UN PARE MALALT

Fa setmanes que no foto ni un clau. De fet, fa setmanes que no puc fer gairebé res de profit. Estic malalt de mort. No me’n sortiré. El punt i final, tot i que proper, encara és incert. D’aquí dues setmanes no sé si podré anar al casament del meu fill. Fa massa dies que no m’aixeco del llit. Ja no tinc força. Deliro amb certa regularitat.

A la meva habitació he rebut les visites dels meus familiars i amics amb una habitud que ratlla la falsia. Ja no em vull permetre que em vegin en aquest estat. Ningú a casa no ho vol. Ni la meva esposa. La meva dona és un sol. Sempre ho ha sigut. Parlo sovint amb ella i amb els meus dos fills grans, els únics que gaudeixen d’impunitat a l’hora d’entrar en aquesta cambra amb olor de podridura. Jo no ho voldria ni així. Només la Magda. Ella pot entrar i sortir quan vulgui. Pot gestionar la meva intimitat com li plagui. Ella, sí. S’ho mereix tot. Voldria que els meus fills no ho fessin així. He hagut d’accedir que dos, els meus preferits, ajudessin sa mare. El Domènec i l’Augusta no haurien de veure’m en la decrepitud més absoluta. No tan sovint. Fa mesos que no em tracten de vostè. Ja no em sento el seu pare. Només sóc un malalt. Un pare malalt.

Articulo discursos i paraules amb brevetat. No puc embarrancar-me en sentències complicades. No me’n sortiria del tot. Així puc semblar més o menys lúcid. Me n’adono més ràpid quan començo a dir bajanades. No m’agrada delirar davant dels altres. D’aquesta manera tinc la sensació que puc parar a temps. Ara parlo a bastonades. Segueixo el ritme que em marquen les fiblades a l’esquena. Sóc com un telegrama. A vegades dic stop per separar les frases. Els vull fer riure una mica. Però no sóc gens graciós. No ho he sigut mai. Stop. Moriré al llit. Amb l’última burxada a l’espinada. Sé que serà molt forta. Més dolor, encara. Molt més del que sento ara mateix. Em moriré quan menys ho esperi. Tot i que el sofriment m’anirà adobant, un mai no espera el moment concret. Stop. Perjuro que no faig la broma per distreure el mal. En vull ser conscient. Tinc la necessitat de saber quan desapareixeré definitivament. No sé per què. No crec en l’altra vida. Tinc fe que quan tot s’acabi s’haurà acabat del tot. No vull anar al casament del meu fill gran. No me’n veig capaç. Provaré d’anar-hi per la Magda. Li fa molta il·lusió. M’assegura que el Domènec també vol que hi assisteixi. No vull anar-hi, de totes maneres. Però faré els possibles. No em vull morir. Vull saber quan em moriré. Però no em vull morir. Stop.

Em dic Domènec. Com el meu pare i el meu avi. També li vaig posar Domènec al meu fill primogènit. No sóc graciós ni original. Tots els hereus de la meva família sempre els han anomenat per aquest nom. No vaig voler canviar la tradició. Visc a la casa pairal des de sempre. Em moriré a la casa dels pares, al llit dels pares. Com el meu pare. Com el seu pare. Com tots els pares de la família Vilajoan. He sigut granger i pagès tota la meva vida. Fins fa quatre mesos. No sóc gaire gran. Tinc seixanta-set anys acabats de fer. M’han agradat les feines del camp i tractar amb les bèsties. La meva vida ha estat regular. Sense massa pics d’enaltiment ni defalliment. Almenys, al meu entendre. M’he llevat a les sis del matí, he treballat, he menjat bé, productes de casa: tomàquets, ous i bledes. Després he tornat a treballar i he anat a dormir d’hora. He viscut amb la meva dona i no he tingut la necessitat d’anar amb altres. He procurat de fer el bé. Em sembla que m’he cuidat amb dedicació dels meus. Des del diagnòstic de la malaltia, ha canviat la meva rutina. Ja no faig res de bo, però segueixo pensant que tot el que he viscut ha pagat la pena. I continuo tenint la mateixa impressió. Quan el metge em va dir que era qüestió de mesos, vaig marxar de la consulta. No tenia por, simplement ja ho havia sentit tot. Vaig pensar que arribaria un dia que em moriria. I punt. Així de fàcil. Com gairebé tot el que he viscut. El meu padrí va ensenyar-me que les coses senzilles es paeixen millor. En cap moment vaig saber que podria quedar-me paralitzat de les cames. Com així ha succeït. No vaig tenir en compte la possibilitat que potser hauria de morir després de molts dies de llit. Tot havia d’anar tan de pressa que no vaig caure en la convalescència. Recordo que vaig esperar la Magda a la porta de la consulta del doctor. Vaig encendre una cigarreta i mirava els dibuixos del fum. Quan la meva dona va sortir, ens vam abraçar. Ella només va plorar una mica. Feia el cor fort. Jo no vaig plorar, però em coïen els ulls. Quan vam arribar a casa, vaig reunir part de la família. Els ho vaig explicar a la meva manera. La Magda va tornar a plorar. L’Augusta i el Domènec van clavar-se un cop de cap quan van ajupir-lo per amagar que somicaven. Això em va fer gràcia i vaig enriolar-me. Els altres dos fills no en saben gairebé res. Només que estic malalt. No cal abusar de tots.

