LES BANDERES POLSOSES

Escric: només quan s’alcin les banderes ben polsoses i es brandin amb forces renovades contra el vent, seran possibles nous càntics més lliures i lleugers; sempre recordant i entomant a plena cara les brutícies antigues i necessàries per arribar a la pròpia essència, a l’origen modificat. Això pensava el Llorenç davant del quadern de les tapes gruixudes, comprat feia quatre anys a la vella llibreria d’un barri desconegut de la ciutat llunyana. El va atendre una noia triangular, tota ella feta d’equilàters perfectes, asiàtica, abans de deixar sota del mostrador un bol d’arròs amb gambes, pèsols i bocins de truita d’un groc intens, plastificat. Sap què?, li preguntà amb la veu més rogallosa que sabia impostar, no ha rumiat vostè per què hi ha pols dins dels somnis? No? Sense deixar-li espai per a la contesta, va respirar fondament i li espetà amb serenor l’última visió nocturna: bufo. Tota la nit que inflo les galtes i no paro d’agranar per treure la pols. Molta, quantitats ingents que semblen renéixer de tot arreu. Ho faig també amb l’ajuda dels dits, amb els palmells de les mans fent cossiol, amb pales fangueres i pics, amb rampills de totes les mides, des del verd de platja fins als més grossos, rasclets enormes, llarguíssims de mànec, no faig res més que treure-la a munts que pugen com la lava de sota la meva llibreria principal, dins la meva habitació, com si hi hagués un volcà just davall del minúscul pis dels pares. Quan em desperto, s’ho vol creure?, la prestatgeria està inclinada cap al llit, cada dia una mica més, amb un forat prim i inabastable just al peu del moble, el causant d’aquesta desviació. Vol dedicar-se a la narrativa?, interrogà la noia amb un aire d’enuig molt mal dissimulat, i tornant-li el rostre escalè, que va deixar entreveure un gra d’arròs quan obrí la boca. Busco falques, senyora, em sembla que li ho he deixat ben clar.

El Llorenç va sortir de la tenda malagradós, després de regirar un munt de llibres vells durant tres hores, des del principi del matí. Era l’època que passava la major part del seu temps cercant els exemplars precisos d’una biblioteca que havia imaginat, imprescindibles per a la seva formació de futur escriptor, necessaris per traslladar al paper els somnis que li inundaven les nits, com aquest de la pols i la llibreria de la seva habitació. Però aquell dia no va trobar res i va pensar que potser es tractava d’un senyal, una indicació inequívoca que la seva tasca havia finit, de moment, que ja tenia prou volums per començar a escriure. Certa fatiga el va fer arribar a aquesta determinació, també el fet que feia sis anys que no havia marxat de cap local, mercat o llibreria de vell sense endur-se algun llibre, com a mínim un, dins d’una bossa de plàstic o directament a les mans perquè no podia reprimir l’ànsia de començar-lo a fullejar de seguida…

Recordo: no em vaig poder acomiadar de l’avi i sovint el trobo molt a faltar. Si hagués pogut dir-li adéu quan estava ingressat a l’hospital de Lleida, també l’enyoraria amb molta força però sense tanta culpa. Ell em va ensenyar a pescar de petit: agafàvem el seu cotxe i de bon matí ja érem al riu Escrita, que drena la vall d’Espot. Sèiem en unes cadires plegables i ell preparava les dues canyes encomanant-se al dimoni, per si de cas, deia. Restava mut durant hores, somrient, entomant l’aire fred enmig de la cara, mirant-me de tant en tant com jo l’imitava tot esperant que arribés el moment d’encetar els entrepans de seitons amb oli i olives farcides d’anxova que ens havia preparat l’àvia. Llavors m’explicava coses i rèiem. Pescàvem truites, pesca sense mort, però ell encara recordava com de joves, juntament amb el seu amic Gramola, sí que les agafaven perquè les dones les cuinessin. Havent vist peix o no, plegàvem la paradeta a l’hora de dinar i anàvem direcció migdia, a la coma de Ratera, fins a la capçalera del riu. Allà, durant una bona i plàcida estona, quedàvem bocabadats amb l’estany Gran d’Amitges i el pi monumental que pren el mateix nom. Baixàvem després cap al poble, a menjar al restaurant de l’Hotel Roya, sopa barrejada i costelletes de xai, invariablement. Jo solia demanar un gelat de crocant per postres, l’avi prenia una crema catalana d’exquisida factura. Després de l’àpat, anàvem a buscar en Ramon, que amb el seu taxi muntanyès ens duia a visitar amb entusiasme moderat el llac de Sant Maurici. Des d’allí, això ens anirà bé per pair, caminàvem una estona fins a poder contemplar amb la respiració bafada de carn d’olla els dos Encantats. Jo sempre fixava els ulls al cul de l’enforcadura, i a poc a poc els anava pujant, ara cap al gran ara cap al petit, com si no volgués empetitir-me massa davant d’aquelles dues moles que tan bé alliçonaven sobre la insignificança humana. Ja de baixada, i després d’obsequiar amb un cigar el bon Ramon, deixàvem enrere el Parc Nacional d’Aigüestortes i tornàvem rumb a casa mentre l’avi m’explicava amb tot luxe de detalls les voltes ciclistes que havien passat per la Bonaigua o el port del Cantó.

