UNA PARTIDA DE CARTES

Al pòquer no hi poden jugar només tres persones. Bé, de poder, sí que es pot, però nosaltres sempre som quatre. Durant la meva vida, quan m’he sentit important de debò, quan he passat estones d’autèntica claror i de sobirana foscor, sempre hem sigut quatre. I no dos, no una parella de dos, la Caterina i jo, que seria el més normal per a les ocasions escollides de tota una existència de persones casades davant Déu i la Santa Mare Església. Aquesta tarda tan sols ens hem assegut tres a la taula del Boule, un dels bars del poble, només tres, el Domènec, el Sr. Martí i jo. Faltava el Criteri. Últimament falla més que una escopeta de fira, que ho fan expressament per no poder encertar el ninot gros, que se les saben totes, aquells. Diu que té negocis importants en marxa, que d’aquestes cites en caurà la poma més formosa, la salut eterna dintre les seves pobres possibilitats. Carallot! Com si nosaltres no sabéssim res de res dels negocis del gran Criteri, es deu pensar que encara ens mamem el dit, que no vivim al mateix poble que ell des de bon principi. Però com que aquí sempre s’han fet les coses així, d’aquesta manera tan absurda, amb aquest secretisme tot i ser assumptes públics de crida popular i tot…

Jo ja no tinc ni un duro, ni un euro, vaja, que encara no m’hi he acostumat del tot, aplica la regla del sis, pocapena, que tampoc no és tan difícil, em diu el Sr. Martí, a classe ja no t’hi esforçaves gens, tu. I què sap ell si m’és complicat o què? Que potser es pensa que jo tinc una calculadora al cervell? Ho dic de veritat, estic en blanc, vaja, en roig, números vermells des de fa un parell de setmanes, pelat completament. La collita d’enguany no ha anat bé, ja va fer figa l’any passat, i el que ve no crec que millori gaire. Els meus pocs estalvis, crèdits i tot, se’ls ha empassat el flamant John Deere nou. He pensat de vendre’l, però ja se sap, cotxe comprat perd valor a cada quilòmetre, i d’això ja en fa un any i mig, quan les coses anaven prou bé, quan el préssec es pagava a preu digne, quan els petits pagesos encara dúiem el cap ben alt de ser-ho. Això és una bona ratxa provisional, no siguis idiota, no t’enganxis els dits, deia el Criteri, ell, pagès ric de casa rica de tota la vida, no ho facis, segueix amb el teu vell Massey, ara no és el moment, espera els anys venidors, que t’atraparàs mans i coll, ara no compris, carallot! La veritat és que tenia raó, sempre té la raó, i els diners, que a ell mai no n’hi han faltat, més aviat n’hi sobren i viu amb aquella normalitat dels rics, el Criteri, i jo he d’amagar les misèries a la Caterina, que ja fa dies que s’ho deu ensumar. I l’altre crèdit, el de la cooperativa agrícola, va pujant com l’escuma d’afaitar, i ja n’estic fins als dallonses d’enganyar-me pensant que l’any que ve, potser, serà millor, o si no l’altre, que mentre encara pugui bescanviar amb el Domènec quatre coses, si puc donar una caixa de fruita als de cal Torrentó ells em donaran un cartró d’ous per anar sopant i tirant de veta. Però es veu que amb ous, bledes, préssecs i tomàquets la Caterina no en té prou, i jo ja ho entenc, ja, se n’ha fet un fart, de treballar, embalant fruita i agafant alguna casa per passar la granera i la baieta, de tant en tant, tampoc gaire, però des del naixement del nostre fill, bolquer va, bolquer ve, que si ara unes farinetes especials que ens ha sortit celíac, visites al pediatre, un nus constant a la gola, tu, que no guanyem per a disgustos i patiments, que això de criar és una escurabutxaques que Déu n’hi do. Em vols dir per què carall ens feia falta el tractor nou? Que no en tenies prou amb l’herència del padrí? I jo: nena, no m’atabalis, què deus saber tu de la terra? Que et dic jo com has de fer anar la granera, o què? Té raó, també, com el Criteri, tenen la veritat agafada per la cornamenta ells dos, sí, ells dos que ja sé que va haver-hi un dia que s’entenien de meravella, el Criteri i la Caterina, la meva Caterina, que no estàvem casats encara però ja li havia comprat un anell dels bons, d’aquells de la pedra de diamant. Tot el poble n’anava ple, i jo: potser quan ens casem tot canviarà, serà millor, tot anirà bé. Com m’he de veure novament, sense ni un ral i tornant a escoltar coses, i jo crec que ara no són certes, però em fan mal aquí, al cor, que el Criteri és amic de tota la vida, tot i les seves coses, que jo també en dec tenir, de coses, les meves, com tothom.

A la dona me l’estimo força, és molt guapa i neta, a més a més no li put l’alè, ans al contrari, de vegades em sembla que quan em parla, reiet meu vaig a donar un tomet amb el cotxet, reiet avui dina al tros que faré encàrrecs, doncs és com si li sortissin orquídies de dins les dents afilerades com soldadets de plom. Demà passat és el nostre aniversari de casament. Deu anys de convivència i no tinc ni un ral, i ella espera un bon present per tan formosa data, tan emblemàtica, em va dir abans-d’ahir. Deu anys, reiet, així rient rient, qui ho hauria de dir de nosaltres? Collons, doncs jo ho hauria de dir, jo que de riure ben poc, nena, de riure, què vols que et digui? Això no li ho vaig dir, però ho penso, que ara tot se m’ha desmuntat de cop, que quan les coses no et rutllen tot sembla més llarg que un mal any i no et neixen gaires ganes d’enriolar-te.

