o passejant ben pinxo per qualsevol carrer del poble. Tot i la seva actual malaltia, popular com el full dominical, el noto com quaranta anys enrere, mirant-me l’escot dissimuladament, anant corrents darrere de la caseta per consolar-se les tibantors que només jo li podia oferir, esborra les meves culpes, i que tant de goig em proporcionaven. No feia res, jo; només ser-hi, com si el pecat hagués triat el meu cos contra totes les voluntats. Era innocent fins a l’últim dels meus plecs: de principi em semblaven moviments plenament naturals, com la suor enmig de la collita, però la repetició va fer que se m’obrís, a mi també, el desig humà de ser espiada, i cada volta un botó més obert, unes camises amb l’escot més generós, on vas així, filla, que et penses que és dia de ball?, ajupint-me constantment sense justificació, que també es perdrà dedins les faldilles per guaitar la rodonesa de l’anca?, just davant dels seus morros, una, dues, set-centes vegades set, sentint-me créixer desmesuradament l’escalfor entre el cap i l’entrecuix, Domènec, si vós volgués, només necessitaria una paraula i seria seva sense gaires compliments, esperant-lo d’amagat en més d’una ocasió com amb poques precaucions feia dues passes enrere i repenjava l’esquena contra la paret i furiosament es treia l’ocellet, amunt i avall, impetuosament, com si volgués treure’s del damunt una infecció dolorosa, els ulls tancats, en blanc, com si aquelles mans aspres i grosses no servissin per acariciar amb delicadesa, com si els meus pits només li provoquessin ansioses pessigolles que acabaven per saturar-li l’enteniment. Jo volia atansar-m’hi i petonejar-li la galta calenta, fer-li un somriure comprensiu, mostrar-li del tot l’ampul·lositat del meu generós escot, bru de collir-li la fruita madura, deixar que es vessés a poc a poc, com l’engoliment dels misteris, just aquí entre les dues sines, i fregar la seva mel calenta entre el meu mamellam, tot obrint una miqueta la boca i estirant un xic la llengua per rebre’l amb entusiasme i humilitat, talment com faig amb Vós, Senyor, d’igual manera que actuo després de fer silenciosament la fila just abans de combregar amb el seu cos: renta’m ben bé de la meva maldat, i purifica’m del meu pecat. Però no ho vaig fer mai, no vaig atrevir-me a saltar les ganes corsecadores, la necessitat que em cobria irremissiblement durant la florimenta dels meus anys primaverals. El senyor Domènec era casat, jo ja ho sabia, però va començar ell, i a mi m’agradava ser observada d’aquella manera de dona sencera, ja a punt per ser posseïda per primera vegada. Mai no havia sentit res igual, era el primer cop de tot plegat, mai cap home no m’havia fet sentir completa. Però ell no deia mai res, ni mitja paraula no em dedicava, només aquelles mirades i aquelles corredisses, cada dia, i jo vinga a sentir l’escalfor i la frustració, tot seguint amb la mateixa cançó jorn rere jorn, sol rere sol, desitjant ja d’una forma animal que aquell carallot es decidís i em fes un xiulet, vine!, Ramona, apropa’t a mi, i em demanés allò que jo volia que passés d’una vegada. Prou reconec les meves culpes, i el meu pecat el tinc sempre davant meu. I no va succeir ni en una sola ocasió. Mai.

Llavors havia de tornar a casa amb aquell estat de ferotgia, em trobava certament malament, indisposada deia als pares, i anava de patac al llit, sense sopar, presa d’un estrany i dolorós mal de cap, rigorós i fort, agre com l’aigua calda que se m’escapava cames avall. Em tocava, bon Déu, em gratava sense esma, desesperada com una tija al vent, tot provant de calmar la brusentor tan intensa, encara dolça quan vestia els meus vint amb desconcert i manca de culpa. Quedava adormida, només mig saciada, amb la camisa de dormir descordada i les cames obertes fins que arribava la Maria, ma germana, què et passa, Ramona? No estàs bé, encara? Em fa molt de mal el cap i aquí a baix, mira, vine, apropa’t a mi, sento una roentor que no em deixa viure, què em passa? Que t’ha ocorregut mai, a tu?