Escric: el Llorenç va rebre la trucada de sa mare i no va sentir cap mena d’angoixa. L’havia escoltada molt afectada i les paraules se li trabucaven a la gargamella, entre la incredulitat i el desconsol, però, des del tren destí Sabadell, va penjar-li el telèfon mòbil, molt bé, ara vinc, amb molta fredor. Just quan la veu gravada anunciava dins del vagó la parada següent, la Plana - Picamoixons, va rumiar què li suposaria fer mitja volta i anar a vetllar el cos traspassat de l’avi amb tota la família. Però no va prendre cap determinació fins a Salomó. Seguiria fent via per un tema de prioritats i urgències, no disposava de diners per tornar a fer el viatge en breu i l’avi ja no tenia cap pressa. Va decidir continuar cap al Vallès, per trobar-se amb un tal senyor Josep, propietari d’una paradeta del mercat de diumenges al Mercat Central. Això li faria perdre un gruix d’hores terrible, però no va trobar escapatòria per encaminar-se d’altra manera. Feia molt de temps que anava darrere del llibre que ara havia localitzat, una cerca de les que ell anomenava del tipus vermell. El volum desitjat era difícil de trobar, la distància per aconseguir-ho era considerable, i un cop arribat havia de batre’s en una negociació que, a causa del baix poder econòmic que gaudia, s’endevinava titànica. Conduït per començar a bastir la lleixa que tenia preparada per a «Faulkner, William» s’havia posat en contacte telefònic amb el llibreter la nit abans, tot rebent la confirmació que ell posseïa el Sartoris editat l’any vuitanta-dos. També li va assegurar que tenia més llibres d’aquest escriptor, en un lot ja preparat i indivisible on s’incloïa l’edició de l’exemplar que ell realment buscava, la de l’any vuitanta, i l’obra sencera dividida en un primer volum editat l’any cinquanta-sis, on s’hi aplegaven quatre novel·les, i la resta, una mica d’aquí una mica d’allà, a un preu de cent vint euros. Entusiasmat va regirar la cartera per certificar quants diners disposava, cent euros, i va començar a fer càbales. S’havia entossudit, sense cap mena de lògica ni motiu racional, en l’edició del Sartoris de mil nou-cents vuitanta. L’arbitrarietat va sorgir quan va veure en alguna revista especialitzada que era el títol correcte per iniciar-se en l’autor i ell, content, va decidir que havia d’apostar fortament per l’edició més antiga que trobés. Que originalment el llibre fos presentat gairebé seixanta anys abans, sota un nom imposat per l’editor i amb el contingut notablement escapçat, no el va aturar. També ho havia llegit en algun lloc, sí, però ell ja estava endimoniadament neguitós pel viatge i per aconseguir el seu nou objectiu. Tot i no disposar de la quantitat suficient per adquirir el lot sencer, només la meitat si hi comptava el preu del bitllet i l’obligació de no fer cap més despesa, va dir-li que esperés que l’endemà arribés un tal Simó Pere, nom de guerra, i que no vengués cap dels llibres a ningú fins que s’haguessin vist. Però després de la trucada, el Llorenç tenia un motiu per tornar, no havia de badar massa, i això, el fet d’anar amb presses, li esguitarrava enormement els plans. Havia decidit de seguir la seva aventura, però la mort del seu avi s’havia instal·lat en forma de boirina al pensament. Abans d’arribar a l’estació de trens ja sabia que sortiria en clar desavantatge en la negociació, no tenia els diners i li urgia fer el més ràpid possible el tràmit per iniciar el camí de tornada. I ell, des de la breu conversa amb el venedor, havia anat alimentant la possibilitat d’aconseguir l’obra completa a un bon preu. Nerviós, va localitzar la paradeta, just davant de la cantonada de l’edifici de la Caixa, com li havien dit, al costat d’un noi marroquí que venia utensilis de cuina, eines rovellades i trastes de tota mena. Va preguntar-li el preu d’algunes d’aquelles bagatel·les en un to ferm i exageradament alt, per assegurar-se que el senyor Josep el sentís i fent veure que era un dels molts negociants que s’apropaven al mercat. Ho va fer perquè al llarg dels anys havia après que si et mostraves interessat en tot, sense ensenyar la necessitat o l’obsessió per un producte concret, es multiplicaven les possibilitats d’èxit a l’hora de segellar la compra. Era un procediment que seguia normalment. Es presentava carregat de bosses de plàstic plenes de cartrons o papers que rescatava de les papereres o de les paradetes llunyanes i es descobria davant de l’objecte volgut amb un somriure satisfet, tot fent entendre que el producte desitjat era absolutament prescindible, més aviat un caprici d’última hora. Aquesta tàctica era, a més a més, especialment vàlida quan l’exercia en mercats on no havia estat mai, on cap dels venedors no el coneixien, impossible de dur a terme a la rambla de Ferran de Lleida o al Mercat de Sant Antoni de Barcelona. Allí anava per feina, fent valer la seva condició de client habitual, fins i tot reservant encàrrecs, demanant als firaires que deixessin per un moment els cants de sirena de les ofertes d’hora de tancament i prenguessin nota de les seves