Les poques vegades que em mouen ho fan en una cadira de rodes. El trajecte més habitual és cap al quarto de bany per dutxar-me. M’ajuden la Magda i el Domènec. L’Augusta ho té prohibit. És l’única cosa que ara mateix se’m respecta. No vull que la meva filla em vegi la tita. Quan vaig quedar-me paralític, encara vaig tenir ànsies per fer una vida domèstica més o menys normal. Menjava a la cuina, amb tots. M’hi portaven amb la cadira i era un més a taula. Però el dolor s’ha anat fent molt fort. Ara menjo, pixo i cago al llit. En una palangana d’anses molt grosses i del color groc. Quan tinc necessitats toco una campana fent un soroll escandalós tres vegades. Llavors, ja se sap que ha de venir la Magda. Si ella no hi és, o no pot, ve el Domènec. Un dia va acudir l’Augusta i la vaig fer fora. Em vaig cagar a sobre. Stop. Ells m’ajuden a col·locar-me «l’orelluda» a sota el cos i marxen amb una discreció fastigosa. Quan acabo torno a emetre la mateixa melodia amb la campana. Llavors vénen i em netegen amb cura. Deixen la finestra oberta i tornen mitja hora després per tancar-la. Fa tres setmanes vaig tenir descomposició. Va ser un infern. Ningú no va riure.

Mai no he parlat massa. Sempre he preferit escoltar. No tinc gaires coses a dir. Tot ha anat prou bé. M’he queixat poc, sempre he pensat en silenci. Fins ara no havia rumiat gaire sobre la mort. Quan va traspassar mon pare, jo era amb ell. No ens dèiem res. Simplement m’asseia en aquesta cadira que ara ocupa la Magda. Jo me’l mirava i, en certa manera, esperava que arribés el final. El pare no va patir gaire. Es va consumir i prou. Sense ni un somriure de satisfacció per la vida portada, ni amb la companyia de la seva esposa. La mare va morir molt jove, als quaranta. Se la va endur una galipàndria de les d’abans. Ara hi penso molt, en la mort. Sovint somnio en el pare i la mare, i tots dos es moren manta vegades. De les maneres més escandaloses. Avui mateix el pare estava trabucant la palla al graner. De cop i volta se m’ha aparegut empalat per la forca. La mare, pobra mare, avui ha mort de disenteria. És estrany perquè aquí al poble ningú no va patir-ne mai. O jo no en vaig tenir notícia. Ella se m’apareix plena de sang, de cap a peus. I de femta. Una caca pastosa que se’m fa molt present. Gairebé asseguraria que he notat l’olor d’aquí estant. M’he despertat molt angoixat i he tocat la campaneta. Amb «l’orelluda» clavant-se a les natges cada dia més magres he comprovat que era una falsa alarma. El Domènec s’ha enfadat perquè eren les cinc del matí. Últimament li demano a la Magda que m’expliqui les defuncions dels nostres familiars i dels coneguts. Ella té molta memòria i explica les coses molt bé. Amb una ganyota comença a contar-me els episodis més llunyans de la seva retentiva. Això em té distret. Així no em sento tan sol. La Magda val un imperi.