Contra tu he pecat, especialment contra tu: m’agafava la mà ossuda i em feia fregues després de llepar-me obscenament els tres dits del mig, això t’anirà molt bé, segueix així, no paris, una mica més amunt, molt bé, així, suaument, una mica més fort, ara accelera, he comès allò que és dolent als teus ulls; i a ella la divertia observar-me en aquella postura, fent carotes i respirant apressadament, tapant-me el rostre amb el coixí per mitigar els gemecs, entomant les bones moixaines que jo mateixa m’oferia just abans de començar a plorar i penedir-me de no conèixer solució. No va dir mai res a ningú, Senyor, ella semblava passar-s’ho la mar de bé, fins i tot diria que m’animava a allargassar aquelles sessions de privadesa, tot animant els meus moviments amb paraules rabents, gruixudes, així, com una meuqueta, molt bé germaneta, però jo no li feia gaire cas, obtusa per a tot un cop començava el ball. Fins i tot m’oblidava de Vós, tanmateix del mateix Domènec, ja fet un record llunyà, però quan tot finia, quan la Maria es tapava fins la barbeta amb el llençol i apagava els llums, així, germaneta, ensenya’m com et bellugues, només em mancaven flacs minuts per tornar a sentir aquelles punxades al cap, aquell martiri insuportable que encara no m’ha abandonat del tot i, irremeiablement, tornaven els meus pensaments cap a Vós i el meu amo: per això ets ben just en la teva sentència, íntegre en el teu judici.

Aquesta és la gran veritat, el reconeixement dels meus actes, tot allò que he comès en algun moment i que no he deixat mai de banda. Senyor: sóc víctima d’un amor superior, un amor suprem, tinc tant d’afecte per a repartir i tants pocs beneficiaris que, encara avui, no he esbrinat com cal actuar. Sóc conscient de les meves faltes, com tothom em configuro a partir de les meves mancances, dels meus orígens, del meu pur sentir que surt de ben endins i que és manta difícil de tenir per sempre reclòs. Us dono les gràcies pel seu consol, per la seva eterna companyia, però encara estic desconcertada: tanmateix vaig néixer dolenta, i la meva mare m’engendrà pecadora, però com és que mai no vaig gaudir de la virtut de l’oblit? De la vocació de servir-vos netament? D’allunyar el Domènec ben lluny del meu desig, encara ara, quan resta malalt i l’espio des de la finestreta de la seva cambra?

Però això, Senyor, només va ser l’inici, el principi de la meva caiguda, tanmateix, tu vols la sinceritat al fons del cor, una vida sencera plena de voluntats descontrolades i relliscades. El Domènec i la Magda van anar tenint fills, un, dos, tres, quatre, rebrots fruit del seu amor immens, sòlid, ja insuportable. Jo em vaig acomiadar de la feina sense gaires explicacions ni dificultats, a ell ja li degué ser bona cosa, i amb l’ajuda dels pares vaig obrir la tenda de llepolies que encara avui regento. Va haver-hi, gràcies a Vós, una llarga època de treva, i en la interioritat m’has fet penetrar la saviesa, la Maria va marxar de casa i els meus furors van emboirar-se per la gran il·lusió de posar en marxa negoci propi. Tot va anar sobre rodes fins que la situació es va estabilitzar de nou. Era una noia jove, fins i tot diria que molt maca, generosa, que rebia els infants aquí a casa, als baixos, i els endolcia les hores a canvi de piruletes i xupa-xups. Una vida plàcida i fàcil, agradable com repartir regals, que es va tornar a tòrcer quan un dia van aparèixer darrere el mostrador el Domènec i els seus tres primers fills: hola, Ramona, com et va? I jo ben nerviosa vaig tornar a notar aquells ulls escrutadors, fins i tot vaig botonar-me l’últim tram de la brusa, que content estic de tornar-te a veure, però davall de les faldilles em renaixia aquella escalfor vaporosa, anestesiant, com de perdre el món, dóna’ls el que vulguin, avui el Domènec fa sis anys, que ho veus quin homenet tinc? I jo que sentia les ganes de tenir-ne un, d’homenet, enmig de les cames, consolant definitivament allò que els meus dits mai no han aconseguit del tot, adéu-siau, Ramona, fins la propera, algú aliè a la meva persona, algun cos estrany que omplís de sentit vertader la meva existència, que emplenés la meva solitud de vint-i-sis anys, algú que amb tota les meves forces desitjava que vestís el nom de Domènec.