peticions. Malgrat les seves urgències, tot semblava anar prou bé quan en un moviment lateral, despreocupat, va presentar-se davant del mostrador de llibres i es va donar a conèixer mentre fitava amb cara de fàstic el llibre més polsós que va trobar a la paradeta. Sóc en Simó Pere, senyor Josep, em deixa veure els llibres? L’interlocutor ja li va fer mala espina des de bon principi: era un home agitanat, d’accent castellà i dicció pulcra, de gestos desencongits i simpàtics, que va allargar-li gairebé matemàticament un sol volum amb una mà, l’esquerra, i un paquet lligat amb corda, pesadíssim, amb la mà dreta. Aquí els tens, noi, ja em diràs. Tenia uns ulls clars, d’un verd encisador, tristos i agrests. El Llorenç va pensar que tenia mala peça al teler, la sensació que es trobava davant d’un venedor de llibres aplicat i inflexible, i no d’un d’aquells subjectes que dediquen els matins de diumenge a vendre coses, tant se val què siguin, aquella raça predominant d’homes que oferien mercaderies sense gaire interès en allò que intercanviaven, ja fossin discos, pel·lícules pornogràfiques, sabates o ridículs quadres pintats per alguna tieta soltera amb poca traça. El llibre sol era molt normalet, no tenia grans tares i duia marcat un preu, dos euros, en consonància amb el que s’estilava en aquests llocs. Ràpidament el va apartar i va demanar de deslligar el lot. Just abans, però, va notar una vibració a la seva cuixa esquerra, dins de la butxaca. Va agafar amb solemnitat el mòbil, mentre el senyor Josep no li abandonava la mirada, i va creure que faria patxoca improvisar una conversa amb algú, hola Vicenç, sí, ja ho he trobat, encara no he parlat del preu, tot correcte de moment, ja et diré alguna cosa… sí, ja ho sé que no et fa molta falta, però ja parlarem… fins demà, adéu, adéu. No sabia si havia reeixit en el seu intent de mostrar-se encara més despreocupat per haver de fer un encàrrec per a algú altre o si, pel contrari, se li havia notat molt que el telèfon estava penjat d’antuvi i que el diàleg era completament inventat. La veritat és que ell s’havia enrojolit de mala manera en veure el número i el nom de sa mare resplendents a la petita pantalleta. Què me’n diu, jove? Els llibres superaven el test de qualitat previ a la compra: el volum gruixut només ensenyava el pas del temps a les cobertes, però de dins es conservava prou bé; i els altres toms, d’una editorial i d’una altra, semblaven nous de trinca, propis dels autors que no s’aconsegueixen llegir i que, finalment, s’abandonen, es regalen o es lliuren a algú que passa a recollir-los. El lot, doncs, d’una qualitat superior a la mitjana, semblava fet per no poder discutir ni un cèntim, gairebé no atorgava ni la possibilitat d’intentar-ho. Tot i així: aquest està molt malmès, no li sembla? N’hi ha altres que groguegen massa, segurament devien estar arraconats en algun lloc humit. Són molt vells, no troba? I si ho deixéssim per la meitat? Llavors, aquell silenci insuportable, el preludi de la part més costeruda per al Llorenç, el regateig. Veure com la cara riallera dels venedors s’anava fent seriosa, disconforme; com les mirades d’alguns compradors es dirigien cap a ells dos, ja celebrant un espectacle de murris, ofertant i teatralitzant, lluitant per un grapat de monedes enmig de la via pública. La nova trucada de sa mare va provocar que el Llorenç no prengués les precaucions degudes. Quan es vol negociar el preu d’un llibre, llavors se’n va adonar, és necessari dir-ho sense que ningú més se n’assabenti. Fer el contrari, encabritava enormement el venedor, que si entrava en el joc es descobria davant la resta de possibles clients. A més a més, havia abaixat el preu de cop, tot iniciant l’estira-i-arronsa sense cap subtilesa. I ho havia fet, estúpid, proposant el preu que ell podia pagar, sense marge per a noves temptatives. Certament havia actuat com un passerell, com si no hagués fet mai la fotuda operació, com si es tractés de la primera vegada que posés els peus en un cafarnaüm similar. El senyor Josep, però, va somriure. Va dir-li que agafés tots els llibres que volia i que el seguís. Encara capficat per l’errada, també per la trucada no agafada, el Llorenç va fer-li cas. Mira, és tard i vol ploure. Fa set mesos que arrossego aquests llibrots, però no te’ls deixaré a meitat de preu sense res a canvi…