Com que el gran Criteri avui també falta, a la tarda no ens hi juguem quartos forts, vull dir que anem a cinc cèntims la mà, només per passar l’estona, per escalfar-nos que dirien els esportistes famosos. Aprofitem per fer el cafè i xerrar una estona dels últims esdeveniments del poble. Amb el Domènec i el Sr. Martí acabem de concretar l’hora de la partida de la nit. No serà aquí, ni a cap bar del poble, sinó que quan s’hi juguen euros de veritat anem al Quatre Vents, una mena de local rònic que és a la sortida de la nacional. Allí hi ha lloc per aparcar els cotxes al darrere i així no patim. Ens espera la Urgencias, la masovera, que ens farà sopar i ens prepararà les copes. Quan cau la nit ningú no va mai a aquell antre amb ferum de florit. Tot i així, el Sr. Martí ja ha concertat la cita per a aquesta vetllada, així ens assegurem que tot estigui en ordre i que la vella tanqui la porta quan nosaltres li ho diem. Mentre anem arribant, jo sempre sóc el segon, demano una canyeta de cervesa i olives arbequines per anar fent boca. El Sr. Martí, sempre el primer, deixa la xàtxara amb la donota i demana nous d’Aitona, a ell no li agraden les olives, i esperem que arribin, invariablement en aquest ordre, el Domènec i el Criteri. El tercer sempre duu una caixa d’havans de Cuba, no sé d’on els deu treure perquè es veuen bons i fan gust de noia despentinada, i el Criteri, el gran Criteri, sempre arriba el darrer per ensenyar aquella panxota que li penja per damunt del cinturó i mostrar-nos com, amb una delicadesa impròpia de la seva condició de manasses, deixa la seva americana de pana marró vellutada damunt del respatller de la ronyosa cadira. Tots li fem una mica la gara-gara: des de temps immemorials ell paga el sopar en aquestes partides de veritat, i seiem plegats, ben avinguts, al voltant de l’única taula del corcat baret. Això, però, succeirà a la nit.

Mentrestant, juguem a la botifarra amb desídia. El tema del dia, ja fa massa dies, és la requalificació d’uns terrenys propers al nucli urbà. Se’n parla a tothora: quina hora és? No se sap res, encara. Com esteu? Encara no hem cobrat, potser tot plegat és una mentida. Quin sol que fa! Jo ja no puc esperar més, l’ànsia se m’enquista aquí, al pit, així no es pot viure. El conseller de torn, un home mediocre que havia fet amistats fa temps per la zona, va proposar-nos com l’emplaçament idoni per construir una gran zona industrial. Això feia anys que es rumorejava i en fa tot just un parell que la idea del polígon ha anat prenent cos de veritat. El cas és que un nombre considerable de famílies veuran com unes terres, gairebé totes eixorques pel pas del temps i l’abandonament de les feines del camp, passaran a tenir un valor escandalós. Un grup d’empresaris va posar fil a l’agulla i va començar a llençar ofertes sucosíssimes pels afortunats metres quadrats de sòl, encara ara, rústic. Avui es farà efectiu el primer pagament a alguns dels beneficiaris. I, és clar, el Criteri n’és un. Sempre de xamba, els rics, sempre amb la flor al cul, amb la llustrosa margarita que eternament es desfulla amb el sí i el sí senyor, m’estima i m’estima encara més. A ell totes li ponen. S’emportarà una morterada ingent d’euros, o de pessetes, o del que vulgui perquè amb aquestes quantitats no cal aplicar la regla del sis ni multiplicar ni dividir. Aquesta insospitada jugada farà possible que deixi arreglada per sempre la família. Dona i fills, si no ho volen, no s’hauran de preocupar de res. No els caldrà treballar mai més, així de fàcil. El carallot del Criteri es vendrà, això ja ho va apuntar fa mesos, totes les altres terres que té, ell que és un dels pagesos forts de la zona, i més quartos al calaix, un canut encara més gras, més gruixut que ell mateix, encara li creixerà el ventre tres o quatre centímetres més de diàmetre. I ho va dir com qui es troba una cartera extraviada amb cinc mil duros a dins, així, zas!, el tio. Sempre ha fet les coses així, zas!, com un animalot. El Criteri ha sigut una autèntica bestiota, un bàrbar des de petit. Quan tots anàvem amb escopeta de perdigons, el molt carallot agafava el 22 mil·límetres de son pare i es dedicava a tirar amb silenciador contra tots els gats i gossos de l’abocador de la Valleta. I tots a adorar-li les gràcies, oh!, d’on has tret aquesta meravella? Doncs de l’armari de son pare, ves, que si es tenen duros es pot tirar amb un Winchester o, fins i tot, amb un Kalàixnikov. Aquesta arma és una rèplica de la que fan servir els palestins per pelar jueus, deia, és una autèntica delícia, és com acariciar l’entrecuix d’una jove de disset anys. Quins trons! Què en sabrà ell, d’entrecuixos de disset primaveres, si l’únic que s’ha menjat és el borrissol pudent d’alguna meuca i la fastigosa patata de la seva dona, la Neus. És molt lleig el Criteri, a qui voleu que s’hagi calçat? Però ara que hi penso: i amb la meva Caterina? I si són certs els rumors que ara tornen a córrer pel poble? Aquest podrit carregat d’or potser tornarà a provar-ho amb la meva esposa? I, si, finalment, aconsegueix de seduir-la amb regals emblemàtics cada aniversari?