Va ressorgir, també, aquella severíssima dolença al cap. Una cefalàlgia intensa que embalumava la totalitat de la testa d’una tristesa fonda i difícil d’arrossegar. Per què, Déu meu, per què tant de dolor? Vaig pensar que era la medicina que vós m’enviàveu, purifica’m amb hisop, i quedaré ben neta, renta’m, i quedaré més blanca que la neu, el guariment dels meus mals, una penitència necessària, l’avís que havia de reconduir definitivament la meva conducta, de reeducar el meu cos, d’obturar la presència d’aquelles ànsies descomunals d’ésser desflorada, de tenir la presència de mon amo dins meu. Perquè les coses eren així: el Domènec em posseïa des de la distància dels impossibles, l’amor que sentia i encara sento per ell era superior a les meves forces, massa llunyà de la seva voluntat. Ell, és veritat, mai no va intentar res amb mi, n’estic plenament convençuda, tot el mal s’enquistava en el meu pensament. No el facis culpable a ell també, que cap malaltia no sigui suficientment forta per fer-li sentir el mal que no ha fet, el bé que no ha repartit per la ignorància pròpia dels mortals. No el castiguis perquè aquí ja són clars els papers de víctima i botxí, jo i Vós, Senyor, no cal que convidem ningú més a l’execució. Però el cas és que mai no l’he oblidat, tot i que en vaig fer innumerables intents.

Primerament vaig optar per la música, sí, música del mestre Bach, La Passió segons sant Mateu, una i altra vegada l’escoltava, la degustava amb els ulls tancats durant les amples nits al vell tocadiscos del pare, agombolant les notes amb petites fregues a les temples, posant-me draps molls d’aigua gelada i vinagre al front i al clatell. Va tenir efecte, bon Déu, els meus ossos fatigats van obtenir descans, durant les hores de son podia reposar considerablement, ja no havia de calmar-me amb el frenesí dels dits humits, només amb les notes d’aquella meravella. Quan ja em sabia els compassos de memòria, els girs majestuosos, vaig anar realitzant la mateixa operació amb altres obres que trobava a la col·lecció de discos de la mare: La passió segons sant Joan, Els contes de Hoffmann d’Offenbach, la Cavalleria rusticana de Mascagni, la Creació de Haydn, el Turandot de Puccini… musicoteràpia, en diuen ara, notes dolces que apaivaguessin els meus nervis i les meves ànsies. Va funcionar a cor què vols durant molt de temps, vaig fer, a fe de Déu, tots els possibles per seguir en aquell estat de letargia per mor a Vós. Però, per què negar-ho? Les pessigolles seguien venint quan em topava accidentalment amb el Domènec: llavors, corria apressadament i obcecada cap a casa; em tancava a la meva cambra i escoltava alguna de les melodies. De debò que feia tots els esforços del món per aturar aquelles noves vingudes de rauxa, fins i tot vaig arribar a lligar-me les mans al capçal del llit fent servir els mocadors de seda. Ho vaig provar tot, i Vós ho sabeu, però no podia cuitar d’allà on fos sempre que em trobava la parelleta feliç o albirava d’un tros lluny la silueta del pagès més ben plantat del poble. Visc a un lloc petit, Senyor, on tots ens veiem les cares més del que seria desitjable, i molt més si et guanyes les garrofes de cara al públic. Així va tornar a passar: després de llargs mesos de lluita, de saber alleugerir el meu mal de cap i la meva culpa, un dia, un dia que tindré gravat per sempre a la memòria, vaig coincidir amb el Domènec al bar. Estava amb els seus amigots, bevent i rient, ingerint moltíssim d’alcohol a mitja tarda, com si volgués purgar el record d’algun pecat enorme. No m’hi vaig poder resistir, de seguida vaig marxar del local, descol·locada mentre sentia el mateix dimoni incendiant el meu baix ventre. Sense poder reaccionar, vaig pensar erròniament que seria millor obrir la barraca dels dolços sense pujar a l’habitació. Vaig agafar el primer disc que hi havia a baix i van començar a sonar els primers compassos de A love supreme, del saxo tenor Coltrane. Tot es va fer més cec, Senyor, en cap moment va actuar de narcòtic ni tranquil·litzant aquella música revoltosa. Vaig asseure’m a la cadira, rere el mostrador, i els dits van dirigir-se furiosos cap davall les faldilles. Ni les calcetes van poder actuar d’aturador, d’una revolada ja