Recordo: durant anys vaig gastar els diumenges al matí transitant tot tipus de mercats. Era igual on estigués, a casa o a fora, sempre acabava esbrinant on hi havia algun lloc on poder remenar la pols entre les pàgines, on podia gastar deu o vint euros embrutant-me les mans fins als canells, on tenia la possibilitat de bastir una biblioteca amb cara i ulls a un preu assequible. Es va convertir en una obsessió, tot deixant de banda tota la resta. Els diumenges em dedicava a vagarejar per aquells munts desordenats de llibres cercant els grans clàssics i els volums de literatura moderna dels meus escriptors favorits. Cada troballa representava una alegria immensa, un crit al cel. Llavors, em passava la resta de la setmana fent campana de la universitat, llegint amb dedicació els textos que havia adquirit, a les biblioteques o als bars, aprofitant les tardes per visitar les llibreries perpètues de vell de Lleida, la ciutat que va ser testimoni de les meves caminades inacabables i del meu badar constant. Quan arribava al poble, durant les nits, solia netejar a consciència aquelles velles andròmines de segona mà. Agafava una baieta i la humitejava amb una mica d’aigua, la passava per damunt de les cobertes i amb l’ajuda d’un pinzell de maquillatge treia tota la pols dels costats. Abans, mentre em fumava una cigarreta al balcó, els havia sacsejat delicadament prenent-los pel llom, de cap al carrer, fent una superficial però útil garbellada. Si després de tot plegat, com era costum, no presentaven un bon aspecte, prenia un drap de cuina i lleugerament impregnat d’alcohol de curar repetia el procés que anteriorment havia realitzat amb la baieta i la brotxa. Quan tenien la presència més o menys desitjada, els col·locava drets al cel obert, amb les pàgines entreobertes, perquè anessin perdent aquella fortor rància d’abandonats, de no llegits. Els dissabtes em passava hores reconstruint uns vells prestatges d’una habitació que havia tingut de petit, on abans hi havia hagut còmics, peluixos i figuretes de porcellana, per tal d’engreixar la capacitat de la meva creixent biblioteca. També ocupava el dies de festa refent les llistes dels llibres que volia, que necessitava, aquella inacabable sèrie d’anotacions escrites en qualsevol paper durant la setmana. Vaig arribar a un punt on tenia força clar on calia anar a buscar un autor o un altre, on tindria més possibilitats. Però la feina era de magnituds considerables. Mai no podia aventurar-me a buscar un llibre en concret, era per tornar-se boig. No és el mateix furgar en una llibreria convencional que lliurar-te a l’empresa que em tenia mig esclavitzat. L’atzar, tot i algunes referències, era més decisiu que no pas l’instint i les necessitats. Així, passat un temps, encara que provava d’evitar-ho, em centrava en la cerca d’algun volum en especial i, llavors, em bloquejava. Tot va tornar-se més dificultós, cada dia em gastava més diners i hi havia títols que es repetien fins a la sacietat en els llocs de venda ambulant. A banda de ser una autèntica nul·litat a l’hora de discutir preus, em fatigava enormement xocar una vegada i una altra amb els mateixos autors, les mateixes edicions exageradament àmplies pel mal criteri d’algun editor o per les previsions errònies de mercat. Van anar sorgint els topants propis de l’activitat però, tot i així, no vaig defallir mai. Mentre els llegia, quan els netejava, sentia com em florien novament les ganes d’abordar altres escenaris, de seguir persistint en aquella ambició que em mantenia alerta. Això va fer que m’aïllés notablement de gairebé tot. Vaig deixar la carrera a mitges, cada cop em trobava menys amb els meus amics, la xicota em va abandonar perquè deia que gastava més temps en coses brutes que no pas amb ella, que m’havia xalat, que per llegir tot el que comprava em caldrien, pel cap baix, un parell o tres de vides, que allò era una desgràcia i que ella, allà al mig, ja no hi pintava res.

Escric: espolsant-se els genolls, el Llorenç va deixar que finalment se li escapés una llàgrima. Ben assegut al tren buit de diumenge, just a l’hora dels dinars familiars, recordava els episodis més memorables que havia viscut amb el seu avi mentre repetidament penjava sense contestar el telèfon, mentre tocava infinites vegades amb el taló del peu esquerre el lot de llibres de Faulkner que havia adquirit per seixanta euros, mentre encara sentia el gust agre de la rebaixa que havia hagut d’empassar-se del mig de les cames del senyor Josep. Ja arribat al tanatori, va demanar perdó a sa mare, amb els ulls encara molt vidriosos, tot excusant-se en una avaria monumental del servei de ferrocarrils regionals i en la minsa cobertura telefònica. Setmanes després, i amb uns quants diners novament a la butxaca, el Llorenç va seguir amb la titànica tasca d’anar aconseguint els volums idonis per conformar la seva voluntat d’escriptor, intrínsecament lligada al gust que sempre havia demostrat per la lectura. Es va convertir en un lector àvid, àgil, absolutament metòdic. Res ni ningú no aconseguien variar les vuit hores diàries, com a mínim, que dedicava a llegir els prohoms que delicadament havia escollit. La seva vida giravoltava tenint aquesta activitat en el centre, però prenia cura de no descuidar altres distraccions, més lúdiques i igualment necessàries per seguir alimentant el seu esperit i personalitat: les partides de tenis amb en Goldfinger, el seu amic de la infantesa i posseïdor d’un mortífer cop de dretes a dues mans; les tertúlies amb el seu mestre, un excel·lent poeta que li explicava milers d’anècdotes literàries i l’iniciava en el món de la gastronomia; les nits passionals de cinema i sexe violent amb la seva parella de tota la vida, una xicota de pits generosos i encantadorament embadalida amb ell…