El Domènec sospira massa sovint. Si no conegués del cert els seus mals, diria que està a punt de patir un infart o una feridura. És un autèntic desgraciat, un ximplet de cap a genolls. Els peus només els té per arrossegar-los per les seves hortes, on salva les temporades tan sols una mica millor que jo, i per endur-se amb massa sovinteig de cap al bar. Eren de bona família, a casa seva, però sa mare, una conilla de campionat, va tenir més descendència de la necessària. El repartiment entre els fills els ha deixat al límit de la subsistència i encara van tots ells pit enfora i fent el paperina. Un cop més, la vida li ha fet la guitza. Aquest cop, per molt poc, només per trenta metres de no res, trenta metres que es recorren en menys de vint segons caminant. Trenta miserables metres han faltat perquè el polígon li agafés les terres. Ni un ral no veurà. Haurà de seguir amb el seu orgull ferit treballant de sol a sol, sense treure’n els rèdits suficients, cada any menys, anant al bar perquè no suporta la dona i no vol veure gaire els seus germans, els tres que van darrere de la línia successòria, tots vivint a la casa pairal també dividida en quatre parts. Si el seu pare hagués fet testament amb l’antiga llei de l’hereu català, una altra cara faria… I entre sospir i sospir una altra cervesa, i un altre cigaló de Veterano, i una altra, i un altre, i una altra, i així fins que marxa a dormir amb la mona. Tot i que som coneixedors de les seves misèries, es presenta als llocs impol·lut com un pinzell, immaculat com un senyoret, sempre se li ha dit així de sota veu, el Senyorito Domènec, com també l’anomenen els temporers marroquins, que se’l rifen més que no pas nosaltres, que en el fons som amics de tota la vida. Ells vinga a preguntar-li macarrònicament per què la seva dona cada dia té més pèls al bigoti… Tímid de mena i acomplexat per l’esquiva fortuna, no contesta mai. Riu i sospira, riu i sospira, i així empeny els dies i fa que els treballadors no aconsegueixin que s’enfadi i han de tornar a la feina ràpidament. La Dolors, pobrissona, que es va casar amb un dels hereus amb més possibilitats, que era bella a més no poder, anys després, només fa que beure d’amagat entre els tallats de mitja tarda, la cara feta d’angúnies, esgarrifada de la casa on li van omplir el ventre tres vegades en tres anys seguint una estranya norma familiar.

El Sr. Martí no està per al joc. Cap dels tres presta gaire atenció a la taula, diria que, inútilment, fem temps. Per una difusa raó tot apunta que alguna cosa extraordinària hagi de passar durant la nit. Són aquelles situacions especials on ens sembla que el món s’aturarà de giragonsar, groller, per atorgar-nos algun moment de glòria. Les nostres partides al Quatre Vents tampoc no són res de l’altre dijous, meres derivacions de les timbes de tarda de diumenge al Bar Boule, amb una mica més de cèntims i emoció, això sí, però sense cap mena d’estridència. Nosaltres les portem molt d’amagat. Fora dels quatre i de Donya Urgencias, ningú no sap què anem a fer, de tant en tant, sense cap mena de periodicitat regular, una nit d’entre moltes. Aquest misteri, en part, ens el va infligir el professor Martí, ara retirat, trenta anys més vell; o expert, que diria ell. El subjecte en qüestió ens va tenir a tots a la seva aula. Si sabés quant l’havíem arribat a odiar, carallot: el vèiem com un monstre terrible, un llangardaix que arrossegava les seves penes i ens les carregava a les nostres costelles. De fet, aquesta imatge no ha canviat gaire. Quan ell no hi és present, i coincidim dos de nosaltres, o fins i tot els tres, sempre retraiem episodis de quan anàvem a estudi. El molt cabró tenia la mania, ves, d’enfadar-se de mala manera per qualsevol cosa, deu anar mal follat, dèiem ja crescudets, i de bramar com un ós en zel. Si no encertaves la primera persona del subjuntiu, per exemple, s’enrojolia fins a la punta dels cabells i despenjava tots els sants del cel plegats. Si no enumeraves la facilíssima, deia, rosa-rosae, bàsic, això és bàsic, és l’abecé, t’engrapava per les solapes de la bata i proferint els més escabrosos dels insults, vostè, pixatinters, estúpid animal de pastura, escarransida bola de fems, vol dir-me d’una vegada per totes què fa durant les nits? No sap que s’ha d’estudiar la lliçó abans d’anar a dormir? Tan difícil li resulta, retardat!, de memoritzar els casos d’una única declinació llatina? Però si és la primeeeeeeeeeeeeera! La més senziiiiiiiiiiiilla de totes! Llavors ens tibava brutalment de les patilles fins a aixecar-nos un pam de terra i era ell qui cridava com si li clavessin una punxada als ronyons, com si la nostra ignorància fos una tortura que havia de patir pels segles dels segles. Això no era res comparat amb les barbaritats que ens dedicava quan posant-nos en fila d’un, davant la pissarra i en perfecte ordre de llista, ens preguntava les taules de multiplicar en aquells exercicis que ell anomenava «cálculo mental, cálculo rápido». La seva predilecció eren les matemàtiques, sens dubte, i volia que tots nosaltres ens mostréssim igual d’efervescents quan proposava per sorpresa el maleït numeret. Les xifres, nosaltres, les apreníem en castellà, i ell, diligent i aplicat, també canviava els insults per la llengua de la seva mare, natural de Múrcia, com després vam esbrinar. Així, col·locadets tots a lloc, amb més nervis del normal perquè ell ja estava colorat de bon principi, el posa calent, això dels números, ves, a tothom li agrada el que li agrada, contra això no s’hi pot fer res, patíem perquè les nostres errades eren públiques davant de la resta de la classe. Si el teu cognom començava per be alta, demostraves que n’havies fallat un munt quan, finalitzat el joc, es un juego, sólo un juego, no hay para tanto, criaturas, atentos y rápidos, el tema es fácil, cálculo mental, cálculo rápido, las mismas palabras os lo indican, no hay problema, et trobaves a mitja fila o, en el pitjor dels casos, acompanyant un cognom que començava per essa. Don Martí, ara Sr. Martí, feia cinc, sis, set, vuit-centes voltes a la llista, fins que se’n cansava, tot aplicant diversos ritmes, fins i tot inserint alguna suma, resta o divisió que augmentés la dificultat i les nostres ganes de marxar corrents a pixar sang. Sempre començava igual: a poc a poc, aturant-se per fer algun comentari groller o amistós, segons marressis o l’encertessis.