Fa temps que dormim separats. Això és conseqüència de l’evolució de la malaltia. Necessito molt d’espai i la molestaria. La trobo molt a faltar, al llit. Sempre havíem dormit junts. Ara ho fa a l’habitació del costat, amb la porta oberta per si necessito res. Per si toco la campana. A vegades no em sent. Està molt cansada perquè es dedica completament a mi. Totes les hores del dia. I això cansa una barbaritat. Durant el dia s’estira estones amb mi. A vegades s’adorm i a mi m’agrada acaronar-li els cabells i la cara. Quan això passa, tinc la sensació que tot funciona correctament. Per un moment oblido que estic prostrat per obligació i aguardant la fi. Aprofito per mirar-la amb molt de detall. Encara és molt bonica, la Magda. Amb els ulls li ressegueixo les espatlles i el coll. Amb certa excitació baixo per la canalera dels pits. Els té grossos i ben turgents. Sempre porta el dos primers botons de la brusa descordats. El segon se l’obre expressament. Un dia li ho vaig dir i em va contestar que se li devia haver esbocat el trau d’ajaure’s vestida. Es va enrojolar i em va agradar molt. Sovint els hi toco amb la punta dels dits, primer. Després hi passo les mans fent cercles petits. Ella s’excita i se li desperten els mugrons per sota dels sostenidors. Jo també m’excito. Però no puc fer més. He provat de pujar-li les faldilles però no hi arribo. Torno als pits i em toco el sexe. Se m’infla i em fa mal. A vegades m’escorro damunt dels calçotets. M’excita molt, la Magda. Moltíssim.

Quan érem joves solíem fer sexe molt sovint. Un cop casats, la Magda va deixar-me fer de tot. Ella també m’ho feia. Jo notava que s’ho passava d’allò més bé. Però no sempre va ser així. Un dia, sense saber com, no vaig poder trempar. Fou quan vam decidir de tenir el nostre primer fill. Quan més falta ens feia, jo vaig deixar d’estar a punt davant de la meva dona. I això que ella hi posava ganes i voluntat, fins i tot deixava encesos els llums. Però jo no podia. Potser anava massa cansat, potser patia alguna malaltia desconeguda i innòcua. Potser no li volia fer un fill. Jo sempre me l’he estimada molt, la Magda, i durant aquells primers anys no volia compartir-la amb ningú més. L’estrany del cas és que els dos havíem decidit de tenir el fill de mutu acord. Bé, és veritat que ella m’ho va demanar primer, però jo ho vaig trobar més que raonable. No m’ho va retreure mai, deia que en el moment més inesperat, tot tornaria a la normalitat. I així fou. Un dia, sense tampoc saber com, vaig patir una dolorosa estrebada al meu entrecuix. Finalment havia tornat a sentir-me un home complet. S’havia pujat la bandera, tornava a anar calent com un cérvol. Va ser al mig de l’horta, durant una calorosa tarda d’agost. Mentre collia els préssecs, el meu rec sanguini va decidir de cobrir tot el circuit novament. He de reconèixer que va ser en mirar involuntàriament l’escot de la Ramona, una de les nostres treballadores. Corrent vaig deixar els estris allí mateix i vaig anar a cercar la Magda. Li ho vaig explicar mentre, amb llàgrimes als ulls, notava que l’erecció sucumbia inevitablement. Ella es va despullar d’immediat, tot acariciant amb les mans i la llengua el meu sexe novament arrugat. No va haver-hi manera possible. Això va durar un parell de mesos. Després de parlar-ne amb certa agror amb el doctor, vam decidir —bé, la Magda va decidir— que era igual, que descartàvem formar una família. Que si no podia ser, doncs que era impossible. La veritat és que durant mig any vaig seguir patint les ereccions cada cop que mirava la Ramona. Ho vaig dur en silenci fins que vaig poder. Fins que no vaig suportar més els precs del pare demanant un nét, fins que vaig estar tip de sentir la sogra quan deia que resava per nosaltres i per l’arribada d’un nadó a la família. La Magda s’ho passava molt malament. Deia que era culpa seva. Jo la consolava dient que el que no complia era jo, que estava posseït pel pecat i pels encants de les altres dones. Li vaig confessar que jo seguia trempant com un animalot cada vegada que li mirava els pits a la treballadora, que no sabia per què em passava però que així succeïa. A banda de l’excitació per l’escot, jo no tenia gaire interès en ella. Ni me’n vaig enamorar, ni res que se li apropés; això sí: de tant en tant, enmig de la jornada laboral, l’observava per fer-me venir una erecció que consolava en un racó del tros, on ningú no pogués veure’m…