tenia encalçats els dits senyalador i llépol ben endins, sense necessitat d’humitejar res. Tota jo era una font joiosa, un torrent exagerat, una cascada de regalims i dolçors que negaven la part interna de les cuixes i m’ennuegaven el senderi. Semblava un rierol desbocat, com si l’abstinència i la precaució de tant de temps actuessin d’afrodisíac. No ho vaig poder parar, no ho volia, necessitava cercar novament la calma del cos per damunt de l’esperit, vaig tornar a obviar-lo completament. No vaig tenir presents les seves ensenyances, les seves amenaces, em vaig lliurar com una autèntica bagassa als instints, només interromputs, mínimament, quan vaig veure la presència del jove Feliu, pobret, mirant-me fixament, sense poder retirar els seus ulls estarrufats de la meva ja totalment descoberta figa, deixa’m sentir el goig i l’alegria, i exultaran els ossos que vas esclafar. Que t’agrada el que veus, criatura? Per què no tanques la porta amb la balda i t’apropes, nen? Avui totes les coses són gratis, avui la Ramona et regala els millors caramels a condició que no expliquis res a ningú…

No vaig fer-li res aquell dia, no m’hi vaig atrevir tot i el bony que se li endevinava dins dels pantalons. Només vaig deixar-lo mirar, no vaig aturar-me, és cert, però no vaig obligar-lo a res. Com si es tractés d’un amant perfecte, el Feliu de tretze anys ben ornats, va acostar-se fins a l’alenada i es va limitar a observar-me amb bava atenta. No va badar boca, tan sols un somriure displicent, com els de ma germana, tot deixant que anés fent. No és agosarat dir que també gaudia, a la seva manera, de guaitar una noia bonica, aparta la mirada dels meus pecats i esborra totes les meves culpes, rebregant-se amb les cames obertes damunt el cavallet que sostenia el tauló que feia de taulell, regalimant just per a ell, totalment, no des de bon inici però sí després, quan a mitja sessió vaig descobrir-lo com l’home que havia tingut més a prop de la intimitat més humida. Pren el que vulguis i marxa, fill meu, ja tornaràs un altre dia. Així fou: el Feliuet va anar acudint a primera hora de cada tarda durant tot l’estiu, just abans d’obrir la tendeta. Jo el rebia amb la música de Coltrane a mig volum, apropiada per al meu cap rabiós i el sexe calent, també per ofegar algun gemec que, tot i els esforços, se m’escapava. Vols que ballem, avui també? Ell seguia el ritme desigual d’aquell negre endimoniat bellugant el seu cos d’home infant desproporcionat, just arran del meu, que portat per una inèrcia imparable s’anava arrepapant damunt de la cadira, enfilant les cames com si algú les dirigís sàviament, humitejant els dits sense falta, salpebrant els llavis primer, internant-los sense remei poc després, sempre la mateixa cançó, els mateixos gestos, la mateixa cara del xaval, els meus ulls orbs de tanta llàgrima que no sé si eren d’alegria o de pena fonda, o de totes dues coses a l’ensems. Tampoc no va durar gaire. Abans que tot plegat es convertís en una sonsònia impossible d’abandonar, vaig convertir aquells exercicis d’exhibicionisme en fets menys compromesos i un xic més particulars. Li vaig dir que podia seguir venint vint minuts abans d’obrir, cada tarda, i que només calia que em ballés alguna cosa, que em fes alguna cabriola mentre sonava l’Acknowledgement del meu ja inseparable Coltrane. Així aconseguia alguna galindaina de regal, sempre que seguís guardant allò que havia passat poques vegades en secret. Però les meves sessions de goig pregon van reproduir-se cada cop més, d’una manera diferent però tornaven a ser del tot inevitables. Abandonada de pors, procedia a les carícies íntimes quan hi havia canalla a la botiga, mirant-me’ls fit a fit, despreocupada, aprenent a fer-ho sense que se’m notés, només alliberant un perfum de dona que m’embriagava cada dia més, pujant per l’interior del meu vestit de faldilla curta i escàpol dels obstacles de la roba íntima. L’agulla del tocadiscos ja no va conèixer cap altre camí que el d’encetar repetidament una cara d’aquell disc tan pertorbador, que a mitja tarda canviava per escoltar-ne el revers, també d’una cadència dictada per alguna ànima bessona a la meva, malalta d’alguna cosa més forta que la manca de dignitat més elemental.