Muy bien, Domènec, així, barrejant els accents per anomenar-nos, muy bien, dos por tres son ocho, muy bien, retroceda un sitio, bergante. ¿Cuatro por seis? Muy rápido, sí señor, rápido como el rayo.

Llavors anava agafant embranzida i color roig a les galtes:

¿Tres por seis? Mal. ¿Ocho por ocho? Bien. ¿Nueve por dos? I quan tot prenia una velocitat considerable començava a sortir la seva ànima de frustrat matemàtic. ¡Noooooooo! ¡Fataaaaaaaal! Las tablas, Criteri, si sólo son las tablas. ¿Cómo van a ser seis por seis treinta y siete? ¡Por Dios! ¡Pedazo de alcornoque! ¡Las taaaaaaaablas! Xalava, el molt bacó, bavejava de mala manera dirigint una orquestra de minyons cagats davant del mestre, mentre humiliava a qui li venia de gust enfonsar. Perquè si algú havia arribat a les rondes finals sense errada, el brut se’l mirava somrient i fit a fit li llançava: ¿raíz cuadrada de cuarenta y nueve? Claro, ¿qué coño va usted a saber? ¡Mamarracho! ¿Qué se creía? ¡Cálculo mental! ¡Cálculo rápido! ¡También eso son las tablas, majadero! ¡A Murcia a recoger pimientos!

Molts anys més tard, vam acollir-lo a les nostres tertúlies de diumenge de conyac. Cansats de veure’l tot el dia com un mussol, ara no té ni nens per anar bramant, pobre home, fot llàstima i tot, prenent cafè amb la inacabable copa d’anís, va incorporar-se als nostres pòquers, botifarres, dòminos i, fins i tot, ens va ensenyar a jugar al «remigio». La veritat és que fou recollit com un més de la nostra colla, tres de la mateixa quinta i un vell que de petits ens estomacava de valent. Tot i això, encara no havíem digerit els nostres traumes infantils, no els havíem superat del tot. Hi ha coses que no s’obliden, Sr. Martí. De la mateixa manera que vostè no para de corregir-nos fins i tot ara, nosaltres no ens traiem del cap alguns dels episodis d’escola. Malcriats, que éreu, vaja, no s’hi va poder fer res més, un és limitat i ho ha d’entendre com més aviat millor, sovint ens deia.

El mestre tenia deliri per les cartes. Hi jugava amb un punt de prepotència que al Domènec el posava certament de punta, a veure si encara ens fotrà una esterrossada si perd… No l’heu vist com s’ho pensa? O té la sota o no la té? Què carai rumia, ara? Les probabilitats de perdre del dret o del revés? Enaltit per la seva condició d’intel·lectual que havia fet de docent de tots nosaltres, el Sr. Martí no parava d’analitzar-nos durant les partides, us conec com si us hagués parit, són molt anys de tenir-vos davant i deixar-vos copiar perquè poguéssiu passar curs i agafar pic i pala, què us penseu, marrecs? Afirmava amb una autoritat ancestral que sabia de mecanismes, de trucs, de càlculs ràpids de les probabilitats del joc, que si perdia era perquè no el féssim fora del grup. Però el millor del professor era quan no jugàvem. Ens explicava moltes anècdotes, de quan era petit a Múrcia, de son pare, dels anys de la guerra, dels estudiants que havia instruït. Tenia una memòria prodigiosa i guardava fitxats a tots els qui, un dia o un altre, havíem estat alumnes seus. Semblava que guardés un ordinador al cap, no com jo, però per contra del que proclamava, això no li reportava èxits en el joc. Era poruc de mena i arriscava poc. Les probabilitats, ja se sap, sempre se li poden tòrcer a un en contra.