Fou tres anys després d’iniciar-se en la seva empresa, que va tenir per primera vegada el somni dels prestatges i la pols. Primerament va suposar-li una mena de visió, assegurava als seus amics que ja se li començaven a manifestar grans idees per bastir una primera novel·la, que finalment havia trobat el filó per construir una història que argumentés els seus pensaments, les reflexions que volia transmetre als inevitables lectors. Però allò que s’havia repetit tres o quatre vegades en un mes, va anar-se reproduint gairebé cada dia. El Llorenç ho engolia com si fos un misteri; de fet, durant el dia ja somniava amb els ulls oberts en les visions nocturnes. Fins i tot deixava una petita llibreta i un bolígraf a la tauleta de nit, per si es despertava enmig de la foscor i així poder prendre ràpidament les notes de cadascun dels detalls que recordava. Tot i que va ser víctima, durant molt de temps, d’un cansament més que notori, el jove aprenent d’escriptor s’hi resignava perquè creia de bon de veres que allò que li succeïa era necessari de totes totes. Simplement habituava els seus horaris per poder-se rescabalar dels esforços de passar-se la nit traient pols a manta. Es va obligar a fer un parell de becaines, de vint minutets, a mig matí i després de dinar. Això el reconfortava, no tant físicament com mentalment, però el fet d’administrar-se el temps com ell més o menys volia, d’haver reconduït la situació malgrat les circumstàncies, li creava una situació de benestar particularment serena. Va seguir patint el somni, les seves conseqüències també, fins i tot va arribar a obsessionar-se profundament, sempre privadament, amb la sensació persistent que la llibreria s’inclinava contra el seu llit, que tard o d’hora les falques que anava col·locant a la base acabarien sent insuficients. Però res d’això el va fer tòrcer de la seva principal ambició. Dos anys després, tot i els principis de dubte que ja havien mostrat pares, amics i xicota, va encetar unes quartilles amb unes frases que sense gaires interrupcions el van endinsar en una fantàstica història que va esdevenir novel·la. La seva primera obra versava sobre un home que rebia l’estrany encàrrec de llegir tota la poesia del món. Amb aquesta força inicial va anar recorrent, sempre basant-se en una particular manera de reconstruir les històries, la vida i miracles de tretze poetes que ell creia imprescindibles per entendre la literatura moderna. El protagonista, un home somiador i entusiasta, cínicament tractat amb totes les traces de l’antiheroi, era víctima d’episodis certament estrambòtics, on la imaginació i una recargolada relació amorosa confluïen elegantment en l’engoliment dels principis literaris dels mestres visitats. Sense cap mena de dubte, el Llorenç havia seccionat part dels seus anys de furibund aprenentatge, havia escrit una obra plena de vigor i certa originalitat, va debutar en el món de les lletres amb molta força i va ser rebut amb clares mostres d’entusiasme. Després de presentar-se i guanyar un prestigiós premi literari emparat en el pseudònim de Simó Pere, la seva novel·la, titulada Llibre dels amonestaments necessaris, va recórrer amb fulgor tots els camins de l’èxit possible. Va esgotar la primera edició en poques setmanes, el van entrevistar als diaris, revistes i emissores de ràdio; els telenotícies donaren la nova de l’esplendorosa aparició d’un fenomen de la literatura domèstica. S’organitzaren conferències i presentacions en el seu honor, taules rodones on els escriptors consagrats assumien modèlicament i amb humilitat la nova presència. Els crítics provaven d’esbrinar matusserament els entrellats del text i el departament de cultura del govern va convidar-lo a una fira internacional del llibre com a representant del país. L’editor va aconseguir-li traduccions a deu llengües estrangeres i ell mateix va rebre l’oferta de versionar-se en castellà. Fins i tot un conegut director d’art i assaig en va demanar la possibilitat de fer-ne la versió dramàtica, i una productora de Los Angeles va comprar-ne els drets per convertir-la en una pel·lícula. Això, inevitablement, li va atorgar una projecció gairebé messiànica, com si el mateix Déu li hagués tocat el nom per constituir-lo en el seu nou profeta.

No va trigar, el Llorenç, a entendre l’extraordinària situació: va comprar-se una gran torre als afores de la ciutat, va anar-se’n a viure amb la seva xicota i va deixar que una tal Feliça, secretària, agent i amant ocasional, li portés tots els assumptes literaris. Va seguir patint el somni de la pols i els prestatges inclinats, mentre seguia llegint i rellegint el munt de llibres que anys enrere havia adquirit en la seva croada pels mercats de vell. Durant un temps considerable va desaparèixer de la vida intel·lectual, podia viure folgadament dels drets d’autor, i va alimentar el rumor que havia caigut en una gran depressió, que havia intentat suïcidar-se dues vegades barrejant grans dosis de whisky amb els antidepressius, que estava acabat, que aviat moriria de ressò.