Crea en mi, oh Déu, un cor ben pur, i renova dintre meu un esperit ben ferm: Senyor, vaig optar per aquesta via lamentable perquè vaig ser ben conscient que havia perdut la batalla contra mi mateixa. Si no era capaç d’aturar aquells actes, si no tenia el valor per provar d’enretirar el Domènec del meu cap, si no podia rescabalar-me de cap de les maneres i apropar-me definitivament a les seves lleis implacables, si només rebia consol amb la visió de les cabrioles del Feliu i la presència d’aquells homenets en potència, amb les fregues íntimes que calladament em proporcionava… Déu meu, no vaig poder obrar de cap altra manera, no vaig saber-ne més, ho reconec, i em castigo per això i per tantes altres coses, per una vida esbiaixada i covada pel mal. Però vaig creure oportú i noble no tornar a barrejar directament el Feliuet ni ningú més a viure secretament els furors i els pecats, talment Vós desitgeu que siguem humils i reservats en les nostres riqueses, en els presents que sense la vostra intersecció la vida no s’hauria plagut d’obsequiar-nos… No m’apartis de la teva presència, ni retiris de mi el teu Esperit Sant. No m’abandoni del tot, Pare celestial. Encara avui, tot i això, espero l’arribada del seu fill Jesucrist a la meva botigueta, per mostrar-me un camí útil i possible per a mi que, malgrat tot, segueixo sent una fidel conversadora i protectora de tota la seva Sagrada Família.

Així han anat passant els anys, bé que ho sap, perseverant en impossibles i fracassos monumentals. Ben cert és que hi ha hagut èpoques de tot, d’excessos injustificables i períodes d’una fatiga profunda. Tots regats per aquesta migranya fastuosa, coneguda per tots els meus familiars i veïns, que m’ha donat fama de tocada del bolet, de fugida per massa solitària. I és just que així sigui, que d’alguna forma pugui reconèixer en els seus rostres la imatge acurada i real que dec lluir. No hi ha res més perillós i trist que ésser una anacoreta sense remei: els pares van morir, llei de vida adequadament administrada per Vós, i de la Maria no se’n sap res de res fa un munt de temps. Segueixo en contacte amb l’altra gent gràcies als caramels, la canalla i els seus pares que mai no han deixat de venir a comprar, però lluny del domèstic escenari, quan passejo alguna tarda pel carrer, sempre em sembla ser observada amb grans dosis de pena i d’indolència. Em sé molt indecisa, Senyor, molt perduda entre les meves coses i les meves músiques, retorna’m el goig del teu auxili, i que un esperit benèvol m’afermi, enyoro molt la meva família i segueixo notant fermament la presència de l’absència del Domènec. Per aquest motiu vaig decidir, ja fa una bona pila d’anys, parlar de Vós als nens, ja aneu a missa?, mostrar-los una vida fecunda d’amor al Creador i als seus semblants des de bon principi, com va la catequesi?, d’encaminar-los cap a les coses vertaderes i immutables, ensenyaré els teus camins als esgarriats, i tornaran a tu els pecadors, d’intentar que no caiguin de quatre grapes en l’abisme de la solitud i les males normes. Ho vaig fer de totes les maneres que vaig poder: quan n’enxampava algun prenent alguna llaminadura, algun confit, li deia amablement que calia que retornés allò que no era seu, que els diners que ell s’estalviava eren els que, llavors, a mi em mancaven per anar a comprar les herbes remeieres per fer bons calders. Des d’aquestes petites foteses, calia començar a lloar-lo, a tenir-lo ben present en cadascun dels actes del dia. Els parlava de Vós contínuament, i de les seves obres, com el dia que va dir: «Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que tingui sotmesos els peixos del mar, els ocells i els animals domèstics i feréstecs i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra». O quan beneí home i dona: «Sigueu fecunds, multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; tingueu sotmesos els peixos del mar, els ocells del cel i tots els animals que s’arrosseguen per terra». O quan ens proporcionà les eines i les virtuts terrenals: «Us dono totes les herbes que granen per tota la terra, i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor; seran el vostre aliment. I a tots els animals feréstecs, a tots els ocells del cel i a totes les bestioles