Aquell home ens despertava a tots un sentiment de llàstima quan, el dia que havia ingerit més anís de l’habitual, parlava d’un tal Jeremías de Sala, un company seu de la guerra, del costat republicà, del bo, assegurava, si poséssim les atrocitats dels uns i les dels altres en una balança no hi hauria color, un company d’Orense, recordeu on era Orense, no?, que es veu que era un fletxa amb això de les cartes. Sempre ens contava el mateix episodi. Cert dia, quan les coses ja pintaven bastos, vam jugar a cartes amb un sergent i li vam buidar la bossa. Ell em va ensenyar tot això de les probabilitats, el gust per les matemàtiques, l’orgàsmica sensació d’anticipar-se mentalment al rival a cop de càlcul i no de culata; per ell em vaig fer aficionat a les xifres. Don Jeremías de Sala, nois, Don Jeremías de Sala, que encara és viu, un autèntic geni, un as, ell era el mateix as a la màniga, ell no era un qualsevol com tots nosaltres. Un dia el trucaré, i si pot, si les seves obligacions li ho permeten, a la seva edat encara fa de catedràtic emèrit a la Universitat de Santiago de Compostel·la, quin gran home!, us ensenyarà com es juga als naips, ell ens farà gaudir de la intel·ligència dels homes savis. Després d’aquesta història que cap de nosaltres ens vam empassar mai, indefectiblement començava a entristir el rostre i ens parlava d’una dona que l’havia abandonat feia una pila d’anys. Tots sabíem la història, fins i tot d’abans que ell ens l’expliqués per primera vegada, però ens emocionàvem quan amb una precisió bibliogràfica ens detallava les dates i els capítols d’aquella lamentable part de la seva existència. La tal Maria, només la recordaven les dones i algun home gran, el va festejar durant un any sencer. De festa major, per Sant Llorenç, fins a la següent celebració grossa. La va conèixer al ball de l’any seixanta, quan jo vaig néixer. Es veu que es van enamorar quan ell li va demanar de ballar un tango. Mai no es veurà una dansa millor que aquella en aquest refotut poble, ens van aplaudir tots, fins i tot ens demanaven que repetíssim, una altra! una altra! bravo! Visca el Sr. Mestre! D’això me’n recordo com si fos ahir mateix. Era una vella cançó del Gardel: Por una cabeza. L’orquestra va estar sensacional, quasi tan sublim com la Maria, l’heu sentida mai, la cançó?, parla d’una dona, és evident, i d’una pèrdua al joc dels cavalls. Ja se sap, dues coses que ens tornen bojos, que ens fan perdre el cap, por una cabeza, ja ho diu la cançó, el joc i l’amor, les dues drogues fonamentals. Van començar una casta relació, d’aquelles d’abans, quan les coses es feien com calia. Quan ell es va decidir a fer una passa endavant, per consolidar sentiments i papers oficials, era pel ball de l’any següent, la va anar a buscar a casa seva per entregar-li, anell en mà, la seva companyia per la resta de la vida. Un veí va dir-li que la dona havia marxat al matí, encara no ho entenc, no puc capir de cap de les maneres que això em passés a mi, però les coses succeeixen, les desgràcies no vénen perquè sí, potser m’ho mereixia, alguna cosa vaig deure fer malament, acompanyada d’un tal Javier, regidor d’urbanisme de dos pobles més al sud. No se’n va saber res més. Només que el Sr. Martí va caure en una depressió profunda, aquesta pastilleta m’acompanyarà cada esmorzar del meu recorregut, nois, i que va passar a engreixar la nòmina de fadrins del poble.

* * *

Després de l’aperitiu, el Criteri ha portat el menú per a tots: avui decideixo jo, filets de vedella, filets de pam, em sento generós, Donya Urgencias, faci-la poc, la carn, a foc ben alt, torradeta per fora i ben vermellosa de dins, que no perdi ni un bri de sabor, vedella de Girona, la millor del mercat. El carallot ha cobrat, ja ho ha aconseguit, ja té el vent a favor, a tot drap, però no ha dit res de res, ni mu. Per beure, vi australià, un Penfolds Grange 1998, ple de riquesa gustativa, explosiu, hi trobareu matisos d’espècies i, després del primer glop, novament, la frescor a la boca. Eucaliptus, herbes mentolades i sotabosc. L’estructura i textura elàstica ben combinada amb l’alcohol; ben fusionats els tanins, resulten un paladar ben constituït i ferm. El gust és persistent i perllongat. Urgencias, el vi ens el posa aquí dins, això és un decantador, no el serveixi fins d’aquí a mitja hora, no el percebríem del tot, s’ha d’airejar, oxigenar, avui el millor del millor per als meus bons amics. A més, nois, ja sabíeu que els tanins ajuden a mantenir netes les artèries, a prevenir malalties del cor? Que el resveratrol retarda l’envelliment i l’aparició de l’Alzheimer? Ja ho sabia, tot això, Sr. Martí? El que faltava! Ara el Criteri s’ha après de memòria el catàleg dels vins. Un dia va fer un curset de tast, no us apuntareu amb mi?, només són dos-cents cinquanta-sis euros de res, una misèria, una vertadera ridiculesa si tenim en compte que tastarem els millors vins del món, no?, i ara que va fresc de calés ens passeja per la cara una ampolla d’importació de tres-cents setanta-nou euros. Miri, Urgencias, primer ens serveix els bolets saltats: múrgoles, ceps, rossinyols, ous de reig i després hi ratlla per damunt aquesta mena de tubercle tou, tòfona blanca del Piemont, no en posi gaire, que això és boccato di cardinale i ha de tornar a casa, que la dona em mataria. Ho fa d’aquí vint minuts, quan els senyors hagin acabat amb aquestes olives i nous. Mentrestant, els hi ensenyaré què he portat per a la partida: un Dimple 15 anys, reserva, un whisky de la destil·leria més antiga d’Escòcia, no està a l’altura del vi, però no ens podem queixar de res, avui. Arribo tard, i vinga a treure panxa de diàmetre infladíssim, perquè ho he anat a buscar a ciutat, no he trobat res de millor amb tant poc temps.