Oh Ramona, Ramona, els pits de la Ramoneta, encara penso en els pits més gloriosos de les contrades, Ramona, si pogués veure’t ara, si tinguessis la bondat de venir a socórrer aquest malalt de mort, aquest paralític inútil amb la dalla a punt de degollar, si vinguessis per fer-me aixecar el ciri pasqual, si vinguessis avui, aquí, a casa, on tot es va fent fosc de mica en mica, potser podries endurir-me les cames i així poder tornar a caminar una mica, potser només fer-les fortes per uns moments, per així poder rebregar-me pel llit i arrossegar el meu dèbil cos fins les faldilles de la Magda, per poder-les arrencar a cops de dents i tenir la possibilitat de pujar-li al damunt, de treure-li les calces d’una revolada, i arquejar la meva esquena endavant i fer un saltiró per clavar-li la cigala, per poder bombejar durant hores dins seu, tot escorrent-me fins a omplir-la, i seguir forçant les cuixes per envestir novament, fortament, per tornar-la a farcir de la meva substància més íntima i així prenyar-la altre cop, fer-li un fill que seria de nou el primogènit, el nostre nou hereu que la cuidaria fins que a ella també li arribés l’hora, quan el Domènec i l’Augusta, i els altres dos, ja estiguessin ben cansats de vetllar-la perquè ells també seran vells, o potser morts, i jo no ho veuré, i no podré estar a prop seu per vestir-la, per ajudar-la a netejar-se, per calmar-li les hores i les converses… Oh Ramona, Ramona, vine de seguida, t’ho imploro, t’ho demano, t’ho mano. Vine i fes-me fortes les cames i l’ocellet, vine i deixa que em cuidi dels meus, que faci allò que sempre he volgut fer, que faci feliç la meva dona, la meva Magda, permet-me que li faci un altre fill, només un nou hereu fort i jove, capaç de fer allò que jo ja no podré… M’ho deus, Ramona, si vols seguir servint en aquesta casa, si vols rebre un sou a final de mes, si vols continuar menjant-te el nostre dinar d’ous, tomàquets i bledes amb la resta dels treballadors, si creus que la caritat cristiana ha de servir per alguna cosa de profit, si tu també creus que la justícia és allò que tard o d’hora, a tots, ens ha d’acabar d’arribar, d’una manera o d’una altra, fes el refotut favor de venir i fer-me fortes les cames i dota’m una vegada més d’una verga inflada i incansable… Oh Ramona, Magda, Ramona, Magda…

He de pensar amb frases més curtes. He de parlar concisament. Tinc febre. Em passa sovint. Llavors tendeixo a allargar els meus pensaments. A embolicar-me en estructures massa complexes. A rumiar tot seguit, sense solta. A perdre la noció de la coherència, si és que mai n’hi ha hagut. I solc cridar tot allò que penso. Sense ser-ne conscient. Vomitant allò que en condicions normals ningú no s’atreveix a dir en veu alta. He de provar de ser més curós. És l’única ocupació que tinc.

La Magda no m’ha preguntat mai res. Sempre ha estat al meu costat, muda, com una resposta perfecta. Sempre ha accedit a tots els meus desigs, que tampoc no han estat massa escandalosos. La seva callada presència ha fet que la vida fos més fàcil. Més plana. Menys indigesta. Fins fa poc, en la meva situació, solia respondre’m amb gran diligència. Quan li toco els pits en les sestes furtives, a vegades, obre els ulls i em somriu. Durant els primers moments de la malaltia seguíem fent-nos l’amor amb l’alegria dels regals inesperats. Pujava damunt meu i em cavalcava amb insistència i alta suavitat. Després, quan el dolor es va anar accentuant, vam aficionar-nos a pràctiques menys mogudes. Em masturbava serenament, com si busqués l’últim or d’un riu que s’asseca. Sempre m’ha ofert la certesa que m’estima totalment, amb molta fe. Ara ja no podem fer res de res.