que s’arrosseguen per terra, a tots els éssers vius, els dono l’herba verda per aliment». Els dic que va ser així, d’aquesta manera, i que Déu veié tot el que havia fet, i era bo de debò. Els explico que hi hagué un vespre i un matí, i que llavors ja fou el sisè dia. Tot això feia mentre no parava de sonar l’Amor suprem a la botiga, mentre jo els contava com si fossin rondalles les ventures del seu fill Jesús, quan es topà amb el difunt Llàtzer i amb sa germana Maria que li ungí el perfum i li netejà els peus amb els seus cabells, quan amb energia foragità els mercaders del Temple, de sant Tomàs i les nafres, de les tres negatives de sant Pere i el gall cantaire, de la proverbial multiplicació de pans i peixos, de l’aigua i del vi. Però tots quedaven meravellats quan repetia una i altra vegada el sisè dia de la Creació Divina, quan deixava clar que algú, més savi i poderós, Rei de reis, havia decidit instaurar un ordre lògic i meridià de les coses. Els contava, oh Lloat sia!, que per la seva gràcia immensa ells eren els autèntics monarques del món, els protagonistes designats a aconseguir les coses més belles, els èxits més rotunds. Que no calia perdre el temps i les ànsies en esvorancs nimis com els plaers superflus de la carn o dels furts, que havien de ser la nova generació capaç d’enaltir-lo a Vós i els seus plumbis dictats, que els pecadors haurien de quedar atrapats en la meva quinta, del delicte de sang, oh Déu, deslliura-me’n, Déu de la meva salvació, que nosaltres, alguns, ja érem persones tacades per la malvolença de la ignorància, que estàvem condemnats al desert pels nostres fets deslleials. Però ells, des de la seva envejable innocència, tenien el repte de superar-nos, d’evitar els errors, havien d’escoltar les Sagrades Escriptures i les paraules bones de mossèn Joan.

Tot això els deia, bon Déu, tot això sortia de la meva boca i de bon cor. Però per què no podia parar de tocar-me quan expressava tots aquests sincers desitjos? Com vas deixar que seguís provocant-me els calfreds mentre expandia la teva nova? Per què permeties que continués necessitant els meus dits entre les cames? Per què no vas fer que els consells del pare Joan arrelessin profundament, com seria just i bo, un cop escoltats amb energia i voluntat durant la confessió? I la meva llengua aclamarà la teva justícia, oh Déu, no sóc digna de Vós, ho sé, però no seria convenient que algun dia destenséssiu la corda? No n’hi havia prou amb les meves paraules? Dels meus intents de dignificar-lo davant dels altres? Què més espereu de mi? Heu de fustigar eternament una pobra servidora? No en té prou la vostra aclaparadora presència de sentir-me avergonyida i bruta, dia sí i dia també? No és cert allò que es diu que de Vós no en surt l’ofec total? Perquè jo, va arribar un punt que no sabia per on eixir. Tots els camins barrats acaben per mostrar-te el sender de l’estimball inevitable, el precipici absolut, la fi de totes les forces. Era aquesta la meva sentència indefugible? Era feble, encara ho sóc, i no volia morir, no m’atrevia a proporcionar-me jo mateixa la pau eterna. És per això que fa anys vaig optar per tirar pel dret. Toco ferro perquè això no fos la condemna absoluta davant seu, però no sabia fer-ho de cap altra forma. M’he passat tota la vida intentant fer les paus, creure en les seves directrius, censurant-me les accions que em donaven certa tranquil·litat i benestar. M’he encetat sense fi els peus, me’ls he embrutat de fang i salves, provant de recomençar els tortuosos camins per ser beneficiària de la seva confiança, del seu perdó. Però hi ha un moment que tot es fa fosc i cal prendre, encara que ja siguem orfes, una decisió. Fa vint anys que vaig acabar amb tota aquesta situació. Vaig pensar que per seguir exclamant tota la seva grandesa, per apropar-me definitivament a Vós, per saciar d’una vegada les meves accions amagades entre les faldilles i els ulls distrets dels nens, era necessari pecar del tot. Amb totes les forces que encara tenia, havia d’estrebar el mal de la manera més extraordinària que em fos possible, fins que el foragités molt lluny de mi. La vergonya intensa m’ha acompanyat tot aquest temps, Vós ja ho sabeu, no havia sentit mai una desolació tan encotilladora.