El sopar és bonísim, el deliciós beuratge encara més. Passen un parell d’hores d’exclamacions ben sinceres, bo, fenomenal, carai, Criteri, avui t’has lluït de debò, i l’orgull del convidador va creixent incommensurable, com la seva caverna estomacal, gràcies, nois, ja ho sabeu que per vosaltres sóc capaç del bo i millor, però no us hi acostumeu, eh?, la propera tornarem al menú de Donya Urgencias, no us penseu ara que cada dia serà diumenge.

Tot ha anat rodat fins que el mestre de cerimònies, el rei mag de l’Orient, a la Caterina, tot això, li faria molta il·lusió?, això seria un regal emblemàtic de totes totes, no?, decideix que ja és l’hora del cafè i els cigars del Domènec. En aquest punt és quan, després de servir-nos i acabar de netejar la cuina, la vella s’incorpora a la taula, des d’una cadira una mica apartada, i ens dóna un xic de conversa. A quant anirà la partida? Perquè heu vingut a jugar, no? Jo ja he barrat la porta, com em vau dir. I ho anota tot en una llibreteta, els noms de tots nosaltres, el preu estipulat de les mans, el tipus de joc, pòquer convencional, s’acabarà quan s’acabin els quartos o es vulgui plegar, s’acabarà, com totes les coses que finen, quan morin les necessitats.

Dos euros d’aposta mínima. A veure: si un són cent seixanta-set pessetes, dos són tres-centes trenta-quatre, més o menys, pel cap baix, oi que sí, Sr. Martí?, i llavors apostes més o menys lliures. Sense passar-nos, vaja, com sempre. Hi ha dies que he perdut una bona picossada, avui convindria que guanyés bé, que m’endugués el regal emblemàtic que demà hauré d’anar a comprar a la Caterina, si no, Déu meu!, no sé com m’ho faré.

La partida és poc entretinguda, ningú no guanya ni perd massa fins que no es buida la meitat del malta de quinze anys. El Domènec no para de sospirar, el Sr. Martí rumia intensament escrutant-nos els ulls i el Criteri comença a notar la son després de la fastuosa menja. Enxampo en més d’una ocasió com en el seu passar llista, el senyor mestre s’atura lleugerament en la cara de Donya Urgencias. Les males llengües asseguren que es dedicava a la prostitució, vint anys enrere, quan va arribar al poble des de no sap ningú on. Devia ser una dona bonica, no en tinc cap dubte. Ara ja no fa de bagassa, per l’edat i perquè en tindria notícies. En sabem poques coses, d’aquesta donota, molt poques. Sembla, però, que el Sr. Martí en sap quelcom més, potser es coneixien, potser havia anat a servir-se del seu cos fa anys, quan els dos encara mantenien els furors de la carn. D’això mai no n’ha parlat amb nosaltres, només va comentar-nos un dia regat de massa anís que no l’havia vista en sa vida abans que comencéssim a jugar a les cartes al seu tuguri. Sense que vingués a tomb de res.