Recordo: quan vaig començar a entendre algunes coses, de ben petit, tot em semblava un miracle. Quan el senyor Martí ens va ensenyar a llegir, em meravellava com s’ajuntaven les lletres, com aconseguia agermanar les paraules amb una precisió gens desdenyable per als nens de la meva edat. Després m’admirava dels resultats obtinguts per la capacitat que vaig demostrar unint paraules pròpies, per escrit, amb una certa gràcia i notable desimboltura. Engolia llibres d’aventures amb una facilitat que entusiasmava la mare i el professorat, redactava moltes de les coses que ocasionalment veia per la televisió, exercitava sense pretendre-ho una astuta xerrameca absurdament adulta tot relatant imaginaris partits de futbol davant d’un micròfon de joguina. Sense adonar-me’n vaig convertir-me en un dels estudiants capdavanters de la classe i vaig guanyar ininterrompudament el certamen literari escolar durant quatre anys. Però quan vaig entrar a l’adolescència, em va néixer una por sentidíssima: m’avergonyia profundament un sentiment d’ignorància rotunda, que m’atrapà sense contemplacions. Davant dels nous companys de l’institut, enfrontat amb els criteris dels mestres, reaccionava calladament quan es requeria la meva opinió o els meus coneixements. Per a uns, em vaig convertir en un saberut ximplet, en un projecte d’home entotsolat en els seus pensaments d’una forma exagerada; per a altres, en un rebel barbamec amb ganes de fer-se notar d’una manera o altra, incapaç de mantenir la compostura indicada en les activitats comunes. Tots ells tenien part de raó quant al meu comportament, però ningú no va saber entendre l’origen del meu canvi d’actitud. No es tractava d’una positura fingida, de cap pla que executés premeditadament. Tan sols era la por absoluta de fer-me gran, de no estar a l’altura, de no complir les expectatives que havia despertat d’infant o de no obtenir els mínims que implacablement jo mateix m’anava exigint. Observava els altres i els descobria éssers superiors, més dúctils, molt més capaços d’adaptar-se a les situacions que s’anaven presentant. Va arribar un punt, encara no sé quin fou amb exactitud, que vaig començar a no assimilar els esdeveniments, a engolir-los només per obligació o inèrcia, a complir-los a mitges, a respondre amb el silenci sepulcral, com durant la contemplació setmanal del Sant Crist de la capella del col·legi. Van ser temps on vaig començar a explorar mons totalment desconeguts fins aleshores. Una enèrgica i continuada relació amb l’alcohol, alguna experimentació no gaire profusa però intensa amb algunes drogues més aviat toves i el descobriment que lluny d’aquell cau de lliçons i professors pudorosos existien les autèntiques meravelles de la creació divina: les dones. Rere els meus amics, els dictats morals que severament imposava el pare Joan i aquelles parets rectes d’escola masculina, només havia conegut la voluptuositat del sexe contrari en la meva imaginació, en alguna revista furtiva o en l’observació casta durant les passejades, mentre anava a buscar el pa o a comprar algun paquet de tabac per a l’avi. Tota relació física, fins i tot una conversa de tres o quatre disbarats d’amagades intencions, havia estat inexistent fins llavors. Me les mirava com si totes elles fossin éssers estranys, inabastables, com si vestissin una condició oposada a la meva, unes autèntiques desconegudes de cristall brillant i valuós. De mica en mica, em vaig anar acostumant a imposar-me certes obligacions socials. Sense gaires ganes, amb un interès purament antropològic, sortia cada divendres amb una colla de companys de classe, un salconduit necessari per arribar a olorar femelles, per saber-ne alguna cosa més, per interaccionar-hi encara que fos maldestrament. Feia enormes esforços per mostrar-me més o menys atent, tot accentuant tan elegantment com podia un posat cofoi quan es parlava sobre temes d’actualitat, literatura o esports. La veritat és que continuava passant per bèstia rara més que per cap altra cosa, massa allunyat dels interessos reals dels joves de la meva mateixa edat, profundament ignorant de les autèntiques necessitats de les noies de setze o disset. Però la sort em va somriure quan vaig conèixer la Feliça, una brillantíssima estudiant d’història de l’art, que confusa per quatre pèls mal afaitats del meu incipient bigoti i distreta per dues copes de més de rom amb refresc de cola, va avenir-se que la portés a casa damunt la meva ridícula motocicleta de quaranta-nou centímetres cúbics. Vam fer-nos nòvios i em va ensenyar tot allò que jo només imaginava, tot demostrant-me que mai una sensació real podrà representar-se fil per randa en cap mena de disciplina artística. Ella, em deia sovint inflant el seu espectacular escot, estudiava la carrera per donar una possibilitat a la providència, perquè no es digués que s’havia posat d’esquena a res, per confirmar que cap visió, cap audició, cap escrit podria relatar fidelment el que ella sentia ben endins quan decidia lliurar-se en cos i ànima a activitats, diguem-ne, més carnals. Amb ella vaig viure una època de relativa conformitat, aprenia a comportar-me públicament més enllà dels meus vertaders pensaments i les meves pors, i també m’ensenyava amb tot luxe de detalls els secrets de les arts amatòries. Les nostres converses eren perllongades fins altes hores de la matinada, normalment a casa seva, i les regàvem amb sentida afició i beuratges de tota mena. Com que ella disposava de recursos, treballava a les tardes com a ajudant d’un museu de la ciutat, ens permetíem d’encetar bones ampolles de vi, degustar excel·lents maltes i tastar ocasionalment refinades drogues polsoses. Quan vaig confessar-li, temps després, que deixava la carrera per seguir amb tot allò dels llibres i l’interès de convertir-me en escriptor, em va deixar amb gràcils paraules de desaprovació. Novament sol, aquell va ser el moment precís, vaig començar a escriure.