Quan vaig decidir posar fil a l’agulla en això de tenir un fill, no va posar-me cap obstacle. Ja sé que la mesura fou molt dràstica, però no se’m va ocórrer cap opció millor. Els dos volíem un fill. Les famílies no paraven de pressionar-nos perquè els donéssim el fruit del nostre matrimoni. Jo estava desesperat. Les coses s’anaven complicant com mai no m’havia passat. Tot i que la resposta seva, «si no pot ser, no pot ser», ja s’adequava a la meva manera de viure, vaig voler fer una passa endavant. No hi estava gens acostumat. Durant dues nits, en el bell mig de l’ovulació, la Magda va mantenir relacions amb el seu germà petit. En Marià era deficient mental. Va viure a casa nostra fins que va morir als trenta. A vegades també se m’apareix en somnis. Jo hi vaig ser present. No va ser desagradable del tot. La va prenyar de seguida. Ell no gastava responsabilitats ni entrebancs. La Magda estava molt bella mentre es movia amb fraternal soltesa. Jo em vaig excitar una mica. No va ser una erecció completa, però a partir d’aquell dia va desaparèixer el meu problema. Havíem matat dos mixons d’un tret. Aquell embaràs secret va ser llarg com un mal any. Patíem per la salut mental del fill. La Magda es passava les nits senceres davant l’espill. Plorava com una magdalena, tot acariciant-se la inflor. Ningú no ho ha sabut mai que el Domènec no és fill meu. Mon pare va dir que tenia els meus ulls. El Domènec és tan normal com ho sóc jo. Va ser una decisió amb un final molt feliç.

Passada la quarantena vam seguir la vida com abans de la meva disfunció. Ja no vaig mirar mai més els pits de la Ramona. Al cap d’un any i mig va néixer la nostra filla. Pel mètode tradicional. Li vam posar Augusta, en honor a la superació dels nostres problemes. I després, tot i que jo no ho vaig decidir en cap cas, en van venir dos més. Un cada any. «Això és Déu que ens perdona les nostres faltes», deia la Magda alegrement.

El Domènec, diuen, s’assembla molt a mi. Stop. Jo m’ho he arribat a creure. Per oblidar, segurament. La Magda encara fa una cara molt estranya quan sent aquestes coses. Stop. No és ni una ganyota ni un somriure. Amb ella no n’hem parlat més. Simplement vam criar el nostre fill el millor que vam saber. Stop. Ara fa de pagès, com jo. Aviat es casarà amb la Dolors. És guapíssima, la Dolors. Ve de bona casa, i ella no treballa. Quan va venir el Domènec i em va dir, ja fa uns quants anys, que festejava amb la noia de cal Sats, jo no li vaig fer gaire cas. És guapot, el Domènec. Sempre ha tingut molt èxit amb les dones. En això no s’assembla a mi. Stop. Ha anat amb moltes mosses, una cada setmana. Però des d’aquell dia, que se sàpiga, no ha tingut altra companyia que la Dolors. M’ha dit, no fa gaire, que n’està molt enamorat. Jo li he dit que això està bé. La nostra relació sempre ha estat seca. De fet, menys amb la Magda, no m’he portat especialment bé amb ningú. Ni especialment malament. Simplement he considerat els altres com elements externs que envoltaven la meva vida d’una manera més o menys circumstancial. A ell l’he estimat com un fill de debò. Li he donat el nom, el cognom i els meus pantalons. Però amagar-li el nostre secret ha propiciat que el tracte hagi estat un xic distant. No m’agrada que entri totalment en la meva intimitat. Però ell m’ha ajudat molt. No sé si pensa el mateix de mi.

Amb l’Augusta, els meus sentiments sempre han estat un pèl diferents. Suposo que és normal, que segueix una certa lògica. Tot i així, no els he demostrat amb gaire esplendor. No en dec saber. Sento, però, que amb ella sí que gasto la vergonya paterna. Perquè hi ha coses, certes situacions, que un fill no hauria de veure mai. No hauria de viure mai. I la meva decrepitud n’és una. Jo ja sé que ara es pensa que m’estimo més el Domènec que no pas a ella. Però quan sigui mare, quan vulgui protegir la seva descendència legítima, m’entendrà totalment. Jo ho veig així. L’Augusta no s’assembla gens a mi. És la reproducció exacta de sa mare. Llueix la dolçor de la Magda de fa trenta anys. Es mou amb la mateixa innocència. Me la recorda a cada moment. L’única diferència és la tristor que se li va gravar a la cara quan va enviudar del Vinici. D’això ja en fa anys. No s’ha tornat a casar. Però en sap molt, d’estimar. Això se li nota fins a les ungles dels peus. Encara és jove. I és guapíssima. Quan tot passi, potser, provarà de refer la seva vida. Viu, és clar, amb nosaltres des del fatal accident del seu marit. Ella no en parla mai. Segurament deu voler oblidar. No van tenir fills.