El Criteri prova de treure’s la son de les orelles, si ho hagués sabut abans no hagués ni vingut, avui ni amunt ni avall, si algú tingués els sants ous d’apostar una mica més, sou uns desgraciadets, uns pocapenes, que ja no sabeu ni jugar o què?, i ens increpa amb falses amenaces. El carallot del Bamba sempre sembla que vagi molt fort i a l’hora de la veritat, res de res. Què vols que hi posi? El meu tractor? Se m’ha acudit així, sense pensar, tot provant-lo per enèsima vegada, segur que no picaria. Però la son barrejada amb el cofoisme pot ser un còctel perillós. Ell deixa anar panxota i somriu com si l’hagués tocat un esperit maliciós. Que ho has après de les pel·lícules, això? El tedi de la sala comença a despertar-se i els sospirs del Domènec són cada volta més sincopats. Que potser pretens que m’hi jugui la dona, pedaç? No en tens prous, degenerat, però no series ni el primer ni l’últim, oi, Donya Urgencias? La pregunteta semblava la part d’un pla força ben executat per la seva part. De tots era conegut l’episodi de molt temps enrere: en un dels bars del poble veí, cert dia, encara molt enfonsat per l’abandonament de la seva promesa, el Sr. Martí havia protagonitzat una sonada partida de pòquer. Eren temps que el professor, encara en actiu, amb un canut més que considerable, passava les penes a glops descontrolats d’anís i pèrdues monumentals en el joc. La seva desesperació, coneguda per les contrades, va fer que algun despietat provés de buidar-li les butxaques aprofitant-se del forat que duia just encetat al cor. El contrincant, coneixedor de la mala fama de jugador del mestre, va inflar les apostes fins a límits insospitats. Era un pagesot sense gaire fortuna, però famós per la seva mala bava. Com que el Sr. Martí se sabia més ric, va encarar la puja. A còpia de diners, no em guanyarà mai, hi haurà un moment que s’haurà d’aturar. Contràriament, el pagès va posar sobre la taula la seva pròpia dona, he sentit a dir que fa mesos que passa gana, vostè, i l’encabritament del nostre company va fer que li sortís aquella vena d’estúpida valentia. Posi-li preu. Va tornar a perdre i la suma total del desastre va arribar als vint-i-cinc mil duros, una quantitat gens desdenyable en aquells dies. El Criteri havia dirigit la pregunta a la propietària del lloc per vergonya de mirar directament la cara del pobre Martí. Fill de puta merdós, no tens ni els ous de dir-li a ell, això! El poses en evidència, com a tothom, i a tu tant se te’n fot. Aquest cop, però, el milhomes havia actuat amb certa sibil·linitat, una actitud que no lligava gens amb la seva condició d’animalot. Què volia? On pretenia arribar? Un silenci que surt de les vermelles orelles del vell s’apodera d’un grapat de tota la sala, potser ho fa la inflor de saber-se en estat de gràcia… això de cobrar li deu haver afluixat, encara més, el poc senderi que té, i a mi, també desesperat per l’avorriment de la partida i pels meus números vermells, se m’escapa: és això el que voldries, oi, cabró, i no haver-te d’amagar de mi per tornar a les velles caminades? Noi, sí que estem sensibles, avui. Que no has sopat de gust, o què? L’imbècil sempre tira endavant quan es veu atrapat, és com una bèstia salvatge, creu que ensenyant l’urpa es podrà acabar salvant. Segurament per l’efecte de l’alcohol, que tornava a senyorejar dins de la meva copa de cul pomposament rodó i cristal·lí, em sento com un caçador amb un senglar davant dels ulls, els dos just col·locats al final del sender, sense volta enrere, amb una arma carregada i l’ull clavant-li la mira al centre del cap esbufegador. Em surt, també a mi, la vena estúpida de la valentia barrejada amb més de quaranta graus de licor. Vols jugar seriosament, Criteri? Vols que posem les cartes damunt la taula d’una vegada i per totes? A veure, podries, abans de continuar, dir-me si són certes les parladuries que tornen a córrer pel poble? És per saber amb quina agressivitat he de seguir jugant? No t’ho prenguis així, home, jo només… Tu només, res. Pots contestar-me? Vols respondre’m d’una vegada? Noi, ja saps que tu i jo… des de ben petits… jo… Ni de ben petits, ni de ben grans! Em vols tornar contesta? El Domènec comença a xuplar sense esma el cigar. Un núvol de fum fa desaparèixer el Sr. Martí, que somica i fa estona que es mira com un gosset la Urgencias. El Criteri està vermell com un perdigot, alena talment el porc senglar, just com m’imagino suara la meva anhelada presa. Tinguem la festa en pau, seguim jugant o què?, diu el mestre. Jo en canvio tres i poso trenta euros. Com vertaders autòmats, els altres dos també canten, jo en vull dues, i jo en vull tres, també, i deixen monedes i bitllets damunt de la taula dirigits per la tensió del moment. Em torco el nas i amb els ulls encesos, jo en vull una i pujo cent euros més.

Recapitulo la situació: trenta per quatre són cent vint, i dos per quatre cent vint-i-vuit euros. Més els meus cent, dos-cents vint-i-vuit. El Criteri no abandonarà ara. Jo guanyaria i sap del cert que tornaré a interrogar-lo sobre la seva història amb la meva muller. La suma no és prou alta per passar una mala estona. Els altres dos no crec que segueixin amb una baralla que no els va ni els ve. Els veig i deixem-nos de barrabassades, espeta el Sr. Martí, no fem més el passerell! Ja són tres-cents vint-i-vuit euros damunt la taula. Els sospirs del Domènec ja s’assemblen massa als intents que de petit feia debades per fer sonar la flauta dolça. Jo plego, massa per a mi. El Criteri s’ho mira i torna a prendre una actitud propera a la seva primera interpel·lació, la que ha desbloquejat l’ensopiment. Jo m’hi afegeixo i proposo dos cents euros més. Glups, i ara què?, saben que no passo un bon moment, de fet, avui, ni he portat la secallona que acostumo per fer el vermut abans de sopar, però no crec que cap de tots tingui real coneixement dels meus maleïts números rojos. Quatre-cents vint-i-vuit més dos cents ja fan més de cent mil pessetes. No tinc, ni de broma, l’última puja del Criteri. Fent una palada més al meu desballestat compte corrent podria arribar a la xifra anterior, cent euros més. El Sr. Marcel·lí, el del banc, si perdo, demà em denunciarà per morós, estic al límit, jo, i el cap ple de malta, i el fill de puta del Criteri, ara ja ho sé, m’ho diu el seu silenci, s’entén novament amb la dona: els veig i afegeixo el meu John Deere. Ja està, ja ho he fet, m’he tornat totalment boig, acabo d’apostar el meu tractor, sí, com a les pel·lícules. Em va costar quaranta mil euros, que deixarem, si ningú no té els pebrots de dir el contrari, en vint-i-cinc mil, només té un any i mig, és una quantitat més que justa. Hi ha a taula, la calculadora que mai no he tingut sembla ara una turbina de fer números, vint-i-cinc mil sis-cents vint-i-vuit euros, quasi cinc milions de les antigues pessetes. Us heu tornat lelos! Desgraciats! Acabareu amb tot, amistat i quartos, a la puta misèria anireu a parar! Calli, Sr. Martí, quan guanyi ja li tornaré els cent trenta-dos euros que aquest capsigrany li ha fet apostar, no pateixi. Somric com un vencedor, ni he mirat les cartes que tinc, n’he demanat una i no recordo què guardava abans del canvi, sempre juguem a una canviada, no podré arreglar-les si tinc un jardí, però si ja he tirat el farol amb els calés, puc seguir fent-ho amb les cartes. El merda del Criteri no igualarà, n’estic segur, l’he de punxar una mica més, mai no ha jugat cap quantitat de veritat. Què, lladre de les esposes dels amics, que no dius res, ara?