Escric: l’estratègia ordida amb la seva agent va resultar perfectament. Sense haver de fer res, sense la necessitat de protagonitzar actes literaris, de fer conferències o escriure articles d’opinió en els diaris, el Llorenç seguia apareixent puntualment pertot arreu. Amb una sofisticació felina, la Feliça havia dosificat sàviament les informacions que filtrava: nova edició a Anglaterra, reedició en format de butxaca, inclusió a la col·lecció de clàssics moderns d’una editorial alemanya, concessió d’un nou premi per obra publicada, aparició en una representació del Götterdämmerung wagnerià al Gran Teatre del Liceu… També es preocupava d’esbombar notícies falses: concessió de premis amb la seva presència, llavors no hi anava; aparició d’un llibre de poemes, el Llorenç no n’havia escrit mai; un llibre de converses literàries amb el seu mestre, impossible perquè havien trencat les relacions per un estúpid malentès… D’aquesta manera van anar aplanant el camí per a una propera publicació, un llibre pròxim que havia d’igualar el sotrac que va ocasionar la seva primera novel·la. Si es tractava d’oferir un bon espectacle de circ, si així acontentaven el món editorial i la crítica, ells havien posat els fonaments idonis per mantenir expectatives i poder treballar amb tranquil·litat, sense haver de caure en aquells oblits perfectes i tan habituals en el món de les lletres nostrades. Tenia clar que volia tornar amb la força desmesurada d’abans, tot i que no li feia falta en cap cas. Entre lectures i lectures, però, va anar alimentant un sentiment exagerat de vergonya, una por desorbitada al fracàs. El món, tant l’exterior com la vida plàcida que aparentment duia a la seva torrassa, el tenallaven fortament. Mai no es va creure tots els elogis que havia despertat la seva opera prima, sempre va pensar que la seva exagerada i meteòrica aparició havia de beneficiar terceres persones. Tenia la impressió que a algú li convenia enormement la seva notorietat. Mai no s’havia conegut un cas com el seu, el d’un novell convertit en referència, en estendard claríssim. Això li provocava malfiança, no capia que els seus mèrits fossin purament literaris, no se’n fiava, però tot i donar-hi un milió de tombs no va arribar a dilucidar cap trama ordida en contra seva ni cap personatge que tingués la capacitat de moure els fils d’una forma tan poderosa. No ho entenia, però feia temps que es mirava amb ulls curulls de sospita l’editor, l’agent, la seva parella, els pares i algun amic important que havia fet durant aquells tremolosos i excitants anys. A més a més, la seva vida privada havia sofert canvis substancials: les seves sortides amb la Feliça, sempre emparades en els motius de feina, es multiplicaren fins a fer néixer un fort desig. Era bonica, també, la Feliça, i se n’havia encapritxat de mala manera. Va passar de ser una amant molt ocasional a convertir-se en el consol de les seves angúnies. Estimava profundament la seva xicota, però l’agent li comprenia els maldecaps i se li posava bé amb una facilitat molt difícil d’obviar. Va arribar a pensar que ho feia per mantenir el seu lloc de treball, certament el quinze per cent de tot el que assolia no era gens menyspreable, però ella era filla de casa bona i de diners no n’hi havien mancat mai. Tampoc no assumia del tot aquesta situació, simplement s’hi lliurava penjat dels subterfugis més ridículs on podia amagar-se. De mica en mica, el Llorenç va anar caient en una mena d’ensopiment, va crear-se una closca de tortuga per romandre cada vegada més tancat al seu estudi, mig begut mig adormit, llegint i rellegint, traient palades immenses de pols i reforçant amb cura la falca que aguantava la cada dia més trontollosa llibreria plena de pàgines brillants.

Quatre anys després, va determinar que ja era el moment de tornar-se a posar a escriure. Fart de patir aquell somni monstruós, de tot plegat ja en feia massa temps i finalment li havia corsecat la moral, va voler acabar amb el suplici. Una nit, després de copular salvatgement amb la Feliça i fer-la marxar cap a casa seva, després de trucar penedit la seva companya que havia sortit de viatge de negocis, no nena, estic sol, he començat a escriure de nou, això funciona de meravella, va dedicar-se a buidar totes les botelles de whisky del moble bar de la luxosa sala d’estar. Ple de bombolles tòniques, completament nu, va decidir descalçar el quadern comprat a la vella llibreria d’un barri desconegut de la ciutat llunyana. Des de la vinguda dels seus somnis, ja a casa dels pares, l’havia fet servir per evitar que la prestatgeria principal no cedís, que no li caigués al damunt mentre estava, primer al llit, i després, ja a casa seva, llegint en una butaca comodíssima. Incapaç de tapar amb res l’escletxa que també se li havia format a l’estudi, just davall del moble ple de llibres, va considerar que ja n’hi havia prou. No volia ferir-se greument pel cop contundent a un peu d’un exemplar del Crim i càstig; ja no suportava la idea de quedar baldat per una testarrada provocada per la caiguda lliure d’El procés; no estava disposat a seguir patint pel probable despenjament, des del cel del seu estudi, d’El mar; no podia seguir perdent el senderi provant d’endevinar la mala hora que el Sartoris editat el mil nou-cents vuitanta li percudiria mortalment la templa esquerra i el deixaria eternament estès. Quan finalment ho va fer, el Llorenç va ser testimoni del soroll més eixordador que mai hagués pogut imaginar: una trencadissa descomunal va succeir-se just al seu costat, després d’haver fet un saltiró cap a la seva dreta. Mils de milers de bocins de vidre van entapissar-li el terra, just damunt la formosa catifa, tot encegant-lo per la vinguda d’un raig de llum que anunciava la nova albada. Embogit, amb aquell quadern de tapes gruixudes a les mans, va començar a caminar per damunt del desperfecte, tot rumiant en aquell desficiant i meravellós espectacle, mentre brandava els braços talment anunciés que volia deixar de ser un nàufrag. Els llibres havien desaparegut, transformats en miquetes de cristall que s’incrustaven a les plantes dels seus peus novament alats. Va agafar una estilogràfica i va escriure: només quan s’alcin les banderes ben polsoses i es brandin amb forces renovades contra el vent, seran possibles nous càntics més lliures i lleugers; sempre recordant i entomant a plena cara les brutícies antigues i necessàries per arribar a la pròpia essència, a l’origen modificat.