Ara tot està centrat en les noces del Domènec i la Dolors. Això em fa content. Segueixen ocupant-se de mi amb molta paciència, però he deixat de ser el centre d’atenció. Si no fos per les profundes fiblades de dolor, podria afirmar que em sento menys malalt. Em tracten com el pacient de l’habitació vint-i-set. Amb atencions preferents, això sí. Així m’agrada més. Puc pensar llargues estones. Sol. Malalt. Al llit. Mentrestant sento el rebombori de corredisses i crits dels preparatius. Serà, segur, una gran festa. Jo els vaig dir que desitjava que fos així. Que si pensaven suavitzar la intensitat de les celebracions, em donarien un disgust. També els vaig informar que jo hi seria present, fos com fos. Només la Magda sap de bon de veres que no en tinc cap ganes i poques intencions. Pensar que arribaré a missa amb la cadira, empesa per alguna ànima caritativa, i que restaré tot el dia allà assegut em posa els pèls de punta. Tampoc no em fa cap gràcia anar rebent els convidats interessant-se pel meu estat en comptes de fer-ho per l’esdeveniment. I menys ara, que començo a perdre la capacitat de parlar amb soltesa. He assajat multitud de vegades les hipotètiques situacions: «doncs bé; ja ho veus», «qui dia passa, any empeny», «la vida… ja se sap…», «ho porto bé, com puc», «avui és un gran dia», «molt bé, gràcies»… També he provat de fer veure que ja he perdut el senderi completament: «el Domènec és un tros d’ase…», «la núvia té un bon polvo», «i a tu, qui t’ha convidat?», «qui es casa?», «em foten tots els quartos!». Fins i tot m’he construït algunes imatges per aparèixer davant dels comensals i provar d’afeblir les ganes de dirigir-se a mi: amb un somriure estúpid i els ulls llagrimosos, deixant caure constantment un fil de bava fins la corbata; aparèixer amb la boca molt oberta buscant aire desmesuradament i posant els ulls en blanc a estones; amb el cap cot i les mans penjant dels braços de la cadira i emetent algunes cantarelles d’ocells… Tot plegat em sembla una autèntica bogeria. No hi vull anar. Però li ho vaig prometre a la Magda. I li fa tantíssima il·lusió…

Mentre decideixo què faré i com ho faré, em vénen al cap multitud de fragments de la meva vida. Això que quan estàs a punt de morir se t’apareix tot el que has fet en pocs segons és mentida. A mi no em passa. Potser encara no estic en el punt definitiu. Això no se sap. I jo voldria tenir-ho clar. Però ara que tothom està encaboriat amb el casori, penso en les meves, de noces. La Magda estava lluminosa. Jo estava nerviós com un filferro. No temia que res pogués anar malament però l’excepcionalitat sempre m’ha intranquil·litzat. De fet, tot va succeir-se amablement. Va haver-hi menjar i beure per a tothom. Fins i tot va sobrar-ne per una setmana d’àpats a casa. Va venir tothom. Tots els familiars, tots els amics, quasi tot el poble en ple. No m’ho vaig passar bé, però fou molt gratificant: riures, regals, la brillantíssima Magda, el somriure del pare, la mare sense esternuts, les meves cames encara útils… Potser només puc recuperar-ne els bons records. La memòria, últimament, em sol dividir sempre els records entre bons i dolents. No reconeix allò positiu i allò negatiu en el mateix episodi. No entra en detalls i això no acaba de satisfer-me. Em sento enganyat i no hi puc fer més. Com més endarrere vull pouar dins del meu cap, tot sembla escrit en blau o vermell. La reconstrucció ja se’m fa molt fatigosa, gairebé impossible. Això és un topall de notables consideracions en el meu estat. Poder reproduir exactament què va passar, sense l’ajuda de la Magda, m’aniria de perles. Ocuparia encara més aquestes hores que s’allarguen sovint de mala manera. Ja que la vida no passa veloç pel meu pensament, seria un exercici útil a l’hora de fer balanç. O de poder reviure amb certa cura els moments crucials de la meva existència. Fa dos dies que elaboro mentalment un llistat de dues columnes.