Vaig fer-me amiga d’una dona vella com jo, arribada de ningú no sap on, que regentava un bar als afores del poble. Mentre un grup de nois jugaven a cartes, potser un parell de nits cada mes, ella i jo ens explicàvem les nostres vides, amb la fraternal confiança que atorguen les desconeixences. Tot i que ella em mirava estranyament, amb ulls familiars, no vaig acabar de creure’m mai les seves històries. Per la meva banda, les confidències que li feia superaven àmpliament la veracitat dels mots que li confessava a mossèn Joan. Ho fèiem d’amagat, a l’estiu sota un vell porxo, a la serena, davant d’una prodigiosa ordenació de pollancres. Quan feia fred, sèiem en dues cadires ròniques com el local, a la vora del foc d’una vella cuina que feia olor de clofolla d’ametlla cremada. Fou un gener ben humit, de boira planíssima, allí mig amagades, quan vaig entendre que era davant l’ocasió propícia. No volia morir sense haver tastat mascle, Senyor, ho sento però Vós mateix ho deixeu ben clar en la proclamació dels actes del sisè dia, «sigueu fecunds, multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la», i així ho vaig fer: aquell dia, mentre garlàvem d’això i d’allò altre, vam sentir com els jugadors marxaven. Un, però, es va quedar mig estabornit a la cadira. Era el fill gran del Domènec i portava un perdigó a l’ala; li era dificultós d’aixecar-se, fins i tot de parlar. Després de donar-li un parell de gots d’aigua, i de no poder reanimar-lo suficientment, vaig saber que havia trobat el moment de consumar el meu pla. Amb l’ajuda de la Urgencias vaig descordar-li el cinturó i vam baixar-li els pantalons. Finalment vaig poder sentir la magnitud dels homes de debò, del llinatge de mon amo. Va ser aquell dia, bon Pastor, que la teva Ramona va obrar sàviament i amb desmesura. Després de xuclar-li el membre amb delectança, Senyor, obre els meus llavis, i la meva boca divulgarà la teva lloança, vaig tastar la mel que prometen els teus designis, que m’oferia aquell grandiós ninot. I quan vaig acabar, oh sí, davant l’atenta mirada de l’amiga, vaig tornar-hi fins que de bell nou va renéixer impetuós el pal refulgent de l’hereu. Amb la necessària ajuda de la meva companya vam entaforar-lo dins del meu cos, una, dues, tres, quatre vegades. Ella em prenia per la cintura, ajupida, i m’anava guiant els moviments inexperts. Fins i tot diria que m’animava amb paraules rabents, gruixudes, segueix així, no paris, una mica més amunt, molt bé, així, suaument, una mica més fort, ara accelera, que em sonaven cosa de no dir però que no li’n feia gaire cas, obtusa per a tot un cop va iniciar-se el ball. Quan vam acabar no podia parar de plorar: m’havia ofert del tot, m’havia buidat completament, perquè no et pot satisfer un sacrifici; ni que t’oferís un holocaust no l’acceptaries, vaig culminar el meu gran pecat fins a l’última conseqüència. No hi havia volta enrere, havia perdut fins a l’última gota de dignitat, havia copulat com una fera en zel, com una meuca, anònimament, tot oferint un plaer vacu a un home que no reconeixeria els actes perquè duia una trompa de campionat. Em vaig fer fàstic, Senyor, encara me’n faig ara, però des d’aquell dia i fins avui no vaig tornar a patir de la forta migranya, no vaig tornar a sentir la necessitat imperiosa de tocar-me davall les calces, vaig quedar eixuta com una llimona seca.