Recordo: quan va aparèixer el meu primer llibre, una novel·leta iniciàtica sobre la vida d’un franctirador ferit al pulmó, una reflexió sobre el caçador caçat, una alegria estranya va envair-me de manera vastíssima. Havia aconseguit el meu objectiu, sí, però tot i ser el beneficiari d’un premi més que meritori per l’edat que tenia, el llibre va tenir una repercussió molt minsa. Algunes crítiques a diaris i revistes, totes bones; el somriure displicent d’alguns ja companys escriptors; i poca cosa més. Aquests fets van omplir-me d’un cert goig, esperança i desencís a parts iguals. Primer, la inflor comprensiva d’haver estat guardonat i publicat. Llavors, el desig que allò es convertís en la pedra inicial d’una sòlida carrera literària i les ganes insaciables de seguir posant damunt paper nous projectes més ambiciosos, més madurs. Però amb el pas del temps també vaig adonar-me de la lleugeresa de tot plegat. Les meves pretensions no anaven acompanyades en cap cas d’una resposta que les fes més plausibles, de res no servia haver aparegut públicament, calia tornar a començar gairebé des de bon principi. Vaig trigar gairebé un any en comprendre que jo era, simplement, una aparició totalment prescindible, de la qual ningú no n’esperava continuïtat ni més descendència. Era l’ISBN 84-8437-604-476, un producte que oferia beneficis massa tènues, un futur embalum destinat a podrir-se en un magatzem, carn de reciclatge, o a omplir espai que hauria de trobar a casa per encabir-lo en la seva forma d’exemplars descatalogats.

Vaig gaudir de molta sort quan en menys de tres anys vaig tornar a guanyar un altre certamen. Aquest cop, però, la publicació no va venir acompanyada de cap remuneració econòmica i, tot i l’aparent consolidació literària, aviat vaig haver de buscar-me les garrofes com gairebé tothom, a banda de la tasca d’anar escrivint ficció. Durant un temps vaig treballar en una editorial, corregint i aconsellant escriptors que no arribaven als mínims de qualitat exigibles. Aquesta feina em va provocar una frustració colossal, tant pel panorama que havia d’empassar-me com per la constatació de la sensació equivocada que encara avui mantinc sobre la justícia, impossible en qualsevol camp. El fet va provocar, també, que deixés el lloc de feina poc després, incapaç d’entendre’m amb aquella nova situació tan absurda. Així, vaig intentar d’allunyar-me del món literari durant una bona temporada. Vaig treballar de redactor de necrològiques per a un diari, de cambrer a mitja jornada, de repartidor de pizzes a domicili, d’encarregat nocturn de la neteja de parcs i jardins, d’aprenent d’un reparador de llums de quinqué. Tot i així, mai no vaig abandonar del tot la meva tasca de creador, llegia i escrivia amb una rectitud prussiana, tot imposant-me un dogma que no m’ha ajudat mai des de l’adolescència: no renunciar en cap cas als somnis, l’única expectativa impossible, l’únic tresor vertader. D’aquesta manera anava modelant amb l’esperança dels descreguts una vida basada en feines barates però que oferien rèdits suficients per mantenir el piset que vaig heretar dels avis. Ple de llibres vells, de pols només capaç de traslladar de lloc, em passava les nits, o els dies, tot depenia de les meves ocupacions professionals, en aquell rectangle de cinquanta metres quadrats ordenat per sis parets plenes d’humitat. Escrivia i rumiava, em mirava repetidament les lleixes plenes a vessar de llibres, els prestatges cada dia més inclinats. No sortia gens, no mantenia relació amb gairebé ningú i les meves necessitats eren saciades novament a ciutat, on la meva anònima presència era ben rebuda a canvi d’uns quants bitllets sobrers a finals de mes dins les cases de prostitutes operades. Vaig seguir publicant amb una regularitat força desigual. Durant uns quants anys, gens; després, llibre cada dos; una altra tongada de res; tres anys gloriosos amb l’aparició de dues novel·les, un poemari i dos assajos literaris; quatre anys de travessia pel desert; sis anys força bons, amb quatre llibres gràcies a haver guanyat un premi dotat de prestigi, molts diners, reconeixement per una vida de dedicació i una temporadeta d’oblit. I finalment, i aquest és el moment que visc ara mateix, la publicació de les meves obres completes en dos volums de preciosa edició, al costat del meu germà petit, el Francesc, l’editor més ric i potent del país, un homenet que sempre s’havia entusiasmat pels números, un xaval de bona pasta i pocs escrúpols que va fer gran fortuna quan va aconseguir els drets d’autor de sis grans firmes del món dels llibres d’autoajuda i best-seller nord-americà.