Llista blava:

—La meva vida al costat de la Magda.

—El naixement dels meus dos primers fills.

—La vida plàcida.

Llista vermella:

—Els problemes d’erecció.

—El secret.

—La mort de la mare i del pare.

Els elements de cada llista podrien ser molts més. Però no els he mantingut perquè tenien poc pes. Durant la meva vida no hi ha hagut gaires punts dignes d’esment. Suposo que no vull incloure gaire coses més per inútils. Tampoc no podria recordar-les com voldria. Amb aquests sis episodis ja en tinc prou. No els puc reproduir a bastament. Només pinzellades molt elementals, gairebé supòsits. Els he ordenat en ordre d’importància. M’ha costat molt. Massa. Però trobo que és un bon resum. Em faria molta vergonya que algú llegís les meves llistes. A voltes tinc la sensació que he viscut molt poc. Però a mi ja m’ha estat bé. De sobres.

* * *

Els moments més interessants d’aquests dies són molt estranys. Sento una veu que em diu Psst. Cada dia que passa es fa més intensa. Al principi, buscava com un cadell abandonat d’on provenia. Mirava cap a la porta, tot buscant la figura de la Magda. I no la veia. Psst. Tornava a cercar-la, altre cop guaitant darrere la porta, després per la finestra mig oberta. Psst. La veritat és que vaig començar a emprenyar-me. Com a broma ja havia superat el seu límit. Si era una resposta dels meus fills als meus Stop, he de dir que tampoc no els faig servir tan sovint. Els primers Psst van tenir-me molt confús. Ho reconec. Quan vaig comprovar que ningú de la família no emetia el so, vaig posar-me encara més nerviós. Què devia ser? El vent? Potser el passejar d’algun ratolí? La veritat és que semblava ben bé que algú em cridés. Psst. Que algú volgués que anés amb ell. O era ella? Potser era el pare, que ja em cridava per anar al seu costat? O la mare? O era una venjança de la Ramona, que havia sentit algun dels meus desvaris? Psst. En tot cas, el sorollet havia aconseguit de centrar la meva atenció. En pocs dies m’hi vaig acostumar. D’una manera realment serena. Sense comentar-ho a ningú. Ni a la Magda. El món segueix girant a fora de la meva cambra i a dins hi ha algú, o alguna cosa, que em demana. Psst. Però no sé què és. Només noto que visc pendent del Psst. Tota la meva ocupació s’ha vist centrada en aquest soroll. Tots els meus pensaments parteixen dels dubtes al voltant del possible emissor. O de la causa. O de l’efecte que pugui tenir el xerric. Psst. D’una banda em fa feliç. Ja no he de recordar ni fer balanços. Cada dia em sap menys greu no recordar els detalls. Ja no tinc temps per perdre cercant la identitat d’aquest o d’aquell darrere alguna cara borrosa. He oblidat completament la fixació que m’ocupava fent llistes estúpides… D’altra banda, sento un cert i natural desassossec. Em sento lluny de tot i de tothom. Només centrat en el fotut Psst. Reconec que s’ha apoderat de mi. Ha monopolitzat tota la meva atenció. Però no exigeix gaire. He deixat enrere les dificultats a l’hora de seguir les converses amb la meva dona. Ja no sé qui entra i qui surt de la meva habitació. De fet, m’és ben igual. Sovint em perdo en les inacabables disquisicions a partir del reclam inexpugnable. Psst.

Avui és el gran dia. El Domènec i la Dolors es casen. Jo sento pertot el Psst a discreció. Se’m tanquen els ulls i no tinc pressa per decidir. Psst. Sóc feliç per no haver d’anar al casament. Psst. Encara estimo moltíssim la Magda. Psst. He fet testament a quatre parts iguals. Em sembla que he tornat a obrar bé. Psst. Amb la mà faig adéu a tots. No sé per què. Jo no vull anar enlloc. Stop.