Els sacrificis a Déu són un esperit penedit; un cor contret i humiliat, oh Déu, no el rebutgis: escolta el meu clam, la meva lloança sincera, perdona les meves faltes. Ja arribo al final, noto clarament com s’apropa, irremissiblement. Sec a la cadira de vímet polsosa on va morir la mare, tan arrugada com ella, i contemplo el jardí, desordenat i bellíssim, com si fos un capítol de la teva magna obra. El meu pare el va construir ja fa molt de temps, quan els anys encara no havien viciat el meu ara decrèpit cos. Jo, de ben petita, me’l mirava i exclamava efusivament cada nou racó que ell fornia. Encara hi ha una jardinera amb una esponerosa ginesta i pomets d’alfàbrega, un llorer grandiós amb les vores plenes de margarida blanquíssima, un cercle central fet de còdols de riu que conté una olivera centenària, un pi pinyoner que compta els mateixos anys que jo, un pi vet que segueix patint les inclements temperatures de l’estiu i que llueix graciosos els empelts blavosos damunt del verd, la parra que envolta la part superior del jardí, que sosté els sarments amb estalons delicadament construïts pel senyor Noguera amb fusta de tronc d’alzina i rep cada any la visita dels mixons quan comencen a endolcir-se els raïms… Però ja és ben entrat l’hivern i observo embadalida les branques seques del cep, que s’allargassen i s’anuen amb tot el que les envolten, talment s’aferressin a l’esperança de no acabar de morir. Són com aranyes estranyes que teixiran, quan arribi la primavera, esplèndides teranyines de fulles verdes on amagar el saborós fruit. Jo ja no ho veuré. Avui torno a pensar en totes les persones que han passat per la meva vida, els pares, la Maria, la Urgencias, els nens: les autèntiques muntanyes on he edificat tot el què sóc i he estimat, per la teva bondat afavoreix Sió, i penso, sobretot, en Vós, Pare celestial, i en el Domènec: tanmateix el sento a ell com a Vós, reconstrueix les muralles de Jerusalem, i en tot allò que no va ser i que podia haver estat, en tot allò que va ser i que podia haver-se evitat. I me’n faig creus, Déu meu, que ja tot s’acabi. Sento de nou les fiblades intenses del meu cap, que rememora fortament, i torno a notar unes sensacions, entre dolces i neguitoses, al mig de les meves cames. Ja no recordava res de tot això: el bé i el mal barrejats dins d’un mateix cos, la resposta i l’efecte, les causes i les perversions tan humanes.

Senyor, no sé si ha escoltat el meu cant, el meu absurd descontentament davant del repàs de la meva vida. Us he repudiat i volgut amb totes les meves forces, fins i tot he anat més enllà del que pensava podia arribar. A vegades he fet esforços desorbitats i descomunals per acontentar-lo. A vegades m’he lliurat amb desvergonya simplement per defalliment, per ser cosa natural. Vós que sabeu dels límits dels seus descendents, segur que entendreu el meu atemoriment, la processó que ara noto de ben endins. Crec en la seva justícia final i en el seu magnànim judici, llavors agrairàs els sacrificis legítims, l’holocaust i l’ofrena total, i et narraré de bon de veres com vaig viure entre els teus altres fills, també amb les noves generacions que venien a trobar-me. Els hi mostrarem plegats el camí correcte, la vertadera llum a seguir, els veurem créixer enmig dels patiments i els goigs, sempre junts, potser també amb el Domènec, i quan aconsegueixin apropar-se a la veritat de la història, tan sols en aquest punt, només llavors, oferiran vedells damunt el teu altar.