Si donem per retirat, i pagat per part teva el Sr. Martí, calmi’s, no pateixi, si no el pot cobrir aquest xitxarel·lo ja me n’ocuparé jo, arribo fins als cinc milions. Pujo a trenta mil euros, imbècil. Ja em diràs com t’ho faràs per pagar-me! Les regles són les de sempre: demà voldré el teu tractoret a casa, sents? Ja me n’encarregaré jo de treure’n els vint-i-cinc mil o el que dimonis valgui. Glups! Aquest tio té bones cartes, d’això n’estic segur. Abans d’escopir fins als cinc quilos ha mirat una llarga estona la seva mà plena de botifarres que insulten els dits amb un mínim d’harmonia. Per arribar-hi he de posar quasi cinc mil euros més. Si no, ell guanya sense necessitat d’ensenyar-nos què té. Però ara ja he cantat massa i no puc augmentar el preu del meu tractor. Com arribo als trenta mil? Hi aposto la casa? No, la casa val molts més quartos. La dona? Cinc mil euros per la meva Caterina és molt poca cosa, però en fi, no se m’acut res més ara, m’he begut l’enteniment, m’estic posant a l’altura del carallot del Criteri. Jo et deixo via lliure amb la Caterina i aposto la casa. Total: cinquanta-cinc milions de pessetes i la dona…

Ara sí que tots quatre, tots cinc, sabem què és el silenci. La tensa calma de veritat, aquella que proven d’explicar els bons llibres i les bones pel·lícules, allò que es pot tallar, diuen, amb un ganivet. Per un moment se’m fa evident que no hi ha ningú al meu voltant. Només una llunyania de l’eco remorós de les meves últimes paraules, ona… ona…, i res més. Tot s’esvaeix a poc a poc, miro a discreció i no veig ningú. Només una mar difuminada de figures humanes sense rostre, sense voluntat. Inexistents, en realitat. He aconseguit forçar tant la situació que em sembla que he validat les nostres frustracions d’un únic cop de roc. No havíem vingut a jugar? No feia molt de temps que anhelàvem sentir-nos importants amb quatre cartes a les mans? Em sento bé, inexplicablement tot i les voltes que hi dono. La meva turbina calculadora es torna un cervell lúcid i inútil. M’he jugat la feina, la casa i el matrimoni en tres minuts. Si tot plegat es redueix a això, la vida, els canvis que poden succeir-te i marcar-te com el ferro roent dels vedells, doncs jo acabo de fer-ne una exhibició sense miraments. Tots callen i ara els veig els ulls vidriosos. Mai no haguessin cregut que serien testimonis d’aquesta situació que els dignifica, presenciaran l’enfonsada d’un i el ridícul més estrepitós de l’altre. En el fons, ploren perquè les seves quotidianitats fa massa temps que estan entelades d’una grisor tan monocromàtica com la meva. Però jo he tingut el valor de deixar-me anar. Potser no estan tan desesperats com jo. Segurament no han conegut els números vermells com jo ho he fet últimament, potser tenen, en el fons de les seves també podrides ànimes, alguna cosa, o algú, que salvaguardar. El meu salconduit per tornar a casa, o on sigui, té trampa. En sóc plenament conscient. Però, què hi ha més enllà dels paranys que ens imposem? No és tot el que ens envolta una partida sense final fins que arriba el final? De què em serviria no haver fet mai aquesta aposta, lliurar-me simplement al caprici del destí, no tenir, almenys, l’oportunitat de decidir la velocitat de la meva pròpia caiguda? Després dels silencis d’aquesta magnitud, dels xocs frontals amb l’avenir, tot sembla menys important. Fins i tot aquesta merda de trio de nous que tinc entre les mans. No, el Criteri mai no temptarà la sort de descendir a l’infern amb aquesta insolència natural dels perdedors. Ell acaba de cobrar-se una vida plena de seguretat, de possibilitats de sentir-se important, d’ésser una persona reconeguda per la seva generositat i, ara també, pel seu nou estatus de coneixedor dels millors vins del món i senyorívola presència davant de tots els nostres veïns.